Miquel López Crespí - Memòria històrica

Vull sumar-me, espontàniament i informalment, al manifest que un grup altament qualificat d'escriptors signaren divendres, a Palma. Durant aquesta legislatura, molts de nosaltres hem patit tota casta de vexacions i marginacions de caràcter sectari per part de les institucions públiques insular i autonòmica, pel fet d'haver donat suport al Pacte de Progrés i d'haver fet part de la seva maquinària de govern. En qualsevol cas, allò que inspira i fonamenta la nostra posició no és la revenja, sinó la coherència, el compromís que hem mantingut i la lleialtat a una manera molt concreta d'entendre el país i el seu futur. (Pere Fullana)

La cultura en «Bloc»

Per Pere Fullana. Historiador.

Vull sumar-me, espontàniament i informalment, al manifest que un grup altament qualificat d'escriptors signaren divendres, a Palma. Durant aquesta legislatura, molts de nosaltres hem patit tota casta de vexacions i marginacions de caràcter sectari per part de les institucions públiques insular i autonòmica, pel fet d'haver donat suport al Pacte de Progrés i d'haver fet part de la seva maquinària de govern. En qualsevol cas, allò que inspira i fonamenta la nostra posició no és la revenja, sinó la coherència, el compromís que hem mantingut i la lleialtat a una manera molt concreta d'entendre el país i el seu futur.

Des d'aquesta perspectiva imagín el Bloc i voldria pensar en un bloc cultural sòlid i amb una capacitat especial per definir-se com a plural. Em sent orgullós d'haver col·laborat amb un govern que confià a Damià Pons, Joan Melià i Pere Muñoz, sobretot, la gestió i les polítiques culturals. Continuu racionalment i emocionalment molt a prop de Damià Pons i del seu disseny de política cultural, tot reconeixent les limitacions i els emperons que suposa manifestar-me tan explícitament. Avui per avui, a les Illes Balears és difícil millorar el projecte cultural que presenta el Bloc, sobretot perquè compta amb les simpaties d'un sector rellevant del PSIB-PSOE i perquè no té alternativa per la dreta. El descontent per l'esquerra és necessari i corrector, sobretot perquè ningú tampoc no té dret de comportar-se com a portaveu de la identitat del país. El desconcert i la fragmentació de l'imaginari nacional també és, en bona part, una conseqüència de les misèries, dels complexos i de la igolatria que ha empestat i enfrontat individus i col·lectius culturals, més o menys diversos. Suport, per tant, a tots aquells senyals que apuntin cap a un canvi de direcció i permetin fecundar una alternativa a les polítiques de confrontació i de malversació del capital cultural i identitari nostre. La conjuntura actual no és excessivament esperançadora, en bona part perquè tots ens sentim mal acompanyats o sols; però vénen temps nous, malgrat tot.

Diari de Balears (6-V-07)

Damià Pons, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Bartomeu Fiol, Hèctor López Bofill, Maria Antònia Oliver, Tomeu Martí, Joan Perelló, Jaume Santandreu, Biel Florit, Miquel Cardell...

Els escriptors mallorquins amb el Bloc per Mallorca

Els sotasignants, preocupats per la magror de les polítiques culturals, per les iniciatives de despersonalització i banalització del país, i, en concret, pels intents de fer perdre prestigi cultural i social a la llengua catalana a Mallorca, manifestam el nostre suport a la candidatura Bloc per Mallorca com instrument de canvi en positiu a favor de la nostra llengua i cultura.

Xavier Abraham, Sebastià Alzamora, Miquel Bezares, Alfred Bosch, Miquel Cardell, Josep Ramon Cerdà, Rafel Crespí, Aina Ferrer, Tomeu Ferrer, Antoni Figuera Salvà, Tomeu Fiol, Biel Florit, Conxa Forteza Bruno, Josep Antoni Grimalt, Bernat Joan, Oriol Junqueres, Hèctor López, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Maria Ballester, Antoni Marimón, Tomeu Martí, Antoni Mas, Joan Francesc Mira, Pere Morey, Bernat Nadal, Josep Noguerol, Maria Antònia Oliver, Francesca Palou, Joan Perelló, Damià Pons, Pere Antoni Pons, Nofre Pons, Jaume Rosselló Mir, Josep Joan Rosselló, Maite Salord, Gabriel ST. Sampol, Jaume Santandreu, Antoni Sbert, Miquel Àngel Vidal, Antònia Vicens, Biel Mesquida, Sebastià Perelló... (Cada dia augmenta el nombre d´escriptors que donen suport al Bloc per Mallorca. En el seu moment es farà públic el nom de tots els autors que es van afegint a aquesta iniciativa).

L’estalisme (PCE-PSUC) contra la Revolució: els Fets de Maig (1937)

El dimecres 5 de maig de 1937 la major part dels diaris barcelonins no van sortir al carrer i la ciutat es va despertar amb una relativa tranquil·litat. A mig matí combats sagnants es van renovar, particularment a la plaça Catalunya, la Via Laietana, al carrer Corts i les zones properes al Palau de la Generalitat. Tancs disparant amb la metralladora evolucionaven per les Rambles. Les lluites d'aquest dia es van centrar no en atacar els centres oficials, resguardats per la força pública, sinó els centres vitals de les respectives organitzacions, fou el començament de l'extermini de les organitzacions entre elles. Les botigues que havien obert tancaren, els grups armats escorcollaven els vianants destrossant els seus carnets sindicals.

Les forces policíaques confiscaren la redacció i els tallers de La Batalla, el diari del POUM, on van efectuar diverses detencions i s'apoderaren de fusells i bombes de mà. A mig dia va sortir una nota oficial comunicant el nomenament del nou govern de la Generalitat, compost per Carles Martí Feced, d'Esquerra Republicana de Catalunya; Valeri Mas, secretari de Comitè Regional de la CNT; Antoni Sesé, secretari general de la UGT, i Joaquim Pou, de la Unió de Rabassaires. Quan Antoni Sesé es dirigia al Palau de la Generalitat en un cotxe oficial per prendre possessió del seu càrrec, va ser atacat al carrer Casp, davant del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT, i morí acte seguit. Aquest fet, sumat al coneixement de la mort de Domingo Ascaso Abadía, va fer que la indignació general campés i que els combats es generalitzessin arreu. També aquest dia es va produir l'assassinat dels intel·lectuals anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri: el dia abans, 4 de maig, es va escorcollar el domicili dels dos italians (plaça de l'Àngel, 2, 2n, 2a) amb la intenció de segrestar uns textos d'un llibre que Berneri estava escrivint; i l'endemà, a les sis de la tarda, es van presentar de bell nou una dotzena d'individus armats al domicili dels anarquistes, els van treure d'allà i els van assassinar prop de ca seva; els cossos va ser recollits aquella mateixa nit per la Creu Roja i portats al dipòsit de l'Hospital Clínic. Com que Sesé ja no podia ser conseller de la Generalitat, la UGT va triar Rafael Vidiella com a substitut.

Es van donar intents d'assalts diversos des de tots els grups: al Palau de Justícia, a la Comissaria General d'Ordre Públic, a la caserna de la Guàrdia Nacional Republicana (nou nom de la Guàrdia Civil), al Sindicat Únic de Sanitat, a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries, al Comitè Regional de la CNT... El grup Los Amigos de Durruti van editar un full on es pretenia donar un nou contingut revolucionari radical a la lluita anarquista durant els combats, intent que va ser immediatament desautoritzat pels Comitès Regionals de la CNT i de la FAI. Aquella tarda van arribar al port de Barcelona els bucs de guerra republicans Lepanto i Sánchez Barcaiztegui, que es van posar a les ordres de la Generalitat, fet que implicava la intervenció del Govern Central en el conflicte, que es feia amb el poder de l'Ordre Públic a Catalunya i nomenava delegat de l'Estat al tinent coronel Alberto Arrando, que abans exercia el comandament de les forces de seguretat i d'assalt. També el Govern de la República va designar el general Pozas per exercir el càrrec de cap de la Quarta Divisió Militar. És a dir, que el govern de la Generalitat perdia automàticament dues atribucions importants: la d'Ordre Públic i la de Defensa.

El nou delegat de l'Estat per a Ordre Públic va exigir a totes les organitzacions que deposessin les armes. Durant la tarda, des de micròfons instal·lats al Palau de la Generalitat, es van dirigir al públic Vidiella, per la UGT; Vàzquez, per la CNT; Josep Tarradellas, per ERC; Pedro Herrera, per la CNT; Miquel Valdés, Víctor Colomer y Pere Ardiaca, pel PSUC, i Frederica Montseny, per la CNT i en qualitat de ministra de la República --s'ha de dir que l'automòbil de Montseny havia estat atacat hores abans. Abans de la mitja nit, els comitès responsables de la UGT i de la CNT van lliura una nota conjunta on ordenava a tots els afiliats que s'incorporessin immediatament a les seves tasques habituals i evitar tota mena de pertorbacions i topades hostils mútues. Mentrestant, les forces de la 26 Divisió de la CNT, comandats per Gregori Jover i Máximo Franco, i els elements de la 29 Divisió del POUM, que s'havien concentrat a Barbastro per marxar sobre Barcelona, es van aturar a Binefar, persuadits pels delegats del Comitè Regional de la CNT i per Juan Manuel Molina, subsecretari de Defensa de la Generalitat, que havia que evitar tot gest agressiu.

Ateneu Llibertari Estel Negre

Gairebé cinquanta escriptors catalans s'han adherit a un manifest de suport a la candidatura Bloc per Mallorca «com a instrument de canvi en positiu en favor de la nostra llengua i cultura», davant la preocupació que senten per «la magror de les polítiques culturals, per les iniciatives de despersonalització i banalització del país i, en concret, pels intents de fer perdre prestigi cultural i social a la llengua catalana a Mallorca». (Diari de Balears)

Una cinquantena d'escriptors illencs signen un manifest de suport al Bloc

Demanen un canvi en positiu en favor de la llengua i de la cultura

Damià Pons, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Bartomeu Fiol, Hèctor López Bofill, Maria Antònia Oliver, Tomeu Martí, Joan Perelló, Jaume Santandreu, Biel Florit, Miquel Cardell...

Els escriptors mallorquins amb el Bloc per Mallorca

Els sotasignants, preocupats per la magror de les polítiques culturals, per les iniciatives de despersonalització i banalització del país, i, en concret, pels intents de fer perdre prestigi cultural i social a la llengua catalana a Mallorca, manifestam el nostre suport a la candidatura Bloc per Mallorca com instrument de canvi en positiu a favor de la nostra llengua i cultura.

Xavier Abraham, Sebastià Alzamora, Miquel Bezares, Alfred Bosch, Miquel Cardell, Josep Ramon Cerdà, Rafel Crespí, Aina Ferrer, Tomeu Ferrer, Antoni Figuera Salvà, Tomeu Fiol, Biel Florit, Conxa Forteza Bruno, Josep Antoni Grimalt, Bernat Joan, Oriol Junqueres, Hèctor López, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Maria Ballester, Antoni Marimón, Tomeu Martí, Antoni Mas, Joan Francesc Mira, Pere Morey, Bernat Nadal, Josep Noguerol, Maria Antònia Oliver, Francesca Palou, Joan Perelló, Damià Pons, Pere Antoni Pons, Nofre Pons, Jaume Rosselló Mir, Josep Joan Rosselló, Maite Salord, Gabriel ST. Sampol, Jaume Santandreu, Antoni Sbert, Miquel Àngel Vidal, Antònia Vicens, Biel Mesquida, Sebastià Perelló... (Cada dia augmenta el nombre d´escriptors que donen suport al Bloc per Mallorca. En el seu moment es farà públic el nom de tots els autors que es van afegint a aquesta iniciativa).

La Lliga Comunista Revolucionària (IVª Internacional) es converteix en el partit més votat de la vertadera esquerra a França

Els tres partits comunistes de tendència trotskista (LCR, Lutte Ouvrière i el Partit dels Treballadors obtenen 2.400.000 vots)

Malgrat la pressió del “vot útil” que ha afectat a sectors militants del propi partit, el candidat de la Lliga Comunista Revolucionària, Olivier Besancenot, ha obtingut en el recompte definitiu el 4’08 % dels sufragis, que fan 1.498.835 vots.Es tracta de tot un èxit. L’any 2002, el resultat havia estat d’1’2 milions de vots. Hi ha hagut doncs un progrés substancial pel que fa al nombre de vots – 290.000 sufragis més, val a dir un augment del 24 % -, tot i que el resultat reflecteix una lleugera disminució – del 0’12 % - pel que fa al percentatge global.

Només un elector de cada tres que havien votat per Olivier Besancenot el 2002 ha tornat a fer-ho en aquesta ocasió. La meitat ha votat per Ségolène Royal (un 36 %) o per François Bayrou (el 13 %). Més d’un milió d’electors i d’electores han votat Besancenot per primera vegada, i la majoria d'aquest vot és femení (55%) i jove (el 49% dels votants tenen menys de 35 anys). A l'elecció del 2002, el mateix candidat havia obtingut el 33% dels seus vots entre la gent de 45 a 64 anys.

Els departaments on Besancenot passa del 5 % del vot són departaments tradicionalment vinculats a l’esquerra i amb una forta implantació del PCF. Aquest és el cas dels departaments del Nord-Pas-de- Calais, de Picardie, però també de les regions d’Auvernia i de Llemotges.

Entre els aturats i aturades, Olivier Besancenot obté el seu millor resultat: un 8 %. Obté un 6 % entre els obrers i també un 6 % entre els empleats. D’una manera més global, els estudis indiquen que els resultats obtinguts entre els assalariats i assalariades assoleixen el 6 %, igual en el sector públic que en les empreses privades.

La campanya de Besancenot s'ha centrat en la redistribució de les riqueses, la qüestió de l’atur, del poder adquisitiu dels salaris, i la problemàtica de l’exclusió social i la precarietat, les desigualtats socials , el dret al treball i l’accés a un habitatge digne. Aquests temes en canvi semblen molt allunyats de les perspectives electorals de l'esquerra a Balears.

El programa del candidat de LCR s'ha mantingut distant del programa neoliberal del Partit socialista, fet també que ha determinat la manca d'acord amb altres formacions a l'esquerra del Partit Socialista que han fracassat de manera clara, perquè l'electorat ha considerat que posats a rebaixar programes en funció de la unitat amb el PS, val més votar directament a la candidata del PS.

D'altra banda, la candidata del PS no ha demanat el vot del PCF, o de Bové, ni dels Verds de Dominique Voynet.El vot que demana la candidata del PS és el del candicat del "centre".

Amb tot, a la segona volta Besancenot demana votar contra Sarkozy, que tot i que s'expressi amb la papereta de Royal, no significa que es doni suport a la candidata del Partit Socialista.

En 22 departaments, Besancenot supera el 5 % de vots. En divuit més, els seus resultats se situen entre el 4’4 % i el 5 %. Els resultats més febles apareixen a París (2’10 %) o als departaments més benestants dels Alps Marítims, Hauts-de-Seine o Yvelines. En el conjunt dels 95 departaments metropolitans, el candidat de la LCR supera Marie-George Buffet (PCF). Els resultats d’algunes ciutats són francament prometedors: Le Havre, 6’28 %; Tergnier, 8’48 %; Calais, 7’15 %... Tot i els resultats modestos, també hi ha hagut un progrés espectacular a Còrsega i als departaments i territoris d’ultramar. A l’illa de Guadeloupe, el candidat de LCR passa del 500 vots a 4.276; a la Martinique, igualment a les Antilles, puja de 421 a 4.045. A la Reunió, de 4.500 a 9.416, i a Còrsega de 2.983 a 5.941. Tots aquests resultats es deuen a l’esforç dels agrupaments política amics de LCR , Grup revolució socialista (GRS) de les Antilles, Maron de l'illa de Reunió i d’A Manca naziunale a Còrsega.

Nota: Les expressions més properes a la LCR francesa en el cas de l'Estat Espanyol són Revolta Global, Espacio Alternativo, i agrupaments similars que operen en altres formacions d'esquerra nacionalista o d'Izquierda Unida, fet derivat del fracàs de la unitat LCR-MC a l'Estat Espanyol. Lutte Ouvrière no disposa d'estructura pròpia a l'Estat Espanyol, si bé compta amb militants, i el Partit dels Treballadors és l'equivalent al POSI. (trotsquistes lambertistes que han incorporat elements d'altres corrents, socialistes com és el cas de Mallorca, o llibertàries, en el cas francès).Generalment es tracta de partits molt arrelats dins el món sindical. El fet determinant és la descomposició del PCF com espai electoral propi.

Web Ixent (L’Esquera Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Esquerra denuncia que el Diario de Mallorca l’exclou de la campanya electoral

Palma · 02/05/2007

Els candidats d’Esquerra a cinc poblacions de Mallorca (Joan Miquel Chacón, a Calvià; Sion Galmés, a Marratxí; Miquel Àngel Sureda, a Pollença; Miquel Ques, a Alcúdia; i Julià Gayà, a Sineu) han denunciat que el Diario de Mallorca els exclou dels debats electorals que està fent de cara a les properes eleccions municipals. Segons la formació, Esquerra es presenta en aquestes eleccions a poblacions que representen un 80% de la població de Mallorca, amb candidatures a 15 municipis. Tot i que Esquerra es presenta a vuit dels setze municipis on el diari celebra debats, la formació no hi pot participar. Esquerra denuncia que UM, sense representació a Marratxí, participi al debat d’aquest municipi; o que EU, sense representació a Manacor, Andratx o Pollença participi en el seu; o que el Partit Liberal de Campos, participi al debat campaner sense tenir representació ni municipal, ni autonòmica, ni estatal. Els candidats critiquen l’actitud del Diario de Mallorca, per no promoure la participació de totes les forces polítiques. Esquerra considera que, tot i l’omissió i minimització que aplica el Diario de Mallorca, el creixement que ha experimentat el partit no s’atura i que, després de les eleccions la presència d’Esquerra als ajuntaments serà més que evident.

Tribuna Mallorca

Web Ixent (l’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

[Ais] Debats sense Esquerra

Pau Arranz Morell

Wed, 02 May 2007 23:21:41 –0700

Bones companys,

Els debats que està organitzant el Diario de Mallorca han exclòs sistemàticament Esquerra. Dels 16 debats que organitzen a diferents municipis, Esquerra s'hi presenta a 8. Els 8 candidats han quedat exclosos sistematicament. Us anim a demanar explicacions al seu director. Amem si rebent un munt de missatges reconsideren la seva postura. Us adjunt l'enllaç directe amb la secció de suggerències. Si us agrada, jo he escrit això:

Senyor director,

El seu diari organitza diversos debats a diferents munipis de Mallorca. A cap d'aquests debats s'ha permès participar a Esquerra. Aquest partit es presenta a munipis com Alcúdia, Pollença, Calvià, Marratxí i Sineu entre d'altres. Els ciutadans tenen dret a escoltar les propostes de tots els candidas. En cas contrari no seran debats justos. I no val l'excusa de que sols hi participen els partits que ja tenen representació als consistoris. UM de Marratxí, EU de Manacor o el Partit Liberal de Campos no tenen representació i si participen. Esper una resposta i l'anim a que reconsiderin la seva postura i incloguin Esquerra als debats.

Atentament,

Pau Arranz Morell

http://www.diariodemallorca.es/servicios/sugerencias/sugerencias.jsp?pNumEjemplar=1519&rand=1178169015424

Salut i gràcies!

L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (II)

"Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)

Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.

A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, illustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.

'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.

'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.

'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".

Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.

Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:

"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excellent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".

Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.

A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).

He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.

Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (I)

"Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?". (Miquel López Crespí)

L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.

Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.

Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?

L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.

Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien installat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions.(Miquel López Crespí)

Centenars d’articles en defensa de la cultura catalana i l’esquerra nacionalista

LA VII DIADA PER LA LLENGUA I L'AUTOGOVERN

La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions. És evident que en aquests darrers anys (sobretot després de la mort del dictador i de la fi de la dictadura feixista) les entitats culturals (especialment l'OCB) han fet molt per salvaguardar la nostra cultura. Però aquesta cultura lluita (com els països espoliats del Tercer Món) contra una feresta mudialització capitalista que posa en perill el 90% de les llengües minoritàries existents. En el fons, el problema de la immigració no pot deslligar-se de la brutal consolidació del model de desenvolupament capitalista (el turisme) iniciat amb virulència a mitjans dels seixanta. La "balearització" de l'economia (la dependència del turisme de masses), la destrucció del nostre medi ambient, l'extinció progressiva de l'agricultura de les Illes són, entre moltes d'altres causes, els autèntics culpables de l'arribada forçada de milers i milers d'immigrats de totes les contrades de l'estat i d'altres països. És ben cert que un percentatge ben alt d'aquests nouvinguts no coneix les profundes arrels d'una cultura millenària (la catalana). Però el problema no és criminalitzar, com fa la "nostra" extrema dreta, aquesta immigració (força de treball, per altra banda, que és el fonament de la riquesa de les Illes). El que necessitam no són camps de concentració ni forns crematoris per als ciutadans i ciutadanes d'altres nacions de l'estat. L'esforç per preservar la cultura pròpia no és una batalla de cognoms ni de lloc de naixença. El combat s'estableix entre els partidaris del nostre anihilament com a poble i els defensors de les nostres llibertats nacionals i drets socials. En criminalitzat el "forasterum" aquesta extrema dreta falsament nacionalista el que fa és agreujar el problema en desviar el centre d'atenció essencial. És el capitalisme, el model salvatge de depredació econòmica, el que crea els problemes socials, culturals i polítics a les nacions. Mai a l'inrevés. Aquí del que es traca és d'aconseguir la inserció social i ciutadana dels nouvinguts. Com molt bé deia l'amic Joan F. López Casasnovas en el parlament que va fer fa unes setmanes a Lluc en la III Trobada d'Amics i Socis de l'OCB: "Primer són els drets (civils, socials, polítics). Abans de demanar adhesions a essencialismes que ningú no sap prou bé com definir, cal fer dels immigrats, residents, ciutadans, perquè només des de la llibertat i la plenitud i la igualtat de drets és possible construir el futur d'un país en què els seus ciutadans se sentin actors de la història i maldin per conservar un patrimoni cultural fruit de la capacitat de diàleg i d'autogovern".

Aquest és el repte que ens té plantejat el segle que ara comença.I per això és important la participació de tots els ciutadans i ciutadans de les Illes en la VII Diada per la Llengua i el Ple Autogovern que convoca l'OCB i munió d'entitats culturals i cíviques de les Illes. La Diada d'enguany serà dissabte dia cinc de maig i començarà a les 18,30 a ses Voltes (Parc de la Mar). Com cada any hi haurà ballada popular, rock, passacarrers, "personatges de les Rondaies de Pere Pujol", tallers, tamborada... No cal dir que som nombrosos els ciutadans que fem nostres les crítiques de la Junta Directiva de l'OCB al Govern Balear quan reclama al Pacte de Progrés "que prengui mesures de xoc en favor de la llengua, com requereix el compliment del seu propi programa quan es compromet a 'la normalització lingüística en tota la seva extensió'; quan diu que 'la llengua catalana... serà objecte d'especial protecció i normalització en tots els àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural del país'; quan diu que 'la normalització lingüística es farà respectant els drets de tots aquells que integren la nostra societat i que tenen com a pròpies altres llengües (especialment la castellana) i es possibilitarà a totes aquestes persones el coneixement de la llengua i la cultura pròpies de les Balears per facilitar-ne la integració i la cohesió social del país'".

Com diu molt bé l'OCB: "Al cap de dos anys, a mitjan legislatura, hem d'exigir al Govern que faci molt més del que ha fet fins ara, perquè amb un pla de xoc i el compliment d'aquest programa no sabem si la llengua se salvarà, però sense la seva adopció segur que no ho farà de cap de les maneres".

Per tant, i perquè és indefugible, cal també enguany assistir de totes totes a la Diada per la Llengua i demanar al Govern Balear que actuï de forma decidida en defensa de la nostra cultura amenaçada per la mundialització. Per això: Sí, a un pla de xoc; sí, al total compliment de la Llei de Normalització; sí, a fer pinya per la llengua; sí, a fer possible a tothom l´ús de la llengua!

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-V-01)

La participació a Palma (Mallorca): CCOO s'acostà a 400, UGT a devers 350, USO prop de 100 i la CGT i la CNT devers 50.

Editorial de Diari de Balears

Agonia

L'agonia del Primer de Maig a les Balears fa anys que es repeteix. S'escenifica així no tan sols l'escàs protagonisme dels sindicats en el teixit civil, sinó la manca d'idees per oferir alguna cosa millor que banderes, discursos o paelles al sol

Els sindicats balears s'han de plantejar què fer durant la jornada festiva del Primer de Maig. Ahir es va fer més palesa que mai la pobra participació de treballadors en els seus actes, i l'artificialitat amb la qual vesteixen una convocatòria que respon a molt poques expectatives. A més, i davant l'escassa conflictivitat, les reivindicacions dels seus líders sonen desfasades, ja que atenen més a qüestions socials que no pas laborals. Per acabar d'arrodonir-ho, la divisió entre les organitzacions posa en relleu que es guanyen a pols la seva pèrdua d'influència, perquè si res exigeix la societat als interlocutors socials és comunicació i diàleg constructiu.

L'agonia del Primer de Maig a les Balears fa anys que es repeteix. S'escenifica així no tan sols l'escàs protagonisme dels sindicats en el teixit civil, sinó la manca d'idees per oferir alguna cosa millor que banderes, discursos o paelles al sol. Per a això, és millor quedar a la seu i viure la festa en família i en companyonia.

Dia del Treballador

Un Primer de Maig viscut "en família"

La poca participació en les manifestacions marcà la celebració del primer de maig

E. DOMÈNECH.Palma.

Els líders sindicals feren una crida a tots els treballadors a votar de manera massiva en les properes eleccions del 27 de maig i a canviar així les polítiques que s'apliquen ara a les Illes. CCOO i UGT tornaren a celebrar l'1 de maig per separat, però tot i així els missatges eren semblants. «Prou» a l'especulació territorial, no a la corrupció i sí a la igualtat i a la qualitat de l'ocupació.

Cap de les centrals no aconseguí engrescar de manera massiva els seus afiliats en la celebració del primer de maig. Devers mil persones assistiren a les cinc manifestacions, gairebé la meitat que l'any passat. CCOO s'acostà a 400, UGT a devers 350, USO prop de 100 i la CGT i la CNT devers 50.

El final de legislatura dugué les centrals a fer un repàs de les actuacions del Govern del PP durant aquests quatre anys. El secretari general d'UGT, Lorenzo Bravo, afirmà que hi ha hagut més diàleg social, però «sense acords». En aquest sentit, demanà més polítiques socials, un model turístic hoteler i no residencial, a més del foment d'un creixement sostenible i respectuós amb el medi ambient.

En la mateixa línia però amb més contundència s'expressà el seu homòleg de CCOO, Josep Benedicto, que acusà l'Executiu Matas de «depredació territorial» i demanà el «vot en bloc per a les forces progressistes». Afirmà que ara hi ha més estacionalitat turística, més precarietat laboral i una reducció en els espais de participació social.

Posar fre a la sinistralitat laboral era un altre de les reivindicacions més aclamades. En vista de les xifres que situen les Balears al capdavant de l'Estat en accidentalitat, els sindicats exigiren més mesures «efectives» de les administracions.

En definitiva, tant CCOO com UGT reclamaren que el proper Executiu balear pacti amb tots els agents un model econòmic i social, que no es basi en la construcció i que se centri en l'ocupació estable i de qualitat.

D'altra banda, hi hagué coincidència de les centrals en l'opinió sobre l'actuació del Govern central, «positiva», per l'impuls de lleis com la de dependència, la d'igualtat i la millora dels sistemes públics de prestacions socials. No obstant això, demanaren que totes aquestes normes s'apliquin amb garanties i que es continuï fent feina per potenciar la investigació, la innovació i sobretot la formació.

Respecte de la divisió sindical, tant CCOO com UGT reiteraren les seves posicions. Benedicto afirmà que s'ha posat en relleu la impossibilitat de concertar polítiques entre ambdues centrals aquests darrers anys, i lamentà que no hi hagi acord sindiacal, no només l'1 de maig sinó tot l'any.

Bravo qualificà la situació de «vergonya» i afirmà que els treballadors no ho entenen. «Creim que és més per temes interns que programàtics, perquè les propostes son les mateixes», afegí.

Diari de Balears (2-V-07)

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)

La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil

La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.

En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.

Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.

Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.

Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.

Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.

Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).

Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.

Miquel López Crespí

Comunicat de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica

¡ROJOS ASESINOS!

Una altra vegada, i van ja una mala fi, el Bosc de la Memòria ha sofert un nou atac dels covards, intol.lerants i feixistes.

Durant la matinada del dia 28 de maig, alguns éssers (no poden tenir el qualificatiu d’humans) han experimentat el plaer de fer mal, i han atemptat contra la memòria i la dignitat de les persones que tenen el seu record en uns arbres que, com els va passar a ells mateixos fa 71 anys, no poden defensar-se de la força bruta i bestial d’aquells “valents”, que, d’amagat, en l’obscuritat, sense testimonis, han volgut, de nou, acovardir-nos. Ara han fet pintades: a la placa commemorativa han escrit “Rojos Asesinos” i “Arriba España!”, després han traslladat le seves dedicatòries a l’esculptura central per acabar esborrant els noms de 20 de les persones recordades.

Per això, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Història de Mallorca vol fer públic el següent text:

1. El Bosc de la Memòria està situat dins una zona verda municipal, propietat de l’Ajuntament de Calvià. El Bosc de la Memòria és un parc fet, sembrat i mantingut amb els doblers de tots els ciutadans i ciutadanes de Calvià. El Bosc de la Memòria va ser creat per acord del plenari de l’Ajuntament de Calvià. Per tant, l’Ajuntament de Calvià té la responsabilitat directa, única i exclussiva no només del seu manteniment sinó també de la seva preservació. Així doncs, EXIGIM a l’Ajuntament de Calvià que actui de la mateixa manera com ho faria si uns “animals” atemptassin contra qualsevol instal.lació del Municipi. Així, EXIGIM a l’Ajuntament de Calvià que actui judicialment interposant totes quantes denúncies siguin necessàries per protegir el seu patrimoni, que és el de tots, i la memòria de totes les persones representades dins el Bosc, que també és la de tots els demòcrates.

2. EXIGIM que el Regidor de Policia abandoni l’absurda idea, o justificació, de què els atemptats són cosa dels al.lots del Centre Educatiu que hi ha al costat del Bosc i assumeixi que es tracta d’adults, perfectament organitzats i conscients del que fan. Només si assumeix això serà capaç d’ordenar a la policia, que està sota el seu comandament directe, que actui amb immediatesa i efectivitat i detengui el, o els responsables d’aquests atemptats.

3. EXIGIM a tots els partits de l’àmbit de l’illa de Mallorca que facin pública la seva postura de rebuig dels atemptats soferts pel Bosc de la Memòria. Només així els intol.lerants, feixistes del segle XXI, notaran que no tenen cap tipus de suport polític.

4. SOL.LICITAM a totes les institucions mallorquines i, especialment, a l’Ajuntament de Calvià, Consell de Mallorca i Parlament de les Illes Balears, que condemnin públicament i solemnement, amb la presentació de les mocions que siguin necessàries als seus plenaris.

5. SOL.LICITAM al Defensor del Ciutadà de l’Ajuntament de Calvià que actui d’ofici i protegeixi el Bosc, i les persones que l’estimem, dels atemptats dels intol.lerants, covards i sinestres feixistes del segle XXI.

6. SOL.LICITAM de tots els mitjans de comunicació de l’illa de Mallorca que també facin pública la seva condemna i ens ajudin a obtenir de tots els partits polítics (tots sense cap excepció) una condemna rotunda i clara dels atemptats que pateix el Bosc de la Memòria.

7. Finalment, EXIGIM al Batle de l’Ajuntament de Calvià que, d’acord amb les reiterades peticions formulades per la nostra Associació durant el darrer any (i cap satisfeta), protegeixi el Bosc amb una tanca i instal.li panells explicatius en diferents idiomes que serveixin a totes les persones que passen pel Bosc per saber què és aquest jardí i quin és el seu significat.

8. CONVOCAM, públicament, a tota la societat mallorquina a la MANIFESTACIÓ DE REBUIG que farem al Bosc de la Memòria el proper diumenge dia 6 de maig a les 12 del matí.

Bosc de la Memòria, 28 d’abril de 2007.

ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA.

Aconseguir que el que fou líder del PSM i candidat autonòmic d´aquest partit, Mateu Crespí, vagi a les llistes d´UM, és una bona operació. La presidenta del Consell Insular de Mallorca ha estat prou intel·ligent i, entre tots els aspirants a sous i cadiretes, ha escollit el menys car de tots.

En opinió de Maria Antònia Munar es tractava de visualitzar davant tothom que alguns dels màxims dirigents de l´antic PSM eren amb UM. No volia res més. Així de senzill. Mateu Crespí, malgrat els seus actuals detractors, sembla que ha estat un bon batle nacionalista, té alguna gent al darrere i, el que era important en aquests moments, només demanava una acta de diputat. Mateu Crespí ha de fer veure, malgrat no sigui aquesta la realitat, que una part dels antics militants del PSM donen suport a Unió Mallorquina i consideren aquesta organització com la “casa comuna” dels nacionalistes mallorquins. (Miquel López Crespí)

Com dèiem, qui surt igualment molt beneficiat, com abans amb l’abstenció d´Entesa a les autonòmiques, és el Bloc per Mallorca. I, també, cal no oblidar-ho, el PSM i el seu secretari general, Gabriel Barceló. Que Mateu Crespí hagi acceptat tan ràpidament la incorporació a UM és una bona arma en mans de Gabriel Barceló, ja que, sens dubte, pot argumentar l'existència d´una ala molt dretana dins del seu partit que el que cercava, com es demostra dia a dia, era gaudir de plataformes per a poder oferir-se a qui els donava una cadireta. (Miquel López Crespí)

Munar i els antics dirigents del PSM: Mateu Crespí

Ja fa més d´un mes, de seguida que llegírem les declaracions de Biel Huguet dient que Entesa no es presentava a les autonòmiques, pensàrem que l´opció dels dissidents del PSM quedava desactivada.

El problema és que rere les aparents bones intencions que ens explicava Biel Huguet de seguida s’endevinava el fracàs de no haver pogut bastir una coalició nacionalista amb ERC, el PSM i els independents nacionalistes. El fet de no haver pogut bastir aquesta unitat nacionalista consolidava i consolida el projecte de Bloc de PSM i Esquerra Unida.

Aleshores, en saber que Entesa no faria la competència al Bloc i es retirava de la batalla electoral, i d´això ja fa més d´un mes, vàrem escriure: “Els partidaris del Bloc han guanyat la partida. [...] Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal, perdent tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca o no ser de bracet d´UM o PSOE”.

Que un antic dirigent del PSM com Mateu Crespí vagi en els llistes d´UM ens fa pensar si rere l’absència a les autonòmiques per part d´Entesa, dins el cap de l’exbatle de Santa Eugènia ja rondava la idea d’anar plegats amb Maria Antònia Munar. Si algunes de les bases d´Entesa per Mallorca no volien anar amb ERC per ser aquest al seu parer un partit “massa radical” i poder perjudicar l’elecció dels seus regidors als pobles; si alguns dirigents d’Entesa com Mateu Crespí ja pensaven anar amb UM... ens ha d'estranyar que no es poguessin arribar a acords per a bastir un projecte nacionalista proper a les tesis del Tercer Espai, amb ERC, PSM, Entesa i independents?

Maria Antònia Munar, de seguida que ha vist la situació, ha fet el cap viu per a aprofitar la crisi del PSM i d´Entesa de cara a consolidar les seves posicions a preu de saldo. Aconseguir que el que fou líder del PSM i candidat autonòmic d´aquest partit, Mateu Crespí, vagi a les llistes d´UM, és una bona operació. La presidenta del Consell Insular de Mallorca ha estat prou intel·ligent i, entre tots els aspirants a sous i cadiretes, ha escollit el menys car de tots.

En opinió de Maria Antònia Munar es tractava de visualitzar davant tothom que alguns dels màxims dirigents de l´antic PSM eren amb UM. No volia res més. Així de senzill. Mateu Crespí, malgrat els seus actuals detractors, sembla que ha estat un bon batle nacionalista, té alguna gent al darrere i, el que era important en aquests moments, només demanava una acta de diputat. Mateu Crespí ha de fer veure, malgrat no sigui aquesta la realitat, que una part dels antics militants del PSM donen suport a Unió Mallorquina i consideren aquesta organització com la “casa comuna” dels nacionalistes mallorquins.

Com dèiem, qui surt igualment molt beneficiat, com abans amb l’abstenció d´Entesa a les autonòmiques, és el Bloc per Mallorca. I, també, cal no oblidar-ho, el PSM i el seu secretari general, Gabriel Barceló. Que Mateu Crespí hagi acceptat tan ràpidament la incorporació a UM és una bona arma en mans de Gabriel Barceló, ja que, sens dubte, pot argumentar l'existència d´una ala molt dretana dins del seu partit que el que cercava, com es demostra dia a dia, era gaudir de plataformes per a poder oferir-se a qui els donava una cadireta.

Dit tot això, caldria afegir-hi que no dubtam que, si sortís elegit Mateu Crespí, o si Maria Antònia Munar ofereix àrees importants de gestió, l'exbatle de Santa Eugènia sabrà desenvolupar-se amb total eficàcia en el lloc que li donin. Possiblement ho farà bé, com ho ha fet bé en el seu poble. No discutirem ara la futura bona gestió de l’exdirigent del PSM. Però el que la seva fuita ha escenificat a la vista de tothom és la recerca d´una sortida personal més que política a la situació d´emergència en què es troba el nostre poble.

Miquel López Crespí

El Mundo-El Día de Baleares (1-V-07)

Les organitzacions comunistes de tendència trotskista (LCR, PT i Lutte Ouvrière) obtenen més de 2.400.000 de vots a les eleccions franceses

La LCR (Lliga Comunista Revolucionària-IV Internacional): l'organització d'esquerra més votada a França crida a la unitat de les formacions anticapitalistas

Prop de 1.800.000 electors s'han reunit al voltant de la meva candidatura. Són 600.000 més que en 2002. A pesar de la pressió del" vot útil" que en les últimes setmanes ha servit com únic programa en la campanya de Ségolène Royal, més del 4,5 % dels electors han votat la meva candidatura. És un estímul preciós per a les lluites de matí. Gràcies a aquells i aquelles que acaben de votar per la meva. Hem assolit junts en aquesta campanya, més enllà del nostre resultat, respondre a les esperances socials de la població. Pel dret a l'ocupació, l'augment del poder de compra o també el dret a l'habitatge... el salari mínim a 1.500 euros nets, l'augment de tots els salaris en 300 euros nets, la confiscació dels habitatges buits, la prohibició dels acomiadaments i la lluita contra les discriminacions; altres tantes qüestions ja instal·lades en la societat i en el món del treball; altres tantes mobilitzacions futures per a fer escoltar la nostra via i la nostra força. (Olivier Besancenot – LCR)

Declaració de Olivier Besancenot (Lliga Comunista Revolucionària)

París, 22 d'abril, hora 20 i 30

Prop de 1.800.000 electors s'han reunit al voltant de la meva candidatura. Són 600.000 més que en 2002. A pesar de la pressió del" vot útil" que en les últimes setmanes ha servit com únic programa en la campanya de Ségolène Royal, més del 4,5 % dels electors han votat la meva candidatura. És un estímul preciós per a les lluites de matí. Gràcies a aquells i aquelles que acaben de votar per la meva. Hem assolit junts en aquesta campanya, més enllà del nostre resultat, respondre a les esperances socials de la població. Pel dret a l'ocupació, l'augment del poder de compra o també el dret a l'habitatge... el salari mínim a 1.500 euros nets, l'augment de tots els salaris en 300 euros nets, la confiscació dels habitatges buits, la prohibició dels acomiadaments i la lluita contra les discriminacions; altres tantes qüestions ja instal·lades en la societat i en el món del treball; altres tantes mobilitzacions futures per a fer escoltar la nostra via i la nostra força.

Nicolás Sarkozy està al capdavant i amb possibilitats en la segona volta de derrotar a Ségolène Royal. La dreta ve després de cinc anys de portar a terme una política de demolició sistemàtica de les nostres conquestes socials, i Sarkozy vulgues aplicar des d'ara a la societat francesa el tractament de xoc del MEDEF (la patronal).És a dir, més desigualtats, més injustícies i menys llibertats. Li Pen ha quedat exclòs de la competició i és una excel·lent notícia. Però Sarkozy ha desenvolupat una campanya extremadament reaccionària. Pescant en els caladors del Front Nacional, aquest home i el seu programa són un gran perill immediat.

Ningú és propietari dels seus vots i cadascun, cadascuna, és evidentment lliure del seu vot el 6 de maig. Però des de fa cinc anys la LCR combat la política de Chirac i dels seus primers ministres tant en el carrer com en les urnes. En aquest sentit us crido el 1 de maig a manifestar-vos en totes les ciutats de França per les mesures d'urgència socials que he defensat en aquesta campanya i contra el projecte antisocial de Sarkozy. Contra aquesta dreta arrogant, la segona volta pren necessàriament l'aspecte d'un referèndum anti-Sarkozy para tots aquells i aquelles que volen resistir a la seva política. El 6 de maig estarem del costat de qui volen impedir a Nicolás Sarkozy accedir a la presidència de la República. No es tracta de donar suport a Ségolène Royal, sinó de votar contra Nicolás Sarkozy.

Enfront d'aquesta dreta dura, el Partit Socialista i la seva candidata no estan, en efecte, a l'altura necessària. He proposat al llarg de tota la campanya una redistribució de les riqueses. Constato que aquest no és el projecte del PS, que se situa en el mateix terrè que la dreta acceptant el liberalisme i saludant els beneficis de les grans empreses; fins i tot en el terreny del patriotisme i el nacionalisme, el PS intenta rivalizar amb la dreta. Per això, la posició de la LCR no és donar suport a Ségolène Royal.

Crido a aquells i aquelles que s'han reconegut en les nostres propostes a reagrupar-se perquè conjuntament puguem crear una força susceptible de defensar-les en les mobilitzacions socials. Qualsevol que sigui la presidència que surti de les urnes el 6 de maig, caldrà continuar oposant-se a les polítiques liberals i la LCR continuarà treballant per la unitat més àmplia possible en les pròximes lluites. I això tant si desgraciadament guanya Sarkozy el 6 de maig com si Ségolène Royal és al final triada, perquè conegui una oposició a la seva esquerra i no només a la seva dreta.

Tenim necessitat d'una nova força anticapitalista. Per a ser útil com ho hem estat aquests cinc últims anys en les lluites i les resistències i recolzant-se en la nova generació política que emergeix després de les mobilitzacions contra el CPE, en les barriades i en les empreses. La LCR els proposa construir conjuntament aquesta força capaç de combatre al capitalisme i d'oferir l'esperança que altre món és possible.

Traducció: Alberto Nadal.

Web Insurgente

"Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries". (Antoni Vidal Ferrando)

Noms propis: Antoni Vidal Ferrando

La recent edició del compact-disc número 8 de "Veu de Poeta", una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca, la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari i l'Aula Poètica m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el compact-disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando.

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un dels llibres fonamentals de la poesia catalana contemporània. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonàrem sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).

D'ençà que l'any 1963 obtingué el títol de mestre a l'Escola Universitària de Formació del Professorat d'Educació General Bàsica i posteriorment (1978) es llicencià en l'especialitat d'història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, destacà com a historiadors publicant diversos treballs didàctics, divulgatius i de recerca de la història de Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i Recerques. Un d'aquests llibres d'història és La població i la propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920).

El primer llibre de poesia que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando ja em sobtà de forma positiva. Es tractava del poemari El brell dels jorns que va ser publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.

Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994 i El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995. També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994) i La mà del jardiner (1999).

En una entrevista que li vaig fer per la revista El Mirall de l'OCB l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífex de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".

La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor.

Pere Rosselló Bover en el seu estudi "Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando" publicat a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions i, parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-02)

El Guti i Puig Antich.

L'insult i el menyspreu per la vida de qualsevol lluitador que no s'ajusti a la línia marcada pel partit o per la direcció, la deformació de l'adversari polític fins a demonizar-lo i convertir-lo en l'enemic, fins a justificar la insolidaritat o fins i tot l'assassinat en alguns casos, és una robusta criatura moral de la cultura stalinista, que en aquells dies dominava a la majoria de la militància i que avui se sobreviu a si mateixa encarnada en altres sigles i de vegades en els mateixos noms. (Antón Corpas, Web Insurgente)

per Antón Corpas, Web Insurgente

«Ell va ser l'artífex màxim del naixement de la plataforma unitària antifranquista de major abast, la Assemblea de Catalunya». Aquesta fita del mort Antoni Gutiérrez Díaz, és una mica més que un clixé biogràfic avui quan ha saltat a la palestra la figura de Salvador El Puig Antich, fruit, per altra banda, d'una pel·lícula superficial i deficient com Salvador de Manuel Huerga i Mediapro. No és casualitat que el mateix Gutiérrez Díaz que anys mes tard va arribar el cim de la seva carrera política com President del Parlament Europeu, fora en 1974 el cap —i això val sí vam parlar tant en un sentit simbòlic com intel·lectual— de la Assemblea de Catalunya. La mateixa coordinadora política que es va negar, fins a l'última nit, a moure un dit per la commutació de la pena de mort al militant del MIL. (Web Insurgente)

Tant la Assemblea de Catalunya, que era el principal organisme del antifranquisme català, com la constel·lació de sigles que la componien —el PSUC, la mes important—, van cometre entre 1973 i 1974 un crim polític i ètic que ja assenyalava la complicitat amb l'aparell franquista en els anys que estaven per venir. Un testimoni directe d'aquella època, em conta com l'exalcalde de Cornellà, exministre d'Indústria, actual candidat a la Generalitat de Catalunya pel pSC, i per aquella època dirigent del maoista Partit dels Treballadors (PT), José Montilla, es negava a moure un dit per a salvar al que va qualificar com un «gangster», adjectiu habitual de l'esquerra autoritària contra el MIL.

Aquesta actitud, majoritària en el sector hegemónico de l'oposició de l'època, respon, d'una banda a una determinada cultura militant, i per un altre a interessos tàctics i partidistes.

L'insult i el menyspreu per la vida de qualsevol lluitador que no s'ajusti a la línia marcada pel partit o per la direcció, la deformació de l'adversari polític fins a demonizarlo i convertir-lo en l'enemic, fins a justificar la insolidaritat o fins i tot l'assassinat en alguns casos, és una robusta criatura moral de la cultura stalinista, que en aquells dies dominava a la majoria de la militància i que avui se sobreviu a si mateixa encarnada en altres sigles i de vegades en els mateixos noms.

D'altra banda, al que s'anava conformant com el futur sistema de partits polítics, no deixava d'interessar-li un escarment a les organitzacions independents, que des de posicions autònomes i heterodoxes tractaven de construir un moviment polític diferent al dels negociadors del postfranquismo. L'aposta, a fuer de mezquina sortia gratis. L'oposició oficial solament havia d'actuar per omissió, no moure un dit, esperar que aquell 2 de març es consumés la sentència. Els costos polítics serien exclusivament per a l'aparell franquista, potser solament un nombre silenciós de militants sortirien decebuts de l'actitud del PSUC, i tant en el curt com en el llarg termini El Puig Antich podria ser recuperat i amortitzada la seva mort. Així va anar.

Potser els mateixos que amb Pasquall Maragall coincideixen a destacar «la seva aportació decisiva a la unitat contra la dictadura i en la configuració de la Assemblea de Catalunya», volguessin dissoldre, a la vista del garrote vil, la responsabilitat personal de «el Guti» en un «error» col·lectiu de l'oposició antifranquista oficial. Però un acte conscient difícilment pot ser un error, sobretot quan implica una mort i, en aquest cas, l'execució política d'un militant.

«El Guti» no era un qualsevol i un no pot deixar de pensar que, si aquest que avui acumula esqueles i hagiografías hagués llançat als comunistes catalans i a la Assemblea de Catalunya en el seu conjunt, la consigna de fer tot per evitar la pena de mort al Puig Antich, aquesta crida s'hagués aplicat rigorosament. Si això hagués aconseguit frenar la pressió policial que exigiria el cap del jove militant anticapitalista, ningú pot saber-lo. Alguns prefereixen atribuir el desenllaç final, exclusivament a l'atemptat de Carrero Blanc i per tant a ETA.

En qualsevol cas, el que està fora de tota dubte, és que aquells que posseint una posició dirigent en el seno de l'oposició, van esperar impasibles que arribessin les 9.40 del 2 de març, tenen una quota de responsabilitat històrica, política i ètica alta, molt alta.

El temps posa a cadascú en el seu lloc a condició que el pas dels anys no esborri la petjada dels passos. «El Guti» ha aconseguit ingressar en la història dels vencedors.

Web Insurgente

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1974: salvar Puig Antich!

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".

Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

1976

Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. Les diferents cèl·lules del Partit ens repartírem els diversos barris de Ciutat. Els estudiants -aleshores jo també era militant de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants- anàrem a reforçar els companys del moviment obrer. Em va tocar repartir per tot s'Arenal. En el meu grup hi anava la companya Antònia Pons i altres militants del front d'hoteleria. El full que editàrem -amb el dibuix d'una cadena trencada- portava per títol Ante el 1º de Mayo. Comunicado del Comité de Dirección Política en las islas de la Organización de Izquierda Comunista.

Entre altres coses, el nostre full volant denunciava la maniobra de la transició, dient: "Después de la muerte del Dictador, el estado franquista ya no sirve a la burguesía para seguir defendiendo sus intereses económicos y políticos. La represión que durante tantos años ha servido para mantener el régimen político de la burguesía ha de ser substituida por un pacto político con los agentes burgueses en el seno del movimiento obrero que, con su papel de pacificadores de la lucha obrera, lucharán para consolidar la 'dictadura democrática' de la burguesía".

Finalment, després de fer una crida a la unitat obrera "sin fisuras", arribàvem als següents objectius de lluita revolucionària que calia impulsar: 1) per una plataforma reinvidicativa i política unitària, 2) per un conveni provincial de tots els rams, 3) per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador; 4) per la llibertat immediata de tots els detinguts polítics i sindicals, 5) per la dissolució dels cossos repressius, 6) pel Congrés Obrer i el Congrés General de la classe obrera i el poble treballador; i 7) per la República Socialista dels Consells Obrers.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

'Plataformes lluita per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador, expressades en l'exercici de la democràcia directa dins les assemblees de fàbrica, obra, barri, escola, facultat..., i lluita per la imposició d'un Congrés General de representants elegits dins cada un d'aquests sectors...

'Arrelades fonamentalment a Catalunya, recentment s'han anat implantant per tot l'estat espanyol (Saragossa, País Valencià, Valladolid, Madrid, Euskadi -on han estat l'organització que ha impulsat la vaga general de Vitòria-, Andalusia i també les Illes). El seu funcionament es basa en la democràcia interna i l'autonomia enfront qualsevol partit polític. De fet dins Plataformes hi militen diferents organitzacions comunistes i àcrates, una d'elles és l'OIC. Però no existeix cap lligam orgànic, sinó que els militants dels diferents grups polítics es subordinen a la democràcia interna, és a dir, a les decisions de la majoria".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

Cal exigir a l´Ajuntament de Calvià, al Consell Insular de Mallorca, al Parlament de les Illes i a tots els partits polítics (sense excepcions) que condemnin aquests repetits atacs que pateix el Bosc de la Memòria. S´han de continuar organitzant les manifestacions antifeixistes i mai no s´ha de baixar la guàrdia davant aquestes constants agressions. Mobilització contínua i lluita antifeixista. En defensa de la memòria històrica de les Illes, unitat per a fer front a la reacció, encegada en el seu odi violent contra les idees de República i Socialisme.

Nou atac feixista contra el Bosc de la Memòria.

Miquel, avui han tornat a atemptar contra el Bosc de la Memòria, no han talat arbres com altres vegades, han tatxat el nom de 20 víctimes amb esprai negra i han pintat a la base de l'escultura la frase "Rojos asesinos". Preparam un comunicat de premsa i una concentració per exigir a l'ajuntament de Calvià, Consell, parlament de les illes i a tots els partits polítics (sense excepcions) que condemnin els repetits atacs que pateix el Bosc de La Memòria.

Ja t'informaré.

Maria Antònia Oliver Paris, Presidenta de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

1974

El 1974 el férem al bosc de Son Vida i continuà la lluita gens soterrada entre els carrillistes i l'OEC (Jaume Obrador, Francesc Mengod, etc) quant als objectius tàctics i estratègics del moviment veïnal. En Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco (i molts d'altres companys), malgrat (o potser per això mateix) la seva decidida militància en el nostre partit i a les Comissions Obreres Anticapitalistes i les Plataformes Anticapitalistes, no volien que les naixents organitzacions veïnals fossin instrumentalitzades per objectius polítics aliens als interessos concrets de la classe obrera i el poble (la política carrillista de reconciliació amb la burgesia i el feixisme). L'històric dirigent del PCE Carlos Llorens Castillo en el seu llibre Anti-eurocomunismo (sobre el Xº Congreso del PCE), (pàg. 17), escrivia, criticant precisament aquesta política de preservar els aparats repressius franquistes i mantenir les principals institucions de l'Estat: "La reconciliación [amb la burgesia i el feixisme], por el contrario, no implica cambio alguno de estructuras económicas y políticas, no remueve a nadie de sus puestos, mantiene inconmovibles a los más destacados agentes de la represión y corrupción franquistas y acepta la convivencia y la colaboración con los órganos de poder del capitalismo heredados de la dictadura. La reconciliación es la antítesis de la ruptura; es la paralización de las acciones de lucha contra el capitalismo y el estancamiento en vía muerta de la marcha del Partido hacia el socialismo".

Aquesta lluita (contra els enemics de la llibertat dels pobles i el socialisme) continua encara i per molts d'anys; serà permanent mentre hi hagi gent que vulgui fer carrera a costa dels autèntics protagonistes de la història: el poble treballador.

1975

Per l'abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària.

Alguns aspectes d'aquests esdeveniments que van tenir tanta repercusió estatal i internacional els he explicat una mica en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, El Tall Editorial, núm. 18. Palma, 1994). És interessant recordar com va tractar el fet la premsa de Ciutat. Dia 2 de maig de 1975, el Diario de Mallorca informava de la següent manera:

"Ayer, en el Monasterio de Lluc, poco después de la una de la tarde, fuerzas de la Cuarta Compañía de la Guardia Civil, con destino en Inca, detuvieron a trece sospechosos de haber proferido gritos subversivos y arrojado cierta cantidad de propaganda política relativa a las actividades de la ilegal Junta Democrática de España. Los sospechosos fueron conducidos a Inca en un autobús de la Guardia Civil a fin de serles tomada declaración y, dentro de los plazos que señala la ley, proceder a su entrega al juez de instrucción de aquella ciudad.

'Según testigos presenciales, poco después de la una de la tarde, mientras al pie de la fachada del monasterio se desarrollaba un autorizado recital de sardanas, personas no identificadas comenzaron a arrojar desde el tejado del edificio gran número de folios conteniendo el segundo manifiesto de la ilegal Junta Democrática de España, acompañado con un resumen del mismo. Simultáneamente, un grupo de jóvenes con los brazos entrelazados comenzó a proferir gritos de supuesto carácter subversivo.

'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto.

'Los sospechosos, en número de trece, fueron inicialmente retenidos en el Ayuntamiento de Escorca, anejo al monasterio de Lluc. Tiempo más tarde, hacia las cinco y cuarto, un microbús de la Benemérita los condujo hasta la base de la Cuarta Compañía de guarnición en Inca, donde suponemos les fue recibida declaración a los retenidos y en la que permanecerán hasta ser puestos a disposición de la autoridad judicial.

'Noticias llegadas a última hora informan que el Vicario General de la Diócesis, en representación del Obispo, que se halla ausente de la isla se ha interesado por los detenidos en Lluc".

El mateix 2 de Maig, l'Última Hora escrivia:

En Mallorca hay que registrar los sucesos de Lluc, donde se repartió propaganda, al parecer de la ilegal Junta Democrática, y se practicaron varias detenciones. Hasta el momento de escribir estas líneas, y consultadas varias fuentes oficiales, no se nos ha facilitado más información sobre el hecho.

'Ayer por la noche la noticia de estas retenciones corrió rápidamente por nuestra ciudad, ya que fueron algunos miles los mallorquines que presenciaron el hecho en Lluc al haber coincidido en el Monasterio un gran número de excursionistas.

'Según se ha comentado las fuerzas de Orden Público estaban alertadas con respecto a los hechos señalados".

A l'endemà, el 3 de maig, el Diario de Mallorca ressenyava:

"Los trece sospechosos de haber distribuido propaganda ilegal relativa a la denominada Junta Democrática de Mallorca y haber proferido supuestos gritos subversivos en el monasterio de Lluc el pasado jueves día 1, fueron puestos a disposición del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Inca a las diez de la mañana de ayer, viernes.

'Durante la mañana de ayer, se personaron en el mencionado Juzgado familiares de los retenidos para interesarse por la situación de los mismos. Estos prestaron declaración individual ante el Juez, pasando acto seguido en grupos a la Sala de Audiencia, donde comparecieron también varios miembros de la Guardia Civil, todo ello dentro de las actuaciones judiciales pertinentes.

'Hacia las nueve de la noche, las trece personas fueron puestas en libertad. Los nombres de tales personas son: don Juan Antonio Alomar Cladera, don Gabriel Bassa, don Miguel Bueno, don Baltasar Darder, don Mario González, don Julio Jurado, don Miguel López Crespí, doña María Mairata, don Buenaventura Sala, don Jaime Serra Ferrer, don Sebastián Serra, doña Cathy Sweeney y doña Aurora Vidal".

Personalment -ho he explicat més detalladament en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica"- no em podia treure del cap el que havia succeït. M'havien enxampat per haver sortit en defensa de Sebastià Serra -perseguit en aquell aplec per un social de paisà. Ara sortia als diaris, com a "propagandista" de la fantasmal Junta, preconitzadora del pacte amb els franquistes reciclats i el manteniment dels aparats d'estat feixistes (exèrcit, brigada social, policia armada, guàrdia civil, etc) contra els qual lluitàvem els comunistes.

Els militants de l'esquerra revolucionària ens sentírem decebuts per un moment.

L'amic Antoni Nadal, en explicar aquests fets al seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 35), ho deixa ben clar quan conclou la descripció dels fets dient:

"Val a dir que una part dels tretze retinguts no solament no eren membres de la Junta Democràtica d'Espanya, sinó que n'eren contraris des de posicions d'esquerra revolucionària".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 65-69.

"Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent". (Miquel López Crespí)

El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta (II)

1971

El Primer de Maig de 1971 anàrem -com si fóssim un grup d'excursionistes- al bosc de Bellver. Tornàvem a ser quasi els mateixos, perquè encara no es notava a nivell de Mallorca l'embranzida militant que hi hagué després de l'execució de l'almirall Carrero Blanco, quan, de cop i volta, l'esperit de militància antifeixista s'accentuà i molta gent començà a pensar fermament a organitzar-se en grups d'esquerra.

1972

Pel que fa al Primer de Maig de 1972, sé que no es va celebrar a cap dels indrets acostumats per a aquestes trobades (el pinaret de Son Macià, Na Burgesa, rere el cementiri de sa Vileta... fins i tot la pineda de la Colònia de Sant Jordi!). Ens reunírem al seminari vell i aquesta vegada la veu cantant la portaren companys de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC), que llegiren una breu història del Primer de Maig. En Xisco Frau no ho veia gaire clar, allò d'anar a un cau de cristians.

Aquells primers de maig celebrats en secret, com els primers cristians a les catacumbes, vists en perspectiva cobren un aire especial. Encara ens pensàvem que tot seria possible i que, mitjançant l'enfortiment dels partits revolucionaris i les organitzacions obreres i populars, es podria anar avançant vers el socialisme, la societat sense classes per la qual lluitàvem (pensàvem!) tots plegats, comunistes de totes les tendències, i cristians, anarquistes i homes i dones sense partit, antifeixistes o republicans. Malgrat la tenebror que ens envoltava, malgrat els crims constants de la dictadura, a vegades hom es deixa portar per la nostàlgia d'una època en la qual tot, o quasi tot, encara semblava possible.

1973

L'any 1973 ja hi hagué molta més gent als aplecs del Primer de Maig. La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de S'Indioteria (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar (cinquanta o seixanta persones, per a lluitadors que sempre ens havíem trobat de tres en tres allò era un veritable exèrcit!), record alguns militants del PCE (algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu company, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) (línia proletària) també hi va portar mitja dotzena de militants (entre ells, "El Sordet" [Francesc Frau] i la muller...). Companys d'aquella època m'ha dit que també hi era en Rafael Rodríguez i un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB, de Josep Valero i Francesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (exdirectora del diari "Baleares") i en Josep M. Dolç. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obrers Comunistes i les JOC (Francesc Mengod). Maria Sastre i Jaume Obrador -que amb els anys serien dos destacats dirigents i militants del comunisme mallorquí (OEC)- eren part fonamental d'aquells embrions d'associacions de veïnats.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Francesc Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent.

Un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries, exbatle nacionalista d'Esporles... Per aconseguir entrar en contacte amb més gent pensàrem posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer diversos sectors de la població d'origen popular...

Aquest Primer de Maig fou important perquè s'hi varen posar els fonaments, com deia una mica més amunt, de les primeres Comissions de Barri. També ho explica l'historiador Antoni Nadal en el seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989). En aquest llibre (pàg. 32) diu: "Hi havia militants del PCE, de l'OICE, de Bandera Roja i alguns independents. El PCE pretengué que [les Comissions de Barri] s'anomenassin Comissions Obreres de Barri, però el nom que quedà fou el de Comissions de Barri. De totes maneres, la proposta tengué bona acollida entre els assistents i es crearen les Comissions de Son Cladera, Verge de Lluc, la Indioteria, Son Espanyolet i l'anomenada Comissió de Centre. A partir d'aquestes Comissions es formà una Coordinadora que tengué una vida molt efímera. Les que tengueren més vida pròpia foren la Comissió Centre, Son Cladera i Verge de Lluc".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 63-65.

El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta (I)

"La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...)". (Miquel López Crespí)

Els comunistes [en parlar de "comunistes" ens referim sempre a organitzacions que no tenien res a veure amb el carrillisme (PCE)] "celebràvem" els primers de maig dels anys seixanta a casa, sense gosar a fer res més que sortir esporàdicament a realitzar algunes pintades ràpides i ocasionals. A la nit, si l'"acció" havia anat bé ens reuníem amb la família i amb alguns companys al costat de la ràdio i escoltàvem emocionats les notícies de l'emissora de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent), que emetia des de Bucarest. També sentíem Ràdio París, la BBC de Londres, emissions de Praga i Moscou (entre d'altres) i així ens assabentàvem dels fets que haguessin pogut ocórrer tant a nivell de l'Estat com a nivell internacional.

Malgrat que, a partir de 1966, a ran de la crisi sino-soviètica i la constitució dels primers partits maoistes i marxista-leninistes (PCE-ml, OCE-BR, PCE-i, i els que procedien del FLP), ja no teníem gaire confiança en la famosa construcció del socialisme a l'URSS i altres estats del Pacte de Vàrsovia, el cert és que una certa tradició que encara covava dins del moviment obrer (la resistència armada antifeixista, la victòria dels exèrcits soviètics i aliats en la II Guerra Mundial) ens feia escoltar amb emoció aquelles emissions radiofòniques.

Sabíem a la perfecció que, llevat els estats on regnaven dictadures com era el cas de l'espanyol, a l'exterior de les fronteres del "nostre" estat opressor, els sindicats, les organitzacions obreres i populars, podien fruir d'un dia internacional de joia i solidaritat proletària.

Abans dels setanta no record haver anat enlloc en concret a celebrar cap Primer de Maig. És evident que la forta repressió, el fet que molts dels companys que sortíem a fer alguna pintada ja estàssim fitxats per la Social i la Guàrdia Civil, impossibilitava qualsevol eixelebrada dèria revolucionària.

Després vengueren els anys de servei militar a Cartagena -concretament a Infanteria de Marina. Hi vaig entrar a l'octubre del 68 i en sortia pel març de 1970. Aleshores ja havia llegit bastant de material dels clàssics del pensament socialista i revolucionari, coneixia les publicacions dels partits que s'havien separat del PCE a conseqüència de la claudicant política d'aliances amb la burgesia i el franquisme. Començava a pair l'experiència de la revolució cultural xinesa, tenia els primers contactes amb membres d'Acció Comunista, el FLP, el PCE(ml), el PCE(i), les HOAC i les JOC, o amb independents d'esquerra. Malgrat es vulgui, per conveniència, mitificar el que férem entre tots en aquella època fosca de lluita per la llibertat, el cert -i hem de ser honrats i reconeixer-ho sense por i sense embulls ("la veritat sempre és revolucionària", deia Gramsci)- és que érem molt pocs en l'aventura d'anar bastint un món sense injustícies socials.

1970

La primera celebració del Primer de Maig en què record haver participat va ser la que, amb deu o dotze companys -quasi tots de l'esquerra revolucionària-, férem en el bosc de rere el cementeri de sa Vileta (amb el temps fou un dels llocs preferits de les nostres trobades clandestines).

Hi havia militants del PCE(I), de Comunismo (que més tard s'uniria a la Lliga Comunista Revolucionària) i alguns del grup leninista Què fer? La meva definició política (em considerava comunista no carrillista) era aleshores molt dúctil, i malgrat sabia a les clares que no em convencia la política liquidacionista envers la pràctica i la ideologia comunistes que portava el PCE, no acabava d'identificar-me amb cap de les organitzacions abans esmentades.

La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...).

Aquell hivern (parl de l'any 1970) vaig anar a Irlanda, passant per Londres, i, amb la dèria que ens posseïa de poder disposar de material antifeixista (llibres, discos, revistes, etc), vaig establir alguns contactes amb la secció anglesa de la IV Internacional. Férem una subscripció a The Reed Moole, el setmanari del trotsquisme britànic d'aleshores. En tornar, amagats entre la roba, dins la maleta, vaig portar un caramull de revistes trotsquistes colombianes i bolivianes, material de la secció francesa i, el que era més important, llibres de Trotski en castellà (quasi tots els que havia editat Ruedo Ibérico) que em permeteren anar coneixent a fons les posicions, tan blasmades pel PCE, d'aquell "agent de la burgesia mundial i de l'imperialisme", com definien els carrillistes al gran dirigent de la Revolució d'Octubre i fundador de l'Exèrcit Roig.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 61-63.

El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) recomana el llibre de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia i altres autors De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Una visió alternativa de la transició

“Aquesta resultant de confluència (o “tercera via”) és el que hom defineix com a consens. En aquest sentit, les aportacions de Bernat Muniesa i Manuel Marin, pel que fa a la situació de les mobilitzacions antifranquistes, i Miquel Lòpez Crespí, pel que fa a la contextualització, entre d’altres aspectes, dels Pactes socials de la Moncloa (1977), són d’interès per a comprendre el concepte de ‘transacció’, que fou el que definí la finalitat de la “transició”. Així, la Constitució -instauració del nou nacionalisme espanyol a través del socialmonarquisme- significava la clau de volta política equivalent a l’acord bàsic entre la patronal i els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT), que intentava de soterrar la concepció del sindicalisme com a estratègia revolucionària de classe”.

“...l’inici del pactisme de partits que abandonaren estratègies originàries (abandonament del marxisme per part del PSOE (1979) [1] i assumpció de l’eurocomunisme per part del PCE i del PSUC), el marc que s’aconseguí d’establir, en conseqüència, fou el dirigisme de les direccions de les organitzacions que aprovaren la reconducció de les mobilitzacions populars cap a l’establiment de l’oficialisme institucional. Aquesta tàctica suposà, a nivell estatal, la culminació de l’aliança entre els sectors dirigents -estratègics per evolucionistes- posfranquistes i les organitzacions que, des de l’esquerra (essencialment els comunistes), havien impulsat inicialment el procés de ruptura”.

Escatir des de diverses coordenades polítiques, socials, culturals i econòmiques, el seguit de fets esdevinguts d’ençà del traspàs de Franco fins a la reforma política, és un objectiu general del conjunt de les deu ponències elaborades arran d’un seminari organitzat a la Universitat de Lleida pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans [SEPC].

Tractar sobre la fi del franquisme i la refundació de l’Estat espanyol entre 1975 i 1978 és un tema trascendental per a comprendre les claus del mercantilime polític actual i demanar-se per la claudicació nacional dels actuals partits autonomistes, que alhora maldaren per acabar amb tot un moviment de renovació intel·lectual algunes característiques (a matisar) del qual resten exposades per M. Lladonosa.

i bé, com explica Josep Fontana (“Continuisme polític i consolidació de la reforma”), la conjuntura marcada per la fi de la Segona Guerra Mundial i el suport implícit (falsa neutralitat) a la dictadura per part de la Gran Bretanya i els Estats Units, comportà el replegament d’una part de la política republicana a l’exili, cal destacar que aquest conjuntura política internacional influí posteriorment en el cicle definit per l’evolució del tardofranquisme, la formulació de la llei de reforma política de 1976 i la formació de la UCD. Aquest marc previ va legitimar les bases jurídicopolítiques entre la formació de les corts espanyoles contituents, arran de les eleccions de juny de 1977, i l’aprovació (tret de l’excepció basca) de la Constitució espanyola el 1978.

Però més enllà d’aquest procés formal, hegemonitzat per les elits del règim postfranquista i l’inici del pactisme de partits que abandonaren estratègies originàries (abandonament del marxisme per part del PSOE (1979) [1] i assumpció de l’eurocomunisme per part del PCE i del PSUC), el marc que s’aconseguí d’establir, en conseqüència, fou el dirigisme de les direccions de les organitzacions que aprovaren la reconducció de les mobilitzacions populars cap a l’establiment de l’oficialisme institucional. Aquesta tàctica suposà, a nivell estatal, la culminació de l’aliança entre els sectors dirigents -estratègics per evolucionistes- posfranquistes i les organitzacions que, des de l’esquerra (essencialment els comunistes), havien impulsat inicialment el procés de ruptura.

Aquesta resultant de confluència (o “tercera via”) és el que hom defineix com a consens. En aquest sentit, les aportacions de Bernat Muniesa i Manuel Marin, pel que fa a la situació de les mobilitzacions antifranquistes, i Miquel Lòpez Crespí, pel que fa a la contextualització, entre d’altres aspectes, dels Pactes socials de la Moncloa (1977), són d’interès per a comprendre el concepte de ‘transacció’, que fou el que definí la finalitat de la “transició”. Així, la Constitució -instauració del nou nacionalisme espanyol a través del socialmonarquisme- significava la clau de volta política equivalent a l’acord bàsic entre la patronal i els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT), que intentava de soterrar la concepció del sindicalisme com a estratègia revolucionària de classe.

La construcció, doncs, del bloc polític constitucionalista, que s’acabà de definir amb l’ascens socialdemocràta el 1982, com exposa A. Jarné (“Del tardofranquisme a la victòria socialista”), cloïa el bastiment del “nou” Estat espanyol, que, amb tot, no aconseguí d’integrar dos fets bàsics que n’asseguressin la seva patent en la política exterior. D’una banda, la dinàmica ascendent dels moviments d’alliberament nacional basc i català, destacada en aquest volum, i, de l’altra, l’emergència de nous moviments socials antisistema.

L’anàlisi de l’evolució de l’independentisme d’ençà de la fundació del PSAN fins als anys vuitanta, amb l’articulació de l’MDT (1983), contextualitza el seguit d’organitzacions polítiques i militars que a la dècada dels anys setanta explicitaren la següent variable essencial (a mode de cultura política): la superació del franquisme no suposava la fi de l’opressió nacional. I, de fet, com expliciten les recerques de F.Rubiralta, C. Sastre, J.Guia i R. Usall, l’independentisme evidencià -i evidencia- el continuisme neofranquista (a través del terrorisme d’estat i la tortura) en denunciar la criminalització del dret a l’autodeterminació i la “il.legalitat” de la federació dels territoris històrics.

En conclusió, aquest volum planteja elements de reflexió molt significatius per a definir, en efecte, el pas de “l’esperança al desencís”. Però, alhora, també forneix factors explicatius per a constatar que aquest desencís es propi de qui identifica la política amb pràctica endogàmica. I que, per contra, existeixen causes pendents que expliciten el recanvi continuista al franquisme i qüestionen la misèria intel·lectual, moral i política de la “política” entreguista.

Xavier Ferré

[1] De fet, caldria una recerca sobre la funció que desenvolupà el PSOE en la consolidació del posfranquisme i la seva aprovació pels poders macroeconòmics internacionals. D’alguna manera, la reconversió progessiva al socialisme de càtedra encetat al congrés de Suresnes (1974) era fonamental per fer d’aquest partit una organització pont entre el tardofranquisme i el nou nacionalpopulisme espanyol. En paral·lel, doncs, una funció semblant a la que dugué a terme la Unión de Centro Democrático per a “sanejar” l’Estat dels darrers francofalangistes…

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Gernika va ser també l’assaig general amb tot per als atacs massius i atemoridors per desmoralitzar l’enemic, que tindrien continuïtat immediata a Londres i Coventry –des d’aleshores els diccionaris inclouen el verb coventritzar, per arrasar totalment– i posteriors rèpliques dels aliats a l’alemanya Dresden, o la traca final nord-americana de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

Avui, Gernika forma part d’una associació internacional de ciutats i pobles màrtirs per la pau, juntament amb totes les esmentades i d’altres com ara Varsòvia, Hamburg o Stalingrad –ara Sant Petersburg–, que estan també representades aquests dies a la vila biscaina per autoritats electes, agermanades en uns records inesborrables. (Robert Pastor)

70 anys de l’assaig de Coventry a Gernika

Per Robert Pastor

Es compleixen exactament 70 anys del bombardeig de Gernika. El fet s’acostuma a recordar difusament, i més per les generacions actuals; fins i tot potser s’hauria oblidat col·lectivament si no fos per la gran obra de Picasso. I, tanmateix, aquell va ser un episodi que va marcar la història en general, i la militar molt específicament. Era dilluns de mercat a la vila biscaina on es conserva la casa de juntes i el roure, símbols de les llibertats del poble basc, quan va arribar el primer dels aparells de la legió Còndor de l’exèrcit alemany, seguit d’un autèntic eixam.

Durant tres hores, avions Junker 52, VB 88, Heinkel He 111 i Dornier 17, escortats per esquadres de caça alemanyes i una d’italiana van llançar sense parar bombes de mitja tona, i milers de projectils incendiaris d’alumini sobre el nucli urbà, mentre els aparells lleugers metrallaven en vol rasant les persones que intentaven fugir.

Diuen que la intensitat del foc era tan elevada que al cap de dues hores els pilots atacants no veien absolutament res, a causa del fum, i continuaven bombardejant a cegues. També expliquen que els incendis van durar fins al dia següent. Quant a les víctimes, l’historiador Hugh Thomas recull versions que van d’entre els 100 als 1.600 morts, i estima com a xifra més probable el miler.

Al llarg de la història, i sobretot en els temps de la dictadura, els cronistes oficials del franquisme van renegar d’aquesta acció, i la van atribuir a les forces republicanes, que, en la retirada, haurien cremat el poble. L’antic diputat general de Biscaia Joshemari Makua explicava que, dubtós de la versió que havia escoltat a l’escola, un dia va preguntar-li a un avi del mateix Gernika què era el que realment havia succeït i l’home, amb un gest de màxima tristesa, només va encertar a respondre en la sintaxi que mantenia de la seva llengua: “Los rojos separatistas que han sido nos han dicho que digamos y...”

Només quan va començar la transició a la democràcia, quaranta anys més tard, un parell d’historiadors, entre els quals Ricardo de la Cierva, es van atrevir a explicar per escrit que el bombardeig era la veritable causa de tant d’estrall, i no la dinamita i el foc dels milicians i gudaris en retirada, però a la vegada exonerava de tota responsabilitat el comandament franquista, al qual feia ignorant, contra tota inversemblança, d’una iniciativa que atribuïa unilateralment a alemanys i italians.

Potser haurà semblat exagerada l’afirmació de la magnitud que la massacre va tenir per a la història en general, i militar en particular. A hores d’ara, però, la majoria d’estudiosos amb rigor reconeixen, d’una banda, el paper decisiu dels nazis i feixistes en la decisió d’aquella guerra espanyola que, a més, va constituir el gran entrenament, les perfectes maniobres amb foc real –mai més ben dit– per a les successives campanyes dels mateixos exèrcits que van culminar en la Segona Guerra Mundial.

D’altra banda, és ben cert que aquell bombardeig massiu va ser deliberat contra la població civil; només així s’explica que els objectius declarats, dues fàbriques d’armes i el pont, quedessin sense un sol senyal de metralla. En si mateix, el de Gernika va ser també l’assaig general amb tot per als atacs massius i atemoridors per desmoralitzar l’enemic, que tindrien continuïtat immediata a Londres i Coventry –des d’aleshores els diccionaris inclouen el verb coventritzar, per arrasar totalment– i posteriors rèpliques dels aliats a l’alemanya Dresden, o la traca final nord-americana de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

Avui, Gernika forma part d’una associació internacional de ciutats i pobles màrtirs per la pau, juntament amb totes les esmentades i d’altres com ara Varsòvia, Hamburg o Stalingrad –ara Sant Petersburg–, que estan també representades aquests dies a la vila biscaina per autoritats electes, agermanades en uns records inesborrables.

També hi arribaran, a falta del quadre original tantes vegades reclamat des del País Basc, entre 20 i 30 dels dibuixos previs que va fer Picasso com a esbossos del que després seria el gran mural del pavelló de la República Espanyola a l’exposició universal de París.

Des de fa ja alguns dies, el lema Gernika Gogoratuz (Tot recordant Gernika) és una declaració per la pau, per la conservació de la memòria històrica i el clam contra esdeveniments que ningú no sembla capaç d’evitar i continuen passant en altres latituds, perquè acabin algun dia i per sempre. Els escassos veïns que no tan sols van escapar de les bombes i el foc, sinó que han sobreviscut a l’encara més implacable pas de tantes dècades, seran els guardonats amb el premi Gernika per la pau i per la reconciliació, juntament amb el Nobel de la pau Adolfo Pérez Esquivel.

Diari d’Andorra

Comunicat de premsa de la Comissió de la Dignitat. 18.4.2007

És una vergonya que una de les úniques coses que queda clara de l'acord és que els represaliats no podran tenir compensació econòmica, cosa que queda reservada als empresonats, però no als afusellats ni als morts per la policia entre 1939 i 1963. Això és inadmissible. Però potser el més greu és que aquest acord possibilita una declaració de no-responsabilitat i pot tancar definitivament la porta a les peticions de reclamació de devolució de patrimoni que encara estan obertes o dels dipòsits de diners que es van fer al Banc d'Espanya i que l'Estat havia de retornar i que encara no ha fet. (Comissió de la Dignitat)

Comunicat de premsa de la Comissió de la Dignitat. 18.4.2007

La Comissió de la Dignitat, davant l’acord anunciat entre PSOE i IU de cara a “desbloquejar” l’anomenada Llei de la Memòria, declara el següent:

Introducció: Lamentem haver de dir que, malgrat les expectatives, amb aquest “acord”, en realitat no estem assistint a un intent de fer justícia als represaliats pel franquisme ni a condemnar el règim dictatorial de Franco, sinó a una nova operació de banalització i de creació de confusió entre l’opinió pública al voltant d’un fet tan transcendent com és la necessària superació i condemna de la dictadura franquista. Creiem que és molt important tenir en compte el següent:

1) No és veritat, com han insinuat alguns mitjans, que l’acord asseguri la “il·legitimitat” dels judicis franquistes. Si s’hagués fer això, s’hagués explicitat la possibilitat d’admetre els recursos de revisió –i els de nul·litat– cosa que no fa. Ara molt ens temem que els tribunals no se sentiran amb l’obligació de considerar-los i podran adduir que, tot interpretant la llei -i tenint en compte l’efecte jurídic que tindrà que el Congrés no hagi admès la seva declaració de nul·litat, ni d’injustícia– tot això no passarà de tenir un valor purament moral i simbòlic. Si es vol que s’habilitin revitables revisions, la Llei ha de posar ben clar que el fet que hi hagi un motiu polític serà causa de revisió dels processos del franquisme. Altrament no s'admetran com actualment ho estan comprovant els ciutadans. Cal veure els nefastos antecedents que hi ha hagut fins ara, en què les revisions que s'han demanat han sigut refusades i sempre amb l'oposició del fiscal de l'Estat. No ho podem oblidar.

2) No es pot deixar simplement en mans dels ciutadans la possibilitat de buscar-se una justícia per la repressió patida a mans del franquisme. Això significaria una privatització i una banalització d’unes responsabilitats que l’Estat ha d’assumir com a pròpies. És un règim -el franquista- i no un accident històric, que va fer aquella legislació repressiva que va donar peu a tota una sèrie de sentències i actes contra els ciutadans. Com a ciutadans podem buscar justícia, sempre, però és l’Estat l’ens que realment té poder i no pot defugir-hi de la seva responsabilitat. No poden “passar la patata” al ciutadà i simplement fer observacions de caire moral.

3) No n’hi ha prou amb solucions semàntiques i dir ara que els judicis franquistes simplement foren “injustos”. Si eren “injustos”, això ha de tenir uns efectes jurídics concrets com són el recurs i la revisió de la sentència. Si el procediment amb què s’operava (judicis sumarissims d'urgència o del TOP) era contrari als principis de “judici just” i les lleis que s'aplicaven eren contràries als principis de llibertat individual i col·lectiva –i a sobre el portava a terme un règim que es va constituir a partir d'un cop d'estat contra un règim legalment constituït- des del punt de vista del dret hem de dir que era il.legal i contrària als principis constitucionals del país (la Constitució republicana i la monàrquica anterior), i no simplement “injustos” o “il.legítims”. Si el procediment i les lleis que s'aplicaven eren il.legals, i a més els judicis es van fer de manera injusta, les senències s’han de considerar nul.les.

4) És una vergonya que una de les úniques coses que queda clara de l'acord és que els represaliats no podran tenir compensació econòmica, cosa que queda reservada als empresonats, però no als afusellats ni als morts per la policia entre 1939 i 1963. Això és inadmissible. Però potser el més greu és que aquest acord possibilita una declaració de no-responsabilitat i pot tancar definitivament la porta a les peticions de reclamació de devolució de patrimoni que encara estan obertes o dels dipòsits de diners que es van fer al Banc d'Espanya i que l'Estat havia de retornar i que encara no ha fet.

5) La vice-Presidenta del Govern espanyol, Sra. Teresa Fernández de la Vega, el 15 d'octubre de 2004, en el mateix lloc on van afusellar el President Companys, es va comprometre solemnement a anul·lar el seu procés, cosa que comportava –cal entendre– l'anul·lació de tota la resta de processos. No es pot acceptar que el govern espanuol altre cop incompleixi els seus compromisos. Ningú pot pensar que al poble català se’l pugui fer passar per la humiliació de veure com es demana una “declaració d'il·legimitat” del procés al seu President, Lluís Companys i Jové.

6) La Llei no sols ha de recollir com a raons de persecució franquista els motius de tipus polític, religiós, militar, ètnic, maçònic i de grups de resistència –que ja fa– sinó la que neix de la voluntat de perseguir les cultures i els drets polítics nacionals de Catalunya, Galícia i el País Basc.

Àrea de premsa. Comissió de la Dignitat. Mòb. 625370661

www.comissiodeladignitat.cat

El Bloc guanya amb aquesta retirada d’Entesa de les autonòmiques, però també, i més que ningú, UM, que ha sabut aprofitar els exmilitants del PSM per a anar consolidant el seu projecte polític. Maria Antònia Munar, de seguida que ha vist la situació, ha fet el cap viu per a aprofitar la crisi del PSM i d´Entesa de cara a consolidar les seves posicions a preu de saldo. Aconseguir que el que fou líder del PSM i candidat autonòmic d´aquest partit, Mateu Crespí, vagi a les llistes d´UM, és una bona operació. La presidenta del Consell Insular de Mallorca ha estat prou intel·ligent i, entre tots els aspirants a sous i cadiretes, ha escollit el menys car de tots. Altres exdirigents nacionalistes exigien conselleries, per a sortir a la foto. Munar no és ximple. I, tanmateix, amb la no concreció del Tercer Espai, els aspirants a la conselleria restaven desactivats. Pagar molt a gent que aporta poc? No tenia sentit. (Miquel López Crespí)

Mateu Crespí i Maria Antònia Munar

Ja fa més d´un mes, de seguida que llegírem les declaracions de Biel Huguet dient que Entesa no es presentava a les autonòmiques, pensàrem que l´opció dels dissidents del PSM quedava desactivada. Les explicacions que donava Biel Huguet no eren prou convincents i tots els observadors polítics començaren a preveure el que aquests dies hem constatat. A primera vista podia semblar molt correcte voler consolidar solament un espai municipalista per a avançar, en eleccions posteriors, envers quotes més altes de poder polític. L´excusa fins i tot podia semblar més o manco versemblant: no perjudicar els altres partits d´ideologia propera i donar a suport als que lluiten per a la derrota electoral del PP.

El problema és que rere les aparents bones intencions que ens explicava Biel Huguet de seguida s’endevinava el fracàs de no haver pogut bastir una coalició nacionalista amb ERC, el PSM i els independents nacionalistes. El fet de no haver pogut bastir aquesta unitat nacionalista consolidava i consolida el projecte de Bloc de PSM i Esquerra Unida. La debilitat d´Entesa era ja pública i, ja era una evidència, no podrien fer ombra al Bloc. Biel Huguet i l´executiva d´Entesa donaven així un suport inesperat al Bloc per Mallorca contribuint, de manera decisiva, a aturar la via d´aigua electoral que, per a Biel Barceló i Eberhard Grosske, hauria significat un nou competidor electoral dia 27 de maig.

Aleshores, en saber que Entesa no faria la competència al Bloc i es retirava de la batalla electoral, i d´això ja fa més d´un mes, vàrem escriure: “Els partidaris del Bloc han guanyat la partida. [...] Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal, perdent tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca o no ser de bracet d´UM o PSOE”.

Que un antic dirigent del PSM com Mateu Crespí vagi en els llistes d´UM ens fa pensar si rere l’absència a les autonòmiques per part d´Entesa, dins el cap de l’exbatle de Santa Eugènia ja rondava la idea d’anar plegats amb Maria Antònia Munar. Si algunes de les bases d´Entesa per Mallorca no volien anar amb ERC per ser aquest al seu parer un partit “massa radical” i poder perjudicar l’elecció dels seus regidors als pobles; si alguns dirigents d’Entesa com Mateu Crespí ja pensaven anar amb UM... ens ha d'estranyar que no es poguessin arribar a acords per a bastir un projecte nacionalista proper a les tesis del Tercer Espai, amb ERC, PSM , Entesa i independents?

Com dèiem més amunt, el Bloc guanya amb aquesta retirada d’Entesa de les autonòmiques, però també, i més que ningú, UM, que ha sabut aprofitar els exmilitants del PSM per a anar consolidant el seu projecte polític. Maria Antònia Munar, de seguida que ha vist la situació, ha fet el cap viu per a aprofitar la crisi del PSM i d´Entesa de cara a consolidar les seves posicions a preu de saldo. Aconseguir que el que fou líder del PSM i candidat autonòmic d´aquest partit, Mateu Crespí, vagi a les llistes d´UM, és una bona operació. La presidenta del Consell Insular de Mallorca ha estat prou intel·ligent i, entre tots els aspirants a sous i cadiretes, ha escollit el menys car de tots. Altres exdirigents nacionalistes exigien conselleries, per a sortir a la foto. Munar no és ximple. I, tanmateix, amb la no concreció del Tercer Espai, els aspirants a la conselleria restaven desactivats. Pagar molt a gent que aporta poc? No tenia sentit.

En opinió de Maria Antònia Munar es tractava de visualitzar davant tothom que alguns dels màxims dirigents de l´antic PSM eren amb UM. No volia res més. Així de senzill. Mateu Crespí, malgrat els seus actuals detractors, sembla que ha estat un bon batle nacionalista, té alguna gent al darrere i, el que era important en aquests moments, només demanava una acta de diputat. El preu, en opinió de Maria Antònia Munar, es podia pagar. El negoci li sortia rodó i s´ha arribat a un acord. Mateu Crespí ha de fer veure, malgrat no sigui aquesta la realitat, que una part dels antics militants del PSM donen suport a Unió Mallorquina i consideren aquesta organització com la “casa comuna” dels nacionalistes mallorquins.

Pens que, amb aquest fitxatge, Maria Antònia Munar ha demostrat novament que és un polític prou experimentat. Molts aspirants als favors de la presidenta del Consell Insular de Mallorca han quedat ben descol·locats.

Com dèiem, qui surt igualment molt beneficiat, com abans amb l’abstenció d´Entesa a les autonòmiques, és el Bloc per Mallorca. I, també, cal no oblidar-ho, el PSM i el seu secretari general, Gabriel Barceló. Que Mateu Crespí hagi acceptat tan ràpidament la incorporació a UM és una bona arma en mans de Gabriel Barceló, ja que, sens dubte, pot argumentar l'existència d´una ala molt dretana dins del seu partit que el que cercava, com es demostra dia a dia, era gaudir de plataformes per a poder oferir-se a qui els donava una cadireta.

Dit tot això, caldria afegir-hi que no dubtam que, si sortís elegit Mateu Crespí, o si Maria Antònia Munar ofereix àrees importants de gestió, l'exbatle de Santa Eugènia sabrà desenvolupar-se amb total eficàcia en el lloc que li donin. Possiblement ho farà bé, com ho ha fet bé en el seu poble. No discutirem ara la futura bona gestió de l’exdirigent del PSM. Però el que la seva fuita ha escenificat a la vista de tothom és la recerca d´una sortida personal més que política a la situació d´emergència en què es troba el nostre poble. Mateu Crespí i molts dels que eren en la lluita pel famós Tercer Espai pareix que cercaven estar a recer del poder per a gaudir dels privilegis que comporta la gestió del règim. Almanco aquesta és la percepció general que hi ha al carrer. Basta que parleu amb la gent i ho podreu constatar.

Amb la retirada de la vida política autonòmica d´Entesa, amb el cop que significa també per a l'organització de Biel Huguet que un dels seus màxims dirigents hagi mostrat les cartes tan aviat, la consolidació del Bloc és un fet. Dia vint-i-set de maig podrem començar a endevinar com serà el futur del nacionalisme d´esquerra a Mallorca. Com ha explicat Gabriel Barceló, tot plegat consolida i reforça del paper del PSM en la conjuntura actual.

Miquel López Crespí