Miquel López Crespí - Memòria històrica

9 de maig: tothom a Palma

L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (I)

"Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)

Els intel·lectuals de les Illes són sempre a l'avantguarda de la lluita en defensa de la cultura catalana. D'esquerra a dreta: Joan Mas I Vives, Antoni Vidal Ferrando, Joan Miralles, Lleonard Muntaner, Miquel Pons i Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.

A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, illustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.

'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.

'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.

'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".

Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.

Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:

"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excellent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".

Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.

A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).

He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.

Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

(1 vídeo) Enguany fa cinquanta anys que Raimon va escriure 'Al vent' (vídeo) i la Universitat Politècnica de València (UPV) ho ha volgut commemorar. Avui s'inaugura una exposició retrospectiva i demà Raimon farà un concert. A més, la UPV editarà un disc compacte que inclou versions de la cançó i tres publicacions: el catàleg de l'exposició i les reedicions dels llibres 'D'aquest viure insistent' (3i4), del propi cantant i 'Raimon' (la Magrana), de Joan Fuster.

La Politècnica de València commemora el cinquantè aniversari de 'Al vent'

Avui s'inaugura una exposició i demà Raimon oferirà demà un concert per al qual ja no queden entrades

Enguany fa cinquanta anys que Raimon va escriure 'Al vent' (vídeo) i la Universitat Politècnica de València (UPV) ho ha volgut commemorar. Avui s'inaugura una exposició retrospectiva i demà Raimon farà un concert. A més, la UPV editarà un disc compacte que inclou versions de la cançó i tres publicacions: el catàleg de l'exposició i les reedicions dels llibres 'D'aquest viure insistent' (3i4), del propi cantant i 'Raimon' (la Magrana), de Joan Fuster.

L'exposició es pot visitar a la Sala d'Exposicions de la UPV. Una trentena de cartells d'alguns dels cartells que Raimon ha fet des de l'any 1963 fins a l'actualitat. Dotze obres originals de Tàpies, Miró i Alfaro, entre uns altres. Fotografies. Discs compactes i vinils. Retalls de premsa. Tot això i més, és el material que s'ha ajuntat per a mirar d'explicar la vida i obra del cantant xativí. Romandrà oberta al públic fins el 23 de juny.

El concert que oferirà Raimon serà demà al vespre al saló d'actes de l'edifici Nexus. Les entrades, tanmateix, ja han estat exhaurides. Serà un concert especial, si és que no ho són tots, perquè Raimon estrenarà, en primícia, unacançó que parla sobre València. També en cantarà unes altres que, amb gairebé total certesa, s'inclouran en el que serà el seu nou disc, que espera que surti a la venda l'any vinent. Al País Valencià, sovint no és gaire fàcil veure Raimon en concert. I és que, segons que ha denunciat ell mateix juntament amb tants altres representants de la cultura valenciana, l'administració els hi posa no pocs entrebancs.

Pel que fa al disc compacte que editarà la UPV, cal afegir que inclourà diverses versions de la que és la cançó més coneguda del cantautor de Xàtiva. Miquel Gil, Joan Manuel Serrat, Verdcel, Ester Formosa o Toti Soler són alguns dels músics que hi col·laboren amb les seves pròpies versions de la cançó 'Al vent'.

Per últim, quant als llibres, val a remarcar que tant l'escrit per Fuster com l'escrit per ell mateix es troben exhaurits i, per tant, aquesta reedició permetrà de tornar a posar a l'abast de tothom dues obres que no poden faltar a les prestatgeries dels seguidors del cantant. Finalment, el catàleg que acompanya l'exposició, té el valor afegit d'incloure textos històrics escrits per Joan Fuster, Manuel Vázquez Montanbán, Manuel Vicent...

VilaWeb

...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)

El recital de Raimon al cinema Born (1967)

Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.

No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.

Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.

Miquel López Crespí

(4 vídeos) Per a copsar tota la misèria estalinista (PCE-PSUC) contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de l’esquerra alternativa

Resposta a Pere Meroño: l’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937

Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.

El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.

L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.

Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).

Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!

Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent