pobler | 20 Octubre, 2008 16:24 |
Segons Lladó, “el fet que ni les associacions de víctimes del franquisme ni Amnistia Internacional hagin homologat la Llei és prou exemple de que aquesta no supera la llei de punt i final del 15 d’octubre de 1977 ja que ambdues van contra la legislació internacional en la que els crims contra la humanitat no prescriuen”. “No es pot permetre que els crims caiguin en l’oblit en una transició democràtica que ja s’ha perllongat massa temps”, apuntà el president d’Esquerra a les Illes. (Blog Palma Republicana)
Esquerra presentarà una proposició no de llei pel retorn de la casa d’Emili Darder
Esquerra presentarà una proposició no de llei pel retorn de la casa d’Emili Darder La declaració de Garzón obre la porta a l’anulació del judici fet a Emili Darder i a la restitució del seu patrimoni El president d’Esquerra-Illes Joan Lladó ha celebrat la iniciativa presa pel jutge Baltasar Garzon afirmant que “ja és hora que es faci justícia” i ha apuntat que “en el moment que un jutge es declara competent per investigar els crims del franquisme obre la porta a reconèixer la condició de víctima dels represaliats, anular les sentències sumaríssimes i conseqüentment a restituir el seu honor i tot el seu patrimoni”.
Així mateix sent conscients que allò que impedeix la restitució del patrimoni dels represaliats és la recentment aprovada llei de la memòria històrica, Esquerra agafarà simbòlicament el cas de la propietat d’Emili Darder per a preparar una proposició no de llei per la devolució d’aquest immoble del qui fou Batle de Palma d’Esquerra. “L’actuació de Garzón justifica plenament la proposta de modificació de la llei de la memòria històrica que presentà Esquerra el segon dia hàbil de la legislatura i que es debatrà aproximadament en uns tres mesos”, apuntà Lladó. El líder independentista ha anunciat també que “Esquerra promourà la reforma de llei de la memòria històrica ja que aquesta ha de ser l’eina per a restablir l’honor i el patrimoni dels represaliats pel franquisme”. Segons Lladó, “el fet que ni les associacions de víctimes del franquisme ni Amnistia Internacional hagin homologat la Llei és prou exemple de que aquesta no supera la llei de punt i final del 15 d’octubre de 1977 ja que ambdues van contra la legislació internacional en la que els crims contra la humanitat no prescriuen”. “No es pot permetre que els crims caiguin en l’oblit en una transició democràtica que ja s’ha perllongat massa temps”, apuntà el president d’Esquerra a les Illes.
Blog Palma Republicana (VilaWeb)
La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)
La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».
Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.
Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.
No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.
No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-99)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 20 Octubre, 2008 09:18 |
La Fundació Rotger Villalonga, creada el 1979, és hereva de l’esperit d’Ignasi Rotger Villalonga. La família Costa fou la propietària de la finca de Formentor fins que, en els anys 20, en vengueren els terrenys a Adan Dielch, promotor de l’hotel Formentor. Amb el pas del temps, els creditors de l’hotel aconseguiren la propietat de cala Murta, que quedà dividida en dues parts fins que, en els anys 30, Ignasi Llorenç Villalonga la comprà sencera. Hi havia conegut Costa, un enamorat, com ell, de Formentor i del seu paisatge. Fou llavors que decidí, el 1934, organitzar-hi per primera vegada aquest acte literari que avui, 75 anys després, encara perdura. (E. Ballesteros)
L’esperit de Costa perviu a cala Murta
Prop de 300 persones assistiren ahir a l’homenatge que organitza la Fundació Rotger Villalonga
E.Ballesteros
Han passat 75 anys des que Ignasi Rotger Villalonga inicià el seu sentit homenatge anual al poeta Miquel Costa i Llobera, de qui era un conegut admirador. L’emblemàtic entorn d’aquesta trobada literària, llavors coneguda com a festa de cala Murta, afavorí que poetes de tota classe participassin en un esdeveniment que encara avui, al cap de 75 anys, es manté fidel al seu esperit originari, organitzada escrupolosament per la Fundació Llorenç Villalonga. Així, es respecta el format original de la que, des dels anys 50, s’ha convingut d’anomenar "Diada de cala Murta".
Així, en aquesta finca del terme municipal de Pollença es reuniren ahir més de tres-centes persones que, entorn del bust de l’escriptor pollencí, presenciaren un emotiu recital que serví d’homenatge no tan sols a Costa i Llobera, sinó també a Maria Antonia Salvà i a Llorenç Riber, poetes de l’escola mallorquina dels quals es compleix el cinquantenari de la seva mort.
Revista literària
Com ja és habitual, l’acte serví també per presentar el nou número de la revista literària i cultural de la Fundació Rotger Villalonga que, amb la capçalera de Cala Murta, ha arribat ja la seva vint-i-novena edició. Entre les darreres iniciatives materialitzades per aquesta entitat, el seu president, Josep Fèlix Ferrer, destacà la publicació del tercer tom de l’edició crítica de l’obra de Costa i Llobera, Líriques, l’únic volum en llengua castellana del poeta pollencí. A més, anuncià l’aparició imminent del quart volum d’aquesta obra —de 10 toms en total—, i que sortirà a llum previsiblement abans del mes de març, amb el títol de Tradicions i fantasies.
La Fundació Rotger Villalonga, creada el 1979, és hereva de l’esperit d’Ignasi Rotger Villalonga. La família Costa fou la propietària de la finca de Formentor fins que, en els anys 20, en vengueren els terrenys a Adan Dielch, promotor de l’hotel Formentor. Amb el pas del temps, els creditors de l’hotel aconseguiren la propietat de cala Murta, que quedà dividida en dues parts fins que, en els anys 30, Ignasi Llorenç Villalonga la comprà sencera. Hi havia conegut Costa, un enamorat, com ell, de Formentor i del seu paisatge. Fou llavors que decidí, el 1934, organitzar-hi per primera vegada aquest acte literari que avui, 75 anys després, encara perdura.
dBalears (20-X-08)
Novel·lar la vida d'un personatge tan vast i alhora tan complex com Miquel Costa i Llobera comporta innombrables dificultats. És evident que, si no posaves uns límits al pla inicial d´una obra determinada, en aquest cas una novel·la històrica sobre l'escriptor de Pollença, el projecte podria allargar-se i perfeccionar-se fins a l'infinit. Si no controlàssim cada detall del projecte, al final podríem estar parlant d'una obra oberta amb dificultats per a posar el punt i final. He de reconèixer que, en un moment concret de la redacció de la novel·la, la personalitat del poeta, la seva època històrica, em van aclaparar de tal manera que era difícil sortir del parany en el qual em tenia presoner l'autor de "Lo Pi de Formentor". Un exemple de tot això que explic seria el posterior desenvolupament de Defalliment (El Gall Editor) fins a esdevenir, amb Damunt l'altura (Pagès editors), una novel·la històrica de prop de cinc-centes pàgines. Potser a un altre escriptor li hauria anat bé acabar la història de Miquel Costa i Llobera amb els dinou capítols i les dues-centes trenta quatre pàgines inicials. Amb una introducció com ho és el capítol "Memento homo" i el pla inicial, que consistia en el desenvolupament de l'obra en set apartats decisius, els que conformen els trets essencials de la vida del poeta, ens podríem haver conformat amb aquell començament d'història novel·lada que va ser Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera. (Miquel López Crespí)
Presència de Miquel Costa i Llobera en la literatura mallorquina.
Damunt l'altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors) (I)
Novel·lar la vida d'un personatge tan vast i alhora tan complex com Miquel Costa i Llobera comporta innombrables dificultats. És evident que, si no posaves uns límits al pla inicial d´una obra determinada, en aquest cas una novel·la històrica sobre l'escriptor de Pollença, el projecte podria allargar-se i perfeccionar-se fins a l'infinit. Si no controlàssim cada detall del projecte, al final podríem estar parlant d'una obra oberta amb dificultats per a posar el punt i final. He de reconèixer que, en un moment concret de la redacció de la novel·la, la personalitat del poeta, la seva època històrica, em van aclaparar de tal manera que era difícil sortir del parany en el qual em tenia presoner l'autor de "Lo Pi de Formentor". Un exemple de tot això que explic seria el posterior desenvolupament de Defalliment (El Gall Editor) fins a esdevenir, amb Damunt l'altura (Pagès editors), una novel·la històrica de prop de cinc-centes pàgines. Potser a un altre escriptor li hauria anat bé acabar la història de Miquel Costa i Llobera amb els dinou capítols i les dues-centes trenta quatre pàgines inicials. Amb una introducció com ho és el capítol "Memento homo" i el pla inicial, que consistia en el desenvolupament de l'obra en set apartats decisius, els que conformen els trets essencials de la vida del poeta, ens podríem haver conformat amb aquell començament d'història novel·lada que va ser Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.
De bon principi, abans de desenvolupar la història novel·lada de Miquel Costa i Llobera, el pla indicatiu dels capítols que havien de conformar l'obra consistia a desenvolupar la infantesa del poeta a la Pollença de finals del segle XIX en tres capítols: "Jocs d' infantesa", "Ego sum lux mundi" i "El claper", que són efectivament els capítols inicials de Defalliment amb la introducció ja esmentada de "Memento homo". Capítol, aquest primer, que situa les contradiccions personals, literàries i religioses de l'escriptor en arribar a la seixantena d'anys i que obrin la porta dels records. Aquest primer capítol és, en el fons, l'excusa per a començar la narració, per a poder bastir les dues novel·les que comentam i que, com es podrà comprovar, conformen una sola obra.
La infructuosa estada del poeta a Madrid, la impossibilitat d'acabar amb els estudis, els seus inicials contactes amb el krausisme, que tants de problemes de consciència li comportarien en el futur, es desenvolupen en els capítols "Madrid" i "Defalliment".
Precisament el títol d'aquest darrer capítol seria el que també es convertiria en el títol final de la primera novel·la. Els anys d'incertesa, de crisi existencial i espiritual. Els moments, després de la tornada a Pollença, en què, fracassat en els estudis, sense saber què fer ni a què ha de dedicar la seva vida, s'adona que ha de prendre una decisió definitiva. Hi ha igualment històries referents a la vida rural mallorquina de finals del segle XIX i començaments del XX. Les contradiccions d'un fill de casa bona enfrontat a la realitat de la misèria dels jornalers que treballen per a la família Costa, una de les més riques del poble, es van congriant en els capítols "La trompa de cantar", "Poesies" i "L'envit".
Cal dir que no sempre una novel·la històrica segueix un ritme lineal ni la història es desenvolupa des del naixement del personatge fins a la seva mort. El pla inicial, l'estudi previ, els anys de recerca, la documentació acumulada damunt l'època que ens toca conèixer a fons i els detalls de la vida del personatge ens permeten anar amunt i avall de la història sense haver de seguir un camí rectilini en el desenvolupament de l'acció. De Defalliment i també de Damunt l'altura record perfectament que els primers capítols escrits varen ser precisament els del final de la seva vida, quan el poeta, ple de neguit per la mort dels seus, el pare, la neboda, els amics, reflexiona damunt el sentit de la seva vida i la seva obra i mira enrere, demanant-se el sentit final de tot el que ha fet fins aquell moment.
La decisió de fer-se sacerdot, els anys d'intensa formació catòlica a Roma, el seu decisiu aprofundiment en la cultura grecoromana, són novel·lats en els capítols "Roma", "Catacumbes", "Gaudete in domino semper iterum dico gaudete" i "La missa nova".
Alhora que tots aquests capítols s'anaven concretant, altres, que eren un desenvolupament d'aquests mateixos, anaven quedant dins les meves carpetes per a un posterior estudi. Seran els que, amb un treball d'elaboració literària molt intensa, esdevendran el nucli essencial de la novel·la Damunt l'altura.
Però en arribar a les cent setanta pàgines en la redacció de Defalliment ja sabem que els anys d'estudi i documentació sobre Miquel Costa i Llobera i la seva època no han estat inútils. L'instint del novel·lista et fa adonar que la columna vertebral de la novel·la ja és redactada i es comença a veure el final de tants esforços i sacrificis, el resultat de desenes d'esborranys. Van quedant endarrere els dubtes inicials davant la redacció de cada capítol, sobre l'eficàcia literària de les anècdotes novel·lades que hem seleccionat. Mai no sabrem si hem encertat o no en els aspectes de la vida real del personatge que hem volgut novel·lar. Si haguéssim escollit uns altres aspectes de la vida del poeta... la novel·la no hauria agafat un altre camí, potser més mengívol, més autèntic, més d'acord amb el que varen ser els afanys i preocupacions del sacerdot militant i del contradictori poeta?
El cert és que tot això, aquestes preguntes constants, les vacil·lacions, conformen el món dels dubtes normals de l'escriptor i mai no sabrem quin hauria estat el resultat de l'obra si hagués seguit un altre pla, si hagués consultat una altra documentació o si haguéssim escollit una forma narrativa diferent de l'emprada en aquesta novel·la. El cert era que, al cap d'uns anys de redacció, Defalliment començava a estar enllestida i, quasi sense adonar-me'n, els apunts i esborranys que havia anat redactant en tot aquest temps havien bastit igualment els fonaments del que ara és Damunt l'altura.
Després de redactar "La missa nova", havia de "fer tornar" Costa a Pollença, parlar dels seus anys d'alegries, quan es veu coronat escriptor per la societat literària principatina. Són igualment els anys del seu viatge a Grècia, Istanbul, Palestina...
En referència a les constants contradiccions literàries de Miquel Costa i Llobera, convenia i era summament important per a copsar les preocupacions, els greus problemes existencials del poeta, situar els esdeveniments de la Setmana Tràgica. Dins aquesta línia anaren sorgint els capítols "Monti-sión", "Les Horacianes de Gaudí", "Visions de Palestina", "La Setmana Tràgica" i "De matinada". Aquest darrer capítol, les reflexions finals de poc abans de morir el poeta, clou la novel·la. "De matinada", el capítol final de Defalliment, encaixa a la perfecció amb el primer de la novel·la, el titulat "Memento homo", potser els dos capítols més angoixants, els que proven de resumir tota una vida dedicada a la defensa i promoció del catolicisme i una concepció conservadora de la vida mitjançant la literatura.
« | Octubre 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |