Miquel López Crespí - Memòria històrica

Dietari de 40 anys de literatura: el Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)

pobler | 10 Juliol, 2009 06:41 | Compartir:

La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera sobre els darrers llibres publicats. Vist amb perspectiva històrica, les nostres primeres narracions –les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc, La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac... - a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobar un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que ens interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.

De la situació cultural i política que condicionà bona part de la generació literària dels 70 en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El Talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

El periodisme d'opinió a les Illes (un article de Mateu Morro)

pobler | 09 Juliol, 2009 15:41 | Compartir:

L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar. (Mateu Morro)

El periodisme d'opinió a les Illes

Miquel López Crespí: trenta anys de periodisme d'opinió a les Illes des de la premsa clandestina antifranquista a les col·laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca, Diari de Balears, Cort, El Mundo-El Día de Baleares, Temps moderns, L'Estel, revista Sa Plaça, Llegir, Quatre illes, Eurosalmón, El Mirall... i les més diverses publicacions dels Països Catalans.

Per Mateu Morro i Marcé, historiador

En Miquel López Crespí és un professional de l'escriptura des de fa molts d'anys. Ha trescat pels camins de la narrativa, del teatre, de l'assaig i de la poesia amb constància i disciplina. L'article periodístic no ha restat tampoc al marge del seu interès. Record molt bé els escrits d'en Miquel dedicats a la crítica literària, al descobriment de la literatura moderna en un món de silencis obligats, tot just a principis dels anys setanta: noms que gairebé sols circulaven en els cercles d'iniciats, la tasca d'obrir portes i deixar entrar retxilleres de claror, l'entusiasme frenètic en llevar el polsim dels vells prestatges. Fa relativament poc que en Miquel López Crespí s'ha dedicat amb més freqüència al periodisme d'actualitat política. Com sempre que en Miquel envesteix una tasca ho ha fet amb passió i amb abundància. Ara, en aquest aplec [el recull d'articles publicats en El Mundo-El día de Baleares], els textos reflecteixen la seva manera de veure les forces polítiques insulars i els seus acords. Un tema sempre interessant, però alhora força difícil. Val dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d'idees i, sobretot, un home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut el seu temps des d'una posició personal inequívoca.

Per tot això, dins el panorama de la nostra literatura hi ocupa un lloc original: prolífic, universal i sempre crític. Tan sols un retret a fer-li: que a partir de mitjans dels anys setanta -sobretot des de finals- la definició política, el compromís social, a vegades hagi eclipsat una mica el seu món literari integrat per una rica cosmogonia feta de sensacions i intuïcions. En tot cas, treballador sense descans, ha fet de la literatura el seu ofici i ha construït el seu propi univers de complicitats amb la realitat i la seva gent.

En Miquel López Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i vuitanta del segle passat des de la talaia, còmoda i neutral, del seu observatori intel·lectual. Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment d'alliberament. L'arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer, quan tocava, assaborint llèpol cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre, tampoc no podia romandre insensible als fets novells d'aquest canvi de segle a les Illes Balears. En aquest aplec d'articles es van analitzant els aspectes més importants -als ulls d'en Miquel López Crespí- que han marcat el debat polític entorn de l'anomenat Pacte de Progrés. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la seva opció personal crítica però alhora de compromís, que el nou moment polític de les Illes Balears hauria d'haver fet néixer "una altra manera de fer política". Per a ell uns objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien de definir el pacte dels progressistes i el seu govern. Això permetria evitar, si més no, el fracàs d'una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l'esperança d'un nou pacte, hereu i superador dels anterior.

La gran esperança d'un món lliure i en pau és la superació del fanatisme i la intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels efectes de la devastació d'extenses regions del planeta impulsada per les multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l'eslamista- i per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva. Malgrat tot, no crec que aquesta ona d'integrisme reaccionari pugui esvair amb facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d'una societat europea profundament pluralista. A mi m'ha cridat l'atenció la insistència d'en Miquel López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia racista i de l'extrema dreta.[...]

L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Llibres de memòries i dietaris: 40 anys de literatura i de defensa de la cultura catalana - El Tall Editorial publica el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)

pobler | 09 Juliol, 2009 07:29 | Compartir:

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Tot el que ens han amagat els partits del règim

pobler | 08 Juliol, 2009 19:00 | Compartir:

Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. (Miquel López Crespí)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Memòria històrica: la transició.

Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.

Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria històrica del postfranquisme (Web Ixent – Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Els nostres: Josep M. Llompart i Encarnació Viñas

pobler | 08 Juliol, 2009 11:47 | Compartir:

La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc., etc.). (Miquel López Crespí)

Setembre de 2003. Encarnació Viñas i Miquel López Crespí.
La darrera vegada va ser el passat dia deu de setembre [2003] quan, ja malalta, vingué a la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca a la presentació del meu darrer llibre: Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Entre aquestes dues dates hi ha prop de trenta-sis anys d'amistat, de provar de seguir l'exemple que el matrimoni Llompart de la Peña-Viñas proposaven diàriament, en la lluita en defensa de la cultura catalana i la llibertat, a tots els jovençans de mitjans dels anys seixanta, a les generacions dels anys setanta, vuitanta, noranta i, també, del segle XXI.
Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de la nostra cultura i senyes d'identitat, el destí personal de molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constància, en totes aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua, cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els manifestants, era molt important. La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble.
Tant en Josep M. Llompart com n'Encarnació, no solament ajudaren els escriptors mallorquins amb el seu exemple i ajut constant; feren molt més: saberen donar ales a les potencialitats creatives de la nostra intel·lectualitat. Les desenes de pròlegs amistosos de Josep M. Llompart als joves poetes i narradors del moment, així ho demostren. La carta que em va escriure l'any 1968 és un exemple del que feia Llompart per tal d'encoratjar els joves autors mallorquins.
Cap a 1968 ja feia temps que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà. La lletra (19 de juliol de 1968), la carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura, deia, sense comprometre's gaire, però deixant oberta la porta a l'esperança -era l'únic que volíem, aquells aprenents de fa vint-i-cinc anys!-:
"Estimat amic:
'He tornat avui mateix d'un viatge per la península, i, per aquest motiu, no havia pogut correspondre encara a la seva atenta carta del dia 9.
'Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu 'rollo' m'ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no es dóna gens sovint el cas d'un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Sé per experiència que aquestes presentacions solen esser més aviat decepcionants. A vostè, en canvi, cal prendre'l seriosament.
'Els seus versos m'han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa. Ara els llegiré amb més calma i provaré de destriar-hi qualitats i defectes. ¿Per què no passa qualsevol tarda per l'editorial, i en parlarem d'aprop i amb calma?
'Moltes gràcies per la confiança amb què m'ha distingit. Li envia una salutació ben cordial,
Josep M. Llompart".
Encarna Viñas, més de trenta-cinc anys després, greument malalta, sabia encara animar, com havia fet sempre Josep M. Llompart, els autors catalans. Quina diferència de tarannà si ho comparam amb tota la colla d'envejosos i malsoferts que només saben demonitzar, atacar aquells autors que destaquen per damunt la grisor i la mediocritat general!
La darrera carta que m'envia Encarnació Viñas, ja greument malalta, porta data de quatre de juliol d'enguany i fa referència als darrers articles que jo havia escrit parlant de l'obra i la vida de Josep M. Llompart.
Em diu n'Encarnació Viñas: "Amic Miquel: No saps com t'agraesc que m'hagis fet arribar el teu article del 26 de juny. M'agrada molt el que hi dius d'en Pep sobre el seu valor cívic (més oblidat avui que el literari). És difícil destriar quin dels dos aspectes era més ell.
'Jo, com que pas per un període fora del món, no he llegit encara el teu llibre. Estic refent-me d'una operació d'un tumor que me té postrada, encara pendent d'anàlisi i revisions".
Però, postrada i tot, greument malalta, va trobar forces per a animar els amics i, decidida, vengué a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, possiblement una de les darreres presentacions a què pogué assistir.
Allà, en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca, moments abans que Sebastià Serra, Antoni Mir, el poeta Ferran Lupescu i la presidenta del Consell de Mallorca iniciassin la presentació del llibre, asseguts a un banc, poguérem parlar uns moments de l'obra que acabava de publicat l'Editorial Cort i, també, no en mancaria d'altra, de com, de forma inexorable, havien passat els anys d'ençà ens coneguérem en el teatret de la Casa Catalana de Ciutat en temps de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre.
Aquesta darrera trobada amb Encarnació Viñas va ser emocionant. Trenta-cinc d'anys d'amistat! Tots, indubtablement, havíem envellit, però l'ànima la teníem tots, n'Encarna, els amics del passat, qui signa aquest article, en els mateixos divuit anys d'inici de les nostres provatures literàries, de combat seriós contra el franquisme.

Miquel López Crespí

El deure del combat: l'esquerra mallorquina i l'antifranquisme

pobler | 08 Juliol, 2009 07:08 | Compartir:

L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. (Miquel Julià Prohens)

El deure del combat

Per Miquel Julià Prohens, escriptor

Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel Ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. El poeta Joan Alcover a "Poemes bíblics", descrivint un gest de la Bíblia, ens diu que "el fill Jacob, segon per la naixença, / en gloriós combat l'àngel va vèncer..."; Ramon Llull en el Llibre de Cavalleries defineix que "ofici de cavaller és combatre traidor"; Joanot Martorell no se'n fa enfora en el Tirant lo Blanc dient que "el cavaller combat per mantenir la lleialtat i la rectitud"; i encara l'experiència popular ho reconeix en aquesta cançó: "Ara és hora, cosset meu, / que plors i facis combat...".

L'home, però, sols s'engresca al combat que li ofereix avantatges evidents i avinents; si no, en fuig com d'una sentència adversa, cosa que recolleix el refrany: "Justícia, senyor, a ca meva, no!". Per això és que la gent sols s'apunta a competicions favorables, segures, sense haver-se d'exposar-se al fracàs; això sí molts admiren, segueixen i es rendeixen als combatents triomfadors, dictadors i tot, com a suplents o referents de les pròpies ambicions. Sols així s'expliquen les mogudes populars entorn d'aquests; i sols així s'explica l'aurèola de popularitat que els mallorquins rendiren a cacics com Joan March (verga), que inflaren fortunes reduint el poble a la fam i a la submissió. Aleshores tan perversa esdevé la fama dels tirans, com l'acatament dels favorits. Es precisament dins aquest marc de negror i d'injustícies que s'emmarca i ressalta l'excellència dels qui combaten per un gran objectiu humà, com pot ser el de superar una malaltia irreversible o el de fer front a qualsevol injustícia, també les constitucionalment institucionalitzades.

El combat, però, cobra una lluïssor especial, quan el protagonista és un ciutadà lliure, al qual no agomboia cap nomenament polític ni cap nòmina milionària. L'aurèola de Jordi Pujol, per posar un exemple, apareix més nítida en la sorollosa protesta de 1960 al Palau de la Música Catalana, en els tres anys i mig de presó o en el repartiment clandestí en plena etapa franquista del seu llibre Construir Catalunya (1955); més que en la presidència efectiva de la Generalitat. Sovint la torxa de l'alliberament nacional perd màgia i eficàcia en mans ben remunerades.

Tantes raons vénen a compte quan em vull referir al llibre Cultura i antifranquisme de Miquel López Crespí, d'Edicions de 1984 (març 2000), recentment presentat a la Casa Catalana de Mallorca (29-V-00), un llibre que recolleix els combats d'un grup d'indòmits mallorquins, protagonistes d'una lluita llarga i calculada, per tal d'obrir bretxa al mur d'opressió de l'etapa franquista. Desfilen per les seves pàgines persones tan significades com Josep Maria Llompart, Antoni Serra, Francesca Bosch, Guillem Frontera, Antoni Figueras, Jaume Adrover o naturalment el mateix Miquel López Crespí, entre molts d'altres. Només l'ideal de combatre er la llibertat, sense més gratificacions, podia engrescar aquesta gent en actuacions i feines oneroses i arriscades, com les Aules de Poesia (1966'68), noves editorials rupturistes (1972), renovació de la revista "Lluc" (1968), recolzament del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), venda o repartida de materials clandestins...; actuacions sempre seguides de prop per la Brigada Social, perseguides per aquesta amb reiteratius interrogatoris, arrestos i detencions i patides estoicament per aquells joves, i no tan joves, rebels a les injustícies. El llibre és un cant a la lluita contra unes lleis i un règim, que es mantenia sobre l'enderroc dels drets de les persones i dels pobles.

El llibre Cultura i antifranquisme, però, a més d'un llibre d'història, és un retrat d'en Miquel López la trajectòria del qual fins al dia d'avui no és un camí de roses, sinó un camp de combat per a l'alliberament social i nacional d'aquest país, un objectiu sempre present en la seva vida i colpidor en els seus llibres sense el qual aquests estarien buits de contingut. Qualsevol pàgina de la trentena de títols publicats ho corrobora; Miquel López ha seguit, segueix i seguirà obsés i tenaç mostrant a nostra gent, amb llibres colpejants i delectables alhora, històrics ultratges i opressions ben presents. Edicions tan recents com Revolta (poesia) o Núria i la glòria dels vençuts (novella) poden deixar, dins la letargia d'un estiu tan sec i calent, empremtes de ràbia i brots d'autoestima.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Escriptors catalans marginats

pobler | 07 Juliol, 2009 17:06 | Compartir:

El diccionari Bompiani inclou únicament quatre novel·listes mallorquins en el seu darrer apèndix. En vista d'això l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ha fet públic un comunicat en el qual posa el crit en el cel, i entra a degolla contra els estudiosos encarregats de fer la selecció. Després de fer-nos saber que aquests dos volums malgirbats d'actualització són a la venda per trenta mil pessetes, l'Associació alerta els possibles compradors "perquè no es deixin sorprendre" i evitin despeses inútils. Dit amb altres paraules, com que els catalans feim pinya quan ens menyspreen els símbols de la pàtria (i la literatura malauradament ho és), o els responsables de Bompiani rectifiquen de manera immediata o els lectors de Catalunya demonitzen l'obra. No cal dir que la rabiola de l'AELC és més que justificada, perquè ja és hora que es faci passar per l'adreçador tants i tants d'impertinents que donen o neguen credibilitat literària a tort i a dret amb una frivolitat aclaparadora. Ocorre, però, que la mateixa bel·ligerància que palesa l'AELC cap a Bompiani, també l'hauria de palesar envers les editorials catalanes que actuen amb una manca de rigor consemblant. O burro o barra. O l'AELC denuncia totes les frivolitats amb fermesa idèntica o el comunicat al qual faig referència quedarà com un exemple de cretinisme cultural. (Llorenç Capellà)

Escriptors catalans marginats

Miquel López Crespí i Llorenç Capellà.

Llorenç Capellà escrivia -cansat de tants insults contra els nostres escriptors- aquest important article. Era el 16 de juliol de 1998. Per la seva importància pensam que és molt important publicar-lo de nou.

"El diccionari Bompiani inclou únicament quatre novel·listes mallorquins en el seu darrer apèndix. En vista d'això l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ha fet públic un comunicat en el qual posa el crit en el cel, i entra a degolla contra els estudiosos encarregats de fer la selecció. Després de fer-nos saber que aquests dos volums malgirbats d'actualització són a la venda per trenta mil pessetes, l'Associació alerta els possibles compradors "perquè no es deixin sorprendre" i evitin despeses inútils. Dit amb altres paraules, com que els catalans feim pinya quan ens menyspreen els símbols de la pàtria (i la literatura malauradament ho és), o els responsables de Bompiani rectifiquen de manera immediata o els lectors de Catalunya demonitzen l'obra. No cal dir que la rabiola de l'AELC és més que justificada, perquè ja és hora que es faci passar per l'adreçador tants i tants d'impertinents que donen o neguen credibilitat literària a tort i a dret amb una frivolitat aclaparadora. Ocorre, però, que la mateixa bel·ligerància que palesa l'AELC cap a Bompiani, també l'hauria de palesar envers les editorials catalanes que actuen amb una manca de rigor consemblant. O burro o barra. O l'AELC denuncia totes les frivolitats amb fermesa idèntica o el comunicat al qual faig referència quedarà com un exemple de cretinisme cultural.

'Si els de l'AELC cerquen motius per entrar en guerra, en tindran a l'abast tants com vulguin. L'editorial Enciclopèdia Catalana ha posat a la venda l'Enciclopèdia Compacta en CD-ROM, i sense dir ase ni bèstia ha eliminat les veus de bona part dels escriptors mallorquins actuals que figuren a la Gran Enciclopèdia Catalana. Dic noms: Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell i jo mateix. També han estat depurats els autors teatrals dels cinquanta, Pere Capellà i Martí Maiol. I supòs que els censors han passat la granera a molts d'altres. Servesquin aquests noms però, per a palesar la falta de criteri -ofegat per l'amiguisme i per un concepte provincià i caciquil de la cultura- que demostren els responsables d'aquesta obra. Miquel Ferrà Martorell és Premi Ramon Llull, i Pere Capellà és possiblement el primer autor teatral de la postguerra que assolí el privilegi d'esser centenari en representacions. Quant a la solidesa de l'obra de Frontera no cal ni parlar-ne. Idò aquesta gasòfia informàtica, que es comercialitza sota l'empara de Gran Enciclopèdia Catalana, obra de dinou volums i sant i senya de la cultura catalana, s'ha posat a la venda per quaranta mil pessetes de no res, deu mil més que la Bompiani. Curiosament l'AELC no ha badat boca, quan és evident que s'ofereix als compradors moix per llebre."

"Però això no és tot. Al llarg d'un seguit de diumenges el diari Avui ha obsequiat els seus lectors amb una enciclopèdia en CD-ROM, la direcció de la qual és a cura de Joan Carrera, home important a l'organigrama directiu de Proa i d'Enciclopèdia Catalana. Naturalment ni jo ni el títol de cap dels vint llibres que he publicat hi surten, cosa que em fa pensar que he malgastat la vida esborrallant paper, encara que, en compensació, m'he divertit força. D'altra banda una flor no fa estiu. Quan la cosa comença a ser preocupant és en trobar a faltar qualsevol referència a Guillem Frontera, Antoni Serra, Bartomeu Fiol, Damià Huguet, Jaume Pomar, Miquel Ferrà Martorell, Miquel López Crespí, i un llarg ectcètera d'escriptors, com són ara Guillem Colom i Llorenç Moià, d'una validesa inqüestionable. I de Josep Melià, autor d'Els Mallorquins, obra cabdal per al redreçament polític i cultural de la Mallorca predemocràtica, ni flowers. De tota manera no és aquesta l'omissió més sagnant."

"La mania depuradora del senyor Carrera i els seus ajudants ha arribat a l'extrem de fer desaparèixer la veu d'Antònia Vicens... En tot cas, ni aquest error lamentable, i que ens indueix a la befa, ha fet vessar la paciència a la directiva de l'AELC, que pel que sembla guardava totes les seves forces per posar el peu al coll als crítics i estudiosos de Bompiani. I amb això no vull dir que aquests no hagin fet mèrits per ésser denunciats, que n'han fet amb escreix. Però apliquem el mateix raser als de casa nostra. Al cap i a la fi, si aquells coixegen del peu esquerre, els nostres ho fan del dret".

Igualment Joan Guasp es feia ressò d'aquesta campanya de silenci i desprestigi permanent en un article publicat en el diari Última Hora del 26 d'agost del 1998. Deia l'escriptor de Consell:
"Ho digué molt bé, a principis d'estiu, Llorenç Capellà al Diari de Balears. Denunciava la manca de seriositat en la denúncia que feia l'AELC envers el diccionari Bompiani de literatura, el qual només inclou quatre escriptors de Mallorca en els seus dos darrers volums del seu últim apèndix. Deia en Llorenç que "la mateixa bel·ligerància que palesa l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana cap a Bompiani l'hauria de palesar envers les editorials catalanes que actuen amb una manca de rigor consemblant." És cert, molt cert. El fet que la Gran Enciclopèdia Catalana, en la seva publicació diguem-ne canònica, s'oblidi de tants escriptors nostres -no tan sols mallorquins, també barcelonins, lleidatans, menorquins i de la Catalunya Nord-, no té explicació convincent de cap tipus. No es pot excusar amb la joventut, perquè hi ha citacions més "joves" que les que hi són absents. Posem per cas els noms de Sebastià Alzamora, Antoni Xumet o Lluís Trullàs. Tampoc pot valer el pretext de la manca de qualitat o d'experiència en el si del món de la literatura: els casos de Jacint Sala, Antoni Vidal Ferrando o Josep Borell i Figuera són sagnants. Qui fa la selecció d'entrades a l'Enciclopèdia? Qui decideix qui és qui a les lletres catalanes?"
"Quant al CD-ROM de l'Enciclopèdia Compacta, el silenci és d'una magnitud esfereïdora. Ja ho fa a saber en Llorenç Capellà al seu article. Però jo hi voldria dir un poc més. Voldria fer-hi la referència teatral. Sembla que els autors teatrals som cucs de terra que no mereixem veure la llum del dia. Ell ja esmenta les ignominioses absències de Pere Capellà, el seu pare, el meu recordat i estimat "Mingo Revulgo" de quan feia circular la seva companyia per les places majors de tots els pobles de Mallorca. També ell, en Llorenç, és autor teatral i se'l silencia. Així mateix, en Miquel López Crespí i d'altres que, com ell, alternen l'escriptura narrativa amb la poesia i el teatre, com en Gabriel Sabrafin o en Guillem Rosselló i tants i tants més. Si el Bompiani no se'n recorda ni de Josep Maria Benet i Jornet, l'Enciclopèdia Catalana Compacta no se'n recorda dels Antoni Mus i Joan Mas, ja desapareguts i amb una gran obra a la seva esquena. Tampoc recorda el més important, per a mi, autor teatral contemporani viu dels Països Catalans, que és n'Alexandre Ballester. Inaudit. Que no se'n recordin de mi, per greu que em sàpiga, ja m'està bé, però n'Alexandre és n'Alexandre!
'Tot plegat, aquesta absència, aquest silenci generalitzat tot referit al món de l'escriptura dramàtica, em sembla sospitós. Fins i tot dramàtic..."

Finalment, l'escriptora Olga Xirinacs, cansada d'aquests atacs i "oblits" intencionats a la seva obra, ens feia arribar, mitjançant l'AELC, una sentida nota de protesta en fer-se evident tanta brutor perfectament orquestrada pel mandarinat reaccionari que pretén controlar la nostra cultura. Deia Olga Xirinacs (carta signada a Tarragona el 20 de maig de 1999):
"L'escriptora Olga Xirinacs, present i activa en la literatura catalana actual, amb 41 (quaranta-un) llibres i nombrosos reconeixements crítics, es veu obligada a donar FE DE VIDA, a causa d'un greu error comès per la Universitat Oberta de Catalunya i ratificat per Editorial Proa.
'L'obra d'Olga Xirinacs ha estat silenciada totalment en el volum Literatura Catalana Contemporània, de "Biblioteca Oberta" de Proa i promogut per la UOC, a cura de Jaume Subirana i altres autors.
'Preciasament Proa és editora d'Olga Xirinacs amb el premi Sant Jordi Al meu cap una llosa, també és premi de la Crítica; del premi Carles Riba -Llavis que dansen-, i de tres poemaris més, cosa que demostra la incoherència editorial.
'La UOC i Proa han caigut en vergonyosos sectarismes i han desertat del compromís amb el temps real, cosa que és causa de confusió pel que fa als seus possibles lectors".
Signat: Olga Xirinacs.

Qui ha analitzat millor aquesta brutor permanent que encercla la nostra cultura, qui sap més de silencis i marginacions, del grotesc autoodi que domina el nostre reaccionari comissariat cultural és, sens dubte, Miquel Ferrà Martorell. L'escriptor de Sóller deia recentment en el Diari de Balears (6-IV-1999) parlant precisament de la marginació que ha sofert l'obra d'Antoni Mus:
"La producció dels escriptors illencs dels 70 fou molt abundosa i important; ho és encara. Els tres autors més prolífics, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra i jo mateix podem omplir amb les nostres obres un prestatge per a cent vint títols, entre els quals hi ha els premis de més prestigi i els gèneres més diversos. Però evidentment, al costat de noms com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Carme Riera, Baltasar Porcel, Maria Antònia Oliver... no hi podem obviar autors de la vàlua indiscutible de Pau Faner o Valentí Puig. Els mandarins de la literatura es mouen més per amiguisme bord que per un criteri seriós, i per això a l'hora de fer llistes, moltes de vegades, miren més el cul que el cap. Els escriptors de la generació dels 70 tenim refrendats els nostres títols en edicions de les editorials més exigents, en la feina de tota una vida, en els guardons més importants. Això, en el país de l'enveja, que és aquest, país de lladres de guant blanc i beats falsos, ha de fer flamada. Ja ho entenc, ja! Per això jo dic que la generació dels 70 és la generació d'Antoni Mus".

Miquel López Crespí.

Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003. Pàgs. 159-162.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Nanda Caro, EU i la immoral persecució de la dissidència: història del primer Pacte de Progrés

pobler | 07 Juliol, 2009 05:48 | Compartir:

Defensa de Fernanda Caro, Consellera de Benestar Social del Govern de les Illes (2002)

La consellera de Benestar Social d'EU feia recentment unes importants declaracions en la línia del que, des de fa prop de tres anys venim dient diversos sectors socials que, des d'una posició crítica, donam un suport actiu al Pacte de Progrés. Fernanda Caro demanava davant tots els mitjans de comunicació que el Pacte de Progrés fes un gir cap a l'esquerra i deixàs d'estar hipotecat a UM. La consellera exigia coherència envers el programa signat l'any 1999 i, en la línia que des de sempre han indicat Els Verds (i especialment el diputat Joan Buades), s'avançàs en aspectes de protecció de territori i benestar social. (Miquel López Crespí)

Història del primer Pacte de Progrés

La immoral persecució de la dissidència (un article de juny de 2002)

Dies després de l'assemblea d'EU de dia nou de juny alguns destacats militants d'aquesta organització em digueren que, en la repetició d'un hipotètic Pacte de Progrés com el que es va signar l'any 1999, Fernanda Caro i el seu equip de collaboradors serien depurats, per "traïdors" (com Joan Buades!). El poder d'Eberhard Grosske i de Manolo Càmara! Ara la premsa ja ha confirmat aquests rumors. Les "acusacions" a la "traïdora" són les de "deslealtad a la organización", "de utilizar su cargo como plataforma" i de "crear una imagen de división que no existe y que lo único que hace es dar argumentos a la derecha".

Fa uns mesos, quan la batalla de Maria Antònia Munar contra Fernanda Caro era més forta que mai vaig escriure un article encoratjant la consellera de Benestar Social. El meu escrit començava així: "La consellera Fernanda Caro ho fa bé i és una persona de rara sensibilitat social (en una època de brutal oportunisme on, més que les idees l' únic que es valora és la capacitat del polític de torn per aferrar-se a la poltrona, a la nòmina institucional). No és el cas de la consellera de Benestar Social". Estic content de no haver errat en les meves valoracions.

La consellera de Benestar Social d'EU feia recentment unes importants declaracions en la línia del que, des de fa prop de tres anys venim dient diversos sectors socials que, des d'una posició crítica, donam un suport actiu al Pacte de Progrés. Fernanda Caro demanava davant tots els mitjans de comunicació que el Pacte de Progrés fes un gir cap a l'esquerra i deixàs d'estar hipotecat a UM. La consellera exigia coherència envers el programa signat l'any 1999 i, en la línia que des de sempre han indicat Els Verds (i especialment el diputat Joan Buades), s'avançàs en aspectes de protecció de territori i benestar social.

Defensora del Pacte, Caro exigeix simplement que s'augmenti el seu perfil d'esquerres. El discurs crític i constructiu de la consellera de Benestar Social coincidia amb el que, des de ja fa tres anys, manté en solidari el combatiu diputat verd Joan Buades. Tots recordam a la perfecció les contínues campanyes de demonització patides per aquest polític. Els mitjans de comunicació ens han informat dia a dia dels diversos atacs i declaracions satanitzadores contra els Verds d'Eivissa i Formentera ordides per Grosske i, més recentment, per Josep Moll Marquès. Aquest darrer personatge s'atrevia a dir sense cap mena de vergonya que l'honrat ecologista era un "traïdor venut al PP". Aquest brutal i injust atac contra l'esquerra ecologista serví a l'autor del pamflet per fer "mèrits" davant del Govern i per a ser designat responsable d'una oficina a Berlín. Càrrec ben pagat que, com en temps del franquisme, va ser aconseguit a dit.

El senyor Moll criminalitzat els ecologistes i els escriptors d'esquerra que mai no hem guanyat -ni volem guanyar!- un duro fent política en defensa dels valors del socialisme, el nacionalisme progressista i l'ecologisme, fa un mal favor al PSOE. Sabem a la perfecció que la socialdemocràcia espanyola no té aquestes connotacions estalinistes i autoritàries. Coneixem molts militants del PSOE oberts a la crítica, amb un tarannà autènticament democràtic, lluny d'aquestes bestieses que només demostren un esperit que no té res a veure amb la defensa dels valors de l'esquerra.

Però dins d'EU també hi ha sectors que poden fer costat a l'autoritarisme dictatorial del senyor Moll en la tasca de criminalitzar la dissidència política. Era el que deia la consellera Fernanda Caro a Eberhard Grosske i Manuel Càmara quan aquests l'atacaren per defensar una política autènticament d'esquerres, no supeditada al PSOE. El senador Càmara, màxim expert d'ençà fa més d'un quart de segle en la satanització de les posicions d'esquerra dins del moviment obrer va dir que les assenyades opinions de Caro eren l'exponent d'un forassenyat "radicalisme infantil". Apa, ja hi tornam a ser amb el conegut discurs de l'"infantilisme". Com en temps de la transició -i posteriorment- quan, amb aquestes ximpleries, Carrillo i el PCE (ajudats per Manuel Càmara), enterraren la lluita per la República, manaven estripar les banderes tricolors en les manifestacions, condemnaven la lluita per l'autodeterminació dels pobles i la unitat sindical...

La criminalització de Fernanda Caro ens demostra com la cultura democràtica encara no ha arrelat abastament entre aquests sectors dogmàtics que, de seguida que oloren una posició política diferent, només saben encolomar el conegut discurs de "fa el joc a la dreta". Quina imaginació més brillant! Per dir aquests dois no importaria que cobrassin tant. Els més beneits del poble saben dir bestieses semblants. Bé, hem avançat. Pel que constatam, ja no són solament Els Verds i els intellectuals independents d'esquerres els que són uns "traïdors" que "lo único que hacen es dar argumentos a la derecha". Ara sabem que hi ha sectors d'EU (la consellera de benestar Social) que són pagats... per l'"extrema dreta"! Fernanda Caro l´únic que ha dit ha estat això tan raonable: "L'esquerra té uns compromisos per portar endavant i no pot romandre hipotecada a la dreta". I per dir això de seguida ha estat demonitzada per Grosske i Càmara.

Eberhard Grosske, Manuel Càmara i Josep Moll Marqués haurien de madurar políticament i deixar de veure bubotes i fantasmes allà on no n'hi ha. Joan Buades, la consellera Fernanda Caro, els escriptors d'esquerres que donam un suport crític al Pacte som persones que tenim un provat full de serveis a l'ecologisme, a esquerra i el socialisme. És immoral aquesta persecució de la dissidència.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història del nostres Pactes de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Marilyn Monroe en el record

pobler | 06 Juliol, 2009 17:29 | Compartir:

(1 vídeo) "El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de 'doctrina cristiana', a la Casa de la Congregació". (Miquel López Crespí)

El Teatre "Principal" -Can Guixa-, el "Coliseum" -Can Pelut-, el "Gardenia" i el "Salón Montaña"

El debat referent al necessari compromís de l'intel·lectual -sigui aquest director de cinema o simple mestre d'escola- amb el seu poble és un tema que comença a preocupar-me ja a mitjans dels seixanta (lectures de Triunfo, Nuestro Cine, els comentaris culturals de les ràdios estrangeres, l'enviament de diverses publicacions culturals soviètiques, cubanes, vietnamites o xineses...). Les meves inicials col·laboracions en el diari Última Hora (1969) de mans de Pepín Tous i Frederic Suau, fan referència a aquesta qüestió i, el primer article que sign en la premsa de Ciutat porta el significatiu encapçalament: "El compromiso politico del escritor". Cal recordar -com he explicat al petit resum de les meves memòries L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)- que són els temps inicials de la nova cançó a les Illes, els anys dels festivals organitzats per les Joventuts Musicals, el del recital de Raimon en el cine Born, les vingudes quasi clandestines d'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Joan Manel Serrat, Guillermina Mota, Quico Pi de la Serra... Encara surava dins l'ambient (clandestí, evidentment!) l'eco de les grans vagues d'Astúries, de la brutal repressió contra els miners (brutalment torturats per la Brigada Social del règim i determinats elements de la Guàrdia Civil).

Ca'n Pelut (el "Coliseum") l'any 1960.

A Mallorca, anant i venint de la Cova del Drac a l'indret més inversemblant dels nostres pobles o actuant en qualsevol cau de Ciutat, feinejaven (fent-ho tot sense cobrar ni una pesseta) autèntics herois de la normalització cultural i... sentimental! Em referesc a Gerard Matas (que aleshores combinava els seus treballs artístics en pintura i escultura amb la feina de musicar els nostres poetes i les seves composicions mateixes), Guillem d'Efak (amb un inoblidable himne: la Cançó de Son Coletes!). Hi havia també en Joan Ramon Bonet amb les cançons marineres, na Miquelina Lladó... Aquells al·lotets, "Queta i Teo", que també, a la seva manera, col·laboraren en la normalització de la llengua catalana perseguida pel franquisme, feta malbé per tants "intel·lectuals" profeixistes que havien engreixat adormint la seva consciència -si és que en tenien!-, fent com qui no sap res davant cada nou crim de la dictadura.

La meva família vengué a Ciutat -procedent de sa Pobla, el meu poble de naixement- per l'octubre de mil nou-cents seixanta. Sempre he pensant que fou el sotrac produït per aquest canvi inesperat (haver de deixar els meus amics poblers, el paisatge conegut, fins i tot els olors i sabors, l'accent de la llengua, el color de les cases, aquelles mil sensacions indestriables, quasi indescriptibles, que conformen ànima, la més fonda sensibilitat d'una persona) el que degué alletar, a poc a poc, el cuc que em portà vers la literatura. Si hagués d'analitzar el motius, l'origen de la meva inicial vocació literària i, per què no dir-ho?, del meu accentuat interès per la política, la lluita per la llibertat, la necessitat d'acabar amb l'oprobi, amb la vergonya de la dictadura franquista, hauria d'arribar -amb estris freudians- fins aquells antiquíssims estius amb la mare i la meva germana Francesca (na Pilar, la petita, encara trigaria uns anys a néixer) en algun xalet de coneguts de la família o -el que era més sovint- en les cases que el pare (l'exmilitar de la República exiliat forçós a sa Pobla) i el meu oncle José López (l'amic de Miguel Hernández, Francisco Galán, Modesto...) anaven a pintar pel port de Pollença, Alcúdia, Can Picafort...

El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de "doctrina cristiana", a la Casa de la Congregació. En aquells estius -parl de mitjans dels cinquanta-, quan només teníem deu o dotze anys, faltava encara una eternitat per a arribar a l'infaust dia d'agost de 1962 en el qual els diaris, a primera pàgina, ens informaven de la mort -suïcidi, assassinat?- de Marilyn Monroe. En els cines de sa Pobla (el Treatre "Principal" -Can Guixa-, en el "Coliseum" -Can Pelut-, en el "Gardenia", en el "Salón Montaña" de davant la casa del músic i compositor Gaspar Aguiló o en els que s'obrien ocasionalment cada estiu, a l'aire lliure, a Alcúdia, Can Picafort o el Port de Pollença) ja havíem vist, potser sense entendre gaire coses encara, però seduïts per la bellesa i la màgia d'aquella dona fascinant, Amor en conserva, Niágara, Los caballeros las prefieren rubias, Cómo casarse con un millonario, Río sin retorno, Luces de candilejas, i aquella impressionant pellícula dirigida per Wilder -una de les seves comèdies més importants-, La tentación vive arriba, que encara ens delectarà i seduirà quan, ja més granats, la tornarem veure en diverses ocasions en els anys setanta i vuitanta.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla i Mallorca - Articles | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La novel·la catalana i la guerra civil

pobler | 06 Juliol, 2009 05:52 | Compartir:

El record de tots aquells vells republicans que romangueren a sa Pobla quan foren alliberats! Quants d’aquells homes, autèntics herois de la lluita antifeixista, no restaren al meu poble en haver conegut alguna noia poblera! És el que s’esdevengué amb el meu pare, amb Guzmán Rodríguez, amb tants d’aquells militants antifeixistes dels anys trenta. Sovint els llibres de memòries, els fulls salvats miraculosament, les pàgines escrites a les cel·les des de les quals els portaven davant el mur d’execució donaven una idea de com era aquella vida d’oprobi i humiliacions, de tortures constants sota el feixisme. (Miquel López Crespí)

Avançament editorial: Lleonard Muntaner Editor publica Els crepuscles més pàl·lids

Mentre anava redactant els capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids em demanava si seria capaç de reflectir literàriament el caramull d’històries dels camps de concentració, de les presons franquistes, que, al llarg dels anys, m’havien anat contant el pare i els oncles. Un altre repte igualment -–o més!— important era comprovar si podia ficar-me dins la pell del pare, presoner republicà, vengut a Mallorca amb els seus companys del Batallón de Trabajadores. Capbussar-me altra volta en la guerra i la postguerra? Mirava els arxius de la família. Pensava: vet aquí la columna vertebral del que pot esdevenir una novel·la; aquests materials i els records del pare i la mare. La meva pròpia vivència de la postguerra... Per què no provar-ho? I les històries dels vells republicans que sentia, de menut, a sa Pobla, quan anaven al taller de pintura a petar la conversa amb el pare i l’oncle? Ho havia de fer literatura; tenia un deute amb ells, pel seu valor, per la seva dignitat; havia de fer-ho per provar de servar, dins els límits de les meves forces i capacitats, aquell univers d’esperances en un futur lliure perquè lluitaren. Un món que s’ensorrà de forma irremeiable amb la victòria feixista d’abril de 1939.
El record de tots aquells vells republicans que romangueren a sa Pobla quan foren alliberats! Quants d’aquells homes, autèntics herois de la lluita antifeixista, no restaren al meu poble en haver conegut alguna noia poblera! És el que s’esdevengué amb el meu pare, amb Guzmán Rodríguez, amb tants d’aquells militants antifeixistes dels anys trenta. Sovint els llibres de memòries, els fulls salvats miraculosament, les pàgines escrites a les cel·les des de les quals els portaven davant el mur d’execució donaven una idea de com era aquella vida d’oprobi i humiliacions, de tortures constants sota el feixisme. Hi ha molts de llibres al respecte. Un dels primers que vaig llegir ja fa anys va ser el famós Campos de concentración en la España de Franco que Joan Llarch va publicar a Barcelona, a Producciones Editoriales, l’any 78. Més recents són els de Josep Pons Bestard, el llibre de records Memoria de Mallorca, 1936 (Palma, el Tall Editorial, 1990) i el de José Leiva Memorias de un condenado a muerte (Barcelona, Dopesa, 1978). I un altre, encara inèdit, del qual conserv un exemplar escrit a màquina pel seu protagonista, Pere Joan Borràs, d’Alaró, que escrigué Memorias de Pedro Juan Borrás. Un autèntic “incunable”, potser un exemplar únic que pens que alguna editorial nostrada hauria de traduir de seguida al català per tal de restituir la veu espontània de l’autor i, d’acord amb els hereus del senyor Pere Joan Borràs, posar-lo a disposició del poble de les Illes, tant és el seu valor històric. Sense oblidar, igualment, els papers que Antoni Pizarro, condemnat a mort -condemna que va ser canviada per la de vint anys de reclusió--, escrigué d’amagat al Fortí d’Illetes, tètric indret d’afusellaments a Mallorca. Antoni Pizarro narra molt vivament, amb traça, els dies de la sublevació feixista, de les provatures fracassades per a fer front als sublevats, i de l’heroisme de tots aquells que eren executats al fortí Pel que explica aquest document d’extraordinari valor que he consultat sovint, l’heroisme, la dignitat, la valentia davant la mort, varen ser el més normal entre les desenes i desenes de republicans, comunistes, socialistes i anarquistes que foren assassinats als fossars d’aquest fortí.

Els sacerdots mallorquins que provaren d'ajudar els republicans tampoc no se salvaren de l’extermini. És el cas de Jeroni Alomar, assassinat pels feixistes per “col·laboració amb els rojos”, el 8 de juny de 1937. L’historiador i periodista Nicolau Pons Llinàs va escriure un llibre al respecte titulat Jeroni Alomar Poquet. El capellà mallorquí afusellat pels feixistes el 1937 (Palma, Lleonard Muntaner Editor, 1995).
I qui no recorda aquell “clàssic”, el famós Los topos de Jesús Torbado i Manuel Leguineche, editat pel Círculo de Lectores l’any 1978 a Barcelona? Hi havia també algunes pàgines de la novel·la de Blai Bonet El Mar (1958) que, a l’adolescència, ens sobtaven per la seva cruesa en parlar de la guerra. Els afusellaments davant els murs del cementiri, magistralment descrits per Blai Bonet! Però de joves eren ben difícil trobar escriptors illencs que haguessin novel·lat la repressió, la por d’aquells d’anys d’assassinats, quan l’odi i la salvatge brutalitat dels militars revoltats i els falangistes campava arreu. L’embranzida de novel·listes que tracten la guerra o les seves conseqüències s’esdevé principalment amb els homes i dones de la generació literària dels 70. Parl de novel·les de finals dels seixanta i començaments dels setanta, obres –de les quals ja hem parlat en un altre article—de Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Miquel Àngel Riera, Llorenç Capellà, Antoni Vidal Ferrando, Gabriel Cortès, Maria-Antònia Oliver, Miquel Ferrà Martorell...
Cap a mitjans dels anys seixanta tan sols Les Grands Cemeitères sous la lune de Georges Bernanos, obra que compràvem d’amagat, a les golfes de segons quines llibreries de Palma i Barcelona, ens informava del que s’havia esdevengut en aquell estiu de foc, sang i llàgrimes. Però, com he dit més amunt, dels autors mallorquins que d’una manera o una altra han tractat la guerra civil i la repressió ja n’hem parlat en altres articles. Aquí i avui volíem anar esbrinant d’on sorgia la voluntat d’escriure una nova novel·la ambientada en la guerra i la postguerra mallorquines.
Per això em demanava quin va ser l’origen de Els crepuscles més pàl·lids, d’on sorgia l’impuls inicial que em donaria forces per anar bastint els vint-i-sis capítols que conformen la novel·la. No ho havia dit tot a Estiu de foc (Columna), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), L’Amagatall (Fundació sa Nostra) i Un tango de Gardel en el gramòfon (Setimig)? Per quins motius naixia ara, en la meva imaginació, la història novel·lada d’aquest presoner republicà, en aquest cas el meu pare, arribat a Mallorca en un feixuc estiu de l’any 1940?
Anem a pams. Als meus arxius tenc els documents de la família "Verdera"; memòries inèdites d'antics presoners del franquisme, de militants esquerrans; fotografies de la resistència i dels darrers anys de la clandestinitat; centenars de cintes, vídeos, llibres, cartes, diaris personals, etc., etc. Tot plegat un material que m’ha servit a la perfecció per a portar a terme el projecte: novel·lar la vida de presoner republicà del meu pare; literaturitzar el viatge que el portà, de les presons de Madrid i València, als camps de treball mallorquins.
Entre tot aquest caramull de vivències -sofriments, alegries- del nostre poble, hi ha els dos papers que més estim. Són uns vells documents que em deixà per herència el meu pare, l'exalferes de Sanitat de l'Exèrcit Popular i expresoner del franquisme Paulino López Sánchez. Aquests dos certificats foren emesos pels responsables dels camps de concentració, a Mallorca -concretament a sa Pobla- en la postguerra, un any després de la derrota popular de 1939. El pare, voluntari en la lluita per la llibertat, militant confederal, conegué Durruti, Miguel Hernández, Francisco Galán... (malgrat que aquest darrer lluitava amb les unitats comunistes, concretament dirigint la 22 Brigada en què combaté contra el feixisme el meu oncle José López). S'ha de recordar que a Mallorca, a part dels centres d'internament "clàssics" com la presó provincial de Palma, el castell de Bellver, els vaixells-presó (tipus "Jaume I"), Can Mir, la presó de dones (Can Sales), la d'Illetes, etc., etc., existien nombrosos camps de concentració i diversos indrets de reclusió per a excombatents republicans. Són coneguts per tothom que hagi estudiat una mica la sagnant història de la repressió de la dreta contra el poble l'habilitació dels banys de Sant Joan com a centre d'internament, la possessió de Son Catlar (Campos), el camp de la Regana (a Llucmajor), Capocorb Vell, la possessió de sa Coma (Capdellà)... Aquests tètrics indrets s'obrien per a aprofitar la mà d'obra esclava fornida per les onades de vençuts que anaven arribant a les Illes. S'obriren camps a Felanitx i Manacor, al cap Gros i al Mal Pas (Alcúdia)... El meu pare, a les ordres del capità d'infanteria Agustín Martínez Sánchez, cap del Batallón de Trabajadores número 153 destacat a sa Pobla en els anys quaranta, conegué Can Garroví (posteriorment l'institut del meu poble), i treballà en la carretera que anava del Mal Pas a la Victòria. La documentació que tenc -els dos documents esmentats- em permet, en un exercici d'arqueologia històrico-sentimental, saber com eren els “partes” per circular per sa Pobla, saber –aproximadament- el dia que Paulino López Sánchez, heroi de la lluita per la llibertat -com tots els seus companys- pogué sortir a fer un tomb pel poble i, segurament, conèixer mumare, Francesca Crespí Caldés. Na Francesca Crespí era filla d'una de les famílies més conservadores del poble i neboda de l'home fort de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, el batle "Verdera", Miquel Crespí i Pons, el constructor de l'Escola Graduada. Un dels documents diu simplement: "Batallón de Trabajadores nº 153. La Puebla (Mallorca) 11 de enero de 1940. Autorizo a Paulino López Sánchez para que pueda circular libremente por esta plaza sin que se le ponga impedimento alguno". El signa, el capità responsable del camp, José Martínez. L'altre paper, escrit igualment a sa Pobla ("La Puebla" dels vencedors), porta dada de 10 d'abril de 1940 y certifica que: "Paulino López Sánchez, de 22 años de edad, pintor decorador, perteneciente al reemplazo de 1938, ha permanecido prestando servicio en este batallón desde el 11 de octubre de 1938 habiendo observado una conducta ejemplar por demás, siendo uno de los que más se han distinguido por su disciplina, laboriosidad y amor al trabajo. Y para que conste y surta los efectos correspondientes, extiendo el presente, en La Puebla (Mallorca) a diez de Abril de 1940. José Martínez Sánchez, Capitán de Infantería".
Aquests papers, aquests simples records, són el que fonamenta la decisió de portar endavant el projecte d’escriure Els crepuscles més pàl·lids.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La destrucció del territori: memòria del primer Pacte de Progrés

pobler | 05 Juliol, 2009 07:31 | Compartir:

(2 vídeos) És evident que la construcció no atura. El procés depredador de la nostra terra, de saqueig de recursos avança fins a límits d'autèntica bogeria sense que ni Govern ni Consell facin res per controlar el desgavell. El "paisatge de grues" augmenta dia a dia i torna omnipresent. Els ciutadans ja començam a estar farts de les conegudes cortines de fum per amagar incompetències alhora que augmenten les brutals urpades contra paisatge i recursos per part dels autèntics poders fàctics de les Illes. Fa pocs dies el Grup d'Ornitologia Balear (GOB) regalava cascos de construcció a l'equip de Govern del CIM. En el mes de març el mateix GOB havia obsequiat amb un rellotge d'arena (el temps s'acaba!) al President Antich. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

El Pacte i la degradació del territori (un article de juny de 2001)

És evident que la construcció no atura. El procés depredador de la nostra terra, de saqueig de recursos avança fins a límits d'autèntica bogeria sense que ni Govern ni Consell facin res per controlar el desgavell. El "paisatge de grues" augmenta dia a dia i torna omnipresent. Els ciutadans ja començam a estar farts de les conegudes cortines de fum per amagar incompetències alhora que augmenten les brutals urpades contra paisatge i recursos per part dels autèntics poders fàctics de les Illes. Fa pocs dies el Grup d'Ornitologia Balear (GOB) regalava cascos de construcció a l'equip de Govern del CIM. En el mes de març el mateix GOB havia obsequiat amb un rellotge d'arena (el temps s'acaba!) al President Antich. Ara han estat Els Verds de Mallorca els que han expressat la seva decepció amb els partits del Pacte tot assegurant que els resultats obtinguts per les polítiques de preservació del medi ambient han estat (dos anys després de Govern progressista) "pobres". Els Verds recorden que no es pot continuar així ja que això portaria a la "dessilussió entre els ciutadans". Igualment es critica al Govern del Consell de Mallorca considerant insuficients i "raquítiques" les moratòries per a controlar aquesta bestial dèria especulativa centrada bàsicament en la construcció. En opinió de "Els Verds", el CIM no ha demostrat cap "voluntat real de canviar el paisatge de grues" que domina l'illa.

Igualment el conseller insular de "Els Verds", Joan Buades, va exigir de forma resolta al Govern del Pacte i del Consell de les Pitiüses: "l'abandonament dels discursos demagògics pel que fa referència a la preservació del medi ambient i l'inici d'un pla concret d'actuació". Es tracta, informava Joan Buades: "d'anar posant en pràctica les promeses electorals del President Antich i de Pilar Costa".
Miquel Àngel Llauger demanava dia 2 de juny (en una taula rodona a Sa Nostra) una major pressió sobre el Govern "perquè sigui valent i ambiciós en les restriccions urbanístiques" alhora que definia UM "com una rèmora, un pes mort a l'hora de posar en marxa polítiques progressistes". Però qui ha estat més dur amb la manca de decisions del Govern i dels Consells (pel que fa referència a aturar la bestial destrucció de les Illes) ha estat Onofre Rullan, de Ports i Litoral que, en la mateixa taula rodona que comentam deia: "Ja han passat a la història els temps de lluita per la protecció de determinades zones amb valors naturals singulars. Ara es tracta de salvar el territori a nivell general, tengui o no tengui valors naturals".
Els Verds de Mallorca recordaven també aquelles manifestacions de fa dos anys en defensa del medi ambient. Els ciutadans tornen organitzar-se i mobilitzar-se davant la manca total d'alternatives a la destrucció del nostre territori. Dia sis de juny la Plataforma en Defensa de Son Quint-Son Muntaner (Ciutat), una organització que agrupa 18 entitats cíviques i polítiques, va presentar un escrit al President del Govern en el qual li demanava la suspensió immediata i cautelar dels planejaments urbanístics d'aquests espais. El pla d'urbanització de Son Quin-Son Muntaner contempla la construcció d´un camp de golf (el segon de la zona abans esmentada) i un hotel de 450 places. Associacions de veïns, grups d'esquerra juvenils, el PSM i Esquerra Unida-Els Verds han organitzat una important manifestació en defensa d'aquests espais de sòl rústic. Sembla com si la gent, els ciutadans de les Illes, hagin tornat als anys d'abans del Pacte quan, per protegir el territori, s'organitzaren les més grans manifestacions de la nostra història.
Joan Buades, el conseller insular de "Els Verds" explicava a "El Mundo-El Día de Baleares" que "en dos anys, el Govern no ha concretat res". Buades afegia que a les Pitiüses la situació de degradació medi-ambiental encara és molt més greu ja que el Pacte progressista es dedica al futbol o a la moda Adlib". El conseller eivissenc considera que en aquests dos anys "no hi ha hagut avanços pel que fa referència a la protecció del medi ambient ni tampoc s'ha notat una millora o un augment dels serveis socials".
Tot sabem que el control de la depredació de territori i de recursos és "el problema" per excellència de l'actual Govern de les Illes (i dels Consells). Hi ha desencís en els ciutadans que un dia cregueren amb les coses podrien començar a canviar (malgrat fos a poc a poc). Molta gent (hipotètics votants del Pacte) consideren que hi ha massa anuncis d'"stops" definitius a la construcció i poc control efectiu de l'especulació. Sabem que els ajuntaments sovint fan el beneït en aquestes qüestions ja que la construcció representa una important font d'ingressos per a les arques municipals. Però alguna cosa s'ha de fer (i amb urgència!). El temps, com senyalava molt bé el GOB amb l'obsequi del rellotge d'arena al President Antich, s'acaba. Aquests vint-i-quatre mesos de simples operacions de cosmètica propagandística han demostrat on són els punts dèbils de l'actual Govern. Si el Pacte no soluciona aquests greus problemes de depredació haurem de sortir novament al carrer com ho hem fet tota la vida (governi qui governi, mani qui mani). Els veïns de Son Rapinya, l'esquerra progressista del nostre poble es comença a mobilitzar novament. És el moment d'actuar amb decissió per salvar Mallorca, per salvar les Illes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història del nostres Pactes de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (IV)

pobler | 04 Juliol, 2009 20:43 | Compartir:

La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres. (Miquel López Crespí)

Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (IV)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)

Vist amb perspectiva històrica, aquestes narracions –les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc, La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac... - a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobar un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que ens interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.

Una lectura apressada de Notícies d’enlloc, d’Autòpsia a la matinada podria donar la sensació de l’existència d’un cert caos en la meva narrativa, d’una juxtaposició excessiva de materials que no acabem de casar. Però aquesta sensació és producte de la voluntat que tenia en aquells moments. Vivint immersos en moltes de les idees que sacsejaren les societats europees i mundial a ran dels esdeveniments del Maig del 68, era evident que, per a nosaltres, el “caos revolucionari”, la possibilitat de la revolta, la participació de les masses en el control del seu destí, significaven els fonaments de la societat lliure del futur. Subvertir l 'ordre establert començava per transgredir la cultura dels dominadors, la seva estètica, determinats cànons literaris, els dogmes d’una injusta societat de classes, una societat enemiga de les nacions oprimides per un estat –imperialista, capitalista- que volíem anorrear fos com fos.
Era evident que a finals dels anys seixanta, amb l’inici de l’embranzida turística a les Illes, amb la creació de les primeres organitzacions comunistes, molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70” ja no podíem escriure com els autors del passat. Què teníem a veure els fills dels republicans dels anys trenta i quaranta, dels represaliats pel feixisme, els homes i dones provinents de famílies pageses i menestrals pobres, amb rendistes i terratinents del tipus Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera? La literatura de la generació literària dels 70 havia de ser molt diferent de la que provenia del mestratge de l’Escola Mallorquina, i ho va ser. L’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover ho ha analitzat en molts dels seus llibres, i concretament en els estudis que he rellegit aquests dies: Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004).
El recull de narracions Notícies d’enlloc reprèn, doncs, bona part de la dèria experimental i subversiva començada amb La guerra just acaba de començar; que, en teatre, es concretà en l’obra Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974; i que més endavant es desenvoluparia més intensament en el vessant d’experimentació teatral en obres com Homenatge Rosselló-Pòrcel (Alacant, Diputació d’Alacant, 1984). Aleshores res que no fos experimental, rupturista dels cànons establerts, és a dir, de cert ruralisme elevat a excelsitud literària, del pseudoaristocratisme arcaizant de certs autors que havien col·laborat amb el feixisme, del pansit paisatgisme de certs poetes de l’Escola Mallorquina... En poesia, és Bartomeu Rosselló-Pòrcel qui ens indica el camí. Un camí de ruptura que es consolida amb les noves aportacions de Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez i Blai Bonet, entre molts d’altres.
En els meus primers llibres, especialment en La guerra just acaba de començar, empr el collage de la mateixa manera que en l’experimentació pictòrica l’empren el Grup Crònica del País Valencià i el col·lectiu Criada a Palma (una herència antiga que segurament procedeix de Josep Renau, el gran cartellista de la guerra civil). També són abundoses les experimentacions que faig amb l’escriptura automàtica, seguint les indicacions de Breton i els primers surrealistes. El monòleg interior, la imitació de Robbé-Grillet en algunes narracions, l’efecte, crec que circumstancial, de certes teories provinents del nouveau-roman em fan anar trobant un vell camí que havia deixat una mica de banda a conseqüència de les urgències de la lluita política clandestina contra el franquisme.

Ho he escrit més amunt i en molts d’altres articles. A començaments dels vuitanta, quan enllestec Notícies d’enlloc i Necrològiques (Premi Ciutat de València de Narrativa), intuïa, més ben dit constatava dia a dia, com avançava, cínica, poderosa, aquella època tèrbola sorgida de les traïdes de la transició. S’oblidava el mestratge de Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Andreu Nin... Els homenatges a les víctimes del feixisme, la recuperació de la memòria històrica, era en mans de col·lectius i persones demonitzades contínuament per part dels polítics en nòmina institucional. En el marc de l’estat espanyol hi hagué una iniciativa encomiable per part del PCE(ml), un partit de tendència marxista-leninista i que no tenia res a veure amb els carrillistes del PCE, per organitzar nombrosos actes d’homenatge a les víctimes del feixisme i de lluita en defensa de la República Espanyola. A les Illes, la flama de la resistència era portada pel PSM i determinats grups culturals i esquerrans del tipus de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Aleshores jo mantenia contactes amb Lucila Aragó, una de les promotores dels actes en homenatge a les víctimes del feixisme. Record alguns viatges meus a València coincidint amb l’època que vaig guanyar el Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre amb l´obra Homenatge a Rosselló-Pòrcel. Posteriorment Lucila vengué a les Illes per veure si podíem engegar algun a mena d’acte d´homenatge semblant. Però Mallorca era un desert. Més tard es pogueren fer algunes activitats en aquesta línia. Va ser quan els carrillistes del PCE s’escindiren i el grup format per Miquel Rosselló, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Pep Valero organitzà el prosoviètic PCPE. A mitjans dels anys vuitanta sí que el PCPE participà activament en molts d’actes republicans. Però en aquella època en què venia a Mallorca Lucila Aragó, els defensors de la memòria històrica de les víctimes del feixisme érem ben poquets. Record que amb Lucila Aragó i un grup d’excombatents republicans, sobretot amb el dinàmic tinent de la República Lidón, sortíem cada 14 d’abril a penjar cartells republicans amb la mateixa sensació que ho fèiem en temps de la dictadura, quan sortíem a pintar consignes antifeixistes. De Mallorca estant encara no havíem clarificat l’opció independentista, cal dir-ho.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Enderrocat el monument feixista "Jinetes de Alcalá" - Felicitacions al PSM

pobler | 03 Juliol, 2009 20:42 | Compartir:

El PSM de Palma celebra la retirada de l’obelisc feixista.

Considera és una actuació encertada, que permet que l’espai públic de Ciutat sigui un espai de convivència de totes les sensibilitats democràtiques

El secretari general de la Federació de Palma del PSM-EN, Biel Riera, ha celebrat avui que l’obelisc de la plaça de la Porta de Santa Catalina, erigit en homenatge als Jinetes de Alcalá, hagi estat retirat de l’espai públic de la ciutat. Els Jinetes de Alcalá varen ser un grup de militars que varen col·laborar amb el feixisme en el colp contra la República, durant la guerra civil del 1936-1939.
El dirigent nacionalista s’ha felicitat per la retirada d’aquest monument, perquè “ha estat una actuació encertada de l’equip de govern municipal, que compleix la llei de memòria històrica i permet que l’espai públic de Ciutat sigui un espai de convivència i de punt de trobada de totes les sensibilitats democràtiques”.

Biel Riera ha destacat que “especialment les gestions fetes per la regidora de Cultura i Patrimoni, Nanda Ramon, del PSM-EN, han fet possible la resolució satisfactòria d’aquesta qüestió”.
http://psmdepalma.balearweb.net/post/73617 Blog PSM – Federació de Palma

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.
Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.
Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.
El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.
Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.
El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.
Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.
La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Memòria històrica | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (III)

pobler | 03 Juliol, 2009 17:56 | Compartir:

És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!

La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (II)

pobler | 03 Juliol, 2009 05:28 | Compartir:

Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)

És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.
‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.
A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.
‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.
‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.
‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.
És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).
En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!
‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Veus literàries de les Illes: la novel·la catalana contemporània - París 1793 (un article de Cecili Buele)

pobler | 02 Juliol, 2009 21:07 | Compartir:

La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina. (Cecili Buele)

"París 1793". Novel·la històrica catalana, de Miquel López Crespí

Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

Vet ací alguns apunts que em venen al cap, un cop acab de llegir la darrera novel·la publicada recentment pel bon company i prolífic escriptor de les lletres catalanes, el pobler mallorquí Miquel López Crespí.
1. Tragí de la lluita política a la novel·lística catalana
Amb grans dosis de seny, i moltes senyes ben marcades, Miquel López Crespí continua entusiasmat, i entusiasmant alhora, amb la publicació d'un llibre que té molt a veure amb determinats aspectes de la revolució republicana, els drets humans, o la democràcia ciutadana als Països Catalans.
L'estiu de 2008 s'afanya a publicar una novel·la històrica, que s'ho paga de llegir i comentar.
Una més, que passa a engrandir la ja ben extensa llista de novel·les lopezcrespianes sobre assumptes ben diversos. A diferència d'altres, aquesta gira entorn d'un personatge mallorquí del segle XVIII, "de família benestant". L'autor procura traure'l de l'oblit, volent fer-ne present la gesta als ulls i la ment de la gent dels nostres dies que s'hi vulgui atansar.
Es tracta del ciutadà Joan Baptista Marià Picornell i Gomila, metge i polític mallorquí, nascut a Palma l'any 1757, format a la Universitat Salamanca, interessat en la pedagogia i l'escriptura, amb idees que nodreixen conspiracions antimonàrquiques -com resumeix la Vikipèdia catalana-.
Condemnat a presó perpètua, és traslladat a La Guaira (Veneçuela) on manté contactes amb rebels patriotes i capitaneja revoltes independentistes. Un cop sufocat l'intent revolucionari, fuig a les Antilles. Hi difon la seva ideologia republicana inspirada en els ideals de la Revolució Francesa. Fracassat, s'encamina cap als EUA. Posteriorment a Cuba. Hi mor l'any 1825, a San Fernando de Nuevitas.
A la novel·la, Miquel López Crespí, fa comparèixer aquest personatge amb el pseudònim "Miquel Sureda de Montaner". Pertany a una de les famílies acomodades de Mallorca: "Els Sureda de Montaner érem una família emparentada amb les nissagues més poderoses de Ciutat. Lligams que procedien del temps de la conquesta..." (pàg. 184).
Miquel Sureda de Montaner segons l'autor d'aquesta novel·la històrica catalana, és un d'aquells joves que a la seva època "segueixen minut a minut el que s'esdevé a França, i és capaç de viatjar a qualsevol indret del món on es lluita contra la tirania" (pàg. 126).
2. Dosis grans d'erudició
L'elaboració d'aquesta novel·la traspua dosis considerables d'erudició. Pàgina rere pàgina, l'autor s'hi mostra singularment erudit. Tant pel que fa a la coneixença de corrents ideològics de l'època, com pel que respecta als personatges més representatius, com pel que té a veure amb l'entorn de tot plegat.
Identificant-se, molt sovint, amb el mateix protagonista de la novel·la, apareix com a bon coneixedor de dades i de fets que tenen a veure amb indrets que s'hi esmenten, tan nostres com són ara Barcelona, Cerdanya, Palma (Bosc de Bellver, Castell de Sant Carles, el Call), Mallorca (Escorca, Felanitx, Lluc, Miramar, Puig Major, Randa, Santa Margalida, sa Pobla), Perpinyà, Puigcerdà, València o Vall d'Aran...
O també d'altres indrets continentals d'Europa (Anglaterra, Anvers, Avinyó, Baiona, Batàvia, Bèlgica, Bordeus, Cadis, Chartres, Cisalpina, Gènova, Gibraltar, Ginebra, Istambul, La Granja, Lió, Londres, Madrid i Salamanca -d'estudiant, també-, Marsella, Milà, Moulins, Nantes, Normandia, Orléans, París, Renània, Roma, Rússia, Sant Sebastià, Savoia, Seurre, Sevilla, Suïssa, Toló, la Toscana, Tours, Vaticà o Venècia.
O fins i tot de terres d'Amèrica Llatina com Buenos Aires, Cuba, Santo Domingo, Mèxic (Yucatan), Veneçuela (Apure, Barinas, Bucaramanga, Caraques, Coro, Cumanà, Guanare, Guarané, Maracaibo, Mèrida, San Cristóbal, Trujillo, o Yaruro).
O de la mateixa d'Àfrica, com Canàries, Egipte, Guinea, Madagascar...
Tot això, ben situat a l'època que envolta el mític 1789 de la Revolució Francesa! Més concretament l'any de la Constitució i Manifest republicà que porta, quatre anys després, cap a la proclamació fallida de la República Catalana, impulsada i promoguda al Principat, sense cap casta d'èxit, des de l'altra banda dels Pirineus, l'any 1793...
En aquest àmbit, revoltes com les d'Amèrica Llatina, Andalusia, Catalunya, Galícia, Occitània, Portugal o el Rosselló, són al punt de mira preferent del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, cap de colla d'un grapat de revolucionaris que conspiren contra el rei espanyol Carles IV, amb l'objectiu de fer de Catalunya una nació lliure i acabar amb l'existència dels borbons.
Sureda de Montaner aprèn a moure's clandestinament pertot allà on va, sobretot a l'hora de fer les primeres passes per organitzar-se contra la monarquia borbònica i aconseguir la llibertat de Catalunya.
Arriba a ser detingut, torturat, condemnat a morir a la forca, com acostuma a fer-se aleshores amb els criminals pitjors. Indultat al darrer moment, veu que tots els seus béns li són confiscats i que els seus familiars són desterrats lluny de ca seva. Ell mateix és deportat a un penal sudamericà, a la jungla de Veneçuela, on arriba en un vaixell, encadenat i engrillonat dins d'una gàbia. Aconsegueix escapar de la presó i s'apunta a participar en l'alliberament dels pobles d'Amèrica Llatina amb Simon Bolívar...
L'acta d'acusació, redactada per inquisidors i jutges de l'Audiència de Madrid, deixa constància fefaent d'armes trobades i de llibres seleccionats a través d'anys de recerques i viatges a l'estranger del protagonista...
Els llibres, tema i assumpte que acostuma a tractar l'autor amb gran estimació i profunda delicadesa, es converteixen per al protagonista de la novel·la en les proves més evidents, indiscutibles, de la perillositat de la conspiració, als ulls del Tribunal...
3. Memòria de lluites revolucionàries
"París 1793" forma part d'una sèrie llarga d'obres històriques que s'emmarquen dins la intenció concreta, que manté l'autor, de recuperar la memòria històrica de gestes revolucionàries, de moments cabdals per als avanços més rellevants de la humanitat...
La figura de Miquel Sureda de Montaner, protagonista d'aquesta novel·la, serveix a l'autor per fer palès que el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, -amb la seva pràctica antiborbònica, de lluita per la igualtat i pel repartiment de la riquesa que produeix la societat-, s'assembla moltíssim al que es produeix a l'Estat espanyol amb motiu de la guerra civil del 36 al 39, o a les propostes anticapitalistes que el millor de la generació del 68 defensa els anys seixanta i setanta del segle passat, tant a Europa com a Amèrica Llatina.
En aquesta novel·la, com en altres obres seves, Miquel López Crespí no deixa d'assenyalar amb nitidesa mediterrània les tres cares, els tres caires que té, i que pot mostrar en qualsevol moment, qualsevol moneda.
D'una banda, la cara.
Representada en aquesta ocasió per qui manté l'afany de voler sembrar pertot arreu les dosis més elevades d'ignorància generalitzada possibles, des dels estaments més elevats de la societat: monarquia, església, noblesa, aristocràcia, papes, reis, ducs, bisbes, comtes i marquesos, virreis, poderosos, barons, inquisidors, frares i monges, moral cristiana, senyors de possessió, comissaris, oficials, canonges de la Seu, governadors, militars, censors, virreis, agutzils, botiflers, índex de llibres, trones d'esglésies, escoles de teologia, guàrdies, recaptadors d'impostos, botiguers, patricis, advocats, propietaris de plantacions...
D'una altra banda, la creu.
Representada pel món de la il·lustració, que vol fer llum sobre la realitat crua i dura que pateix la humanitat, i s'afanya a aconseguir mitjans eficients que portin a superar-la transformant-la. Ciència, filosofia, medecina, crítics, heretges, conspiradors, antireligiosos, lògies, astrònoms, matemàtics, físics, químics... Gent afanyada a recercar l'alliberament de la humanitat al més alt nivell possible, mirant d'ensorrar "el tèrbol passat inquisitorial, el bàrbar reialme de la ignorància i l'obscurantisme que representava la sagrada unió entre el clergat i l'aristocràcia espanyola" (pàg. 92).
I, finalment, el cantell de la moneda.
Representat pel poble: pagesos i menestrals, pastors, missatges, porquerets, hortolans, caçadors, criades, xuetes, pescadors, soldats, conspiradors, jueus conversos, esclaus, pobres que demanen almoina, presos, dones que han esperat un canvi social inajornable, infants, desheretats, obrers, jornalers, multituds afamegades, picapedrers, teixidors, negres revoltats a les colònies, mariners, revolucionaris, indis, esclaus, treballadors, joves desemparats, serventes, assemblees populars... On rau i roman, sobretot, -tant per al protagonista com per a l'autor del llibre- la dosi més elevada i profunda de saviesa humana i de cultura enriquidora a destriar-hi.
4. Gent que fa història republicana
Al costat del protagonista mallorquí, Miquel Sureda de Montaner, hi compareixen molts d'altres personatges d'arreu del Planeta que, d'una manera o una altra, s'hi relacionen.
D'entre aquests, cal esmentar-ne:
Membres de la família... "Tots nosaltres érem fills il·legítims d'àvies i mares que havien entretingut els tedis amb l'administrador de les finques o qualsevol servent. La nostra nissaga pretesament immaculada no era més que el resultat final de generacions d'aristòcrates enganats tradicionalment per esposes i amants..." (pag. 64)
Dones enaltides... Tot i que no siguin gaire nombroses les dones que apareixen amb nom i llinatges en el decurs de la novel·la -una quinzena de dones enfront de més d'un centenar d'homes-, el paper que hi exerceixen elles, tanmateix, sobresurt ben rellevant. En àmbits diversos, i en tasques diferents.
Sobretot pel que fa a les dones de poble, les més modestes i senzilles, les que esdevenen i es comporten com les més fermes lluitadores. Se'n remarca la participació activa, intensa i aferrissada en les lluites més decidides, orientades clarament a enderrocar el règim caduc i a instaurar-ne un altre de novell.
Colla d'amics conspiradors... Companys i germans de lògies diverses, escampades arreu d'Europa, que s'ajuden mútuament a introduir obres prohibides dins l'Espanya catòlica, llibres considerats perillosos, escrits que figuren a l'índex de les prohibicions decretades per autoritats militars, civils i eclesiàstiques d'aleshores.
Mestres ideòlegs del moment.. Com Robespierre, Saint-Just i Marat, -el triumvirat sanguinari-; com Hébert i Chaumette; hi sobresurt també Rousseau... També Napoleó i els seus somnis de modernització de l'armament pesat, l'artilleria... També Sade, amb la força penetrant dels seus escrits... on l'autor s'hi atura una mica més detengudament.
Hi reconeix la confiança que manté el marquès en la força dels seus escrits, tot i la destrucció dels seus estimats originals per part de la seva esposa. Un cop dur del qual mai no es recupera i que en refreda per sempre les complicades relacions que hi manté. Davant la major desgràcia de la seva vida, amb més de catorze anys de feina intensa ben perduda, prova de recuperar-ne l'obra de dècades que li han destruït...
Del marquès de Sade, se'n remarca, a la novel·la històrica de Miquel López Crespí, el projecte per a la millora de la salut mental dels ciutadans francesos... la seva visió d'un futur, imaginari, existent només en la seva imaginació, pel qual un equip assenyat d'arquitectes fan sorgir, de les naus immenses de catedrals i esglésies, edificis nous consagrats a l'ensenyament, la protecció del petit comerç i l'artesania, llars de persones d'edat, grans biblioteques, teatres gratuïts, llocs d'oci, espais d'encontres juvenils, sales de ball i d'esbarjos amorosos...
5. Llibres i fusells, a mode de cloenda
Si algun element em queda clar, en el decurs de la lectura d'aquest llibre, és el model republicà de societat que s'hi projecta i s'hi proclama.
No és cosa d'ara, solament. Ja fa molta d'estona que la pervivència d'un model d'estat com l'espanyol, visceralment monàrquic, continua engolint-se durant segles altres models de República Catalana somniada, planejada i plantejada, imaginada i proclamada...
Des de fa temps, també, s'hi mou i s'hi belluga una munió de gent agosarada que roman "al servei de la creació d'un estol de repúbliques lliures que han de ser el fonament d'un món nou" (pàg. 196), a l'interior d'Europa en el futur.
Es valora i considera, sobretot, que la força de la paraula i la cultura esdevenen del tot imprescindibles, a l'hora de bastir noves societats republicanes. Tant a Europa com a Amèrica Llatina. Paraula i cultura, imprescindibles, sí.
Ho manifesta el protagonista de la novel·la, quan roman reclòs al penal immund, enmig de la jungla veneçolana: "Que la República Catalana no hagués pogut consolidar-se ampliant-se fins a València, les Illes i les nostres terres en mans dels francesos, no volia dir que les idees per les quals sempre havíem lluitat no haguessin arrelat a Amèrica. Ho vèiem cada dia amb els nostres ulls..." (pàg. 201)
La força de la paraula i la cultura, és clar i evident que resulta indispensable a l'hora de bastir un model de societat republicana. Els fets demostren, també, que ambdós elements mai no resulten totalment suficients.
Hi calen altres eines. Gairebé sempre es fa precís l'ús de la força de les armes!
Aquesta fe en les possibilitats reals de transformació de la política, mitjançant la utilització de les armes i els exèrcits, porta a reconèixer en novel·la que "un poble desarmat és un poble sense futur, sotmès per a tota l'eternitat als seus dominadors" (pàg. 175).
El protagonista mallorquí de la novel·la, Miquel Sureda de Montaner, n'és testimoni viu i ben directe.
En proclamar-se a París "el dret a la insurrecció armada contra els governants que no complissin el mandat encomanat", és a dir, "el dret inalienable dels pobles a la insurrecció armada contra els seus governants quan aquests es desviassin del camí marcat per les assemblees d'electors, pels diputats elegits pel poble", s'hi reconeix clarament que a la vora de cada llibre, també, hi ha d'haver el fusell de combatent per la llibertat! [...]
Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, juliol de 2008

Blog Promocat - http://promocat.cecili.cat/post/54261

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Baltasar Porcel i els narradors de les Illes

pobler | 02 Juliol, 2009 16:30 | Compartir:

Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca

Amb obres de Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galnés i Neus Canyelles.

Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.

Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.

Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.

El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)

El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.

Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.

Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:
a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.
b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.
c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.
d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.
e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.
f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.
Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.

A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.

Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Baltasar Porcel en el record: les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la

pobler | 02 Juliol, 2009 10:34 | Compartir:

Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l'article "Una gran 'Aula de Teatro'", en Porcel escrivia: "Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep Mª Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.
'El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.
'Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep Mª Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera".

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...(Miquel López Crespí)

L’antifranquisme a Mallorca en els anys 60 i 70 (I)

Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover

Actualment l'amnèsia històrica, l'oblit del passat, és el distintiu que més s'estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat dels nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves gasetillers he comprovat que desconeixien, per exemple, l'existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novella que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).

Les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, organitzades per Jaume Adrover s'iniciaren a Grifé i Escoda del Passeig Mallorca l'any 1966. En la aquesta fotografia d'època podem veure (d'esquerra a dreta): Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí, Josep Santlleí i altres amics del moment.

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...
Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l'article "Una gran 'Aula de Teatro'", en Porcel escrivia: "Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep Mª Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.
'El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.
'Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep Mª Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera".

Miquel López Crespí i Josep M Llompart

En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions illegals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia. Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.
Un dels punts àlgids d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novella, precisament quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen una conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren.
La conferència portava per títol "La frustración en los narradores españoles contemporáneos" i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota el franquisme. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d'insinuar-les, d'aportar elements d'anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.
La detenció del conferenciant i d'alguns dels assistents a l'acte i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podien fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat i l'amnistia.
A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. El contacte real amb les "masses" -com ens agradava etiquetar el poble aleshores-, mantenir encesa la flama tothora, era treball d'un altre tipus de gent, la majoria sense partit, però especialitzada en ordir permanentment munió infinita d'accions subversives. Entre el personal conegut i amb forta anomenada hi havia els cantants de la Nova Cançó, alguns en camí de convertir-se en els astres resplendents dels propers anys. Altres, menys famosos, també portaven amb força la lluita culturalo-política en contra de la pansida putrefacció oficial. Entre els coneguts hauríem de parlar de l'impacte que causà la cançó de Mª del Mar Bonet, "Què volen aquesta gent?". No ens podíem avenir com la podia interpretar en públic! Les actuacions dels cantants de protesta no sempre es feien al Castell de Bellver, sota l'organització de les Joventuts Musicals. Aquells autèntics líders de "masses", per no res, la majoria de vegades sense cobrar, actuaven al saló d'actes de col·legis, a la sagristia d'alguna església, dins cases particulars, a cinemes de barriades. En Guillem d'Efak va fer famosa per arreu de Mallorca, la "Cançó de Son Coletes", esdevinguda himne revolucionari. Quasi ploràvem en sentir tonades de tan forta arrel popular. La repressió feixista era blasmada públicament, sense por. Hom recordava la lluita de les Germanies i altres aspectes essencials de la nostra història. Fins i tot el folk nord-americà fa ser traduït al català i posat a disposició de la resistència. Discs amb les cançons i himnes autèntics de la guerra civil -de la part repúblicana, evidentment!- arribaven d'amagat a Mallorca. Tothom que sortia a l'estranger havia de tornar -era un deure ineludible!- amb llibres de la col·lecció "Ruedo Ibérico", "Ebro", o amb discs antifeixistes. Eren famoses les versions de La Internacional i La Varsoviana en interpretació dels Cors de la Ràdio i Televisió de la RDA. Na Miquelina Lladó musicava treballs de Josep Mª Llompart; en Toni Alomar, poemes encara no editats de Rosselló-Pòrcel; l'excel·lent pintor i escultor Gerard Mates actuava, com un Che Guevara de la cançó de protesta, per tota mena de caus.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Memòria històrica | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Avançament editorial: Lleonard Muntaner publica el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

pobler | 02 Juliol, 2009 06:54 | Compartir:

A L’Amagatall i a Un tango de gardel en el gramòfon havia novel·lat el cop d’estat feixista del divuit de juliol a Palma i la posterior repressió contra els republicans de les Illes; en obres com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts havia volgut deixar constància de les esperances de les llibertàries que volgueren alliberar les Illes quan vengueren, amb els milicians catalans del capità Bayó, a lluitar contra la reacció illenca i internacional. Ara, amb Els crepuscles més pàl·lids em proposava donar forma literària, novel·lar molts dels meus records familiars que també estaven relacionats amb aquella època. Es tractava de retre un homenatge, no solament als presoners republicans del Batallón de Trabajadores número 151 sinó també, i amb la mateixa intensitat, a aquelles dones que donaren suport als repressaliats pel feixisme. (Miquel López Crespí)

Els crepuscles més pàl.lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)

Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

A L’Amagatall i a Un tango de gardel en el gramòfon havia novel·lat el cop d’estat feixista del divuit de juliol a Palma i la posterior repressió contra els republicans de les Illes; en obres com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts havia volgut deixar constància de les esperances de les llibertàries que volgueren alliberar les Illes quan vengueren, amb els milicians catalans del capità Bayó, a lluitar contra la reacció illenca i internacional. Ara, amb Els crepuscles més pàl·lids em proposava donar forma literària, novel·lar molts dels meus records familiars que també estaven relacionats amb aquella època. Es tractava de retre un homenatge, no solament als presoners republicans del Batallón de Trabajadores número 151 sinó també, i amb la mateixa intensitat, a aquelles dones que donaren suport als repressaliats pel feixisme. I, en aquest cas, l’homenatge podia esdevenir encara més intens. En iniciar la redacció de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids tenia en ment tot el caramull d’històries, dels fets viscuts pel meu pare en temps de la guerra. Les experiències amb els ateneus llibertaris, la concepció de la cultura com a una arma que havia d’alliberar la humanitat de la ignorància propagada pel clergat i tota mena d’intel·lectuals al servei de la burgesia. Un món d’il·lusions i grans esperances col·lectives esbucat amb la victòria feixista d’abril del trenta-nou. No endebades Els crepuscles més pàl·lids vol ser el relat, passat pels acostumats filtres de la imaginació, de les peripècies del pare i la mare, del món de la postguerra, de les esbojarrades ànsies de sobreviure d’un jovent al qual, a força de mentides i repressió, se’l privava de viure en llibertat. Descriure, ressuscitar, recrear la intensitat d’un amor apassionat entre un presoner republicà i una al·lota mallorquina de casa bona era tot un repte. La novel·la que ens ocupa és una visió crua i àcida dels darrers dies de la guerra civil, de la desesperació que encercla els combatents republicans quan veuen que són traïts fins i tot per determinats sectors dels seus comandaments, que a començaments de l’any trenta-nou han pactat amb Franco, imaginant, il·lusos, que el feixisme els respectaria graus i escalafó. Fins i tot els anarquistes de Cipriano Mera participaren amb entusiasme en la tasca d’assassinar comunistes – el vil assassinat del tinent coronel Barceló i bona part del seu Estat Major per part de Casado, Besteiro i Mera!- i antifeixistes de totes les tendències que no volien lliurar les armes a Franco! Al començament de la novel·la ho explica el protagonista quan diu:

Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.

“Amb Joan Busquets i altres companys havíem deixat per unes hores la trinxera per a assabentar-nos del que s’esdevenia realment a Madrid. Els nostres comandaments militars ja eren en contacte amb els oficials franquistes i nosaltres oloràvem la traïció arreu. Què faria Mena? Serien certs els rumors que també participava en el cop d´estat contra la República? En arribar prop de la Gran Via ja veiérem les primeres columnes de soldats que llançaven els fusells i les cartutxeres al terra. El soroll sec de les metralladores i les baionetes, les pistoles, els morters que eren tirats de qualsevol manera, abandonats davant el portal de les cases, ressonaven dins la meva oïda amb un soroll semblant al de les bombes de l´aviació caient damunt les trinxeres: talment un gran edifici que s´ensorra. Era la sensació que em dominava en aquells moments. Només tenia al cap un pensament obsessiu: amb la sang que ens havia costat armar-nos, tenir un fusell a les mans, i ara ho abandonàvem, ho llençaven com aquell que llença als fems qualsevol estri inútil! Plorava de ràbia. Per un moment vaig sentir uns desigs immensos de disparar contra els que abandonaven les armes. Però, quin sentit hauria tengut matar uns joves que només pensaven a tornar a casa seva? Sabia que allò significava la desfeta de tot allò perquè havia lluitat i donat la vida el millor del poble. Sense armes ja no seríem mai més res de res. Seríem esclafats sense pietat, a milers, durant generacions i més generacions”.
L’obra vol reflectir també l’ambient gris i opressiu dels anys posteriors a la desfeta republicana. Però això és tan sols una part de l’obra, un mínim resum de les intencions de l’autor. Abans ja havia escrit que la novel·la també és un particular experiment creatiu. Es tractava d’utilitzar diversos recursos literaris i, molt especialment, el monòleg, per aprofundir en la psicologia dels nostres personatges. Com deixar constància del vitalisme accentuat dels nostres herois? Seria possible reflectir la complexitat de la seva existència, el valor amb el qual l’home i la dona en aquest cas, s’enfronten amb les adversitats de la vida? En començar a escriure, en redactar els primers esborranys dels capítols inicials, no estava encara segur de poder reeixir en la tasca que tenia davant meu. Aconseguiria contrapuntar els monòlegs interiors dels tres personatges principals? Podria transmetre al lector, amb força abastament, l’espectacular fortalesa d’esperit d’aquells combatents que donaren tot per la llibertat; el valor dels homes i dones que en els camps de concentració i les presons feixistes resistiren tortures, humiliacions, i que anaren amb el cap ben alt, dignes, fins al mur de les execucions? Com transmetre a les generacions actuals aquell dinamisme infinit, aquella esperança inabastable en un esdevenidor lluminós?
En aquesta ocasió es tractava de descriure la crua realitat de la guerra i la postguerra a través dels ulls de tres personatges. El protagonista principal és el presoner republicà, en aquest cas el pare. Després, l’al·lota mallorquina que el veu arribar amb la corrua de presoners a l’estació de sa Pobla en un llunyà estiu del quaranta: és la visió literaturitzada de la mare. I, per arrodonir la narració, ens trobam amb una descripció realitzada per un fill que contempla aquell passat des del present. És una visió contemporània dels fets esdevenguts en el passat. Una forma diferent de complementar el món dels dos protagonistes. La visió que té el fill en referència als esdeveniments que commouen la vida dels dos personatges principals de la novel·la ofereix un angle més “contemporani”, podríem dir més “actual”, a la narració. El fill reconstrueix la història que narren els dos protagonistes mitjançant la sèrie d’anècdotes que li contaren d’infant i, sobretot, a través de les poques fotografies salvades de la desfeta, d’aquells anys en els quals la nit i la desesperança omplien tot.
Com llegim en el capítol titulat “Una maleta plena de llibres”.
“El temps ha passat inexorablement i ben cert que no et podries imaginar que el teu fill s´entestàs a servar el record de la teva vida. Qui sap si pensaves que els esforços fets en el combat pel redreçament de la humanitat, restarien, com la lluita de tants companys de la teva generació, oblidats per sempre. Ara que les manetes dels rellotges han marxat a velocitat increïble cap a l'ocàs definitiu que ens espera a tots, i ja no podem parlar directament, mirant-te els ulls, de front, dient les coses amb sinceritat, reconec que no vaig saber estar prou al teu costat com pertocava. Com a dèbil justificació podria dir-te que, sovint, els joves som així d’egoistes. Eres a prop nostre i no sabíem què fer per fer-te arribar el caramull d’amor que mereixies. Ara ho entenc, quan ja no hi puc fer res. Diuen que sempre s’esdevé el mateix: quan ens adonam dels errors ja no hi som a temps de rectificar.
‘És el que pens aquest matí, quan he obert les carpetes per a veure les poques fotografies i papers que pogueres salvar de la guerra i els camps de treball. De llibres, pocs. Era un perill immens que en els escorcolls que feien els falangistes trobassin alguna obra de Tolstoi, Remarque o Blasco Ibáñez. No em parlem si les obres eren d’algun clàssic del socialisme o l’anarquisme! Podien detenir o matar la família allà mateix, sense cap mena de contemplació. ¡Rojos de mierda! i pegar-te un tret al cap. Cap justificació. Un pelagatos republicano. La vida d´un vençut no valia dos rals. Per això la padrina en va fer una foguera al corral de la casa, no fos cosa que la teva biblioteca de responsable de l’Ateneu Llibertari pogués tenir greus conseqüències en qualsevol dels judicis que es poguessin ordir en contra teva”.
És evident que la posició del “fill” dels protagonistes és la visió de l’autor de la novel·la. Els crepuscles més pàl·lids, els inicials projectes, els primers capítols que vaig redactar neixen, precisament, de la contemplació de les poques fotografies salvades de la guerra, d’un caramull de revistes dels anys trenta que m’han permès seguir la cronologia d’aquells esdeveniments. He emprat igualment, i indubtablement m’han servit moltíssim, els pocs documents familiars salvats de la desfeta, alguna comunicació oficial del camp de concentració on va romandre el pare i, més que res, les històries narrades en la infància, els records que en contaren els amics de la família, molts dels quals ja irremeiablement desapareguts.
La postguerra és descrita, doncs, des de diversos angles, des de tres punts de vista diferents. La construcció del fil argumental de Els crepuscles més pàl·lids avança al ritme de la visió dels dos protagonistes principals, contrapuntats pels records del fill. Tot plegat conforma un ampli fresc històric bastit a partir dels esdeveniments personals i col·lectius que pateixen els nostres herois durant l’any quaranta del segle passat. La visió actual, com ja he dit, ve donada pels records del fill que reconstrueix aquells fets des del present.
Crec que he parlat també d’una altra intenció de l’autor: de la voluntat de reconstruir la història d’amor esdevinguda entre aquell presoner republicà i l’al·lota poblera de família benestant. Aquesta peculiar força de l’amor constatada a través de tota època i circumstàncies! La força de les relacions autèntiques entre les persones que, en determinats moments, és capaç de vèncer els ferrenys condicionaments socials i culturals i unir voluntats de persones de cultura i tradicions diferents. Un pont bastit per l’amor, per l’autèntica estimació entre dues ànimes que s’estimen de veritat. El que ara explic va ser, ara ho veig ben clarament, l’origen primigeni de la novel·la: aquest interès “professional” de l’autor per provar de reflectir unes relacions amoroses que, en teoria, podien haver esdevengut problemàtiques, complicades, i que, sortosament, no ho varen ser gaire. Vet aquí el “nus” que enclerca tota l’estructura de Els crepuscles més pàl·lids.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (I)

pobler | 01 Juliol, 2009 16:09 | Compartir:

Malgrat que ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos dirigents esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària, i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)

Xim Rada (Joaquim Morales de Rada i Quiroga) morí en la matinada del dia catorze d'agost de 1996. La seva mort em va fer reviure l'època (anys setanta) en què, després d'una llarga col.laboració a les pàgines d’Última Hora, em convidà a escriure a Letras, el suplement cultural del Diario de Mallorca.
En Xim va néixer a Ciutat l'any 1942. Llicenciat en periodisme per la Universitat de Navarra (1965), va ser redactor de la revista londinenca Signals London (1965); també dels diaris El Diario de Las Palmas (1966) i La Provincia (1966-67), ambdós de Las Palmas de Gran Canaria. L'any 1968 va entrar a la redacció de Diario de Mallorca. Com he dit abans, el vaig conèixer (era client habitual de la Llibreria Logos on jo feia feina) en l'època en què s'encarregava del suplement Letras. Més endavant el nomenaren cap de redacció (1972-76) i, finalment, director del Diario de Mallorca (1976-85). A partir de l'any 1986 era el responsable de l'àrea de premsa de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca. Servàrem la nostra amistat fins als darrers mesos de la seva mort.
Havien passat quasi vint-i-cinc anys d'ençà que el vaig conèixer, just acabat el servei militar! Sovint recordàvem un altre amic comú, l'escriptor i traductor Francesc Monge, amb el qual formàvem colla a començaments dels anys setanta. Malgrat que ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos dirigents esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària, i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat.
Sovint sopàvem a casa meva i ens passàvem hores i hores projectant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista, en el camí d’aconseguir certa transformació de l’estantís i endarrerit món franquista que ens mantenia fermats a un passat tenebrós.
La mort de Xim Rada em féu recordar aquells anys d'il·lusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra, les primeres obres de teatre...).

En el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Roman Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...
Després d’haver col·laborat a Literatura, que era el suplement de cultura del diari Última Hora, el set de gener de 1971 publicava el meu primer article al Letras de Diario de Mallorca. Xim Rada em va demanar algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. El primer article portava per títol “Los héroes están cansados” i era una aproximació a un autor de moda en aquells moments, José M. Riera de Leyva, i el seu relat En otro país que havia publicat Tusquets. Del 71 al 76, que va ser el temps en què d´una forma més o manco ininterrompuda vaig col·laborar a Letras. Repassant els papers dels meus arxius constat que vaig escriure sobre Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, MacLuhan, els espartaquistes alemanys, Babeuf i els primers teòrics del socialisme, Lukcás, T. W. Adorno, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Céline, Jean-Paul Sartre, Reich...
Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentant les idees desenvolupades per aquests investigadors vaig escriure els articles “La cultura de masas” I i II, publicats respectivament el 26 de juny de 1975 i el 3 de juliol de 1975. Més endavant, aprofundint en s aquestes qüestions (que discutia amb Paco Monge i Xim Rada a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement de Cultura), vaig publicar dos articles més en referència a aquesta problemàtica. En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional. Parl dels articles “El ‘nuevo mundo’ electrónico y cultural” I i II publicats respectivament el 7 de juliol de 1975 i el 21 de juliol de 1975. Era tot el que feia referència a la cultura, l’art i la superstructura ideològica de la societat de classes. En definitiva, la problemàtica de l’hegemonia cultural dels intel·lectuals al servei del bloc de les classes dominants, analitzades per Gramsci en el seus escrits de la presó.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

La literatura catalana contemporània i el compromís polític de l'escriptor

pobler | 01 Juliol, 2009 06:04 | Compartir:

Cal posar les bases per a normalitzar la recepció social de la literatura catalana entre el nostre poble, de manera que hi recuperi el paper que li correspon com a literatura per antonomàsia. Deixem de perdre el temps en estèrils baralles internes per a controlar el gueto: les diverses energies s'hi neutralitzen mútuament, mentre l'espai públic i el consum popular resten ocupats molt preferentment per una altra literatura; l´única que té al seu servei un espai comunicatiu sobreprotegit; l´única no connotada, perquè 'los nacionalistas són los otros'. Lluny d'això, la catalanitat (la mallorquinitat, en el cas que ens ocupa) ha d'ésser una opció de futur per a tot el poble que viu en aquesta terra. (Ferran Lupescu)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

Per Ferran Lupescu (1)

La funció del meu parlament, que vol ser breu, no és tant parlar-vos de l'obra concreta que presentem, com mirar de situar el conjunt de l'obra de Miquel López Crespí en el marc de la literatura catalana actual, amb algunes reflexions concomitants.

Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novel·la, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. De fet -ja ho dic al pròleg de l'obra que ens reuneix aquí-, entre els intel·lectuals que col·laboren avui a la premsa, en Miquel és tal vegada 'el més llegit de Mallorca, i el més influent; sorprèn que no se'l disputin diaris i revistes a cop de taló'.

Consell Insular de Mallorca (10-IX-03). D'esquerra a dreta: Ferran Lupescu, Antoni Mir, Maria Antònia Munar, Miquel López Crespí, Sebastià Serra i Dolça Mulet.

Tot plegat respon, per damunt de tot, a la necessitat vital d'escriure. O, per a expressar-ho dialècticament, tot plegat és al servei d'una necessitat vital: dir la realitat; dir-se a un mateix. Dir la realitat individual i col·lectiva. La vivència més íntima encabida en un món concret. La conflictiva experiència social que és el marc i la pre-condició de tota opció de llibertat. Una panoràmica multifacètica del nostre món vista específicament des d'aquest nostre país dissortat. Amb tota la rica gamma de matisos que això implica. Vet aquí l'aventura a què ens convida l'obra de Miquel López Crespí; una obra (ho he dit alguna volta) 'ja ingent i encara en ple curs d'elaboració'.

L'obra literària necessita vitalment de la crítica i de l'anàlisi, és clar; però, en darrera instància, ha de defensar-se tota sola davant el lector. Per exemple, com a font de gaudi estètic. En aquest sentit, vull reiterar (disculpeu-me la insistència a autocitar-me) que Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània'.

Inevitablement, tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra. nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'un pretesa "puresa" literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament "poc literària", per "política", si no per "pamfletària". El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén "natural". O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí.

Anys enrere ironitzava un autor estato-unidenc: "A la República Democràtica Alemanya es pot escriure qualsevol cosa, però no es pot publicar res; a la República Federal d'Alemanya es pot publicar tot, però no es pot escriure res". Bé. En aquesta era de despensament mundialitzat cal reivindicar, encara, un concepte tan elemental com la llibertat de creació; llibertat que no es limita a l'estricte moment creatiu, sinó que abasta la comunicació de l'obra feta. Cal bastir un espai de llibertat per a la literatura catalana en què es manifesti lliurament tota l'àmplia diversitat d'opcions i tendències realment existent. Cal sustentar aquesta llibertat en la crítica exigent i el debat honest, tan intensos com calgui, i, per això mateix, renunciant a dirigismes i exclusions. Cal posar les bases per a normalitzar la recepció social de la literatura catalana entre el nostre poble, de manera que hi recuperi el paper que li correspon com a literatura per antonomàsia. Deixem de perdre el temps en estèrils baralles internes per a controlar el gueto: les diverses energies s'hi neutralitzen mútuament, mentre l'espai públic i el consum popular resten ocupats molt preferentment per una altra literatura; l´única que té al seu servei un espai comunicatiu sobreprotegit; l´única no connotada, perquè 'los nacionalistas són los otros'. Lluny d'això, la catalanitat (la mallorquinitat, en el cas que ens ocupa) ha d'ésser una opció de futur per a tot el poble que viu en aquesta terra.

Permeteu-me acabar convidant-vos a llegir Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi teniu un recorregut crític per diversos aspectes de la cultura creativa catalana que es desenvolupa avui a Mallorca. Com és habitual en la seva assagística, Miquel López Crespí no us decebrà; ni per la informació factual, ni per l'agudesa del judici.

(1)Ciutat de Mallorca (10-IX-03).El poeta i investigador Ferran Lupescu va presentar, juntament amb Sebastià Serra, Antoni Mir i Maria Antònia Munar l'obra de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort) en la seu del Consell de Mallorca i en el marc de la Diada de Mallorca de l'any 2003.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

ERC-Illes: Memòria de Cecili Buele

pobler | 30 Juny, 2009 19:00 | Compartir:

Alguns polítics, considerats en certa manera atípics, fan la impressió que no interessen gaire als partits polítics considerats convencionals. Tot i la seva vàlua indubtable, mai no arriben a ser reconeguts satisfactòriament per les cúpules dirigents dels grups als quals pertanyen. Encara que no se'n puguin traure gaire, d'aquesta casta de polítics, és evident que en queda alguna mostra aquí, entre nosaltres. Pràcticament a gairebé totes les formacions polítiques que coneixem s'hi troba qualcú que tothom reconeix que val molt en el camp de la política però que, malgrat l'acceptació popular, mai no arriba a satisfer les aspiracions dels dirigents del partit en el qual milita i que, per això mateix, hi queda aparcat, a un racó, com si no servís per a res. (Miquel López Crespí)

ERC i Cecili Buele (un article de l'any 2005) .

Intervenció de Cecili Buele en el Congrés dels Diputats.

Alguns polítics, considerats en certa manera atípics, fan la impressió que no interessen gaire als partits polítics considerats convencionals. Tot i la seva vàlua indubtable, mai no arriben a ser reconeguts satisfactòriament per les cúpules dirigents dels grups als quals pertanyen. Encara que no se'n puguin traure gaire, d'aquesta casta de polítics, és evident que en queda alguna mostra aquí, entre nosaltres. Pràcticament a gairebé totes les formacions polítiques que coneixem s'hi troba qualcú que tothom reconeix que val molt en el camp de la política però que, malgrat l'acceptació popular, mai no arriba a satisfer les aspiracions dels dirigents del partit en el qual milita i que, per això mateix, hi queda aparcat, a un racó, com si no servís per a res.

I, a mi, aquesta gent honrada enmig de la coneguda colla de vividors del romanço i oportunistes de tota mena i condició, sempre m'ha cridat poderosament l'atenció. Un d'aquests casos que resulta vertaderament paradigmàtic és el del conegut militant d'ERC Cecili Buele. Hom pensa que qualsevol partit polític que aspira a governar ha d'avesar-se a col·locar, al front de les institucions públiques, la militància més activa i més coneguda que hi té adscrita. Però en el cas de Cecili Buele ni el PSM va saber aprofitar els valors d'un dels nostres polítics més atents i acostat a la ciutadania ni ara, pel que sembla, tampoc no en sap treure profit ERC. Sovint el PSM no ha sabut valorar militants tan actius i coneguts com Sebastià Serra, Joan Mayol, Gabriel Barceló o Nanda Ramon. S'hi fa tanta tudadissa, a l'interior dels partits polítics! S'hi fan els roïssos massa grossos!

Sempre em deman per quins motius les burocràcies dirigents tenen aquesta funesta tendència a tudar tanta gent valuosa. El cas de Cecili Buele és semblant als dels altres militants que hem anomenat una mica més amunt.

No veig per enlloc que es tengui en compte el seu gran bagatge cultural, fruit d'una formació acadèmica tan sòlida com la que comporten els estudis eclesiàstics realitzats i finalitzats l'any 1968; ni la seva experiència i treball posterior durant anys com a cooperant a Àfrica o a Àmerica Llatina; ni la seva dedicació als àmbits juvenils, des de moviments com l'escoltisme o el Guiatge de Mallorca; ni al fet d'haver estat creador a Mallorca de grups de pressió a favor i en defensa dels drets humans, o d'haver treballat com a funcionari de carrera i d'haver-s'hi exercit com a delegat sindical, o d'haver-se desfet com a dirigent veïnal, o d'haver-se ocupat en les tasques pròpies de regidor a l'Ajuntament de Palma, o de conseller al Consell de Mallorca, o de diputat al Parlament de les Illes...

Políticament, Cecili Buele duu i porta la marca d'ERC. Apareix en públic com a secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques d'ERC-Illes, o com a secretari d'Organització d'ERC-Palma. De fet, emperò, -i és una opinió molt personal- tenc la impressió que li ha servit de ben poqueta cosa tot el seu passat personal, professional, social i polític, a l'hora d'obtenir un mínim reconeixement per part d'aquest partit en el qual milita actualment.

I em sap greu, per ell i pel seu partit. Sorprèn enormement que a hores d'ara no hagi arribat a ocupar cap lloc des d'on desplegar les seves capacitats a l'interior d'alguna institució pública on és present ERC.

Al parer de molta gent, que veu amb molts bons ulls l'arrelament d'Esquerra Republicana a les Illes, es comenta que no s'ha sabut -o no s'ha volgut- aprofitar la presència i militància illenca d'homes tan actius i dinàmics com Cecili Buele.

En aquest sentit, es pensa que se n'han desaprofitat massa ocasions de presentar-lo davant la consideració i la confiança dels votants. Hom pensa que, amb Cecili Buele, diputat al Congrés o al Parlament Europeu, ERC-Illes s'hagués pogut enfortir moltíssim més del que ho ha fet fins ara. Amb un Cecili Buele arraconat, ERC-Illes perd l'oportunitat de consolidar-se i d'escampar-se arreu de les Illes Balears i Pitiüses com a partit amb opcions de governar.

El jove i dinàmic manacorí Joan Lladó hauria de reflexionar al respecte. Ell sap perfectament que l'apreciam i estimam de veritat. Però per això mateix li hem de dir que m'ha sorprès del tot el comportament d'ERC amb un destacat lluitador popular com Cecili Buele. Ni el gran nombre de vots que, sense dubte, arrossega un personatge com Buele, no sembla suficient perquè se li presti l'atenció que es mereix i que reclama una trajectòria personal, professional, política i social tan singular.

Miquel López Crespí

Fets i personatges | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

Son Espases i el Consell de Mallorca: tristesa i decepció - Articles de Guillem Frontera i Miquel López Crespí

pobler | 30 Juny, 2009 15:53 | Compartir:

Guillem Frontera: “Quan va aflorar la traïció de Francesc Antich als moviments ciutadans que li havien omplit les veles de vent, en un temps de calma feixuga, el Consell es va desmarcar prudentment de tanta mesquinesa humana i política. Tot i que sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de l'actitud de l'equip de govern del Consell, aquests dubtes s'havien anat diluint a poc a poc. Tothom entenia que des del Consell no es dirigiria l'artilleria pesada contra el Consolat. El no intervencionisme de Francina Armengol i el seu equip ja era, en mig de tot, el testimoni tàcit d'una actitud sana. I amb aquest testimoni comptàvem per poder anar fent. No podíem pensar que tots els socialistes, els d'UM i els del Bloc, s'haguessin avengut a carregar la part proporcional d'infàmia que els correspondria si donaven suport a aquesta calamitat”.

El Consell de Mallorca, tristesa i decepció

Per Guillem Frontera | 30/06/2009 |

Deu ser per fer més força, que el Consell de Mallorca s'ha afegit a l'operació de súplica per mantenir l'activitat a Son Espases. Per emetre una opinió enraonada sobre aquesta UTE institucional i la seva capacitat de pressió, és convenient disposar d'una informació que, en casos com aquest, sol ser inaccessible i de difícil formulació. Això no ens impedeix, però, sospesar una mica el valor simbòlic d'aquesta actuació seguidista del Consell de Mallorca, que fins ara havia estat la institució que, entorn d'aquesta immensa canallada, havia mantengut una actitud més digna. Era important per a la gent que, en mig de l'entrellat d'interessos polítics i relacions endogàmiques, que havien conformat un paratge tan descoratjador, una institució com el Consell mantengués una distància de seguretat amb el nucli dur de la deslleialtat.
Quan va aflorar la traïció de Francesc Antich als moviments ciutadans que li havien omplit les veles de vent, en un temps de calma feixuga, el Consell es va desmarcar prudentment de tanta mesquinesa humana i política. Tot i que sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de l'actitud de l'equip de govern del Consell, aquests dubtes s'havien anat diluint a poc a poc. Tothom entenia que des del Consell no es dirigiria l'artilleria pesada contra el Consolat. El no intervencionisme de Francina Armengol i el seu equip ja era, en mig de tot, el testimoni tàcit d'una actitud sana. I amb aquest testimoni comptàvem per poder anar fent. No podíem pensar que tots els socialistes, els d'UM i els del Bloc, s'haguessin avengut a carregar la part proporcional d'infàmia que els correspondria si donaven suport a aquesta calamitat. Ara, què ha passat?
Si l'explicació és senzilla, no és acceptable. Si es perd en complexitats inconfessables, no és admissible. No veig que quedi gaire espai per a una tercera via, que inexcusablement hauria de mantenir intacte el testimoni de l'equip de govern del Consell. Aquella definició segons la qual la política és l'art de fer possible allò que és possible, ha obert les portes a tota casta de conjures rufianesques i a un seguit innombrable de renúncies. Amb intel·ligència, imaginació i coratge, s'han desencallat assumptes de més calat que l'hospital de Son Espases/La Real. En el moment en què feia més falta, aquestes tres virtuts no varen coincidir en alguns cervells -n'hi ha que podrien rivalitzar en cabuda amb el d'un calàpot. Per fer possible allò que és possible, no és suficient haver guanyat unes eleccions o comandar en complicitat amb uns socis més o menys dòcils. Però, en fi, el Consell, quina tristesa, quina decepció...
dBalears

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)

Defensa del GOB

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Defensa de la terra | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

El Gall Editorial i la novel·la històrica de les Illes: Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera

pobler | 30 Juny, 2009 07:24 | Compartir:

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)

Per Joan F. López Casasnovas, escriptor

"Defallir" és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.
"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.
Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".
Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.
Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

López Casasnovas, Joan F. Defalliment. Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca - La novel·la històrica a les Illes

pobler | 29 Juny, 2009 21:34 | Compartir:

Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. (George Sand)

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca.

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.

En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".

Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.

Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.

Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.

El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".

No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.

Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".

Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.

Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.

De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.

Miquel López Crespí

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

«Anterior 1 2 3 ... 263 264 265 266 267 268 269 270 271 272 273 ... 360 361 362 Següent»

Menú

Inici

Arxius

Àlbums

Bloc de BalearWeb

Cerca

Calendari

« Març 2026 »

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg

1

2 3 4 5 6 7 8

9 10 11 12 13 14 15

16 17 18 19 20 21 22

23 24 25 26 27 28 29

30 31

Recentment

Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda (un capítol de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Sa Pobla i els presoners republicans

Bartomeu Fiol i la narrativa insular del segle XX; Vida d´artista (Llibres del Segle) de Miquel López Crespí

Els assassinats de la transició: Vitòria, Març de 1976

Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris

L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

Els cops d'Estat de la transició (i II)

La història amagada de la transició

Sa Pobla - Mallorca i els esclaus del franquisme – Presons i camps de concentració (records del pare)

Palma, 1974: Salvar Puig Antich

La generació literària dels 70 i la poesia de l escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)

Les novel·les de Palma - Joc d' escacs (Llibres del segle)

El 23-F i els cops d´Estat de la transició (i II)

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)

Militars, xuetes i falangistes en la novel·la històrica mallorquina: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)

L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

Sa Pobla en la història - Un article de Mateu Morro

Josep M. Llompart i els meus primers premis literaris

Narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -

Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II

Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí

Alguns problemes de l' escriptor mallorquí

Narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí

La revista El Mirall de l' Obra Cultural Balear (OCB) entrevista l' escriptor Miquel López Crespí

Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Els molins d´aigua de sa Pobla

Palma (Mallorca) – Crònica sentimental dels Anys 60 i 70 - Les redaccions dels diaris (pàgines del meu dietari)

Josep M. Llompart i les nostres influències culturals

Llorenç Villalonga i les novel·les Una Arcàdia feliç (Lleonar Muntaner Editor) i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)

Els cops d'Estat de la transició (i II)

Els cops d'Estat de la transició (I)

Palma, anys 80 - La ruptura del carrillisme (PCE) a les Iles

Categories

Sa Pobla i la literatura mallorquina [441]

Pàgines del meu dietari [117]

Memòria històrica [2067]

Fets i personatges [961]

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 [44]

Literatura [2585]

Sa Pobla, la guerra i els camps de concentració feixistes (records del pare) [41]

Defensa de la terra [179]

La generació literària dels 70 i els viatges [16]

Mallorca: el paradís perdut [43]

Història del nostres Pactes de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) [57]

Miquel López Crespí i els viatges - Records d´un escriptor de la generació literària dels 70 [72]

Sa Pobla i Mallorca - Articles [634]

La literatura catalana de Mallorca i la memòria històrica [9]

Mallorca - Crònica sentimental dels anys 60 i 70 [94]

Cinema [53]

Articles [467]

Opinions i actualitat polÃtica [936]

L´Antifranquisme a Mallorca (records de l´escriptor Miquel López Crespí) [6]

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil [8]

General [179]

El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 novel·lat per Miquel López Crespí [1]

Les falses memòries de Felipe Gozález [20]

Els meus enllaços

Recomanats

Aframericanet

agustí baró

Antifeixistes

Articles de la campanya Salvem la Real

Articles d´actualitat política

Arxiu d'autors marxistes

El Talp

Els comunistes de les Illes (LCR)

Els Fideus. Memòria històrica

encaptivitat

ERC Illes

Francesc Matas Salla (Partit Obrer Revolucionari - POR)

Fundación Andreu Nin

Gabriel Janer Manila

GOB

Insurgente

Ixent -Esquerra anticapitalista

joanot colom

La transició (la restauració borbònica)

Literatura catalana

Literatura catalana contemporània - Illes

Literatura catalana moderna - Illes

Llibertat.cat - Esquerra Independentista

Llibres de Miquel López Crespí

Llorenç Capellà

Mallorca republicana

Maulets

MDT (Moviment de Defensa de la Terra)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca

Memòria històrica de les Illes Balears

Miquel López Crespí a Facebook

nodo50-contrainformació a la xarxa

Nubulaya

Obra Cultural Balear (OCB)

Per la Independència

Per la independència i la república

Per una esquerra alternativa

Pere Capellà

Pere Rosselló Bover

Picalsud

PSAN

PSM

Textos clàssics de l´esquerra

Web de l'escriptor Antoni Vidal Ferrando

Web de l'escriptor Miquel López Crespí

Comentaris recents

Francesc: per record i reflexió dels horrors que allí hi hagué.

Cati: Estic molt interessada en tot el q envoltavel Salvador Puig...

Antoni Ramis Caldentey: Bon dia Miquel, dues preguntes: 1 El diari original està...

Martí Canyelles: Molt interessant Miquel. Vaig llegint els teus articles i per...

Lourdes Masip Torres: Jo vaig néixer a l'any 50 i el teu relat és clavat als meus...

Montserrat: Estic investigant sobre el mitjà de subsistència a Sa Pobla en...

Vela: Miquel, et dono l'enhorabona per aquesta distinció, considero...

cucut: N'Eberhard Grosske té por que els de Podem el deixin sense cap...

Assumpció Cantalozella: Miquel, Tens molt de material interessant. Sou...

Jesús García Marín: Estimat Miquel Algo le pasa al blog porque no salen las...

Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...

Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...

Enrique: Me complace dirigirme a usted con respeto, y sin ánimo de...

martí: la placa jo no l'he vista mai. hi ha una foto a la Gran...

Jesús García Marín: Todas una institución cultural de Balears. Creo que en este caso...

Bernat Muniesa: Durant el procés i assassinat de Salvador Puig Antich el rol...

Carme: Veient com estan les coses ara a les Illes, no puc sentir altra...

Manel: M'agrada aquest terme damunt el que reflexiones a l'article....

Assumpció ( Sunsi Massanet): Esteus articles em fan veure coses q intuia però no tenia...

Vela: No, no tenen vergonya: ni aquells que, sense cap mirament han...

Brhm: Aquest reconeixement ve un poc tard, sobretot en una època en la...

Vela: Amb aquest comentari, vull expressar la meva tristor per la...

Pepet: Aquest Carbonero ha cobrat, amb els resultats de les darreres...

Bernat Muniesa: La Transacció fou BORBÓN Y CUENTA NUEVA, Soc completament d'acor...

Diari de Balears: Cal intervenir a Líbia  Miquel Àngel Llauger |...

A Puig: Pot ser vos interessarà això: ...

xavier: Ho reconec... sóc un il·lús. Jo em pensava que els premis de...

Isabel Mut: Em cansa que per lloar els poetes com Blai Bonet hagem de...

Un decebut de la lataforma: Però aquesta dona encara defensa l'entorn de La Real? pensava...

peptorro: Sí, aquests governs que s'anomenen democràtics, tenen un bon mal...

dBalears: El GOB diu que el segon cinturó incompleix la Llei d'Ordenació...

Tribuna Mallorca: La Sibil·la i la recuperació de l’autoestima El vespre del...

tomeu: Crec que és un exercici molt adient, fer memòria, ara en penjaré...

Antoni Alorda: Més sobre la unitat de l'esquerra nacionalista tonialorda...

carme andreu rosell: amb homes com tu el mon seria millor gracies per ser en aquest...

Carme: Hola Miquel, m'ha agradat molt l'article, i volia fer-te una...

Núria Roig (F. Randa): Llibre exhaurit. Actualment intentem informatitzar els llibres...

Laura Solà: Hola, fa molt de temps que busco el llibre "La traïció...

L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del barri: L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del...

Diario de Mallorca: Carbonero contrata a un compañero para un proyecto en el que...

Siau qui sou: És igual qui guanyi o perdi, els polítics no tenen cap obra...

Rosa Grifell: Sóc una gran admiradora del teu blog i la teva trajectòria....

Manel: No podem oblidar que el PSM forma part del govern que ha decidit...

IB3: UGT acusa el conseller Jaume Carbonero de “tirar els doblers”...

Seba: Hola Oliverio, exactamente, estamos hablando del mismo José...

Seba: Hola Oliverio, exactamente, es el mismo José Reche García, vivió...

Cil: A veure si ens hi veim, idò, Miquel, a la mani més...

dBalears: PSM: cap a una alternativa real La formació du a terme el...

Crònica.cat: El PSM-EN retarda la unitat de l'esquerra nacional a les...

El Mundo -El Día de Baleares: Principio de acuerdo preelectoral entre PSM, Verds e Iniciativa...

Subscripció

RSS 0.90

RSS 1.0

RSS 2.0

XML

Comentaris recents

Miquel López Crespí - Memòria històrica

Dietari de 40 anys de literatura: el Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)

El periodisme d'opinió a les Illes (un article de Mateu Morro)

Llibres de memòries i dietaris: 40 anys de literatura i de defensa de la cultura catalana - El Tall Editorial publica el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

Tot el que ens han amagat els partits del règim

Els nostres: Josep M. Llompart i Encarnació Viñas

El deure del combat: l'esquerra mallorquina i l'antifranquisme

El deure del combat

Escriptors catalans marginats

Nanda Caro, EU i la immoral persecució de la dissidència: història del primer Pacte de Progrés

Defensa de Fernanda Caro, Consellera de Benestar Social del Govern de les Illes (2002)

Història del primer Pacte de Progrés

La immoral persecució de la dissidència (un article de juny de 2002)

Marilyn Monroe en el record

(1 vídeo) "El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de 'doctrina cristiana', a la Casa de la Congregació". (Miquel López Crespí)

El Teatre "Principal" -Can Guixa-, el "Coliseum" -Can Pelut-, el "Gardenia" i el "Salón Montaña"

La novel·la catalana i la guerra civil

Avançament editorial: Lleonard Muntaner Editor publica Els crepuscles més pàl·lids

La destrucció del territori: memòria del primer Pacte de Progrés

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

El Pacte i la degradació del territori (un article de juny de 2001)

Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (IV)

Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (IV)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)

Enderrocat el monument feixista "Jinetes de Alcalá" - Felicitacions al PSM

El PSM de Palma celebra la retirada de l’obelisc feixista.

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (III)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (II)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)

Veus literàries de les Illes: la novel·la catalana contemporània - París 1793 (un article de Cecili Buele)

"París 1793". Novel·la històrica catalana, de Miquel López Crespí

Baltasar Porcel i els narradors de les Illes

Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca

El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.

Baltasar Porcel en el record: les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...(Miquel López Crespí)

L’antifranquisme a Mallorca en els anys 60 i 70 (I)

Avançament editorial: Lleonard Muntaner publica el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Els crepuscles més pàl.lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)

Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (I)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)

La literatura catalana contemporània i el compromís polític de l'escriptor

ERC-Illes: Memòria de Cecili Buele

ERC i Cecili Buele (un article de l'any 2005) .

Son Espases i el Consell de Mallorca: tristesa i decepció - Articles de Guillem Frontera i Miquel López Crespí

El Consell de Mallorca, tristesa i decepció

Defensa del GOB

El Gall Editorial i la novel·la històrica de les Illes: Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca - La novel·la històrica a les Illes

Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. (George Sand)

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca.

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Recomanats

Comentaris recents

Subscripció