Miquel López Crespí - Memòria històrica

per Xavier Montanyà.

Personalment, i fidel a l'autèntica tradició catalana, la de celebrar derrotes, decideixo declarar aquest 2007 l’any de la revolució. Per què? Per matemàtiques. Perquè el mes de maig farà setanta anys dels fets de Maig del 1937, quan el consens polític republicà-comunista (el d’aleshores, és clar), va acabar la revolució anarcosindicalista. Santa Innocència! Potser sí. Però l'explosió revolucionària no va ser un caprici del moment, ni una excusa per a robar i matar capellans, sinó un procés polític, que venia del segle XIX, de lluita i reivindicació dels drets dels sectors obrers més precaris contra l’explotació, marginació i misèria a què els havia condemnats la burgesia, sempre abonada obscenament per l’església i pels poders fàctics. El període que va del 18 de juliol del 36 al maig del 37, i els seus antecedents, és encara molt desconegut, fora dels àmbits acadèmics i historiogràfics. A Catalunya i a l’Aragó es va viure una experiència revolucionària nova, imaginativa i plena d’errors, això sí, perquè es feia fent-se, sense planificació prèvia, ni seguint les premisses de cap partit. Fins i tot podríem dir que els fets van ultrapassar les estratègies d’alguns sectors de la cúpula de la CNT-FAI, que també van contribuir a ofegar l’energia revolucionària.

L’any de la revolució

El dirigent del POUM Andreu Nin assassinat pels sicaris estalinistes del PCE-PSUC en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona.

L’any 2007, la Generalitat destina 1,3 milions a commemorar la transició. Per què? Per matemàtiques. Perquè se celebra el trentè aniversari de les primeres eleccions democràtiques. I olé. L’esquerreta-i-els-verds dedicaran l’any a repartir calers per commemorar allò que cada any, des d'en fa trenta, es commemora apassionadament: la Santa Transició Intocable, la Reina Mare, la deessa dels límits de la realitat passada, present i futura, la bombolla vital que ens nodreix, el líquid amniòtic del fetus consensuat, el mur que ens aïlla de pecats i temptacions crítiques. La tanca del convent. El relat. Imagino que un equip de TV3 rebrà subvenció per 'investigar en profunditat' el Canet Roc, o elaborar un macrodocumental en 3-D sobre l’Onze de Setembre del 77 que es pugui vendre a tot el món, i situï, per fi, la indústria audiovisual catalana on li pertoca, a Hollywood, fita que no s’ha pogut assolir amb 'Salvador'.

Militants del POUM en temps de la guerra civil setmanes abans de ser assassinats pels botxins del PCE-PSUC, organitzacions dirigides per la Pasionaria i Pere Ardiaca. El PCE i el PSUC lluitaven activament contra els anarquistes de la CNT, els socialistes que volien la Revolució Socialista i els comunistes del POUM.

Personalment, i fidel a l'autèntica tradició catalana, la de celebrar derrotes, decideixo declarar aquest 2007 l’any de la revolució. Per què? Per matemàtiques. Perquè el mes de maig farà setanta anys dels fets de Maig del 1937, quan el consens polític republicà-comunista (el d’aleshores, és clar), va acabar la revolució anarcosindicalista. Santa Innocència! Potser sí. Però l'explosió revolucionària no va ser un caprici del moment, ni una excusa per a robar i matar capellans, sinó un procés polític, que venia del segle XIX, de lluita i reivindicació dels drets dels sectors obrers més precaris contra l’explotació, marginació i misèria a què els havia condemnats la burgesia, sempre abonada obscenament per l’església i pels poders fàctics. El període que va del 18 de juliol del 36 al maig del 37, i els seus antecedents, és encara molt desconegut, fora dels àmbits acadèmics i historiogràfics. A Catalunya i a l’Aragó es va viure una experiència revolucionària nova, imaginativa i plena d’errors, això sí, perquè es feia fent-se, sense planificació prèvia, ni seguint les premisses de cap partit. Fins i tot podríem dir que els fets van ultrapassar les estratègies d’alguns sectors de la cúpula de la CNT-FAI, que també van contribuir a ofegar l’energia revolucionària.

Cartell del POUM, l'organització marxista que, juntament amb la central anarquista CNT van ser perseguides pels sicaris del PCE-PSUC.

Ens cal conèixer la realitat social de la Barcelona i la Catalunya del primer terç del segle per entendre aquella revolució, en la base de la qual hi havia reivindicacions clau de lluita política que no han perdut ni mai perdran vigència. Si estem d’acord que algunes de les claus del present estan en el passat, és vital de conèixer a fons aquella revolució. Prou desconeguda i farcida de tòpics i desqualificacions hàbilment i rutinàriament elaborades, des de fa setanta anys, pel discurs historiogràfic majoritari. Un dels seus valors és que va atraure molts dels millors intel·lectuals d’esquerres i revolucionaris del moment: com George Orwell, Emma Goldman, Michael i Margaret Michaelis, Carl Einstein o Camilo Berneri, entre alguns altres. I que encara avui és objecte d’anàlisi i reivindicació per gent com Noam Chomsky. A més, conèixer aquell context és entendre la literatura, l’art, l’arquitectura i les experiències d’avantguarda artística i contracultural d’aquells anys, indestriables de l’aire de revolta que es respirava en la lluita contra la realitat imposada.

Vull recomanar tres llibres excel·lents per començar l’any de la revolució. 'La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937', de Chris Ealham, prologat per Paul Preston, publicat per Alianza Editorial. Un estudi rigorós i lluminós sobre aquells anys, vist amb intel·ligent perspectiva, que aporta punts de reflexió innovadors i dades poc valorades. Per l’autor, després del 18 de juliol es produeix 'el major festival revolucionari de la història contemporània europea'. Llegint el llibre i coneixent la misèria i les lluites socials des del 1898, i la immoralitat repressora burgesa, és un esclat lògic, necessari, desitjat, de justícia social. L’autor el compara, en tant que fenomen d’insurrecció urbana als barris de Barcelona amb la intifada dels palestins dels camps de refugiats. Ealham no dubta a subratllar el racisme i el menyspreu pels obrers murcians que destil·len els reportatges de Carles Sentís, el qual, en coincidència amb alguns sectors de l’ERC de l’època, tenia una visió de superioritat colonialista sobre els immigrants. Segons l’excels Carcanada Erecta, lloat mestre de periodistes, els murcians eren moralment inferiors i venien a 'robar el pa dels nostres nens catalans'. Us sóna la cantarella?

El segon és 'Barcelona, mayo 1937. Testimonios desde las barricadas' de C. Garcia, H. Piotrowski i Sergi Rosés, publicat per Alikornio ediciones, un recull de textos inèdits a Espanya de militants revolucionaris estrangers que van participar en els Fets de Maig. Imprescindible per a descobrir l’immens interès que el procés va generar a tot arreu del món, i per a saber els noms de molts estrangers que tan generosament van lluitar a les barricades catalanes. I 'L’objectivitat i el pensament liberal. Els intel·lectuals d’esquerres davant la guerra del Vietnam i la Guerra Civil espanyola' de Noam Chomsky, publicat per Empúries, en què es rescata un text de l’autor censurat pel franquisme, crític amb el relat de Gabriel Jackson, i molt útil per a posar en dubte uns quants aspectes del consens historiogràfic majoritari, consens sobre aquells fets i sobre determinats valors polítics i socials que són la base de la nostra Verge Immaculada Transició, que enguany, germans en Crist, commemorem. Poseu-vos dempeus!... 'Se sienten, coño!'

DIJOUS, 11/01/2007 - 01:22h

Vilaweb

L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...). (Miquel López Crespí)

El periodisme d´opinió a les Illes i la lluita per la llibertat

Article de l'escriptor Miquel López Crespí publicat a Última Hora a mitjans dels anys seixanta. L'escriptor de sa Pobla porta, doncs, més de quaranta anys escrivint articles contra la dreta i en favor d'un món més just i solidari, en defensa de la cultura catalana i progressista. Milers d'articles al servei del nostre redreçament nacional i social.

Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat sigui d'una forma moderada i ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder, no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el món periodístic sap el que li pot costar, personalment i professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa del poder polític i econòmic).

Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, els que vigilen, "democràticament", és clar!, perquè el que es diu i escriu estigui dins l'odre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell desgraciat periodista o publicista que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! Una trucada al director d'aquell mitjà informatiu per part de qui paga la publicitat institucional o comercial bastarà per fer desaparèixer per a sempre més aquell illús de les pàgines dels diaris d'aquella ciutat!

Un dels darrers articles de Miquel López Crespí publicats en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07) demanant la unitat de les forçes nacionalistes i progressistes per a fer front al PP i en defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans. En total Miquel López Crespí ha escrit més de cinc cents articles en defensa del català, el Pacte de Progrés, la República, el socialisme, la memòria històrica, el PSM, ERC, els Verds, l'OCB i els escriptors i intel·lectuals de les Illes nacionalistes i progressistes en aquest diari.

L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...).

Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social. L'escriptor Miquel López Crespí no solament va escriure centenars i centenars d'articles contra la dictadura franquista en la prensa antifeixista, també va participar activament en la lluita organitzada contra el feixisme com a membre de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), patint nombroses detencions, tortures i interrogatoris.

Aquesta és la pura i dura realitat. Posteriorment, aquells esperits independents que, seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, volem opinar amb llibertat de criteri, ens trobam amb les acostumades campanyes de qui comanda per a fer-nos callar. És el pa nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies (polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar el pas al dissident, al creador d'esperit independent, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí. I, no us penseu: en un recent passat les coses no eren gaire diferents. Basta pensar en la marginació i nombroses campanyes de desprestigi per part de la dreta reaccionària que patí Gabriel Alomar, el pare del nacionalisme socialista català, fundador d'Unió Socialista de Catalunya... O en l'execució, en temps de la guerra, d'Emili Darder.

El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant d'Esquerra Republicana i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes populars mallorquines, il·lustra a la perfecció el destí que determinats sectors reaccionaris desitgen a qui es dedica a la política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó com a acte de servei al seu poble. L'execució d'Emili Darder en el cementiri de Palma aquell fatídic 24 de febrer de 1937, malalt, sense poder aguantar-se dret, és un exemple paradigmàtic del destí que sovint s'ha ordit contra a aquell que, a la nostra terra, és progressista o d'idees avançades.

Algunes de les revistes antifeixistes i del moviment obrer on, en temps de la dictadura, Miquel López Crespí va escriure centenars d'articles d'actualitat política i de defensa de la nostra memòria històrica. Aleshores Miquel López Crespí combinava els articles en la premsa oficial burgesa amb la publicació dels seus materials a les revistes del moviment obrer clandestí, especialment a La voz de los trabajadores, Mallorca Obrera, El Comunista, L'Espira, Revolució, etc, etc.

Qui signa aquest article, ja ho sabeu, militant de l'esquerra antifranquista d'ençà començaments dels anys seixanta, amb més de quaranta detencions per part de la Brigada Social del règim feixista, ja fa molts d'anys que és ben conscient d'aquesta situació. La marginació que patiren grans artistes com Miquel Àngel Colomar, el pintor Antoni Gelabert, el poeta Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll per part de la societat sorgida del triomf del feixisme en la guerra civil, em va fer copsar, de ben jovenet, la realitat de determinada misèria cultural fomentada des del poder.

D'aquesta trista situació per a l'intel·lectual nostrat hem parlat des de fa molt temps els nostres primers escrits en la premsa escrita de les Illes, en aquelles col·laboracions inicials als anys seixanta i setanta en el Diario de Mallorca, Última Hora, la revista Cort... I en la revista del PSM, Mallorca Socialista, quan amb Damià Pons i el poeta Joan Perelló formava part del redacció! O en la posterior represa en els anys vuitanta portant la secció d'entrevistes amb escriptors i intel·lectuals dels Països Catalans a la revista de l'Obra Cultural Balear (El Mirall) o en la secció "Cultura" del diari Última Hora. Tot plegat una experiència periodística de més de quaranta anys que, amb totes les seves contradiccions, m'ensenyà una infinitat de coses que, d'una manera o una altra, han servit igualment per a ampliar la meva visió del món, per copsar a la perfecció el que s'amaga rere el món aparentment brillant del periodisme illenc.

Miquel López Crespí

Miquel Vanrell va ser un militant antifranquista molt proper al PCE. Però a començaments dels anys vuitanta no estigué d'acord amb certs aspectes polítics i burocràtics d'aquesta organització. En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. (Miquel López Crespí)

Menorca i Miquel Vanrell en el record.

Miquel Vanrell (esquerra) i Miquel López Crespí a Menorca. Aleshores les accions contra la guerra d'Iraq consistien, a part de les manifestacions, en situar llençols blancs a tots els canons que hi havia a l'abast. (Fotografia de Francesc Calvet feta a la plaça des Castell).

Miquel Vanrell va ser un militant antifranquista molt proper al PCE. Però a començaments dels anys vuitanta no estigué d'acord amb certs aspectes polítics i burocràtics d'aquesta organització. En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes.

A Miquel Vanrell el vaig cononèixer l'any 2001, quan l'Ateneu de Maó m'atorgà el Premi de Literatura per la meva obra Cercle clos. Posteriorment férem la presentació del poemari i ell, com de costum, comparegué vital i eixerit talment era el seu tarannà d'activista cultural de primera línia. El catorze de març del 2003 férem la presentació del poemari Cercle clos a la seu de l'Ateneu de Maó. Un mes abans la presentació, jo no hi vaig poder anar per motius familiars, se n'havia fet una a Ciutadella a càrrec de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord i Miquel Àngel Limón. Sota un titular que deia "L'Ateneu presenta l'edició del poemari 'Cercle clos'", afegint: "Miquel López Crespí és l'autor de les trenta composicions guanyadores, les quals amb una tècnica directa i dura, fan referència a les vivències de l'autor". En una terra on sovint, si no ets amic de la camarilla de torn, ningú no informa del que fas, del llibre que has publicat o el premi literari que has guanyat, que a Menorca hi hagués gent que pel seu compte organitzàs presentacions d'obres teves, organitzàs l'acte, parlàs de forma elogiosa del teu llibre i que, encara més!, els diaris en parlassin, era un fet a tenir en compte i d'agrair. No sempre l'autor de les Illes rep aquestes mostres d'amistat desinteressada que tant ajuden l'autor, sobretot si aquest ha patit i pateix les campanyes de marginació i silenci del comissariat de torn.

La nota publicada el mes de febrer de 2003 al diari Menorca palesa aquest interès dels amics menorquins per la meva obra i la meva persona. Evidentment és una simple nota de premsa sense cap altra transcendència, tret de deixar constància que hi havia unes persones a Menorca que tenien per nom Joan F. López Casasnovas, Josefina i Maite Salord, Miquel Vanrell, Francesc Calvet, Damià Borràs, Elisa Fernández, Miquel Àngel Limón, Elisa Pons, Bartomeu Febrer, entre molts altres amics i amigues, que, lluny de l'autoodi tan conegut en el món de la ploma, es preocupaven de donar a conèixer la teva obra, uns guardonant els teus llibres, altres organitzant les presentacions i recitals i, per si mancava cap cosa, convidant-te a participar en els anuals Encontres de Poesia dels Països Catalans. Podíem demanar més?

Quan Miquel Vanrell em trucava per a avisar-me que m'havia enviat retalls de premsa del que havia sortit a Menorca, sempre em deia, sorneguer, coneixedor de les campanyes de silenciament que sovint patim els escriptors nacionalistes d'esquerra a les Illes: "Bé, ja has vist el que na Maite Salord, en Joan F. López Casasnovas i en Miquel Àngel Limón han fet a Ciutadella? Una excel·lent presentació del teu poemari, el llibre que edità l'Institut Menorquí d'Estudis". En efecte, no em podia queixar i tot el que han fet els menorquins i menorquines que conec ha estat per a mi una ajuda important, un suport per a portar endavant la meva obra que mai no els podré agrair com pertoca.

Un dels retalls que em va enviar Miquel Vanrell era, com he escrit més amunt, del diari Menorca. La nota de dia 11 de febrer de 2003, deia, fent-se ressò de l'acte que s'havia fet a Ciutadella: "La Casa de Cultura de Ciutadella acollí el passat dijous la presentació de l'Ateneu de Maó del poemari Cercle clos del poeta Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), obra guanyadora dels premis Ateneu de Maó, Premi Joan Ramis i Ramis 2001.

'L'acte de presentació va comptar amb la participació dels professors Joan López Casasnovas i Maite Salord Ripoll en representació de l'Institut Menorquí d'Estudis, i en representació de l'Ateneu, Miquel Àngel Limón.

'L'obra, editada per l'IME és el número 11 de la col·lecció quaderns 'Xibau' de poesia, i compta amb la introducció de Maite Salord, la qual formà part del jurat qualificador juntament amb Damià Borràs Barber, Elisa Fernández Serrano, Miquel Àngel Limón Pons, Elisa Pons Guasch i Catalina Seguí de Vidal com a secretària.

'La presentació de Salord és una aproximació al poemari i el seu autor. Per una banda destacar el fet que es tracta d'un cercle clos, on els poemes fan referència a un món concret, fin si tot vivencial de l'autor, que s'exposa des de la primera composició per continuar fent un seguit de reflexions sobre els individus, una guerra i la vida després del desastre.

'Són uns versos contundents, eixuts, durs i inapel·lables. Es tracta de trenta peces, trenta anys que avui es poden presentar com a 'somni', amb 'hereus', vencedors. Però també parla d'un escriptor d''ofici' per la capacitat d'escriure uns versos 'contundents, eixuts i tanmateix capaços de captivar i establir lligams amb el lector".

Posteriorment a aquest acte de Ciutadella, l'Institut Menorquí d'Estudis i l'Ateneu de Maó n'organitzaren una de nova en la qual, aquesta vegada sí que vaig poder anar-hi, la presentació va anar a càrrec de Maite Salord. Record com si fos ara mateix que Maite Salord en va fer una sentida intervenció en analitzar de forma prou rigorosa el poemari Cercle clos. Aquesta presentació resta inclosa com a pròleg del poemari. Com de costum quan ets entre amics, la presentació i lectura de poemes van anar de primera i per uns moments, amb Josefina Salord, amb Joan F. López Casasnovas, amb els amics Miquel Vanrell i Francesc Calvet i tots els altres coneguts que vengueren a sentir poesia, s'establí aquella mena de comunicació sense paraules que fa que una persona carregui piles per a molts mesos. En Miquel Vanrell havia escrit un article en al diari Menorca de 14 de març de 2003 titulat "Un escriptor compromès" reproduint un poema del llibre i convidant la gent a venir a aquella trobada poètica. Sortosament tot funcionà a la perfecció, i novament s'establia entre la gent que havia vengut al local de l'Ateneu aquella mena de comunicació que fa que encara tengui sentit escriure poesia, lluitar per la bellesa, per a contribuir a bastir un món més just i solidari mitjançant la paraula. Allò tan conegut però sempre vigent que escrigué Blas de Otero en la negra nit franquista: "La poesía es una arma cargada de futuro".

Miquel López Crespí

L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)

La Plaforma per la unitat

Jaume Santandreu és un dels centenars d'intel·lectuals que han signat el Manifest de la Plataforma per la unitat de les forces nacionalistes i progressistes.

Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.

Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...

Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.

Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".

No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07)

El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999. (Miquel López Crespí)

La repetició del Pacte de Progrés l’any 2007

El miracle que l’esquerra oficial esperava s’està produït a ran dels esdeveniments de corrupció que la Fiscalia Anticorrupció ha descobert a Andratx. Per primera vegada en molts d’anys, i si hem de creure les enquestes que s’han publicat recentment, el PSOE farà una pujada espectacular – aconseguirà prop de vint-i-quatre escons- que, juntament amb els trets diputats que conservarà UM i els tres que podria obtenir la coalició PSM-EU, podrien garantir la repetició d’un Pacte de Progrés per a les Illes. És evident que tots els sectors progressistes, tots aquells que donàrem un suport crític a Francesc Antich en la passada legislatura, hem rebut la notícia de la possible repetició del Pacte l’any vinent amb una bona dosi d’alegria i optimisme. Tot fa pensar que les coses poden marxar en aquesta direcció; i no solament per la intervenció de la Fiscalia Anticorrupció a l’ajuntament d’Andratx, sinó per la política extremista i sense nord que ha portat el PP a nivell estatal. Entestar-se durant més de tres anys amb la història estrambòtica de l’onze de març –11M- fent tot aquest temps una política quasi extraparlamentària i antiinstitucional més propera a certs plantejaments de l’extrema dreta antisistema que als partits de dreta homologats per aquestes latituds, no crec que porti gaire rèdits electorals al partit de Rajoy i Jaume Matas.

Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte publicats en El Mundo-El Día de Baleares. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

Com hem escrit en alguna ocasió, i com ja vàrem escriure quan donàvem suport crític al president Francesc Antich, l’esquerra de les Illes, quan es mobilitza contra la destrucció del territori, quan demana un Pla d’Ordenació Territorial, un estatut que defensi la nostra llengua i la nostra cultura, una televisió autonòmica digna o més dotacions per a l’ensenyament i la sanitat, el que vol, el que volem de veritat, no és un simple canvi de façana o de persones en la gestió quotidiana del règim, una nova repartició de cadiretes i sous. El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999.

Els partits i organitzacions que possiblement podran formar govern progressista l’any 2007 haurien de recordar, com ja vàrem provar de recordar sense èxit l’any de la victòria del Pacte i posteriors, que el govern del president Antich va ser possible per les grans mobilitzacions ecologistes i en defensa del territori dels anys anteriors a la signatura del Pacte. El nou Pacte, si s’arriba a concretar el proper mes de maig, no hauria de repetir els errors de l’anterior. S’ha d’anar molt vius amb la ja històrica supeditació del PSOE i PSM a UM. Qui no recorda els entrebancs de Munar a la moratòria d’Antich? En qüestions de defensa i preservació del medi ambient, el Pacte anterior no va poder fer gaire cosa precisament per aquesta supeditació vergonyosa a la dreta munarista. Lacy, conseller d’UM, volia impedir, i de fet, malgrat la seva dimissió ho va aconseguir, que s’aprovassin mesures de preservació de sòl rústic d’una manera més efectiva. El control d´UM sobre el Pacte es va anar fent evident a mesura que passaven els anys i per part ni banda no es concretava el Pla d´Ordenació Territorial que s’havia promès amb la signatura del programa a realitzar pels partits de l’esquerra oficial. Jordi López, un dels fundadors del moviment ecologista a les Illes, declarava en aquells anys: “Es evidente que si ahora nuestro electorado nos examinara, sacaríamos un suspenso porque no se ha conseguido casi nada de lo que se pretendía”. I continuava: “Els Verds serían la fuerza más castigada por esta falta de actuaciones pero todos los miembros del Pacto recibirían su merecido”.

“Su merecido” va significar que no hi hagué repetició del Pacte de Progrés l’any 2003. Ara més que mai són necessàries moltes de les mesures que no es varen aplicar en els anys de govern del Pacte de Progrés i que la societat civil, els sectors que érem al carrer, demanàvem i exigíem a la gent a la qual donàvem el vot i un suport crític: la necessitat d´una nova llei de protecció del sòl amb criteris clars damunt urbanitzacions i desclassificacions per tal d’evitar situacions com la d’Andratx i de tots els Andratx de les Illes; concreció d’autèntics parcs naturals i reactivació d’aquella necessària Llei de Contenció del Creixement proposada per Margalida Rosselló en la passada legislatura. El nou canvi que s’apropa, la repetició del Pacte de Progrés a les Illes, no ha de ser solament un simple canvi de cares a les institucions. El canvi, si s’arriba a donar, hauria de servir de bon de veres per a portar a la pràctica lleis mediambientals i de sanitat pública que serveixin per a preservar definitivament la nostra terra dels negocis dels encimentadors i destructors de recursos i territori.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (8-I-07)

Jo que vaig participar en l'acte de la Sala Capitular de la Real no vaig sentir cap declaració en referència al Bloc i en Llauger no hi era, així que menteix descaradament. Convendria que en Llauger no es deixés guiar pel que diuen els diaris i parlés més amb la gent. En qualsevol cas, i això no ho va dir la Crida per Mallorca, ho dic jo com independent de qualsevol partit, és d' una evidència elemental que el Bloc va fracturar el PSM. (Llorenç Buades)

Sobirania i Progrés, Tercer Espai

A mi també m'hauria agradat, que les forces del nacionalisme progressista anassin juntes a les eleccions del proper mes de maig. No només m'hauria agradat, sinó que ho crec necessari per al canvi polític que aquest país necessita de manera urgent. I no només ho crec necessari, sinó que vaig fer tot el possible perquè fos així. És a dir, vàrem fer tot el possible, la gent d'Alternativa Esquerra Unida-Els Verds. Ningú no ens ha de donar els arguments que hem repetit més que ningú: que hi ha massa coincidències com per mantenir opcions en competència electoral, que la ciutadania progressista espera de nosaltres un esforç d'unitat, que la fragmentació només afavoreix la dreta, etc.

Apareixen ara, quan Alternativa Esquerra Unida-Els Verds i el PSM-Entesa Naconalista han constituït el Bloc per Mallorca, tot un seguit d'iniciatives i manifests que criden a la unitat. Per part de la Plataforma Sobirania i Progrés, es llança un manifest que lamenta que les forces polítiques nacionalistes «no puguin anar juntes o ser el bessó d'aliances més àmplies per afrontar les properes convocatòries electorals». Jo mateix podria firmar el lament, inclosa la consideració de les forces nacionalistes com a «bessó» de l'aliança més àmplia. El problema és que la presentació pública del manifest va anar acompanyada de declaracions segons les quals el Bloc ha estat la causa de la fractura del nacionalisme. ¿Es pot tergiversar tant les coses fins a afirmar que un projecte d'unitat és culpable del fracccionament del que sigui? ¿Es pot oblidar que el Bloc va néixer com una iniciativa a tres bandes (PSM, Alternativa EU-EV, ERC) i que només ha quedat fora qui ha volgut quedar-hi, fins i tot després de rebutjar ofertes més que generoses? Més encara, ¿no resulta poc lleial presentar un manifest amb el qual poden estar d'acord moltíssimes persones i usar-lo després com a arma partidària, amb una tendenciositat inexistent al text que es dóna a firmar?

Després hi ha la gent del Tercer Espai, amb la seva insistència en eranking d'eixos: el primer article de la seva fe és que l'eix nacionalista-no nacionalista és absolutament prioritari sobre l'obsolet eix dreta-esquerra. Això els duu a rebutjar aliances amb forces que tinguin lligams amb partits d'àmbit estatal i que resultin d'un esquerranisme incompatible amb el seu somni d'un nacionalisme que connecti amb la centralitat sociològica, l'altre article de fe principal. Els plantejaments del Tercer Espai són més clars que els de la Plataforma Sobirana i Progrés: no amaguen que demanen una unitat que només és possible amb exclusions, especialment la d'Alternativa EU-EV. El seu menyspreu a l'eix dreta-esquerra els porta a incloure UM en la relació de forces polítiques que han de formar la desitjada unitat, un plantejament teòric que topa frontalment amb la realitat: per molt d'afany de centralitat sociològica que hi posem, ningú no es pot creure que es pot construir cap proposta política d'avanç en l'autogovern amb un partit que segueix donant suport, ara mateix, al govern de Jaume Matas i José María Rodríguez. I no parlaré de si la gent que estima el país aprecia les polítiques socials i territorials del govern PP-UM, perquè amb tanta prioritat de la qüestió nacional sobre l'eix dreta-esquerra podríem arribar a la conclusió que aquestes són minúcies irrellevants des del punt de vista nacional.

Tanta de dispersió d'iniciatives i de crides a la unitat no ens han de fer oblidar el principal: que el Bloc per Mallorca és l'intent més sòlid i seriós d'unitat del nacionalisme progressista, l'esquerra alternativa i l'ecologisme polític que aquest país ha conegut en dècades, i que la resta, agradi o no, és donar avantatges al rival.

Miquel A. Llauger. professor.

Diari de Balears (5-I-07)

Resposta de Llorenç Buades, històric dirigent de l’antifranquisme mallorquí i militant de la CGT a les mentides de Llauger

Jo que vaig participar en l'acte de la Sala Capitular de la Real no vaig sentir cap declaració en referència al Bloc i en Llauger no hi era, així que menteix descaradament. Convendria que en Llauger no es deixés guiar pel que diuen els diaris i parlés més amb la gent. En qualsevol cas, i això no ho va dir la Crida per Mallorca, ho dic jo com independent de qualsevol partit, és d' una evidència elemental que el Bloc va fracturar el PSM. (Llorenç Buades)

Llauger critica avui al Diari de Balears la crida de Sobirania i Progrés i la del Tercer Espai. Diu [Llauger]:

A mi també m'hauria agradat, que les forces del nacionalisme progressista anassin juntes a les eleccions del proper mes de maig. No només m'hauria agradat, sinó que ho crec necessari per al canvi polític que aquest país necessita de manera urgent. I no només ho crec necessari, sinó que vaig fer tot el possible perquè fos així. És a dir, vàrem fer tot el possible, la gent d'Alternativa Esquerra Unida-Els Verds.

A mí en canvi em sembla que no es va fer tot el possible perquè si bé és cert que una part del PSM, ara Entesa, no volia un acord amb Alternativa, també és cert que ERC si estava per la labor. Allò que volia Esquerra era participar en les mateixes condicions que les altres forces. Els referents electorals de fa quatre anys no són un indicador fiable de que es repeteixin els resultats, com bé saben els dirigents de PSM i Esquerra Unida-Verds, forces fracturades que durant la seva etapa de govern van generar el desencís de les seves bases i del seu electorat.

La unitat en el Bloc es fa per salvar els mobles dels seu desencert que ha generat trencaments de diferent significat a les tres formacions, sigui Esquerra Unida (Corrent Roig), sigui Els Verds (Joan Buades, Margalida Rosselló), sigui el PSM (fractura d'Entesa i transferència prèvia de militants cal a ERC).

Esquerra Republicana, una de les poques forces polítiques creixents que sumen militància , il·lusió, i que no ha patit el desgast de govern mereixia més.

Diu també Llauger en referència a la Crida per Mallorca (Sobirania i Progrés)

Jo mateix podria firmar el lament, inclosa la consideració de les forces nacionalistes com a «bessó» de l'aliança més àmplia. El problema és que la presentació pública del manifest va anar acompanyada de declaracions segons les quals el Bloc ha estat la causa de la fractura del nacionalisme.

Jo que vaig participar en l'acte de la Sala Capitular de la Real no vaig sentir cap declaració en referència al Bloc i en Llauger no hi era, així que menteix descaradament. Convendria que en Llauger no es deixés guiar pel que diuen els diaris i parlés més amb la gent. En qualsevol cas, i això no ho va dir la Crida per Mallorca, ho dic jo com independent de qualsevol partit, és d' una evidència elemental que el Bloc va fracturar el PSM.

Del Tercer Espai no en vull opinar perquè són ells els qui han de defensar les seves posicions, però allò que no puc consentir és que una iniciativa que sorgeix de la ciutadania d'esquerres i que vol fer feina per la sobirania i per l'exercicici del dret d'autodeterminació sigui malmenada per gent incapaç de valorar-la en positiu, per dirigents que en el cas de Llauger són directament responsables de la trencadissa del seu partit.

Un dirigent polític que es guia més pel que diuen els medis que per la gent que impulsa una causa no mereix cap consideració, ni és digne d'estar a cap institució.

Llorenç Buades, militant de la CGT i coordinador del Web Antifeixista i de recuperació de la nostra memòria hiustòrica Ixent (5-I-07)

Documents

Crida per Mallorca, la Plataforma unitària atacada per Miquel Àngel Llauger

Pilar Arnau, Tomeu Martí, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Bibiloni, Jaume Santandreu, Arnau Company, Antoni Artigues, Josep Suàrez, Antoni Roig, Joan Guasp, Pere Morey, Bernat Nadal, Llorenç Buades, Joan Lladonet, Cecili Buele, Antoni Abad, Magdalena González, Joan Lliteras, Pere Daniel Pol, Montserrat Alcaraz, Óscar Aguilera, Sebastià Frau, Fanny Marí, Jaume Rado, Marta Balcells, Miquel Carbonell, Pere Joan Martorell, Manel Martorell...

"També volem donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional, no puguin anar junts, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Crida per Mallorca)

Un grup de persones que ens movem dins l'àmbit de la societat civil mallorquina coincidim que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena dels Països Catalans. Sense integració, unitat i sobirania no podrem assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. Coincidim que hem d'impulsar aquest projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari, i que s'ha de fer, també, des de l'àmbit i perspectiva de la pròpia societat civil amb idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions polítiques, socials, econòmiques i culturals o per l'opinió pública en general.

Des de la perspectiva de la pròpia societat civil mallorquina, el primer que hem de fer és exigir respecte i procurar que la política dels fets consumats deixi d'imposar-se a Mallorca i que la legalitat i la democràcia funcionin d'una manera escrupolosa. No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d'una manera radical i irreversible, si és fa així estam davant d’una imposició en tota regla.

Tots nosaltres aspiram a un país més just, pròsper i sostenible i a un millor estat del benestar. El creixement econòmic, territorial i social equilibrats, la sanitat pública, l’educació, les infrastructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i un amb un finançament més just. Hem d’aconseguir transmetre que més sobirania és més progrés per a tots, i que prioritzar Mallorca és prioritzar el desenvolupament de totes les persones que hi viuen i hi treballen.

També volem donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional, no puguin anar junts, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt.

Ja és hora de tornar emprendre amb il·lusió, força i coratge tota la feina que encara estar per fer. Només des de la nostra unitat podem engrescar tots els mallorquins i totes les mallorquines a treballar sense fissures, conjuntament, amb determinació, empenta i bona disposició per a la consecució dels tan necessaris objectius en comú. Per tot això hem decidit sumar-nos a la iniciativa i manifest anomenat SOBIRANIA I PROGRÉS presentat en acte públic el passat 4 d'octubre del 2006 a Barcelona. Tothom és convidat a participar d'aquest projecte i a adherir-s'hi des de la nostra web:www.sobiraniaiprogrés.cat i a fer-nos arribar les seves idees, reflexions i projectes.

...s’integrà al comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants, organitzà un taller col·lectiu de propaganda, pintà trens i pancartes monumentals, dissenyà escenaris per a meetings polítics i, sobretot, creà una sèrie de cartells que han fet història, pel seu llenguatge gràfic contundent i directe i que alhora respira l’esperit revolucionari dels corrents europeus d’avantguarda. Cartells com Treballa per als que lluiten! (UGT), Llibertat! (FAI), Unió! Disciplina! Pel socialisme! (POUM), Avant! (UGT), Al front! (CNT-FAI) o Aplastar al fascismo! (CNT-FAI-JJLL), són molt més que una creació artística reeixida, són la iconografia d’un moment històric que avui podem explicar gràcies a aquestes imatges.

Carles Fontserè, l’art de viure

He pujat a l’escena i he participat en la història del meu temps (Carles Fontserè)

Carles Fontserè és un dels personatges més atractius i interessants que he conegut mai, potser perquè ni la seva presència física, ni cap dels vessants de la seva obra poden passar desapercebuts. Fontserè irradia energia pels quatre costats. El seu rostre, els seus ulls, les seves mans, la seva barba exuberant, ens l’apropen a un profeta de l’antiguitat, a un mestre hindú, a un eremita, a una persona independent i coherent. Com també ho és la seva obra artística, en la que és fàcil apreciar que res ha estat fet d’ofici, de rutina o a desgrat. Des de la seva adolescència, tot el que diu i tot el que fa està directament lligat a la seva forma d’entendre la vida, a una visió lliure del pensament i l’existència que, com ell mateix afirma, és impulsada per la tafaneria. Fontserè té una memòria d’elefant, que reté fins i tot el detall més petit, i una voluntat irrefrenable de conservar fotografies, retalls de diari, fulls volants, anotacions... qualsevol document que en un moment concret l’hagi pogut atreure, i que ara ens fa adonar que la vida d’aquest artista nonagenari és una de les més intenses i denses que s’han donat a Catalunya en aquest darrer segle. Perquè si tot el que ha fet Fontserè és interessant, encara ho és més saber perquè ho ha fet i perquè ho ha fet d’una determinada manera, perquè ha respost com ho ha fet al llarg de la seva vida davant una revolta, una ocupació militar, un canvi de cultura, un fet polític, econòmic o religiós. Probablement aquest procedir és resultat del desig que sempre ha tingut de fugir de la unidimensionalitat, com es pot constatar en la quantitat de professions que ha exercit: dibuixant, il·lustrador, ninotaire, pintor, cartellista, escenògraf, publicitari, promotor d’espectacles, periodista, fotògraf i escriptor, però també venedor o taxista, oficis que aparentment no tenen cap lligam entre ells però que en el cas de Fontserè no es poden separar un de l’altre i ens remeten a la curiositat infatigable que ha estat el motor de la seva existència.

Nascut a la Barcelona del 1916 en una família conservadora de tradició carlina, el jove Fontserè, artista, bohemi, revolucionari va patir i va participar en tots els esdeveniments importants que es van produir a Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera, el període republicà i la guerra civil. Havia descobert molt aviat que les arts plàstiques serien el territori on podria manifestar el seu talent, per això va començar a treballar en un taller d’escenografia, il·lustrant revistes i diaris, fent algunes incursions en el camp publicitari o realitzant cartells per al cinema.

Amb tot, el que l’ha convertit en un clàssic de les arts visuals a Catalunya és la feina que va fer durant el període de la guerra civil, quan es mobilitzà políticament i artísticament, convertint el llapis i el pinzell en les seves armes, i s’integrà al comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants, organitzà un taller col·lectiu de propaganda, pintà trens i pancartes monumentals, dissenyà escenaris per a meetings polítics i, sobretot, creà una sèrie de cartells que han fet història, pel seu llenguatge gràfic contundent i directe i que alhora respira l’esperit revolucionari dels corrents europeus d’avantguarda. Cartells com Treballa per als que lluiten! (UGT), Llibertat! (FAI), Unió! Disciplina! Pel socialisme! (POUM), Avant! (UGT), Al front! (CNT-FAI) o Aplastar al fascismo! (CNT-FAI-JJLL), són molt més que una creació artística reeixida, són la iconografia d’un moment històric que avui podem explicar gràcies a aquestes imatges.

Fontserè, que defensà la causa republicana fins el darrer moment, creuà la frontera francesa amb Met Miravitlles, Comissari de Propaganda de la Generalitat, i el President Companys, començant així un llarg exili que el portaria primer a França, després a Mèxic i finalment als EUA, països en els que per sobreviure exercí les professions artístiques i paraartístiques més diverses. A França, i després d’aconseguir sortir del camp de concentració, es va guanyar la vida com a dibuixant, il·lustrador, pintor, muralista i decorador, però també com a venedor de gelats i veremador. En aquest país va viure amb intensitat l’ocupació dels alemanys, donà suport a la resistència catalana i col·laborà amb revistes, il·lustrà llibres de luxe, dissenyà decorats de teatre... i, fins i tot, el 1948, amb Mario Moreno Cantinflas com a productor, creà a París una revista, Bonjour México!, que després portà a Mèxic i que li va obrir noves vies de treball.

Els anys cinquanta, però, decidí donar un nou tomb a la seva vida, i s’instal·là a Nova York, on va romandre fins els anys setanta. Arribà a aquesta ciutat en un dels moments més fascinant de la seva història, quan apareixien i proliferaven el pop, els còmics, la publicitat, els gratacels, els grans espectacles musicals, el multiculturalisme... Tot això captivà Fontserè, que aguditzà encara més el seu ull clínic, fins a desvetllar l’interès per la fotografia, que li permetia contemplar el que l’envoltava i fer-ho d’una altra manera. Així, l’objectiu de les seves càmeres s’acabà convertint en un autèntic ull interior freudià. Amb la seva Rollei perpetuà uns instants irrepetibles, perquè no és proposà de fer reportatges fotogràfics, sinó el que ell denomina safaris fotogràfics, autèntiques expedicions exploratòries que van més enllà de la fotografia pura i on la dimensió humana i els comportaments socials són molt més importants que la qualitat tècnica, i en els que mai oblida l’aspecte artístic, perquè Fontserè sap mirar el món amb els cinc sentits i és conscient que el seu art no és res més que un mitjà per a explicar el que veu i dir el que pensa. En aquells anys, la seva curiositat fotogràfica el va portar a Roma, París, Londres, Ciutat de Mèxic, San Francisco... on va aplegar un material que posteriorment anà exhibint i que l’acredità com un dels fotògrafs de mirada més escorcolladora de la seva època. No endebades, en tornar a Catalunya el 1973 la seva obra va ser presentada en els centres més prestigiosos de Barcelona: a l’estudi Ramon Batlles, a la Sala Aixelà, a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, i reproduïda en diferents revistes i diaris.

Però Nova York l’havia atret íntimament, tant que havia volgut descobrir-ne l’entranya, conèixer les tipologies dels seus ciutadans i els nivells socials de cada barri, per això va decidir dedicar-se a estudiar la història de la ciutat, a buscar documents antics, a recuperar imatges que altres havien fet abans i a fotografiar-la de nou, intentant explicar els origens i l’evolució d’aquesta urbs que tant l’havia seduït, practicant una modalitat netament fontseretiana, que anava més enllà del dibuix, la pintura, la il·lustració, la fotografia o l’escriptura, per a fer una autèntica instal·lació multimèdia, malgrat disposar només de les possibilitats que li oferia la fotografia analògica, en l’època del blanc i negre, i encara que avui, estic segur, utilitzaria els recursos que empren els artistes catalans que ell va acollir en la Nova York dels anys setanta (Miralda, Antoni Muntadas, Francesc Torres, etc.). De la immersió novaiorquesa, un escriptor n’hauria fet un llibre, un director de cinema, una pel·lícula i, en canvi, Fontserè, conscient que domina la cultura de la imatge i la seva capacitat expressiva i comunicativa, en va fer un relat gràfic que es remunta al 1626 i que no va donar per acabat fins el 1990, i que afortunadament avui podem conèixer a través d’aquesta exposició.

El retorn a Catalunya, coincidint amb la fi de la dictadura de Franco, suposà també un nova etapa en la seva trajectòria creativa, ja que es dedicà d’una banda a mostrar l’obra que havia realitzat des que s’havia exiliat i de l’altra a abordar una nova faceta de la seva existència: la d’escriptor. Ell, que afirma que als vint anys no sabia escriure una carta, va aprendre l’ofici d’explicar històries, històries allunyades de tota fabulació perquè neixen d’una vivència profunda que l’ha colpit i necessita narrar, i que ha vessat en tres llibres imprescindibles: Memòries d’un cartellista català (1931-1939) del 1995, Un exiliat de tercera: a París durant la segona guerra mundial del 1999 i París, Mèxic, Nova York (1945-1951) del 2004. Tres volums que apleguen un conjunt d’experiències que donen la raó a André Malreaux quan afirmava que totes les arts són mitjans distints d’explicar una mateixa cosa, perquè per a Fontserè la vida és un gran espectacle, una aventura, i el seu art és el de saber-la viure per a després explicar-la en primera persona, amb imatges o amb paraules. Més d’una vegada ha manifestat que l’art per a ell no és una finalitat, com per a la majoria d’artistes, sinó que és simplement un mitjà que li permet conèixer, satisfer la seva curiositat, enriquir la seva vida i lluitar per la llibertat pròpia i la dels altres, cosa que ha fet sempre arreu del món i que encara ara fa a Porqueres, prop del llac de Banyoles.

Daniel Giralt-Miracle

(Aquest text forma part del catàleg de l'exposició "Mirades de Carles Fontserè a la ciutat dels gratacels", que es pot veure a l'Espai Caja Madrid de la plaça de Catalunya, a Barcelona. El catàleg es publicarà durant els propers dies).

"Caldria assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta 'cultura col·lectiva de participació' s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests 'defensors de la participació' em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de 'bastir una cultura de la participació'? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes". (Miquel López Crespí)

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i que va ser demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris que no volien que hi hagués històries de la lluita antifranquista alternatives a les mentides i tergiversacions del carrillisme..

Cada vegada hi ha més nervis i més presses de darrera hora per a acabar d'ajustar les estratègies electorals dels partits teòricament situats a l'esquerra de la tímida socialdemocràcia espanyola. No entendríem res del que s'esdevé a l'interior de les burocràcies que tudaren la nostra experiència progressista del Pacte de Progrés sense copsar la por que tenen aquestes direccions partidistes a restar per sempre més fora de les institucions i de la gestió del règim. Llorenç Buades, l'històric dirigent mallorquí de l'antifranquisme, parlava recentment en un saborós article titulat "No és el mateix sumar per avançar que per salvar els mobles" on assenyalava un cert oportunisme en aquestes direccions en proposar unitats electorals solament per provar de salvar sous i cadiretes. Propostes unitàries de darrer moment mentre que en tres anys no han fet res per reforçar la societat civil, bastir el teixit social d´una autèntica esquerra alternativa que pugui fer front, i no sols electoralment, a les malifetes de la dreta que ens malgoverna.

La recent crisi del PSM en el que fa al paper de les coalicions ha servit per a reviscolar les esperances dels més pessimistes quant a les possibilitats personals d'ocupar un lloc en les llistes electorals. La consolidació d'un bipartidisme PP-PSOE cada vegada més real, el no haver fet feina abans de les eleccions per anar bastin un autèntic bloc d'oposició a la dreta, han fet que molts dels possibles aspirants al sou institucional vegin cada vegada més problemàtic poder repetir en l'usdefruit de la poltrona. Tot plegat és una mica trist i miserable. Els que han fet malbé aquesta experiència històrica i que tampoc no han sabut anar bastint un bloc nacionalista d'esquerra alternatiu ara ploren desesperats en constatar que les eleccions s'apropen i no hi ha res de segur. Totes les enquestes apunten cap a una lenta però ferma tendència al bipartidisme a les Illes. Aquesta vegada, i en no haver fet res en concret per a consolidar un teixit civil de resistència al neoliberalisme dominant, i també a conseqüència d'aquella llei de Gabriel Cañellas del 5% per a entrar al Parlament, aquesta vegada, repetesc, podria ser que ni PSM, ni Izquierda, ni Verds, aquests darrers ja inexistents, obtenguin representació parlamentària i que esdevenguin grups residuals extraparlamentaris.

Altres analistes afirmen que aquest tenebrós panorama d'extraparlamentarisme no s'esdevendrà l'any 2007. Pensen que el declivi final de PSM, IU, Verds i potser ERC serà en el 2011.

Sigui quin sigui el resultat final de tants fracassos electorals, de la pèrdua del Pacte de Progrés, de la inutilitat per a anar bastint una autèntica política de resistència a la dreta, ja és aquí. No haver sabut bastir amb temps i sense presses electoralistes un bloc nacionalista esquerra que anàs més enllà de servar sou i poltrones fa que els nervis, com hem escrit més d´una vegada, siguin a flor de pell. Tothom fa números i combinacions per endevinar qui tendrà o no la possibilitat de sortir elegit. Tots els polítics en nòmina tremolen alhora que desesperen els que ja constaten que, vista la situació, mai no seran inclosos en la llista i per tant no podran sortir elegits.

En aquest sentit, les presses de Miquel Àngel Llauger, un d'aquests aspirants al primer lloc en les llistes, són patètiques. En paraules planeres i senzilles podríem dir que se li veu massa el llautó d'aspirant a la cadireta. Em semblen molt més assenyades les opinions d' un històric dirigent del carrillisme illenc i del partit prosoviètic PCB-PCPE, Josep Valero. Josep Valero, antic company d'activitats republicanes a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" del quan jo era vicepresident, en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu " afirma que "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals". Més clar, aigua. La proposta de Valero, sense descartar la repetició de "Progressistes" per provar d'avançar cap a la futura conformació d'un bloc nacional alternatiu, s'allunya de moltes altres propostes sense visió estratègica que només cerquen, i fa vergonya comprovar-ho cada dia en declaracions i escrits justificatius, la nòmina de final de mes, els privilegis que comporta la gestió del règim.

L'exdirigent carrillista afirma que aquest futur bloc només pot nàixer "des d´una cultura i pràctica social alternativa", i per arrodonir encara més la proposta recalca que aquestes "propostes alternatives no sorgiran d´un concurs de marketing entre ofertes programàtiques que competeixen entre si en les pugnes electorals. Es tracta de crear una cultura col·lectiva de participació". Exactament el que no varen fer les fracassades direccions polítiques que tudaren el nostre Pacte de Progrés; el que no han fet els partits situats en teoria a l'esquerra de la socialdemocràcia espanyola en aquests darrers tres anys.

De totes maneres cal assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta "cultura col·lectiva de participació" s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests "defensors de la participació" em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de "bastir una cultura de la participació"? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.

En total, i no volem anar més enrere, són set anys perduts sense bastir aquesta cultura col·lectiva de participació, de no fer res per concretar en la pràctica de cada dia els fonaments d' un hipotètic i futur bloc nacionalista d'esquerra. I és ara, a uns mesos de les eleccions, en el moment de començar a concretar qui són els primers de la llista electoral, quan vénen les presses, les promeses de fer el que no s'ha fet en tants d'anys.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (9-V-06)

L'escriptura contra la destrucció.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. (Pere Rosselló Bover)

"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura".

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».

Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel Ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).

En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.

Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.

Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»

La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.

Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol... (Miquel López Crespí)

Antoni Roig, del grup Al-Mayurqa, és un dels centenars de signats del Manifest per la unitat de les forces nacionalistes de les Illes i pel dret a l'autodeterminació dels Països Catalans.

Crida per Mallorca: una Plataforma per la unitat.

Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.

Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...

Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.

Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. Ens adonam que les cúpules dirigents de molts d’aquests partits més que mirar pel país o pel benestar de la gent tan sols es preocupen pel lloc que han d‘ocupar en les llistes electorals i pel que cobraran si surten elegits en les properes eleccions. I és per això, per donar suport a la unitat davant l’actual panorama d’enfrontaments, escissions i divisions, que demanam una seriosa reflexió a tots els responsables polítics que ens han portat en aquest clima perniciós de lluita entre germans. Un clima de constant autoodi que només afavoreix els enemics de la nostra terra. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".

Hem viscut mesos de contínua divisió, d’acusacions mútues, d´insults i desqualificacions. En els mitjans de comunicació hem pogut llegir com els debats entre les forces que es diuen d’esquerra i sobiranistes sovint anaven més enfocat a la preservació del sou i la poltrona que no pas a la necessària lluita pel bé del país i la nostra gent. No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (3-I-07)

Adhesió al Manifest de l’escriptor Miquel López Crespí.

D'acord amb la vostra petició de dia 2-I-07, i amb les meves felicitacions per la vostra important iniciativa, rebeu la meva adhesió al "Manifest en contra del 'Projecte de Llei de la Memòria" del Govern espanyol. És important que el projecte de llei declari de manera expressa la il·legalitat de la dictadura de Franco i igualment és necessari deixar sense validesa legal les decisions repressives derivades de l'entramat jurídic del franquisme. Per això s'ha de reclamar l'anul·lació dels judicis sumaríssims.

Signat a Palma (Mallorca), 2 de gener de 2007

Miquel López Crespí

Les entitats sotasignants, totes elles vinculades directament a la recuperació de la memòria històrica i democràtica, amb seu social en diferents localitats de l'Estat espanyol, un cop analitzat el contingut de l’anomenat "PROJECTE DE LLEI PER LA QUAL ES RECONEIXEN I AMPLIEN DRETS I S'ESTABLEIXEN MESURES EN FAVOR DELS QUI VAN PATIR PERSECUCIÓ O VIOLÈNCIA DURANT LA GUERRA CIVIL I LA DICTADURA", que el govern espanyol ha fet arribar recentment al Congrés dels Diputats, manifestem:

- Que reclamem un projecte de llei en què es declari de manera expressa la il·legalitat de la dictadura de Franco originada per un cop d'estat contra un govern legítim, democràticament constituït.

- Que, en conseqüència, han de deixar-se sense validesa legal les decisions repressives derivades de l'entramat jurídic del franquisme. Reclamem l'anul·lació dels judicis sumaríssims.

- Que és necessari un reconeixement legal de totes les víctimes que van patir l'acció repressiva del règim de forma directa a l'interior, o que van haver de quedar-se forçosament en l'exili.

- Que saludem i donem suport a les iniciatives que fins ara s'han pronunciat en aquesta línia i que es concreten en les següents:

- Esmena a la totalitat amb text alternatiu d'IU-ICV-EUiA.

- Esmena a la totalitat amb text alternatiu d’ERC.

- Informe NIZKOR: "Entre la covardia moral i la il·legalitat".

- "Declaració de 13 Punts Mínims per al debat de la Llei de la Memòria".

- Informe d'Amnistia Internacional sobre el deute pendent amb les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.

- Que donem suport a altres propostes de caràcter unitari que puguin sorgir en la línia d'aquest Manifest.

- Per tot això, vam rebutjar el contingut d'aquest projecte de llei i vam sol·licitar que es reelabori de manera participativa, tenint en compte les propostes consensuades pel conjunt d'entitats que ens dediquem a la recuperació de la memòria històrica i democràtica a tot l'Estat.

De la mateixa manera, fem una crida a totes les entitats i organitzacions a donar suport a aquest Manifest i instar a les coordinadores territorials a realitzar una trobada de caràcter estatal per a unificar propostes i plantejar les actuacions unitàries que es considerin necessàries.

Barcelona, 18 de novembre de 2006

Us ho envia l'àrea de premsa de la Comissió de la Dignitat www.comissiodeladignitat.cat

Pilar Arnau, Tomeu Martí, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Bibiloni, Jaume Santandreu, Arnau Company, Antoni Artigues, Josep Suàrez, Antoni Roig, Joan Guasp, Pere Morey, Bernat Nadal, Llorenç Buades, Joan Lladonet, Cecili Buele, Antoni Abad, Magdalena González, Joan Lliteras, Pere Daniel Pol, Montserrat Alcaraz, Óscar Aguilera, Sebastià Frau, Fanny Marí, Jaume Rado...

"També volem donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional, no puguin anar junts, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Crida per Mallorca)

Miquel López Crespí i Llorenç Capellà a l'avantguarda de la lluita per la unitat de les forces progressistes i nacionalistes contra el PP. Els escriptors han signat el manifest "Crida per Mallorca" que defensa la unitat dels sobiranistes i lluita pel dret a l'autodeterminació del Països Catalans.

Un grup de persones que ens movem dins l'àmbit de la societat civil mallorquina coincidim que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena dels Països Catalans. Sense integració, unitat i sobirania no podrem assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. Coincidim que hem d'impulsar aquest projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari, i que s'ha de fer, també, des de l'àmbit i perspectiva de la pròpia societat civil amb idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions polítiques, socials, econòmiques i culturals o per l'opinió pública en general.

Des de la perspectiva de la pròpia societat civil mallorquina, el primer que hem de fer és exigir respecte i procurar que la política dels fets consumats deixi d'imposar-se a Mallorca i que la legalitat i la democràcia funcionin d'una manera escrupolosa. No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d'una manera radical i irreversible, si és fa així estam davant d’una imposició en tota regla.

Tots nosaltres aspiram a un país més just, pròsper i sostenible i a un millor estat del benestar. El creixement econòmic, territorial i social equilibrats, la sanitat pública, l’educació, les infrastructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i un amb un finançament més just. Hem d’aconseguir transmetre que més sobirania és més progrés per a tots, i que prioritzar Mallorca és prioritzar el desenvolupament de totes les persones que hi viuen i hi treballen.

També volem donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional, no puguin anar junts, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt.

Ja és hora de tornar emprendre amb il·lusió, força i coratge tota la feina que encara estar per fer. Només des de la nostra unitat podem engrescar tots els mallorquins i totes les mallorquines a treballar sense fissures, conjuntament, amb determinació, empenta i bona disposició per a la consecució dels tan necessaris objectius en comú. Per tot això hem decidit sumar-nos a la iniciativa i manifest anomenat SOBIRANIA I PROGRÉS presentat en acte públic el passat 4 d'octubre del 2006 a Barcelona. Tothom és convidat a participar d'aquest projecte i a adherir-s'hi des de la nostra web:www.sobiraniaiprogrés.cat i a fer-nos arribar les seves idees, reflexions i projectes.

La cadireta fa més miracles que el debat.

Per Llorenç Buades (CGT)

Els que ara mateix esdevenen sobiranistes, van desaprovar-me per dogmàtica partidària quantes iniciatives vaig fer durant anys (més de 15) dins les Comissions Obreres en favor de l'autodeterminació i del model republicà d'Estat. Efectivament són sobiranistes i conseqüèntment federalistes espanyols, i amb aquesta lectura també ho pot ser Rodríguez. En qualsevol cas estam d’enhorabona perquè han vingut a les nostres, encara que sigui només simbòlicament. (Llorenç Buades)

El PCE no va adherir-se mai a la festa del 31 de desembre. Només l'escindit PCPE va adherir-se a vegades a alguna manifestació, i en l'entorn d'Esquerra Unida, la celebració va ser rebutjada perquè es considerava que el 31 de desembre consistia en la celebració del genocidi de la població musulmana, quan allò que es celebrava en positiu era la catalanitat de Mallorca, i quan la bandera que es plantava a l'estàtua del Rei Jaume situada en l'actual Plaça d'Espanya, i abans Plaça de Joanot Colom, instador de la Germania, era l'estelada. (Llorenç Buades)

Llorenç Buades, històric militant de la LCR en temps de la lluita antifranquista i sindicalista de la CGT en el present.

El 31 de desembre de 1229, data de la conquesta catalana de Medina Mallorca va situar en el calendari una fita anual de celebració de la festa de l'estendart.

Era una festa en acció de gràcies que el Partit Socialista de Mallorca va incorporar en el seu bagatge per a la celebració de la diada de l'illa.

Les primeres celebracions del PSM no tenien l'adhesió de les altres forces polítiques i es feien actes en locals tancats, com el del Palau de la Premsa.

La manifestació del 31 de desembre sorgeix del MDT, Catalunya Lliure, la Crida a la Solidaritat, LCR , MC , del jovent del PSM, i de moltes persones d'aquest partit.

Quan ERC va organitzar-se a Mallorca també va promoure la manifestació.

Al voltant d'aquestes fites també es feien conferències promogudes per la Crida, de manera que Heribert Barrera, Jordi Sánchez, ara columnista de l'Avui, o Josep Guia, convocat per Catalunya Lliure hi participaven. Heribert Barrera va venir promogut per la Crida perquè en aquell moment ERC no tenia una organització pròpia a Mallorca.

Unió Mallorquina, que provenia en bona part del CDS va inventar la seva pròpia diada, la del 12 de setembre, que ara és festa institucional de Mallorca i que no és festiu al calendari. La festa de les Balears és el 1 de març com podria ser qualsevol dia de l'any. No tenen cap significació política de caire popular.

El PCE no va adherir-se mai a la festa del 31 de desembre. Només l'escindit PCPE va adherir-se a vegades a alguna manifestació, i en l'entorn d'Esquerra Unida, la celebració va ser rebutjada perquè es considerava que el 31 de desembre consistia en la celebració del genocidi de la població musulmana, quan allò que es celebrava en positiu era la catalanitat de Mallorca, i quan la bandera que es plantava a l'estàtua del Rei Jaume situada en l'actual Plaça d'Espanya, i abans Plaça de Joanot Colom, instador de la Germania, era l'estelada.

Avui 30 de desembre dirigents d’Esquerra Unida a més de participar de la manifestació conmemorativa de la diada de Mallorca, en la que mai no han cregut, encapçalaven la marxa amb una pancarta. París val més que una missa i les conviccions resten al marge de les raons tàctiques.

Aquesta és una poderosa raó per a la desconfiança. Qui mai no ha participat d’una diada del 31 de desembre sempre és benvingut, però hi ha gent que entra al convent sense convicció i només pel fet que la fam--en aquest cas de títols institucionals--fa miracles.

Els que com jo no ens menjam la pastanaga, i que no atorgariem ni un cèntim de confiança a candidats electorals que es diuen d’esquerra, tot i que quan arriben al poder fan polítiques de dreta ho feim perquè tenim memòria històrica. Els que ara mateix esdevenen sobiranistes, van desaprovar-me per dogmàtica partidària quantes iniciatives vaig fer durant anys (més de 15) dins les Comissions Obreres en favor de l'autodeterminació i del model republicà d'Estat. Efectivament són sobiranistes i conseqüèntment federalistes espanyols, i amb aquesta lectura també ho pot ser Rodríguez. En qualsevol cas estam d’enhorabona perquè han vingut a les nostres, encara que sigui només simbòlicament.

Jo per si de cas m’he adherit al seguici dels Maulets que a més de ser el més nombrós és ara per ara el de la gent que lluita amb més convicció i menys interesada pel possibilisme institucional. I a més, el seguici més combatiu i divertit.

Els Maulets si que mereixen estar al Parlament i donar veu a la gent que no en té, a les seves preocupacions socials, ecològiques i nacionals.

Convé que s'ho pensin.

Llorenç Buades (31-XII-06)

Web antifeixista i anticapitalista Ixent

La Plataforma Sobirania i Progrés presenta la seva Crida per Mallorca al monestir de La Real.

Aquesta entitat és d'àmbit dels Països Catalans i pretén «aplegar totes les forces nacionalistes»

La Plataforma Sobirania i Progrés féu pública ahir al monestir de La Real la seva «Crida per Mallorca». Es tracta d'una entitat civil que fou presentada a Barcelona el mes d'octubre passat i que pretén actuar dins tot l'àmbit dels Països Catalans.

Amb la «Crida per Mallorca», s'aprofiten l'avinentesa del 31 de Desembre per «fer que la ciutadania prengui consciència de l'estat lamentable en què es troben les forces polítiques sobiranistes de les Balears, cosa que fa que no puguin celebrar la incorporació de Mallorca a la catalanitat de manera conjunta».

L'historiador Arnau Company, el músic Antoni Roig, la promotora de l'Orquestra Simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans Magdalena Gonzàlez i el regidor dels Independents de Binissalem, Pere Daniel Pol, presentaren el manifest.

A hores d'ara, hi ha una vuitantena de persones que ja s'hi han adherides, com ara l'estudiosa de la literatura Pilar Arnau; els escriptors Jaume Santandreu, Miquel López Crespí i Llorenç Capellà; la colla de xeremiers formada per Pere i Manuel Martorell; el poeta Bernat Nadal o el lingüista Gabriel Bibiloni.

Així mateix, l'esmentada plataforma deixa entreveure que es plany del «fracàs del Bloc, que en lloc d'unir ha dividit l'espai nacionalista i n'ha deixat fora les forces més clarament sobiranistes com ERC i Entesa per Mallorca». Durant l'acte es reivindicà «l'entitat dels Països Catalans sense complexos, de manera decidida i ferma, i sobretot, sense cap casta de submissió respecte d'Espanya».

Les adhesions a aquesta plataforma són molt nombroses al Principat i al País Valencià. Tots aquells mallorquins o balears que s'hi vulguin afegir, ho poden fer a la web sobiraniaiprogres.cat.

Per als seus promotors, «no es pot consentir que es duguin a treme polítiques quan hi ha més de la meitat de la població en contra i, a més, que canvien la realitat social, ambiental i econòmica de les Illes d'una manera irreversible». Per això, engresquen «tots els mallorquins a treballar sense fissures».

A.MATEU.Palma.

Diari de Balears (31-XII-06)

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aclariments.

Els diaris volen situar la plataforma Crida per Mallorca, forma en que es concreta Sobirania i Progrés contra el Bloc.

Ahir es va presentar a la Sala Capitular de La Real la plataforma Crida per Mallorca, que concreta la de Sobirania i Progrés, a la qual em vaig adherir, i vaig participar de l'acte.

Els periodistes destaquen en una desinformació interessada que es tracta d'una plataforma contra el Bloc, quan no és així. En cap moment de l'acte es parlà del bloc perquè allò que vol la plataforma és sumar i no restar com pretenen els periodistes.

El manifest no diu res del Bloc ni de cap instància partidària. Es tracta d'una plataforma promoguda per un grup de persones que es refereixen a la necessitat de posar en marxa un moviment de caire sobiranista i que promogui l'autodeterminació. Allò que volen els que signen el manifest és que les forces que donen suport al 31 de desembre, i que tothom coneix, es projectin de manera unitària en les eleccions.

Tothom coneix quines són les forces que donen suport a la celebració del 31 de Desembre, i amb això està dit tot.

Llorenç Buades. (31-XII-06)

Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galnés i Neus Canyelles.

Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.

Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.

Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.

El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)

El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.

Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.

Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:

a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.

b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.

c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.

d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.

e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.

f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.

Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.

A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.

Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)

Cecili Buele pertany a aquella generació de sacerdots mallorquins alletats pel Concili Vaticà II, la Teologia de l'Alliberament i l'antifeixisme i anticapitalisme militants. Cecili Buele és -qui gosaria dubtar-ho?- un aferrissat home de combat en la línia d'un Jaume Santandreu, un Mateu Ramis o un Jaume Obrador (per dir només uns noms). Va néixer a Ciutat, dia 4 de desembre de 1944. Realitzà estudis d'Humanitats, Filosofia i Teologia (Seminari Diocesà de Mallorca -cursos 55-68); Ciències de l'Educació (Escola Superior "Marcelino Champagnat" de Lima -Perú- cursos 74-78); Filologia Catalana (Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca -curs 79-80); Ciències Polítiques i Sociologia (Universitat Nacional d'Educació a Distància -curs 89-90). Home inquiet va realitzar tasques pastorals a diverses parròquies de Ciutat, sobretot en moviments juvenils i particularment en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Durant quatre anys cooperà al Burundi (Àfrica Central) i al Perú. (Miquel López Crespí)

Cecili Buele i el PSM [un article de l'any 2001]

Cecili Buele.

Potser sigui ara, quan els amics del PSM comencen a preparar seriosament les eleccions del 2003, el moment oportú de parlar de Cecil Buele i de la gent que fa feina dins del Parlament o dins d'un partit d'una manera desinteressada, per conviccions, per un imperatiu ètic i moral, per un provat afany de lluita i combat contra la injustícia. I, no cal dubtar-ho, aquest és el cas de Cecili Buele Ramis.

Miquel López Crespí i Cecili Buele participant en la Diada Nacional de Mallorca. Els dos antics dirigents del PSM porten més de trenta anys de lluita contínua pels drets nacionals i socials dels Països Catalans.

La dimissió de Sebastià Serra l'únic que ha fet ha estat situar el PSM davant la realitat: s'apropa el moment d'elegir els homes i dones que, ben aviat, hauran de fer feina per anar consolidant el projecte del nacionalisme d'esquerres a Mallorca. La "batalla" per a consolidar aquest espai polític es preveu llarga i aferrissada. I és per això mateix que convé preparar els candidats amb prou temps.

Amb el "collega" Buele fa anys mantenim una bona amistat. El vaig conèixer el 1979 just quan engegava, juntament amb altres companys, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Una feinada immensa en defensa dels pobles de Nicaragua, El Salvador... tots els països sotmesos a brutals intervencions, (directes o indirectes) per part del poderós imperi del Nord: els USA. En Cecili Buele pertany a aquella generació de sacerdots mallorquins alletats pel Concili Vaticà II, la Teologia de l'Alliberament i l'antifeixisme i anticapitalisme militants. Cecili Buele és -qui gosaria dubtar-ho?- un aferrissat home de combat en la línia d'un Jaume Santandreu, un Mateu Ramis o un Jaume Obrador (per dir només uns noms). Va néixer a Ciutat, dia 4 de desembre de 1944. Realitzà estudis d'Humanitats, Filosofia i Teologia (Seminari Diocesà de Mallorca -cursos 55-68); Ciències de l'Educació (Escola Superior "Marcelino Champagnat" de Lima -Perú- cursos 74-78); Filologia Catalana (Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca -curs 79-80); Ciències Polítiques i Sociologia (Universitat Nacional d'Educació a Distància -curs 89-90). Home inquiet va realitzar tasques pastorals a diverses parròquies de Ciutat, sobretot en moviments juvenils i particularment en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Durant quatre anys cooperà al Burundi (Àfrica Central) i al Perú.

Pens que ha estat aquest contacte directe amb els problemes del Tercer Món (la fam, les guerres, la superexplotació d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina per part de les potències imperialistes) el que més ha marcat el tarannà del nostre amic. El diputat del PSM no és a política per a fruir de càrrecs, per a xuclar de la mamella del poder com tants d'altres que coneixem. No, ni molt manco! En Buele és un d'aquests personatges completament arrelat a la realitat del seu poble que malda dia a dia per ajudar a modificar el que és injust, tot el no li agrada. El diputat del PSM Buele té molts d'enemics però aquesta evidència no l'atemoreix gens ni mica. Ans al contrari: la ràbia que li tenen els oportunistes li serveixen per ser més radical, més combatiu, més crític amb tot el que li sembla fals, buit, mancat de sentit.

El possible candidat del PSM a la batlia de Ciutat prové de la lluita ciutadana. Res de despatxos oficials, burocràcies sindicals o de partit, nòmines que "moderen" sospitosament tant de revolucionari de mentida del passat. El diputat que ens ocupa ha exercit nombrosos oficis, les més diverses ocupacions. Peó d'Icona, va ser contractat temporalment com a treballador de la neteja de boscos i garrigues. Més endavant regentà un establiment comercial a Ciutat, dedicat, en règim familiar, a la venda de productes lactis i derivats. Més tard, durant els cursos 1978-80, exercí com a professor titular de català per a l'alumnat de BUP i COU a collegis de Palma.

Lluitador a les totes per aconseguir un món més just i solidari, participa de forma molt activa en el moviment veïnal. Com a membre d'associacions veïnals de Ciutat, les va representar al Consell d'Administració de l'Empresa Funerària Municipal, a la Comissió Assessora d'Acció Social de l'Ajuntament i a la Comissió d'Assessorament i Seguiment de l'Institut Balears de la Vivenda del Govern Balear. Per si encara mancàs alguna cosa va crear i introduir a Mallorca, l'any 1979, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina.

El mateix any -record mil xerrades, la preocupació per fer arribar aquestes qüestions de solidaritat internacionalista a les barriades de Ciutat- va fer renéixer el grup local d'Amnesty Internacional i va donar empenta al Grup de Drets Humans. Durant tots aquests anys, sense defallir mai, participà activament en moviments socials, sindicals, plataformes, grups de reflexió, campanyes d'ajut al Tercer Món, etc.

Membre de la direcció política del PSM, regidor entre els anys 1995-99 a l'Ajuntament de Ciutat, la seva tasca ha estat bàsica per consolidar el moviment veïnal de Palma, una societat civil forta i solidària. I, el que és més important, Buele és un polític completament identificat amb els problemes del poble mallorquí. Sempre l'hem vist a l'avantguarda de qualsevol manifestació en defensa dels drets de la nostra terra, al capdavant de qualsevol reivindicació del poble treballador de les Illes. Exemple total d'intellectual compromès amb el seu poble (exemple que, per desgràcia, no té prou seguidors entre nosaltres).

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-XII-01)

CRIDA PER MALLORCA.

Antoni Abad, advocat; Pilar Arnau i Segarra, filòloga i traductora; Miquel López Crespí, escriptor; Tomeu Martí, activista cultural; Sebastià Frau, advocat; Jaume Santandreu, escriptor, capellà i activista social ; Antoni Artigues, professor de l'UIB; Arnau Company, historiador; Pere Daniel Pol, regidor dels Independents de Binissalem; Josep Suàrez, activista social; Antoni Roig, músic; Joan Guasp, escriptor; Magdalena Gonzàlez, promotora de la Jove Orquestra simfònica dels Països Catalans; Joan Lliteres, funcionari; Jaume Rado, advocat i professor; Montserrat Alcaraz, llicenciat en filosofia; Fanny Marí, soprà; Òscar Aguilera, politòleg; Joan Lladonet, filòleg; Bernat Nadal, poeta; Pere Morey, escriptor; Llorenç Buades, sindicalista coordinador d'Ixent;

Sobirania i Progrés

Crida per Mallorca

Un grup de persones que ens movem dins l'àmbit de la societat civil mallorquina coincidim que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena dels Països Catalans. Sense integració, unitat i sobirania no podrem assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. Coincidim que hem d'impulsar aquest projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari, i que s'ha de fer, també, des de l'àmbit i perspectiva de la pròpia societat civil amb idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions polítiques, socials, econòmiques i culturals o per l'opinió pública en general.

Des de la perspectiva de la pròpia societat civil mallorquina, el primer que hem de fer és exigir respecte i procurar que la política dels fets consumats deixi d'imposar-se a Mallorca i que la legalitat i la democràcia funcionin d'una manera escrupolosa. No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d'una manera radical i irreversible, si és fa així estam davant d’una imposició en tota regla.

Tots nosaltres aspiram a un país més just, pròsper i sostenible i a un millor estat del benestar. El creixement econòmic, territorial i social equilibrats, la sanitat pública, l’educació, les infrastructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i un amb un finançament més just. Hem d’aconseguir transmetre que més sobirania és més progrés per a tots, i que prioritzar Mallorca és prioritzar el desenvolupament de totes les persones que hi viuen i hi treballen.

També volem fer és donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional, no puguin anar junts, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt.

Ja és hora de tornar emprendre amb il·lusió, força i coratge tota la feina que encara estar per fer. Només des de la nostra unitat podem engrescar tots els mallorquins i totes les mallorquines a treballar sense fissures, conjuntament, amb determinació, empenta i bona disposició per a la consecució dels tan necessaris objectius en comú. Per tot això hem decidit sumar-nos a la iniciativa i manifest anomenat SOBIRANIA I PROGRÉS presentat en acte públic el passat 4 d'octubre del 2006 a Barcelona. Tothom és convidat a participar d'aquest projecte i a adherir-s'hi des de la nostra web:www.sobiraniaiprogrés.cat i a fer-nos arribar les seves idees, reflexions i projectes.

López Bofill, Hector; Roca, Maria Mercè; López Crespí, Miquel; Buele, Cecili; Abadal Centellas, Josep Maria...

MANIFEST PER L’AUTODETERMINACIÓ DELS PAÏSOS CATALANS

López Bofill, Hector, Professor de Dret Constitucional UPF; Roca, Maria Mercè, escriptora; López Crespí, Miquel, escriptor; Buele, Cecili, autònom; Abadal Centellas, Josep Maria, metge, Calvià – Galilea; Arranz i Morell, Pau, educador infantil, Porreres; Bellver Silvan, Ferran, psicòleg, Campanet; Bueno Bauzà, Pere Josep, funcionari, Palma; Cerdó Capellà, Maria Isabel, professora, Palma; Defior i Barcons, Beatriu, filòloga, Palma; Ensenyat Seguí, Xesca, escriptora, Pollença; Escales i Tous, Jaume, professor, Palma; Frau i Gaià, Sebastià, advocat, Palma; Gené i Ramis, Martí, metge, Palma; Marí i Torres, Francesca, soprano, Palma; Tur i Balaguer, Francesc, professor adults, Palma; Joan, Joel Actor i director; Paluzie, Elisenda Professora d'Economia UB; Puigvert, Anna Metgessa; Junqueras, Oriol Historiador; Carranza, Ramon Directiu d'empresa; Strubell, Miquel Professor de Planificació Lingüística de la UOC; Vinyals, Xavier Empresari ; Pallarès, Isabel Secretària confederal de la Intersindical CSC; Costa, Joan Professor Economia UB i investigador de la London School of Economics ; Abad, Antoni Advocat...

(Aquests només són alguns dels promotors i adherents del Manifest Sobirania i Progrés. Actualment el Manifest ja té milers de signants d’arreu dels Països Catalans i l’estranger)

Sobirania Progrés. Manifest.

QUI SOM

Sobirania i Progrés el configurem un conjunt de persones de diferents àmbits de la societat catalana que compartim la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l’assoliment de la sobirania política plena. Sense sobirania els Països Catalans no podran assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. En aquest sentit el proper pas cap a la sobirania dels Països Catalans ha de ser l’exercici del dret de decidir o dret a l’autodeterminació.

El projecte sobiranista té diferents organitzacions que, des dels seus àmbits respectius, treballen per expandir-lo. Trobem a faltar, però, l’estructuració d’un àmbit propi de la societat civil: un àmbit transversal, generador d’idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions o per l’opinió pública en general. Per Intentar omplir aquest buit es forma Sobirania i Progrés, que treballarà des de la perspectiva de la societat civil.

QUE VOLEM

Sobirania i Progrés neix amb l’objectiu d’impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat. En aquest sentit Sobirania i Progrés donarà suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista. Sobirania i Progrés vol participar activament en la definició d’una estratègia global per a l’exercici del dret a l’autodeterminació.

COM HO FAREM

Sobirania i Progrés desenvoluparà projectes propis i conjunts, vinculats a la generació d’idees i informacions, per reforçar i ampliar l’espai social que comparteix que la sobirania és necessària per al nostre progrés. S’estructurarà en primer terme, per mitjà d’un portal web que servirà de presentació, de mitjà de comunicació i per recollir l’adhesió de noves persones interessades. El portal enllaçarà els espais web de les organitzacions que assumeixin sense embuts la reivindicació sobiranista.

Tothom és convidat a participar del projecte Sobirania i Progrés. Adheriu-vos-hi des de la nostra web: www.sobiraniaiprogres.cat i feu-nos arribar les vostres idees, reflexions i projectes. Sobirania i Progrés es presenta el 4 d’octubre en un acte públic on es reivindica i es demana als partits polítics catalans: l’objectiu de la sobirania és urgent i irrenunciable, i ha de ser present en l’agenda política del país.

Adhesions: http://www.sobiraniaiprogres.cat/?seccio=adhesions

Amb en Jaume hem compartit detencions, interrogatoris de la Brigada Social, les fredes rajoles del calabós que hi havia en el soterranis del Govern Civil i també una estada a la presó de Palma per haver lluitat per la llibertat del nostre poble. Ara mateix Jaume Obrador és l'ànima de la Xarxa Internacional per la Pau i del Respecte dels Drets Humans a Burundi (RIB). Particularment sempre he considerat la feina solidària de Jaume Obrador com un dels màxims exemples pràctics de l'activitat cristiana que començà a desenvolupar a mitjans dels anys seixanta la teologia de l'alliberament. (Miquel López Crespí)

Jaume Obrador, el primer regidor del PSM a l’Ajuntament de Ciutat (1979)

D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Damià Ferrà-Ponç i Sebastià Serra en la campanya electoral del PSM de 1979 que va coordinar l'escriptor Miquel López Crespí. Jaume Obrador, antic responsable de barris de l'OEC va ser el primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat.
En aquesta època d'oportunisme ferotge, de manca de valors i de principis, crec que és bo parlar d'alguns mallorquins autènticament compromesos, d'homes solidaris amb els greus problemes del Tercer Món (sense que això vulgui dir que la preocupació pel que s'esdevé a l'exterior sigui excusa per a oblidar el que passa ara mateix aquí, a ca nostra). Voldria parlar concretament de Jaume Obrador Soler, un dels antics dirigents del comunisme illenc (OEC), primer regidor del nacionalisme d'esqueres (PSM) a l'Ajuntament de Ciutat entre els anys 1979 i 1981 i actualment un dels homes que amb més voluntat de diàleg (amant de la pau i de la justícia per damunt de totes les coses) encapçala les activitats de l'organització Veïns Sense Fronteres. Aquesta intervenció en favor de la pau ha estat (i és) forta en els països afectats pel conflicte dels Grans Llacs, especialment a Burundi i a Tanzània. Veïns Sense Fronteres, el treball solidari que encapçala Jaume Obador, començà amb un enviament d'ajuda d'emergència i finalment ha acabat amb la creació d'un ampli programa de formació per la pau i el respecte dels drets humans. En el fons es tracta d'una feina essencial: ajudar, de forma solidària, a acabar amb la política d'"apartheid" ètnic heretat de la colonització europea per construir una política d'integració basada en el retorn a l'estat de dret, els respecte als drets humans i un desenvolupament perdurable.

D'esquerra dreta: Maria Sastre, Jaume Obrador, Miquel López Crespí i un amic en un acte de solidaritat amb el poble xilè unes setmanes abans de la unitat de la majoria d'agrupacions de l'OEC amb el PSM (desembre de 1978).

Jaume Obrador va néixer a Felanitx l'any 1940. Diplomat en treball social per la Universitat de les Illes (1988) va ser ordenat prevere el 1966. De 1966 a 1972 treballà de missioner al Burundi i es va secularitzar el 1973. Jo el vaig conèixer quan era el màxim responsable del front de barris de l'Organització d'Esquerra Comunista. Amb en Jaume hem compartit detencions, interrogatoris de la Brigada Social, les fredes rajoles del calabós que hi havia en el soterranis del Govern Civil i també una estada a la presó de Palma per haver lluitat per la llibertat del nostre poble. Ara mateix Jaume Obrador és l'ànima de la Xarxa Internacional per la Pau i del Respecte dels Drets Humans a Burundi (RIB). Particularment sempre he considerat la feina solidària de Jaume Obrador com un dels màxims exemples pràctics de l'activitat cristiana que començà a desenvolupar a mitjans dels anys seixanta la teologia de l'alliberament. En termes universals el naixement i consolidació de la teologia de l'alliberament coincideix amb el Maig de 1968 a París i amb la Primavera de Praga. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a l'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). En aquell temps (i d'això en parlàvem sovint en els nostres dies de reclusió comuna a la presó de Palma) la situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la teologia de l'alliberament i de les comunitats cristianes de base. Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà en la conferència Hacia una teología de la liberación (juliol de 1968) aquestes implicacions socials del nou pensament cristià del qual Jaume Obrador és, en el meu parer, un deixeble ben fidel: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".

Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...]". Crec, sense gens ni mica de por d'errar-me, que el meu antic company de clandestinitat signaria aquest passatge de Marta Harnecker ara mateix sense cap problema.

Jaume Obrador abandonà l'església oficial justament en el moment més àlgid de les accions conjuntes cristiano-marxistes. És tractava de ser conseqüent amb el missatge de l'Evangeli en la línia de la teologia de l'alliberament. I en aquesta línia de compromís permanent trobam avui Jaume Obrador. Com ha explicat parlant del conflicte dels Grans Llacs africans, ple de l'esperança que sempre l'ha caracteritzat: "La pau és possible i està propera".

Miquel López Crespí

(8-I-01)

"Mentre hi hagi classes diferents, hi haurà projectes nacionals diferents"), afirma [Mateu Morro]. No ens ha d'enganar el pretès "nacionalisme" de la burgesia que, sota una aparença interclassista, amaga la preeminència de la defensa dels seus interessos egoistes. Mateu Morro se situa en la defensa d'un nacionalisme lligat a les classes populars mallorquines. Del grup Unió Mallorquina diu que "és un matís de la dreta local, una dreta de sempre lligada a l'Estat i als grups de pressió econòmica espanyols més importants". Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles. (Miquel López Crespí)

Els fonaments del PSM: Mateu Morro un home de combat en la lluita clandestina contra la dictadura franquista (i III)

Mateu Morro.

Han anat passant els anys, però l'amic de la clansdestinitat, l'antic secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), no amolla en la seva lluita per anar consolidant el nacionalisme d'esquerres a Mallorca. Recentment, Edicions Documenta Balear publicava Per Mallorca, important aportació del nostre bon amic i company de lluita al debat nacionalista. El llibre de Mateu Morro és una recopilació d'articles i parlaments escrits entre 1985 i 1996. Igualment, el recull de Mateu Morro és la més seriosa aportació al debat nacionalista que s'ha fet a Mallorca d'ençà de l'aparició, fa prop de trenta anys, de la famosa obra de Josep Melià, Els mallorquins. Estructurat en tres parts ("El nacionalisme a Mallorca", "Per una Mallorca lliure" i "Construir el futur"), el llibre suposa un acurat esforç d'actualització i síntesi dels temes més actuals del mallorquinisme polític. La voluntat de servei a la causa nacionalista de Mateu Morro és ja prou coneguda des dels seus anys al capdavant del comunisme illenc (OEC). Formà part dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) i de la direcció de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) fins que el 1985 va ser nomenat secretari general del PSM.

Militants de l'OEC mesos abans del congrés d´unificació amb el PSM (desembre de 1978). Mateu Morro, Pere Trias, Jaume Obrador, Miquel López Crespí o Tomeu Febrer, són alguns dels històrics dirigents del socialisme mallorquí que han reforçat el nacionalisme d'esquerra en aquests darrers trenta anys.

El llibre que comentam és una aposta decidida envers la vertebració d'una societat civil mallorquina forta i estructurada. Cap poble pot aspirar a la sobirania si no ha estat dotat de l'esquelet, de la consistència interna (expressada per mitjà d'un dens teixit associatiu) que li permeti manifestar les seves aspiracions i lluitar per elles. I en Mateu -que coneix a fons la nostra història- sap a la perfecció que aquesta consistència no vendrà mai de part de la dreta o de l'empresariat (que, a diferència del Principat, a les Illes no té ni ha tengut mai cap projecte afavoridor dels interessos nacionalistes). Diu Mateu Morro (vegeu pàg. 67): "La dreta mallorquina no posseeix cap projecte de futur que no sigui la potenciació d'un model economicosocial depredador, destructor del territori i empobridor a la llarga...". I concreta: "UCD, AP, UM, Centre Democràtic i Social, Partit Demòcrata Popular, Partit Liberal, són cares diferents d'una mateixa política: la que duu a la destrucció de la llengua i cultura, de l'entorn, al desequilibri econòmic i territorial, i al manteniment de zones de pobresa i de marginació social". I quan es demana quines classes socials han d'hegemonitzar el projecte nacionalista (perquè, com escriu molt bé l'exsecretari del PSM: "Mentre hi hagi classes diferents, hi haurà projectes nacionals diferents"), afirma que no ens ha d'enganar el pretès "nacionalisme" de la burgesia que, sota una aparença interclassista, amaga la preeminència de la defensa dels seus interessos egoistes. Mateu Morro se situa en la defensa d'un nacionalisme lligat a les classes populars mallorquines. Del grup Unió Mallorquina diu que "és un matís de la dreta local, una dreta de sempre lligada a l'Estat i als grups de pressió econòmica espanyols més importants". Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles.

Com diu més endavant l'historiador i polític (vegeu pàg. 104): "No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins". Per Mallorca és una aposta ferma per un mallorquinisme polític de caire popular, lluny de la xerrameca buida dels criats mallorquins dels colonitzadors.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

"Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal" (George Sand)

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca.

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.

En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".

Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.

Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.

Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.

El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".

No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.

Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".

Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.

Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.

De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.

Miquel López Crespí

(13-IV-04)

Cap a l'any 1968, estudiar Els moviments d'emancipació nacional d'Andreu Nin o llegir articles del tipus "Internacionalisme i nacionalisme", "Contra l'opressió idiomàtica. El dret a la llengua pròpia", o "El dret d'autodeterminació, dret fonamental dels pobles", del mateix Andreu Nin, ens obria els ulls d'una manera decisiva. Altres treballs (entre molts) que ens impactaren en els anys seixanta varen ser els materials de Maurín (La història d'Espanya és la història de les lluites separatistes, La proclamació de la República Catalana del 14 d'abril, L'independentisme català no és un moviment artificial), etc., etc. (Miquel López Crespí)

Els fonaments del PSM: Mateu Morro, un home de combat en la lluita clandestina contra la dictadura franquista (II)

(La formació política dels nacionalistes d’esquerra a començaments dels anys 70)

El IV Congrés del PSM (Inca, 1978) va elegir una direcció formada per Eberhard Grosske, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Joan Perelló, Jaume Obrador, Margalida Bujosa, Joan Mesquida, Jaume Montcades, Rafel Oliver, J. A. Adrover i Francesc Mengod. En la fotografia podem veure el moment de la votació.

La primera decisió que prenguérem conjuntament en Mateu, en Pep Capó i jo mateix fou estudiar on seria més rendible la meva militància per a l'activitat del partit. Finalment creguérem convenient que fes els exàmens de majors de vint-i-cinc anys i, com a estudiant, m'infiltràs a l'Escola Normal de Magisteri, un centre d'ensenyament on l'OEC i les Plataformes Anticapitalistes teníem molta força. Els altres fronts (barris, pobles, sabata, hostaleria, fusta, metall) ja estaven ben coberts i no era qüestió d'obligar-me a una absurda proletarització forçosa en un ram de la producció aliè als meus interessos. Aleshores estaven de moda entre els partits d'influència estalinista o maoista certs "suggeriments" vers la proletarització. Hi havia alguns quadres dirigents provinents de la petita burgesia amb gran complex de culpabilitat per no portar calls a les mans.

Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Mateu Morro (a la dreta) dos històrics dirigents del PSM. Miquel López Crespí sortí elegit membre de la direcció del PSM l'any 1978, en el IV Congrés del partit i Mateu Morro ha estat prop de dues dècades dirigint el nacionalisme d'esquerra mallorquí.

En temps de la dictadura, homes com en Mateu Morro (exsecretari general del PSM) o en Josep Capó (dirigent de la PIMEM i antic secretari general de l'OEC), seguint les indicacions del Comitè d'Illes de l'organització, coordinaven una política autènticament arrelada a la nostra realitat. En el fons l'OEC (abans OIC) era un dels partits amb una de les actuacions més independents que hom pogués imaginar. Hem de tenir en compte que alguns membres de l'organització -l'amic Mateu Morro, entre molts d'altres- feia anys que estudiaven els clàssics del pensament tant socialista com nacionalista. Jo mateix (a les pàgines primer d'Ultima Hora i després del Diario de Mallorca) havia publicat els primers articles sobre els lluitadors anticolonialistes Fanon, Lenin, Malcolm X, Che Guevara, Mao Zedong, Ben Bella, etc, etc. Cap al 1965 i fins al 1968 anàrem aprofundint en els clàssics del nacionalisme català d'esquerres (també estudiàrem pensadors conservadors com ara Prat de la Riba, Almirall, Cambó, Estelrich, etc., etc.). Però en aquells moments (parl de l'època obscura de la dictadura feixista) ens interessava molt més conèixer i assimilar les experiències dels dirigents històrics de l'esquerra catalana. Fou quan coneguérem (amb dificultats, fragmentàriament a vegades) els textos d'Andreu Nin, M. Serra i Moret, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Josep Recasens i Mercader, Amadeu Bernadó, Àngel Estivill, Hilari Arlandis, Maria Recasens, Jaume Compte... Amics i companys del Principat ens feien arribar alguns números (una joia: els miràvem com qui mira un tresor de vàlua incalculable) de La Batalla, L'Insurgent, L'Espurna, La Rambla, L'Hora, Catalunya Roja, Lluita, Avant, Octubre...

Cap a l'any 1968, estudiar Els moviments d'emancipació nacional d'Andreu Nin o llegir articles del tipus "Internacionalisme i nacionalisme", "Contra l'opressió idiomàtica. El dret a la llengua pròpia", o "El dret d'autodeterminació, dret fonamental dels pobles", del mateix Andreu Nin, ens obria els ulls d'una manera decisiva. Altres treballs (entre molts) que ens impactaren en els anys seixanta varen ser els materials de Maurín (La història d'Espanya és la història de les lluites separatistes, La proclamació de la República Catalana del 14 d'abril, L'independentisme català no és un moviment artificial), etc., etc.

L'any 1974 les Edicions Catalanes de París editaven (en dos volums) un llibre cabdal en la nostra formació militant. Es tractava de Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), de Roger Arnau (Josep Benet). En el pròleg, i sota aqueix pseudònim de "Roger Arnau", Josep Benet situava a la perfecció la rel del problema de certa incomprensió, per part d'unes determinades elits dirigents dels clandestins partits d'esquerra, del fet nacional (s'ha de recordar que ja en els anys seixanta molts fills de burgesos i d'alts jerarques feixistes i fins i tot de la rància i estantissa aristocràcia mesetària -penseu en Nicolás Sartorius del PCE!- havien ocupat els llocs de direcció d'aquests partits). Arnau apuntava molt encertadament: "Aquesta doctrina i història [el marxisme-leninisme] asseguren que en la qüestió nacional catalana no pugui prosperar la posició pseudorevolucionària d'alguns joves catalans universitaris de les generacions més recents, neòfits del marxisme, generalment fills de la burgesia i antics alumnes de les escoles més classistes del país, que per estar mancats d'una seriosa formació marxista-leninista confonen l'internacionalisme proletari amb el cosmopolitisme burgès, i que, alienats nacionalment pel franquisme, ni s'adonen ni senten l'opressió que sofreix llur poble per part de l'Estat feixista espanyol". En plena persecució salvatge de la nostra llengua i de tots els nostres signes d'identitat, força jovenets de l'alta burgesia barcelonina anaven pel món al crit de "¡El catalán es la lengua de la burguesía!".

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Articles d´opinió de Miquel Àngel Maria, Josep Melià Ques, Miquel López Crespí, Pere Fullana, Pere Muñoz, Joan Mir, Antoni Marimon, Miquel Payeras, Roger Gotarredona, Ponç Vaquer, Joan Davuid Martínez, Josep Gomila, Ruben López, Jaume Lladó...

Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Manifest del Tercer Espai per Mallorca. Fòrum de Debat Polític.

1. Tercer Espai per Mallorca, neix des de la vocació de bastir un grup de reflexió i anàlisi de la Mallorca actual des d’una perspectiva nacional, i des del compromís amb el País, per superar l’eix dreta-esquerra, com a únic referent polític, amb la vocació d’actuar i influir damunt la societat i les entitats i partits que la composen.

2. Des de la restauració democràtica, el nacionalisme a Mallorca s’ha anat constituint en diversos grups, partits i moviments que mai han esdevingut hegemònics i, pitjor encara, sempre ha tingut una representació política per sota de la realitat social, reflectida en successives enquestes i anàlisis sociològiques. L’excessiva ideologització del moviment nacionalista dins l’eix esquerra-dreta ha contribuït a la seva atomització i a la seva manca de rellevància com alternativa real de govern.

3. El nacionalisme a Mallorca, ha de situar-se en la centralitat del discurs polític, arrossegant tot l’arc de partits a bascular sobre l’eix nacionalisme-estatalisme com a element de nacionalització de la vida política. No és des dels extrems des d’on podrem estructurar una alternativa nacional amb vocació de majoria social, front a les dues cares de la mateixa moneda: PP i PSOE.

4. És des d’aquesta realitat que Tercer Espai per Mallorca, treballam per a la construcció efectiva del tercer espai, com a territori polític alternatiu als dos grans opcions o espais espanyolistes, tot situant els referents del mallorquinisme com a eix central de la realitat política.

5. S’han d’abandonar els complexos que han portat el nacionalisme a la seva desconnexió social, i s’ha de veure com a portador d’ideals positius i dels valors de la democràcia; des del seny, però des de la seva fermesa ideològica.

6. Tercer Espai per Mallorca pretén bastir la reraguarda ideològica que aculli totes aquelles persones compromeses amb la Mallorca del segle XXI. Un espai de debat i reflexió d’idees i projectes des d’una perspectiva de País, que esdevingui el laboratori d’idees –el think tank,- el punt de reflexió, de confluència i de generació de propostes adreçades a la unificació de tot el potencial del País per tal de bastir la casa comuna del nacionalisme.

7. Tercer Espai per Mallorca, no és un partit polític, ni ho pretén ser. Neix en la vocació de ser i exercir de corretja de transmissió entre la societat civil i les alternatives polítiques al servei del País, tot arreplegant tots els actius que romanen desencisats i desactivats. Bastir tots els ponts possibles i vies de col·laboració entre les forces polítiques nacionalistes mallorquines per a fer front comú davant el desolador panorama que es presenta a Mallorca, amb un PP i un PSOE com a monopolitzadors del debat i del vot d’aquesta Terra.

8. Tercer espai per Mallorca ha de tenir com un dels seus compromisos programàtics la defensa de la nostra identitat com a poble. La llengua i la cultura són elements vertebradors de qualsevol societat. Des d’aquí volem manifestar el nostre absolut compromís amb el manteniment i potenciació de les senyes d’identitat personificadores d’aquest poble.

9. Tercer espai per Mallorca té com a objectiu aconseguir el màxim sostre d’autogovern per a les Illes Balears. Un autogovern que lògicament ha de venir acompanyat d’un finançament que acabi amb el drenatge econòmic que venim patint i que compensi la insularitat com a gran entrebanc del nostre teixit industrial i de subministrament de mercaderies.

10. Tercer Espai per Mallorca fa una crida oberta a totes les persones, a totes les propostes i projectes que comparteixin el repte i la il·lusió de nacionalitzar el debat polític que, talment com ja s’ha fet a Canàries o Galícia i molt més a Catalunya o el País Basc, sigui capaç d’esdevenir una realitat a Mallorca i a les Illes Balears.

Tercer Espai per Mallorca

En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" per l'obra Ara, a qui toca?, i més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després -hem militant junts tant a l'OEC com al PSM- m'ha explicat que ja feia anys que "seguia" la meva trajectòria. L'interessaven els meus articles damunt Gramsci, Lukács, les concepcions culturals i literàries de Mao, Marx, Lenin, Trotski, les crítiques de la novel.la sud-americana, catalana o espanyola que escrivia per a l'Última Hora i el suplement de cultura de Diario de Mallorca, o els reportatges que publicava a la revista Cort sobre la conflictiva realitat illenca de mitjans dels setanta. (Miquel López Crespí)

Els fonaments del PSM: Mateu Morro, un home de combat en la lluita clandestina contra la dictadura franquista (I)

Grup de militants de l'OEC al final de la campanya electoral del Front de Treballadors de les Illes (OEC). Mateu Morro és el primer de la dreta (dret). Antoni Mir, el primer per l'esquerra i Miquel López Crespí el segon per la dreta, ajupit. Era el mes de maig de 1977. Posteriorment la majoria de l'OEC s'integraria en el PSM després d'un Congrés d'unitat, el IV Congrés, que es faria a l'antic local de l'OEC a Inca.

Per l'hivern de 1976, a la presó de Ciutat, a part dels seminaris d'història, ens entreteníem com podíem. Sovint els companys de fora em demanaven que els escrivís algun llibre de poesia combativa. Com és de suposar, en aquelles alçades de la nostra existència -a punt de fer els trenta anys!- érem a milions d'anys llum de qualsevol herència del noucentisme. El concepte d'"obra ben feta" a començaments dels anys setanta, després d'haver assimilat a fons les troballes culturals dels situacionistes, ens sonava -i ens sona encara!- a trampa, a amagatall covard de la consciència, a servitud envers els poders establerts i, sobretot, a ser participant actiu d'una situació social i cultural injusta. Pugnàvem per introduir nous valors en les concepcions literàries, anar arraconant tot el que esdevenia estantís, mancat de vida, d'esperit de revolta, d'innovació. Teníem ben a prop les actituds vitals dels Villalonga, la mateixa M. Antònia Salvà amb els seus versets en honor del general Franco, la posició en favor del feixisme de Llorenç Riber, del mateix Joan Estelrich... En tots ells trobàvem escrits justificant l'"obra ben feta" en abstracte, alhora que, activament, bastien la seva "millor obra" amb la ploma posada al servei dels botxins del nostre poble, encoratjant diàriament els escamots d'afusellament que exterminaren prop de quatre mil mallorquins i mallorquines, la flor i nata de la nostra comunitat, els homes i dones que, lluny dels cacics i els seus intellectuals, havien començat a bastir un nou país, obert, republicà, lliure.

Primer de Maig de 1978. Miquel López Crespí és al centre de la fotografia enmig d’un grup de companys de l’OEC que s’unificarien amb el PSM en el mes de desembre d’aquest mateix any. Aleshores Miquel López Crespí i Eberhard Grosske serien els encarregats d’enllestir les ponències del IV Congrés del PSM aprovades a Inca (desembre de 1978).

Parlant amb en Francesc Mengod -l'estrateg de les nostres finances!-, em suggerí la idea de fer algun llibret per a vendre'l i així ajudar l'organització econòmicament en sortir de la presó. És així que Poemes de la presó, el llibre de poesia militant que més es va vendre en temps de la transició, sorgí d'aquestes circumstàncies tan especials. El temps que ens sobrava, la necessitat de diners que tenia el partit per a pagar les fiances, la bona disposició -malgrat els atemptats de la Brigada Social- de Teresa Nieto, pel que fa a l'edició dels materials que li portàvem... tot ajudà a animar-me en la tasca. Quan el vaig tenir enllestit, Mateu Morro, aleshores el màxim dirigent del comunisme illenc i bon amic, m'escriví un sentit i combatiu pròleg que, amb una cita de Vladímir Ilitx Lenin, explicava una mica quina era la nostra concepció de la literatura i de la poesia en aquelles alçades de la lluita per la nostra llibertat nacional i social. La cita de Lenin deia: "Serà una literatura lliure, perquè servirà no a damiselles cansades de tot, no als 'Deu mil' de dalt, carregats d'avorriment i de greix, sinó a milions i a desenes de milions de treballadors, que són la flor i nata del país, la seva força, el seu futur" (Vladímir Ilitx Lenin, L'organització del Partit i la literatura del Partit).

El pròleg de Miquel Ferrer (Mateu Morro) concretava encara més aquesta concepció del fet cultural que ens era comuna a tot dos. "Avui tothom parla de la penúria cultural existent a les Illes, de l'ensopiment generalitzat que regula l'activitat creadora, gairebé de tant de parlar-ne se n'ha arribat a fer un lloc comú, s'ha convertit en un tòpic que no ens ajuda a descobrir la realitat del problema, en la disculpa d'una inhibició no justificada. No valen excuses, si existeix un desert cultural és en gran part perquè hi ha mancat un decidit esforç col·lectiu, la capacitat dels pobles dinàmics i creadors, als que ni dictadures ni feixismes aconsegueixen sotmetre".

En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" per l'obra Ara, a qui toca?, i més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després -hem militant junts tant a l'OEC com al PSM- m'ha explicat que ja feia anys que "seguia" la meva trajectòria. L'interessaven els meus articles damunt Gramsci, Lukács, les concepcions culturals i literàries de Mao, Marx, Lenin, Trotski, les crítiques de la novel.la sud-americana, catalana o espanyola que escrivia per a l'Última Hora i el suplement de cultura de Diario de Mallorca, o els reportatges que publicava a la revista Cort sobre la conflictiva realitat illenca de mitjans dels setanta.

Fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d'anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat, socialisme i llibertats nacionals per al nostre poble.

Aquell dia venia enviat pel partit, l'OEC. Tenia la missió de citar-me a una reunió secreta amb el secretari general, el menorquí Josep Capó (un dels actuals dirigents de la PIMEN) i convèncer-me de la necessitat d'entrar a formar part de l'organització. Jo ja coneixia, de feia anys, les activitats i la pràctica dels Cercles d'Obrers Comunistes, del FOC i de les JOC (fundadors de l'OEC). Havia estudiant a fons el famós "Document de Vigo" (una anàlisi profunda de la pràctica i la teoria del partit). També havia col.laborat en diverses ocasions amb les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes. En aquells moments, els darrers anys de lluita clandestina i contacte amb diverses organitzacions revolucionàries m'ho havien demostrat, en Carrillo no volia avançar vers el socialisme. Malgrat l'heroisme de molts militants del PCE (que ningú no nega), el cert era que la direcció només aspirava a conquerir certa influència entre el poble per a, després, poder pactar i negociar millor amb la burgesia un repartiment del pastís sense posar en qüestió ni l'Estat opressor, ni la propietat privada dels mitjans de producció, ni la futura forma d'Estat (monarquia o república). Per això vaig acceptar de seguida la proposta de Mateu Morro; i un dia, amb Josep Capó, ens reunírem a un banc de la Rambla i es decidí la meva entrada dins l'OEC. Mai no m'he penedit d'aquell pas.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Llompart de la Peña en el llibre Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1996) confirma les opinions de Fuster quan diu parlant d'Elegies i paisatges (pàg. 242): "D'altra banda, l'aire, diguem-ne noucentista, del poeta eivissenc, és ben perceptible. Els plantejaments i els resultats són, emperò molt diferents. Aquella visió sentimental i sovint elegíaca del paisatge, que l'Escola Mallorquina havia convertit en recepta fàcil, tòpica i superficial, adquireix a la poesia de Marià Villangómez una categoria profunda i transcendent".

Marià Villangómez en el record.

Joan Fuster, Josep M. Llompart, Tomàs Garcès, Miquel Dolç, Marià Villangómez, Margalida Pons...

Parlar de Marià Villangómez és anar a la recerca d'alguns dels més estimats records ocults en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa ara, potent, com una mar agitada per les més fortes onades. Recentment la consellera de Cultura Fanny Tur em comunicava que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villángómez. L'obra guardonada era Rituals. De sobte, els records referents a la influència de Marià Villangómez dins de la generació d'escriptors dels anys seixanta i setanta s'han acaramullat dins del meu cervell.

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

Un dia hauré d'analitzar a fons, cercant les arrels, la influència de la poesia de Marià Villangómez en algun dels meus poemaris (i concretament en aquest que ara ens ocupa, Rituals, publicat amb suport del Consell Insular d'Eivissa i Formentera per "Res Publica Edicions").

Joan Fuster, en el capítol "Notícia de les Illes, del País Valencià i del Rosselló" (Literatura Catalana Contemporània, pàgs. 254-260) deia, en parlar de la superació de l'"Escola Mallorquina" (tot situant el paper bàsic de Rosselló-Pòrcel en aquesta línia) que malgrat que de principi "els versos de Dolç i de Villangómez, en contrast amb els de Rosselló, semblaven assegurar la continuïtat de l''Escola'..." el cert és que, continua Joan Fuster: "L'evolució es precipita en uns anys, i canvia completament la fesomia del grup insular. Es pot observar en el procés seguit per l'obra de Miquel Dolç i per la de Marià Villangómez... els tres primers volums publicats per Marià Villangómez -Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950)- continuen la línia tradicional de les Illes. Després, amb Els béns incompartibles (1954), i els llibres que el seguiren, Ceguesa de l'estel (1956), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1958), Declarat amb el vent (1963) etc., la seva poesia experimenta, també, una poderosa creixença interior i absorbeix estímuls intel·lectuals i ètics més profunds que els que eren habituals en l''Escola'".

Llompart de la Peña en el llibre Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1996) confirma les opinions de Fuster quan diu parlant d'Elegies i paisatges (pàg. 242): "D'altra banda, l'aire, diguem-ne noucentista, del poeta eivissenc, és ben perceptible. Els plantejaments i els resultats són, emperò molt diferents. Aquella visió sentimental i sovint elegíaca del paisatge, que l'Escola Mallorquina havia convertit en recepta fàcil, tòpica i superficial, adquireix a la poesia de Marià Villangómez una categoria profunda i transcendent". En l'apartat "Nota sobre Marià Villangómez" del magnífic treball de Margalida Pons Poesia insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta poden copsar la vital influència, en la poesia de Villangómez de Pedro Salinas, Jorge Guillén, García Lorca, Alberti i Cernuda. Influència, evidentment, que també podem trobar en Llompart de Peña, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover. Com diu Margalida Pons: "Si a aquests noms afegim els que apareixen a les seves versions de poesia estrangera (Pound, Rimbaud, Mallarmé, Valéry, Hardy i Laforgue, entre altres), l'escola postsimbolista es fa visible amb absoluta claredat".

Un dels poemaris de Villangómez que més m'impressionà en el seu moment va ser El cop a la terra (Editorial Moll, 1964). Un poemari del qual Josep M. Llompart havia escrit en Els nostres escriptors (pàg. 243): "El cop a la terra és el llibre on la visió del propi poble, del material humà del propi poble, troba una expressió més plena. La gent d'Eivissa, les vides anònimes, amb les seves alegries, les seves penes i els seus treballs, que donen fesomia pròpia a la col·lectivitat insular, hi són objecte d'una interpretació plena d'emoció i de bellesa".

De cop i volta, rellegint Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950), Els béns incompartibles (1954), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1962) o Declarat amb el vent (1963), en tornaven a la memòria molts records: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana, de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana amb un poemari de Marià Villangómez sota el braç.

Seria impossible, en un article tan curt, deixar constància escrita de tota l'obra del poeta eivissenc, de les traduccions de poesia que inclouen des dels sonets de Shakespeare a poetes com Keats, Baudelaire, Yeats i Dylan Thomas, entre d'altres. La importància cultural de Versions de poesia moderna (1971) i Recull de versions poètiques (1974) és prou evident. Dos volums en prosa, L'any en estampes i Llibre d'Eivissa situen Maria Villangómez com un prosistes d'excellent qualitat.

Com digué Tomàs Garcès (Pròleg a la Poesia de Marià Villangómez, dins Serra d'Or, núm. 114, març de 1969: 40-41): "Villangómez Llobet és, per damunt de tot, un poeta insular. Els seus llibres són, abans que res, llibres d'Eivissa, que ell ha descrit (Llibre d'Eivissa, L'any de les estampes) en una prosa acurada, elegant, exacta...)".

Marià Villangómez va rebre l'any 1989 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Abans, el 1955, havia guanyat un premi literari a Cantonigròs per Sonets a Balansat i el premi de la Crítica de Serra d'Or (Traducció, 1984) per Trenta-quatre poemes de W.B. Yeats i el Jaume Vidal Alcover de teatre, dels Premis Cavall Verd. Igualment va ser mereixedor del premi Crítica de Serra d'Or (1987) per Obres Completes. L'any 1989 obtingué el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Miquel López Crespí

Publicat (13-V-02)

CGT: "Amb aquesta llei es legitima per a sempre el règim franquista al reconèixer les seves sentències-farsa, al no condemnar-les per flagrant vulneració de dret, al no anul·lar-les, deixant que sigui cada víctima qui hagi de demostrar la seva innocència i preservant, en tot cas, la identitat dels responsables d'aquestes arbitràries sentències franquistes".

La CGT considera que la Llei de la Memòria Històrica no condemna el règim franquista ni rehabilita de forma expressa a les seves víctimes.

A la vista del text de la futura Llei de Memòria Històrica que el Govern ha defensat en el Congrés dels Diputats el 14 de desembre de 2006, i en consideració de les reivindicacions bàsiques que com organització presentàvem el passat 2 de desembre de 2004 davant la Comissió Interministerial creada per a l'estudi de la situació de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme, CGT manifesta públicament la seva posició d'absolut rebuig al text d'aquesta futura Llei de Memòria Històrica per les següents raons bàsiques:

* Les posicions defensades per CGT no es reflecteixen de forma clara i contundent en la llei, com podem comprovar en els àmbits de

(1) Recuperació de les persones assassinades, empresonades, bandejades, torturades, sepultades en fosses comunes, executades, esclavitzades, depurades ideològicament, condemnades en processos judicials irregulars per un govern il·legítim i il·legal;

(2) Recuperació de les idees defensades des de concepcions republicanes i anarcosindicalistes enfront de l'alçament militar. Idees socials, econòmiques, culturals, educatives, organitzatives que han de ser recuperades i traslladades als textos escolars;

(3) Recuperació de documents per a conèixer la nostra història en la seva totalitat;

(4) Recuperació de béns i del patrimoni confiscat i posteriorment mal distribuït.

* Aquesta llei de la Memòria Històrica no condemna el règim franquista ni rehabilita de forma expressa a totes les seves víctimes.

* És una llei que té com objectiu la desmemoria històrica col·lectiva d'una societat que va lluitar per un sistema de llibertats legalment constituït i tot ho redueix a una anecdòtica recuperació de memòries individuals, ignorant realment el genocidi sofert per la societat espanyola que va participar en aquesta lluita.

* És una llei que juga a l'equidistància entre víctimes i botxins. Una llei que, renunciant a la recuperació de la memòria històrica col·lectiva, ignora que la lluita per la defensa del sistema democràtic no va ser un procés individualitzat sinó social, ignora la necessitat de defensar com Estat de Dret els valors de la llibertat, la democràcia, la justícia, i que això sigui transmès als centres educatius perquè formi part de la nostra consciència col·lectiva.

* En conseqüència, és una llei que no anul·la d'ofici les sentències i judicis sumaríssims del franquisme, de manera que frustra totes les expectatives de rescabalament de la justícia, reconeixement, dignificació, deute moral i material que precisen totes les víctimes i lluitadors anticolpistes i antifranquistes, com així es ve exigint des de les diferents associacions, col·lectius i institucions que defensen els drets humans.

* És una llei en la qual l'Estat de Dret fa abandó de tota responsabilitat legal i jurídica en relació amb les víctimes i lluitadors per les llibertats, reduint la seva actuació a un paper assistencial, traslladant de forma individual a cada víctima la seva responsabilitat per a lluitar, en un entramat burocràtic durant un any, pel seu reconeixement personal, la seva reparació.

* Amb aquesta llei es legitima per a sempre el règim franquista al reconèixer les seves sentències-farsa, al no condemnar-les per flagrant vulneració de dret, al no anul·lar-les, deixant que sigui cada víctima qui hagi de demostrar la seva innocència i preservant, en tot cas, la identitat dels responsables d'aquestes arbitràries sentències franquistes.

* Les sentències franquistes representen la repressió de la lluita en defensa de la llibertat i la democràcia. Si l'actual democràcia no anul·la aquestes sentències, la democràcia es fa còmplice i indirectament les assumeix. Per a CGT, allò que va condemnar la dictadura franquista i a qui va condemnar, no pot seguir condemnant-lo la democràcia.

* L'Estat es renta les mans en el procés de localització i identificació de fosses comunes i víctimes, i no pren cap compromís polític. És una llei que no aprofundeix en la dignificació de les víctimes i de les idees que defensaven.

* Estam davant una llei de tràmit i rentat d'imatge davant l'opinió pública i les associacions i col·lectius per la recuperació de la memòria, una llei que burocratiza tot el procediment individualitzat de reparació, que no assumeix cap de les reivindicacions que hem presentat com organització juntament amb nombrosos col·lectius socials, associacions…

Des de CGT fem una crida a la MOBILITZACIÓ SOCIAL I CIUTADANA enfront d'aquesta llei frustrant així com el BOICOT a quantes mesures simbòliques i honorífiques es plantegen en la mateixa com si es tractés d'oferir plats de llenties (concessió de medalles, concessió d'ajudes testimonials, presentació de sol·licituds individualitzades…).

Cal seguir lluitant fins a l'esclariment en profunditat de l'etapa franquista per a restaurar la veritat sobre l'horror de la dictadura, per a restaurar la dignitat de totes les víctimes i la dignitat de les seves idees.

Web Ixent –Esquerra antifeixista i anticapitalista de les Illes