Miquel López Crespí - Memòria històrica

Provinent de CEDADE, tot i que pretengui desvincular-se de les connotacions nazis i fer-se passar per un projecte similar al de Le Pen , despunta amb força Democrácia Nacional, que sí té presència a Mallorca. Els seus actius varen participar dins el projecte d’ASI, fins a l’enfrontament amb Rabasco i la seva expulsió. Tenen presència a Eivissa, i probablement es presentin a les eleccions de maig a les tres Illes. Connolly, Rodríguez Ferré, i Abraham Piña ja s’han presentat a altres eleccions en aquesta formació.

També hi ha una petita presència a Ciutat de militants o simpatitzants del Movimiento Social Republicano, formació que té els seus ascendents en les ideologies dels camises pardes, i de Ramiro Ledesma, i que juga a un discurs pretesament obrerista i revolucionari. Tot i que institucionalment es declararen adversaris de la xenofòbia, el racisme i la violencia, la seva lluita es centra contra la immigració. A Catalunya no rebutgen la bandera de les quatre barres i a vegades fan els cartells en català. (Llorenç Buades)

Feixistes: les dificultats del seu agrupament polític a l’Estat Espanyol i a Mallorca.

Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (l’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

L’Estat Espanyol no disposa d’una representació institucional del feixisme com la que tenen Italia, França o els Països Baixos. Es pot dir que tampoc la té la Cambra dels Comuns, però és sabut que el sistema electoral britànic no és precisament el més democràtic.

No cal confondre les institucions amb el desenvolupament de la democràcia. La democràcia és un fet que no es pot encasellar en les institucions, entre altres coses perquè aquestes sorgeixen o haurien de sorgir del fet precedent de l’exercici de la sobirania popular, causa primera i font originària de les mateixes.

Les institucions no reflexen de manera nítida l’existència de l’extrema dreta a l’Estat Espanyol. Tampoc reflejen l’existència de l’extrema esquerra, però aquest no és ara el tema a tractar.

L’extrema dreta és ben present en la nostra societat, però està molt condicionada pels diferents projectes. La seva atomització sorgeix en part de les seves diferències ideològiques i encara més de les diferències personals dels seus dirigents.

L’integrisme catòlic, representat per la Comunió Tradicionalista Carlina o pel Moviment Catòlic Espanyol, disposa d’altres expressions com Familia i Vida.

Aquest integrisme és present però més suavitzat en els franquistes d’Alternativa Espanyola , però difícilment poden conviure amb les dirigències d’un Roberto (España 2000) relacionat amb la patronal de la prostitució, o amb gent com Ynestrillas, detingut en relació a la droga i a l’agressió a estrangers. La frontera que separa l’integrisme, i fins i tot Falange de les JONS de les « noves dretes » és la qüestió racial. Ni els integristes, ni els antics falangistes es defineixen per la lluita « racial ». Juntar integristes i dirigents puteros no és posible més que en qüestions tàctiques, ara mateix.

Dins les Falanges però, hi ha un sector, representat per La Falange que ha incorporat en el seu bagatge ideològic la lluita contra la immigració. El problema d’aquest sector és que ha viscut enfrontaments entre els seus propis dirigents que han generat escissions. En qualsevol cas, a Mallorca la presència falangista es redueix a la tradicional FE JONS que vol presentar candidatures a Ciutat i Llucmajor en les pròximes eleccions municipals.

Falange Auténtica, l’amiga de Sánchez Dragó, la dels hedillistes, té un altre tarannà ideològic i de creixement autònom poc compatible amb les dretes tradicionals. Diriem que és l’esquerra del falangisme, i que no juga ara per ara el paper de ser un instrument del PP, ni dels vells franquistes.

De totes les organitzacions descrites fins ara, només l’AES, Alternativa Espanyola, hereva de Fuerza Nueva , té presència a Mallorca.

El PADE és un partit escindit per la dreta del PP que tampoc té presència a Mallorca, però que té bones relacions amb el Partido Balear de Francisco Fernández Ochoa, de manera que a vegades ha participat de les reunions del seu Consell Directiu.

Les ultradretes “racistes”

Les ultradretes racistes provenen en bona part dels fragments de l’antiga CEDADE. El Frente Democrático Español-Españoles bajo el Separatismo, i altres que no provenen directament d’aquest camp, com España 2000 de Roberto, o les Plataformes x Catalunya d’Anglada (ex de Fuerza Nueva) i la nova Plataforma x Madrid, tenen orígens diferents, i en alguns casos històries d’enfrontaments consolidats. Els militants feixistes provinents de l’antic Frente de la Juventud, arribaren a enfrontaments físics amb altres formacions de la ultradreta que han deixat pàgines encara ofertes i ferides no cicatritzades. Fins i tot la mort violenta d’un dels antics dirigents del Frente de la Juventud està sense resoldre.

D’aquestes organitzacions esmentades hi ha presència a Mallorca de gent vinculada a Españoles bajo el Separatismo, nom d’una formació política vinculada al Frente Democrático Español que, no va ser admesa a les eleccions a la Generalitat de Catalunya.

Provinent de CEDADE, tot i que pretengui desvincular-se de les connotacions nazis i fer-se passar per un projecte similar al de Le Pen , despunta amb força Democrácia Nacional, que sí té presència a Mallorca. Els seus actius varen participar dins el projecte d’ASI, fins a l’enfrontament amb Rabasco i la seva expulsió. Tenen presència a Eivissa, i probablement es presentin a les eleccions de maig a les tres Illes. Connolly, Rodríguez Ferré, i Abraham Piña ja s’han presentat a altres eleccions en aquesta formació.

També hi ha una petita presència a Ciutat de militants o simpatitzants del Movimiento Social Republicano, formació que té els seus ascendents en les ideologies dels camises pardes, i de Ramiro Ledesma, i que juga a un discurs pretesament obrerista i revolucionari. Tot i que institucionalment es declararen adversaris de la xenofòbia, el racisme i la violencia, la seva lluita es centra contra la immigració. A Catalunya no rebutgen la bandera de les quatre barres i a vegades fan els cartells en català.

Militants del seu entorn s’han relacionat amb les darreres agressions a militants d’ICV –EUiA a Terrassa, i per això mateix és una formació poc assimilable als projectes més directament vinculats a una voluntad institucional com puguin ser la dels hereus de Fuerza Nueva, AES, o fins i tot d’una Democrácia Nacional que pretenen desvincular-se d’una imatge de violencia. Les seves relacions preferents a Europa són les restes del MSI, Fiamma Tricolore, o el Vlaamse Belang flamenc.

Totes aquestes organitzacions del camp “nacional-revolucionari “ generen els seus propis sindicats, molt poc implantats. Són visibles en les lluites contra els EUA, en les manifestacions contra Israel, i a vegades en les lluites contra les dislocalitzacions i acomiadaments.

L’anticatalanisme és el rovell de l’expressió de les ultradretes de Mallorca.

Les ultradretes de Mallorca es generen més aviat en espais electorals propis, finançats moltes vegades per una part d’un sector de l’empresariat mallorquí que és bàsicament antidemocràtic , sociològicament franquista, i depredador del territori.

L’experiència d’ASI a Llucmajor s’ha volgut allargar amb altres projectes que no han progressat en altres pobles, i que volen obrir escletxes pera desenvolupar polítiques que permetin escorar el Partit Popular cap a la consecució dels seus objectius. S’han vist projectes com Sa Clau en anterior eleccions, i ara mateix el d’un Partido Balear i una Unió del Pobble Baleà, que es defineixen al voltant dels posicionaments de sector anticatalanistes, vinculats amb les velles oligarquies locals. La seva expansió va acompanyada del suport de Ràdio Balear, que ara mateix ha obert espais per a un Partido Balear que s’expressa totalment en espanyol. Les experiències dels gonelles, ja no es consideren massa útils i partits com Sa Clau han intentat o intenten marcar distàncies, i bastir fins i tot acords més imaginaris que possibles amb Entesa.

Aquest Partido Balear, proper al PADE és el que més s’apropa al discurs actual d’El Mundo a Balears, tot i que El Mundo tengui ara mateix la voluntad de sobreviure econòmicament de la mà del Partit Popular.

S’han fet intents també de bastir un projecte electoral en comú des del Partido Balear, la Unió del Pobble Baleà i Sa Clau, el Círculo Balear de Jorge Campos Asensi, però l’evolució actual de Sa Clau no ho permet, perquè allò que diferencia Sa Clau dels altres és l’aposta per les “formes dialectals mallorquines” dins el reconeixement del català normatiu, en tant que els parroquians del Partido Balear, Sa Fuya i la Unió del Pobble Baleà fan feina per l’espanyolització total de Mallorca,i la destrucció total de la llengua.

El Partido Balear ha decidit presentar els seus candidats. Ara bé, aquesta fragmentació de la dreta, té l’objectiu d’atraure vot socialista, en referència a l’espai generat per Ciudadanos a Catalunya.

Web Ixent (l’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

El que voldrien els corifeus del poder seria tenir un grup verd decoratiu: un partit que no molestàs gaire; un sector ecologista domesticat, dòcil a les indicacions de qui comanda. Penseu en la multitud d'articles lloant la intel·ligència i pragmatisme de Margalida Rosselló quan acceptà les dessaladores sense oferir altres alternatives i convertí la lluita pels Parcs Naturals (punts d'importància cabdal reconeguts en el Pacte de Progrés) com a quelcom de pedagògic (una "anècdota"), en el qual no s'havia d'insistir gaire. Aquest seria l'"ecologisme" que interessa al sistema. Uns partits verds d'opereta i que no creïn problemes amb reivindicacions de veritat: fer passes concretes en la defensa de la nostra terra. Uns ecologistes que votin unes moratòries moderades, que estiguin satisfets amb la planificació de plans energètics enfocats envers un desenvolupament incontrolat... Aleshores tot serien lloançes envers el "seny" demostrat, elogis a la seva "intel·ligència. (Miquel López Crespí)

Els verds i el futur del Pacte

Memòria històrica de la defensa del partits del Pacte de Progrés

Margalida Rosselló, la combativa diputada verda sempre ha estat demonitzada pels sectors més oportunistes de l'esquerra oficial, aquells que solament són en política per a gaudir dels bons sous que comporta la gestió del règim.

És evident que als partits més instal·las dins del sistema no els agrada gens ni mica que encara hi hagi col·lectius(en aquest cas els Verds) rebels, crítics. Sovint la defensa del "pragmatisme" més barroer el que amaga precisament és la manca de principis, una corrupció de les idees, el cinisme més vergonyós. La política no consisteix, per a molta gent (organitzacions solidàries no-governamentals, sindicalistes de totes les tendències, nacionalistes d'esquerra, ecologistes...), a enlairar-se per a fruir dels privilegis que comporta el poder. Ben al contrari, per a nombroses persones la política, la intervenció en eleccions, l'ocupació de càrrecs de responsabilitat, és una forma de lluitar per fer possible demà (creant les condicions legals i de consciència popular que així ho facin possible) el que ara sembla irrealitzable, utòpic. Per a aquests col·lectius, la participació en la política oficial només té sentit quan serveix a l'objectiu abans esmentat: fer possible més endavant el que avui sembla llunyà. Però no és aquesta l'opinió de molts dels grups i persones installats en la maquinària de l'Estat. Qui diu que els Verds (o qualsevol grup semblant) és contradictori, poc "pragmàtic", massa "verd", el que fa en definitiva és oblidar les pròpies renúncies i contradiccions. O ningú no vol recordar ja el recent passat del PSOE i del PCE amb les seves múltiples escissions i condemnes de militants? Les contradiccions que ara palesen els Verds són idèntiques a les que patiren els partits que ara formen el Pacte de Progés. El PSOE abandonà el marxisme i la lluita per la República Federal ja farà més de vint-i-un anys. Qui estripava les banderes de la República en les manifestacions del final de la transició? Tots aquests abandonaments d'idees i principis comportaren les seves respectives crisis, intensos debats, ruptures doloroses... Ho haurien de recordar els qui ara llancen a la cara la "crítica" que imaginen més insultant: "ramat d'utòpics", "fer el joc a la dreta" i tota l'artilleria de desqualificacions ja coneguda. Si fem un poc de memòria veurem que era el mateix que els partits que ara blasmen contra els Verds deien dels republicans dels anys setanta i vuitanta. Aquí, no ens enganem, el que servils i menfotistes castiguen és la coherència. I el més valorat és la manca de principis, l'oportunisme.

Crec que s'hauria de deixar en pau els Verds, aturar en sec l'actual campanya d'insults i amenaces (intencionades, dirigides, ben estudiades per provar de fer del partit ecologista una sigla servil, sense empenta reivindicativa). Una cosa és la crítica normal i democràtica a l'actuació d'un col·lectiu polític i una altra de ben diferent és assistir a l'orquestració d'una liquidació absoluta. Els Verds haurien de ser lliures de decidir si consideren que les seves idees es poden defensar millor des de dintre o des de fora del Pacte de Progrés. La minicrisi d'aquesta setmana (la roda de premsa en la qual intervingueren Joan Buades, Jordi López i Marta Roldán) va en la línia abans indicada. Un sector dels Verds considera que el Pacte no porta amb prou energia la lluita per un model de desenvolupament menys depredador. La jugada quant a la utilització política dels Verds es veu a mil quilòmetres. Aquí el que voldrien els corifeus del poder seria tenir un grup verd decoratiu: un partit que no molestàs gaire; un sector ecologista domesticat, dòcil a les indicacions de qui comanda. Penseu en la multitud d'articles lloant la intel·ligència i pragmatisme de Margalida Rosselló quan acceptà les dessaladores sense oferir altres alternatives i convertí la lluita pels Parcs Naturals (punts d'importància cabdal reconeguts en el Pacte de Progrés) com a quelcom de pedagògic (una "anècdota"), en el qual no s'havia d'insistir gaire. Aquest seria l'"ecologisme" que interessa al sistema. Uns partits verds d'opereta i que no creïn problemes amb reivindicacions de veritat: fer passes concretes en la defensa de la nostra terra. Uns ecologistes que votin unes moratòries moderades, que estiguin satisfets amb la planificació de plans energètics enfocats envers un desenvolupament incontrolat... Aleshores tot serien lloançes envers el "seny" demostrat, elogis a la seva "intelligència". Aquests (i no uns altres) serien els companys de viatge que agradarien de bon de veres. L'acusació que els Verds poden fer la pinça amb el PP contra el Pacte és la mateixa que sempre han fet els vividors contra qui té idees de vertadera renovació. En temps de la transició (i just ara mateix, hi ha proves!) l'esquerra oficial acusava de "fer el joc al feixisme" els partits que no havien acceptat les imposicions del franquisme. És sempre la mateixa calúmnia, idèntica desqualificació contra qui creu en alguna cosa que no sigui la seva butxaca.

En definitiva: a quatre passes del segle XXI, ¿haurem de tornar al conte de la gallina dels ous d'or?, ¿haurem de fer el cec i renunciar al futur de tots en nom d'una minoria que al capdavall també s'està cavant la fossa? Mallorca necessita com l'aigua un moviment ecologista fort, crític i combatiu, per tal de millorar la qualitat de vida avui mateix i per tal de llegar a les generacions futures una Mallorca on es pugui viure i respirar.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-00)

Consti que si els bàrbars del PP han agafat l'etiqueta de demòcrates és perquè bona part de l'esquerra que pactà amb el franquisme ho ha fet possible. En qualsevol cas, a Mallorca el feixisme es mou amb una total impunitat: així es produeixen agressions a immigrants, manquen actuacions contra els que atempten repetidament contra el bosc de la memòria, contra els símbols en memòria de les víctimes, contra els que reivindiquen els drets nacionals o socials, o contra les poques plaques dels carrers dedicades a l'esquerra (el Carrer Pablo Iglesias). (Llorenç Buades)

Escandalosa impunitat, la de les bandes feixistes.

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del web de l’esquerra anticapitalista Ixent

Si l'atemptat contra el local de la CGT a Palma s'hagués fet contra un local del PP, avui tendriem una concentració il·legal a Cort com la manifestació feixista que es va fer en relació al cas De Juana Chaos.

Dic manifestació feixista perquè els del PP es manifestaven amb els feixistes i perquè molts d'ells com el regidor Veramendi provenen de les clavegueres del nacional-socialisme illenc. Però és clar que els deixebles d'Aznar que fomenten les matances d'Iraq, que han subvencionat des de l'exercici del poder al llarg de molts anys i segueixen subvencionant amb doblers públic organitzacions de caire feixista, no es consideren assassins sinó víctimes, i en aquest camp juguen amb l'ajut de la Conferència Episcopal, atiadora d'odis i digna successora dels bisbes que braç en alt saludaven la "creuada" del 1936. Per acabar-ho de rematar el senyor Rodrigo De Santos diu per la ràdio que l'atemptat contra la CGT pot ser obra de l'extrema esquerra. O d'ell mateix diria jo, posats a especular. I és que no tenen vergonya. Financien els grups que actuen contra la democràcia i que generen xenofòbia (perquè l'anticatalanisme no és més que xenofòbia, i perquè subvencionar franquistes és subvencionar colpistes), i pretenen anar de demòcrates.

Consti que si els bàrbars del PP han agafat l'etiqueta de demòcrates és perquè bona part de l'esquerra que pactà amb el franquisme ho ha fet possible. En qualsevol cas, a Mallorca el feixisme es mou amb una total impunitat: així es produeixen agressions a immigrants, manquen actuacions contra els que atempten repetidament contra el bosc de la memòria, contra els símbols en memòria de les víctimes, contra els que reivindiquen els drets nacionals o socials, o contra les poques plaques dels carrers dedicades a l'esquerra (el Carrer Pablo Iglesias).

Els gestors del poder, i en aquest cas també hi entra el delegat de govern, suposadament socialista, tenen en molt poca estima a les víctimes del terror quan no són les seves, quan no es poden instrumentalitzar amb objectius polítics o quan les víctimes són dissidents socials que amb les seves demandes causen problemes als que des de les institucions haurien d'actuar en benefici de la ciutadania .

Web Ixent (L’Esquerra Anticapitalista de les Illes)

Contra la impunitat dels nazis i els franquistes

No a una llei de punt final.

- La Coordinadora Antifascista de Madrid i la Federació Estatal de Fòrums per la Memòria, han convocat una Concentració per a dissabte que ve en la Plaça d'Orient: “El Projecte de Llei sobre “Memòria històrica” presentat pel govern del PSOE no contempla el dret a la Veritat, a la Justícia i a la Reparació vulnerant així la Legislació Internacional de Drets Humans i de Lluita contra la Impunitat; també vulnera les pròpies lleis penals vigents en l'Estat espanyol, que han permès l'inici del processament del dictador Pinochet i el judici i condemna per la justícia espanyola del torturador argentí Scilingo. A més, aquest projecte de Llei permet que es mantinguin els noms de carrers dedicats a assassins, violadors i torturadors de la dictadura, la qual cosa és una humiliació a les víctimes del terrorisme franquista. Aquesta llei del PSOE pretén garantir que els criminals de la dictadura no seran jutjats mai, complementant el pacte de silenci i impunitat de la transició (…). (Insurgente)

CONTRA LA IMPUNITAT DELS NAZIS I ELS FRANQUISTES NO A UNA LLEI DE PUNT FINAL

Els atacs ultraderechistas continuen succeint-se amb total impunitat. En els últims mesos, a Madrid, els neonazis han donat diverses pallisses a immigrants i joves d'esquerres: el 30 de desembre en Moncloa, el 10 de febrer en Canillejas i el 23 de febrer a dues noies immigrants en l'estació de metro de Bernabeu; quan les noies van anar a presentar una denúncia a la comissaria, la policia es va negar a acceptar-la. A aquestes agressions cal afegir un nou atac incendiari contra el Centre Social Octubre de Guadalajara i noves pintades amenaçadores contra la clínica Isadora per atrevir-se a realitzar avortaments.

El passat mes de febrer, el mateix dia que la policia permetia una concentració ultraderechista prop del teatre Alfil on es representa una obra que critica a la religió catòlica i que va ser atacat amb una bomba al febrer de 2006, la delegació de govern negava el permís per a realitzar una concentració "contra el racisme i per la convivència en Alcorcón", encara que finalment es va assolir desplegar una pancarta. Davant la passivitat policial i judicial (en el millor dels casos), vam constatar de nou que la policia és part del problema i no de la solució i reclamem el dret a l'autodefensa per a plantar cara a aquestes agressions.

La impunitat de la qual gaudeixen els neonazis no és un fenomen recent. És la prolongació de la impunitat que han tingut els feixistes per a cometre tot tipus de crims des de l'inici de la dictadura franquista fins a avui.

El règim franquista va planificar i va executar un genocidi contra les gents d'esquerra: durant la guerra van exterminar a prop de mig milió de persones i una vegada acabada la contesa van afusellar a dues-centes mil (moltes d'elles segueixen avui en fosses comunes o desparecidas), van empresonar a més d'un milió i van torturar a desenes de milers. El seu objectiu era aterrorizar als sectors més actius i solidaris de la societat perquè abandonessin tota idea de construir una alternativa al sistema capitalista.

A pesar de la magnitud del genocidi, ni un solament dels assassins, violadors i torturadors franquistes ha estat jutjat gràcies a la llei de punt final de 1977. Aquesta és la transició que partits institucionals, sindicats majoritaris i ONGs ens volen vendre com modèlica: impunitat per als genocides, silenci i humiliació per a les víctimes.

Per si la impunitat dels genocides franquistes no fos suficient, encara tenim en els nostres pobles i ciutats un bon nombre de carrers, places i parcs dedicades a aquests criminals. En el cas de Madrid, el Partit Popular s'obstina a mantenir carrers amb noms com General Yagüe (responsable de la matança de presoners de la plaça de Toros de Badajoz), parc d'Arias Navarro (responsable de matances a Màlaga una vegada acabada la guerra civil), plaça de Dalt Espanya (salutació falangista)... Aquestes plaques feixistes suposen una humiliació per a les víctimes del terrorisme franquista.

Animem als col·lectius i organitzacions de base a practicar l'acció directa (la resolució dels problemes pels propis afectats sense intermediaris ni representants) i retirar les plaques rondaires que fan apologia de crims contra la humanitat.

Forçat per la pressió generada pel moviment de recuperació de la memòria històrica, i per a diferenciar-se en una mica d'un Partit Popular cada vegada més ultraderechista, el Govern del PSOE ha presentat un Projecte de Llei sobre “Memòria històrica”. Però aquest projecte de llei no contempla el dret a la Veritat, a la Justícia i a la Reparació vulnerant així la Legislació Internacional de Drets Humans i de Lluita contra la Impunitat; també vulnera les pròpies lleis penals vigents en l'Estat espanyol, que han permès l'inici del processament del dictador Pinochet i el judici i condemna per la justícia espanyola del torturador argentí Scilingo.

A més, aquest projecte de Llei permet que es mantinguin els noms de carrers dedicats als criminals franquistes. Aquesta llei del PSOE pretén garantir que els criminals de la dictadura no seran jutjats mai, complementant el pacte de silenci i impunitat de la transició.

Aquesta llei de la" Memòria Històrica" és una nova cessió més al feixisme per part de les institucions de la monarquia parlamentària, el cap de la qual d'Estat (el sr. Juan Carlos Borbó) va ser designat rei per Franco. Perquè el feixisme no ho formen només els grups neonazis que donen pallisses a joves d'esquerres, immigrants, captaires i homosexuals, sinó també els franquistes que es mantenen en la judicatura, en les empreses, en la policia, en l'exèrcit.

La lluita antifascista no pot limitar-se a enfrontar-se als nazis i als feixistes que es mantenen en les institucions, perquè el feixisme no és més que un instrument del capitalisme per a contenir els projectes revolucionaris, per a mantenir l'opressió de les dones, per a atemorir a alguns sectors de la classe obrera (immigrants) i que acceptin condicions soci-laborals inferiors. Som antifascistas perquè som anticapitalistas. El antifascismo ha de confluir amb la resta d'organitzacions i col·lectius enfrontats al capitalisme global per a construir un moviment popular plural i unitari que es plantegi no només lluites sectorials (antifascismo, sindicalisme, ecologisme, feminisme, antimilitarismo, okupación...) sinó superar el capitalisme perquè és incompatible amb la llibertat, els drets humans i la justícia social. En aquest procés, la memòria històrica és imprescindible, ja que al mateix temps que es recuperen les restes dels centenars de milers de companys encara desapareguts o en fosses comunes, es desenterren també les seves idees i la seva forma de vida, que els van dur a ser exterminats. Sobre aquesta base construirem alternatives al capitalisme.

Dissabte 10 de març de 2007 a les 12:00 h

Plaza d'Orient

Convoca: Coordinadora Antifascista de Madrid i Federació Estatal de Fòrums per la Memòria

escrit per Coordinadora Antifascista de Madrid

dilluns, 26 de febrer de 2007.

Web Insurgente

La clau es troba en el fracàs de la transició. O si es vol en la seva confirmació com experiment de la continuïtat franquista. Quan els nous patriotes parlen que el govern de Zapatero ha traspassat totes les línies vermelles, reconeixen implícitament la seva condició de guardians dels Sants Llocs d'aquell “lligat i ben lligat” amb que es va segellar la dictadura. O sigui, el caràcter profundament lampedusià de la cosa transada. Més del mateix.

Tres dècades de posfranquisme no han estat suficients per crear una cultura democràtica en la dreta espanyola. Segurament perquè d'això es tractava. Canviar una mica perquè tot seguís, i si es traspassaven els límits propiciar un altre alçament nacional per Déu, per la Pàtria i el Rei. Com està manat.

Partido Popular o Movimiento Nacional?

Per Rafael Cid

Quan el PP pren els carrers per a desestabilitzar al govern, la pregunta que caldria fer-se és per quina raó el primer partit de l'oposició compromet la seva estratègia com alternativa política per un moviment de desobediència civil virulent, ultra i antiparlamentari?

La resposta és doblement pertinent. Primer, perquè la dreta espanyola mai ha assolit ser un partit autònom, sinó la palanca de poder mitjançant la qual la nomenclatura posfranquista i els poders fàctics -església, militars, oligarquia, etc- han protegit el seu statu quo. Segon, perquè si es considera l'hegemonia mediàtica de la dreta, en la cúpula de Gènova 13 es pensa que la batalla de la percepció en l'opinió pública la tenen guanyada, amb el resultat final d'una ampliació de la seva base social electoral amb nous companys de viatge. Però aquest viatge pot ser un descens als inferns. Un viatge a cap part.

Per més que les mobilitzacions al costat dels sectors més reaccionaris, xenòfobs i colpistes del sistema llancin una aparença d'alçament “nacional” virtual. En una democràcia convencional el poder s'obté en les urnes, i sense una majoria absoluta en les eleccions del 2008 és molt difícil que aparegui un força política amb representació parlamentària disposada a associar-se amb qui han ressuscitat la parafernalia feixista com senyals d'identitat. Excepte una crisi social imprevista, no hi ha atac de patriotisme, per molt crònic, publicitat, televisat i radiat que sigui, capaç d'encastellar al Congrés a sectors d'extrema dreta que obrin el miracle de donar una majoria en escons al Partit Popular.

No estem en el 36, ni tan sols en el 33, encara que alguns ho creen així. Ni tan sols la contínua, decidida i persistent intromissió política de l'església seria capaç de tal miracle. Per més que el partit de les sotanes hagi canviat amb renovada eficàcia la capacitat d'adoctrinament de les velles trones pel menjar de coco dels mitjans de comunicació que avui administren impúdicament. Tot indica que hipotecar la possibilitat de coalició amb grups afins en el parlament per una dubtosa ampliació del seu suport social gràcies a les mobilitzacions antisistema és una quimera.

Hi haurà qui trobi similituds, i per tant eximents, entre aquesta situació promocionada avui pel PP i la del PSOE després de la insurrecció ciutadana del 11-M. Cerca el PP un sorpasso semblant? Creu que amb el discurs nacionalcatòlic i patrioter poden aconseguir derrotar al Govern? Si ho pensen és que no pensen, perquè ambdós esdeveniments són, com va dir Leopoldo Calvo Sotelo en una memorable ocasió, distints i distants. Zapatero es va beneficiar d'una revolta ciutadana de perfil ètic que va esclatar en vespres de les eleccions generals. Mentre ara l'oposició conservadora està dinamitzant un vendaval antidemocràtic a mesos vista de la gran cita electoral. L'única “genialitat” d'aquest pretès sorpasso involucionista és que al costat del protagonisme de tots els líders del PP sense distinció de matís, en les manifestacions populars s'ha deixat el seu moment de glòria com teloners a socialistes bascos de la pedrera redondista -els Buesa, Rosa Díaz, Mora, Ezquerra i tutti quanti-. I això els dóna un cert vernís transversal i una mica de confusió, encara que molt fugaç i evanescent. Roma si paga traïdors.

Es miri per on es miri, les divergències entre ambdós supòsits són majors que les coincidències. El daltabaix electoral del 14-M va sorgir per una rara reacció en cadena: el PP havia perdutel carrer i era un apestat en el Parlament en el moment més inconvenient. I amb semblant quadre clínic davant va cometre l'error de càlcul de suposar que la majoria absoluta dels seus 184 escons era un escut inexpugnable. Per contra, l'actual ofensiva contra Zapatero s'inscriu en un context més manejable per al govern: el carrer se li està alçant al PSOE però novament en el Congrés dels diputats ningú secunda l'estratègia del PP. Encara que això no garanteix res.

Aquí, quan menys s'espera salta la llebre i fins al més llest gargoteja. Estem en un país on tot és possible: que un grup de guàrdies de tràfic participin en un cop d'estat el 23-F i un grapat de quinquis de la droga, en la massacre del 11-M. Aleshores on és la clau d'aquest misteri embolicat en un enigma que fa que el Partit Popular s'arrisqui en transformar-se en Moviment Nacional?

La clau es troba en el fracàs de la transició. O si es vol en la seva confirmació com experiment de la continuïtat franquista. Quan els nous patriotes parlen que el govern de Zapatero ha traspassat totes les línies vermelles, reconeixen implícitament la seva condició de guardians dels Sants Llocs d'aquell “lligat i ben lligat” amb que es va segellar la dictadura. O sigui, el caràcter profundament lampedusià de la cosa transada. Més del mateix.

Tres dècades de posfranquisme no han estat suficients per crear una cultura democràtica en la dreta espanyola. Segurament perquè d'això es tractava. Canviar una mica perquè tot seguís, i si es traspassaven els límits propiciar un altre alçament nacional per Déu, per la Pàtria i el Rei. Com està manat.

Web Ixent (l’Esquerra Anticapitalista de les Illes)

Si el Bloc aconsegueix quatre diputats al Parlament haurà perdut molt poc i, com dèiem més amunt, podrà convertir la relativa pèrdua de vots en un èxit aclaparador. Totes les estructures dels partits veuran la situació capgirar-se a favor seu. Aquest fet cabdal no és cap “gran derrota electoral”. Significa, seguint el llibre de Lenin abans esmentant, que els grups que participen en l´operació garanteixen la seva supervivència institucional, la presència mediàtica i, a patir d’aquesta mínima derrota convertida en victòria, estan en excel·lents condicions per a reorganitzar el seu futur. (Miquel López Crespí)

La victòria del Bloc i la derrota del PP

És evident que ningú, i molt manco els periodistes que des d’aquestes mateixes planes analitzen les enquestes, tenen per què haver llegit Lenin, el dirigent que, juntament amb el partit bolxevic que ell dirigia, enfonsà, en la Revolució d'Octubre, l´imperi tsarista. Però si tots aquells analistes que aquests dies interpreten l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos haguessin llegit, per posar un exemple, aquell famós assaig titulat Un pas endavant, dos endarrere entendrien que, més d´una vegada, les derrotes no ho són de cap manera i les aparents retirades es poden fer per tal d’acumular forces i tornar a la lluita amb més possibilitats d´èxit que abans. I per què parl del llibre de Lenin, ara que he vist que algú afirma que hi haurà un fracàs absolut del Bloc? Precisament l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos el que posa de manifest és la inestabilitat del govern de Jaume Matas i de la batlesa de Palma, Catalina Cirer. Ambdós polítics es trobem, com diu el diari, a punt de perdre les esquifides majories, algunes amb acords amb UM, que els garantia l´usdefruit del poder. És evident que el Bloc pot perdre, i segurament perdrà, uns regidors i un diputat, però si es confirmàs que al Parlament en serva quatre i a l´Ajuntament de Palma n’hi resten tres, el Bloc, repetesc, tot perdent vots i representants institucionals es trobaria encara en una posició immillorable per a negociar amb el PSOE i potser també amb UM, segons per on vagin les aliances, una corresponsabilitat en els futurs governs progressistes que es puguin pactar.

Una mínima derrota electoral es convertiria així en el seu contrari, com explicarien Marx i Engels en reconvertir la dialèctica d’Hegel en el seu contrari. Una explicació massa complicada per als periodistes de la postmodernitat i el “final de la història”?

Anem a pams. Fins fa poc el panorama dels “petits” era de desolació: Esquerra Unida, dividida per la marxa dels membres de Corriente recordem igualment l’abandonament d’IU per part de Nanda Caro, l’eficient consellera de Benestar Social del Pacte; l'escissió del PSM, amb els militants i agrupacions que marxaren per a fundar Entesa per Mallorca i, igualment, la coneguda crisi dels Verds d’ençà els enfrontaments entre els partidaris de Margalida Rosselló i els de Llauger. El panorama no pintava gens bé per als defensors de la coalició PSM-EU. Per si mancava cap cosa a afegir a aquest tèrbol panorama electoral, la indecisió d’ERC d’anar amb els partidaris de Grosske i de Biel Barceló emboirava més la situació dels petits. Sembla, emperò, que aquests darrers dies ERC ha decidit sumar-se a la coalició.

Fins a l’aparició de l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos, un destacat membre de l’esquerra oficial em resumia així la situació: “Acceleració de la fi del nacionalisme com a opció política autòctona; fi dels Verds com a alternativa electoral; concentració a favor del PSOE del que queda d’esquerra electoralista; debilitat d´UM i terror d´IU de ser extraparlamentària (no ho sabran fins dues hores després de tancar les urnes). Per tant, ja podem dir que només dues llistes tendran assegurat grup parlamentari (PP i PSOE), les restes conviuran al grup mixt i del 2007 al 2011, el predomini del grup IU/PSM/ERC correspondrà a persones del tarannà de Grosske i l’inefable Miquel Rosselló”.

L’enquesta del diari El Mundo-Sigma Dos, malgrat l’aparent “derrota” del Bloc, el que evidencia és que un parell de diputats seran essencials per a poder enviar a l´oposició el PP. I no solament per a canviar el Govern de les Illes, sinó també, i això també és molt important per a una hipotètica recomposició de l’esquerra oficial, a l’Ajuntament de Palma. De quina “gran derrota” parlen aleshores els comentaristes en analitzar les dades que tenen a les mans? Si el Bloc aconsegueix quatre diputats al Parlament haurà perdut molt poc i, com dèiem més amunt, podrà convertir la relativa pèrdua de vots en un èxit aclaparador. Totes les estructures dels partits veuran la situació capgirar-se a favor seu. Aquest fet cabdal no és cap “gran derrota electoral”. Significa, seguint el llibre de Lenin abans esmentant, que els grups que participen en l´operació garanteixen la seva supervivència institucional, la presència mediàtica i, a patir d’aquesta mínima derrota convertida en victòria, estan en excel·lents condicions per a reorganitzar el seu futur. Un futur que podria anar en el camí de mantenir en els propers anys aquesta fórmula per a la supervivència o, seguint les indicacions del darrer congrés del PSM, avançar vers la creació d´una nova política mallorquina a l’estil del Bloc Nacionalista de Galícia, prèvia dissolució dels vincles que encara uneixen EU amb Madrid.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-III-07)

Ni la direcció del PCE de les Illes ni la de CC.OO. feren res contra els Pactes de la Moncloa (com tampoc, un any després, feren res a favor de la República, l'autodeterminació ni el socialisme). Els comunistes d'OEC, companys d'altres partits revolucionaris, ens fèiem creus diàriament en veure la capacitat de traïda als interessos populars del partit de Carrillo. Allò era de veure i no creure. Ara s'atacava i rebutjava l'herència socialista del proletariat i sectors explotats pel capitalisme; ara s'acceptava la bandera que havia guanyat la guerra als republicans i nacionalistes, i la col·locaven presidint la seu; ara clamaven a favor dels Pactes socials amb la patronal i atacaven el poder adquisitiu dels treballadors; l'altre dia acceptaven "la sagrada unidad de España" sense dir ni piu. Al contrari! Acusaven de "col·laborar amb el franquisme" els comunistes que lluitàvem pel socialisme. Era de bojos constatar totes les girades de casaca, canvis de política, pactes i renúncies del PCE i la socialdemocràcia! (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició

Franquistes reciclats (UCD), carrillistes (PCE) i felipistes (PSOE) contra els treballadors: el Pacte Social de la Moncloa (i II)

Vists amb la perspectiva històrica que donen els anys, el que ara destaca amb una claredat meridiana són els significats polítics del Pacte. L'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), els altres partits comunistes (LCR, PORE, POUM, MCI, etc) destacàvem massa, potser, els aspectes purament econòmics de la traïda al poble. No vol dir que no fos així. L'atac que els Pactes significaven al poder adquisitiu dels treballadors era brutal, i hi ha economistes que afirmen (amb números damunt la taula) que els efectes encara es deixen sentir en l'actualitat. Però, portats pel nostre permanent economicisme (creure que la lluita de classes contra la burgesia era tan sols econòmica, oblidant els aspectes culturals, ideològics i polítics) no tenguérem prou en compte que aquell acte (la signatura dels Pactes) era la peça clau d'una nova "cultura" dins del pensament de l'esquerra. Parlam de la "cultura" del consens. La constitució ordida entre PCE, AP, PSOE, CDC, UCD i PNB (1978) no s'hagués pogut portar endavant sense haver controlat i desviat la combativitat revolucionària dels pobles de l'Estat. Fins i tot en els congressos dels partits d'esquerra més reformismes (PSOE) els militants de base demanaven la República Federal!

El PCE portava dècades d'avantatge dins d'aquesta línia, amb la seva pràctica política proburgesa i afavoridora de la unió amb el franquisme reciclat.

Llavors (octubre de 1977) es tractava d'implicar en aquesta pràctica carrillista d'entesa amb el franquisme tot el poble, sumant-hi els altres partits d'esquerra.

Com explica molt bé el dirigent de CC.OO. Agustín Moreno: "Los Pactos de la Moncloa tienen en su haber el establecimiento del consenso político que permite la elaboración de la Constitución Española de 1978" (op.cit., pàg. 14). I la Constitució espanyola barrava -i barra encara!- el pas vers objectius autènticament democràtics com pot ser la república com a forma d'Estat (els partits del consens acceptaren sense excepció la monarquia borbònica que ens deixava per herència Franco). La Constitució no reconeixia -ni reconeix!- el dret democràtic a l'autodeterminació (dret reconegut per les Nacions Unides) i prohibeix expressament una possible federació de comunitats autonòmes (atac directe a la construcció política dels Països Catalans). La constitució consensuada consagra l'economia de mercat capitalista, impedint, en cas d'una hipotètica victòria electoral de partits autènticament d'esquerra, l'avenç cap a una societat més justa i sense classes socials. L'exèrcit espanyol resta com a òrgan que garanteix la "sagrada unidad de España" i el que tutela, en definitiva, tot l'engranatge actual.

Aquests continguts polítics -que aleshores no havien estat assumits per una bona part de la població- era el que pretenia fer empassolar la cultura del consens.

Indubtablement, els Pactes de la Moncloa varen ser la columna vertebral de l'actual sistema polític. Domesticar els treballadors per a després cenyir-los al jou de tot el que hem dit abans.

Ni la direcció del PCE de les Illes ni la de CC.OO. feren res contra els Pactes de la Moncloa (com tampoc, un any després, feren res a favor de la República, l'autodeterminació ni el socialisme). Els comunistes d'OEC, companys d'altres partits revolucionaris, ens fèiem creus diàriament en veure la capacitat de traïda als interessos populars del partit de Carrillo. Allò era de veure i no creure. Ara s'atacava i rebutjava l'herència socialista del proletariat i sectors explotats pel capitalisme; ara s'acceptava la bandera que havia guanyat la guerra als republicans i nacionalistes, i la collocaven presidint la seu; ara clamaven a favor dels Pactes socials amb la patronal i atacaven el poder adquisitiu dels treballadors; l'altre dia acceptaven "la sagrada unidad de España" sense dir ni piu. Al contrari! Acusaven de "collaborar amb el franquisme" els comunistes que lluitàvem pel socialisme. Era de bojos constatar totes les girades de casaca, canvis de política, pactes i renúncies del PCE i la socialdemocràcia!

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Aquest és el tercer atemptat contra la seu de CGT del carrer Àngel Guimerà en pocs dies. El primer va estar una pintada en la mateixa porta, consistent en una amenaça amb símbols feixistes. El segon va estar ahir mateix, que va aparèixer el local amb el pany inutilitzat, just el dia que estava prevista (com, de fet, es va fer) una xerrada col·loqui. El tercer i més greu és l'atemptat d'avui, que suposa una passa qualitativa, perquè potencialment hagués pogut provocar desgràcies personals, que per sort no s'han produït. (CGT-Illes)

La millor manera de conservar les llibertats és plantar cara al feixisme. En la CGT tenim memòria històrica i ho tenim molt clar: aquests terroristes covards no alteraran la nostra manera de pensar i fer. Fem una crida solidària a totes les associacions, sindicats, partits i persones que es considerin defensors de la llibertat, a fer pinya contra la intolerància feixista. (CGT)

Companyes i companys:

Vos informam que avui diumenge, devers les 7,15 del matí, ha esclatat un artefacte davant la nostra seu del carrer Àngel Guimerà. La bomba, de fabricació casolana però molt potent, estava col·locada entre dos cotxes ben davant l'entrada del nostre local, i per atzar no ha afectat a la façana de la nostra seu, però un dels cotxes ha estat objecte de nombrosos danys estructurals, a més de la trencadura d'un dels vidres de l'entrada dels habitatges veïnada del local. La potent explosió ha commocionat als veïns de la zona, i tot d'una ha hagut nombrosa presència policíaca, acordonant la zona i recollint mostres de l'artefacte.

Al llarg d'avui hem estat en contacte amb la Delegació del Govern i la pròpia Policia, i hem quedat per demà dilluns per formalitzar les corresponents denúncies i declaracions, a més dels sistemes de seguretat i protecció dels companys de CGT i dels treballadors que cada dia fan activitats al local.

Aquest és el tercer atemptat contra la seu de CGT del carrer Àngel Guimerà en pocs dies. El primer va estar una pintada en la mateixa porta, consistent en una amenaça amb símbols feixistes. El segon va estar ahir mateix, que va aparèixer el local amb el pany inutilitzat, just el dia que estava prevista (com, de fet, es va fer) una xerrada col·loqui. El tercer i més greu és l'atemptat d'avui, que suposa una passa qualitativa, perquè potencialment hagués pogut provocar desgràcies personals, que per sort no s'han produït.

Aquests fets suposen una línia d'atacs feixistes contra la nostra organització, i les pròpies institucions i la Policia així ho reconeixen. Demà emetrem un comunicat de valoració dels fets i de línies d'actuació i defensa.

Només direm avui que passa a un segon terme el que sigui la CGT l'objecte d'atacs feixistes a Mallorca. L'important és el fet en si mateix, que afecta a tota la convivència democràtica i al sistema i exercici de les llibertats públiques i privades. Com vàrem dir en el primer comunicat, totes les persones i entitats que es considerin demòcrates han de sentir-se al·ludides i agredides per qualsevol atac feixista, i aquest ho és.

La millor manera de conservar les llibertats és plantar cara al feixisme. En la CGT tenim memòria històrica i ho tenim molt clar: aquests terroristes covards no alteraran la nostra manera de pensar i fer. Fem una crida solidària a totes les associacions, sindicats, partits i persones que es considerin defensors de la llibertat, a fer pinya contra la intolerància feixista.

Palma (Mallorca), 4 de març de 2007.

Secretariat Permanent de CGT-BALEARS

PROU DESTRUCCIÓ, SALVEM MALLORCA

La Plataforma Salvem Mallorca i el GOB convoquen una manifestació per al dissabte17 de març.

Dia 14 de febrer del 2004 milers de persones varen sortir al carrer sota el lema ?Qui estima Mallorca no la destrueix?. Demanavem als nostres governants un poc de mesura a l?hora de dur endavant projectes que podien suposar una transformació radical i irreversible del territori. Dissortadament no n?han tengut gens de mesura i durant aquesta legislatura que acaba s?ha produït un consum de territori mai no vist. Ara plantejam una nova oportunitat per tornar a demanar mesura, per fer sentir la nostra veu, reclamant un fre a la destrucció de la nostra illa. Serà el dissabte dia 17 de març, a les 18 h. a la plaça d?Espanya de Ciutat. Per aquest dia el GOB i la plataforma Salvem Mallorca convoquen una manifestació ciutadana amb un lema clar: Prou destrucció, Salvem Mallorca.

No es tracta de manifestar el nostre desacord amb un projecte concret, sinó contra un model de destrucció generalitzada que afecta tota la illa. Aquest model és ara més vigent que mai, com demostra la realitat de cada dia. Per això tornarem a sortir al carrer, per intentar evitar la destrossa del que queda.

A la vista d?aquesta convocatòria, la Plataforma Salvem Mallorca i el GOB fan arribar tres reflexions dirigides als nostres governants i a la societat:

QUÈ DEMANAM ALS GOVERNANTS?

Que no rebutgin aquesta mobilització generalitzada. Volem que prenguin nota de que a darrera d?aquesta mobilització no hi ha només el GOB, hi ha moltes persones que mai s?havien manifestat abans, persones que provenen de tots els àmbits i partits, que tenen la seva feina i família. Persones, en definitiva, que han decidit que ja n?hi havia prou i que ara dediquen hores i hores a treballar per a les plataformes. Es tracta d?un indicador claríssim de la situació insostenible a la qual ens veim abocats.

QUÈ DEMANAM A LA SOCIETAT?

Que sigui conscient de la importància de fer sentir la seva veu. És cert que s?ha perdut una part de les lluites, però no és menys cert que se?n van guanyant d?altres. En els darrers mesos hem vist caure alguns símbols de la impunitat i la prepotència. Els moviments de defensa del territori són més necessaris que mai, no sols per intentar aturar les agressions que ja coneixem, sinó perquè no se?n plantegin més encara. Els que formam ?Salvem Mallorca? i el GOB en particular, hem de ser ben conscients del nostre paper com a força de dissuasió. Pensem per un moment en el que seria d?aquesta illa si no haguéssim fet sentir la nostra veu, si no haguéssim sortit al carrer com hem fet prou vegades. Per això, demanam a tota la gent que comparteix aquests criteris, que sumi esforços i surti amb nosaltres al carrer dia 17.

NO ÉS UN ACTE ELECTORALISTA

No es tracta d?una acte electoralista, no pretenem canviar cap govern ni cap ajuntament. El que pretenem és que, governi qui governi, ho faci amb seny i mesura, amb respecte per aquesta terra que dia a dia ens va quedant petita. Sense confondre progrés amb destrucció. Sense confondre doblers amb qualitat de vida. Volem uns governants que no pensin només en els quatre anys de confiança que se?ls ha atorgat, sinó també i sobre tot en les generacions futures.

El nostre paisatge i en conseqüència la nostra economia estan en perill. Hem de canviar el ritme si no volem pagar les conseqüències.

PROU DESTRUCCIÓ, SALVEM MALLORCA

Web Ara i Sempre

Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)

La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)

Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.

Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.

Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.

Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?

Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.

Miquel López Crespí

Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició

Franquistes reciclats (UCD), carrillistes (PCE) i felipistes (PSOE) contra els treballadors: el Pacte Social de la Moncloa (I)

El 25 d'octubre de 1977 era signat a Madrid el Pacte social de la Moncloa. Els màxims responsables polítics de portar endavant uns acords tan contraris als interessos dels treballadors són: Adolfo Suárez, Felipe González, Joan Reventós, Josep Maria Triginer, Manuel Fraga, Enrique Tierno Galván, Juan Ajuriaguerra, Miquel Roca, Leopoldo Calvo Sotelo y Santiago Carrillo.

El llibre De los pactos de la Moncloa al AES , editat el gener de 1989 per la Confederación Sindical de CC.OO. (Secretaría de Formación y Cultura) , conté un pròleg ben aclaridor del que significaren els Pactes de la Moncloa per al moviment obrer i sectors populars. Tengueu en compte que aquesta autocrítica radical no la fa cap "esquerranista", cap "trotsquista" o "maoista". Ben al contrari, està escrita (octubre de 1988) per un dels responsables màxims de CC.OO -en aquell temps, secretari d'Acció Sindical. Un home, suposam, que en el seu moment blasmà contra els "perillosos esquerranistes" que llavors criticàrem l'endarreriment que significaven els Pactes amb el Govern de la dreta i la patronal. Ara, constatant l'abisme d'abjecció, de misèria, de retall de prestacions socials, d'atac als interessos més vitals de la classe obrera de tots els pobles de l'Estat, Agustín Moreno, un dels antics responsables de portar aquesta nefasta política a la pràctica escriu, fent seves les conclusions d'una anàlisi publicada a Monthly Review l'any 1977:

"Los Pactos de la Moncloa fueron los de mayor contenido doctrinal y repercusión pública y política. Constituyeron un amplio repertorio de medidas de política económica y social tendentes a neutralizar la crisis y los desequilibrios tradicionales. De ahí que combinasen medidas coyunturales y estructurales" (pàg, 12 del llibre esmentat).

Més endavant Agustín Moreno, seguint la mateixa Monthly Review (Aguilar, S., Aponte, A. y Vidal Villa, J.M. "Un pacto para dos crisis: El Pacto de la Moncloa"), situa bastant encertadament el nucli de la qüestió, el significat real d'aquest atac brutal contra els interessos dels treballadors. El dirigent de CC.OO explica: "Los objetivos reales de los Pactos de la Moncloa son:

'- La remisión forzosa de los salarios reales para lograr una distribución funcional de la renta en beneficio del excedente empresarial.

'- Disciplinar a la clase obrera a nivel laboral y dividirla a nivel sindical y a nivel político. Se trata de impedir las movilizaciones y de formar un proletariado no combativo, pero sí organizado, que desvíe su combatividad a la participación pasiva en elecciones generales, etc.

'- Alcanzar una paz social pactada que signifique un freno al proceso de politización y toma de concienca de clase iniciado con las luchas de 1961 y que convirtió a la clase trabajadora de España en una de las más combativas de Europa.

'- El saneamiento complementario de la economía a través de la flexibilidad de plantillas (posibilidad de despedir al 5%, contratación temporal) y la eliminación de las empresas improductivas (quiebras, suspensiones de pagos).

'A cambio de esto, los partidos de izquierdas reciben concesiones progresistas de dudosa viabilidad en sanidad, vivienda, educación, etc".

Els revolucionaris no haguérem d'esperar tants d'anys com Agustín Moreno o altres dirigents dels sectors d'esquerra de CC.OO. per a saber que el Pacte de la Moncloa era una nova claudicació del PCE.

Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva.

En definitiva, malgrat la demagògia emprada per Felipe González y Nicolás Redondo, per Santiago Carrillo y Camacho per a fer empassolar a la gent els "grans avantatges" que significaven els pactes, el cert és que el capitalisme espanyol mantenia intacta -i augmentava- la seva quota de beneficis a costa de la congelació dels salaris.

Agustín Moreno, el dirigent de CC.OO. que fa autocrítica pel suport del carrillisme i CC.OO. al Pacte Social de la Moncloa, escriu en la introducció al llibre De los Pactos de la Moncloa al AES:

"La aplicación de los Pactos fue muy polémica. La ausencia de una comisión de seguimiento dificultó su cumplimiento. Hubo fuertes críticas a los incumplimientos por parte de los sindicatos y de los partidos de izquierda. Los principales puntos incumplidos fueron: Seguridad Social (no se dió entrada a los sindicatos en los órganos de gestión); empresa pública (Estatuto de la empresa pública y participación de los trabajadores y control parlamentario, etc.) empleo (creación del INEM y participación de los trabajadores en las oficinas de Empleo); vivienda y urbanismo, política enérgetica, pesquera y de comercialización".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el “joc de la cadira”, el mateix que ERC-Illes criticava a les “cúpules de PSM-EU”. Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic? (Miquel López Crespí)

El joc de la cadira o les contradiccions d’ERC-Illes

L’amic Miquel Àngel Maria, un conegut dirigent del PSM amb qui hem mantengut aquests anys un enriquidor debat quant a la conveniència d’anar posant les bases per a la creació d´un nou espai d’esquerra alternativa, un bloc nacionalista i d’esquerres molt proper als plantejaments del Bloc Nacionalista Gallec, ha publicat un article prou dur amb la direcció d’ERC-Illes. Un article, dels més durs que he llegit, escrit just en el moment que tot sembla apuntar que ERC podria fer-se enrera de la seva decisió d´octubre de 2006, quan la militància rebutjà per una àmplia majoria del 82% integrar-se en la coalició formada per PSM i EU.

Miquel Àngel Maria diu que segurament ERC ha jugat amb Entesa per Mallorca per fer-se valer davant el Bloc i poder demanar així més cadiretes a les eleccions del proper mes de maig. El dirigent del PSM especifica ben clarament en el seu article que “ERC-Illes ha utilitzat descaradament l’Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m’estimau i no em donau cadires, me’n vaig amb els altres”. És evident que Miquel Àngel Maria considera molt positiu que ERC se sumi al Bloc format per PSM i EU, però els diu igualment que “haurien d’anar canviant de xip: això no és el joc de la cadira, sinó una cosa bastant més seriosa: ens hi jugam la construcció d´un país”.

Alguns amics que han llegit el duríssim article del dirigent del PSM consideren que no és prou oportú haver-lo publicat en aquests moments, precisament en els dies en què sembla que les aigües tornen a port i la coalició electoral podria concretar-se el dia menys pensat.

Sigui oportú o no, l’article de Miquel Àngel Maria planteja algunes qüestions essencials, sobretot en referència a les contradiccions internes d’ERC-Illes, que sí que s’haurien de tenir en compte si volem anar avançant cap a la concreció d’aquesta nova força política illenca: el bloc d’esquerra nacionalista. I un dels principals problemes de l’actual direcció dels sobiranistes és, sense dubte, el temps llarguíssim que han fet durar aquestes negociacions i que, Miquel Àngel ho diu, ja tothom comença a conèixer com “el joc de la cadira”. Quan fa prop de mig any l’assemblea de militants d’ERC, màxim òrgan de direcció del partit, decidí per amplíssima majoria, aquell 82% de que hem parlat, fer el camí en solitari, tothom va creure que la història, ens agradàs o no ens agradàs, havia acabat i que ERC-Illes volia seguir un camí propi. Podíem estar o no en desacord amb la majoria de militants d´un partit al qual hem donat suport, com n’hem donat al PSM. I si ningú mai no ha demanat explicacions al PSOE perquè no vol fer bloc amb l’esquerra nacionalista per vèncer el PP; si en trenta anys d’història ningú va trobar malament, llevat Maria Antònia Munar en el seu moment, que el PSM fes camí en solitari... per quins motius ara hauríem de donar les culpes de la possible pèrdua d´uns vots a ERC-Illes? Podíem compartir o no la decisió majoritària dels militants d’ERC, però el que era cert és que en aquells moments els sobiranistes apostaven per a la consolidació d´un espai nacionalista propi. Molts pensaven que seria un espai unit a Entesa per Mallorca i a determinats sectors sobiranistes que no veien amb bons ulls la supeditació dels grups nacionalistes a organitzacions d’obediència estatal, cas dels seguidors de Llamazares a les Illes. Aprofitar el moment de crisi del PSM per provar d’aglutinar els escindits i tot l’ample ventall de forces nacionalistes de les Illes era una opció discutible, evidentment, però tan legítima com la del PSOE quan no vol fer bloc amb tota l’esquerra o la del PSM al llarg de la seva història.

Fins aquí, res que oposar a la decisió d´un partit sobirà. El problema és quan, durant mesos i mesos, l´única cosa que surt als mitjans de comunicació és el que fa referència al “joc de la cadira”. Qui signa aquest article, com també la majoria de militants d’ERC, es pensava que aquesta qüestió, fer o no la coalició electoral amb PSM-EU, era ja una qüestió solucionada. Amadeu Corbera en el seu interessant bloc ho deixa ben especificat quan escriu: “No me pensava que en aquestes altures tornaria a escriure res sobre el Bloc, Esquerra i les trifulgues dels darrers mesos; de fet, després de l’assemblea de l´octubre passat, estava convençut que aquest era un tema tancat i ben tancat”.

Aquesta era la situació quan, a Palma no hi ha secrets, ens tornam a assabentar d´un munt de reunions i contrareunions en el camí de trobar “un lloc de sortida” en la llista de la coalició PSM-EU.

Com a comentarista que sempre ha donat suport al sobiranisme de les Illes, jo demanaria si la direcció d’ERC, i especialment l’amic Joan Lladó, és conscient dels problemes futurs que tota aquesta llarga negociació pot portar a la seva organització. A l’octubre de 2006 ERC-Illes no volia formar part de la coalició perquè aquesta, deien, “havia deixat pel camí la meitat dels Verds, una part del PSM i Esquerra”. Era el moment en què asseguraven que no volien jugar a “un acord entre cúpules que no suma, atomitza el sobiranisme i només pretén evitar la desaparició d’EU i mantenir cadires”. Aquesta era la posició d’ERC-Illes el vuit d’octubre de 2006.

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el “joc de la cadira”, el mateix que ERC-Illes criticava a les “cúpules de PSM-EU”. Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic?

M’agradaria que ERC-Illes no patís una greu crisi, tant interna com de possible consolidació futura, a conseqüència dels canvis i contraccions esdevenguts en aquests darrers mesos.

Miquel López Crespí

Palma (Mallorca) (2-III-07)

El professor Díaz de Castro i el poemari L'obscura ànsia del cor.

"Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat 'dissolvent' pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable". (Miquel López Crespí)

El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor, el llibre que edità el professor Díaz de Castro l'any 1996, era aquest inici de camí vers la recerca de la fórmula que em permetés combinar una estructura formal tan perfecta com fos possible amb el contingut del que volia expressar. Cal dir que fins arribar en aquest moment, havia fet diverses provatures poètiques: I no solament d'experimentació gràfica! L'escriptura lliure i espontània basada en les concepcions literàries i estètiques dels surrealistes, aquella influència de les troballes de Freud respecte al subconscient de les persones, tot el que el surrealisme havia provat d'aplicar en el camp de la literatura i l'art en general, ho havia incorporat en poemaris, alguns dels quals mai no foren editats. Ben cert que influències tan determinants com el freudisme o el surrealisme són prou poderoses per a influir per sempre en la consciència i l'obra d'un autor. Aquestes influències són presents en alguns dels poemaris més "madurs". Mai no pots arrabassar, com si es tractàs d'un queixal que deixes a casa de l'odontòleg, el que t'ha format i deformat com a escriptor. Les lectures de joventut, les influències de determinats autors dels quals t'has sentit fill durant molt de temps... Com desfer-se per sempre del que ha conformat i conforma el seu esser? És impossible! Pots dominar aquella o aquesta influència, dirigir-la envers un determinat objectiu, evitar que et domini com en els anys d'aprenentatge literari... però desfer-se completament del que ha estat la teva formació bàsica és una tasca difícil i complicada.

En referència al resultat final que representava L'obscura ànsia del cor puc dir que en vaig quedar content. Que el poemari guanyàs el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra a Perpinyà l'any 1988 em va fer veure que no havia anat tan errat quant al canvi de registre literari, si el comparam amb la feina dels primers poemaris.

Aquesta mena de registres nous, la cura per la forma, per la paraula senzilla però prou treballada, es pot anar trobant en molts dels poemaris posteriors. El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor es pot trobar en alguns dels meus poemaris més "desconeguts", aquells que per les circumstàncies d'anormalitat en els quals estam sotmesos, no formen part de la distribució normal de llibres. Els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa i Llibre de pregàries, que guanyaren el Premi de Poesia Grandalla del Principat d'Andorra dels anys 1990, 1993 i 1999, respectivament, són exemple paradigmàtic del que deia. Llibres importants i estimats, des de la perspectiva de l'autor, llibres que obtenen un cert ressò mediàtic a l'indret on són guardonats i publicats, en aquest cas el Principat d'Andorra, però que no existeixen per a la resta de la nació, em referesc a aquesta nació triturada, separada, esqueixa que són els Països Catalans, Catalunya, com tocaria dir-se i no es diu. Els problemes dels nostres autors per a fer arribar al públic lector la notícia de l'aparició d'un nou llibre són infinits i a vegades dignes d'una novel·la de Kafka. Pensem que si una obra publicada en una editorial diríem "normal" té dificultats per a arribar al públic lector... què en direm d'un poemari que és editat més enllà dels cercles usuals de distribució i que només arriba a biblioteques, escoles i alguns instituts de l'indret on ha estat guardonat? És un problema que s'esdevé sovint amb obres guardonades i editades als més diversos indrets de la pàtria: ningú no arriba a assabentar-se de la seva edició, i per a l'autor, per a la societat en general, aquells anys de feina desapareixen engolits pel no-res.

Evidentment, quan l'amic i poeta Díaz de Castro em demanà un original, de seguida li vaig fer arribar L'obscura ànsia del cor. Per fi, i com si d'un miracle es tractàs, trobava una escletxa que, mitjançant la gentilesa de la col·lecció "Poesia de paper", em permetia publicar un dels poemaris que més estim. I, efectivament, L'obscura ànsia del cor sortí editat en el número 34 de la col·lecció. Posteriorment la presentació que va fer el mateix Díaz de Castro a Sa Nostra ajudà dins el que és possible a rompre el silenci que havia caigut sobre el llibre. Silenci que no sorprèn ni el poeta ni molt manco hauria de sorprendre a tots aquells que, com a escriptors o com lectors i amants de la poesia, tenguin un mínim de relació amb el món de la cultura. Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat "dissolvent" pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable. Per a no haver de patir aquest silenci continuat quant a la teva obra, l'autor hauria de ser bon amic del comissariat que controla qui és qui en el món de la cultura. Així podria ser que el potencial públic lector del poemari tengués alguna mena d'informació sobre l'aparició d'una obra determinada.

Miquel López Crespí

El que li ha fet ERC a Entesa, però, no té color: quan tot semblava madur i estaven mútuament compromesos, els republicans tornen a obrir converses amb el Bloc i deixen l'Entesa plantada i amb un pam de nassos. Més enllà de les simpaties o antipaties que hom tengui per cada formació, és de justícia reconèixer que ERC-Illes ha utilitzat descaradament l'Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m'estimau i no em donau cadires, me'n vaig amb els altres. Però la cosa encara no ha acabat: quan semblava que, finalment, estaven decidits a integrar-se en el Bloc, tornen a posar condicions: si no els donen el que demanen, no juguen. Aquest sembla, de fet, l'únic criteri que ha definit el llarg procés negociador dels republicans: qui me'n dóna més. Vendre's al millor postor, optar per qui pagui millor la mercaderia. (Miquel Àngel Maria Ballester – PSM)

El Bloc és el camí

La seqüència de notícies sobre les anades i vingudes d'ERC-Illes en política d'aliances mereix algunes reflexions: ara que ja han succeït i s'han dit moltes coses, i malgrat que sembla que encara no està tot tancat, crec que ja tenim prou perspectiva per avaluar l'estratègia, les formes i els objectius d'aquest partit a les Illes Balears. Anem per parts. De tots sabut és que, després d'haver decidit que no s'incorporarien al Bloc per Mallorca, van entrar en negociacions amb Entesa per Mallorca. Sempre he pensat que aquesta eventual coalició era un projecte que sumava zero des d'un punt de vista de rèdits electorals, però, en qualsevol cas, era un acord legítim entre forces sobiranes. El que li ha fet ERC a Entesa, però, no té color: quan tot semblava madur i estaven mútuament compromesos, els republicans tornen a obrir converses amb el Bloc i deixen l'Entesa plantada i amb un pam de nassos. Més enllà de les simpaties o antipaties que hom tengui per cada formació, és de justícia reconèixer que ERC-Illes ha utilitzat descaradament l'Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m'estimau i no em donau cadires, me'n vaig amb els altres. Però la cosa encara no ha acabat: quan semblava que, finalment, estaven decidits a integrar-se en el Bloc, tornen a posar condicions: si no els donen el que demanen, no juguen. Aquest sembla, de fet, l'únic criteri que ha definit el llarg procés negociador dels republicans: qui me'n dóna més. Vendre's al millor postor, optar per qui pagui millor la mercaderia. La justificació ideològica de cadascuna de les distintes posicions que ha adoptat ERC en aquesta història ara se'ns apareix més aviat com un decorat circumstancial: quan es distanciaven del Bloc, per exemple, explicaven que ho feien perquè hi havia partits espanyols i no es garantia la sobirania de decisió, i tot això. Però res: al final, si el Bloc els garantia llocs de sortida molt per damunt del seu pes electoral real, tots aquests arguments empetitien i quedaven en un segon pla, absolutament prescindible.

Tot comptat i debatut, d'aquest procés n'hem après algunes coses molt interessants: la primera, que el Bloc és, d'entre les distintes formacions del nacionalisme progressista a Mallorca, l'única opció que té garantida representació a les institucions. La segona, que aquesta representació pot fer trontollar la majoria absoluta del PP i el caràcter de frontissa d'UM, cosa que últimament ha posat molt nerviós el partit de Matas, i per la qual cosa s'ha posat en marxa una autèntica caça de bruixes. La tercera, que el Bloc el composen partits i persones que creuen que han de superar les seves diferències per sumar esforços amb l'objectiu de possibilitar un canvi de govern, però que aquest projecte també atreu altres formacions que únicament es plantegen utilitzar el Bloc com a plataforma per treure una representació que de cap altra manera els seria possible. Això és el que ha fet, fins ara ERC. I alerta: malgrat aquestes crítiques, consider molt positiu per al país, per al Bloc i per a la pròpia ERC, que hi siguin, dins el Bloc. Només que, si finalment opten per sumar-s'hi, haurien d'anar canviant de xip: això no és el joc de la cadira, sinó una cosa bastant més seriosa: ens hi jugam la construcció d'un país. Hi ha moments en què les circumstàncies polítiques poden fer recomanable l'adopció de postures testimonials. Ara, però, a les Illes Balears està en joc la supervivència del país, la possibilitat de construir un futur nou i millor. ERC té l'oportunitat de sumar-s'hi, de prendre-hi part. Potser la darrera oportunitat.

Miquel A. Maria. Professor

Diari de Balears (1-III-07)

¿Què fer davant l'opinió pública per donar una imatge de seriositat, d'avenç en el compliment de determinades promeses electorals? Sense el triomf que pot representar l'aplicació de l'ecotaxa, la nova claudicació del Govern Balear davant UM, la victòria de Lacy damunt Manolo Cabellos i el seu esforçat equip de collaboradors, palesava la misèria d'aquesta generació de joves progressistes graduats en la genuflexió davant els poders fàctics de les Illes. (Miquel López Crespí)

Història del Pacte de Progrés. Any 2002: Jaume Matas (PP), Joana Barceló (PSOE) i Maria Antònia Munar (UM) contra l´impost turístic ambiental (ecotaxa)

La decisió del tribunal Constitucional d'aixecar la suspensió damunt el projecte "estrella" del Govern Balear, la famosa llei de l'ecotaxa, arriba com a un inesperat miracle, un do caigut del cel per al govern del president Antich.

La decisió era esperada talment com s'espera la pluja en temps de sequera. Érem en una conjuntura difícil, en uns instants decisius per al govern de les Illes. La retirada de la moratòria del Govern progressista, les noves claudicacions del Pacte davant la dreta que representa Munar situaven l'executiu, en aquest inici de preparatius electorals envers el 2003, en posició complicada. ¿Què fer davant l'opinió pública per donar una imatge de seriositat, d'avenç en el compliment de determinades promeses electorals? Sense el triomf que pot representar l'aplicació de l'ecotaxa, la nova claudicació del Govern Balear davant UM, la victòria de Lacy damunt Manolo Cabellos i el seu esforçat equip de collaboradors, palesava la misèria d'aquesta generació de joves progressistes graduats en la genuflexió davant els poders fàctics de les Illes.

Malgrat que aquesta vegada Maria Antònia Munar havia donat al president Antich tota l'ajuda possible ("no hi ha ni guanyadors ni vençuts", declarava Munar), i acceptava -com a coartada per al PSOE- les quotes en la construcció, el cert és que per a tothom s'evidenciava el nou triomf d'UM. Les renuncies del govern Balear eren molt greus ja que s'abandonava el combat per establir un model territorial propi. L'esquerra oficial feia cessió a Munar de la potestat de decidir les normatives urbanístiques amb el greuge -una vergonya, tot plegat- de deixar les Pitiüses sense possibilitat de control damunt el creixement urbanístic.

Com explicava a la perfecció bé Miquel Àngel March, el combatiu portaveu del GOB: "Lo realmente preocupante es que el Govern se haya desentendido de las otras islas, dejando especialmente a Eivissa en una situación de desprotección, sin reforma de las DOT y sin moratoria del Govern. Con su decisión el Govern renuncia a ordenar las otras islas y, sobre todo, lo más grave es que renuncie a reformar las DOT, que suponían una planificación que afectaba a todas las islas". Miquel Àngel March continuava, decebut davant aquesta nova claudicació de l'esquerra oficial: "El Pacte de Progrés se está revelando como un gobierno que practica una política de intenciones más que de realizaciones. Lo que escribieron al formar el programa del Pacte de Progrés era mucho mejor que lo que están haciendo y, en muchos aspectos, el Pacte ha sido una decepción". I acabava: "Si aparcan también la Ley del Suelo, sólo podremos ponerle un cero al Pacte en urbanismo".

Aquesta era la situació real descrita a la perfecció per Miquel Àngel March i el GOB. I és just en aquests instants de nova decepció per als sectors progressistes quan arriba el miracle de l'ecotaxa. Malgrat el decret quedi molt lluny de les propostes de Joan Buades plantejades de forma valenta en el llibre ¿A qué llamamos ecotasa? o del que suggereix el professor Moyá Bareche i que explica l'amic Joan Pericàs en el seu incisiu article "De lo que da de comer a muchos se trata" (la creació d'un Fons Mediambiental alimentat econòmicament des de diverses procedències i no solamente des de l'hostaleria), el cert és que la decissió del Tribunal Constitucional arribava en el moment just.

De com era esperat pel Govern del president Antich un miracle semblant és bona prova la urgent roda de premsa Mesquida-Antich-Alomar anunciant la propera aplicació de l'ecotaxa. La ferma promesa de començar a cobrar a partir del proper mes de març demostrava la necessitat urgentíssima que hi havia de poder oferir a l'electorat alguna una victòria concreta. L'alegria que palesaven els rostres de Mesquida, d'Antich i d'Alomar eren tot un espectacle. Després dels anys de sequera, de les mil i una humiliacions pactades i assumides davant Maria Antònia Munar, ara, a la fi!, es podia respirar una mica. L'horitzó del 2003 es perfilava un poc més nítid i esplendent. UM, satisfeta amb la seva nova victòria -la retirada de la moratòria del Govern Balear-, deixava que els progressistes lluïssin la nova joguina política (joguina, tot sigui dit, que pot representar la repetició del Pacte en el 2003, mirau si ha estat important aquest aixecament de suspensió per part del Tribunal Constitucional!).

Però el que més ens ha sorprès en aquests moments d'alegria generalitzada ha estat la crida a la "reflexió" feta per Joana Barceló, presidenta del Consell Insular de Menorca. Joana Barceló demana, aigualint una mica l'eufòria progressista: "un enteniment amb el sector d'hostaleria". Una "reflexió" mala d'entendre pels altres socis del Pacte menorquí ja que, mentre Esquerra de Menorca i el PSM que lidera el meu antic company de lluites clandestines en temps de l'OEC Bartomeu Febrer, consideren la possibilitat de l'aplicació de la llei com "una bona notícia" Joana Barceló exigeix "prudència".

Jaume Matas i Maria Antònia Munar pensen el mateix. Són abundoses les declaracions d'aquests dos polítics demanant que no s'apliqui l'ecotaxa (Matas) o que es "reflexioni" (Munar).

Es pot constatar com les idees expressades per les presidentes dels Consells Insulars de Menorca i de Mallorca coincideixen més amb nombroses declaracions i comunicats de les Associacions Hoteleres de Menorca i de Mallorca que no amb les opinions d'Esquerra de Menorca, l'organització de Mateu Morro o el Partit Socialista de Menorca. Joana Barceló, per exemple, dóna per certa aquella idea de "crisi turística" propagada per la patronal del sector i afirma que "Aunque no estamos en el peor momento de la historia del turismo [en contra de lo afirmado el día antes por la patronal] entiendo que la situación actual presenta más interrogantes de lo habitual" per acabar dient: "esta situación requiere que seamos más prudentes".

Declaracions ben idèntiques a les de Maria Antònia Munar en demanar al Govern Balear que "ara que té la potestat de decidir sobre l'aplicació de l'ecotaxa, reflexioni i sàpiga exactament en quin moment econòmic ens trobam". El ministre de Medi Ambient va una mica més enllà i exigeix senzillament la no aplicació de l'ecotaxa ja que "és més perjudicial que mai per a la nostra economia".

Aquestes estranyes coincidències en l'exigència de "prudència" per part de Joana Barceló (PSOE), de Maria Antònia Munar (UM) o de Jaume Matas (PP) ha enterbolit una mica aquests dies de "glòria" del president Antich. I entre els sectors progressistes que sempre havien valorat molt bé l'equip de la presidenta del Consell Insular de Menorca ha causat preocupació un tipus de declaracions que, ara mateix, sembla només serveixen per donar ales a determinats sectors de l'ASHOME (Associació Hotelera de Menorca), a Pere Cañellas, el president de la Federación Hotelera de Mallorca o al mateix PP. Pere Cañellas ja anunciat que el sector que ell representa no anirà a les reunions que vol fer Antich amb representants de la patronal.

La "batalla de l'ecotaxa", per tant, no ha fet més que començar.

Miquel López Crespí

(23-I-2002)

En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa". (Miquel López Crespí)

Història del Pacte de Progrés: el president Antich i l'ecotaxa

Només manquen divuit mesos per a les properes eleccions autonòmiques, la prova de foc del Pacte de Progrés. Cada vegada resulta més complicat explicar a la gent que durant la legislatura progressista s'ha avançat en la solució dels problemes de les Illes. És hora de fer recompte de les materialitzacions concretes que es poden oferir als electors. Suposam que això serà el que farà el president Antich en el debat del proper dia nou. La premsa ha informat que l'equip de la Presidència ja fa temps que hi està fent feina: recopilació d'informes de les conselleries, recompte de coses fetes, contacte directe telefònic amb els consellers i directors generals per a poder oferir a les ciutadanes i ciutadans un panorama una mica afalagador referent als compromisos pactats l'any 1999... Però els problemes sempre hi són presents. Ara es fan unes declaracions i a l'endemà en podem sentir unes altres. En la reunió amb els empresaris el president Antich digué que, a conseqüència de la crisi mundial, l'ecotaxa possiblement seria ralentitzada. Indubtablement aquestes "oportunes" declaracions del president serviren per a posar oli a les deteriorades relacions del Consolat de Mar amb l'hostaleria. Josep Oliver, president de les Associacions Empresarials de Balears (CAEB) acollí amb extraordinàries mostres de satisfacció l'inesperat gir estratègic d'Antich. Posteriorment (el 26-X-01) s'informava que: "el Govern introduirà una esmena en els Pressuposts per suspendre l'aplicació de l'ecotaxa". Al mateix temps, i per a complicar una mica més la situació en reunió amb els sindicats, el president Antich deia tot el contrari. Hauríem d'aclarir aquesta qüestió d'una vegada per totes i no variar de cantent segons quin sigui el sector que tenim al davant. Aquesta decissió del Govern ha suposat -no hi ha cap dubte al respecte!- un important acostament de l'executiu balear als poders fàctics econòmics i més concretament al sector hoteler.

Pensam que seria molt greu abandonar el que era el "projecte estrella" de la legislatura. Fins ara mateix, la possibilitat d'aconseguir unes pessetes (cent vuitanta per turista) per a millores de les infraestructures fetes malbé per dotze milions de visitants, demostrava un tarannà diferent del dels governs conservadors. Ja sabem que l'ecotaxa no era el sistema perfecte -ni molt manco!- per a solucionar dècades de desgavell turístic. Però podia ser un inici si es combinava amb el control de l'oferta illegal de xalets i apartaments. Aquest era el nus de la qüestió: aconseguir que la patronal d'hostelaria no se sentís castigada per la llei del govern.

De cop i volta, les contradictòries declaracions del president Antich davant la patronal portaren la preocupació a molts sectors progressistes. La premsa deia avui mateix (27-X-01): "Els Verds están dispuestos a iniciar una nueva batalla interna en el Pacte para evitar que sus socios de gobierno aprueben una enmienda en los presupuestos para aparcar la aplicación de la ecotaxa". Esquerra Unida també ha declarat que considerava un error estratègic anunciar la suspensió de l'impost. La primera lectura que fem de les declaracions del president és la que ja ha fet tothom: nova claudicació de l'executiu davant els grans poders econòmics. I, el més trist de tot el que comentam: haver de recórrer una altra vegada a la crisi mundial, a la guerra contra l'Afganistan, a l'esbucament de les Torres Bessones de Nova York, com a sistema permanent de justificació. Antich declarava que "la suspensión de la ecotaxa es 'una sensibilidad' para estar 'al lado del sector turístico'".

És massa evident (i ja ho comenta molta gent propera als plantejaments del Pacte) que Antich sembla que només esperava una excusa per a començar la marxa enrere.

Sabem que s'han fet passes importants en matèria de normalizació lingüística, benestar social, medi ambient... però no basta. L'electorat progressista demana un avenç que sigui palpable. Lluny de les habituals declaracions de bona voluntat no es veuen per part ni banda millores en aspectes essencials de la vida dels ciutadans de les Illes. El collapse de les carreteres és ja un fet que dificulta la vida quotidiana dels que vivim en aquesta terra. Part dels ingressos d'aquesta ajornada ecotaxa havien d'anar, entre altres coses, cap a millores concretes.

Mentre Antich feia les sorprenents declaracions que analitzam ("para estar al lado del sector turístico"), Maria Antònia Munar era a Madrid i aconseguia un nou èxit mediàtic en anunciar la compra de Raixa per part del Ministeri de Medi Ambient. Munar continuava, lentament, però inexorablement, amb la seva política de ressuscitar Jaume Mates i el PP. Cada nou dinar, cada nova entrevista, només serveix per a consolidar un PP que, per l'estiu, estava tan tocat d'ala que ja hi havia un ferm moviment intern per anar bastint el PPIB (el Partit Popular de les Illes Balears): més de dotze diputats i desenes de regidors i batles donaven suport al projecte. El primer dinar Matas-Munar aturà en sec la maniobra i el sector "madrileny" del PP es tornà a consolidar. Posteriorment l'abstenció d'UM en el Consell propicià una nova victòria dels homes de Matas: s'aconseguia treure endavant dues propostes. Un somni inimaginable només feia un parell de mesos! Per si encara mancava cap cosa en aquesta hàbil aproximació, la reunió de dimecres dia disset d'octubre consolidava aquesta mena de trobades i treia definitivament de la convalescència un Jaume Matas massa tocat pel cas Mapau, la rebellió de les seves bases i la llunyania de Mallorca. La consolidació de José María Rodríguez esdevingut nou secretari general del PP balear podria ser una de les conseqüències polítiques del suport que Munar ha donat a Matas aquestes setmanes.

Munar tornava ser el polític intelligent i astut que hem conegut en els darrers anys. Mentre ataca sense miraments l'ala esquerra del Pacte (Esquerra Unida i Els Verds) i provava d'atemorir Antich, de fet concretava diversos aspectes d'un possible pacte UM-PP en el 2003 i demostrava a tothom que qui manava de veritat a les Illes era ella i ningú més.

A tot això el PSOE és lent. I, el que és pitjor, a la vista dels seus possibles votants, de l'electoral en general, va abandonant posicions que semblaven de principi.

Els Verds, vist i constatat el desgavell, la situació de continu deteriorament del Pacte, demanaven una reunió de tots els partits per a analitzar la situació i mirar de trobar solucions. També exigien una trobada especial PSOE-Verds per tractar qüestions d'interès comú a ambdues formacions.

La consellera verda Margarida Rosselló declarava recentment que no volien governar "a qualsevol preu". I és que, de no mudar amb urgència determinades formes d'exercir el poder, la gent començarà a demanar responsabilitats polítiques.

A només divuit mesos de les eleccions comença a ser hora de concretar una política alternativa. Gestionar per gestionar ho pot fer qualsevol. No és aquest el problema. Es tracta de provar de fer una cosa més seriosa: controlar el saqueig de recursos i territori, millorar les infraestrcutures, dotar de més recursos sanitat, benestar social, ensenyament; aturar l'accelerat procés de destrucció de la nostra cultura adequant una encertada política d'integració de la immigració lluny de qualsevol provatura racistoide... Cada vegada manquen menys mesos per al nou examen electoral. Antich hauria d'escoltar menys Munar i els poders fàctics i més els seus socis.

Miquel López Crespí

(1-XI-01)

Fins fa poc el panorama dels “petits” era de desolació: Esquerra Unida, dividida per la marxa dels membres de Corriente Roja; recordem igualment l’abandonament d’IU per part de Nanda Caro, l’eficient consellera de Benestar Social del Pacte; l'escissió del PSM, amb els militants i agrupacions que marxaren per a fundar Entesa per Mallorca i, igualment, la coneguda crisi dels Verds d’ençà els enfrontaments entre els partidaris de Margalida Rosselló i els de Llauger. El panorama no pintava gens bé per als defensors de la coalició PSM-EU. Per si mancava cap cosa a afegir a aquest tèrbol panorama electoral, la indecisió d’ERC d’anar amb els partidaris de Grosske i de Biel Barceló emboirava més la situació dels petits. Sembla, emperò, que aquests darrers dies ERC ha decidit sumar-se a la coalició. (Miquel López Crespí)

Un destacat membre de l’esquerra oficial em resumia així la situació: “Acceleració de la fi del nacionalisme com a opció política autòctona; fi dels Verds com a alternativa electoral; concentració a favor del PSOE del que queda d’esquerra electoralista; debilitat d´UM i terror d´IU de ser extraparlamentària (no ho sabran fins dues hores després de tancar les urnes). Per tant, ja podem dir que només dues llistes tendran assegurat grup parlamentari (PP i PSOE), les restes conviuran al grup mixt i del 2007 al 2011, el predomini del grup IU/PSM/ERC correspondrà a persones del tarannà de Grosske i l’inefable Miquel Rosselló”.

La victòria del Bloc

És evident que ningú, i molt manco els periodistes que des d’aquestes mateixes planes analitzen les enquestes, tenen per què haver llegit Lenin, el dirigent que, juntament amb el partit bolxevic que ell dirigia, enfonsà, en la Revolució d'Octubre, l´imperi tsarista. Però si tots aquells analistes que aquests dies interpreten l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos haguessin llegit, per posar un exemple, aquell famós assaig titulat Un pas endavant, dos endarrere entendrien que, més d´una vegada, les derrotes no ho són de cap manera i les aparents retirades es poden fer per tal d’acumular forces i tornar a la lluita amb més possibilitats d´èxit que abans. I per què parl del llibre de Lenin, ara que he vist que algú afirma que hi haurà un fracàs absolut del Bloc? Precisament l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos el que posa de manifest és la inestabilitat del govern de Jaume Matas i de la batlesa de Palma, Catalina Cirer. Ambdós polítics es trobem, com diu el diari, a punt de perdre les esquifides majories, algunes amb acords amb UM, que els garantia l´usdefruit del poder. És evident que el Bloc pot perdre, i segurament perdrà, uns regidors i un diputat, però si es confirmàs que al Parlament en serva quatre i a l´Ajuntament de Palma n’hi resten tres, el Bloc, repetesc, tot perdent vots i representants institucionals es trobaria encara en una posició immillorable per a negociar amb el PSOE i potser també amb UM, segons per on vagin les aliances, una corresponsabilitat en els futurs governs progressistes que es puguin pactar.

Una mínima derrota electoral es convertiria així en el seu contrari, com explicarien Marx i Engels en reconvertir la dialèctica d’Hegel en el seu contrari. Una explicació massa complicada per als periodistes de la postmodernitat i el “final de la història”?

Anem a pams. Fins fa poc el panorama dels “petits” era de desolació: Esquerra Unida, dividida per la marxa dels membres de Corriente Roja; recordem igualment l’abandonament d’IU per part de Nanda Caro, l’eficient consellera de Benestar Social del Pacte; l'escissió del PSM, amb els militants i agrupacions que marxaren per a fundar Entesa per Mallorca i, igualment, la coneguda crisi dels Verds d’ençà els enfrontaments entre els partidaris de Margalida Rosselló i els de Llauger. El panorama no pintava gens bé per als defensors de la coalició PSM-EU. Per si mancava cap cosa a afegir a aquest tèrbol panorama electoral, la indecisió d’ERC d’anar amb els partidaris de Grosske i de Biel Barceló emboirava més la situació dels petits. Sembla, emperò, que aquests darrers dies ERC ha decidit sumar-se a la coalició.

Fins a l’aparició de l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos, un destacat membre de l’esquerra oficial em resumia així la situació: “Acceleració de la fi del nacionalisme com a opció política autòctona; fi dels Verds com a alternativa electoral; concentració a favor del PSOE del que queda d’esquerra electoralista; debilitat d´UM i terror d´IU de ser extraparlamentària (no ho sabran fins dues hores després de tancar les urnes). Per tant, ja podem dir que només dues llistes tendran assegurat grup parlamentari (PP i PSOE), les restes conviuran al grup mixt i del 2007 al 2011, el predomini del grup IU/PSM/ERC correspondrà a persones del tarannà de Grosske i l’inefable Miquel Rosselló”.

Bé, aquesta era l’anàlisi generalitzada que compartia tothom. I no solament els comentaristes de les més diverses tendències, sinó que una visió semblant era l’esquema amb què han treballat el PSOE i UM quan han començat a fer les primeres passes cap a una hipotètica repetició del Pacte de Progrés. Era de domini públic, i el PSOE hi estava d’acord, que Maria Antònia Munar no volia cedir conselleries ni poder real als petits, els seus estimats enemics.

L’enquesta del diari El Mundo-Sigma Dos, malgrat l’aparent “derrota” del Bloc, el que evidencia és que un parell de diputats seran essencials per a poder enviar a l´oposició el PP. I no solament per a canviar el Govern de les Illes, sinó també, i això també és molt important per a una hipotètica recomposició de l’esquerra oficial, a l’Ajuntament de Palma. De quina “gran derrota” parlen aleshores els comentaristes en analitzar les dades que tenen a les mans? Si el Bloc aconsegueix quatre diputats al Parlament haurà perdut molt poc i, com dèiem més amunt, podrà convertir la relativa pèrdua de vots en un èxit aclaparador. Totes les estructures dels partits veuran la situació capgirar-se a favor seu. Aquest fet cabdal no és cap “gran derrota electoral”. Significa, seguint el llibre de Lenin abans esmentant, que els grups que participen en l´operació garanteixen la seva supervivència institucional, la presència mediàtica i, a patir d’aquesta mínima derrota convertida en victòria, estan en excel·lents condicions per a reorganitzar el seu futur. Un futur que podria anar en el camí de mantenir en els propers anys aquesta fórmula per a la supervivència o, seguint les indicacions del darrer congrés del PSM, avançar vers la creació d´una nova política mallorquina a l’estil del Bloc Nacionalista de Galícia, prèvia dissolució dels vincles que encara uneixen EU amb Madrid.

Si, a part de superar la crisi que els portava a l’enfonsament, els grups abans esmentats, i crec que aquesta és la seva intenció, poden condicionar PSOE i UM per tal d’impedir que els relleguin a un paper subaltern de simple suport exterior, la “derrota” de què parla El Mundo haurà esdevenguda, seguint les regles de la dialèctica, el més gran triomf que els grups del Bloc podien esperar.

Miquel López Crespí

Hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent. (Miquel López Crespí)

El Bloc que volem

D'esquerra a dreta, i formant un autèntic bloc d'esquerra nacionalista cultural, Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Bartomeu Carrió i una amiga el dia del recital poètic "30 anys de poesia mallorquina". Recital poètic que Miquel López Crespí va fer en el marc de les activitats culturals de l'OCB, els Vespres de Can Alcover.

Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. Algú em dirà que s’han perdut quatre anys per a bastir, amb alguna possibilitat d’èxit, aquest bloc unitari de forces entestades a vèncer el desencís i els dubtes. Després potser explicarà que la unitat electoral entre el PSM i EU, més que unir, el que ha fet ha estat dividir. I ho dirà pensant en la crisi nacionalista, en la marxa dels militants d´Entesa per Mallorca i en la divisió que això ha significat dins el camp del progressisme mallorquí. Tot això és així com diuen els amics, no hi ha dubte. Però crec, la situació així ho demana, que hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent.

Què vol dir “esperar fins al darrer dia i la darrera hora”? Vol dir que res és encara definitiu, cap declaració val gaire fins al moment que les organitzacions implicades en el debat unitari presenten les llistes en el registre corresponent. Per tant, i diguin el que diguin les burocràcies que porten mesos sense arribar a aclarir-se, la realitat, el que importa de veritat, és que encara manquen més de dos mesos perquè les negatives a la unitat siguin reals i efectives davant la llei.

En aquest sentit s’ha presentat recentment al monestir de la Real una plataforma unitària, Crida per Mallorca, que, signada per centenars de persones, entre les quals hi havia Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Tomeu Martí, Antoni Roig, Gabriel Bibiloni i qui signa aquest article, deia: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera irreversible”.

La unitat del sobiranisme illenc per a fer front a la política d’encimentadors i depredadors de recursos i territori és més necessària que mai. Però no hauríem de confondre aquesta unitat necessària per a fer front a la dreta i a la corrupció regnant amb donar un xec en blanc als polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Aquesta unitat s’ha de fer com més àmplia millor, electoralment parlant, però també ha d´anar molt més enllà de la batalla per aconseguir un parell de cadiretes i els sous i privilegis que comporta la gestió del règim. Entre tots hauríem d’aconseguir dinamitzar novament la societat civil, enfortir les organitzacions culturals i plataformes en defensa de la terra existents en aquests moments. L’enfortiment de la societat civil és molt més prioritari per a la nostra supervivència que no la batalla enfocada al benestar personal d´un parell de polítics professionals. D´on sinó prové la impossibilitat d’acords unitaris? No siguem ximples. Fins ara no s’han entès perquè ningú no vol deixar la cadira que té assignada i que pensa que és seva, propietat particular.

Sovint és la gent que es mobilitza, els sectors populars que demanen enmig del carrer la fi de la destrucció del territori, la preservació de la nostra llengua i la nostra cultura, aquells que més ens representen. Molt més que aquells que quan arriben al poder no saben fer un autèntic pla d´ordenació territorial i ens deixen novament en mans dels corruptes i depredadors.

La unitat per a fer front a la dreta, repetesc, per a tenir credibilitat, per a ser poderosa, per a engrescar la gent decebuda pels anys de gestionitis de l’esquerra oficial, hauria de tenir per objectiu posar-se al servei dels moviments que ha creat la societat civil de les Illes. I si fos necessari, si els polítics professionals no s’entenen i continuen amb la seva absurda baralla per a preservar la cadireta sense pensar en els interessos generals del nostre poble en la situació d’emergència en què es trobam com a col·lectivitat amenaçada, s’hauria d’anar cap a la creació d´un bloc de nou encuny, una nova força política que prescindeixi definitivament de tots aquells que s’aprofiten de les lluites del poble per a surar personalment aferrats a les nòmines i el cotxe oficial.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-II-07)

A finals del vuitanta una nova època política i cultural (i personal també!) començava amb la desfeta de la major part de les organitzacions de l'esquerra revolucionària a l'Estat espanyol. Una de les darreres grans batalles polítiques d'aquells anys va ser la lluita contra l'OTAN. Les grans manifestacions de masses contra l'imperialisme ianqui i europeu de mitjans dels vuitanta; l a mobilització electoral en contra de la decisió del PSOE i la burgesia imperialista de mantenir-nos al clos del bloc imperialista de l'OTAN van ser les gran batalles populars que encara mobilitzaren milions i milions de persones. Després, ja se sap, els anys de reialme felipista (amb GAL inclòs!) contribuïren a consolidar els pactes de l'esquerra amnèsica i oportunista amb els hereus del franquisme. La "transició" (el repartiment de llocs de comandament i de sous i poltrones) es consolidava, malgrat l'esperpèntic cop de l'extrema dreta encapçalada per Tejero, i també mercès a aquest.

A Ciutat, alguns revolucionaris volguérem continuar la lluita pel nostre redreçament nacional i social. Però sempre ensopegàvem amb la repressió, amb la "normalització democràtica" que, en el fons, volia dir: "Oblidau el passat, oblidau la república, el socialisme i l'autodeterminació".

Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. L'homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d'alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, s'Indioteria...). La gent que més treballà en l'acte d'homenatge a Emili Darder va ser la de l'OCB (l'Organització Comunista Balear). La majoria d'afiliats i afiliades d'aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells moments, encapçalaven Josep Valero, Lila Thomàs i Miquel Rosselló, entre d'altres dirigents prosoviètics).

Com he dit una mica més amunt, no poguérem portar a la pràctica l'homenatge a la República i a Emili Darder. El nostre piquet era format (entre d'altres militants de l'OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats republicans que decidírem retre aquest homenatge. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de Rosselló-Pòrcel (que anàvem repartint a la gent que trobàvem en aquelles hores de la nit i que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L'indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l'entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d'Aurora Picornell (una altra dirigent revolucionària assassinada pel feixisme) i ara ocupat per un important complex de pisos de luxe.

No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d'aquest tipus d'homenatge a la República, la policia de Ramon Aguiló (batle socialista de Ciutat) tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s'aturen al nostre costat i, mentre uns es treuen les pistoles, altres s'apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dels pinzells i els pots de pintura... No serviren de res les meves protestes. Els policies de la "democràcia" no sabien -no havien tengut cap curset de reciclatge!- qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Record que, mentre ens apuntaven amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situar-nos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per a la vida d'uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar -endebades que ho entenguessin!- que el deure d'una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la història del poble mallorquí. Era inútil. Ens miràvem com qui mira a folls perillosos. No acabaven d'entendre com m'"atrevia" a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre un acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de quaranta-cinc mil pessetes que m'enflocà el meu antic company de clandestinitat, l'amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués. Anaven ben errats de comptes!

És evident que no vaig pagar mai aquella ridícula multa posada per exrepublicans esdevinguts -el que fan els bons sous i les poltrones!- eficients servidors de la monarquia. Tot plegat feia feredat. Aquella manca de sensibilitat històrica, aquest servilisme davant la banca, la monarquia... Era difícil d'imaginar el que s'esdevenia! Si en temps d'en Franco ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle "socialista" no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... era comprensible. Sabíem del recent reciclatge de tant franquista, de la manca de cultura dels nourics illencs que ens havien venut al capital espanyol i internacional, de l'odi a l'esquerra, al socialisme, a tot el que feia olor de progressisme... Però era inconcebible que la repressió vengués de l'"esquerra"! Em vaig haver de veure amenaçat per les pistoles de la "democràtica" policia de Ramon Aguiló per acabar de copsar tot el que de renúncies i traïdes a les tradicions més combatives del nostre poble (república, anticapitalisme, nacionalisme, ètica socialista, etc, etc.) havia significat la transició, els pactes amb el franquisme reciclat.

En el fons, la repressió exercida en contra meva i en contra dels companys i companyes de l'OCB serví -vist ara amb la perspectiva que donen els anys- per a constatar les mancances democràtiques del sistema (abandonament de tota mena de memòria història, de lluita conseqüent per la república, l'autodeterminaciò de les nacions de l'Estat oprimides per l'imperialisme, de combat autèntic envers la construcció dels Països Catalans...). Amb els anys, d'una forma imperceptible, amb la criminalització de l'art fet al carrer per diversos collectius de ciutadans (partits, sindicats, associacions de veïns...) el que es pretenia era silenciar els grups més actius de la societat illenca (els nacionalistes, els republicans, l'ecologisme anticapitalista, els moviments alternatius de tot tipus...). Qui no tengués grans quantitats de diners per a pagar els cartells publicitaris quedava esborrat del mapa dels humans. Era inexistent. En poc temps (prohibint els murals a les parets), l'asèpsia política i històrica seria el panorama ciutadà. Per això la repressió exercida en contra meva en aquest homenatge a la república serví -utilitzant la premsa que posteriorment als esdeveniments- per a per a demanar aquests espais de llibertat d'expressió, per exigir que els moviments alternatius (objectors de consciència, ecologistes, pacifistes, etc) tenguessin dret a dir la seva, dinamitzant així la vida cultural i artística de Ciutat. Es tractava d'utilitzar aquest "error" de Ramon Aguiló per tal d'obrir escletxes de llibertat per als ciutadans, per a fer veure les contradiccions d'unes argumentacions ("S'ha de demanar permís"; "No s'han d'embrutar els carrers") que únicament servien per a criminalitzar la dissidència política i cultural.

Evidentment, ni en Ramon Aguiló ni els altres batles de la democràcia no feren res en aquesta direcció d'afavorir la llibertat d'expressió dels ciutadans. Però nosaltres sí que empràrem l'"error" -la repressió contra l'homenatge a Emili Darder- del batle socialista per a fer campanya en favor de la més àmplia llibertat possible (cultural, artística, creativa) pel poble mallorquí. La multa -de quaranta-cinc mil pessetes- mai no la vaig pagar. Un dia -quan la campanya dels mitjans de comunicació en contra d'aquesta brutor burocràtica era enmig del carrer-, un policia municipal trucà de nou a casa meva. Era la comunicació oficial que -vist el meu escrit de protesta- el batle de Ciutat havia decidit "perdonar" la sanció. Sempre he suposat que era la vergonya que degué sentir en Ramon en constatar el que havia fet la "seva" policia, el que el dugué a "perdonar-me" la multa.

Miquel López Crespí

Víctor Gayà ha fet la traducció de poemes de denou poemaris de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'antologia El mecanisme del temps ha estat editada per Calambur Editorial de Madrid i serà presentada properament a les Illes i a Madrid.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. (Miquel López Crespí)

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions

Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).

La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.

Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.

El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments. Jo crec, ara que hi podem veure amb una certa perspectiva històrica, que a part de recomanar els poetes “indispensables” per a tothom, després, de forma molt intel·ligent i subtil, sabia trobar el “poeta adequat” al tarannà d´un d’aquells jovençans aspirants a escriptors nostrats. Una tàctica que li va donar molt bons resultats, malgrat que li ocupà moltes i moltes hores amb la redacció de nombrosos pròlegs encoratjadors i converses de caire formatiu.

I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament a ran de la publicació per Moll i en selecció feta per Manuel Sanchis Guarner de l’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) les de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Cèlia Viñas, Miquel Dolç i Bernat Vidal i Thomàs. Tots plegats, en aquells moments d´inicial formació literària, ens arriben més al cor que no Miquel Costa i Llobera, Guillem Gayà o Maria Antònia Salvà.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Galícia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galícia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per a anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que acaba de publicar, en traducció de l’escriptor Víctor Gayà, Calambur Editorial.

El llibre inclou igualment uns pròlegs introductoris dels escriptors Antoni Vidal Ferrando, Lluís Alpera, l’historiador Mateu Morro i el també escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que ajuden a situar l’autor de l’antologia i l’època que l’ha conformat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (22-II-07)