Miquel López Crespí - Memòria històrica

George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. (Miquel López Crespí)

Chopin, George Sand i la Comuna de París

Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.

Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.

Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

L'article titulat "Les relacions amoroses de George Sand" intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d'Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l'escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l'any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la "revolta personal" i l'"amor universal" que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.

Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l'amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l'article "George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura".

Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d'autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l'escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d'anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s'apropa a la vertadera personalitat de l'escriptora i qui ens descobreix el món interior d'aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l'escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l'estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d'aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l'any 1990.

L'autor d'aquests articles referents a la vida, l'obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d'anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l'escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d'aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República, l’oblit del combat per la unitat sindical per part de molts dirigents sindicals significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim. (Miquel López Crespí)

El preu de la desmemòria històrica. Els sous dels nostres polítics

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites, provant de fer oblidar el seu recent passat. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes, l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall: expresident percebrà un sou de 125.000 euros anuals i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

Nosaltres procedim d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República, l’oblit del combat per la unitat sindical per part de molts dirigents sindicals significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim. No és estrany que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-V-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Ens trobam amb una IU que no és capaç de diferenciar-se prou del partit socialista, que ha jugat massa a ser un poc més que el PSOE. La manca d'un projecte clar que defineixi la nostra proposta política i la invisibilitat dels trets fonamentals amb que es defineix la nostra organització ens ha anat debilitant a nivell intern i conseqüentment extern. (Emylse)

EU: Refundación o muerte: Per què?

Aquestes darreres setmanes he estat bastant absent a la blogosfera, no he escrit al meu bloc, i he llegit poc els dels altres. Però, després de llegir els darrers articles de n'Eberhard titulats "Refundar IU" o dels companys d'Urxella sobre el futur d'Esquerra Unida, he sentit la necessitat de compartir idees i explicar també les meves impressions.

Per començar, me disculpareu, però m'he permès el luxe de ser una mica tremendista amb el títol.

L'actual situació d'Izquierda Unida hauria de servir-nos per apreciar com els marges polítics en que ens hem anat movent els darrers temps han quedat obsolets.

Ens trobam amb una IU que no és capaç de diferenciar-se prou del partit socialista, que ha jugat massa a ser un poc més que el PSOE. La manca d'un projecte clar que defineixi la nostra proposta política i la invisibilitat dels trets fonamentals amb que es defineix la nostra organització ens ha anat debilitant a nivell intern i conseqüentment extern.

El "más izquierda" (lema de campanya electoral d'IU a nivell Federal), diu molt d'aquesta realitat d'incapacitat per ser alguna cosa més que més d'esquerres que el PSOE.

Refundació per què?

Perquè l'esquerra necessita maneres diferents de fer política per poder retrobar-se de nou en el mapa polític i social actual.

Perquè hi ha un espai polític, social, electoral per a l'esquerra alternativa, transformadora i verda, que ni els sectors més esquerrans del PSOE poden aspirar a representar.

Aquí ve lo de "refundación o muerte". Perquè o bé som capaços de representar veritablement l'esquerra alternativa, tenir una identitat pròpia, una manera de fer política diferenciadora de la resta de partits, o la nostra trajectòria de pèrdua d'espai polític, electoral i social continuarà.

Afortunadament, pens que hi ha un ampli consens en que és necessari una refundació del projecte, un repensament, un nou impuls, o com es li vulgui dir. En el "per què", tal vegada ja hi hagi una mica més de discussió, i en qualsevol cas, pens que el major disens es produirà amb el "per a què".

Però no passa res, tenim temps per repensar-ho tot: "Via fora, que tot està per fer i tot és possible".

Blog Emylse (24-III-08)

Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció. (Miquel López Crespí)

La renovació de l´esquerra oficial: carta oberta a Miquel A. Maria (un article publicat el febrer de 2005)

Miquel Àngel Maria

Vagi per endavant que sent una profunda estimació pel meu amic Miquel A. Maria Ballester, i que aquestes reflexions, produïdes pel seu article "Llums i ombres a l'esquerra", només haurien de servir per a avançar conjuntament en la recerca de solucions. Amb Miquel A. Maria hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. I ell ho sap ben bé. Sé qué té una profunda convicció en la necessitat de renovació de l'esquerra oficial i que és un home molt allunyat d'una visió burocràtica i substituista de la política. Aclarit això, cal dir que l'article citat m'ha sorprès una mica. Em fa l'efecte que Miquel A. Maria encara no ha valorat amb prou frialdad i distanciament el significat de la desfeta progressista del 2003. Sembla que, per a tornar a l'usdefruit del poder polític, a la gestió del sistema, bastàs amb consolidar una aliança electoral tipus "Progressistes", condicionada a la independència de les forces signants del possible acord. Unes forces que, per a participar en l'aliança, no haurien d'estar tutelades per poders aliens a les Illes.

En principi, la proposta pot semblar tècnicament correcta. Fórem molts els que, per aconseguir que Aznar marxàs de la Moncloa, donàrem un suport a la coalició "Progressistes", malgrat el provat burocratisme i esperit contrari al nacionalisme d'esquerres d'alguns dels seus components. Tanmateix l'experiment va fracassar perquè la gent s'estimà més votar directament al PSOE i prescindir d'intermediaris. És una lliçó a tenir en compte per al proper futur. Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció.

He de dir a l'amic Miquel A. Maria que no crec que la salvació del nacionalisme d'esquerres o d'una possible esquerra alternativa tengui res a veure amb la repetició d'experiments cremats i fracassats. La davallada electoral del PSM (perdé el 22% del seu electorat), la conversió d'Esquerra Unida en un grupuscle quasi marginal proper a l'extraparlamentarisme, situen els partits "petits" en una conjuntura decisiva.

Ha estat precisament el grau de desmobilització creada pels partits de l'esquerra oficial (especialment pel PSOE i el PCE) al llarg d'aquest darrer quart de segle de consolidació del règim el que, finalment, ha segat l'herba sota els peus de certes organitzacions. El PSOE que, juntament amb el PP, són les columnes fonamentals d'aquest règim, no resta sotmès a aquesta mena de crisi. Qui ha hagut de fer la feina bruta per a demonitzar les idees de República, autodeterminació, socialisme i unitat sindical, han estat precisament els hereus de Carrillo. Ho he escrit en alguna ocasió. Feta la seva feina, ara ja no són necessaris al sistema a no ser com a reserva estratègica pee al PSOE del vot d'una part de l'esquerra.

Si el nacionalisme d'esquerres basa l'estratègia de la seva supervivència en aliances electoralistes, per la cúpula, només per a salvar un parell de cadiretes per a les burocràcies dirigents, anam molt malament i l'agonia serà lenta i penosa. Potser és el moment adient per, en un acte de valentia, provar de recuperar la confiança en un electorat que desconfia profundament dels professionals de la política. Vint-i-cinc anys de magarrufes es paguen. Els quatre anys de gestió de l'autonomia tampoc no han servit per a consolidar la societat civil de les Illes. Ans al contrari, el trist espectacle de bregues i dissensions internes, la supeditació de les forces dites progressistes al dictat de la dreta representada per UM, ajudà a obrir encara molt més els ulls de l'electorat que donava suport a l'esquerra oficial.

És qüestió de reflexioanar a fons ara que encara hi som a temps i, entre tots, mirar de trobar fórmules noves, engrescadores, de participació que serveixin de veritat per a recuperar l'esperança del nostre electorat.

Xosé Manuel Beiras, en un dinar al qual també hi va assistir Miquel A. Maria, ens explicà la superació de la crisis per part dels grups que formen el Bloc Nacionalista Gallec. En un determinat moment es va haver de fer una assemblea on les direccions fracassades de tots els partits que posteriorment formarien el Bloc presentaren la dimissió. Es va crear una força nova, el Bloc, que, després d'aquesta catarsi, recuperà lentament la confiança del poble. Aquesta organització de nou encuny arribà a constituir-se com a segona força política de Galicia.

O inventam fórmules noves per a la reorganització de l'esquerra alternativa o, si repetim clixés caducats, estaríem condemnats a lenta, però inexorable, desaparició de l'escena política.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-II-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

...jo diria que IU no ha pogut en cap moment superar el seu caràcter complementari i, per tant, subsidiari, respecte al Partit Socialista. Mai - fins i tot en els seus moments d'enfrontament més aferrissat amb el PSOE (durant el tardofelipisme) - no ha estat capaç d'afirmar-se com una força alternativa, distinta al PSOE, conectada realment amb els ciutadans amb unes senyes d'identitat atractives i amb una capacitat d'incidència política i electoral més enllà dels avatars polítics i electorals del Partit Socialista. (Eberhard Grosske)

REFUNDAR IU (2)

Tot i tenir un caràcter introductori, el meu post anterior sobre la refundació d'IU enunciava algunes coses essencials que crec necessari destacar:

- La reafirmació en els objectius estratègics d'IU que són, en definitiva, els propis d'una esquerra alternativa no subsumible dins el projecte representat pel Partit Socialista

- La convicció que existeix, objectivament, un espai sociològic i electoral per a aquesta esquerra alternativa

- La convicció que la pluralitat de l'esquerra pot ser un element positiu per a l'avanç global de les polítiques i les idees progressistes.

Dit això, la tesi final del post era que la trajectòria global d'IU durant els seus 22 anys d'existència posava en evidència limitacions importants que exigien un procés de refundació en una nova força política capaç de superar-les.

Si tengués que resumir-la en una sola frase jo diria que IU no ha pogut en cap moment superar el seu caràcter complementari i, per tant, subsidiari, respecte al Partit Socialista. Mai - fins i tot en els seus moments d'enfrontament més aferrissat amb el PSOE (durant el tardofelipisme) - no ha estat capaç d'afirmar-se com una força alternativa, distinta al PSOE, conectada realment amb els ciutadans amb unes senyes d'identitat atractives i amb una capacitat d'incidència política i electoral més enllà dels avatars polítics i electorals del Partit Socialista.

IU va néixer al socaire del referèndum de l'OTAN del 1986. Va ser la resposta d'un grapat de partits minoritaris encapçalats pel PCE davant l'abandonament per part del PSOE d'un element polític i simbòlic essencial com era la neutralitat i el pacifisme. IU obtengué un 6 i pico per cent a les següents eleccions generals. Al referèndum de l'OTAN seguiren d'altres actuacions dels successius governs González que topaven amb la sensibilitat de l'esquerra: polítiques econòmiques lliberals, enfrontament amb els Sindicats, la corrupció i l'organització d'una banda paramilitar per lluitar contra ETA: els GAL. Varen ser anys d'un enfrontament fortíssim entre IU i el PSOE, l'època on IU situava el PSOE en "la otra orilla" de la política i on es teoritzava el "sorpasso" per fer avançar les polítiques d'esquerra. El 1993, el PSOE va perdre la majoria absoluta i IU assolia un 9 i pico per cent dels vots. La següent legislatura, la darrera den Felipe González, va ser la del pacte amb els nacionalistes i una vertadera agonia per al PSOE. El 1996, el PSOE perdia les eleccions (mantenint un 37,5% dels vots), governava Aznar i IU pujava fins a un... 10,5% dels vots. Aquell vespre Julio Anguita manifestà el seu desig de presentar la seva dimissió.

La dimissió "non nata" de n'Anguita no va ser un "calentón" electoral: va ser el fruit del nostre fracàs per aixecar una alternativa al PSOE des de l'esquerra per fer avançar les polítiques d'esquerra: si IU, en el pitjor moment del PSOE, només avançava un punt i, a més, en un escenari de victòria de la dreta és que IU havia fracassat.

A partir d'aquella data i fins ara, assistim a una progressiva recuperació del PSOE i a una progressiva i paral.lela decadència d'IU que ha culminat en els resultats del passat dia 9 de març. IU torna als resultats del PCE del 1982 amb un factor encara més preocupant: el PSOE que treu IU de la carretera no és el PSOE amb 202 diputats que va posar en Gonzàlez a la Presidència del Govern: és un PSOE que ni tan sols té la majoria absoluta.

Naturalment, hom pot esperar que un PSOE més escorat a la dreta per les polítiques d'aliances que previsiblement es produiran, un PSOE enfrontat a una situació econòmica de major dificultat i un PSOE que ja no partirà del capital d'il.lusió derivat de la retirada de les tropes d'Irak o les lleis relatives a drets civils serà un PSOE que es desgastarà més ràpidament davant la població i que prendrà mesures impopulars. Algú pot pensar que aquesta nova situació pot ser més propicia als interessos d'IU, que tenim per davant una perspectiva de modest increment electoral... malgrat que, probablement, aquest desgastament del PSOE també suposi el retorn del PP el 2012. Tal volta hi ha qualcú amb ganes i amb moral de jugar aquesta partida. Jo, particularment, no. Jo no vull una IU conjunturalment enfortida de les febleses del PSOE. Vull una IU forta, que connecti amb un segment de la població per mèrits propis i que sigui capaç d'avançar en moments d'avanç global de l'esquerra i de participar i de ser determinant en l'execució de les polítiques de canvi que s'enderivin d'aquest avanç.

Per això vull que IU es refundi i, si teniu la paciència de llegir-me, vos contaré com a un proper post

Blog Grosske -grosske | 24 Març, 2008 11:22