Miquel López Crespí - Memòria històrica

Un món, el del segle XXI, on les desigualtats creixen dia rere dia, on les dues-centes persones més riques del món (0,00003%) acumulen tanta riquesa com 3.000 milions de persones. Un món on, des de l´any 1900 al 2000, la població ha passat de 1.600 milions a 6.000, això és, s´ha multiplicat per quatre, mentre que el PIB mundial s´ha multiplicat per vint. Un món on el consum mitjà d´un ciutadà dels EUA és el mateix que el de 50 persones d´Haití.

Avui, com ahir, un fantasma recorre Europa...

Per Josep Villarroya professor de Geografia i Història a secundària. Publicat a L'Accent núm. 125

El proppassat 24 de febrer es van complir 160 anys de la publicació del Manifest del Partit Comunista. Un manifest destinat, entre altres coses, a convèncer el moviment obrer de l´existència d´una alternativa al capitalisme i de la necessitat de la internacionalització de la lluita obrera per al triomf del comunisme.

Com va dir Lenin: "En aquesta obra està traçada, amb claredat i brillantor genials, la nova concepció del món: el materialisme conseqüent, aplicat també al camp de la vida social; la dialèctica, com la doctrina més completa i profunda del desenvolupament; la teoria de la lluita de classes i del paper revolucionari històric mundial del proletariat, creador de la societat nova, de la societat comunista"

Alguns s´ha esforçat en dogmatitzar-lo, en fossilitzar-lo, en convertir-lo en una peça de museu: alguns "seguidors" amb la intenció de justificar el seu poder, i els seus enemics per tal de negar-ne el caràcter revolucionari i científic. Potser caldria recordar-los, i recordar-nos-en, que Marx i Engels, quan van elaborar el Manifest, van ser capaços d´analitzar les tendències dinàmiques que bategaven sota les aparences estàtiques, i que per tant permetien la prospecció de futur de la mateixa manera que l´anàlisi del present. Un botó de mostra, llegiu: "La necessitat d´un mercat incessantment més extens per als seus productes escampa la burgesia per tot el món. Li cal establir-se a tot arreu, introduir-se i crear-se relacions per tot arreu. Gràcies a l´explotació del mercat mundial per part d´ella, la burgesia ha donat un caràcter cosmopolita a la producció i al consum de tots els països". Potser algú deu estar pensant que es tracta d´un text recent, extret de qualsevol pamflet contra la globalització. Doncs sí, un pamflet anomenat Manifest comunista, però escrit el 1848.

Del Manifest, cal destacar la seua validesa: la passada i l´actual, més d´un segle i escaig després. Però allò més important del Manifest és el seu rebuig a les injustícies, a l´explotació de l´ésser humà. I des d´aquesta perspectiva, les seues proclames no han perdut gens de vigència... Un món, el del segle XXI, on les desigualtats creixen dia rere dia, on les dues-centes persones més riques del món (0,00003%) acumulen tanta riquesa com 3.000 milions de persones. Un món on, des de l´any 1900 al 2000, la població ha passat de 1.600 milions a 6.000, això és, s´ha multiplicat per quatre, mentre que el PIB mundial s´ha multiplicat per vint. Un món on el consum mitjà d´un ciutadà dels EUA és el mateix que el de 50 persones d´Haití. Ara i ací, hem de ser capaços de fer servir les eines que ens van facilitar Marx i Engels, de revisar-les, de criticar-les, d´adaptar-les i, sobretot, de fer-les entenedores a tota la classe treballadora arreu dels Països Catalans. Cal que hi arribem, allí on hi haja persones explotades i cal que fem pedagogia. El teorema de Thomas, principi fonamental de sociologia, planteja que "Si les persones consideren reals determinades situacions, són reals en les seues conseqüències". Per tant, si som capaços de fer comprendre a eixes persones explotades que les seues condicions de treball i de vida, precàries, no són inevitables ni immodificables, si som capaços que consideren que eixes condicions són intolerables i modificables si lluitem, només aleshores podran canviar els seus comportaments i esdevenir insubmisos i no resignats. Doncs això, molta feina per fer, però el camí només es fa caminant...

Web Llibertat.cat

En tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

(Miquel López Crespí)

EU i Marisol Ramírez : la necessària renovaciò de l´esquerra oficial

Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició.

Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida.

Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política.

Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava. Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat per demonitzar persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-III-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)