Miquel López Crespí - Memòria històrica

Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (I) (El Tall Editorial)

L’Editorial El Tall, que tan encertadament dirigeix el catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Josep Juan Vidal, ha publicat el meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), un recull d’articles literaris que parlen d’aquests quaranta anys de conreu de la literatura, de determinats aspectes del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. El llibre abans esmentat és una recopilació de moltes de les reflexions literàries que he anat publicant aquestes dècades en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat.

Per enllestir els vint-i-sis capítols que formen el volum publicat pel Tall Editorial m’ha servit moltíssim la consulta dels articles que he anat escrivint en aquests quaranta anys de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió. Els articles -–literaris i d‘opinió política-- publicats d’ençà l’any 1969 (data de l’inici de les meves col·laboracions a la premsa i revistes de les Illes) en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; els anys de portar endavant la secció d’entrevistes amb escriptors dels Països Catalans a Última Hora i a la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall; el material publicat a la secció “La columna de foc” que, a Última Hora, coordinava Josep M. Llompart; la recuperació de les meves col·laboracions a Cort o en aquell interessant experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; els treballs publicats durant anys a Diari de Balears i, posteriorment a les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels; els més de mil articles d’actualitat política i cultural publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; la recuperació de molts treballs publicats (alguns amb pseudònim) a les revistes clandestines de l’oposició antifeixista –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores... --, en la revista del PSM Mallorca Socialista... tot plegat, repetesc, m’ha servit, juntament amb l’extensa bibliografia consultada i estudiada en aquestes quatre dècades d’escriure i col·laborar en els mitjans de comunicació, per anar bastint els capítols que conformen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008).

És evident que resulta prou complicat provar d’encabir quaranta anys de records en el petit espai d´unes tres-centes pàgines. Quan en el subtítol del llibre especificam “Memòries 1968-2008”, el que volem dir és que el lector trobarà una aproximació a les principals idees que condicionaren la nostra forma d’entendre el fet literari en aquell temps. Les pàgines de què disposam no donen per més. I, ja que comentam aquesta qüestió, cal dir que, evidentment, l’autor, si el destí ens ho permet, té la intenció de continuar aprofundint en aquestes quatre dècades d’activitat cultural i literària.

I, pel que fa referència a determinats aspectes derivats del nostre compromís polític antifeixista, el lector haurà de cercar una informació més extensa en llibres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003) i, més recentment, en el volum Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006).

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) comença amb un capítol dedicat a la influència del Maig del 68 damunt la generació literària dels setanta. Els especialistes en l’estudi de la literatura catalana m’han situat en el que s’ha denominat “Generació literària dels anys 70” i en la qual l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) inclou: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional”.

Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”.

Són tres llibres prou significatius, entre molts d´altres d´història, filosofia, assaig i literatura, sorgits quan manquen uns mesos per a l´esclafit del Maig del 68, just en els anys de més potència i projecció exterior de la Revolució Cubana, de la lluita del poble del Vietnam contra l´imperialisme ianqui.

Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del lector".

Record que el primer article literari que vaig publicar l’any 1969 portava per títol “El compromís polític de l’escriptor”. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).

En La cultura a Mallorca (1936-2003), un altre llibre, igualment excel·lent, de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, aquest situa moltes de les coordenades culturals i polítiques des de les quals començam a escriure aquesta fornada de narradors illencs. Els capítols “Anys de clandestinitat i de persecució de la cultura catalana (1936-1962) i “Els anys de recuperació de la cultura catalana (1962-1975) situen a la perfecció els fonaments del que serà la nostra formació catalanista i progressista a mitjans dels anys seixanta i setanta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Voldríem que res no pogués fer malbé uns paisatges que palesen el poder durador de l'aigua dels torrents i aqüífers que alimenten el canyet i la cesquera, salicòrnies i joncs. Reialme esponerós de la fotja, el cap-blau, l'agró roig, el suís, l'avisador, les boscarles. Món amagat on, damunt la lluïssor argentada dels miralls d'aigua que reflecteixen els núvols, els incendis de les muntanyes en la llunyania, regnen flamencs i límicoles, ànneres, agrons, i sota aquests espills de lluminositat sempre incandescent habiten l'anguila, el llop, el moixó, la tortuga d'aigua... (Miquel López Crespí)

La bellesa de Mallorca.

La pluja purificadora que cau impetuosa besant muntanyes i valls, com escrigué el poeta, han creat un món d'aigua generosa en els més fondos avencs de la contrada. S'Albufereta és la combinació, el resultat final de tots aquests torrents, síquies i rierols que des de la Serra de Tramuntana corrent, salvatges, cercant la llibertat, avancen, indeturables, cap a la mare de totes les aigües, cap al mar grandiós.

Les fotografies que recentment ha fet Bartomeu Payeras (i que podeu trobar en el llibre Les danses de la terra) ens ajuden a descobrir el que hi ha de bell vora nostre i que fa poc hem estat a punt de perdre. Fent clic al botó del màgic giny que maneja, aquesta inapreciable màquina del temps que sap fer funcionar a la perfecció, retornarem a l 'època de les grans meravelles.

Avui hem cercat entendre el miracle de la llum. Sense llum no hi hauria vida; és el motor que estira totes les manifestacions de la vida en la terra. I és precisament aquesta llum esclatant que l'autor de les fotografies sap trobar en els matins i horabaixes de s'Albufereta d'Alcúdia o a sa llacuna de sa Barcassa el que ens fa descobrir signes, presagis antics, obsessionants indrets de la nostra història. És el poder de la imatge, de la precisió quasi matemàtica del giny que maneja el fotògraf, allò que immortalitza damunt el paper el reflex de la llum d'un instant fugisser. L'escriptor Bernat Vidal i Tomàs, en parlar del poemari de Blai Bonet Entre el coral i l'espiga, ja parlava de l'efecte d'aquests raigs del sol mediterrani en desplegar tota l'austera bellesa de les nostres pedres i dels nostres paisatges. Tots aquests horitzons infinits que podem veure des del racó més amagat de s'Albufereta, aquest tresor de vitals il·luminats ponents sense fi, de blaus, grisos i taronges arrapant-se per tots els racons de la nostra mirada atordida.

Com ens sorprèn encara la capacitat de resistència d'aquesta zona natural a les constants agressions de l'home! Voldríem que res no pogués fer malbé uns paisatges que palesen el poder durador de l'aigua dels torrents i aqüífers que alimenten el canyet i la cesquera, salicòrnies i joncs. Reialme esponerós de la fotja, el cap-blau, l'agró roig, el suís, l'avisador, les boscarles. Món amagat on, damunt la lluïssor argentada dels miralls d'aigua que reflecteixen els núvols, els incendis de les muntanyes en la llunyania, regnen flamencs i límicoles, ànneres, agrons, i sota aquests espills de lluminositat sempre incandescent habiten l'anguila, el llop, el moixó, la tortuga d'aigua...

Qui ho diria que, enllà de la llum, aquesta natura nostra ens imbueix l’emoció de reconèixer-nos. No és solament la bellesa de la llum la que ens va obrir els ulls i la ment als reconfortants paisatges que ens omplen de vida. Hi ha molt més en els mons i llums que envolten aquest espai privilegiat de s'Albufereta. És l'univers de la caça i la pesca el que ha servit per a crear, com ha escrit el catedràtic Bartomeu Barceló, unes tècniques i rituals culturals, una gastronomia pròpia, una riquesa antropològica que, malgrat la buidor de la postmodernitat que pugna per fer desaparèixer sota el ciment i l'asfalt el que més estimam, encara es compten entre les columnes principals de la nostra supervivència com a poble, com a comunitat amenaçada.

Vet aquí, doncs, el poder immens de la càmera fotogràfica de Bartomeu Payeras fent retornar l'univers de la més perfecta bellesa, un món ple de precipitades il·lusions que rellisca davant dels nostres ulls entre curioses aventures i utòpics barroquismes de colors, retornant a la ment endormiscada dels homes i dones del present els més bells somnis a la deriva.

Somniem.

Des de la distància ja hem vist els resplendents colors de l'horabaixa brillant damunt les estellades peripècies que ens agombolen. Si us endisau amb nosaltres vers el viatge a la recerca dels orígens de la llum, l'aigua i la pedra que conformen la terra que trepitjau trobareu, sorgint de les ones, tot d'illes silencioses, un exèrcit de resplendents petxines de la infantesa guaitant damunt l'arena verge. El lector haurà d’aprendre a desxifrar els colors sense mesura que bastiran les més perfectes cristal·litzacions de l'esponerosa creativitat de l’aigua i el cel que han contemplat durant mil·lennis el desplegament de veles i núvols. Com aquell que estima cada centímetre de la pell de la seva amant, ara caldrà desaprendre els falsos rituals de la inèrcia i avançar, a les palpentes, sota la pluja, amarats per nous missatges, per suggeriments creatius.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

(2 vídeos) L'igualitarisme era un concepte més mal de vèncer. Restava ben arrelat dins del partit i en amplis sectors de la població. La idea no venia tan sols de la nefasta Revolució Francesa. Si hem de ser científics en les anàlisis, jo crec que bona part de culpa la té el mateix cristianisme, certes interpretacions completament equivocades de la paraula divina. Dir que serà més difícil que un ric vagi al cel que un camell passi pel forat d'una agulla! La mateixa expulsió dels mercaders del temple, a fuetades... ¿no és una clara incitació a la rebel.lió, una apologia de la violència? Quanta gent no va interpretar en el passat -i ara mateix!- tan desencertats exemples d'una forma subversiva, per a atacar l'establert?

Contra l’igualitarisme – Les falses memòries de Felipe González (XVIII)

L'igualitarisme era un concepte més mal de vèncer. Restava ben arrelat dins del partit i en amplis sectors de la població. La idea no venia tan sols de la nefasta Revolució Francesa. Si hem de ser científics en les anàlisis, jo crec que bona part de culpa la té el mateix cristianisme, certes interpretacions completament equivocades de la paraula divina. Dir que serà més difícil que un ric vagi al cel que un camell passi pel forat d'una agulla! La mateixa expulsió dels mercaders del temple, a fuetades... ¿no és una clara incitació a la rebel.lió, una apologia de la violència? Quanta gent no va interpretar en el passat -i ara mateix!- tan desencertats exemples d'una forma subversiva, per a atacar l'establert? En temps de la Grècia clàssica o de l'imperi romà no patien per aquesta problemàtica. Les tradicions restaven al seu lloc. La religió era cosa dels ciutadans, mai un problema que pogués involucrar els esclaus. Hi havia una separació clara, concreta, entre el que creien els senyors i els captius. Cal dir que aleshores la situació era molt més senzilla. Un serf de l'Imperi que hagués gosat trepitjat un rajola del temple pagà hagués estat executat en el mateix indret. ¿Us imaginau un porc, una somera, assistint a una missa catòlica? En les obres d'un Polibi, del mateix Tàcit, es poden trobar centenars d'exemples de com l'aristocràcia romana sabia acabar, de rel, amb les profanacions dels esclaus. Fou el cristianisme, el missatge igualitari dels evangelis, el que, amb aquelles discutibles idees de la igualtat espiritual dels homes, començà a bastir els fonaments de l'edifici de l'Enciclopèdia francesa i més endavant del marxisme i del bolxevisme.

Quants problemes no pot portar a la humanitat una interpretació errada del missatge de Crist! Igualtat. Tenir tots el mateix. Ser igual que els rics. Gaudir de les mateixes possibilitats. La Declaració dels Drets de l'Home impulsada pels jacobins. Quin terratrèmol social! Fins aleshores, malgrat els evangelis, la xurma s'havia anat conformant -a les bones o a les males- amb la seva sort. Un pagès -llevat en temps de revolta- mai no aspirava a ser com un noble, com un senyor de ciutat. Els anys passaven igual que les collites. Després de l'estiu venia la tardor i, més endavant, l'hivern i la primavera. Segle rere segle, d'una forma immutable, sense canvis, com ha fet sempre la sàvia naturalesa. A vegades hi havia revoltes. La fam, la pesta, les guerres, feien esclatar una rebel.lió que normalment era sufocada per les forces reials. Les classes dirigents podien romandre per un llarg període -una o dues generacions- sense perill d'aldarulls. El picapedrer bastia les cases dels ciutadans, el pagès els fornia d'aliments, el forner feia el pa, el ferrer els estris per a la casa o per a la guerra, segons les circumstàncies, i l'orfebre, al seu call, cisellava les belles joies que les dames principals lluïen a festes i àpats. Tot immutable, com pertoca. Pensar el contrari seria com voler fer girar la terra a l'inrevés o que s'aturàs la llum del sol. A vegades, la Inquisició trobava una conspiració, jueus o heretges que volien subvertir les lleis, els costums. Llavors hi havia cremadissa a les places de pobles i ciutats, processó amb atxes, tambors pels carrers. Una festa per a sortir de l'avorriment quotidià, les públiques execucions d'apòstates i revoltats. Cadascú, en néixer, sabia quin era el seu lloc dins la comunitat. Tothom havia après, amb segles de rebre cops, quina era la seva posició. A molts pobles del món, les races inferiors, els pobles dominats pels imperis, els essers dedicats a la servitud, aprenien, com a respirar, l'obligació d'agenollar-se, besar amb la boca el fang del carrer, quan passava un principal pel seu costat. Mai no haguessin gosat alçar la mirada, fitar de front un duc, un marquès. Era pena de galeres per sempre!

La igualtat, els Drets de l'Home i del Ciutadà! Quines idees tenebroses no covaven dins la ment dels ressentits! Quantes guerres no ha portat a la humanitat voler mudar de posició, aspirar a una absurda igualtat! La independència de les colònies angleses en contra del seu rei i senyor natural, i, més endavant, les fraticides guerres del continent americà contra Espanya. Quants de tràgics exemples no podríem ressenyar! Segles de sang, l'un rere l'altre. Els senyors es veren en l'obligació de defensar el que era seu i que els nouvinguts els volien robar per la força. La nostra sagnant guerra civil: idèntic producte de les nefastes idees igualitàries que posseïa la gentussa en els anys trenta. Col.lectivitzar terres i fàbriques. Voler ser amos, hisendats sense haver obtengut les riqueses per herència! Vaja, quina manera de trasbalsar l'establert! Si els sindicats, concretament l'UGT i la CNT, s'haguessin conformat amb un normal i pactat augment de sou, si els grans propietaris industrials, si els terratinents castellans i andalusos no haguessin vist perillar llurs propietats, ben cert que no haurien donat suport a l'aixecament franquista. Qui, doncs, té la culpa del milió de morts? La resposta és senzilla. Els posseïdors de la riquesa defensaven el que era seu, el que els era reconegut per la llei i la tradició d'ençà l'imperi romà. Els pelacanyes, els descamisats, volien "ser iguals", tenir el mateix que els de dalt. Gaudir del que tanmateix no sabrien emprar: palaus, sales de concert, biblioteques, escoles públiques. Durant centúries, la humanitat havia marxat bé estant els uns a dalt i els altres a baix. D'on sorgia el foll esperit turbulent que tot ho mudava? L'igualitarisme, l'herència terrible de les sectes cristianes en l'Edat Mitjana. Cruels repartidors de béns a Münster, Alemanya; heretges russos, defensors de la propietat comunal de la terra; radicals anabaptistes duent idees igualitàries a Amèrica del Nord; els jesuïtes espanyols, muntant exòtics falansteris amb els guaranís. Fra Bartolomé de las Casas, blasmant contra l'esclavatge que feia progressar les plantacions de canya de sucre al Carib, les mines d'or i de plata al Perú. Quina llarga crònica de desencerts fins arribar a l'actualitat! I dins del partit, l'any 76, encara teníem quixots defensant la "igualtat d'oportunitats", aquella vella herència de la retòrica franquista. Voler abaratir el preu de les matrícules universitàries, ampliar els anys de l'ensenyament gratuït, aconseguir que el fill de la peixetera pugui estudiar de mestre, d'advocat, que arribi al poder encapçalant una formació política. La prole de la xurma ocupant qualsevol escletxa de l'administració, dirigint organitzacions, associacions veïnals, bancs, empreses d'abast nacional. Fer biblioteques als barris. Que tothom que no tengui diners per a comprar llibres els pugui consultar d'una manera gratuïta. Rússia, precisament, ha fracassat per voler portar a terme moltes d'aquestes errades idees igualitàries. El poble, tanmateix, només entèn el valor de les coses quan les paga amb el seu esforç. A la Unió Soviètica, amb la sanitat i l'ensenyament subvencionats per l'estat, amb la feina segura per a tota la vida, sense conèixer l'atur... no volien treballar, posaven mil excuses inversemblants per a no anar a la fàbrica. Pensaven, i no sense tenir part de raó... si ens faciliten l'existència, ¿per què hem de patir fent feina? I demanaven baixa, es posaven malalts sota qualsevol excusa. Vet aquí el producte final de l'igualitarisme: la decadència més absoluta, la pèrdua de l'imperi tan costosament bastit per generacions i generacions de russos, haver d'anar pel món demanant almoina, ara als japonesos, ara als nord-americans. ¿Aquest és el futur que volen per a la pàtria els defensors de la nefasta igualtat? Jo, esforçant-me. lluitant sense descans, vaig poder vèncer tan malsana tendència dins del partit.

Ara, la tasca serà finir amb les quimeres dels visionaris que encara puguin restar dins de la societat. Hem de fer entendre als toscos que ens envolten que vivim un temps de crisi. Que els deures de l'Estat són molts i variats: enfortir el bastió nacional -els moros ens amenacen-, augmentar les dotacions del pressupost per a l'exèrcit i la investigació militar, modernitzar la marina de guerra, comprar nous avions de combat a l'OTAN, els tancs!, els tancs de la Divisió Brunete, d'un model ja endarrerit per a portar endavant la defensa de les fronteres indivisibles d'Espanya. Hem de mantenir, costi el que costi, l'ordre públic. ¿Per què, els ciutadans que demanen més diners per a la Universitat, la Sanitat i l'Ensenyament Públic, no pensen mai en l'ordre públic? D'on surt la insensibilitat permanent enfront les tasques de l'autoritat? Ben cert que la plebs inculta no pot copsar la importància que té per a una nació comptar, en tot moment, amb un exèrcit llest per a intervenir en qualsevol circumstància i situació. Com podríem ampliar la xarxa d'hospitals, la d'escoles i instituts? Hauríem de reduir els efectius de la tropa, policia i Guàrdia Civil. Restaríem desarmats en cas de revolta o atac de l'exterior. ¿Com, tanta gent, no pot entendre una cosa tan senzilla? Per sort, dins del partit ja no queda cap partidari de les absurdes utopies igualitàries. Fa temps que ens hem renovat. I el "nou impuls democràtic" és una tasca permanent, no conjuntural. Rejovenir les idees, els quadres directius, les sigles i els símbols, de ser necessari, quan ja no serveixen per a portar a les urnes un parell de milers més de paparetes. L'únic que no podem mudar és la nostra estratègia permanent de continuar en el poder treballant de forma incansable pel país, per l'engrandiment de la pàtria.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí