George Sand, Chopin i la Comuna de París

pobler | 09 Gener, 2010 20:19

George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. (Miquel López Crespí)


Chopin, George Sand i la Comuna de París



Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.



Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.



Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

L'article titulat "Les relacions amoroses de George Sand" intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d'Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l'escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l'any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la "revolta personal" i l'"amor universal" que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.

Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l'amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l'article "George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura".

Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d'autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l'escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d'anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s'apropa a la vertadera personalitat de l'escriptora i qui ens descobreix el món interior d'aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l'escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l'estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d'aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l'any 1990.

L'autor d'aquests articles referents a la vida, l'obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d'anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l'escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d'aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El teatre mallorquí del segle XXI

pobler | 09 Gener, 2010 09:59

A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal


Radioteatre


Per Miquel Àngel Vidal, escriptor



Encara que la nostra llengua, avui en dia, estigui en una etapa de clar retrocés, fins al punt que l’existència futura és incerta, paradoxalment la creació literària està vivint un moment excepcional. Mentre la llengua parlada llangueix, l’escrita, tant pel que fa a la literatura catalana en general com la balear en particular, gaudeixen d’una vitalitat extraordinària. No és, evidentment, una bona notícia perquè la salut d’una llengua no es mesura pel nombre d’escriptors, però com a mínim els creadors fem el que podem per mantenir-la viva. Fins i tot enfrontar-nos a les someres que tenen la barra de dir-nos que el castellà és una llengua en extinció als països de parla catalana.

Bé, però deixem-nos de misèries lingüístiques i anem al tema de l’article: una interessant iniciativa per ajudar el nostre teatre. Com he dit abans, la literatura catalana té en l’actualitat una nòmina més extensa que mai d’escriptors i, a més, algunes plomes que excel·leixen en cada un dels gèneres literaris. Però així com el volum d’edicions i de repercussió dels nostres poetes i narradors és òptim, el teatre gairebé no té mitjans de difusió. Poques edicions, poquíssims premis i gairebé cap autor viu representat en circuits comercials és el trist balanç que exhibeix el més esquifit dels nostres gèneres. Per tant, qualsevol iniciativa que ajudi al públic a conèixer les realitzacions dels nostres dramaturgs és del tot lloable. Com el cas d’aquest projecte de radioteatre que Pep Cerdà ha posat en marxa amb el títol de “Material Acústic Antiaïllant”.

MAA és una iniciativa per lluitar contra el doble aïllament dels autors de teatre –l’extern i l’intern. Mitjançant la ràdio es vol fer arribar al públic les peces breus escrites per 22 autors balears. Aquestes peces seran emeses per OnaMallorca en el programa dels dissabtes “Bartlevy no ho faria”. També se n’editarà un cd i un llibre amb les obres traduïdes al castellà i a l’anglès. Els autors que participen en aquesta iniciativa són: A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal. Mentre que David Oliver, Sílvia Sánchez, Xim Vidal, Eva Torras i Miquel Àngel Torrens són els actors encarregats de donar veu als personatges de les 22 obres.

El cicle s’encetà dia 26 amb l’obra Velles i noves converses d’Alexandre Ballester i continuarà cada dissabte amb els autors escollits. Malgrat que el radioteatre a Europa és una activitat habitual, aquí, a casa nostra, amb l’esquifida vocació cultural dels nostres governants, és del tot inèdita. Sols record, com experiència semblant, les “Rondalles mallorquines” emeses per Ràdio Popular ja fa molts d’anys i que tingueren un èxit excepcional. Tant de bo tornés a repetir-se.

Última Hora (27-IV-08)

L'esquerra mallorquina i el franquisme - Cultura i compromís polític

pobler | 08 Gener, 2010 21:02

Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. (Miquel López Crespí)


La generació literària dels 70



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Alguns dels escriptors de la generació dels 70 som implicats de forma prou intensa en la consolidació de les primeres organitzacions antifeixistes de les Illes després de la derrota popular del 39. El compromís polític en la lluita contra la dictadura, l´estudi dels clàssics del socialisme, de l´anarquisme, del nacionalisme d´esquerra català, ens porta sovint a qüestionar molts dels dogmes establerts pels escriptors de l´Escola Mallorquina. Els punts de ruptura, estètics i ideològics, amb els hereus de Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, que s´havien accentuat fins el màxim en l´obra i l´actitud vital d´escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Blai Bonet, per citar només uns noms, augmenta fins a límits insospitats en els anys setanta.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

A mitjans dels seixanta, després de les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim, som ben lluny de les concepcions dels seguidors de Maria Antònia Salvà, una part dels quals es d´un tarannà prou conservador i ben lluny de qualsevol implicació personal en organitzacions polítiques clandestines antifeixistes. La nostra presa de consciència catalanista i marxista neix amb la consolidació de l´Obra Cultural Balear (OCB), una de les iniciatives culturals més importants de la postguerra, sorgida per la voluntat del lingüista i editor Francesc de B. Moll. A partir de 1965-66 participam activament a les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i ànima de la dinamització cultural d´aleshores, Jaume Adrover. Sense por d´errar-nos es pot dir que les conferències fetes a la Casa Regional Catalana de Palma anaren bastint la nostra formació política i cultural. Aquells anys intensos, viscuts amb extrema passió, foren l´equivalent dels cursos universitaris de les generacions següents. Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. Ara ja no es tracta d’oposar-se a la repressió del règim des de la tertúlia d´una sala-menjador de casa benestant ciutadana, com havien fet alguns capppares de les nostres lletres; ara, recordem que som a començaments dels seixanta, la qüestió es implicar-se a fons en la lluita contra la dictadura franquista. Escriure i militar contra el feixisme són fets indestriables. Per això escrivim les nostres primeres obres, els llibres de narrativa i teatre que guanyarien el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, el Carles Arniches de teatre en català, a Alacant, el Llorenç Riber, alhora que participam en el combat directe contra el feixisme de forma contundent, i no solament com a corresponsals de les emissores antifranquistes. Son els anys de les sortides nocturnes per a fer pintades, de les repartides de fulls volanders, dels seminaris de marxisme clandestins, de la creació dels primers embrions d´organitzacions veïnals... Literatura, crítica literària, militància marxista, defensa de la cultura catalana, formen una unitat indissoluble, estretament lligada a tots els aspectes de la nostra vida personal.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Quan ho mires amb una certa perspectiva històrica, no arribes a entendre com teníem temps abastament per a tantes activitats culturals i polítiques: escriure a la premsa, bastir les inicials provatures literàries, donar suport als amics que pertanyien o volien pertànyer a la Nova Cançó... qui no recorda els viatges amb el pintor i cantautor Gerard Matas a Barcelona, quan cantava poetes mallorquins a la Cova del Drac! Els recitals amb Guillem d´Efak; fer de taxista de Joan Manuel Serrat quan encara era desconegut, i venia a fer algun recital a Mallorca. I, quan el Govern Civil prohibia els recitals de la Nova Cançó, portar Jaume Armella i els amics venguts de Barcelona als pisos clandestins on cantaven per a grups reduïts de persones, sempre d´amagat de la policia política. Xerrar amb Joan Ramon Bonet al baret que tenia en el Passeig Marítim. Miquel Bauçà, silenciós sempre, escoltava sense dir mai res, reconcentrat en no sabíem quins estranys pensaments. Són els anys inicials de Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Guillem d´Efak, Gerard Matas, Antoni Parera Fons, Jaume Sureda... Antoni Catany inicia les seves experiències fotogràfiques i ens mostra els primers i innovadors treballs. Repartir la propaganda per convidar la gent a anar als recitals de Raimon al Cine Born; donar suport a les activitats del Cine Club Universitari que havien muntat Antoni Figuera i Francesc Llinàs; discussions i projeccions de cinema revolucionari a casa de Vicenç Mates... També amb l´amic Vicenç Matas, que tenia un projector portàtil, anar a pobles per a mostrar, d´amagat, documentals sobre la guerra del Vietnam; comentar els discs de cançons revolucionàries que ens arribaven de París, Espanya o Amèrica Llatina. Amb Pere Noguera i Bernat Homar, que tenien grups de teatre experimental, fer llargues xerrades damunt Peter Weiss, Bertold Brecht, Ricard Salvat, Pirandello, Piscator, Meyerhold, Samuel Beckett, Arthur Adamov...

De la represa cultural de la postguerra i de l´evolució de la cultura i la literatura catalana a Mallorca en podem trobar una bona introducció en els llibres de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2004) i Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997).

Miquel López Crespí


L'esquerra alternativa: defensa de la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes (i II)

pobler | 08 Gener, 2010 10:26

El sectarisme a les Illes: Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida


Defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes (i II)



Miquel López Crespí i Lluís M. Xirinacs

L’atac, la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista l’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) palesava novament el brutal sectarisme, la mala fe i la ràbia dels sectors provinents o propers al neoestalinisme. Com en temps de la guerra civil quan, amb argumentacions semblants, els agents de l'estalinisme assassinaven Andreu Nin i Camillo Berneri, a tants i tants militants comunistes del POUM i anarquistes de la CNT, ara tornaven emprar els mateixos tics sectaris per embrutar la meva memòria de lluitador antifeixista i la de munió de companys i companyes de l’OEC i altres organitzacions marxistes de les Illes.

Em demanava com era possible que aquests senyors no poguessin admetre –i encara ara no admeten!- una versió de la transició diferent a la carrillista? Tan sols era qüestió de mala fe, de dogmatisme, de sectarisme o hi havia quelcom de més profund? Curtor de mires, manca d’informació? Cap al 1994 ja hi havia prou llibres d’història fent referència a la transició per a poder saber, amb coneixement de causa, l’error que significà, quant a la conquesta de quotes més elevades de llibertat per als treballadors i per a les nacions oprimides de l’estat, els acords amb el franquisme reciclat dels anys 77-78, el donar suport a la monarquia que ens llegava el dictador. El posterior Pacte de la Moncloa --un nou atac als interessos dels treballadors--, també serví per a constatar fins on arribaven els graus de renúncia i claudicacions dels carrillistes i la socialdemocràcia per a gaudir dels substanciosos sous i privilegis que els oferia el sistema.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic i polític del sistema, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l'essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional -refermament de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que vaig publicat l’any 1994. La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotskistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.


L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP


A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències de lluita més avançades, tant les fetes en temps de la guerra –les col·lectivitzacions agràries i industrials, per exemple--, les dels anys seixanta i setanta amb el ressorgir de la democràcia directa, el consellisme, el nacionalisme d’esquerra. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1884) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.


L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls


L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). I era precisament contra tota aquesta tasca de recuperació de la memòria històrica que s’aixecava la campanya sectària i dogmàtica de l’any 1994 contra el meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70). Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida demonitzaven públicament un simple llibre de memòries de la lluita antifeixista. Perquè tanta ràbia visceral contra els partits comunistes tipus OEC, LCR, MCI, PORE o les organitzacions maoistes tipus ORT, PTE, PCE(ML)? De veritat pensen que en temps de la transició Mateu Morro, Antoni Mir, Josep Capó, Jaume Obrador, Jaume Bueno, Guillem Coll, Maria Durán, Pere Trias, Rosa Vich, Guillem Ramis, Domingo Morales, Maria Sastre, Margalida Seguí, Josefina Valentí, Conxa Nadal, Paco Mengod, qui signa aquest article i tants i tants companys de l’esquerra alternativa de les Illes treballaven per al franquisme? No serà que les reunions amb els franquistes reciclats eren fetes per Santiago Carrillo? A veure si s’esdevendrà ---com succeí de veritat-- que era el PCE, Carrillo i la seva plana major, els que de veritat pactaven amb el Movimiento Nacional el manteniment de la monarquia que ens havia imposat el dictador, el manteniment del capitalisme i de “la sagrada unidad de España” Sortosament el temps arriba a posar les coses en el seu lloc i avui, fins i tot el mateix PCE ja ha reconegut públicament els errors dels pactes que va fer amb el franquisme reciclat i demanen una “segona transició” que serveixi per a provar d’endreçar el desastre polític que significà la nefasta acció de Santiago Carrillo i tots els seus.


p>Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


Lluís M. Xirinacs presenta a Barcelona l´escriptor Miquel López Crespí: literatura catalana i compromís polític.


Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)



Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)



Lluís M. Xirinacs (a la dreta de la fotografia)i un destacat militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant,Joan Teran(a l’esquerra) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


Per Lluís M. Xirinacs.


En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


No hi estic gens d'acord


La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.


Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Memòria històrica: els comunistes de les Illes en la transició (LCR i OEC)

pobler | 07 Gener, 2010 21:01

A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)



Llorenç Buades, un dels principals dirigents comunistes de les Illes del temps de la dictadura i la transició

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.



Dia del llibre a Palma, a començaments dels anys setanta. Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos (a l'esquerra) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) portaren endavant nombroses activitats culturals que reforçarem els grups antifranquistes de les Illes, com explica el dirigent de la LCR Llorenç Buades.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.



Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (OEC)


1976: els comunistes (OEC) i la presó de Palma.



Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.



Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".


1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Jaume Carbonero: més destrucció de recursos i territori - Els desastres d'un conseller d'Habitatge inútil i que fa malbé el Pacte de Progrés

pobler | 07 Gener, 2010 10:41

Carbonero hi proposa 6 grans blocs de 90 minipisos, a més d’altres habitatges, i esprem al màxim la densitat que permet la normativa


Son Bordoy pot créixer amb 2.500 habitants més


Laura Morral | 06/01/2010 |


El projecte Carbonero-Antich d'urbanització de Son Bordoy tindria la màxima densitat de població que permet la normativa, amb capacitat per acollir més de 2.500 persones, que són més de les que viuen al nucli de Sant Jordi. Son Bordoy és un sector de sòl urbanitzable no programat de 112.882 m2 i que, amb data d'avui, és encara sòl rústic, amb usos agrícoles i ramaders, a l'horta de Palma darrere el Molinar. Té una ubicació privilegiada per a l'accés directe a l'autopista de llevant i la via de cintura de Palma, just allà on s'ajunten.

La solució urbanística que s'hi proposa consisteix a construir 6 grans blocs, de 5 plantes, amb una capacitat màxima de 90 petits habitatges -"minipisos"- cada un, a més d'altres illetes de pisos. Aquestes grans finques de minipisos serien transversals a l'autopista de llevant i marcarien el paisatge de l'entrada a Palma des de l'autopista de llevant i l'aeroport.

El conseller Jaume Carbonero i el president, Francesc Antich, hi promouen una via d'excepció, "normes subsidiàries i complementàries de planejament", a l'empara d'una llei, la 5/2008, que possibilita gairebé quadruplicar el nombre d'habitatges que es poden construir a Son Bordoy, fins al límit permès pel Reglament de planejament de 75 per hectàrea (art. 47), amb un total de 846 habitatges, a meitats iguals: de preu lliure i taxat (HPO). Segons el PGOU de Palma, el projecte d'urbanització Carbonero-Antich no respecta les dotacions mínimes d'espai per a pàrquings, que estableix en un mínim d'1 aparcament per als habitatges de promoció pública i 1,5 per a cada habitatge de preu lliure. Els estacionaments, tanmateix insuficients per a una quantitat així de pisos, es proposen a les plantes baixes dels blocs.


Informes contraris


El projecte no renuncia a la construcció d'un centre comercial de dues hectàrees al solar pròxim a l'enllaç amb les autopistes. Segons tècnics de les administracions, no s'hi manté la "coherència del model urbanístic de la zona". Aquest pla parcial d'urbanització s'aprovà el 2005, amb la regidoria de Rodrigo de Santos, i encara es preveu fer-hi 225 habitatges per a 675 habitants i el mencionat centre comercial, que és on es plantejà alçar el recinte firal.

dBalears


De fa mesos totes les forces conservacionistes, progressistes i d’esquerra ja havien advertit la manca de consistència del projecte de Jaume Carbonero que ara s´ha hagut de retirar. Com era possible, es demanava el ciutadà, que els consellers que es diuen progressistes vulguin destruir el territori molt més que la dreta depredadora? Era quelcom de totalment incomprensible. La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Jaume Carbonero i la destrucció de les Illes



Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.

Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.



Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte. En nombrosos articles d’advertiment, qui signa aquestes reflexions també havia escrit que la llei que volia fer aprovar posava en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d’esquerra.

El GOB ja havia dit que el projecte de Carbonero podria significar la destrucció de prop de cinc-centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable. Com diu la premsa de les Illes, la batalla per aturar els despropòsits urbanitzadors del conseller s´inicià quan UM, soci de l´actual pacte de governabilitat, condicionà el seu suport a una major protecció del sòl rústic.

De fa mesos totes les forces conservacionistes, progressistes i d’esquerra ja havien advertit la manca de consistència del projecte de Jaume Carbonero que ara s´ha hagut de retirar. Com era possible, es demanava el ciutadà, que els consellers que es diuen progressistes vulguin destruir el territori molt més que la dreta depredadora? Era quelcom de totalment incomprensible. La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.

No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.


Jaume Carbonero i Vicente Grande: la destrucció de sòl rústic a les Illes


Quan, cap a primer de maig d’enguany, la portaveu del GOB Margalida Ramis anunciava als mitjans de comunicació l’oposició del grup ecologista a la llei d’habitatge de Jaume Carbonero encara no sabíem la relació entre els projectes desenvolupistes del conseller i el promotor Vicenç Grande. Aleshores el GOB ja va posar el dit a la nafra amb el seu comunicat de 30 d'abril, un comunicat que podeu trobar al web dels ecologistes i que comença amb les frases: “El GOB demana que es resolgui l’accés a l’habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la llei Carbonero”. Tot ben clar i escrit amb lletres grosses. Però encara no relacionàvem la famosa construcció d´habitatge en sòl rústic (una llei ben absurda que va haver de ser aturada i reformada a iniciativa del Bloc, UM, Eivissa pel Canvi, el PP i finalment pel mateix PSOE) amb els negocis de construcció i promoció immobiliària de Grande.

En la roda de premsa de denúncia de la llei Carbonero, Margalida Ramis lamentava davant els mitjans de comunicació que la llei “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne hagi derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”.

El GOB, que en aquells moments no donava cap nom en concret, sí que ens obria els ulls quant a demagògia barata i les mentides del conseller d’habitatge. Margalida Ramis va ser prou clara en la seva compareixença davant la premsa de les Illes, i deia a qui la volgués escoltar que el rerefons de la llei Carbonero, l’objectiu final de la construcció en sòl rústic, no era facilitar habitatges a un preu digne als sectors menys afavorits de la societat, sinó l’excusa per aconseguir que els promotors continuassin creixent i desenvolupant al màxim el sector de la construcció en un moment de recessió econòmica. Vet aquí la mentida de Carbonero: provar d’enganyar la gent dient que fas una política pels més desvalguts quan, en realitat, treballes per afavorir els promotors.


Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual.

Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern.

Dels interessos especulatius de molts constructors illencs se n’havia parlat molt en temps de la lluita per salvar la Real, per aturar les maniobres especulatives de Son Espases. Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real?

La relació entre els plans de Jaume Carbonero quant a la destrucció de sòl rústic i els interessos de Grande, l’afavoriment dels interessos dels promotors que deia el GOB, ja són de domini públic i evidencien novament les acostumades mentides de professionals del romanço com el conseller d’habitatge, un personatge que ens volia fer creure que el preocupava la situació de les classes socials menys afavorides. Quin cinisme i quina mentida tot plegat!

(1-VII-08)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes (I)

pobler | 06 Gener, 2010 10:05

El sectarisme a les Illes: Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida havien de demonitzar, atacar aquell que es reclamava de la Comuna, el Manifest de Karl Marx, la revolució d’Astúries, la CNT, el 1917 soviètic, els consells obrers, el POUM, Andreu Nin, les Brigades Internacionals... No, tenien temps per atacar els feixistes i especuladors. Tenien, com ho demostra el pamflet que signaren, una ben provada voluntat malaltissa de criminalitzar els hereus del Manifest Comunista de Karl Marx. Potser no s’adonaven del que feien (o potser sí, vés a saber!) però amb el seu immund pamflet, volent destruir la memòria dels comunistes i sectors revolucionaris que no procedien del carrillisme, feien la mateixa feina que històricament havia fet i fa la reacció en atacar de forma contínua el marxisme, l’anarquisme, l’independentisme de les nacions oprimides de l’Estat. Quina misèria tot plegat! (Miquel López Crespí)


Defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes (I)



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

Ho llegíem i no ho acabàvem de creure. Parl de la brutalitat del carrillisme illenc i sectors propers que, com he explicat en algun article anterior, tengueren la barra de publicar un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Era la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La visceralitat que traspuava el pamflet que publicaren, el dogmatisme i el sectarisme dels senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida era bestial. Sense cap mena de vergonya s’atrevien a insinuar que els partits marxistes, els comunistes i republicans que lluitàvem contra el feixisme ho fèiem “per a tractar de debilitar des del franquisme sociològic, i de vegades des del franquisme policíac, el Partit Comunista d’aleshores” (citació textual del pamflet publicat a Última Hora el 28-IV-1994). Quina vergonya, quina manca d’ètica provar d’embrutar d’aquesta manera la memòria i l’esforç antifeixista de tants homes i dones que feren tant per la llibertat del nostre poble, per acabar amb la dictadura! En referesc als militants, companys i companyes dels partits comunistes, dels cristians anticapitalistes, dels sectors anarquistes de la nostra societat, de la societat civil. No tot era carrillisme a les Illes i a l’Estat espanyol! Hi havia altres partits, altres formes de veure el canvi, d’avançar vers la república, la independència i el socialisme.



Coberta del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) El llibre s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. Amb les seves campanyes rebentistes els excarrillistes volien provar de barrar el pas al sorgiment d'històries alternatives de la transició.

Mai no he arribat a entender els motius reals d’aquesta ràbia malaltissa contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes, contra les lluites protagonitzades per organitzacions del tipus OEC, LCR, MCI, PORE, PTE, ORT, CNT o, com ja he dit, els independents de tendència cristiana anticapitalista. Em deman si els molestava, unidimensionals com demostraven ser, la crítica a les traïdes de Santiago Carrillo i CIA, la denúncia dels pactes amb el franquisme reciclat per a garantir la continuïtat del sistema capitalista d’explotació, la monarquia que ens deixava Franco, la “sagrada unidad de España”? Una vergonya tot plegat! Vagi per endavant que qui signa aquest article, els companys i companyes dels partits comunistes abans esmentats mai no criticaven els honrats militants de base del carrillisme (PCE), el valor i heroisme de molts dels quals sempre hem reconegut i, abans i en temps de la transició, hem lluitat per la seva llibertat quan han estat detinguts, torturats i empresonats per la dictadura. Les crítiques de l’esquerra revolucionària contra les traïdes històriques de l’estalinisme i neoestalinisme, és a dir el carrillisme de Santiago Carrillo i el PCE, sempre han anat dirigides contra les direccions oportunistes, contra els dirigents que s’han rigut de les aspiracions republicanes i socialistes dels militants de base del PCE.

Es pensaven que un simple llibre de memòries podria esbucar la treballosa construcció de la versió neoestalinista i carrillista de la transició? Tanta por tenien a versions de la història de la transició diferent a les del neoestalisme? Eren tan sectaris i dogmàtics que no podien llegir una visió distinta de la lluita per la República i el socialisme? On era el seu pretès esquerranisme quan, enlloc de denunciar el feixisme, els sectors especulatius de la nostra terra, els vividors del romanço que tots coneixen, l’exèrcit d’oportunistes que s’han enriquit amb l’abandonament de la memòria històrica del nostre poble i amb la destrucció de recursos i territori, perdien el temps criminalitzant l’esquerra revolucionària de les Illes? Tan baix havien caigut que no tenien altres feines que negar l’evidència que, en temps de la dictadura, hi havia altres partits i altres lluitadors que no eren els que procedien del carrillisme? Perquè no atacaven amb la mateixa virulència la dreta, els feixistes i neonazis illencs?


L’autor simplement volia compartir el seus records amb els companys i companyes d’aquella esforçada generació d’antifeixistes que conegué en la lluita contra la dictadura i, també, amb el públic lector que s’interessàs per aquesta mena d’obres memorialístiques

En el pròleg a L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) qui signa aquest article ja havia deixat ben clar que no havia pretès fer cap història acadèmica de la transició. El pròleg ja adverteix que el llibre és un recull de simples records, de les lluites que hom rememora en un moment concret sense necessitat de consultar arxius ni cap documentació especial. L’autor simplement volia compartir el seus records amb els companys i companyes d’aquella esforçada generació d’antifeixistes que conegué en la lluita contra la dictadura i, també, amb el públic lector que s’interessàs per aquesta mena d’obres memorialístiques.

Per aquell que no tengui el llibre a l’abast, i per a confirmar que el que he escrit més amunt, reproduesc les línies d’aquest pròleg per tal que el lector d’avui dia pugui copsar les autèntiques intencions de l’autor de L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Aquest pòrtic diu exactament: “Aquesta és una crònica sentimental, i en certa mesura nostàlgica, de vint anys de lluita clandestina a Mallorca. Els records hi són presents tal com han anat sorgint de la memòria: sense cap afany historicista o de rata d’arxiu. A les cent cinquanta pàgines que segueixen hi trobareu un caramull de vivències, anècdotes, situacions tragicòmiques... Ben cert que se’n podien fer mil més amb unes altres situacions igualment verídiques, igualment de la resistència antifeixista. Per les estranyes casualitats del record, el llibre reflecteix aquestes i no unes altres. Pura casualitat. Química del record.

‘He deixat de banda una part important d’aquells anys encesos. En no voler fer un llibre de gaire contingut polític, no he volgut reflectir –per no cansar el lector amb antigues batalles que ja no importen a ningú—els debats que ens animaven a la lluita contra el feixisme i el capitalisme. Discutíem quin tipus de partit havíem de bastir per a poder fer la revolució –si de quadres revolucionaris, si de mases--; si el canvi socialista pel qual lluitàvem vindria donat per etapes (com predicaven els maoistes) o seria un procés de revolta ininterrompuda. Hereus de cent cinquanta anys de la història del moviment obrer (la Comuna, el Manifest de Karl Marx, la revolució russa de 1905, la Setmana Tràgica de Barcelona, la revolució d’Astúries, la CNT, el 1917 soviètic, els consells obrers, el POUM, Andreu Nin, les Brigades Internacionals, els tres anys de guerra i revolució a l’estat espanyol, el Che, ‘Il Manifesto’, ‘Lotta Continua’, ‘Democràzia Proletaria’, el Maig del 68, Mao, Alger, Vietnam, els Beatles, Raimon, Lluís Llach...) no volíem –quan lluitàvem contra la dictadura—un simple canvi de façana del règim (la reforma pactada), sinó un avenç vers el socialisme i un anar caminant cap a la societat sense classes i una nova cultura que deslliurés la dona i l’home de la vulgaritat burgesa.

‘Tots aquests debats no els trobareu en L’Antifranquisme a Mallorca. Els que no ho visquéreu ho haureu d’imaginar: o reconstruir, els que sí ho visquéreu i encara no ho heu oblidat”.

Però els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida havien de demonitzar, atacar aquell que es reclamava de la Comuna, el Manifest de Karl Marx, la revolució d’Astúries, la CNT, el 1917 soviètic, els consells obrers, el POUM, Andreu Nin, les Brigades Internacionals... No, tenien temps per atacar els feixistes i especuladors. Tenien, com ho demostra el pamflet que signaren, una ben provada voluntat malaltissa de criminalitzar els hereus del Manifest Comunista de Karl Marx. Potser no s’adonaven del que feien (o potser sí, vés a saber!) però amb el seu immund pamflet, volent destruir la memòria dels comunistes i sectors revolucionaris que no procedien del carrillisme, feien la mateixa feina que històricament havia fet i fa la reacció en atacar de forma contínua el marxisme, l’anarquisme, l’independentisme de les nacions oprimides de l’Estat. Quina misèria tot plegat!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

L'assassinat d'Aurora Picornell (5 de gener de 1937) - Homenatge als comunistes mallorquins assassinats pel feixisme

pobler | 05 Gener, 2010 16:54

N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)



El Molinar, Ciutat de Mallorca (15-III-1987): intervenció de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la República i de la dirigent comunista Aurora Picornell assassinada pels feixistes en temps de la guerra civil.

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.


Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


I dia 5 de gener de 1937 a sol post, una seixantina que feia senalles de vímet, una brodadora de la Casa Sínger, una cosidora i una sastressa, na Picornell, varen esser mortes molt a la bruta al mur dels darreres de La Creu del cementeri de Porreres. Arran de migdia del dia 6, a una taverna del Molinar un carnisser d'éssers humans amb cara de son endarrerida i la llengua de pedaç, bravejà de venir de fer un «jornalet» devers Porreres. Tirà displicent i fatxenda uns sostenidors damunt el taulell mentre bevia un altre esquit de cassalla. Són els «sostens» de n'Aurora, digué i féu una riallota. Ningú no rigué amb ell ni digué ni pruna. Conten que aquell dia li feren més lloc del que havia de menester. (Gabriel Florit)


Aurora


L'altre dia vaig anar a Porreres per feines que no vénen al cas, i de tornada, sense poder explicar molt bé el perquè, vaig tòrcer a l'esquerra, vaig prendre camada curta i em vaig aturar a la petita esplanada que el cementeri fa just davant la capelleta de La Creu. Vaig parar el motor del cotxe i sortí a estirar una mica les cames. Va ser en aquell moment que el record de la foto que d'Aurora publicà en Llorenç Capellà al seu Diccionari Vermel em pegà cinglada als ulls de la memòria. Era horabaixa i les ombres s'allargassaven a les totes i el sol groguejava camí d'envermellir. I la membrança travelà amb Aurora Picornell, Catalina Flaquer i les seves dues filles, Antònia i Maria Pascual, les «Roges del Molinar», que en deien d'elles com un insult els feixistes assassins que les mataren. Allà mateix ho feren, contra el mur dels darreres de l'oratori de La Creu, allà on encara hi ha indrets erosionats d'una manera que no té res a veure amb les urpes de la tramuntana i moltíssim amb la matera d'un personal que si no veia sang no enravenava. Va succeir el dissabte dels reis de l'any 1937, en plena eufòria escopetera d'aquell cabrum que, en comptes de defensar un déu molt cruel i la seva particularíssima idea d'Espanya, en un percentatge molt gros en realitat el que feien era engreixar els seus interessos personals, els privilegis de classe, el poder fàctic i econòmic dels cacics locals. I feien fer la feina bruta als falangistes merdacaners de cada poble, de cada barri de Ciutat, que ara es sentien «cosa». Ja saben: un infeliç amb pistola mai no ha hagut de mester gaire arguments.

Per què a Porreres tanta pólvora, tanta feredat? Aquesta ha estat una pregunta que m'he fet moltes vegades sense poder esbrinar respostes mai. Potser ho propiciava el nombrós escamot de falangistes locals, que d'haver-n'hi, n'hi havia a bastament. Potser el Rector de la Parròquia, don Lluís Crespí, sineuer per a més senyes, casualment, mirau quines cinc-centes, en lloc d'aigua tirà benzina a la flama desfermada, com m'apuntà qualcú del poble dels albercocs. Potser Porreres era molt enfora de Palma i els pistolers anaven a fer-hi la feina més bruta lluny d'allà on havien de dormir i menjar, com fan els cans: mai no caguen arran del jaç... Potser tot plegat: s'ajuntà la fam amb les ganes de menjar, la dolentia, la perversió, els mals instints, amb l'oportunitat de la impunitat més total i absoluta.

I dia 5 de gener de 1937 a sol post, una seixantina que feia senalles de vímet, una brodadora de la Casa Sínger, una cosidora i una sastressa, na Picornell, varen esser mortes molt a la bruta al mur dels darreres de La Creu del cementeri de Porreres. Arran de migdia del dia 6, a una taverna del Molinar un carnisser d'éssers humans amb cara de son endarrerida i la llengua de pedaç, bravejà de venir de fer un «jornalet» devers Porreres. Tirà displicent i fatxenda uns sostenidors damunt el taulell mentre bevia un altre esquit de cassalla. Són els «sostens» de n'Aurora, digué i féu una riallota. Ningú no rigué amb ell ni digué ni pruna. Conten que aquell dia li feren més lloc del que havia de menester.

El detonant de fets tan canalles com aquests, i tants, tants d'altres, va ser el cop d'estat terrorista del general Franco i la resta de xusma de generals, propiciat i patrocinat pels capitalistes grossos, pels terratinents, els cacics, la jerarquia eclesiàstica. Dimarts passat es compliren setanta anys del començament de la gran ignomínia. Honor a Aurora Picornell, a les Roges del Molinar, a tots el que ofrenaren la vida perquè volien accelerar la història cap a la civilitat, la justícia, els drets civils. Digui el que digui el Partido Popular. O precisament pel que encara ara tenen la barra de perbocar al Parlament, defensant en Franco, cínics, lleterets, pinxos ells. Acabaré ara mateix, que anomenar-los m'embrutaria la boca. Fins dimecres.

Gabriel Florit. Escriptor.

Diari de Balears. 23 de juliol de 2006

Els poetes de Mallorca i les traduccions

pobler | 05 Gener, 2010 09:33

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgit de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)


Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"



Díaz de Castro

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.


Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat!

El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Un nou projecte polític a Mallorca: Assemblea per Mallorca

pobler | 04 Gener, 2010 16:54

UN NOU PROJECTE: ASSEMBLEA PER MALLORCA


Ens hem unit a un projecte polític; Assemblea per Mallorca (APM), que sorgeix de la constatació d'una visió i proposta política que no te referents en el panorama polític actual de Mallorca.

La formam persones amb unes inquietuds i objectius comuns que conflueixen en una veu i en un projecte diferent en la manera d'entendre la gestió i objectius polítics dels ajuntaments. Som persones i organitzacions anticapitalistes, independentistes, ecologistes, internacionalistes, feministes i solidàries en el nostre compromís de lluita diari.

Actuam des del respecte, la solidaritat mútua i la independència organitzativa i acordam establir uns vincles de col·laboració permanents.

L'Assemblea és una plataforma d'actuació municipalista mallorquina amb voluntat de coordinació i integració amb altres moviments i propostes municipalistes semblants d'arreu dels Països Catalans.

L'Assemblea ha acordat un codi ètic i uns principis comuns, a l'hora que s'han generat els mecanismes necessaris per tal de compartir propostes, informació i generar uns debats que ens duguin a posicionar-nos conjuntament sobre els temes que afectin a la nostra societat.

La nostra intenció és crear una alternativa des de la base, des dels diferents pobles i ciutats de Mallorca, per tal de vertebrar unes polítiques socials, culturals i econòmiques que transformin la nostra realitat cap a una societat lliure i justa.

En definitiva, l'Assemblea es constitueix per treballar, amb modèstia i convicció, per la nostra terra en projecció solidària a tot el planeta.

L'Assemblea Per Mallorca som:

Alternativa per Pollença i Gent Activa-Raiguer.

A títol individual, els regidors Carme Ferragut, de Costitx pel Canvi, Conxi Penya, dels Verds-Esquerra de Son Servera, Guillem Caldentey, dels Verds-Esquerra d'Artà, Maria Orts, d'EU-Els Verds de Capdepera i Pep Martí, d'Independents de Binissalem.

A més de persones independents de Campos, Deià, Palma, Santa Maria i Sencelles.

Sa Pobla abans de la tempesta - Fotografies dels anys 20 i 30

pobler | 04 Gener, 2010 07:03

Cal dir que per aquells anys --i sobretot d'ençà el 1924-- el problema d'elevar el nivell cultural del poble havia estat tractat per diferents corporacions. Decisiva fou l'edificació de l'Escola Pública Graduada construïda en els terrenys de la Tanca de Can Verdera, finca donada gratuïtament al poble pel meu oncle, el batle Miquel Crespí. L'Escola Pública fou inaugurada l'any 1929, i això inicià el camí de redreçament cultural de sa Pobla. Un redreçament molt sensible a partir dels anys trenta amb la instauració de la República. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla abans de la tempesta (1936)



Mesos abans de la tempesta, sa Pobla comptava amb 9.240 habitants. S'havia experimentat un increment de 635 habitants respecte a l'any anterior. Època --d'ençà abril de 1931-- immersa en el marc polític de la Segona República.


Redreçament cultural d'un poble

Presidia el consistori de sa Pobla, el batle Miquel Serra Siquier, "Metge Duet". Eren primer tinent de batle Joan Tugores Caldés; segon, Jaume Reynés Crespí; tercer, Rafael Isern Seguí; síndic primer Pere-Josep Siquier Crespí; síndic segon, Jeroni Bennasar Malondra; regidors, Jordi Company Serra, Antoni Cladera Serra, Bartomeu Pericás Serra, Miquel Mir Pastor, Antoni Serra Cladera, Miquel Company Rosselló, Pere-Antoni Serra Bennasar i Miquel Company Obrador (1)

Girant els fulls del Llibre d'Actes de la Corporació Municipal ensopeguem de seguida amb les proves d'una vertadera preocupació per la instrucció i la cultura en part de la Corporació republicana. Sí, amb data del 14 de febrer trobem acta per la qual l'Ajuntament decideix fer una Biblioteca Pública i comprar una sèrie de llibres per valor de 2.422 pessetes (hem de tenir en compte que 1936 el jornal d'un bracer estava a l'entorn de les 5 pessetes diàries).

Un altre acord, de 25 d'abril, concreta una subscripció a la revista Brisas. I pel més de maig es dóna el vist i plau a la subscripció al Diccionari Català-Valencià-Balear.

Aquesta preocupació per la cultura arriba fins al punt de subvencionar amb tres-centes pessetes les "Colònies Escolars" i a enviar-hi quatre al·lots i dues al·lotes.



Sa Pobla en els anys vint. Col·locació de la primera pedra de s'Escola Graduada de sa Pobla a Sa Tanca de Can Verdera, propietat de la família Verdera donada al poble per a bastir l'escola. Col·loca la primera pedra el batle "Verdera", Miquel Crespí Pons, oncle-padrí de l'escriptor Miquel López Crespí.

Cal dir que per aquells anys --i sobretot d'ençà el 1924-- el problema d'elevar el nivell cultural del poble havia estat tractat per diferents corporacions. Decisiva fou l'edificació de l'Escola Pública Graduada construïda en els terrenys de la Tanca de Can Verdera, finca donada gratuïtament al poble pel meu oncle, el batle Miquel Crespí. L'Escola Pública fou inaugurada l'any 1929, i això inicià el camí de redreçament cultural de sa Pobla. Un redreçament molt sensible a partir dels anys trenta amb la instauració de la República.

Dins aquesta línia l'Ajuntament també havia creat el "Centro Sanitario Municipal", preocupat per l'eradicació de les múltiples malalties infantils de l'època. La salut fou una preocupació constant d'aquells homes altruistes; prova evident d'aquest interès fou el desenvolupament de "la Beneficiencia Municipal" (medecines pagades per l'Ajuntament). Sa Pobla creixia per tots els costats, es perllongaren els carrers de l’Assalt, del Rosari, de l´Escola Major i de Marjal. L'arquitecte de Ciutat Josep Alomar supervisava els nous plans del nou urbanisme.

També aquell any se celebrà la "Festa Republicana", car, segons consta al Llibre d'Actes, pagà "A Francisco Bonnín Forteza, 60,15 Pts. per la bandera para la Fiesta Republicana". I arribà el darrer Sant Jaume d'abans de la tempesta. La gent de sa Pobla viurà un nou Sant Jaume sense imaginar-se que les properes festes ja portaran el senyal incestuós de la sang. Aquest és el darrer programa d'actes de quan encara no hi havia víctimes ni botxins, vencedors o vençuts: “Festes de San Jaime Programa.

‘Dia 24.- A las cuatro de la tarde, pasacalles anunciando al vecindario el comienzo de las fiestas. A las cinco, grandiosa becerrada en la que tomaran parte, además de los aficionados de la localidad, el colosal Marino Charlot y su Troupe y el popular Paquito de Nador. Se lidiarán cinco reses bravas de acreditada ganaderia. A las ocho, iluminación general. Concierto musical por la acreditada banda que dirige el profesor Sr. Rian. A las diez disparo de unos magníficos fuegos artificiales por el afamado pirotécnico de Pórtol D. Antonio Frontera.

‘Dia 25.- A las cinco de la mañana, diana. A las diez Oficio solemne en la Iglesia Parroquial, costeado por devotas personas. El panegírico correrá a cargo del elocuente orador sagrado don Miquel Bonnín. A las once, carreras en el Cós. Además de los premios o "joies" de costumbre, se adjudicarán los extraordinarios siguientes: Carrera general para todos los corredores de la isla; Primer Premio, 30 Pts, segundo, un pollo y 10 Pts- A las seis y media, concierto por la Banda Municipal de Pollensa, dirigida por el reputado Professor D. Jaime Albertí. A las diez noche, extraordinaria verbena amenizada por las orquestinas Marvel de Llucmajor y Pollensa Jazz”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Josep M. Llompart i "La Columna de Foc"

pobler | 03 Gener, 2010 09:18


1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".


El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.


Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".


Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.


Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.


També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).


En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.


Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972).


Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.


Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.


Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]


El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.


En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.


Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)


45 entitats socials i sindicals firmen un manifest contra el Baleares - Enderrocar els monuments feixistes de Palma

pobler | 02 Gener, 2010 17:02

Un total de 45 entitats socials i sindicals de les Illes i de l'Estat han fet costat al manifest de l'associació Memòria de Mallorca que demana la retirada del monument al Crucero Baleares erigit al parc de la Feixina. El manifest reitera el deure moral de llevar d'enmig de la plaça aquest monument que enalteix el règim franquista i que vulnera de manera clara la Llei de la memòria històrica. La campanya té un ampli suport. Són 45 entitats que en conjunt donen veu a més de 40.000 ciutadans. (Laura Morral)


45 entitats socials i sindicals firmen un manifest contra el Baleares


Memòria de Mallorca intensifica la campanya de rebuig al monument franquista de la Feixina i ja té un ampli suport de moviments civils de les Illes. En conjunt, donen veu a més de 40.000 ciutadans


Laura Morral | 02/01/2010 |


Un total de 45 entitats socials i sindicals de les Illes i de l'Estat han fet costat al manifest de l'associació Memòria de Mallorca que demana la retirada del monument al Crucero Baleares erigit al parc de la Feixina. El manifest reitera el deure moral de llevar d'enmig de la plaça aquest monument que enalteix el règim franquista i que vulnera de manera clara la Llei de la memòria històrica. La campanya té un ampli suport. Són 45 entitats que en conjunt donen veu a més de 40.000 ciutadans. Memòria de Mallorca no es rendeix i, ara més que mai, ha intensificat la lluita de rebuig al monòlit, després que dies enrere Pimeco i Cambra de Comerç -dues entitats empresarials, amb interessos econòmics però sense cap lligam amb moviments socials- s'autoproclamassin defensors de la conservació del monument.

El portaveu de l'associació, Marçal Isern, recrimina que el "pitjor de tot plegat són les excuses, els pobres arguments que els defensors del franquisme utilitzen per mantenir erigit un recordatori d'aquell extermini humà". Pel portaveu, els partidaris del monument argumenten que el Crucero Baleares de la Feixina "no és feixista, tot i que el mateix dictador Franco, en el discurs d'unificació pronunciat a Salamanca el 19 d'abril de 1937, ho deixava ben clar: "Y en los lugares de la lucha donde brilló el fuego de las armas y corrió la sangre de los héroes, elevaremos estelas y monumentos en que grabaremos los nombres de los que con su muerte, un día tras otro, van forjando el templo de la Nueva España...". Isern remarca que "la campanya té l'objectiu d'ajudar a retornar la dignitat cívica a la zona".

El manifest és només una iniciativa de la campanya. Així mateix, el col·lectiu ha convocat un concurs d'idees d'àmbit estatal dirigit a arquitectes per tal de dissenyar un nou entorn per a la Feixina sense el monument.


Més força que mai-Totes les associacions


Associació Memòria de Mallorca, Comissió de la Dignitat, STEI, UGT Balears, CGT, CNT, SEPC-UIB, Ateneu Llibertari Estel Negre, Associació de Veïns del Puig de Sant Pere, Associació del Raval de Santa Catalina, Unió d'Associacions de Mallorca, Escola en Pau, Coordinadora estatal del Col·lectiu Víctimes del Franquisme, Psicòlegs sense Fronteres, IGMAN- Acció Solidària, Esquerra Unida Illes Balears, Esquerra Republicana, Lobby per la Independència, Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya - Illes Balears i Pitiüses, Joves d'Esquerra Nacionalista, CMI Militant, PCPE- Balears, Col·lectius de Joves Comunistes, Unió Cívica per la República, Associació Senegalesa Mallorquina, Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat, Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Castelló, Fòrum per la Memòria del País Valencià, Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya, associació Memoria y Justicia d'Andalusia, Associació per a la recuperació de la memòria històrica d'Aguilar de la Frontera, Associació per a la recuperació de la memòria històrica d'Aragó, Memòria Històrica de Palència, Recuperació de la memoria històrica de Valladolid, associació Ateos y Republicanos, Movimiento de Víctimas de Crímenes de Estado de Colombia, Sindicat d'Estudiants de les Illes Balears, Mans Fora de Veneçuela, Fundació Frederick Engels, Plataforma Ciutadana Gent de Marratxí, Musidiversitat SL, Barri TV, asociación Candela Projectes Solidaris, Federació estatal de Fòrums per la Memòria, Plataforma Ciutadana Gent de Marratxí.


"És un monument criminal"


"El monument de la Feixina és un obstacle. Està situat en el punt central d'aquest parc i això impedeix que els barris de Santa Catalina i del Puig de Sant Pere puguin integrar-se a l'entorn". Així pensa l'arquitecte mallorquí Josep Quetgles (Palma, 1946), reconegut enguany pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts amb el premi Nacional d'arquitectura i espai públic. A més, és un dels participants en el concurs d'idees organitzat per l'associació Memòria de Mallorca amb l'objectiu de dissenyar una nova Feixina sense el monument al Baleares.

Ell i més d'una dotzena d'arquitectes presentaran abans del 15 de gener els seus projectes. Un jurat escollirà la proposta guanyadora, que serà remesa a l'Ajuntament, i se'n farà una exposició pública amb la resta de treballs.

En una entrevista a dBalears, Quetgles parla del poc valor estètic, arquitectònic i patrimonial del monument. Assegura que la forma actual de la Feixina produeix "una bossa negativa", un espai amagat que viu d'esquena a Ciutat. L'entorn queda tancat per l'escola Jaume I, sense una veritable àrea de jocs, pel darrer tram clavegueritzat de la Riera i per la plaça de la Porta de Santa Catalina i el Baluard, situats en "un cul-de-sac". Per això, Santa Catalina i el Jonquet no gaudeixen de connexions horitzontals amb la ciutat. "Ara hi ha l'oportunitat d'aprofitar l'oposició al residu franquista per invertir aquesta situació negativa", constata Quetgles.

El concurs vol fer veure que l'alliberament del "pes del passat" no només és un gest simbòlic, sinó que també pot constituir un bon moment per recuperar el sentit comú en aquest indret. A més, per Quetgles, el monòlit "no té interès com a objecte plàstic. Dotar d'una mirada estètica un vestigi d'aquestes característiques és de per si una perversió". I conclou: "És un monument criminal".

dBalears


(1 vídeo) Davant d'unes institucions públiques illenques instal·lades en la indiferència... Davant del silenci institucional a tots els nivells... N'hi ha que continuam demanant que s'elimini la simbologia franquista a Mallorca i que s'hi promulgui una Llei de fosses (com la de Catalunya o el País Basc), per tal de poder intervenir-hi immediatament...



Amigues i amics, vos convocam a la concentració que Memòria de Mallorca ha organitzat pel proper dia 24 a les 12h al Parc de Sa Feixina, per exigir que s'elimini d'una vegada per totes el monument franquista dedicat al "Crucero Baleares".

Amigues i amics, vos convocam a la concentració que Memòria de Mallorca ha organitzat pel proper dia 24 a les 12h al Parc de Sa Feixina, per exigir que s'elimini d'una vegada per totes el monument franquista dedicat al "Crucero Baleares".

Adjuntam el cartell que hem preparat per la concentració on hi trobareu tota la informació i vos pregam doneu a l'acte la màxima difusió entre els vostres associats, militants i/o contactes.

Moltes gràcies pel vostre suport i adhesió, informar-vos que ja som a prop de 40 entitats i un centenar de particulars els que ho hem signat. Podeu consultar a la web: www.memoriadelesilles.org les adhesions de les entitats i properament també les dels particulars, pot ser que encara no hi trobeu el nom del vostre col·lectiu, això pot pesar ja que les adhesions no estan definitivament tancades i es van renovant cada dia, per això aquest missatge es també per confirmar les vostres adhesions.

Vos esperam dissabte qui ve a la concentració, entre tots i totes ho aconseguirem!!!!!!

La nostra força radica amb la nostra resistència antifeixista i amb el convenciment que treballam per una causa justa.

Salut i endavant !!!!

Memòria de Mallorca


Benvolguts companys i companyes,


Un dels objectius fundacionals de l'Associació Memòria de Mallorca (MdM) sempre fou l'eliminació de les restes de la simbologia Franquista, que encara podem trobar als nostres pobles i ciutats, i en especial del monument erigit el 1947 a la plaça Sa Feixina de Palma i dedicat al creuer de guerra feixista “BALEARES” (dossier en document adjunt).

El passat 17 de juliol, MdM, presentà al registre de l'Ajuntament de Palma un seguit de peticions d'eliminació de toponímia i simbologia Franquista, acompanyades de tota una sèrie de dossiers elaborats per l'associació, per explicar els motius de la seva retirada i presentats en roda de premsa el dia 17 de juliol. Dia 11 de setembre MdM entrà al registre de l’Ajuntament de Palma una nova petició sol·licitant una entrevista amb la Batlessa desprès de reiterades peticions via telèfon durant gaire bé un any. A dia d'avui el silenci és l'única resposta que hem obtingut per part del consistori municipal.

Per tot això vos demanam el vostre suport signant el manifest adjunt. S'hi esteu d'acord, escriviu a:

tempsdelamemoria@gmail.com indicat les vostres dades i/o les del vostre col·lectiu. Vos pregam doneu la màxima difusió.

Moltes gràcies.

Maria Antònia Oliver Paris

Presidenta Associació Memòria de Mallorca


Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest de l’Associació Memòria de Mallorca


Els col·lectius (i particulars) sotasignats exigim l'immediata eliminació del monument feixista dedicat al creuer de guerra Franquista“Baleares” que actualment roman erigit al parc de Sa Feixina. Entenem que la permanència de simbologia feixista als nostres carrers és un agravi incompatible amb les idees democràtiques i el respecte que és mereixen les víctimes del franquisme i els seus familiars.

Per que el Creuer de guerra “Baleares”, formés part de l’esquadra feixista, foren assassinades, després de consells de guerra il·legals, vora 700 persones entre civils i militars a la ciutat de El Ferrol a Galícia. El creuer de guerra Franquista “Baleares” va ser una màquina de guerra utilitzada per militars colpistes per a causar la mort de centenars de civils innocents i la destrucció de diverses ciutats, com ara Castelló, Màlaga, Tarragona, etc, etc. de la costa mediterrània, que és mantingueren fidels al regim legal i democràticament constituït de la II República Espanyola.

No entenem que per conèixer la nostra història recent ens haguem de veure obligats a conviure amb simbologia d’exaltació feixista. La pervivència d'aquests tipus de monuments, de clara inspiració feixista, son impossibles de trobar als altres països democràtics Europeus . A Alemanya, per exemple, és impossible trobar cap creu gamada o símbol nacionalsocialista, entre altres coses per que els símbols nacionalsocialistes i neonazis, estan prohibits per la llei i la seva exhibició pública esta penada amb penes de presó.

Memòria de Mallorca, ha fet un gran esforç pedagògic per donar a conèixer als ciutadans de Palma de Mallorca i de la resta de l'illa en general, els orígens, història i finalitats dels símbols Franquistes, un símbol que ha estat popular i conegut entre els ciutadans i ciutadanes de Palma, per d’imposició de les armes i el terror dels 40 anys de dictadura. El silenci de l'ajuntament Ciutadà i la complicitat de col·lectius i particulars, permeten que el monument de Sa Feixina, inaugurat pel mateix dictador Franco, segueixi complint amb la seva finalitat fundacional:

HONORAR ALS “MÀRTIRS” DEL FEIXISME I RECORDAR A LES SEVES VÍCTIMES I ALS DEMÒCRATES, QUI VA GUANYAR LA GUERRA CIVIL¡¡¡¡. NO PODEM SER INDIFERENTS AL SOFRIMENT I AL DOLOR CAUSAT PEL CREUER DE GUERRA FRANQUISTA “BALEARES” ALS MILERS DE VÍCTIMES INNOCENTS DE LES SEVES BOMBES¡¡¡¡

PER TANT, PEL NOSTRE COMPROMÍS AMB LA DEMOCRÀCIA I AMB LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL, EXIGIM QUE L'AJUNTAMENT DE PALMA DE MALLORCA COMPLEIXI AMB LES LLEIS ESTATALS I EL MONUMENT AL CREUER “BALEARES” ERIGIT A SA FEIXINA, SIGUI ELIMINAT COM A MOSTRA DE NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA DELS NOSTRES ESPAIS PÚBLICS, COM A REPULSA D’UNES IDEES QUE LLUNY DE SER EXALTADES HAN DE SER SEMPRE DENUNCIADES I CONDEMNADES I TAMBÉ COM HOMENATGE A LES VÍCTIMES DEL FEIXISME A LES ILLES BALEARS I A TOT L'ESTAT ESPANYOL, QUE PATIREN, I ENCARA PATEIXEN, ELS EFECTES DE LA REPRESSIÓ DEL FEIXISME DE LA GUERRA CIVIL I DE LA DICTADURA FRANQUISTA.

MEMÒRIA DE MALLORCA. Setembre de 2009.


Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV. (Laura Morral)


La ruta dels oblidats


L’Associació per la memòria històrica denuncià en el recorregut pels símbols feixistes la impunitat, encara avui, de les atrocitats comeses pel dictador, les fosses comunes i les sentències del règim


Laura Morral | 18/07/2009 |


"Impunitat, vergonya i oblit són les paraules que més hem emprat, però hem de tenir un petit moment per a l'esperança. Recordam i denunciam la impunitat del franquisme. Volem veritat, volem justícia i volem reparació!!!". Amb aquests mots, la presidenta de l'associació Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, denunciava ahir, a través d'un manifest, la dictadura franquista que durant gairebé 40 anys va governar amb mà de ferro els destins de milers de ciutadans.

Oliver traslladà aquest missatge a més d'un centenar de persones que s'uniren per recórrer la Ruta de la Memòria que organitzava l'associació i el col·lectiu Unió Cívica per la República amb motiu del Dia europeu de la condemna del franquisme. Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV.

Durant el recorregut, diferents experts explicaren la història d'alguns símbols feixistes que s'alcen per Ciutat i recordaren noms d'oblidats, de víctimes de la repressió. Així mateix, Maria Àngels Recio, psicòloga de l'associació, comentà la història del col·legi Jaume I, situat davant la plaça de la Feixina. Segons comentà, aquesta va ser la primera escola que es va inaugurar durant la República a l'Illa i que després del cop d'estat es convertí en un quarter on es jutjaren i condemnaren els defensors de la democràcia. La intervenció de Recio va fer justícia als 15 mestres desapareguts o assassinats pels franquistes, com Jaume Canals Payeras, Fernando Leal Crespo, Antoni Garau i Guillem Alcover, entre molts altres. Tampoc no obvià aquells docents que moriren emmalaltits i les víctimes secundàries que patiren aquestes defuncions: germans, mares, pares i familiars.

La Ruta de la Memòria prosseguí a la plaça de la Feixina, on hi ha el monòlit del creuer Baleares. Marçal Isern, portaveu de l'associació, explicà que aquesta embarcació de guerra va estar a les ordres dels militars sublevats. Va ser enfonsada el 6 de març de 1938 a 60 milles del cap de Palos pels impactes de l'esquadra republicana. El creuer Baleares va causar milers de morts civils que fugien de les tropes franquistes. El mateix portaveu s'encarregà de fer un resum de la història del ja desaparegut obelisc dels Jinetes de Alcalá de la plaça de la Porta de Santa Catalina. Durant la lectura del manifest, Maria Antònia Oliver denuncià "la impunitat de les atrocitats comeses pel dictador i els col·laboradors feixistes". Recordà la impunitat de les fosses comunes, "on continuen oblidades les víctimes de la repressió", i "la impunitat dels milers de sentències judicials del règim que a dia d'avui són plenament legals". La impunitat, també, dels símbols com el de la Feixina "dedicat als ‘Héroes' del creuer responsables de crims contra la humanitat durant la Guerra Civil; de carrers i avingudes com la dedicada a José Alemany Vich, oficial de l'exèrcit franquista i de la División Azul que va jurar fidelitat a Adolf Hitler".

La Ruta de la Memòria no ignorà les dones que foren empresonades a l'actual biblioteca de Can Sales. Allà, Margalida Capellà recordà Matilde Landa, la dirigent comunista que se suïcidà perquè no podia suportar els xantatges dels opressors. Capellà demanà al Consistori de Palma que "a la plaça de la Porta de Santa Catalina, en el lloc que ocupava l'escultura dedicada als Jinetes, hi hagi un grup escultòric en homenatge a les preses de Can Sales". I afegí: "Perquè Can Sales simbolitza el patiment de totes les republicanes de les Balears". La ruta acabà amb un concert de Xus Santana, Tomeu Quetglas i Tambors Africans a la plaça Pere Boned del Puig de Sant Pere.


"Les naus disparaven als penya-segats i la gent moria esclafada"


Es calcula que entre 120.000 i 150.000 refugiats malaguenys van fugir presos pel pànic per la carretera de la costa en direcció a Almeria per escapar de la invasió militar. El Crucero Baleares va ser desplaçat a aquest punt amb la missió de bombardejar els civils ‘insurrectes'. L'episodi és el de la ‘carretera de la mort'. Paco Ferrer ara té 80 anys i va sobreviure a la massacre a tan sols 7 anys.

"Imaginau cent cinquanta mil homes, dones, infants i ancians disposant-se a partir per cercar seguretat cap a una ciutat situada a uns 100 quilòmetres. Era l'única carretera que podíem agafar. No hi havia cap altra manera d'escapar. La carretera limita amb les altes muntanyes de la serra Nevada i, per l'altra banda, amb la mar", diu. "Durant el viatge no trobàvem aliments. A mesura que anàvem caminant ensopegàvem, amb els peus plens de ferides, mentre els feixistes ens bombardejaven des de l'aire i ens disparaven des dels vaixells de guerra", recorda.

"A Almuñécar ens esperava un perill horrorós. Davant el poble hi havia ancorat un vaixell de guerra que dominava l'única via de fugida que teníem. Disparava els canons a intervals cap a un revolt de la carretera que era en un vessant alt i pendent; calia passar-hi forçosament. El revolt de la mort! Hi van morir milers de persones", afegeix. "Els canons apuntaven contra les roques dels penya-segats, que queien i esclafaven la gent". Paco, amb els seus pares i quatre germans més, va estar 15 dies recorrent la carretera. Fins que els italians, els alemanys i els franquistes els obligaren a tornar. Ells van sobreviure; altres encara esperen justícia per les cunetes.

bBalears


Carles Manera i els escriptors de les Illes

pobler | 02 Gener, 2010 07:18

Per Carles Manera Erbina, historiador, doctor en història per la Universitat de les Illes Balears (UIB)


López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (Carles Manera)


Veus literàries: Miquel López Crespí



Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici "lingüístic" en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intellectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes colleccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes colleccions. Els cacics comarcals controlen així una parcella significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.



En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogesmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (1)

(1) Article publicat l'any 1984 en el suplement Cultura del diari Última Hora

Sa Pobla i el cinema franquista: Raza, Sin novedad en el Alcázar...

pobler | 01 Gener, 2010 09:58

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina. (Miquel López Crespí)



Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor.

Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem les pel·lícules estrangeres molt millors!), el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pel·lícula de gàngsters o policies, una d'espases o de romans... També -i eren les que més ens agradaven- les del "oeste" o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat que després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de de la nostra habitació! "Verdes", no n'hi havia (per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava). Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si hi havia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que, amb sort, podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. En això sí que eren inflexibles els porters de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser poguéssim observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.



Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla; les mentides de pel·lícules com Raza (1941), un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de "Jaime de Andrade", pseudònim sota el qual s'amagava el "geni" de Franco.

Film, aquest, que, com diu Emilio Sanz de Soto en Cine español (Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d'un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: "Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo. iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematográficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar". Però tot això, aquesta lectura intel·lectual, nosaltres, infants d'onze i dotze anys, no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d'heroi feixista a les bales dels "dolents" (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint, el pare i els oncle.

Altres films d'aquest tipus (exacerbada exaltació feixista) són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (delmateix Roman) i A mí la Legión (Juan de Orduña). A tota aquesta parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d'humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d'inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l'Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d'estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de totes les nacions de l'Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d'aquesta comedieta intranscendent -simple còpia mal feta de la ianqui, com dèiem més amunt- era, sens dubte, Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita... Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a què es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pel·lícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la "comedia Dibildos" (recordem la intranscendència barroera de pel·lícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja...).



Ca'n Pelut (el "Coliseum") l'any 1960.

Però no avancem esdeveniments. Parlàvem de les pel·lícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels anys cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mí la Legión, Escuadrilla... Evidentment, eren films que no ens afectaren gaire, perquè, fill d'un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme-, jo sabia, de molt jove, que tot allò que s'esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m'ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys endavant (a mitjans dels anys seixanta, com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d'altres, Paco Llinàs) vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa "històrica" (els bons eren sempre els defensors de l'ordre constituït; els dolents eren els maçons, republicans i comunistes).

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.

Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l'exaltació de la victòria damunt el poble.

Parlant de Raza (protagonitzada per un antic oficial feixista: Alfredo Mayo) em ve a la memòria l'agradable sorpresa que tenguérem en veure com els directors progressistes de finals dels seixantes (Saura, especialment) "recuperaven" aquest excel·lent actor i li oferien oportunitats que l'home sabé aprofitar. Per exemple, aquella magistral La caza (1965), o la no menys important Peppermint frappé (1967).

Però els nostres primers anys de cine són els de les pel·lícules que vèiem a Ca'n Guixa, a Ca'n Pelut, en el cinema a l'aire lliure Gardenia (en la carretera de Muro) i, a mitjans dels cinquanta, en el Salón Montaña (inaugurat el set de juny de mil nou-cents cinquanta-cinc). Un poc més tard els poblers gaudiríem d'un luxuriós cine, el Montecarlo; el dia de la inauguració patí un incendi -sense víctimes-; s'havia de projectar la famosa La túnica sagrada. Però fou un problema solucionat de seguida.



Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta líniea d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. Els nostres pares, una bona part de la nostra família -la de procedència peninsular- havia lluitat en primera línia per a defensar els drets i llibertats dels treballadors, el règim republicà. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Jo, malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim d'opressió que patíem.

Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyola" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats espanyols comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen i resisteixen sense voler saber de cap mena de rendició. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment (jo tenia onze anys la primera vegada que la vaig veure). Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Quan Basilio Martín Patino, en les darreries del franquisme, realitzà una obra mestra, Canciones para después de una guerra, va incloure un fragment de Los últimos de Filipinas i, concretament, la cançó de Nani Fernández. De cop i volta, tota la infància i adolescència passada a sa Pobla em vengué de nou. I, ara -any 1998- per a escriure aquest article no he anat a cercar cap enciclopèdia del cinema. M'ha bastant, novament, posar el CD amb les cançons de la pel·lícula de Patino. I, com en un somni, misteriosament, provinent d'aquella llunyana postguerra que alletà la nostra infància, han tornat -sentint Yo te diré- noms d'actors, músiques, el sabor dels caramels que feien a Can Calent i que es venien -a vegades dins una senalla de vímet, altres damunt una petita tauleta- a l'entrada de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut. I amb el record del sabor dels caramels de Can Calent, el record dels grans plafons amb els quadres -pintats a mà- dels films que es projectaven aquell dia.

Però no hem de mitificar el treball dels intel·lectuals del règim franquista. Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

"Espanyolades". Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis del Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona..

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Jaume Carbonero: més destrucció de recursos i territori - El GOB critica el projecte "Antich-Carbonero"

pobler | 31 Desembre, 2009 16:55

La llei “Carbonero” 5/2008 serveix per promoure més construcció, amb reserva pública de sòl per urbanitzar més territori. Alternativament, el GOB proposa fer “reserva pública d’habitatges”, amb els que són buits, per la fallida dels seus promotors i de l’especulació immobiliària que els feia servir com a bé de canvi i no d’ús. (GOB)


EL GOB DEMANA QUE EL GOVERN ANTICH NO URBANITZI SON BORDOY


El GOB espera que l’Ajuntament de Palma aturi la urbanització i proposa que l’estoc d’habitatges buits passi a ser HPO, d’acord amb el Pla Estatal d’Habitatge


El sòl rural de Son Bordoy


Son Bordoy és un sector de sòl urbanitzable no programat de 112.882 m2, que a dia d’avui és encara sòl rústic, amb usos agrícola-ramaders a l’horta de Palma darrera el Molinar. La seva ubicació és privilegiada per l’accés directe a l’autopista de llevant i la via de cintura de Palma; just allà on s’ajunten.

El pla parcial d’urbanització s’aprovà el 2005, amb la regidoria de Rodrigo de Santos. Aquest pla, encara vigent, té previst fer-hi 225 habitatges, per a 675 habitants i un centre comercial sobre 2,2 hectàrees de solar, que és on es va platejar fer el recinte firal.


El nou projecte “Carbonero-Antich”


El conseller Jaume Carbonero i el president Francesc Antich promouen una via d’excepció, “normes subsidiàries i complementàries de planejament”, a l’empara d’una llei ex professo, la 5/2008, que possibilita quasi quadruplicar el nombre d’habitatges que es poden construir a Son Bordoy; fins al límit permès pel Reglament de Planejament de 75 habitatges per hectàrea (art. 47), amb un total de 846 habitatges, a meitats iguals: de preu lliure i taxat (HPO).

El projecte “Carbonero-Antich” d’urbanització de Son Bordoy tendria la màxima densitat de població que permet la normativa, amb capacitat per acollir més de 2.500 persones, que són més de les que viuen al poble de Sant Jordi. La solució urbanística que es proposa consisteix en construir 6 grans blocs, de 5 plantes, amb capacitat de fins a 90 petites vivendes –“mini pisos”– cadascun, a més d’altres illetes de pisos.

Aquests grans blocs de mini pisos serien transversals a l’autopista de llevant, marcant el paisatge de l’entrada a Palma des de l’autopista de llevant i l’aeroport.

 Aparcament insuficient: El projecte d’urbanització Carbonero-Antich no respecta les dotacions mínimes d’espai per a aparcament, que el PGOU de Palma estableix en un mínim d’1 aparcament per als habitatges de promoció pública i 1,5 per a cada habitatge de preu lliure. Els aparcaments, tanmateix insuficients per a una tal quantitat de pisos, es proposen a les plantes baixes dels blocs.

 Gran centre comercial: Al que no renuncia el projecte de Son Bordoy de Carbonero-Antich és a la construcció d’un centre comercial al solar més pròxim a l’enllaç amb les autopistes, que manté la seva superfície de 2 hectàrees.

 Oposició tècnica: Segons el parer de funcionariat tècnic de les administracions públiques, el projecte Carbonero-Antich és inadequat per al manteniment de la “coherència del model urbanístic de la zona”, i no està justificat el manteniment de la parcel·la comercial de 2 hectàrees vora el nus de les autopistes de llevant i de cintura, alhora que s’esgota l’edificabilitat amb densitats de població límit concentrades a la resta de sector.

 No consumir ni un pam més de territori:: Francesc Antich va prendre possessió del seu actual càrrec amb la promesa de no consumir “ni un pam més de territori”. Una ullada als terrenys de Son Bordoy demostra la manca de compromís del senyor Antich amb el seu propi discurs d’investidura. Son Bordoy és avui sòl rural i sense urbanitzar dins d’un reducte més extens de l’horta de Palma que no s’hauria de conurbar, ajuntant tots els nuclis urbans.

 L’Ajuntament de Palma encara no s’ha pronunciat: El govern municipal de Ciutat encara no ha manifestat el seu parer sobre el projecte. I cal recordar que els seus informes són vinculants per al desenvolupament del projecte d’urbanització.


EL GOB PROPOSA FER ACCESIBLES HABITATGES BUITS


La llei “Carbonero” 5/2008 serveix per promoure més construcció, amb reserva pública de sòl per urbanitzar més territori. Alternativament, el GOB proposa fer “reserva pública d’habitatges”, amb els que són buits, per la fallida dels seus promotors i de l’especulació immobiliària que els feia servir com a bé de canvi i no d’ús.

Aquesta proposta coincideix amb el “Plan Estatal de Vivienda y Rehabilitación” del Ministeri d’Habitatge del govern estatal, que possibilita el finançament públic d’habitatges protegits (HPO) mitjançant l’adquisició d’habitatges existents. Aquesta mesura, justificada al Pla per “la conjuntura econòmica del sector” de la construcció (a la seva disposició transitòria primera) serviria per a crear una reserva pública d’habitatges a partir de l’estoc d’habitatges buits existents, sense necessitat de construir-ne més de nous. Aquesta mesura possibilita als promotors amb un gran estoc d’habitatges de preu lliure, acollir-se a la seva qualificació com habitatges protegits.

Web GOB


Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


Els errors de Jaume Carbonero (article publicat el mes de novembre de 2007)


Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Nota: Dia 16 d´abril de 2008 la premsa de les Illes informava que el Govern retirava la Llei d´Habitatge de Jaume Carbonero.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Josep M. Llompart, fill il·lustre de la ciutat: articles de Nanda Ramon i Miquel López Crespí

pobler | 31 Desembre, 2009 10:12

Josep M. Llompart, fill il·lustre de la ciutat


Nanda Ramon | 31/12/2009 |


Avui, dia 31 de desembre, la Festa de l'Estendard situarà Palma, una vegada més, al bell mig del país i de la història, i farà que exerceixi, amb una solemnitat inusual, la seva capitalitat. Enguany, 780 anys després de l'entrada del rei en Jaume a la Madina Mayurqa, celebrarem la nostra identitat, hi reflexionarem i, sobretot, reiterarem la nostra voluntat de convidar tothom a fer-ne part.

Un any més, la Festa de l'Estendard s'amararà d'història i de tradició, però -tenint el present ben present- cercarà la incorporació de nous valors i sentits contemporanis a la festa centenària.

En aquest sentit, l'Estendard 2009 fa una aportació ben especial: el lliurament dels honors i distincions de la ciutat i el reconeixement dels mèrits i les aportacions dels seus fills més distingits.

Enguany, el consens institucional i la voluntat d'entesa entre tots els grups polítics que formen part del consistori palmesà han fet possible la distinció amb la Medalla d'Or de la Ciutat al Dr. Miquel Ferrer Flórez, la declaració del pare Antoni Martorell com a Fill Adoptiu de la Ciutat i la proclamació de Josep M. Llompart de la Peña com a Fill Il·lustre de la Ciutat de Palma.

Avui, a la sala de plens de Cort, en el moment de descobrir el finíssim retrat que n'ha fet Ricard Chiang, tendrem ben present que, fa 16 anys, la mort de Josep M. Llompart ens va deixar orfes d'un dels referents més clars que havia tengut a Mallorca la lluita per les llibertats i pel recobrament cultural.

Perquè, a més d'un gran poeta, o a pesar de ser un gran poeta, o precisament per haver estat un gran poeta, Josep M. Llompart va ser també un ciutadà exemplar i conscient, que va estimar el seu país i posà a disposició del seu poble la dedicació i el talent.

Va ser l'intel·lectual responsable, el poeta compromès que ens va salvar les paraules en temps d'exili i de desconhort, que va esperar contra tota esperança, que va obrir finestres dins la gran foscor.

Va ser també, molts ho recordareu, un home públic, un savi generós i un activista incansable, que va impulsar tot tipus d'accions en defensa de Mallorca: com a conferenciant, com a professor, com a assagista, com a estudiós de la literatura, com a brillant articulista, com a protagonista de tantes i tantes tasques que ni tots els tractats literaris ni totes les antologies poètiques podran reflectir.

Llompart sempre va creure que la recuperació de la identitat havia d'anar lligada a la modernització i a la democratització de Mallorca. I va aprendre d'Alcover, un altre gran il·lustre de la ciutat, que l'arrelament és font d'universalitat. Aquest és, precisament, el missatge de La Balanguera, "Sap que la soca més s'enfila/com més endins pot arrelar".

La idea és ben clara: un poble (o un poeta), un poeta (o un poble), és més gran i més universal com més fidel és a la pròpia història i a la pròpia identitat.

Josep Maria Llompart, precisament, ens acostava, ja el 1964, al sentit profund del poema, quan escrivia, a La literatura moderna a les Balears: "La Balanguera va arribar a tenir a Mallorca la significació d'himne sospitós, vagament subversiu. El poeta hi expressa la perennitat de la vida civil ‘del poble', contrastant amb la fugacitat de la vida personal. La filadora de la vella cançó es trasmuda en símbol: símbol d'un poble que es perpetua a través de les generacions, per damunt de la vida humana personal, i es projecta cap a un futur florit d'esperances".

La Balanguera, efectivament, expressa clarament que les vides individuals són efímeres, mentre que la vida col·lectiva continua. Aquest ha de ser un altre valor important de l'Estendard contemporani: el fet de sentir-nos partícips d'una identitat col·lectiva, perdurable, però no immutable. Aquí radica la petitesa dels humans... i la grandesa de les coses humanes.

dBalears


Josep M. Llompart de la Peña en el record


Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí? (Miquel López Crespí)


Cossetània Edicions publica Les ciutats imaginades, Premi Ciutat de Tarragona 2005 de Poesia (Premi Comas i Maduell).



No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.

Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.

Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.

Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

George Sand a Mallorca - Dues novel·les publicades a Pagès Editor i el Gall Editor

pobler | 30 Desembre, 2009 17:27

La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand. (Miquel López Crespí)


George Sand i el socialisme utòpic



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí "Corambé, el dietari de George Sand" editada per Pagès Editors de Lleida.

L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.

Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".

Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.

En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.

'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!

'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".

Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.

Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".

És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.

La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.

El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.

Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.

Miquel López Crespí

Corrupció política: Hidalgo i Massot ja són a presó

pobler | 30 Desembre, 2009 08:38

Hidalgo i Massot ja són a presó


El Suprem confirma la condemna de 4 anys per a l’exbatle d’Andratx i de 3,6 per a l’excap de l’àrea d’Urbanisme del Consistori per construir un xalet il·legal


Clara Giner | 29/12/2009 |


Eugenio Hidalgo i Jaume Massot ingressaren ahir a primera hora de l'horabaixa a la presó de Palma. La Guàrdia Civil cercà Hidalgo i Massot per notificar-los que el Tribunal Suprem havia desestimat els recursos de cassació interposats per ells i per l'exmisser municipal Josep Ignasi Mir contra la sentència que dictà l'any passat l'Audiència Provincial. Així, tant Hidalgo com Massot ja pernoctaren ahir al centre penitenciari. El Suprem ratificà la condemna de l'Audiència per construir un xalet il·legal, propietat de l'exbatle d'Andratx, en un terreny qualificat com a àrea rural d'interès paisatgístic. La llicència era per a una nau agrícola.

El Suprem confirmà així les penes de quatre anys de presó per a Hidalgo i de tres any i sis mesos per a Massot. Se'ls acusà dels delictes contra l'ordenació del territori i prevaricació administrativa i obligava Hidalgo a esbucar l'habitatge. Mir, condemnat a un any per prevaricació, podria demanar la suspensió de la condemna per no arribar als dos anys de pena, apunten fonts judicials. En la sentència de l'Audiència, a més, fou condemnat l'exzelador d'Andratx Jaume Gibert a quatre mesos de privació de llibertat. Aquest darrer no presentà recurs al Suprem.


3/4 de pena íntegra


Hidalgo i Massot han de complir de manera íntegra tres quartes parts de la condemna. És a dir, l'exbatle d'Andratx ha de passar a la presó 3 anys i després podria acollir-se als beneficis penitenciaris. No podria demanar cap permís penitenciari fins haver-ne passat l'equador.

Cal tenir en compte que encara hi ha pendent una altra sentència del Suprem envers el cas Andratx, que podria arribar els propers mesos. Així mateix, hi ha altres peces separades sobre la corrupció urbanística al municipi on Hidalgo i Massot estan imputats. D'aquesta manera, les penes de presó es podrien incrementar l'any que ve.

La Guàrdia Civil localitzà passat el migdia Hidalgo a casa de la seva filla al municipi d'Andratx. Allà i després d'haver intentat localitzar-lo via telefònica, li notificaren la sentència i el dugueren cap a la presó de la carretera de Sóller.

En la sentència, el Suprem justifica que "davant la inoperància de la disciplina administrativa s'acudeixi al dret penal" per lluitar contra la desastrosa situació a la qual s'ha arribat a Espanya envers l'ordenació del territori, inclosa la destrucció paisagística.

DBalears


Els primers articles contra la corrupció del PP


Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)


Les lliçons d’Andratx.



Hidalgo, el batle corrupte del PP.

Els successos d’Andratx, l’entrada a la presó d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món. És la mundialtzació del capital i el gangsterisme especulatiu, evidentment.

De res no importa a tots aquests malfactors pensar a diversificar les fonts de la nostra riquesa, aturar el desgavell urbanístic, la massificació turística. ¿Quin, dels polítics que han protegit aquestes màfies d’especuladors, ha contribuït a bastir els fonaments d´un altre tipus d’economia basada en la diversificació del nostre teixit productiu? El nom d’aquests polítics no consta per part ni banda, i ja és hora que la societat mallorquina es faci conscient del perill demolidor que encimentadors i especuladors representen per a la nostra supervivència com a poble.

El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.

Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (10-XII-06)

Mallorca i els viatgers il·lustres: Chopin i George Sand

pobler | 29 Desembre, 2009 13:44

Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la 'nostra' endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit. (Miquel López Crespí)


Les campanyes contra George Sand i el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)



George Sand.

Edicions Can Sifre acaba de publicar un recull d'articles meus sobre la vida i concepcions literàries i polítiques de George Sand que porta per títol Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin. L'editor, l'amic Antoni Cardona, m'ha ofert així la possibilitat de centralitzar tota una sèrie de treballs que havien sortit a diverses revistes i diaris. Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé: el dietari de George Sand.

Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, publicat per Edicions Can Sifre.

Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.

Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.

El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.

És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.

La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.

En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04).

Miquel López Crespí

Jaume Carbonero i la destrucció de Mallorca - Qui estima Mallorca no la destrueix!

pobler | 28 Desembre, 2009 22:13

Si fem un petit resum de la nota informativa publicada pel GOB, nota que podem trobar penjada al lloc de l’entitat conervacionista, constatarem com, amb l’excusa de construir habitatges per a afavorir el lloguer, el que s’ha fet de veritat ha estat plegar-se als interessos dels promotors de la construcció. Jaume Carbonero, com de costum amb les seves desencertades propostes, ens ha volgut enganyar amb la cortina de fum dels habitatges socials. (Miquel López Crespí)


Jaume Carbonero i la destrucció de Mallorca


El GOB critica la llei Carbonero (un article de maig de 2008)




Qui més ha encertat en la crítica al desmesurat creixement urbanístic impulsat per Jaume Carbonero i el Govern de les Illes ha estat, com de costum, el GOB.

Si fem un petit resum de la nota informativa publicada pel GOB, nota que podem trobar penjada al lloc de l’entitat conervacionista, constatarem com, amb l’excusa de construir habitatges per a afavorir el lloguer, el que s’ha fet de veritat ha estat plegar-se als interessos dels promotors de la construcció. Jaume Carbonero, com de costum amb les seves desencertades propostes, ens ha volgut enganyar amb la cortina de fum dels habitatges socials. Però el GOB ens diu el contrari, i nosaltres sempre hem tengut molta més confiança en l’organització ecologista que en les receptes de determinats polítics professionals, especialistes del romanço com Jaume Carbonero, experts solament a causar problemes a les forces progressistes de les Illes. Que Carbonero fa el joc als promotors és evident. Si no fos així, si escoltàs la societat civil, els experts del GOB, sabria a la perfecció com a les Illes sobren els pisos buits. En aquests moments són prop de cent mil els habitatges que, amb una adequació de la legislació vigent, afavorint el lloguer dels més dèbils econòmicament, podrien posar-se a disposició de la societat.

Que la demagògia de Carbonero no enganya ningú, que és fals el que diu, que ens menteix tant com vol i més, es pot demostrar amb les estadistíques en la mà, amb els informes que empren els ecologistes per a demanar aquesta urgent rectificació al Govern. Amb dades de 2006 sabem que a les Illes, sense comptar les instal·lacions hoteleres, hi ha actualment 537.911 habitatges, dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.2622 estan desocupades tot l’any. Com diu el GOB: “Per altra banda, a l’actualitat, Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 hectàrees més de sòl urbanitzable”.



Les mentides de Jaume Carbonero queden exposades a la llum de tothom. A què treu cap la seva delirant proposta –a no ser per afavorir els promotors-- de voler construir 5.000 nous habitatges, destruint el poc sòl rústic que ens queda? Si UM, el Bloc, la gent lúcida del PSOE i, per a vergonya del conseller!, Rosa Estaràs no arriben a consensuar una nova llei, la destrossa de recursos i territori encara hauria estat pitjor.

En el fons, la proposta de Jaume Carbonero, aprofitant la demagògia dels habitatges socials, el que pretén és oferir als promotors la construcció de 10.000 habitatges, 5.000 dels quals HPO.

Nosaltres pensam ben igual que el GOB i els sectors amb més seny de la societat civil de les Illes. Les opinions dels ecologistes, d’Eivissa pel Canvi, del Bloc, de tots els que estimam les Illes, aquells que no volen més destrucció de recursos i territori són ben correctes i dignes de tenir en compte. En les delirants propostes de Jaume Carbonero no s’hi veu cap planificació lògica. Hi ha desbarats per donar i vendre. Per exemple: no es tenen en compte les necessitats de Palma alhora que es volen construir 450 pisos a Campos, un poble desbordat pel creixement dels darrers anys.

La irracionalitat dels plans de Carbonero arriba fins al punt d’intensificar les densitats edificatòries. És el cas de Palma, on el conseller proposa construir edificis de més de vuit plantes, amb densitats que quasi dupliquen les permeses pel Pla Territorial (225 habitants per hectàrea).

Cal trobar altres alternatives que no siguin la de l’acostumat “desarrollismo” de l’època franquista. Cal promoure el lloguer d’aquests prop de cent mil habitatges existents. Es tracta d’oferir incentius als seus propietaris o comprar-los per després llogar-los.

Caldria revisar l’irracional model de creixement il·limitat que ara tenim i, en lloc de restar en mans dels promotors, revisar aquest model destructiu de recursos i territori i redistribuir en comptes de voler continuar creixent fins a límits inconcebibles.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Tot preparat per a la Diada de Mallorca

pobler | 28 Desembre, 2009 16:26

Tot preparat per a la Diada de Mallorca


Avui diumenge comencen els diversos actes que hi ha preparats per l'esquerra independentista durant la Diada d'enguany. Els actes comencen avui i s'alllargaran fins dimecres 30, quan hi haurà la ja tradicional manifestació pels carrers de Ciutat.

Els actes previstos són diverses xerrades, cercaviles, sopars i la manifestació de dia 30, que engunay el bloc independentista durà com a lema: Des de Mallorca cap a la Unitat Popular: independència.

Entre els actes previstos destaquen el tour que farà el militant de la CUP de Barcelona i membre del Secretariat Nacional Joan Teran. Teran té previstes tres xerrades arreu de l'illa on donarà a conèixer el projecte de les CUP. Concretament, serà a Montuïri, diumenge 27, i a Inca i a Manacor, dilluns 28. Tots organitzats per Gent Activa.

Els joves de Maulets tenen farcit d'activitats dia 29 de desembre. Els actes començaran al migdia amb una xerrada sobre el jovent i la crisi al Casal Voltor Negre, el nou casal que té l'organització juvenil a Palma. Més tard, a les 18.30h, tenen preparat un cercavila pels carrers de Ciutat que acabarà amb un acte polític a Can Alcover a les 19.30h, muntat per Endavant-OSAN. Per acabar, a les 21.30h hi ha preparat un sopar al Casal Voltor Negre, muntat per Maulets.

Tot acabarà dimecres 30 amb la tradicional manifestació, que, com sempre, partirà del Passeig del Born a les 18h. Aquesta manifestació és convocada per la Plataforma 31-D, en la qual l'esquerra independentista també hi participa, i duu com a lema Espanya i França són crisi. Decidim Països Catalans. Per altra banda, el lema del bloc independentista serà: Des de Mallorca cap a la Unitat Popular: independència. Aquest bloc, com la resta d'actes esmentats abans, estan organitzats en el marc de la recentment creada Esquerra Independentista de Mallorca. Un cop finalitzada la manifestació hi haurà uns parlaments i un concert amb Eixut, Carrumbau i Brams.

Així mateix, cal destacar també la gran quantitat d'actes que l'Obra Cultural Balear té preparats a diversos pobles de Mallorca. En total són més 30 els actes previstos per l'entitat cultaral, sobretot per la Part Forana, que van des de xerrades fins a combats de glosadors. L'acte més destacable de l'Obra serà el que organitzarà el conegut músic i militant de la CUP Francesc Ribera, Titot, al Teatre Principal. L'espectacle, que Titot duu preparant durant mesos, duu com a títol Protocol Estendard i comptarà amb la participació de poetes i músics de Mallorca, així com d'alguns de la resta dels Països Catalans.

Web Llibertat.cat


"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)


La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)



Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".


Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

.

Memòria històrica de la Diada de Mallorca (i II)

pobler | 28 Desembre, 2009 07:21

Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intel·lectuals esquerrans de les Illes.


La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)



Anna Simó, portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el Parlament de Catalunya era al costat de Miquel López Crespí el 30-XII-08, a l'avantguarda de la manifestació independentista


Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".

Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".

Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.



Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.



Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.

'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.

'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...

'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".

Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica de la Diada de Mallorca (I)

pobler | 27 Desembre, 2009 11:22

"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)


La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)



Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".


Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

.

Rosa Bueno Castellanos silenciada per IB3 Televisió

pobler | 26 Desembre, 2009 17:57

M'agradaria molt arribar a saber per quines cinc-centes IB3 Televisió no va dir ni mu, ni va mostrar-ne cap casta d'imatge informativa, sobre un acte tan cívic com aquell, celebrat dimarts 22 de desembre de 2009, entre les 20 i les 21:15 hores, al cementeri municipal de Palma.... (Cecili Buele)


Rosa Bueno a IB3 Televisió


L'altre dia, cosa que no acostumo a fer mai -sobretot des que se m'impedeix de veure TV3 quan en tenc ganes- vaig voler esperar fins al final de l'Informatiu migdia d'IB3 Televisió, l'ens públic de la Radiotelevisió de les Illes Balears.

Tenia la curiositat de veure si s'hi reflectia res, en relació amb l'acte cívic que s'havia organitzat la nit anterior al Tanatori II de Bon Sossec, amb motiu de la mort i enterrament de na Rosa Bueno, la líder indiscutible del moviment veïnal de Palma durant dècades seguides.

No hi vaig destriar ni una sola paraula. Ni una sola imatge. Ni una sola referència, a la televisió de les Illes Balears. Cosa que no em va sorprendre ni poc ni gens ni una mica; però que em va saber molt de greu, per moltíssims de motius.

Així ho vaig voler trametre per escrit, aquell mateix dia, a les més altes instàncies de l'ens públic... (m'imagín que qualque dia es dignaran donar-hi alguna casta d'explicació cívica...)

Si no era suficient l'extensa, perllongada i intensa trajectòria personal i cívica de na Rosa, almanco s'hi hagués pogut tenir en compte la presència del mateix president del Govern de les Illes Balears, la mateixa presidenta del Consell de Mallorca, la mateixa alcaldessa de Palma -entre d'altres autoritats nombroses barrejades en una munió de centenars i centenars de ciutadanes i ciutadans que havien omplit a vessar el recinte municipal del Tanatori II de Ciutat!

M'agradaria molt arribar a saber per quines cinc-centes IB3 Televisió no va dir ni mu, ni va mostrar-ne cap casta d'imatge informativa, sobre un acte tan cívic com aquell, celebrat dimarts 22 de desembre de 2009, entre les 20 i les 21:15 hores, al cementeri municipal de Palma....

Pentura no calia fer-ne cap presentació pública, de na Rosa Bueno! Qui més qui manco ja la coneix prou i en sap no poques dades. Entre d'altres aspectes personals, na Rosa Bueno esdevé un veritable bon exemple de dona de família “murciana” que a la dècada dels anys 50 s'estableix als Països Catalans.

Que, amb el seu esforç personal -sense cap casta de suport acadèmic, institucional, públic- treballa de valent durant dècades seguides perquè “la ciutat que tenim, si és ver que no arriba a ser encara la ciutat que volem, tothom ha de reconèixer que no estaria tan millorada sense la contribució efectiva i positiva de na Rosa” -com hi reconegué allà mateix n'Aina Calvo, la batlessa-.

No vaig poder passar sense demanar-ne explicacions a les instàncies responsables. Vaig lamentar-hi moltíssim aquell buid que li havia fet IB3 Televisió, a na Rosa Bueno Castellanos.

Al meu modest mode d'entendre, és una d'aquelles dones que es mereix de ser posada com a exemple a imitar per tota aquella gent que, sense haver nascut a Mallorca, ha pres la decisió d'establir-s'hi; fins al punt que l'arriba a estimar com la terra pròpia, amb la llengua pròpia, els costums propis, la participació cívica pròpia, les eines i instruments de treball propis, la vida pròpia...

Tot i amb això, vaig desitjar-los que passassin molt bones festes de Nadal i de Cap d'Any...

Cil Buele

 
Powered by MallorcaWeb