Miquel López Crespí - Memòria històrica

Fa tres-cents anys que les tropes borbòniques s’endinsaren per terres valencianes reduint a cendres pobles sencers, sotmetent i castigant aquelles i aquells que havien lluitat per defensar els seus furs de la mà dels maulets i austracistes; fa tres-cents anys que s’imposà el primer Decret de Nova Planta pel qual s’aboliren els drets propis i s’inicià la persecució institucional de la llengua i cultura catalanes; fa tres-cents anys, en definitiva, que s’instal·laren les tropes ocupants als Països Catalans i encara no se n’han anat!

“300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”

Manifest d’Endavant (OSAN) per la diada del 25 d’Abril

El 25 d’abril d’enguany no és una diada més; el 25 d’abril d’enguany és el tres-cents aniversari de la derrota d’Almansa i, per tant, és un 25 d’abril amb una especial càrrega simbòlica per a les catalanes i els catalans: fa tres-cents anys que les tropes borbòniques s’endinsaren per terres valencianes reduint a cendres pobles sencers, sotmetent i castigant aquelles i aquells que havien lluitat per defensar els seus furs de la mà dels maulets i austracistes; fa tres-cents anys que s’imposà el primer Decret de Nova Planta pel qual s’aboliren els drets propis i s’inicià la persecució institucional de la llengua i cultura catalanes; fa tres-cents anys, en definitiva, que s’instal·laren les tropes ocupants als Països Catalans i encara no se n’han anat!

Des d’Endavant (OSAN) volem afegir-nos a les moltes commemoracions d’aquest dia fatídic en la nostra història perquè pensem que l’exercici de la memòria històrica és necessari per mantenir viva la flama del nostre poble i també per continuar avançant, malgrat l’opressió que patim. Però la història no té sentit si no és amb un projecte de futur i, per això, Endavant (OSAN) vol refermar en aquestes dates el seu compromís amb la construcció de la Unitat Popular com a via per assolir la independència i el socialisme.

Així, des d’Endavant (OSAN) celebrem amb il·lusió l’impuls de la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència” que, a més de l’adhesió d’un ample ventall de col·lectius i ateneus, ha aconseguit una major unitat d’acció de l’esquerra independentista, amb la qual, dia a dia, ja compartíem la lluita al carrer. Per a Endavant (OSAN), aquesta campanya ha de ser el punt de partida per a l’assentament d’unes bases sòlides de treball unitari i de definició de projecte que ens permeta, en un futur pròxim, trencar amb les fronteres fictícies que ens volen imposar i amb el silenci mediàtic que ens vol fer invisibles, i esdevindré, així, una alternativa real per als Països Catalans.

És per això que per a Endavant (OSAN) aquest és un 25 d’abril especial, i, per tant, fem també una crida especial:

- Emplacem a tots i totes les catalanes a participar de la jornada de lluita convocada per la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència” per al mateix dimecres 25 d’abril; a ambdues bandes del Sénia, a la península o a les Illes, a tot arreu cal que aquells que ens sotmeten sàpiguen que encara som un poble viu i no tenim intenció en deixar de ser-ho.

- Convoquem a valencianes i valencians -i, per suposat, a la resta de catalanes i catalans- a l’Aplec Nacional d’Almansa, el dissabte 28 d’abril, organitzat també per la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”. Cal que acudim al lloc de la desfeta pretèrita per manifestar el nostre propòsit de no deixar passar uns altres 300 anys sense llibertat.

- I, finalment, convoquem a totes i tots a participar en la manifestació unitària del 5 de maig a Xàtiva -ciutat que patí especialment la seua resistència als ocupants,- per fer visible la unitat de l’esquerra independentista.

Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional)

Països Catalans, 23 d’abril de 2007

Web Endavant (Organització Socialista d´Alliberament Nacional – OSAN)

L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (i II)

Cal dir que, joves com érem, no teníem gaire contacte amb la "ceba", els clans culturals mallorquins que, dificultosament, provaven de servar aspectes essencials de la nostra cultura lluny de l'embrutiment d'aquest "teatro regional". Començàvem a conèixer les aportacions fetes per Guillem Colom, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i altres (malgrat que fossen unes aportacions la majoria de vegades literàries). I, per tant, ens apropàvem culturalment i políticament molt més a les propostes de revolta teatral procedents de l'estranger. Esdevenir escolans de la buidor i la reacció no era -ni molt manco!- el nostre propòsit.

Aquests aspectes reaccionaris de determinades branques del teatre mallorquí ja vénen de molt lluny: vegeu el llibre de Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l'època romàntica (Barcelona, Curial, 1986). En el capítol "Preliminars" (pàg. 14), Joan Mas explica: "Joaquim Molas i Josep Maria Llompart s'han cansat de repetir que a Mallorca i a València la Renaixença va esser un fet suprastructural i estrictament literari, ja que no respon a un autèntic canvi social. Tanmateix pensam, i això no contradiu l'afirmació dels dos crítics que acabam d'esmentar, que al XIX mallorquí n'hi va haver, de canvi social, però no fou equivalent al del Principat. Consistí no en la florida i consolidació d'una alta burgesia industrial, com a la Catalunya estricta, sinó en el protagonisme social, i això no vol dir forçosament presa de poder, d'una classe mitjana provinent de la menestralia, que arraconà les forces de l'Antic Règim. Aquests grups, despectivament anomenats mossons, són caracteritzats i ridiculitzats en la literatura costumista pels seus afanys d'imitar l'aristocràcia o d'aspirar a un status social que no els correspon. Gregori Mir creu que els costumistes mallorquins caricaturitzen exclusivament els mossons, perquè es volien situar al costat dels grups que realment mantenien el control social. Sembla ser que el costumisme sovint es correspon amb una actitud força conservadora...".

El cert és que el conservadurisme del teatre mallorquí (especialment el "regional", exceptuant les importants aportacions de Pere Capellà, per posar-ne tan sols un exemple clar i llampant)) és el que -com a Jaume Vidal, Palau i Camps, Soler Antich, Llorenç Capellà-, ens allunya d'aquest món ranci, reaccionari i estantís. Josep Melià, malgrat certes simpaties sentimentals amb aquest tipus de teatre, en el pròleg que escriu a l'obra de Gabriel Janer Manila Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls (Barcelona, Dopesa, 1975), diu: "No és casualitat que els sectors que defensaren aquell tipus de teatre [el 'teatro regional'] com a patrimoni propi, formassin part de l'estament dretà, clericalitzant, molt sovint, i més o menys pròxims a les formes de pietat beata i de moral reprimida i exigent" (pàg. 11).

Veurem ara el que diu Antoni Nadal en "Notes sobre els autors mallorquins contemporanis" (vegeu El teatre modern a Mallorca, pàgs, 9 a 21) analitzant la represa en els anys 1947-48 del teatre que en temps de la República controlà l'Església (autors al servei d'aquestes concepcions catòliques són Miquel Puigserver, Josep M. Tous i Maroto, Gabriel Fuster i Forteza, Gabriel Cortès...). Nadal hi escriu: "Es van repetir, doncs, els mateixos autors fins que la decadència biològica va obligar a substituir-los per uns altres de nous que, en conjunt, van ser cada vegada pitjors... El teatre 'regional' -el 'costumisme somrient', en paraules de Joan Mas-, observat amb una distància relativa, perquè encara gaudeix de vida, va contribuir a desintegrar la unitat de la llengua, a ofegar-la per reducció de temes. La qualitat literària era, a més ínfima. D'altra banda, el teatre 'regional' és una font valuosíssima per esbrinar el passat immediat".

És d'aquesta història -del pou sens fons de la reacció cultural i política- que volem sortir quan ens deixam seduir, com tanta gent, pels muntatges de Ricard Salvat o de les companyies portugueses del temps de la Revolució dels Clavells (Adóque, A Comuna...). Marxar -malgrat fos per uns dies- de l'estantís ambient polític i cultural de Mallorca, era rebre una alenada d'aire vital. Anar al cinema, al teatre, portar llibres, revistes, parlar amb gent antifeixista d'altres contrades, ens servia per a continuar la lluita en la nostra terra amb més força i vigor que mai, ja que els elements quotidians que respiràvem aquí anaven encaminats a tallar de rel qualsevol iniciativa progressista -fos cultural o política- que sortís del nostre poble. Aquesta era la missió autèntica del franquisme: mantenir pels segles dels segles la població enmig d'una brutor cultural infinita.

L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). A Comuna, per arribar millor al poble treballador, a la pagesia, als sectors d'estudiants revolucionaris i antifeixistes, renunciava a actuar en els teatres oficials i cercava el contacte amb la població mitjançant actuacions en locals sindicals, en teatres de barri o en espectacles en tallers i aules universitàries o fàbriques i places de poble. És el treball d'Adolfo Gutgin i de l'actor Joao Motta, entre molts i molts d'altres treballadors del teatre portuguès de la Revolució. Evidentment aquests eren els nostres mestres.

Miquel López Crespí

Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)

Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).

Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...

Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".

Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.

Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".

Miquel López Crespí

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Pilar Arnau, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real. (Miquel López Crespí)

Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres. (Miquel López Crespí)

Suport al Bloc per Mallorca.

Maig 2007: un canvi necessari

En assabentar-se que he signat el manifest d’adhesió a la Plataforma “Progressistes pel Bloc”, uns bons amics meus m´han dit que m´equivocava. Entre moltes raons per a no fer-ho han adduït un munt de greuges que, en la seva opinió, jo hauria de tenir envers alguns membres d´Esquerra Unida que són a les llistes del Bloc. És evident, i així els ho he provat d´explicar, que molts dels membres de l’esquerra alternativa de les Illes hem patit i patim les campanyes rebentistes d’alguns dogmàtics i sectaris. Però la situació d´emergència en què ens trobam ens mana deixar de banda els problemes personals que pugui haver-hi entre les forces progressistes i fer pinya per tal d’aconseguir un canvi de la situació.

I a part de la necessitat imperiosa de deixar els personalismes a un racó hi ha l’obligació de continuar amb la lluita per la unitat de les forces nacionalistes i d’esquerra iniciada ja fa anys. En referència al Bloc, cal recordar que qui signa aquest article va ser un dels primers a començar la campanya per la constitució d´un bloc d´esquerra nacionalista com cal.

Possiblement la constitució del Bloc actual no respon encara a totes les aspiracions que hi havia i hi ha encara quant a una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Qui pot dubtar que ens hauria agradat veure les elits dirigents actuar d´una forma més decidida en referència a la unitat per a bastir una autèntica política de protecció mediambiental, de promoció de la llengua i que serveixi per a aturar les malifetes de corruptes, especuladors de tota mena i destructors i encimentadors de la nostra terra? Ens hauria agradat i hauria estat molt més sà, menys debats, discussions i bregues en referència a les cadiretes i molt més concreció de programes d´autèntic canvi social.

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Pilar Arnau, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real.

En aquests moments crítics per a la supervivència del nostre poble no seria lògic que deixàssim a mitges la feina feta en suport de les forces nacionalistes i d´esquerra. Que l´actual coalició no és tan perfecta com voldríem? Evidentment que no. Tot és millorable i tenim molt de temps per endavant per a aconseguir l’autèntic bloc de lluita i resistència que necessitam.

Quan hem signat el manifest, ho hem fet amb plena consciència de les mancances que encara cal solucionar. Segurament, si s´aconsegueix tornar a enllestir un nou Pacte de Progrés més valent, més avançat que el que va perdre l´any 2003, haurem de ser vigilants amb els polítics que haurem situat en la gestió del poder polític. Molts dels intel·lectuals i professionals que donam suport al Bloc ho tenim ben clar, i ningú no ens ha d’advertir que els perills que poden derivar-se d´una manca de control democràtic i de vigilància. No s´ha de repetir la desil·lusió del passat. S’haurà de vigilar el compliment dels acords unitaris i exigir als membres del Bloc que possiblement gestionaran el govern de les Illes, el Consell Insular i els nostres ajuntaments, un estricte compliment del programa aprovat.

Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres.

Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-IV-07)

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca

"Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal" (George Sand)

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.

En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".

Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.

Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.

Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.

El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".

No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.

Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".

Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.

Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.

De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novellats.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-IV-04)

En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor. (Pere Rosselló Bover)

L´escriptura contra la destrucció (i II)

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorcatenguin una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll, Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»

La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall , Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca també pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.

Pròleg a l'obra Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Tardor, 2004

Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. (Pere Rosselló Bover)

L´escriptura contra la destrucció (I)

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).

En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.

Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.

1 Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Malloca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Tardor, 2004

Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)

La narrativa fascinant de Vidal Ferrando

L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.

L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.

A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.

Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.

El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-IV-07)

El tango de l´anarquista és, també, una interessant navegació pels revolts de la societat del País Valencià, el món dels republicans que han perdut la guerra i un viatge sorprenent per les esperances d´aquella generació de lluitadors argentins i del món sencer que foren massacrats per les dictadures militars d’Amèrica Llatina. La novel·la ens reviu els sangonosos anys en què l’’Imperi, la CIA, organitzava l’agressió al poble del Vietnam, cops d´estat com el de Xile o el de l’Argentina, entre les matances més conegudes. (Miquel López Crespí)

El tango de l´anarquista, d´Albert Hernàndez i Xulvi

Amb l´escriptor de Catarroja Albert Hernàndez i Xulvi coincidírem per primera vegada en el lliurament dels Premis Literaris del Principat d´Andorra. Ho record com si fos ara mateix. Era una freda nit de novembre de 1990 i érem a l´hotel tot esperant el lliurament dels guardons que ens havien atorgat, a ell el premi de novel·la per l´obra No mireu per l´ull del pany; a qui signa aquest article pel poemari Les Plèiades. Malgrat que abans no havíem tengut cap relació personal, sí que ambdós ens coneixíem a través de les obres respectives. Jo ja coneixia la seva narrativa, que, m’havia apassionat. Parl de La síndrome i altres històries, que guanyà el Premi l´Encobert de l´any 1988 i Aquell paisatge d´agost, que obtengué el Benvingut Oliver de narrativa de Catarroja. Record que la nit que ens coneguérem personalment, intercanviàrem impressions, ens contàrem anècdotes, compartírem alguns secrets professionals. No cal dir que de seguida vaig comprendre que Albert Hernàndez era de la meva corda.

Amb els anys ha anat consolidant la seva carrera professional i ha esdevengut un dels escriptors més sòlids, més guardonats i de més vendes dels Països Catalans, malgrat que no compta al darrere amb cap clan o camarilla que li doni suport. O potser per això mateix. Entre la El capità pèrtil (Camacuc, València, 1990), Silenci... es grava (Pagès Editors, Lleida, 1992), Històries inquietants (Pagès Editors, Lleida, 1996), El tio Rajola (Denes, València, 1996), Estiu a l´albufera (Denes, València, 1996) i El senyor del castell (Denes, València, 1998). La majoria d´aquestes obres són de narrativa juvenil. Però on Hernàndez i Xulvi ha destacat amb ferrenya tenacitat i qualitat innegable ha estat en la novel·la per a adults, fins al punt que les editorials exhaureixen en pocs mesos les edicions de les obres de l´autor de Catarroja que van sortint al mercat. Parl concretament de les novel·les Dafne l’última nuesa (Editorial del Bullent, 1990), No mireu per l´ull del pany (Pagès Editors, Lleida, 1991), L’últim somni (Pagès Editors, Lleida, 1994), Arran de pell (Pagès Editors, 2004), Temps de fang (Eliseu Climent/3i4, València, 2007) i, la darrera, de la qual voldria escriure dir unes paraules, El tango de l´anarquista (Editorial Bromera, València, 2006). Hernàndez i Xulvi també ha conreat la poesia i el teatre. El seu teatre ha estat representat amb notable èxit de crítica i de públic. Record ara mateix les representacions de L’àtic, a càrrec de la Companyia Deliri i, també per la mateixa companyia, l´obra El robot cabot i els éssers del planeta fum blanc. I, també Amigues, representada per la companyia teatral Mutis pel Fòrum i Sense pares, portada als escenaris per la mateixa companyia.

Després de la lectura d’aquesta fantàstica història, El tango de l’anarquista, la novel·la que ha publicat Bromera en la seva col·lecció “L´Eclèctica”, hom pot veure ja completament consolidada la carrera d’aquest novel·lista, mestre en l’art de bastir mons de ficció basats sovint en la més dura realitat. En aquesta novel·la, Albert Hernàndez torna a enfrontar-se amb els fantasmes de la guerra civil i de la lluita per la llibertat. Com en moltes de les seves obres, són els vençuts, en aquest cas els combatents republicans Sebastià i Daniel, els que, de la manera que poden, aconsegueixen enfilar-se a un dels pocs vaixells que l´any 1939 surten del port d´Alacant escapant de la repressió feixista. La força de la descripció de personatges demostra novament la capacitat d’aprofundir en els sentiments més profunds de l´home. Apassiona la forma com l´escriptor de Catarroja descriu les il·lusions que dominen el protagonista, Sebastià, el republicà que, deixant el país enrere, provarà de reconstruir la seva vida l’Argentina. La desventura persegueix els vençuts i, novament, a l’Argentina, quan pensa que ha deixat ben lluny el món tèrbol i mancat de llibertat de la dictadura franquista, s´adona, sense poder-hi fer res, que el colp d´Estat del general Videla capgira totes les seves esperances. Ben cert que l´experiència, les vivències d’Albert, que també ha estat i és un destacat lluitador antifeixista, un home compromès amb les causes justes d´aquest món, li ha permès tractar amb mà mestra aquesta incursió tan autèntica en el món del militarisme argentí. Quina forma d’avançar i donar a conèixer al lector l´univers d´un vençut, les infinites xarxes del dolor que persegueixen el protagonista vagi on vagi.

En llegir El tango de l’anarquista el lector se sent completament identificat amb l’encertada opinió que Xulio Ricardo Trigo va fer de la novel·la Arran de pell en la revista El Temps (27 de juliol de 2004). Deia Ricardo Trillo: “Ambients actuals, personatges perdedors amb un punt de tendresa que els fa propers, una història fosca però tocada per la gràcia d´un narrador que encara creu en l´ésser humà”.

El tango de l´anarquista és, també, una interessant navegació pels revolts de la societat del País Valencià, el món dels republicans que han perdut la guerra i un viatge sorprenent per les esperances d´aquella generació de lluitadors argentins i del món sencer que foren massacrats per les dictadures militars d’Amèrica Llatina. La novel·la ens reviu els sangonosos anys en què l’’Imperi, la CIA, organitzava l’agressió al poble del Vietnam, cops d´estat com el de Xile o el de l’Argentina, entre les matances més conegudes.

Albert no pretén, emperò, fer cap tesi política amb el rerefons que emmarca i defineix l´obra. Aquests fets històrics són el motor, els fonaments de la novel·la, la realitat que ha fet posar en marxa la imaginació del nostre autor, potser el truc que empra l´escriptor per a sorprendre el lector. I, com a home d´esquerres en exercici, Albert sap aprofitar la literatura, la ficció, la màgia de l´escriptura que ell domina de forma tan brillant, per a estimular la curiositat dels lectors envers uns esdeveniments amb els quals, potser, només havia tengut una relació superficial, de documental televisiu o simple notícia de diari.

No cal dir que els anys de conreu de la professió d´escriptor han fet que Albert Hernàndez domini totes les tècniques de la narració. Des del monòleg interior fins a la més acurada narració naturalista, sense mancar aquesta demostració de control sobri dels diàlegs, sempre àgils, creant atmosferes que ens arrosseguen i ens sorprenen en cada capítol d’aquesta novel·la.

El tango de l’anarquista és una obra que recoman a totes les persones que cerquen llibres plens de matisos, refulgents barroquismes perfectament entenidors, el llenguatge fet poesia, aquesta parla catalana de l´Horta, de les classes populars valencianes que fan d´Albert Hernàndez un perfecte coneixedor, subtil i experimentat mestre de la nostra llengua.

Miquel López Crespí

Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al Manifest de Xirinacs.

Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d'un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d'edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil·lenària, la nostra, no s'ha d'emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s'ha d'emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal·lades al bell mig d'Europa. (Lluís M. Xirinacs)

Si el nostre estament polític no està a l'altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s'uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l'arrel i la font de tota sobirania nacional. (Xirinacs)

Manifest d'en Xirinacs per la Diada de Sant Jordi

Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al Manifest de Xirinacs

A la història dels pobles, les ocasions reals d'arribar a l'emancipació, a la sobirania plena, a la independència, més aviat són escasses i cosides de dificultats.

En la història immediata dels Països Catalans n'hi ha hagut, sortosament, dues ocasions clares, en el vessant peninsular: la denominada primera Transició espanyola, als anys 1976-77, i la que es volia anomenar segona Transició, als anys 2005-06. En trenta anys, dues oportunitats d'or degudes, a la mort de Franco i a l'empenta basca respectivament.

Mentre molts altres pobles aprofitaven, valents, llurs oportunitats històriques, la nostra nació les ha malbaratades les dues vegades per culpa dels dirigents de la nostra nació.

Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d'un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d'edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil·lenària, la nostra, no s'ha d'emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s'ha d'emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal·lades al bell mig d'Europa.

I, si som una nació adulta dominada per dos Estats de Força ¿qui havia de liderar el nostre alliberament indiscutible? En les dues ocasions, els nostres polítics electes. Però, d'una banda les eleccions no han estat nacionalment democràtiques (no podem exercir el dret a l'autodeterminació) i d'altra els polítics electes no han donat la talla. Ens sobren polítics menors que només saben gestionar la nostra nació dominada i trossejada sota la fèrula constitucional inclement de França i Espanya (que s'autoproclamen "Estats de Dret" fins a la nàusea). D'aquesta mena de polítics en tenim a bastament. Llur nom?: col·laboracionistes. Ens calen polítics majors que condueixin la nostra nació des dels actuals Estats de Fet (de Conquista) a un nou i únic Estat de Dret català, amb les Autonomies internes, confederades en pla d'igualtat, que els diferents Països Catalans vulguin. "La llei ha estat feta per al poble, i no pas el poble per a la llei".

Des de 1976 tenim pendent, no la reforma concedida, ans la necessària ruptura, voluntat clara del poble despert i vigilant, expressada inequívocament en l'Assemblea de Catalunya i en altres instàncies de la nostra nació.

És reconegut per amics i enemics que el nostre poble ha entrat en un marasme atuïdor, en un segon desencís esborronador. Si el nostre estament polític no està a l'altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s'uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l'arrel i la font de tota sobirania nacional.

O s'haurà acabat la nostra nació per què tampoc hi ha poble que es posi dempeus, com ens demanen les quatre columnes de Josep Puig i Cadafalch?

Ens queden set anys per comptar-ne tres cents d'esclavitud continuada.

Poble meu, pacíficament, però ardidament, alça el front i fes el teu Acte definitiu de Sobirania senzilla, digna i fraternal amb tots els pobles de la terra!

Lluís Maria Xirinacs i Damians

Web Racó Català

Presentades obres de Miquel López Crespí, Joan Guasp, Cristina Salom i Francesc Casasnovas.

Hèctor Alonso, guanyador amb el llibre Llits freds i Sebastià Sansó, premi de poesia amb el poemari Cartografies devastades són els premis Miquel Àngel Riera 2007

Com informa Diari de Baleares (19-IV-07). “El català Hèctor Alonso i el manacorí Sebastià Sansó van ser proclamats ahir guanyadors dels premis Miquel Àngel Riera de narrativa i poesia 2007 respectivament. [...] En aquesta edició, el jurat del certamen ha estat integrat per la vídua de Miquel Àngel Riera, Roser Vallès; Pere Rosselló Bover, director de les col·leccions Tià de Sa Real i El Turó, a més de Bernat Nadal, Toni Xumet i Miquel Mestre”.

L´acte de lliurament dels premis Miquel Àngel Riera 2007 i de presentació de les novetats literàries de Miquel López Crespí, Joan Guasp, Cristina Salom i Francesc Casasnovas congregà un nombrós públic que ompli la sala d´actes del centre de cultura “Sa Nostra” del carrer de la Concepció de Palma (Mallorca).

L’obra de Miquel López Crespí, l´antologia de contes Un viatge imaginari i altres narracions; la novel·la de Joan Guasp La llengua i els poemaris de Cristina Salom, La mar negada i Fragilitat, de Francesc Casasnovas van ser presentades per l'escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Pere Rosselló Bover, director de les col·leccions Tià de Sa Real i El Turó.

En presentar l´antologia de contes de Miquel López Crespí, el catedràtic Pere Rosselló Bover va recordar les paraules de Gabriel Janer Manila en el pròleg de l´antologia Un viatge imaginari i altres narracions: “La diversitat d’estil i registres, les formes més diverses de narrar es conjugen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d´un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc”. (Servei d´Informació Cultural – Illes)

...el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)

Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).

Per Gabriel Janer Manila, escriptor

Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.

Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.

Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.

Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.

Mallorca, març de 2007

Aleshores, quan un mallorquí s'ha destacat per ser una persona honrada i arreu s'ha provat la seva vàlua (en el passat Gabriel Alomar hagué de patir la mateixa persecució per part de la dreta i l'extrema dreta mallorquines), quan això s'esdevé, deia, els reaccionaris (en tenim proves a voler) es llancen desesperats, terribles en llur irracional dèria destructiva, contra la nostra intel·lectualitat i calumnien, menteixen, ordeixen brutes conspiracions per aconseguir que aquell autor o autora no pugui publicar una novel·la, un llibre d'assaig...(Miquel López Crespí)

En defensa dels escriptors mallorquins.

El feixisme ens barrà el pas al coneixement dels creadors més importants de la cultura catalana. Durant quatre dècades provà -ben cert que inútilment- d'esborrar les senyes d'identitat dels Països Catalans. Els ideòlegs i policies al servei de la dictadura volien anihilar completament el record de qualsevol signe progressista que hi hagués dins del nostre àmbit nacional. Estaven prohibits Lorca i Rafael Alberti, Neruda i Blas de Otero, Antonio Machado i Miguel Hernández. Era encara més impossible conèixer bona part dels nostres literats. El cert és que, en aquells anys de tenebror dictatorial, en sordina, clandestinament, anàvem connectant amb la poesia d'un Espriu o un Pere Quart (per posar-ne uns exemples) i també amb els aspectes més progressius i avançats de la poesia espanyola de contingut popular (Lorca) i antifeixista (Alberti).

Ara l'extrema dreta s'ha autotransformat. Hi ha l’extrema dreta espanyola, com de costum i l’extrema dreta nostrada, més subtil en el seu odi contra l’esquerra. Han sorgit altres fantasmes provinents del nostre més tèrbol passat d'ignorància i repressió, amb idèntiques intencions: provar de barrar el pas als sectors progressistes de la nostra societat, criminalitzar l'intel·lectual independent o d'esquerres. És per això que l'autoodi més ridícul i vergonyós campa arreu. Pamflets calumniadors, conspiracions de cafè... Són enrabiades d'infant. Odi d'un reaccionarisme ben provat. Absurdes maniobres de capelleta sense futur. Impotència intel·lectual. "No recomanem progressistes!". "Val més que llegeixin estrangers, alemanys, anglesos, qualsevol cosa abans que els nostres, els d'aquí, els nascuts en aquesta terra". Creix i s'amplia l'autoodi. Vinclar l'esquena davant el poderós. Maleir el que no cedeix, l'agosarat. Ningú no és profeta a casa seva: ja ho sabem. Però l'autoodi fomentat pels sectors més violents d'aquesta extrema dreta falsament nacionalista és cosa de pel·lícula. No s'ha tractat mai els intel·lectuals mallorquins com aquests enemics del progressisme els tracten!

En llur dèria malaltissa proven de crear una terra curulla d'enveges, posseïda pel més bestial autoodi. Alguns dels qui més haurien de defensar la feina cultural dels mallorquins i mallorquines han esdevingut botxins de la cultura catalana. Els psiquiatres tendrien molts clients si haguessin de guarir els nombrosos practicants d'aquest ferest autoodi destructiu. Aleshores, quan un mallorquí s'ha destacat per ser una persona honrada i arreu s'ha provat la seva vàlua (en el passat Gabriel Alomar hagué de patir la mateixa persecució per part de la dreta i l'extrema dreta mallorquines), quan això s'esdevé, deia, els reaccionaris (en tenim proves a voler) es llancen desesperats, terribles en llur irracional dèria destructiva, contra la nostra intel·lectualitat i calumnien, menteixen, ordeixen brutes conspiracions per aconseguir que aquell autor o autora no pugui publicar una novella, un llibre d'assaig... Parlen amb els directors dels diaris per a aconseguir que l'escriptor no publiqui. Escriuen pamflets, falses cartes al director... Inventen el que sigui necessari per tal de fer malbé el nom de la intel·lectualitat progressista de les llles. S'especialitzen, com els feixistes, amb els dèbils, amb qui no té cap mena de poder econòmic, polític o acadèmic (així poden fer més sang sense perill per a ells). Servils amb els que comanden, no tenen prejudicis en el moment de vinclar l'espinada davant qui els pot oferir el més petit privilegi. Canvien cada moment d'idees per a poder col·locar-se millor. Ahir d'esquerres, avui són de dretes. Res no importa per fer "carrera". Tot els va bé per perjudicar el proïsme. Més d'una vegada els hem vist amagats fins i tot rere les nostres banderes per a poder enganyar més la gent. Són, en definitiva, els nous falangistes que, conscients que no podrien fer aquesta tasca de destrucció dels aspectes progressius de la nostra cultura enlairant el jou i les fletxes o l'esvàstica nazi, dissimulen el seu provat reaccionarisme rere algunes fantasmals sigles de fals posat nacionalista. Una mentida més! Com si els mallorquins fóssim beneits i no coneguéssim el producte avariat que ens volen encolomar!

Miquel López Crespí

Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política. (Miquel López Crespí)

La plataforma “Progressistes pel Bloc”

En assabentar-se que he signat el manifest d’adhesió a la Plataforma “Progressistes pel Bloc”, uns bons amics meus m´han dit que m´equivocava. Entre moltes raons per a no fer-ho han adduït un munt de greuges que, en la seva opinió, jo hauria de tenir envers alguns membres d´Esquerra Unida que són a les llistes del Bloc. És evident, i així els ho he provat d´explicar, que molts dels membres de l’esquerra alternativa de les Illes hem patit i patim les campanyes rebentistes d’alguns dogmàtics i sectaris. He dit a aquests amics que record molt bé tots i cada un dels atacs que he hagut de sofrir per part d’aquests sectors marginals i retardataris. Qui signa aquest article serva, sortosament, una bona memòria històrica, i els meus llibres d’assaig així ho demostren. Tots aquells que des de l´oportunisme polític han demonitzat la lluita per la República, el socialisme i l’autodeterminació ja han estat desemmascarats i són, amb nom i llinatges, en els llibres que he escrit per a servar la nostra memòria històrica.. No cal perdre més temps amb els envejosos i ressentits. La situació d´emergència en què ens trobam ens mana deixar de banda els problemes personals que pugui haver-hi entre les forces progressistes i fer pinya per tal d’aconseguir un canvi de la situació.

I a part de la necessitat imperiosa de deixar els personalismes a un racó hi ha l’obligació de continuar amb la lluita per la unitat de les forces nacionalistes i d’esquerra iniciada ja fa anys. En referència al Bloc, cal recordar que qui signa aquest article va ser un dels primers a començar la campanya per la constitució d´un bloc d´esquerra nacionalista com cal.

Possiblement la constitució del Bloc actual no respon encara a totes les aspiracions que hi havia i hi ha encara quant a una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Qui pot dubtar que ens hauria agradat veure les elits dirigents actuar d´una forma més decidida en referència a la unitat per a bastir una autèntica política de protecció mediambiental, de promoció de la llengua i que serveixi per a aturar les malifetes de corruptes, especuladors de tota mena i destructors i encimentadors de la nostra terra? Ens hauria agradat i hauria estat molt més sà, menys debats, discussions i bregues en referència a les cadiretes i molt més concreció de programes d´autèntic canvi social.

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real.

En aquests moments crítics per a la supervivència del nostre poble no seria lògic que deixàssim a mitges la feina feta en suport de les forces nacionalistes i d´esquerra. Que l´actual coalició no és tan perfecta com voldríem? Evidentment que no. Tot és millorable i tenim molt de temps per endavant per a aconseguir l’autèntic bloc de lluita i resistència que necessitam.

Quan hem signat el manifest, ho hem fet amb plena consciència de les mancances que encara cal solucionar. Segurament, si s´aconsegueix tornar a enllestir un nou Pacte de Progrés més valent, més avançat que el que va perdre l´any 2003, haurem de ser vigilants amb els polítics que haurem situat en la gestió del poder polític. Molts dels intel·lectuals i professionals que donam suport al Bloc ho tenim ben clar, i ningú no ens ha d’advertir que els perills que poden derivar-se d´una manca de control democràtic i de vigilància. No s´ha de repetir la desil·lusió del passat. S’haurà de vigilar el compliment dels acords unitaris i exigir als membres del Bloc que possiblement gestionaran el govern de les Illes, el Consell Insular i els nostres ajuntaments, un estricte compliment del programa aprovat.

Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. És necessari acabar amb la corrupció descoberta per la Fiscalia i que aquesta continuï amb les seves investigacions; és igualment urgent posar fre als atacs continuats a la llengua catalana. Pensam que som molts els que no volem mudar de polítics només per raons estètiques. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres, culs que només serveixen per a cobrar a finals de mes i per a encalentir les cadiretes. Ja n´hi ha prou de romanços i de fer demagògia barata. Volem solucions autèntiques als problemes que tenim plantejats com a poble i com a col·lectivitat en vies de destrucció.

Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política.

Miquel López Crespí

Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Pere Bonnín, Víctor Gayà, Jaume Santandreu, Maria Rosa Planas, Rafel Socies, Miquel Segura, Lleonard Muntaner, Eva Sebastià...

A l’edició d’enguany hem pensat dedicar les converses, que tradicionalment tenen lloc a les escoles, al tema “La creació literària: l’acte d’escriure”, recuperant un poc així, en certa manera, el primitiu eix conceptual que va inspirar la celebració d’aquell primer –i ja llunyà- Encontre d’Escriptors que va tenir lloc el 1997, i que va donar peu a l’actual dinàmica de trobades anuals. Així mateix hem pensat, com a punt central de la jornada, dedicar un merescut homenatge a la figura de les dones escriptores, a manera de reconeixement a una tasca creativa no sempre valorada com pertoca, en un univers literari tan copat –com en altres àmbits de la vida- pels homes. Creim que es tracta d’un homenatge oportú, adequat i necessari, que –estam convençuts- comptarà amb el suport dels escriptors, dels afeccionats a la literatura i, en general, dels ciutadans poblers en el seu conjunt. (Arnau Rayó)

AJUNTAMENT DE SA POBLA (MALLORCA)

XI ENCONTRE D´ESCRIPTORS

Sa Pobla, 12 de març de 2007

Miquel López Crespí

Benvolgut amic,

Un any més, l’Ajuntament de sa Pobla es disposa a commemorar el Dia del Llibre, coincidint amb la celebració del “XI Encontre d’Escriptors Poblers”, la tradicional trobada que cada primavera congrega, al nostre poble, els creadors literaris vinculats amb sa Pobla i la seva realitat.

A l’edició d’enguany hem pensat dedicar les converses, que tradicionalment tenen lloc a les escoles, al tema “La creació literària: l’acte d’escriure”, recuperant un poc així, en certa manera, el primitiu eix conceptual que va inspirar la celebració d’aquell primer –i ja llunyà- Encontre d’Escriptors que va tenir lloc el 1997, i que va donar peu a l’actual dinàmica de trobades anuals. Així mateix hem pensat, com a punt central de la jornada, dedicar un merescut homenatge a la figura de les dones escriptores, a manera de reconeixement a una tasca creativa no sempre valorada com pertoca, en un univers literari tan copat –com en altres àmbits de la vida- pels homes. Creim que es tracta d’un homenatge oportú, adequat i necessari, que –estam convençuts- comptarà amb el suport dels escriptors, dels afeccionats a la literatura i, en general, dels ciutadans poblers en el seu conjunt.

Per a nosaltres seria, un any més, motiu de satisfacció poder comptar amb la seva presència a l’esmentat Encontre, tant pel que suposaria d’estímul i de suport al que representa aquesta jornada tan especial, com per la possibilitat de refermar, de bell nou, els profunds lligams de complicitat i afecte que, entenem, s’han segellat durant aquests darrers anys entre la societat poblera i els nostres escriptors.

En ’espera, per tant, de poder saludar-la personalment el proper dia 23 d’abril, i confiant que podrà confirmar-nos, com més aviat millor, la seva disposició a acudir a l’esmentada trobada, vull aprofitar aquesta avinentesa per reiterar-li el testimoni de la meva consideració i fer-li arribar uns salutació molt cordial.

Atentament,

Arnau Rayó,

Regidor de Cultura i Festes de l´Ajuntament de sa Pobla.

”En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls”. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i els Encontres d'Escriptors Mallorquins

Per a començar a escriure aquest article he obert una de les meves carpetes de retalls de diaris, cartes, fotografies, cartells... És tot el que fa referència a la història dels Encontres d'Escriptors Poblers. Una trobada anual de tots els escriptors de sa Pobla (i els "adoptats", perquè han guanyat el Premi de Narrativa Alexandre Ballester o n'han format part del jurat, l'editor dels llibres guardonats, etc.) que cada any ens reuneix ineluctablement d'ençà el 1997.

En aquesta carpeta encara tenc, com un petit tresor, el primer paper, escrit a mà!, que em va fer arribar l'Ajuntament de sa Pobla. Són les primeres notes, els primers esbossos del que amb els anys serà una brillant realitat cultural mallorquina. El paper, són les primeres "instruccions" per als escriptors de sa Pobla, diu: "Dia 23. Sant Jordi. Festa del Llibre. I Encontre d'Escriptors Poblers". Posteriorment, detallant l'horari de feina per a aquell dia de 1997, especifica les nostres "tasques" : "A les deu, a la Casa Consistorial el batle don Jaume Font rebrà els escriptors. De les onze a les dotze hores del matí els escriptors, prèvia distribució, aniran als centres escolars. De dotze a tretze hores: entrevistes als mitjans de comunicació. De tretze a catorze hores; signatura de llibres a les paradetes de la Plaça Major". Després del dinar, a les disset hores, "a la Biblioteca Municipal, els escriptors es trobaran amb alumnes i participaran en un colloqui".

La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.

Per poc que reflexioneu una mica en aquesta idea podreu copsar la importància que, primer per a donar a conèixer l'obra dels autors mallorquins entre els poblers, ha tengut i té; i, segon, el servei cultural que fan els Encontres per a ampliar igualment entre els alumnes d'escoles i instituts el coneixement dels nostres clàssics. Normalment, a part de la signatura de llibres dels autors convidats a les tauletes de la plaça Major de sa Pobla, l'Encontre serveix també per a parlar a les escoles i instituts de Ramon Llull, Francesc de Borja Moll, Miquel Costa i Llobera, del rei Jaume II i la fundació de sa Pobla... Evidentment, aquests Encontres anuals no reporten cap benefici econòmic a l'autor. És una feina desinteressada en pro de la cultura catalana, tant per part dels organitzadors com per part dels autors convidats. En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls. Però ja diuen que en aquest món hi ha classes i classes. Deu ser això mateix: uns, que aprofiten el que poden de les institucions; altres, que estimen el català per damunt de tot.

L'Ajuntament de sa Pobla, en efecte, no paga en diners l'esforç dels seus autors (un dia donant conferències gratuïtes a escoles i instituts), però sí que treballa activament en la promoció de la cultura i els escriptors. L'Ajuntament, no solament coordina amb els mestres i professors la preparació de cada Dia del Llibre i l'estudi d'un dels nostres clàssics o un aspecte destacat de la nostra història. Fa més encara: edita un magnífic cartell que informa tot el poble de les activitats concretes de cada Encontre. Avisa i coordina la presència dels mitjans de comunicació -premsa, ràdio, televisió- que, aquell dia, demanen i informen damunt la vida i l'obra dels autors presents en la diada cultural.

Cada Encontre serveix, emperò, no solament per a donar a conèixer els autors entre les noves generacions de poblers; també és summament útil per a tractar determinades qüestions històriques o donar relleu a persones que, des de la seva professió, també han lluitat per la cultura i per la nostra història.

Per això també s'ha portat a escoles i instituts l'activitat cultural i periodística de determinats poblers. Record a la perfecció aquell any -1998- que dedicàrem a la tasca dels corresponsals de premsa i ràdio. Aleshores s'explicà als estudiants com era el periodisme en temps del franquisme, la tasca que es feia per a donar a conèixer els esdeveniments poblers a la resta de les Illes, tant fossin notícies de cultura, com esportives, econòmiques o de succeïts, que de tot n'hi havia.

En aquests primers Encontres, érem molt pocs els autors assistents. Si llegim el Butlletí Municipal de sa Pobla, concretament el número 19, 4) de maig de 1997, trobarem un article titulat "Per l'abril... llibres i roses" (pàg. 4), on l'autor (o autora!) anònim escriu: "Enguany aquesta diada [la Festa del Llibre] ha assolit un alt nivell, tant organitzatiu com de participació ciutadana. L'Ajuntament ha promogut el I Encontre d'Escriptors Poblers, no hi eren tots, però per començar no ha estat malament, es va comptar amb la presència d'Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Miquel López Crespí, Miquel Segura i Rafel Socias.

'La recepció, l'entranyable encontre amb els escriptors locals, es va fer al vestíbul de l'Ajuntament, el batle dirigí unes paraules de salutació als convidats els quals foren obsequiats amb una escultura en bronze, reproducció d'una peça de l'escultor poblers, Rafel Caldés, per expressar la gratitud per la seva presència a sa Pobla".

Tots els Encontres han estat sempre importants per a renovar aquest contacte anual dels escriptors poblers amb els seus conciutadans. Ara, a mesura que passen els anys, ja anam per la setena trobada!, els records es van acaramullant en un tot indestriable. Pens ara mateix en l'Encontre de l'any 2000 dedicat als set-cents anys de sa Pobla, els dedicats a l'obra i vida de Ramon Llull, de Miquel Costa i Llobera amb motiu del vuitantè aniversari de la seva mort...

Miquel López Crespí

(26-VIII-03)

L´escriptor Miquel López Crespí signa el manifest per la llibertat de Núria Pòrtules

En el dia d´avui ja han signat aquest manifest més de 3.000 persones i organitzacions dels Països Catalans

NÚRIA LLIBERTAT!

Hem sabut de la detenció primer i empresonament després de la Núria Pòrtulas, companya nostra de Sarrià de Ter, per una falsa imputació de pertinença a organització terrorista, preparada i executada per l’Area Central d’Informació Interior dels Mossos d’Esquadra depenents d’Iniciativa-Els Verds- Esquerra Unida i Alternativa.

Ho hem sabut malgrat el silenci dels comandaments policials i dels seus responsables polítics en aquests darrers dies i també malgrat la incomunicació de la llei antiterrorista que li va ser aplicada injustificadament a la Núria; ho hem sabut per la bestialitat de la seva detenció, per la brutalitat amb què va ser escorcollat tant el domicili de la Núria, a can Rusc, com el dels seus pares a Sarrià de Ter i per la contundent ocupació militar a què van sotmetre la zona desenes de furgones dels Mossos d’Esquadra el passat dimecres 7 de febrer del 2007. Uns escorcolls que buscaven, com en tants altres muntatges policials, armes i explosius amb què realitzar imaginats atemptats i que van acabar amb la intervenció de mera propaganda de caràcter polític i documents personals dels pisos escorcollats.

Hem sabut també que la investigació dels Mossos d’Esquadra es basa en dos fets: en la relació de la Núria amb en Joan Surroche i amb una llibreta que li va ser il·legítimament intervinguda fa unes setmanes a la Núria quan tornava d’una manifestació, juntament amb pòsters i fulls volants amb propaganda d’ideologia anarquista. Res d’això pot servir per justificar ni la imputació de terrorisme cap a la Núria ni la seva detenció; però a més volem deixar ben clar que no tolerarem que es criminalitzi ni la solidaritat amb les persones preses ni tampoc cap tipus de plantejament ideològic, al mateix temps que denunciem la persecució política dels Mossos d’Esquadra cap a les persones i moviments més combatius de les nostres comarques.

Finalment hem sabut també que l’Audiència Nacional ha empresonat preventivament la Núria, amb el seu automatisme habitual, assumint el dictat de totes i cadascuna de les falsetats escrites pels cossos policials, després d’un breu interrogatori i que resta a l’espera del resultat de les investigacions dels Mossos. Així en una aplicació a petita escala de la guerra preventiva, primer es deté i després s’investiga.

Per tot això, convençuts que la imputació de terrorisme de la Núria no és més que un nou muntatge policial dels Mossos d’Esquadra, i demostrant tota la nostra solidaritat i suport a la nostra companya,

EXIGIM:

A l’Audiencia Nacional, la immediata llibertat de la Núria Pòrtulas i l’arxiu d’aquesta investigació.

Al Departament d’Interior, el reconeixement de la innocència de la Núria, el tancament del muntatge policial la fi de la criminalització de les persones i moviments combatius i concretament de la solidaritat amb les persones preses i la dimissió dels responsables polítics d’aquesta operació policial

Girona 12 de febrer del 2007

Miquel López Crespí va explicar la lluita republicana en temps de la transició i va retre un sentit homenatge poètic a la República

Sa Pobla: gran acte en homenatge a la República.

Un públic molt nombrós va omplir la sala d´acte del local de Sa Congregació de sa Pobla. L´escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí va explicar molts detalls de la lluita per servar la memòria republicana en temps del franquisme i la transició. El guardonat escriptor pobler va narrar les dificultats que tenien els republicans mallorquins de mitjans dels anys 70 i fins ben entrats els noranta. Tot eren entrebancs per a poder portar endavant la tasca de recuperació de la memòria històrica republicana ja que els partits de la pseudoesquerra, especialment el carrillisme (PCE) i PSOE, havien pactat amb el franquisme reciclat l´abandonament de la lluita per la República a canvi dels bons sous que oferia la Monarquia a qui callava i reprimia els republicans. A les Illes, els més aferrissats enemics de la lluita republicana en temps de la transició van ser els dirigents del PCE que, encegats per un odi ferotge vers l’esquerra revolucionària, manaven rompre les banderes republicanes que portaven els militants de l´OEC, el MCI, el PTE, el PORE i altres grups revolucionaris d´aquella època. Igualment atacaven el PSM que, l’any 1978 no volgué votar la Constitució monàrquica i centralista que havien pactat el PCE, PSOE i els franquistes reciclats. Els republicans del temps de la transició eren demonitzats i criminalitzats pels dirigents carrillistes; els llibres de memòries republicanes com els que ha escrit Miquel López Crespí i molts d´altres autors d´esquerra eren perseguits i atacats, i, sovint, com en el cas de l´escriptor de sa Pobla, hi hagué agressions físiques en contra dels militants republicans per part dels sectors més dogmàtics i sectaris de l´estalinisme illenc. Ara, quan ja són a punt de l’extraparlamentarisme i poden perdre sous i privilegis de no entrar a les institucions del règim, els mateixos que atacaven la lluita republicana, s´apunten als actes republicans per a provar de guanyar una mica de la credibilitat política que han perdut. Fins ara mateix aquests sectors no han fet autocrítica dels seus errors ni han demanat perdó per tot el mal que han fet a les persones i a la causa de la República. Pensam, com va dir l’escriptor de sa Pobla, que fins que no facin aquesta autocrítica, no tendran gens ni mica de credibilitat.

Finalitzat l´acte organitzat per l’Associació de Joves Pinyol Vermell, el públic felicità l´escriptor Miquel López Crespí i tothom sortí molt animat en la idea de continuar avançant i lluitant per la República i per a la recuperació de la nostra memòria històrica. (Servei d´Informació Cultural – Illes)

PER LA MEMÒRIA, PER LA DIGNITAT: TEMPS DE REPÚBLICA

Amb el títol "temps de república" l'Associació de joves poblers Pinyol Vermell ha programat una sèrie d'actes en record i recuperació de la memòria història, i pel reconeixement i homenatge a totes les persones que lluitaren per la llibertat i per la república i que foren represaliades i/o assassinades pel franquisme. El programà l'encetà despus ahir l'escriptor pobler Miquel López Crespí amb un recital poètic molt interessant, i que ha continuat avui amb la lectura del manifest i l'ofrena floral a la plaça de la concòrdia. Els actes continuaran a la congregació el proper Dijous 19 amb la presentació del llibre "la II República a Mallorca", i el dia 26 amb un col·loqui amb familiars represaliats.

Avui ens hem ben xopat tots, com ha dit na Nanda al seu blog "constipat i República". Gràcies i Enhorabona als joves de Pinyol Vermell, Sa Pobla fa estona que havia de menester il·lusió, coratge i aire fresc, i això és el que ells representen. més enllà d'ideologies, de campanyes i pre-campanyes i de partidismes polítics, i a títol particular simplement gràcies.

Blog de Sebastà Gallardo (PSM)

Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest de la Plataforma Ciutadana “Progressistes pel Bloc”.

MANIFEST DE LA PLATAFORMA CIUTADANA "PROGRESSISTES PEL BLOC"

Com a persones identificades amb els valors del progressisme, el sobiranisme i l'ecologisme,

CONSIDERAM que l'actual legislatura de Govern del Partit Popular a les Illes Balears, amb el suport imprescindible d'UM, s'ha traduït en:

1) Una destrucció ambiental a una escala sense precedents, que amenaça greument el futur, el benestar i la personalitat d'aquest poble.

2) Un seguit d'atacs a la llengua catalana que han començat a invertir el que havien estat tímids avenços en el procés de normalització lingüística i cultural fent que la identitat del nostre país corri un molt seriós perill.

3) Un seguit de casos de corrupció que, en el seu conjunt, són un absolut menyspreu a la democràcia i a les institucions d'autogovern.

4) L'atac sistemàtic als serveis públics essencials, en particular l'ensenyament i la sanitat, juntament amb el més aferrissat clientelisme en la politiques d'atenció a les persones amb dependència i a la gent gran.

5) Un model de desenvolupament econòmic insostenible, des de una perspectiva econòmica i social, que s'ha traduït en el tancament d'empreses no vinculades a l'oligopoli de la construcció, la destrucció del teixit industrial, la precarització i la sinistralitat laboral.

6) Un procés d'involució democràtica, retallada de llibertat i manca de pluralitat en els mitjans de comunicació de titularitat pública.

Davant aquesta situació, que amenaça d'esdevenir irreversible, com a ciutadans i ciutadanes ens negam a acceptar la situació present, perquè

SABEM que és possible capgirar l'escenari polític. Les mobilitzacions d'Eivissa, la bona gestió del pacte d'esquerres i nacionalista en el Consell de Menorca, el ritme creixent de mobilitzacions i la revitalització de la societat civil a Mallorca fan pensar que la derrota del Partit Popular i la reedició dels pactes progressistes és possible perquè respon a la demanda de la part majoritària i més conscient de la societat. La fragmentació de l'espai electoral progressista i la tendència a la bipolarització havien amenaçat, fins a dia d'avui, seriosament que aquesta voluntat en favor de governs de progrés pogués tenir expressió victoriosa en la futura composició de les institucions autonòmiques.

CONSTATAM que les forces polítiques progressistes, nacionalistes i ecologistes, tot i que provenen de tradicions diferents i manifesten objectius finals diferenciats, coincideixen, en la pràctica i en les votacions parlamentàries, en la representació d'uns posicionaments i d'unes reivindicacions que bona part de la societat mallorquina percep com a comunes i pròpies.

OPINAM que l'experiència de la coalició "Progressistes per les Illes Balears" a les eleccions del 2004 demostrà l'existència d'una forta demanda social favorable a la confluència d'esforços entre les organitzacions polítiques procedents de les diverses tradicions del nacionalisme progressista i l'esquerra alternativa. La il·lusió que va generar el projecte unitari es va traduir en un important èxit electoral (més de 40.000 vots) .

DEFENSAM que la constitució d'un bloc progressista, sobiranista i alternatiu denominat "BLOC per Mallorca", així com aquelles candidatures municipals que s'hagin pogut conformar sota la denominació i l'esperit del "BLOC", són la opció electoral que pot assegurar un canvi polític a n'aquesta terra a partir de dia 27 de maig. El BLOC suposa un projecte il·lusionant en el qual hi participen partits, així com persones independents, sent per tot plegat una opció que enllaça amb una aspiració unitària àmpliament estesa entre la ciutadania. Consideram que el BLOC, a més d'assegurar la utilitat de tots els vots progressistes, necessita de la mobilització de centenars de persones que, sense militar en cap partit polític, ens sentim identificats amb les diverses opcions de l'esquerra sobiranista i alternativa.

És per això que

DONAM SUPORT, en nom de la causa que ens uneix, al projecte que suposa el BLOC per Mallorca com una alternativa electoral i parlamentària unificada que farà possible un canvi polític cap a una societat més justa, culta i sobirana, i un progrés més sostenible per a les nostres Illes.

S’han cridat lemes contra la llei antiterrorista “Fora la llei antiterrorista, jo també sóc terrorista”, els mossos d’esquadra “Mossos l’heu ben cagada, Mossos d’esquadra feixistes catalans”. Ha estat davant la seu d’Iniciativa per Catalunya o­n els crits i xiulets han estat protagonistes i o­n s’ha cridat “Saura a la presó, Núria al carrer”. També al davant la seu d’Iniciativa per Catalunya hi havia dues furgonetes d’antidisturbis dels mossos d’en Saura protegint la seu. (Revolta Global)

La criminalització de l’esquerra alternativa i anticapitalista per part d´ICV

L’empresonament de Núria Pòrtules treu un miler de gironins al carrer

Detenció sota la llei antiterrorista d’una jove de Sarrià de Ter

El passat dimecres els mossos d’esquadra detenien sota l’aplicació de la Llei Antiterrorista a la jove educadora social de Girona, Núria Pòrtules. Se l’enduien a Madrid i l’empresonaven. La iniciativa sortia dels mossos arrel d’una agenda amb adreces d’institucions catalanes.

L’Audiència Nacional simplement accedia a la petició dels mossos per tal de detenir-la i traslladar-la a Madrid. Ara està a la presó sense que de moment se li imputi cap fet delictiu en concret. Des d’Iniciativa per Catalunya, responsable política de l’operació, no s’ha produït cap posicionament al voltant dels fets. A Girona però, la societat civil a començat a mobilitzar-se per treure-la de la presó.

Més d’un miler de persones s’han concentrat avui dissabte 10 de febrer al vespre davant la subdelegació del govern de Girona per protestar per l’ingrés a presó de la Núria, decretat per l’Audiència Nacional. La manifestació estava encapçalada per diferents pancartes demanant la llibertat de la Núria i el final dels muntatges policials.

Durant el recorregut s’han cridat lemes contra la llei antiterrorista “Fora la llei antiterrorista, jo també sóc terrorista”, els mossos d’esquadra “Mossos l’heu ben cagada, Mossos d’esquadra feixistes catalans”. Ha estat davant la seu d’Iniciativa per Catalunya o­n els crits i xiulets han estat protagonistes i o­n s’ha cridat “Saura a la presó, Núria al carrer”. També al davant la seu d’Iniciativa per Catalunya hi havia dues furgonetes d’antidisturbis dels mossos d’en Saura protegint la seu.

Després s’ha anat un altre cop cap a la subdelegació del govern, per acabar en els jutjats. Allà davant el cordó policial s’ha llegit el manifest i s’ha agraït la solidaritat així com s’ha informat que s’ha pogut parlar amb la Núria uns minuts i ha comentat que està bé i que tenia notícies de la manifestació.

Finalment la manifestació s’ha desconvocat després de dues hores i mitja i s’ha informat de que hi hauran pròximes mobilitzacions.

Revolta Global

"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006

Campanya de solidaritat amb l'anarquista Núria Pòrtulas.

Oleguer, Rubianes i Llach, entre els firmants del manifest de suport

Si tots efectius policials que es dediquen a control.lar els moviments socials, es dediquessin al control de la corrupció urbanística i les màfies, el país aniria molt millor.

Llibertat Núria Pòrtulas!!!

Ens sumem, tal i com han fet els nostres companys ecologistes dels Naturalistes de Girona (ANG), al clam per la llibertat de la Núria Pòrtulas. Demanem la seva llibertat immediata i també explicacions públiques per part dels responsables de la detenció (Conselleria d'Interior de la Generalitat de Catalunya). Legislacions com la "llei antiterrorista" posen en qüestió la democràcia i esdevenen un instrument per a la persecució dels més febles (com en el cas de l'escamot Dixan), la dissidència i d'aquells que legítimament creiem que un altre món és possible.

Volem manifestar el nostre més enèrgic rebuig a la detenció de Núria Pòrtulas. Aquesta acció ens sembla totalment desproporcionada i faltada de proves. La Núria més enllà de les seves legitimes idees polítiques és una persona estimada i respectada dins els moviments socials gironins i amb fort compromís de solidaritat cap els altres, com demostren les mobilitzacions de suport d'aquest darrers dies.

Des de les nostres organitzacions tenim la sensació que els moviments socials patim un control policial excessiu i absolutament injustificat en les nostres activitats i mobilitzacions diàries. Si tots efectius policials que es dediquen a control.lar els moviments socials, es dediquessin al control de la corrupció urbanística i les màfies, el país aniria molt millor.

IAEDEN

Campanya de solidaritat amb l'anarquista Núria Pòrtulas

Oleguer, Rubianes i Llach, entre els firmants del manifest de suport

El futbolista Oleguer Presas, el filòsof Josep Maria Terricabras i la cosina de Núria Pòrtulas van presentar ahir el manifest a favor de la noia gironina detinguda per presumpta pertinença a un grup anarquista violent italià i per voler atemptar contra institucions públiques catalanes.

El manifest de suport a Pòrtulas, a la presentació del qual van anar unes cent persones, ja compta amb les adhesions, entre altres, dels cantants Lluís Llach i Manu Chao, dels actors Joel Joan i Pepe Rubianes i de l'antropòleg Eudald Carbonell. El text critica les "mesures desproporcionades" usades pels Mossos al detenir la noia, demana responsabilitats polítiques a la conselleria d'Interior i exigeix la posada en llibertat de Pòrtulas, que és a la presó de Soto Del Real, Madrid, esperant judici.

Durant l'acte, els participants van corejar consignes a favor de la llibertat de la noia i van criticar l'ús de la llei antiterrorista i l'actuació de l'Audiència Nacional. Terricabras va advocar per l'abolició d'aquesta institució judicial, que va comparar amb els tribunals franquistes, mentre que Oleguer va demanar que s'acabi la "guerra preventiva de detenir i empresonar sense proves".

Laia Folch

(El Periódico de Catalunya, 12-04-07)

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

(16-VIII-02)

Borràs (UM), el conseller de Medi Ambient que no estima Mallorca.

Memòria històrica del Pacte de Progrés. Més de 500 articles en defensa de la cultura catalana, la República, el socialisme i l’autodeterminació dels Països Catalans.

Un conseller de Medi Ambient, senyor Borràs, no pot descarregar en els tècnics la responsabilitat d'una obra que fa malbé Son Noguera i la Serra de Tramuntana. Un conseller de Medi Ambient no pot dir que li preocupava (fent referència a la construcció del casalot de mal gust que s'ha bastit) "que alguien antes o después tuviese algo que decir". Vostè, com a conseller té el deure i l'obligació de conèixer les lleis que ha d'aplicar i, moralment, com a alt càrrec d'un partit en el poder i que diu defensar Mallorca, ha de ser summament exigent, per damunt de tot, amb vostè mateix. (Miquel López Crespí)

És increïble tot el que s'esdevé amb el conseller de Medi Ambient Miquel Àngel Borràs i el gran casalot que es construeix dins d'uns terrenys declarats "Àrea Natural d'Especial Interès" per la Llei d'Espais Naturals aprovada pel Parlament el 30-I-1991. Aquesta manca de sensibilitat en la defensa i conservació del nostre paisatge precisament per un polític encarregat de tenir cura d'aquests aspectes de la llei i de la preservació de la nostra terra, és esfereïdora. Maria Antònia Munar faria molt bé en decretar la dimissió del personatge que, de seguir per aquest camí, l´únic que pot fer és posar pedres en el projecte polític que representa UM. D'aquesta manera no podem salvar Mallorca de les urpes dels depredadors de territori i recursos naturals. Aquí no hi valen les pobres justificacions del conseller Borràs quan afirma que "té tots els papers i l'obra és legal". Nosaltres pensam que també és legal no destruir una àrea d'especial interès. Igual que el senyor Miquel Àngel Borràs no ha dubtat ni un moment en fer malbé el nostre paisatge podria haver escollit "legalment" no bastir aquest edifici de tan mal gust i ajudar així a preservar Son Noguera. L'ètica i la moral són essencials en tot polític i el paperam "legal" que ens mostra el conseller l´únic que confirma és la intelligència del voltor que sap com aconseguir la carnassa que necessita per a engreixar. El que hauria d'haver fer un conseller de Medi Ambient com pertoca davant casos semblants, si de veritat estimàs Mallorca, és alçar la veu en el Consell per provar de mudar les lleis que fan possible fets com els que comentam.

L'"afer" de la venta de Son Noguera, l'obscura participació de l'exalcalde de Puigpunyent en l'operació, embruten molt més la imatge del polític d'UM. Un batle que era el representat legal de l'anterior propietari (un àrab que va marxar de l'illa en no poder construir en aquesta mateixa zona). Poc temps després, per no se sap quines modificacions "legals", el senyor Borràs (que ha comprat una finca a la baixa), amb l'assessorament del batle, troba els ajuts pertinents per a poder bastir el seu casalot. Quina misèria tot plegat! Mallorca i els mallorquins no necessitam gent que no estima la nostra terra, aquesta mena de polítics aprofitats que no tenen escrúpols i fan malbé paisatges singulars i recursos primordials.

Els especialistes en medi ambient (evidentment no és el cas del senyor Borràs!) han declarat que la zona de Son Noguera, en el cor de la Serra de Tramuntana, és una àrea d'especial valor natural i ornitològic. Muntanyes de més de vuit-cents metres d'alçada com el de sa Fita del Ral o el torrent de Son Vic li donen un aire únic i especial ara fet malbé per una malgirbada construcció.

En aquests casos, senyor Borràs, el seu paper era el de donar exemple -per això és un polític al qual pagam amb els nostres impostos-. No val amagar-se rere covardes explicacions de "legalitats" que, en repetir-les una vegada rere l'altra, només destaquen una manca ètica esborronadora. UM l'hauria de cessar de forma immediata. Una altra possibilitat seria que vostè dimitís sense necessitat del decret de la presidenta del Consell. Vostè ja no té res a fer en política, senyor Borràs. Les fotografies que publiquen els diaris de les Illes fan ben evident el que prova d'amagar amb excuses de mal pagador. Ara tothom ja sap -una imatge val més que mil paraules!- on arriba el seu "amor per Mallorca!, quina és la seva política per a salvar la nostra natura, la Serra de Tramuntana, els espais naturals que tant estimam els mallorquins. El grup Esquerra Unida-Els Verds en el Consell de Mallorca ja ha demanat al Servei de Disciplina Urbanística un acurat informe sobre la legalitat o no de la construcció a Son Noguera. EU-Els Verds han considerat aquest tèrbol afer "muy preocupante" ja que el conseller de Medi Ambient "puede haber infringido la legalidad urbanística" pel que fa referència a la Llei d'Espais Naturals i a la Llei de Sòl Rústic. Igualment l'actual batle de Puigpunyent, el socialista Josep Muncunill, ha declarat que d'haver-hi una possibilitat legal per aturar aquesta l'obra del senyor Miquel Àngel Borràs ell seria partidari d'aturar les obres ja que "la construcción provoca un fuerte impacto paisajístico". El batle socialista ha declarat que "sería el primero en tirar todo el expediente para atrás". El GOB ha demanat igualment a l'Ajuntament de Puigpunyent que aclareixi aquesta obscura operació i que s'informi a l'opinió pública. En el moment de redactar aquest article el PSM encara no s'havia pronunciat al respecte però tots els seus votants i simpatitzants esperen una declaració d'acord amb la històrica posició del nacionalisme d'esquerres de defensa de Mallorca i dels seus espais naturals.

Coincidint amb totes aquestes intervencions cal remarcar les de l'arquitecte municipal de Puigpunyent i de Banyalbufar, el senyor Miquel Sureda, confirmant que el casalot del conseller s'havia bastit "en un promontorio". Recordem que la Llei d'Espais Naturals i la Llei de Sòl Rústic prohibeix expressament la construcció d'habitatges en zones elevades. Com molt bé comentaven els nostres companys de la secció "Impresiones": "El artículo 11 hace referencia a las zonas que dentro las ANEI están catalogadas como de 'alto grado de protección' y el promontorio en el que el conseller de Medi Ambient se edifica a casa es de 'alto grado de protección'. Incluso el propio Borràs afirma hoy que recuerda que según indicaciones de los técnicos municipales se tuvo que retirar 25 metros sobre el proyecto inicial porque se hallaba sobre una zona de máxima protección".

Però aquí ja no es tracta tant -que també és summament importat- "tenir tots els papers en segellats". Del que es tracta -ho hauria de saber el conseller de Medi Ambient- és de preservar els espais naturals de l'illa i, sobretot, de donar exemple als ciutadans. Les paraules del conseller dient que desconeixia alguns punts de les lleis que ha de defensar no són de rebut i, aquestes mateixes declaracions ja haurien de bastar per a la seva dimissió immediata. Un conseller de Medi Ambient, senyor Borràs, no pot descarregar en els tècnics la responsabilitat d'una obra que fa malbé Son Noguera i la Serra de Tramuntana. Un conseller de Medi Ambient no pot dir que li preocupava (fent referència a la construcció del casalot de mal gust que s'ha bastit) "que alguien antes o después tuviese algo que decir". Vostè, com a conseller té el deure i l'obligació de conèixer les lleis que ha d'aplicar i, moralment, com a alt càrrec d'un partit en el poder i que diu defensar Mallorca, ha de ser summament exigent, per damunt de tot, amb vostè mateix. La seva malifeta, senyor conseller, no solament l'ha tacat políticament i l'ha senyalat com a un polític poc honest, sinó que ha fet un mal irrecuperable a la imatge d'UM i del nacionalisme conservador que, en les properes eleccions pot pagar, amb una minva important de vots, aquesta provada manca de sensibilitat mediambiental.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-III-02)

La pintura mallorquina del segle XX.

La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió. (Miquel López Crespí)

Gabriel Noguera: art i revolta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

El pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRLLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)

A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P"C"E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.

A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.

Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P"C"E, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel.ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!

El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P"C"E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".

A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P"C"E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.

Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.

Començaven aleshores -d'acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P"C"E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.

'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.

'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P"C"E de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".

Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un P"C"E promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)