Miquel López Crespí - Memòria històrica

Josep M. Llompart, Guillem Frontera, Francesc de B. Moll, Pere Noguera, Guillem Rosselló-Bordoy, Bartomeu Barceló, Josep Melià, Frederic Suau, Miquel Barceló, Marx, Lenin, el Maig del 68, Daedalus, l'Editorial Moll, Renau, Miquel López Crespí, Siqueiros, Gabriel Noguera, Aina Montaner, Antoni Serra...

Francesc de B. Moll i la generació literària dels anys 70

Quan vaig conèixer personalment Francesc de B. Moll en aquell primer pis del carrer Torre de l'Amor (era a mitjans dels anys seixanta) ja sentia un respecte quasi reverencial per la seva obra. Tenia, emperò, molta més confiança amb Josep M. Llompart el qual, sempre amable amb aquells aprenents d'escriptor que l'anàvem a visitar ja fa més de trenta anys, ens encoratjava sempre a continuar endavant amb les nostres dèries literàries. Francesc de B. Moll era per a nosaltres, malgrat la seva provada simpatia amb tots els que l'anaven a importunar amb consultes de tota mena, una espècie de savi que regnava allà dalt, en les altures. Cal dir que no tot eren flors i violes envers el senyor Francesc. Ell mateix parla dels seus "enemics" en el llibre Els altres quaranta anys. Per a un sector juvenil d'aquella època (molts acabàvem de complir els vint anys), l'Editorial Moll tenia fama de "conservadora". És quan sorgeix l'Editorial Daedalus (dirigida per Bartomeu Barceló), que publica, per exemple, Els Mallorquins de Josep Melià o L'Islam a les Illes Balears, de Rosselló Bordoy. Per cert, aquest darrer llibre, juntament amb les investigacions de l'historiador Miquel Barceló, serviren, a començaments dels anys setanta, per a congriar un grupet (Frederic Suau, Guillem Frontera, Miquel Barceló...) que reivindicava l'herència àrab de la nostra cultura. La crítica envers un cert conservadorisme de l'Editorial Moll també envoltà el naixement de Llibres Turmeda, collecció dirigida per Antoni Serra i Aina Montaner, entre d'altres joves del moment. I, així com la llibreria L'Ull de Vidre (en la qual jo vaig collaborar al costat de Frederic Suau) volgué ser una "contestació" més avançada a Llibres Mallorca, també la Llibreria Tous, que dirigia Antoni Serra, volia ser un punt de dissidència des de l'esquerra.

Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel.ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Gabriel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del President Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política era, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.

No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.

En aquells temps, la lluita política -embrionària encara- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia abans, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novella amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantaautor d'Inca, l'entranyable amic Antoni Alomar. Antoni Alomar era un proletari de la música. Comtemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, abans de dedicar-se un anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantaautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la "cultura" oficial franquista. L'escriptor Antoni Serra també compareixia algunes vegades per la casa d'en Frederic, convertida en un petit Smolni clandestí de la trista i grisa Mallorca de finals dels seixanta.

Quan vaig conèixer l'amic Frederic Suau, tenia una de les biblioteques particulars de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Luis Bonaparte, La Ideologia Alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l'obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L'Imperialisme, fase superior del capitalisme o L'Estat i la Revolució, les obres de Lenin editades a l'Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.

En el pis de Joan Crespí -més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries: els primerencs llibres de poemes, que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de "secretari general" de l'Editorial Moll. Fou en un d'aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s'anà congriant la idea d'intervenir culturalment (és a dir, políticament) dins la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d'una llibreria. Llibreria que amb el pas del temps esdevendria una fita històrica en la lluita antifranquista de començaments dels anys setanta. Evidentment parl de la llibreria L'Ull de Vidre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Rojos ens permet situar a la perfecció el problema del cinema pretesament "revolucionari" dins de la indústria nord-americana. Però... ¿qui és aquest estrany director que vol portar a la pantalla la vida d'un comunista com John Reed i, de passada, parlar de la Revolució Soviètica? (Miquel López Crespí)

Warren Beatty, John Reed i la Revolució d´Octubre

Rojos, la pellícula sobre la vida de John Reed que volem comentar, com a exemple paradigmàtic de cinema comercial amb mala anomenada d'honradesa, no s'escapa de la llei de ferro de la indústria hollivudenca. El film va optar en el seu moment a dotze dels òscars de l'Acadèmia nord-americana, dels quals va rebre tres: al director, Warren Beatty, a l'actriu Maureen Stapleton i a la fotografia.

Rojos ens permet situar a la perfecció el problema del cinema pretesament "revolucionari" dins de la indústria nord-americana. Però... ¿qui és aquest estrany director que vol portar a la pantalla la vida d'un comunista com John Reed i, de passada, parlar de la Revolució Soviètica?

Les enciclopèdies ens informen que Beatty va néixer a Richmond l'any 1937 i, descobrim que és germà d'una de les actrius, Shirley MacLaine, que més ens interessaren en els anys setanta. Beatty va tenir un paper en la mítica Esplendor en la yerba (1961) i posteriorment el poguérem veure a Bonnie and Clyde (1967), Los vividores (òscar a la seva feina com a actor) i Shampoo (1975). El seu debut com a director comença amb El cielo puede esperar (1978). És després d'aquesta pellícula quan comença la llarga preparació de Rojos.

Així i tot, la coneguda posició anticomunista del cinema hollivudenc fa que una experiència com la de Rojos sigui considerada una "fita històrica" dins la cinematografia d'aquell país. En el fascicle que li va dedicar el diari El País corresponent a la recopilació titulada El siglo XX a traves del cine, es fa la següent anàlisi de la pellícula: "El mero hecho de que Rojos fuera rodada en Estados Unidos (ampliamente proyectada y premiada, además) constituye por sí mismo un verdadero fenómeno, y ello porque la historia que la película cuenta es una de las más subversivas para la sociedad estadounidense de este siglo: la Revolución de Octubre, que dará lugar al primer Estado comunista de la Tierra, considerada a través de la peripecia personal y hasta de los ojos, de un norteamericano, John Reed, periodista, activista, fustigador del imperialismo de EEUU, apasionado defensor de la revolución bolchevique y uno de los fundadores del comunismo en su país".

Pensam que les "bones intencions" ni la, no ho discutirem, honradesa de Warren Beatty, no són suficients per a qualificar alegrement de "revolucionari" Rojos. Que signifiqui una fita històrica en el context d'una producció majoritàriament anticomunista, ho podem acceptar. Anar més enllà potser seria fer massa concessions.

Aquesta via pretesament "alternativa" no connecta amb cap de les propostes dels anys seixanta que hem comentat en altres articles. Malgrat que sovint, amb totes les seves contradiccions, la "nouvelle vague" francesa (Godard, Rouch, Rivette, Truffaut, Melville, Resnais, Rohmer, Kast...) no deixava de tenir un peu en el cinema comercial, aspirava a marcar un nou rumb en la cinematografia mundial. Un "nou rumb" en llenguatge filmic i en continguts.

Aleshores tots els comentaristes reconeixien les aportacions creatives del "nôvo cinema" brasiler o del cinema cubà sorgit amb la revolució cubana. Manuel Pérez Estremera escrivia en el pròleg a Problemas del nuevo cine: "El movimiento ha tenido una vitalidad y una capacidad expresiva propias y nadie puede discutir, como totalidad, su papel revolucionario dentro del cine latinoamericano en cuando a creación de una forma expresiva nacional, de un ámbito cultural anticolonizador y de unas nuevas posibilidades de trabajo".

El cinema presament "rupturista" del moment tampoc no té res a veure amb les experiències avantguardistes dels anys vint. La revolució soviètica abans de la burocratització estaliniana és un terratrèmol polític, econòmic i cultural d'aquells que només es donen una vegada cada cinc-cents anys. L'URSS d'abans dels judicis de Moscou del trenta-set, d'abans que la burocràcia pseudocomunista usurpàs l'exercici del poder proletari i transformàs el poder del poble en la dictadura d'un sol home, com escriu Trotski, és un laboratori que permet el desenvolupament de les formes de govern més avançades de l'època, el poder dels consells obrers, i consolida una avantguarda cinematogràfica, pictòrica, literària, arquitectònica i teatral sota la influència de la qual naveguen encara els creadors actuals. En el llibre Reflexiones de un cineasta (Artiach Editorial, Madrid, 1970), Eisenstein explica a fons el procés de filmació de pellícules històriques com La vaga (1924), El cuirassat Potemkim (1925), Octubre (1928), L'antic i el nou (1929), Viva México! (pellícula inacabada), Aleksander Nevski (1938) i Ivan el Terrible (1944).

Si exceptuam les pellícules d'Eisenstein dels anys trenta i quaranta, fetes ja en el període estalinià i sota el control dels comissaris culturals de la GPU que tants problemes causaren als creadors soviètics concretats en presó, exili i mort per a molts, cal matitzar que en temps de Lenin i Trotski existeix una sintonia quasi perfecta entre la voluntat de canvi del nou cinema soviètic i la direcció bolxevic.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)