Miquel López Crespí - Memòria històrica

Així qualifiquen GOB, Sineuers Independents i GADMA el Pla de carreteres. Denuncien que les millores viàries i les noves rondes amaguen interessos i urbanitzacions

Agressiu i corrupte

De fet, els portaveus dels tres grups estan d'acord que la majoria de projectes prevists en el pla director sectorial de carreteres "mantenen un model agressiu i corrupte hereu del pla aprovat pel PP i per UM".

Joan Sitges | 09/06/2009 |

El GOB, el col·lectiu Grup d'Amics en Defensa del Medi Ambient (GADMA) i el partit Sineuers Independents estan decidits a sumar esforços per "donar a conèixer que les noves rondes de circumval·lació i les millores viàries de la xarxa de carreteres secundàries no responen a necessitats del trànsit, sinó que afavoreixen l'expansió urbanística i el creixement de molts municipis", explicà ahir la portaveu del GOB, Margalida Ramis.

Corrupció política

De fet, els portaveus dels tres grups estan d'acord que la majoria de projectes prevists en el pla director sectorial de carreteres "mantenen un model agressiu i corrupte hereu del pla aprovat pel PP i per UM". En aquest sentit, la representant del GOB recordà que "Francina Armengol va assumir un compromís en el seu discurs d'investidura que no compleix, perquè els doblers del conveni de carreteres hi són i els sospitosos de corrupció que dirigeixen els projectes viaris tenen ganes de gastar-los". A més, els tres col·lectius han denunciat que "l'acurçament de distàncies entre els pobles de la Part Forana i Palma té per objectiu la consolidació de tot Mallorca com una àrea metropolitana de Palma".

És a dir, una xarxa de carreteres que "facilita el creixement dels pobles fins ara preservats de l'abús urbanístic i els converteix en autèntiques ciutats dormitori". Per la seva banda el portaveu de GADMA, Bernat Fiol, ha recordat que "molts dels polítics que governen actualment es manifestaren en contra d'aquest pla i del desgavell urbanístic que imperava en els temps del PP, un desgavell que malauradament continua". En aquest sentit Joan Munar, representant de Sineuers Independents, destaca que "el pla de carreteres es pega coces amb el Pla Territorial de Mallorca (PTM) perquè aquest no preveu un creixement de població tan gran com perquè s'hagin d'obrir noves carreteres i crear nous eixos viaris".

dBalears (9-VI-09)

Enagás está a punto de acabar el tendido del gasoducto entre Palma y Eivissa

Se han empleado 22.000 tubos de hierro forjado.

Tras la finalización de estos trabajos se empezarán a colocar las tuberías entre la pitiusa y Dénia

EFE. DÉNIA. La empresa Enagás culminará en los próximos días el tendido de tubos del futuro gasoducto entre Palma y Eivissa, y a continuación se centrará en la conexión entre esta última y la península, a través de Dénia (Alicante). Una portavoz de la compañía gasista ha informado de que actualmente una embarcación especializada en este tipo de tareas, el "Castoro Sei", se halla a unos 35 kilómetros de Palma a punto de terminar el tendido entre las dos islas, que discurre a una profundidad media de 720 metros a lo largo de 146,5 kilómetros. Si no surgen contratiempos, estas labores concluirán en varios días y permitirán que a finales de la próxima semana comiencen a colocarse las tuberías entre la Punta de Cala Gració de Eivissa y la playa de Devesas de Dénia. Esta última conexión tiene 122,4 kilómetros de longitud y discurrirá 997 metros bajo el nivel del mar, en unas labores que se prolongarán hasta principios de febrero, cuando finalizarán frente a la costa alicantina.

Según Enagás, se han empleado 56 toneladas de acero y otras tantas de hormigón para la elaboración de los 21.881 tubos, de 12,2 metros cada uno, necesarios para integrar a las Balears en el sistema gasista español. Junto al "Castoro Sei", que actúa con una flota auxiliar, trabajan en el gasoducto el buque "Crawler", para realizar las soldaduras de conexión de los distintos tramos, y el "Far Sovereign", que ejecuta la zanja post-tendido en los aterrajes de Mallorca y Alicante. Además, se emplean el "Tertnes", para el pedraplenado y rectificación de vanos, el "Nordic Giant", que hace las zanjas cerca de la costa, y un submarino de control.

Cinco años de trabajos

El Consejo de Ministros dio el visto bueno a la actuación el 5 de diciembre de 2003 y está previsto que el gasoducto sea una realidad y entre en servicio en julio de este año. En 2004 se adjudicó la construcción de la infraestructura a Enagás y el 10 de diciembre de 2007 se iniciaron los trabajos previos de movimiento de tierras para los aterrajes en Sant Antoni de Portmany (Ibiza), así como las explanaciones y montajes de las máquinas tuneladoras.

Diario de Mallorca (12-I-09)

La construcció del gasoducte submarí ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... (Miquel López Crespí)

L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos. (Miquel López Crespí)

El nou govern i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori (un article de juliol de 2007)

Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió.

La formació del nou govern coincideix amb unes informacions que no han estat prou valorades pels partits i grups que s’oposen a la continuació del ferotge i desenfrenat desenvolupisme que patim. La notícia de què parl fa referència al començament de les obres de construcció del gasoducte submarí que ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... Amb la connexió de les Illes a la xarxa transnacional del gas, els problemes plantejats quant a la necessitat d´augmentar el subministrament elèctric per a aconseguir l´eliminació dels milions de tones de residus que produïm, i la manca d´aigua per a atendre una demanda insaciable i en constant augment, estan en vies de solució.

El panorama que tenim pel davant no és gens encoratjador, malgrat la important victòria de les forces de centreesquerra. Les autopistes actuals, la construcció de més i més polígons industrials per a colonitzar l´interior de les Illes, la inauguració de les primeres dessaladores, tan sols era el començament del que havia de venir i vendrà si no ho aturàvem. L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos.

Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

Malgrat l´existència d´un govern de centreesquerra, els poders fàctics econòmics faran tot el possible per continuar amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes

...als responsables d'aquesta Llei de (des)Memòria Històrica semblen no molestar-los la presència pública del franquisme en els nostres carrers, places i parcs. També amb voluntat de mitges tintes, la Llei permet la no-desaparició de determinats símbols feixistes. Fins i tot des d'administracions governades per aquesta suposada esquerra es conserven monuments que constitueixen autèntics insults a la democràcia. Sembla clar que aquest succedani legal no serveix ni com rentat de cara. Com exemples pròxims basti citar la decisió de l'Ajuntament de Palma (centre-esquerra, batlessa del PSOE) de conservar el monument de la Feixina (dedicat als “caídos” del creuer Baleares, vaixell des del qual es va massacrar a la població civil indefensa que fugia al febrer de 1937 de la Màlaga assetjada pels feixistes, i enfonsat per l'Armada republicana al març de 1938) o el monòlit de la Plaça de la Porta de Santa Catalina, en memòria de “los Jinetes de Alcalá” (29 oficials de cavalleria colpistes, que es trobaven arrestats en Illetes al juliol del 36, i que van col·laborar en el triomf del cop i en la repressió a Mallorca).

MÉS TERRA SOBRE LES FOSSES

L'admissió a tràmit, per part del Tribunal Suprem, de la querella contra el jutge Garzón presentada pel grup feixista Manos Limpias (“digues-me del que presumeixes...”), suposa un altre alarmant símptoma de la feble salut democràtica que patim. Com he escoltat dir, és tremend que el primer imputat judicialment en aquesta matèria sigui algú que, més enllà dels seus desvaris estel·lars, i dubtoses i contradictòries actuacions, va intentar obrir unes fosses amb milers de cossos de demòcrates assassinats, mentre que encara no s'ha dut davant els tribunals a cap dels qui van omplir aquestes fosses de cadàvers.

Tot aquest assumpte no solament deixa a les clares que l'ombra del “atado y bien atado” del dictador és molt allargada, fins al punt que, després de més de trenta anys de la teòrica “transició democràtica”, encara hagi jutges, com els del Tribunal Suprem, que desenvolupin la seva tasca en sintonia amb la dictadura assassina. També, i és necessari assenyalar-lo, deixa en una patètica nuesa a l’anomenada “Llei de la Memòria Històrica”, votada en el parlament, entre d’altres, per partits d'esquerra (també teòrica) com PSOE i IU a l'octubre de 2007, i ratificada en el Senat al desembre d'aquell any.

Per intentar acontentar a tiris i troians, els redactors, i els diputats i senadors que van votar aquella Llei, es van oblidar (se suposa que a consciència) entre d’altres coses, de temes tan cabdals com l'anul·lació de les sentències franquistes, permetent d'aquesta manera que encara avui siguin considerats legalment com a delinqüents tots els demòcrates jutjats, condemnats i moltes vegades assassinats, a través de processos ignominiosos. Per aquest motiu, avui dia, moltes persones com Francisco Granado, Joaquín Delgado, Joan Peiró o Salvador Puig Antich segueixin sent “culpables”, als ulls d'aquest anomenat ”Estado de Derecho”.

D'igual manera, als responsables d'aquesta Llei de (des)Memòria Històrica semblen no molestar-los la presència pública del franquisme en els nostres carrers, places i parcs. També amb voluntat de mitges tintes, la Llei permet la no-desaparició de determinats símbols feixistes. Fins i tot des d'administracions governades per aquesta suposada esquerra es conserven monuments que constitueixen autèntics insults a la democràcia. Sembla clar que aquest succedani legal no serveix ni com rentat de cara. Com exemples pròxims basti citar la decisió de l'Ajuntament de Palma (centre-esquerra, batlessa del PSOE) de conservar el monument de la Feixina (dedicat als “caídos” del creuer Baleares, vaixell des del qual es va massacrar a la població civil indefensa que fugia al febrer de 1937 de la Màlaga assetjada pels feixistes, i enfonsat per l'Armada republicana al març de 1938) o el monòlit de la Plaça de la Porta de Santa Catalina, en memòria de “los Jinetes de Alcalá” (29 oficials de cavalleria colpistes, que es trobaven arrestats en Illetes al juliol del 36, i que van col·laborar en el triomf del cop i en la repressió a Mallorca).

Per si tot això fora poc, l'esmentada Llei “de la Memòria” deixa un enorme buit respecte a les fosses comunes d'assassinats per la dictadura, en la mesura que no responsabilitza a les administracions públiques de la localització, identificació i rehabilitació de les víctimes enterrades en elles. I d'aquells pols, aquests llots. Deixar abandonats en aquesta tasca als familiars i a les Associacions de Recuperació de la Memòria Històrica, a part de ser un acte de covardia política, permet a alguns jutges feixistes, des de privilegiats tribunals, seguir tirant palades de terra sobre les fosses de les víctimes del franquisme.

Pep Juárez, juny de 2009 .

Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat capitalista, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia borbònica. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de finals dels seixanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració borbònica, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu. (Miquel López Crespí)

El Maig del 68 i la postransició a les Illes: el teatre modern a Mallorca (I)

Carrer de Blanquerna (I)

Amb la recent publicació de l'obra de teatre Carrer de Blanquerna es tanca, crec que definitivament, el cicle iniciat a mitjans dels vuitanta, quan vaig començar a escriure la trilogia conformada per aquest llibre i per Acte únic (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2000) i Els anys del desig més ardent (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2004). Les tres obres fan referència a la mal anomenada transició, en realitat una nova restauració, la restauració borbònica feta seguint els plans ordits a iniciativa del general Franco. El pacte entre l'esquerra nominal i els franquistes reciclats va significar una convalidació "democràtica" de certs aspectes essencials del franquisme. Aquesta vegada la dreta, esgotat el model feixista de dominació, tornava a garantir el seu domini, amb l'ajut de l'esquerra nominal, emprant la llei, és a dir, emprant la Constitució. N'he parlat extensament en el llibre No era això: memòria política de la transició, editat per Edicions El Jonc l'any 2001.

Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat capitalista, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia borbònica. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de finals dels seixanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració borbònica, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu.

Per tal d'acabar amb el protagonisme del consellisme i les experiències d'unitat obrera i popular semblants a les de Gasteiz l'any 1976, per posar un exemple, era imprescindible la legalització i enlairament dels partits que acceptaven les regles del joc dels franquistes reciclats. Enfortir un tipus de sindicalisme homologable a l'existent a l'Europa capitalista era un altre punt essencial del pacte. L'unitarisme assembleari, les coordinadores de fàbrica que practicaven una ferrenya unitat tant a fàbriques com a barris, impossibilitaven el sorgiment del tipus de sindicalisme de gestió que volien la dreta i els sectors reformistes del moviment obrer. Només unes burocràcies sindicals legalitzades i amb tot el suport del règim, amb fortes subvencions econòmiques, podien portar endavant la tasca de depurar dels sindicats tots aquells elements d'esquerra que pugnaven per la defensa dels interessos del poble. Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i independentistes, acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades per la burgesia a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa.

Una història prou sabuda, la traïda de la transició, i que ha estat tractada per nombrosos polítics i historiadors allunyats del poder. Una realitat històrica que, per cert, tan sols en els darrers anys ha començat a treure el nas. Pensem que els partits que traïen les idees d'autodeterminació de les nacions oprimides, les idees de socialisme, els principis republicans, en disposar de fortes subvencions institucionals i de totes les palanques que han permès l'enriquiment i promoció dels servils, han pogut anar bastint una falsa història justificativa de les seves traïdes.

Record que entre els primers que denunciaren tantes renúncies i abandonaments, a part dels partits revolucionaris que encara eren perseguits, criminalitzats de forma constant, hi hagué Gregorio Morán. En el llibre El precio de la transición (Barcelona, Editorial Planeta, 1991) es va atrevir a denunciar la mentida, els pactes secrets entre la pseudoesquerra i els hereus del "Movimiento". Gregorio Morán va tenir el valor d'escriure sense concessions, amb el bisturí de la seva esmolada memòria, explicant les misèries d'uns dirigents polítics que, com Felipe González o Santiago Carrillo, eren capaços de qualsevol cosa per a instal·lar-se a les institucions.

Aquest és el tèrbol panorama polític que condicionà la joventut militant dels protagonistes de l'obra Carrer de Blanquerna. Per cert, i ja que parlam d'aquesta obra, podríem explicar l'origen del títol al lector curiós. En temps del franquisme, com a moltes cases d'altres militants antifeixistes, hi hagué a casa meva, com podeu imaginar, moltes reunions polítiques. Vivia a un pis que feia cantonada entre el carrer d'Antoni Marquès Marquès de Ciutat de Mallorca i el carrer de Blanquerna. En un moment determinat, i per parlar solament d'un fet mínimament rellevant, tenguérem una reunió que decidí la fundació de la revista dels comunistes de les Illes (OEC). La revista dels consellistes illencs portà per títol Democràcia Proletària i, com he dit, es fundà en una reunió d'aquest pis que feia cantonada amb el carrer de Blanquerna. Doncs bé, en record de tots aquells anys de reunió i d'enfebrades esperances revolucionàries vaig posar el nom del carrer a l'obra de teatre. Passats els anys, són les mateixes persones que lluitaren per un món més just i solidari les que ara, esdevenguts personatges teatrals, es tornen a reunir en una casa del carrer de Blanquerna per a rememorar aquella època.

Han passat més de vint anys. Cap dels objectius perquè lluitaren els protagonistes de Carrer de Blanquerna s'ha pogut aconseguir. Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es retroben després d'haver anat a l'enterrament d'una històrica lluitadora antifeixista de les Illes. La convidada per a retrobar-se i xerrar d'aquells temps que els fa Nereu posa en marxa el mecanisme del record i de la nostàlgia. Mentre desfilen les històries dels protagonistes i es va desenvolupant l'acció de Carrer de Blanquerna es van adonant com, fins i tot passats tants d'anys, encara no han pogut endevinar molts dels motius de l'ensorrada general de tantes idees i esperances.

Gregorio Morán, i també Lluís Maria Xirinacs en la seva trilogia La traïció dels líders, o Arturo Van den Eynde en els llibres Ensayo general i Anti-Carrillo, sí que han deixat ben especificada la història de les renúncies de la transició. Però els protagonistes de Carrer de Blanquerna no són historiadors. Simplement fan recompte d'aquells esdeveniments i, intuïtivament, cerquen causes, expressen una humana estranyesa per tot el que s'ha esdevengut. És precisament ara, amb tot el material que s'ha anat publicat referent en aquests anys decisius, quan podem començar a donar una resposta adient als interrogants que es plantegen els protagonistes de Carrer de Blanquerna.

Com explica Gregorio Morán en El precio de la transición, en aquells anys evocats pels nostres protagonistes poguérem contemplar els canvis de camisa més indecents, munió d'actituds polítiques de la més dura pornografia. Ho hem anat explicant al llarg d'aquest article. Tot va ser venut pel plat de llenties del sou, el cotxe oficial, el poder trepitjar moqueta, els privilegis que comportava estar en primera línia en servei del nou règim. Foren els anys del Pacte de Moncloa amb la patronal, de la subordinació del PSOE a la política proimperialista de l'OTAN i l'imperialisme ianqui. Els Felipe González i CIA traïren els seus i tot el poble, ja que, en lloc de lluitar per fer sortir l'estat espanyol de l'OTAN com havien jurat que farien, una vegada instal·lats al poder oblidaren les promeses i esdevengueren l'avantguarda de la lluita en pro del bloc imperialista.

És una època d'immensa joia i felicitat per als 'oportunistes de tots els colors que es van instal·lant a recer del sistema. També és el moment de la desfeta de la majoria d'organitzacions revolucionàries sorgides a mitjans dels anys seixanta. Molts d'aquests grups no saberen resistir les onades del temporal i, criminalitzats per tots els mitjans de comunicació, silenciades brutalment totes les seves activitats, patiren les conseqüències de la nova situació. Sovint les pròpies contradiccions d'aquestes organitzacions, una certa debilitat política producte d'haver oblidat, per un accentuat l'activisme diari, la necessària tasca de formació dels militants en els principis socialistes, anarquistes o independentistes, facilitaren la campanya d'extermini decretada pels hereus del franquisme i la pseudoesquerra. Però fer ara la història de la crisi de les diverses organitzacions revolucionàries dels Països Catalans i de l'estat espanyol, la crònica, per exemple, de la LCR, l'OEC, el MC, el PTE, la ORT o el PCE(ml), o ens portaria a haver d'escriure un caramull de llibres. Cada una d'aquestes crisis requeriria una història especial i avui, evidentment, el que volíem era assenyalar solament el marc històric, polític i cultural en el qual es van congriant la trilogia que, amb la publicació de l'obra Carrer de Blanquerna, es clou de forma pensam que definitiva.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Blasmades i demonitzades les idees de república, socialisme i autodeterminació, una impressionant colla d’oportunistes al servei de la reforma, ben pagats i promocionats pel poder, començarien una munió de brutals campanyes contra el socialisme revolucionari, les idees independentistes i llibertàries, de menysteniment d’aquelles persones i aquells col·lectius que encara gosaven servar les idees de l’Octubre Roig o, sense anar més lluny, de les idees de cultura nacional-popular defensades en el Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)

La publicació de Notícies d’enlloc, el Premi de Lletres 1987, un guardó convocat a iniciativa de Pau Taura i el Gremi de Llibreters, significà molt per a qui escriu aquestes retxes. I més si teníem en compte la composició del jurat. Un jurat que era format per persones tan estimades com Josep M. Llompart de la Peña, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover.

Cap a mitjans dels anys vuitanta, la situació personal i col·lectiva per a aquells i aquelles que ens entestàvem a lluitar per les idees republicanes, socialistes i d’autodeterminació no ens era gaire favorable. Malgrat que en aquella època el control de clans i camarilles, d’empreses editorials damunt els premis literaris i pàgines de cultura de diaris i revistes no era tan ferotge ni vergonyós com en l’actualitat. L’escriptor català que escrivís obres de qualitat encara podia concursar amb certes possibilitats de guanyar. Aleshores encara estàvem convençuts que la majoria de jurats llegien les obres presentades i després del debat pertinent es lliuraven els guardons sense gaire pressions extraliteràries. Ens referim a pressions editorials o de clans i camarilles. Era evident que alguns premis dels considerats que “consagren” ja començaven a ser manipulats pel comissariat neoparanoucentista, per alguns intel·lectuals que, a recer del poder institucional, ja s’havien situat a la vora de qui pagava, de qui comandava, dels partits que governaven conselleries de cultura i mitjans de comunicació. Així i tot, les coses en el camp literari eren més “normals”, o almanco nosaltres ho volíem creure i, a poc a poc, amb els problemes acostumats –però mai tan accentuats com en el present-- podíem anar publicant moltes de les obres de teatre, poesia i narrativa bastides en temps de la transició i començaments dels anys vuitanta.

Però parlem de l’època en la qual varen ser escrites les vint-i-vuit narracions que conformen el recull Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987).

A les Illes i la resta de l’Estat, la restauració borbònica havia reeixit amb un èxit complet. Havien desaparegut les organitzacions revolucionàries sorgides al llarg de la llarga lluita contra el feixisme i el capitalisme, sotmeses a la criminalització constant per part de la dreta sorgida de les entranyes del franquisme reformat i l’esquerra oficial. Desfetes la majoria de les organitzacions de l’esquerra revolucionària, molts militants passaren a reforçar els sindicats, organitzacions ecologistes i feministes, els moviments culturals i veinals del moment. N’he parlat prou extensament en els llibres L’antifranquisme a Mallorca 1950-70 (Palma, El Tall Editorial, 1994), Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000), No era això. Memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Palma, Edicions Roig i Montserrat, 2006).

A la nostra terra, la majoria de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC), que era el partit on jo militava al costat de Mateu Morro, Jaume Obrador, Antoni Mir, Josep Capó, Guillem Ramis, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Maria Duran, Guillem Coll, Pere Trias i tants i tants d’excel·lents companys i companyes, iniciàrem un procés d´unitat amb el PSM. Altres militants, com per exemple Antoni Mir, es decantaren per unir-se al Moviment Comunista de les Illes (MCI). Però el congrés d´unitat d´OEC amb el PSM tirà endavant i les sessions de debat, intenses i enriquidores, es feren al local d'OEC d'Inca en el mes de desembre de 1978. Va ser el IV Congrés del PSM. Altres militants, tant de la nostra organització com del PTE, l’ORT, la mateixa OEC, la LCR, el PORE, cremats per les traïdes de la transició, marxaren a casa i així contribuïren a desertitzar encara més el trist panorama que sorgia de la reforma del règim.

Blasmades i demonitzades les idees de república, socialisme i autodeterminació, una impressionant colla d’oportunistes al servei de la reforma, ben pagats i promocionats pel poder, començarien una munió de brutals campanyes contra el socialisme revolucionari, les idees independentistes i llibertàries, de menysteniment d’aquelles persones i aquells col·lectius que encara gosaven servar les idees de l’Octubre Roig o, sense anar més lluny, de les idees de cultura nacional-popular defensades en el Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. Però la majoria dels militants romangueren actius en grups culturals i ecologistes, del tipus OCB i GOB. Molts d’altres reprenguérem les tasques literàries deixades de banda per la militància antifeixista, i un bon grup passà a reforçar les associacions de veïns, els sindicats i partits com el PSM, que era dels pocs que resistien a les onades de cinisme i menfotisme que envaïa tots els àmbits de la vida ciutadana.

En el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític (Palma, Edicions Cort, 2003), el poeta i investigador Ferran Lupescu definia a la perfecció la situació cultural i política de la postransició: “Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de mormalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar”.

Aquesta era, resumint molt, la situació en la qual varen ser escrites la majoria de les narracions que conformen el recull Notícies d’enlloc que publicà Documenta Balear l’any 1987.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El periodisme d´opinió a les Illes

600 articles de l´escriptor Miquel López Crespí en defensa de la cultura catalana, la memòria històrica, l´OCB, el PSM, ERC, la República, el socialisme, el sindicalisme d´esquerra, la unitat dels Països Catalans i la lluita per l´autodeterminació.

Miquel López Crespí, i alguns comptats resistents, no han deixat d'estar mai empenyorats, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics pel camí de recuperar la memòria-; ni amb el present -practicant ara i suara una crítica valenta i sense concessions vergonyants-.(Joan Pericàs)

Per Joan Pericàs, periodista

De tant en tant revifa el debat sobre el compromís de l'escriptor (o l'artista, si es vol) amb la societat que l'envolta, allò que es diu engatjar-se, i que no vol dir sinó empenyorar-se amb el seu temps, acceptar el desafiament que la realitat imposa. De tot això se'n poden fer teories, tendències i escoles; mantenir aferrissades controvèrsies sobre si convé supeditar l'estètica a la ideologia, escriure llibrots canònics i anticanònics, però no és la voluntat d'aquest articlet endinsar-se per viaranys tan erudits. Emperò, podríem convenir que Miquel López Crespí, de qui pretenc parlar aquí, sembla més partidari de l'escola gramsciana, tot i que tal positura li hagi de suposar d'esser inclòs en l'anomenada Escola del Resentiment que tant blasmen els partidaris de Harold Blomm.

A les nostres contrades, la recerca infructuosa de Ben Laden per les coves afganeses, la morca alliberada del Prestige i, sobretot, el nou imperialisme encetat per l'era Bush, amb l'ajut irresponsable d'alguns nanets sàtirs engatats de poder, han aconseguit que alguns escriptors abandonin la solitud creativa per a dir la seva, la qual cosa no em sorprèn gens ni mica. Sí que em sorprèn, i molt, és que alguns vulguin que, per això, repiquin totes les campanes. Em sobta perquè Miquel López Crespí, i alguns comptats resistents, no han deixat d'estar mai empenyorats, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics pel camí de recuperar la memòria-; ni amb el present -practicant ara i suara una crítica valenta i sense concessions vergonyants-. Em rebenten, sincerament, certs aplaudiments quan el vent bufa a favor (potser a favor d'allò que es diu el políticament correcte), sobretot quan molts dels que ara fan mambelletes han blasmat i tractat d'anorrear els engatjats de sempre, com Miquel López Crespí. Sobre l'engatjament o millor el no engatjament, el mestre Joan Fuster ens va deixar un excellent assaig, que ara, esperonat per les circumstàncies, he rellegit. Segons Fuster, l'intellectual europeu es veu normalment immers en una aventura erasmiana: convidat ara i adés per dos bàndols enfrontats (llegim partits polítics, per exemple), no acaba de decantar-se ni per un, ni per l'altre (ni Roma, ni Luter). Fins a quin punt aquesta actitud respon a un desig sincer d'independència o bé a un nedar i voler guardar la roba? En el cas d'Erasme no voler perdre la protecció econòmica dels ortodoxos però sense sotmetre's; en el cas de l'escriptor actual, no perdre les subvencions que li permeten publicar la seva obra però sense que això suposi silenci còmplice davant les malifetes del poder. Fuster és benèvol amb Erasme i amb els intellectuals contemporanis. El mestre valencià afirma que, amb excepcions, per a l'escriptor actual "literatura i opinió són una sola i indiscutible entitat". Jo no estic tan segur que les excepcions siguin poques.

Umberto Eco també ha intentat trobar paradigmes en l'antiga Grècia per a les diverses actituds dels nostres intellectuals davant la realitat social. Per a l'italià, Odisseu podria perfectament ser el paradigma de l'intellectual orgànic d'avui dia. Primer posa els seus coneixements a treballar pel poder (cavall de Troia) i després, com a recompensa, diu Eco, se'n va a fer un creuer. En Plató s'emmirallen tots aquells que basteixen paoroses utopies, inservibles per a la vida humana. En Aristòtil trobem l'exemple del mestre que no influeix en qüestions de govern i que, com a prefecte, aconsella sols bones lectures a Alexandre el Gran. Conta Eco (ho escric de memòria) que, quan va acabar d'exposar la seva classificació en una conferència, algú del públic assistent l'assabentà d'un oblit imperdonable: Sòcrates. I és que si hagués d'aixoplugar Miquel López Crespí sota algun d'aquests paradigmes, sens dubte escolliria Sòcrates: fidel a unes lleis, a un programa, a un compromís, fins al punt d'arriscar-se a criticar obertament l'incompliment per part del poder del seu contracte amb el poble.

Qui llegeixi el darrer llibre de Miquel López Crespí Saber dir les coses, un tast d'autèntic periodisme i d'excellent crítica política, comprovarà el que dic.

Puc donar fe, com a responsable de la secció d'Opinió de El Mundo-El Día de Baleares en el període en què foren publicats tots aquests articles, del rigor, l'honestedat i la valentia del treball de Miquel López Crespí. Rigor, perquè darrere cada article hi ha hores de feina, de recollida de dades, d'entrevistes, d'investigació. Honestedat, perquè no hi ha ni una sola concessió en la crítica al poder (al Pacte de Progrés, en la majoria d'articles), ni en l'hora de recordar als partits que han governat les Illes entre 1999 i 2003, els seus compromisos amb els més dèbils, amb el medi ambient i amb el recobrament de la llengua i del País. Valentia, perquè Miquel López Crespí sí que entén la literatura com a indestriable de l'opinió i no supedita la seva literatura ni a la subvenció ni al reconeixement. Saber dir les coses és un llibre indispensable per a entendre aquest quatrienni progressista que acabà amb la llarga transició política a les Illes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Memòria Històrica, contra la “passivitat” de Cort amb l’obelisc

Exigeix a l’Ajuntament que no cerqui excuses i que llevi el monòlit feixista. També l’acusa de relativitzar-ne l’impacte dient que fou construït per un funcionari represaliat, però “oblida” qui ordenà que s’erigís l’obra

Laura Morral | 06/06/2009 |

L'Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca contraatacà ahir davant la "passivitat" de Cort de negar-se a reconèixer que l'obelisc de la plaça de Santa Catalina és un monument feixista i tornà a reivindicar la necessitat de llevar-lo d'enmig.

"Els responsables municipals dediquen hores i hores a cercar excuses per no haver d'eliminar l'obelisc dedicat als colpistes, però no troben un sol moment per recordar i honorar, com es mereixen, les víctimes d'aquella gent que continuen triomfant a Palma".

Així de dures foren les declaracions expressades des de l'associació. El vocal de l'entitat, Marçal Isern, acusà el Consistori de voler relativitzar l'impacte i la construcció de l'obelisc ja que l'atribueixen a un funcionari represaliat pels colpistes. "Aquesta justificació ens resulta del tot tendenciosa i, a més, revestida d'un cert punt innecessari de crueltat", remarcà Isern. Afegí que "com és possible que uns representants municipals trobin justificació en el fet que un funcionari represaliat i perseguit planificàs l'obra? Per què no pensen en qui va ordenar l'obra i per quin motiu la va ordenar?".

És per això, que l'Associació mostrà la seva "sorpresa" perquè els responsables municipals han anat modificant la seva opinió respecte de l'origen feixista d'aquest monument. "Ara tot i reconèixer-lo, no pensen fer absolutament res", criticà Isern. L'Associació exigí que l'Ajuntament compleixi íntegrament la Llei de la memòria històrica pel que fa a "l'eliminació de les restes de la simbologia franquista" que perduren a Ciutat.

A banda de l'obelisc de la plaça de Santa Catalina, en honor als Jinetes de Alcalá, l'associació féu pública la seva "preocupació" per l'"absència" continuada de resposta del Consistori respecte de la seva petició de reestablir un indret de memòria i homenatge a les víctimes del franquisme al cementeri de Palma. A tot això, l'Associació aprofità també per exigir la retirada de les plaques amb noms de carrers destinats a homenatjar persones i fets directament vinculats amb el pitjor del franquisme i el nazisme.•

dBalears

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El GOB demana al President Antich que deixi de donar l'esquena als problemes ambientals i territorials que ha ignorat durant 2 anys.

Sr. Antich, què feim amb tot això?

Fa gariebé mig any que el GOB té demanada una reunió amb el President Antich sense rebre cap tipus de resposta.

Durant tot aquest temps, hem anat vegent com el President donava l'esquena als seus compromisos ( "no consumir ni un pam més de territori") per posar per davant els interessos de determinats sectors econòmics i determinat partit polític que forma part del seu govern, sempre amb un tret en comú: a costa del territori i fent cas omís a les problemàtiques associades al consum de recursos.

Noves infrastructures, més construcció, més doblers públics al rescat de sectors econòmics, més, més, més, però sempre més per a l'economia, justificant-se en la conjuntura de crisi econòmica i amb l'excusa de les pressions per mantenir un pacte de govern.

GAIREBÉ UN ANY DES DEL TOC D'ALERTA DEL GOB.

Al juliol de l'any passat el GOB va presentar l'informe MALLORCA, UN TOC D'ALERTA, Un any des del compromís de no consumir “ni un pam més de territori”.

En aquest document ja exposàvem que, des del GOB consideram que la situació de crisi hauria d'obligar a replantejar el camí que estem disposats a córrer i ja advertíem de la nostra preocupació pels indicis que ens duien a pensar que no hi havia cap intenció de revisar les arrels de fons per tal d'establir una nova manera de fer en les polítiques territorials ni en aquelles sectorials que en podrien esdevenir límits naturals i racionals: en aquell moment, s'havia continuat amb Son Espases, s'havia aprovat el Decret Carbonero, i una revisió del Pla Territorial de Mallorca, que no qüestionava en absolut el model territorial.

Des de llavors, a més, hem vist l'aprovació del Decret Nadal per donar privilegis al sector hoteler, ressorgir del no res el camp de golf de Son Baco, el Decret Grimalt per beneficiar el sector de la construcció a canvi d'eliminar tramitació ambiental, la destinació de doblers públics a la compra de cotxes, veim les dificultats polítiques per a la implantació del tren, i en canvi la implicació del president en "rescatar" el grup Barceló perquè acabi el polèmic palau de congressos, etc.

ELS CONFLICTES AMBIENTALS I TERRITORIALS A MALLORCA

L'aprovació del decret llei de mesures urgents de protecció del territori per part de la Conselleria de Mobilitat i Ordenació del Territori, que ha protegit 1.500ha de territori i va derogar la llei de camps de golf per no permetre més camps de golf amb oferta complementària i per exemple, la no autorització del camp de golf a Son Real, havíem pensat que eren un bon indici d'un canvi de rumb en matèria territorial.

Ara, a l'equador de legislatura veim ha estat sols un miratge, un gest en el marc de l'absència d'una política territorial clara i definida per un futur més sostenible de Mallorca. És veritat que el que està protegit, resta protegit, però ni tan sols ens poden garantir que no es tornaran a permetre camps de golf amb oferta complementària (Son Baco) o dins el que hauria de ser un Parc Natural (Son Bosc)

Web GOB

Les Illes i la victòria dels especuladors

Moltes de les plataformes conservacionistes, organitzacions ecologistes i persones que durant els darrers anys s’han mobilitzat per preservar les Illes del constant saqueig de recursos i territori tornen estar preocupades. El ritme de destrucció continua i augmenta malgrat els intents de preservar algunes zones del naufragi. El cert és que el GOB i altres plataformes ecologistes i de defensa de la terra ja han aixecat la veu de protesta. Recentment, i en relació amb la destrucció de Son Bosc, membres del GOB han realitzat una acció simbòlica davant el Consolat per reclamar la protecció d’aquest territori amenaçat. En un comunicat fet públic aquests dies l’organització ecologista ha dit al govern: “Fa 5 anys, Son Bosc va ser declarat Parc Natural. Avui, Son Bosc es pot convertir en un altre cap de golf. Senyors president i consellers, pensen fer vostès alguna cosa”. I afegeix: “El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res”.

De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. Recentment el dirigent de la CGT Josep Juárez, en un magnífic article titulat “L’hospital més car del món” ha escrit: “Parlar de Son Espases, amb persones dels partits col·ligats dins l’actual govern de suposat ‘centre esquerra’, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors”.

I just ara mateix, acabades d’escriure les retxes de més amunt, m’arriben uns missatges provinents de SOS CAN VAIRET on informen de la destrucció de Port “Adriano” amb una ampliació salvatge i gegantina que ho farà tot malbé i del macroprojecte urbanístic que destruirà, si no ho impedim, una de les nostres barriades més emblemàtiques de Palma: es Jonquet. Tots sabem com es Jonquet és encara una de les poques barriades de la nostra ciutat que conserven el caràcter tradicional: carrerons, placetes, els molins... Ara, la macroconstructora Acciona hi vol construir tres grans blocs d’edificis de luxe, tres plantes de pàrquing i un gran centre comercial de més de 2.100 m2.

En el seu moment ja hem denunciat la destrucció de Palma, l’avenç continuat de l’especulació que amenaça a no deixar cap símbol d’identitat artística i cultural a les nostres barriades. Catalina Cirer va donar tota mena de facilitats als constructors (i destructors!). Ens demanam què fa l’actual consistori progressista al qual hem ajudat a assolir el poder per aturar l’herència destructora del PP. Què passa amb el Jonquet?

Els fets indiquen que la destrucció de les Illes avança i continua al mateix ritme de l’època de Jaume Matas i Rodrigo de Santos. El GOB ja va advertir que la famosa llei Carbonero només servia per afavorir els constructors amb l’excusa de construir habitatges socials. Quin sentit tenia bastir prop de 10.000 habitatges nous destruint el poc sòl rústic que ens resta, quan a les Illes hi ha prop de 100.000 habitatges buits? I què en direm de la follia destructora de Jaume Carbonero en relació a Campos, on el conseller vol construir 450 habitatges, tot colapsant escoles, centres sanitaris d’un poble que ja és completament desbordat? D’on surten els mentiders del tipus Jaume Carbonero que quan són a l'oposició diuen que volen preservar la terra i en gaudir del sou són iguals o pitjors que els depredadors que tots coneixem?

Ara també volen destruir el Port de Pollença, lliurar als especuladors una de les poques zones no saturades. L’excusa amb la qual el Poder vol vendre la malifeta als ciutadans és la de millorar el trànsit de la carretera Port de Pollença-Alcúdia. Es vol eliminar l’actual MA-2220 que uneix les dues poblacions abans esmentades i fer-ne una de nova aprofitant l’actual MA-2201. És una nova destrucció de recursos i territori per permetre més requalificacions de territori amb l’excusa de “millorar” els serveis a la població. Però el GOB i els més diversos experts i coneixedors de la zona ja han qüestionat el macroprojecte. Els veïns del Port de Pollença, els amics d’Urxella, l’esquerra alternativa de les Illes ja han expressat la seva disconformitat quan escriuen, criticant el projecte, que consideren enganyós: “No es parla de les conseqüències d’una carretera nova a través del sòl rústic amb un tràfic intens, i de com afectaria aquest canvi al Port de Pollença que evidentment restaria més aïllat”.

Hem de parlar de gasoducte submarí que proporcionarà 8.000 milions metres cúbics de gas i que permetrà disposar d’energia il·limitada per a continuar l’absurd model actual de creixement il·limitat, heretat de l’època franquista? O de l’ampliació gegantina del Port de Palma, amb unes obres que duraran prop de catorze anys i que poden destruir la imatge actual de la badia? Però, què importa la nostra terra als especuladors i destructores del territori? Res de res. Ja els coneixem prou. Ho hem vist amb els casos de corrupció d’Andratx i Son Oms. I Son Espases ens ha fet constatar com, en el fons, són els grans grups de pressió económica, la banca i el capitalisme estatal i internacional els que dirigeixen de veritat la política de les Illes.

Miquel López Crespí

Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.

Jaume Carbonero i la destrucció de Campos

Dies passats vaig assistir a un bellísim i evocador acte cultural. Era a la Biblioteca de Cort i hi intervenien els escriptors Pere Rosselló Bover, Xavier Abraham i Joan Perelló. Tots bons amics i excel·lents poetes. Entre els poemes llegits --poemes d’amor i melangia, versos dedicats al nostre fugaç pas per la vida... --, també en llegiren de combat, d’enyorança per aquesta Mallorca que dia a dia va morint trossejada per especuladors sense consciència, per lladres i corruptes, els pocavergonyes que destrueixen recursos i territori, encimenten la terra, fan malbé el nostre paisatge. Els haikus de Pere Rosselló Bover són un exemple en aquest sentit; els poemes de Joan Perelló rememorant aquella illa que coneguérem en un passat recent, feien posar la pell de gallina en constatar el que ens han enflocat un exèrcit de malfactors, tants de polítics remeiers d’arenes i cendres que ens passen amb cançons mentre especulen, alguns roben les comptes corrents de les institucions i organitzen orgies sexuals amb els diners dels contribuents.

Mentre escoltava el magnífic recital poètic, absort en aquell ambient tranquil, envoltat de llibres i bons amics, no deixava de pensar en les malifetes del polèmic conseller d’Habitatge del Govern de les Illes. Em referesc a Jaume Carbonero, aquell que vol construir en sòl rústic i que, per a la seva vergonya, hagué de ser frenat en les seves ànsies destructives per Nadal, d’UM, i també, més vergonya encara!, per Rosa Estaràs del PP. Sortosament la irracional llei Carbonero va ser retirada pel Govern, i, amb les aportacions de tots els grups parlamentaris, els partits abans esmentats, però també del Bloc, PSOE i Eivissa pel Canvi, va poder tirar endavant un nou projecte més raonable.

Però Jaume Carbonero ha emproat el poble del nostre amic Joan Perelló i, en una de les seves polèmiques i sempre desencertades disposicions, vol construir 450 nous habitatges quan hi ha un munt de pisos buits al poble.

Recordem, com explica el web Ixent, que voler arribar als divuit mil habitants és un fet d’una irresponsabilitat total. Com ha escrit l’activista i dirigent sindical Llorenç Buades, l’any 2004 Campos tenia 7.998 habitants, i l’any 2007 s’obrí amb 9.018 persones. Els anys 2003 i 2004 s’alçaren 200 habitatges nous al poble. Durant els anys 2005 i 2006 varen ser 577, i durant el 2007 són 476 els habitatges nous visats i en construcció. Ni les indústries làcties, ni les explotacions ramaderes en recessió han generat llocs de treball per a tanta gent. En els darrers anys, a un creixement de 1.020 habitants entre el 2004 i el 2007, han seguit 1.253 habitatges nous: més habitatges que persones.

I, ara, el conseller Jaume Carbonero ha posat en marxa la construcció de 435 habitatges nous.

Si Jaume Carbonero continua amb la seva demencial política de voler construir sense pensar en les conseqüències de les seves decisions només agreujarà els problemes que ja té Campos. Els carrers no bastaran per aparcar els cotxes; les escoles del poble ja estan desbordades, serà necessari –ja ho és!- una ampliació gegantina de l’ambulatori... totes les infraestructures quedaran petites.

Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.

Emportat per una certa tristor, el poeta Joan Perelló deixava constància del seu dolor en uns bells comentaris penjats en el seu blog de BalearWeb: “Les notícies que duu [la premsa] sobre la construcció de 450 vivendes de protecció oficial a la vila de Campos me deixa atordit. Ja hi duiem dies sobre això i sembla que pren malament. No hi veig cap explicació coherent i, en canvi, hi veig molt d’emperons”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (i 17): Miquel Ramón Clar

Així com havia començat la trobada de dia 14 de maig de 2009 a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca, on l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca havia convocat les eurocandidatures mallorquines que es presenten a les eleccions dia 7 de juny, així mateix va acabar, tres hores després: amb la intervenció que serví de cloenda en boca de Miquel Ramón Clar, membre de l'entitat Fòrum Ciutadà.

A aquesta reunió, convocada per l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, hi havien estat convidades totes les eurocandidatures mallorquines. Però ni l'eurocandidata del PP, Rosa Estaràs, ni l'eurocandidata del PSOE, Teresa Riera, malgrat haver-se'n confirmat l'assistència prèviament, no s'hi varen fer presents.

Durant més de dues hores seguides, representants d'una trentena d'entitats i organitzacions socials mallorquines tengueren l'oportunitat d'adreçar una sèrie de preguntes a les eurocandidatures presents a la sala:

• Per UM, l'eurocandidat Joan Carles Verd
• Per Esquerra Republicana-Entesa per Mallorca, l'eurocandidat Ramon Quetgles
• Per Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, l'eurocandidat Llorenç Buades
• Per IU, l'eurocandidat David Abril

A molt poques hores d'iniciar-se la presumpta -i mai més ben qualificada- “jornada de reflexió” que precedeix a la jornada electoral, qui més qui manco ha pogut constatar fins a quin punt les eurocandidatures que es presenten en aquesta ocasió han parat esment a les demandes sorgides dels moviments socials...