Defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes (I)

pobler | 06 Gener, 2010 10:05 | Compartir:

Memòria històrica | Següent | Anterior | Comentaris (9) | Retroenllaços (0)

Comentaris

1. L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

   L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

   Per Salvador Rigo, professor

   Cal dir que m’ha agradat i emocionat el darrer llibre de Miquel López Crespí. Ben cert que era necessària aquesta obra arribada en una època on sembla que ningú vol recordar d’una manera crítica el passat. Darrerament hi ha una tendència sectària i maniquea en bastir una història parcial en la qual pareix que només ha existit un partit (el de Carrillo) en la lluita per la llibertat. La visió vital de l’escriptor de sa Pobla, escrita en la línia dels grans escriptors revolucionaris (George Orwell, Víctor Serge, John Reed, entre d’altres) ens ha fet reviure aquells anys tan conflictius en els quals molts lluitarem per la República i el Socialisme. Diversos sectors de les classes dominants, el franquisme reciclat (UCD, PP) aliats amb el PSOE i en Carrillo (PCE) impediren l’avenç vers l’autodeterminació dels Països Catalans, la República o el socialisme autogestionari pel qual lluitàvem. En Miquel ens ha tornat fer reviure aquells anys tan encesos, plens de revolta, creatius en tots els aspectes i que enterraren molts dels que ara viuen de la plus-vàlua popular, oportunistes de tota mena que, per un plat de llenties, trairen les esperances populars consolidant un sistema que sovint fa olor de podridura.
   L’autor ja ens adverteix en el pròleg que la seva visió és particular, que no té cap afany historicista o de “rata d’arxiu”. Res més allunyat de la intenció de Miquel López Crespí que pretendre fer la crònica total de la transició. Això, suposam, ja ho faran els assenyats historiadors de la nostra Universitat. L’autor diu: “Ben cert que se’n podien fer mil més [pàgines] amb unes altres situacions igualment verídiques, igualment de la resistència antifeixista. Per les estranyes casualitats del record el llibre reflecteix aquestes i no unes altres. Pura casualitat. Química del record”.
   I això és el que ens ha seduït del llibre, aquesta “química del record” que ens retorna unes vivències, unes il·lusions, idees, accions que el poder (qualsevol), havia volgut oblidéssim. L’antifranquisme a Mallorca és un llibre militant. És a dir: una obra que milita a favor de la veritat, a favor de la memòria col·lectiva d’un poble (el nostre), a favor d’unes esperances (musicades per Raimon o Lluís Llach) que no tenen res a veure amb la grisor i covardia de molts dels partits que actualment es reclamen de l’esquerra. Evidentment, el llibre no agradarà a tots aquells que han fet el possible per bastir una democràcia curta de mires, sense perspectives autènticament alliberadores, estreta, ofegada cada vegada més en la corrupció, l’oportunisme d’homes sense idees i sense principis, vividors de la política aliens a tot el que de noble, viu i creatiu hi ha a la nostra terra.
   En Miquel, d’una manera corprenedora, rica en matisos, detalls que només podien conèixer qui de veritat es cremaren en la lluita per un món millor, ens retorna de bell nou, lluminosament, tota la inesborrable vitalitat, la il·lusió de canvi i justícia social d’aquells anys. Vitalitat revolucionària que enterraren sota mil tones de ciment armat demagogs i vividors, la púrria a sou del sistema.
   Una obra imprescindible que ajuda a conèixer el nostre passat més recent.
   Diario de Mallorca (30-III-1994)

   Diario de Mallorca (30-III-1994) | 06/01/2010, 11:00
2. Per a la recuperació de la memòria històrica: L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1994)

   Per a la recuperació de la memòria històrica: L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1994)

   Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

   "Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)

   He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a collaborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.
   Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.
   Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebellió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.

   La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època
   La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.
   Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nullitats acadèmiques, socials o polítiques.

   No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma
   Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar el nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.
   Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.

   Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics
   Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situació que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.
   Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.
   L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.

   Revista La Nau (1-IV-1994)

   Revista La Nau (1-IV-1994) | 06/01/2010, 11:01
3. Antifranquisme i lluita cultural (fragment)

   Antifranquisme i lluita cultural (fragment)

   Per Carles Manera, historiador i economista

   [...] Convé assenyalar que l'obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d'història 'objectiu' (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d'un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l'esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d'obrers i obreres a l'Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d'arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s'ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n'és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d'historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d'experiències puntuals.
   A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l'autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d'una resistència probablement molt mitificada... En aquest sentit, l'estil d'Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l'obra de Serra. Són dues maneres d'exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres.

   El Día del Mundo (13-IV-1994)

   El Día del Mundo (13-IV-1994) | 06/01/2010, 11:02
4. L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70): la veritat fa mal

   L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70): la veritat fa mal

   Per Joan Gelabert, secretari CGT de Correus-Palma

   No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L’Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d’un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit a un diari es proclamen defensors dels “èxits” polítics del carrillisme. Són precisament aquests “èxits” els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors i per l’autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la firma dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.
   La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o democràtes sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou l’enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l’autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l’abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural i polític contra el capitalisme, l’acceptació dels marcs imposats per la burgesia només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l’opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema del tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors –els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo— ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas vers l’emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons, amb el pamflet que han publicat, han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.
   El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perquè diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.
   Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans d’ésser enviat al femer de la història.
   Diari Baleares (24-V-1994)

   Diari Baleares (24-V-1994) | 06/01/2010, 11:03
5. Llibres que cal llegir: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)

   Llibres que cal llegir: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)

   Per Miquel Morell, escultor

   He de confessar que m'ha emocionat de bon de veres el llibre de M. López Crespí "L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970". De cop i volta, sense anar a cercar-ho m'han tornat a la memòria els anys trists, tota la misèria que visquérem sota la dictadura. Crec que hi ha pocs llibres amb una càrrega d'emoció tan intensa com el que ha escrit el conegut autor pobler. Jo, que des de la meva casa, prop del carrer General Riera, sentia els trets dels escamots d'afusellament en el trenta-sis ho puc confirmar. L'ambient opressiu d'aquella grisor franquista és idèntica a com la descriu el nostre guardonat autor. Ben cert que aquest llibre només el podia escriure un combatent per la llibertat i el socialisme com a estat en M. López Crespí que sofrí -tothom ho sap- nombroses detencions i presó a causa de les seves idees democràtiques i de justícia social.
   La veritat, el sentiment més profund transpira per cada una de les seves pàgines plenes d'una intensitat emocional com no havia llegit en molt temps. No aniré a discutir si aquesta és o no és la història de tot l'antifranquisme illenc. L'autor sembla que només s'ha proposat fer unes petites memòries dels seus anys de lluita per la llibertat. Ja ens adverteix de bon començament que no és la seva intenció fer un treball d'erudit desvinculat del combat concret i l'alè del carrer. Quants de llibres d'historiadors oficials no ens cauen de les mans, per indigeribles i mal escrits! Tants d'historiadors que, tancats dins les seves torres d'ivori, no han tengut la valentia de sortir al carrer a defensar -com ho ha fet en Miquel durant vint-i-cinc anys- la llibertat dels homes i de les dones de la nostra pàtria. Homenets que pontifiquen, cofois, des de la trona de no se sap quines preteses "objectivitats" i "cientificitats" buidades de carn i de sang, de sentiment i de vida. Ben lluny de la fredor de les estadístiques, de la gebrada inhumana dels números, de la paraula que mai no s'ha compromès, Miquel López Crespí aconsegueix fer bategar tot el caramull d'informacions de les quals ens forneix.
   Sincerament, ja no deia al començament, el llibre m'ha emocionat de veritat i m'ha fet reviure aquells anys -seixanta i setanta- en els quals encara -plens d'illusions pel canvi social- no sabíem que, rere els discursos de molts polítics només s'amagava la dèria pels diners, l'afany d'enriquir-se (la "cultura del pelotazo" que diuen a Madrid), de figurar, d'asseure's a les poltrones fent befa de tants homes i dones honests que oferiren els millors anys de la seva vida per ajudar a bastir una Mallorca diferent a la que ens han enflocat. Quina vergonya tot plegat! Les meves felicitacions més sinceres per a l'autor de sa Pobla.
   Revista La Nau (23-IV-1994)

   Revista La Nau (23-IV-1994) | 06/01/2010, 13:26
6. L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

   L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

   Per Jaume Obrador, president de Veïns Sense Fronteres

   El darrer llibre publicat pel bon amic Miquel López Crespí titulat L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), m’ha refrescat la memòria d’aquells anys de frenètica lluita antifranquista.
   A n’en Miquel, a bastants dels seus llibres, li agrada recordar el meu passat “missioner”, perquè es veu que li cridava l’atenció aquella mescla d’humanisme, de descobriment apassionat al món del treball i de la lluita viscuda com a esperit al servei dels més explotats. Les primeres incursions pel món “conscient” de la política em feien veure que tampoc jo havia suportat mai la injustícia ni el menyspreu de les capacitats del poble per organitzar-se per a la defensa dels seus interessos i la resolució de les seves necessitats.
   De la mà de Paco Mengod, de Guillem Ramis, de Toni Pons i d’altres companys vaig anar descobrint que d’aquest tipus de política feia anys que n’estava fent sense saber massa bé que fos això fer política. Els cinc anys d’estança al Burundi, mentre a Europa es vivia l’entusiasme del Maig francès, m’havien fet obrir els ulls i denunciar sense por les injustícies. Recordo que la vivència més forta que vaig tenir en aquest sentit fou el judici que em feren en el Burundi per haver denunciat públicament la corrupció a un dels caps importants del partit únic d’aquell país. Aquest fet em polititzà, si bé jo ho vaig interpretar aleshores com una mena de denúncia social i no com una actuació política.
   Però, per ventura pel meu passat “missioner”, del qual, per cert, mai m’he avergonyit perquè ha estat una de les etapes importants de la meva trajectòria personal, m’agradaria remarcar un aspecte que en Miquel López no cita expressament en el seu darrer llibre: el tema dels sentiments dels que lluitàrem per enderrocar el franquisme.
   Recordo molt bé que un dia dins la presó, a finals de 1976, un altre pres polític, pretesament més revolucionari que nosaltres, ens trobà un poc neguitosos per la situació que vivíem, alçà el puny i ens recordà que els revolucionaris no podien deixar-se vèncer mai pels sentiments. I això ens féu mal.
   I és que en Miquel i no estàvem a la presó per gust ni per demostrar a ningú que érem més valents que els altres. Ens havia tocat a nosaltres, com a servei de premsa de l’Organització d’Esquerra Comunista de les Illes, presentar públicament el partit i assumir-ne les conseqüències. Jo no sentia l’estança a la presó com una satisfacció personal ni pretenia amb això esdevenir una mena d’heroi de les capes populars. Hi vaig entrar per tal d’acomplir un deure i per convenciment que era precís que alguns assumissin el paper diríem més públic de forçar els poders fàctics d’aquell moment per anar avançant cap a l’enderrocament definitiu de la dictadura. Però no vull amagar avui que aquesta mescla de convicció de que feia el que calia fer en aquell moment i que això em resultava dur m’apropà a n’en Miquel i me’l féu estimar.
   Per això agraeixo haver trobat amics i companys com en Miquel que han sabut conjugar la lluita honesta i el compromís per a la transformació de la societat amb el cor i els sentiments. Em fan por els que fan del deure una cosa freda. Em produeixen una mena de calfred els que no dubten mai de si s’equivoquen. I em fan pena els que són tan valents que no saben ni volen compartir cap sofriment.
   En Miquel és un home de combat, però no un home fred. Ell, que mai ha volgut trair el que pensa i creu, sap molt bé que això té un preu que ell, com a escriptor, també ha hagut de pagar. La seva ironia està carregada de sinceritat i de sentiments. I aquesta sinceritat l’ha dut a escriure la història d’aquests vint anys tal ell la visqué. Tan de bo que els que com ell lluitaren i la visqueren d’una altra manera s’atrevissin a escriure-la. Així es podria encetar un debat enriquidor sobre com s’inicià la nostra encara jove i no suficientment participativa democràcia. Per ventura això aportaria als que es diuen historiadors de veritat una bona matèria prima per interpretar com cal la història i no quedarien arraconades per a sempre les motivacions i les energies reals i conscients amb què es va escrivint la història real dels nostres pobles.
   Última Hora (14-IV-1994)

   Última Hora | 06/01/2010, 13:27
7. López Crespí i l’autodeterminació

   López Crespí i l’autodeterminació

   Per Mateu Joan Florit, director de la revista independentista L’Estel

   Un dels aspectes essencials del llibre del nostre col·laborador Miquel López Crespí (l’Antifranquisme a Mallorca) és la denúncia real i verídica que fa de tots aquells partits i grups que barraren el pas al nacionalisme illenc. Cal ajudar a recordar la nostra història i l’autor de sa Pobla ho fa d’una manera com poca gent –-per no dir ningú-- s’havia atrevit a fer. Ben cert –-i en Miquel López Crespí ho reconeix en el seu llibre— que els militants anònims del carrillisme (PCE) feren molt per la llibertat dels pobles de l’Estat. Però els nacionalismes mallorquins i catalans no podem perdonar als partits majoritaris l’acceptació d’una constitució que nega el dret (reconegut per les Nacions Unides) a l’autodeterminació. En Carrillo (i els agents illencs) signaren aquesta traïda als nostres drets nacionals i per si faltava encara poc acceptaren la impossibilitat d’una hipotètica federació de Països Catalans (dret també negat per l’actual constitució). Era hora de dir les coses clares, sense embulls, posar el dit enmig de la ferida. Despullar la mentida de molts pretesos grups d’esquerra que l’únic que fan és acceptar unes lleis que barren el pas al nostre redreçament nacional.
   Els historiadors oficials sovint fan un treball meritori però massa fred, sense aprofundir en fets punyents del nostre més recent passat. En Miquel López Crespí no té a errar-se si amb això ajuda al debat i d’una manera forta, atrevida i valenta remou, sense por, les aigües somortes de la nostra societat. Calia fer aquest llibre. Darrerament hi ha massa sectarisme dins moltes de les anàlisis dels fets de la lluita clandestina. Sembla que només es vol recordar la lluita d’un partit (els carrillistes) oblidant l’aportació de tants i tants grups autènticament d’esquerres que feren segurament molt pel nostre alliberament nacional. Miquel López Crespí sap bastir una història oberta, sense falsos maniqueismes, sense sectarismes, parlant de persones, grups, organitzacions que fins ara mateix havien estat sistemàticament silenciats per molts estudiosos (exceptuant les valuoses aportacions d’un Antoni Nadal o un Antoni Marimon). Voldria que l’exemple d’honestedat que fa en Miquel es repetís entre els nostres lletraferits i intel·lectuals. Que més gent oferís la seva visió damunt aquells anys conflictius. Només em cap saludar l’aparició d’aquest llibre cabdal que ens ajuda a aprofundir en la nostra història més amagada i silenciada. Les meves sinceres felicitacions al conegut autor pobler i col·laborador de El Mirall i L’Estel de Mallorca.
   Diari Baleares (14-IV-1994)

   Diari de Balears | 06/01/2010, 13:27
8. El libro de Miquel López Crespí

   El libro de Miquel López Crespí

   Per Carles Maldonado, exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)

   Durante unos años milité junto a M. López Crespí en la misma organización (OEC). Recuerdo también a Mateu Morro, Antoni Mir –el actual presidente de la OCB--, a Jaume Obrador y Paco Mengod, a Aina Gomila y Josep Capó, los dos de la PIMEM y tantos y tantos compañeros de lucha por un mundo más justo y solidario, sin clases sociales. El libro del conocido autor pobler ha tenido la virtud de traerme a la memoria aquellos años que tanta gente quisiera que estuvieran olvidados y enterrados. Creo que López Crespí ha hecho un trabajo meritorio sin pretensiones –lo advierte en el prólogo—de globalizar la lucha contra el franquismo y el capitalismo en los años sesenta y setenta. Pero creo que era importante dejar constancia escrita de la aportación de la izquierda revolucionaria al proceso de cambio de aquellos años. Algunos historiadores que no vivieron nuestras esperanzas, al fijarse demasiado en simples datos electorales descontextualizados, suelen olvidar este hecho. Hay también excesivo maniqueísmo y sectarismo en según qué “historias” del movimiento obrero. No fue un partido en exclusiva (Carrillo) quien llevó el peso de la lucha anticapitalista. Que yo recuerde el carrillismo jamás hizo gala de luchar contra el sistema de opresión capitalista. Su comité central (aquella hueste de vendidos del tipo Zaldívar, Tamames, Gallego –és último a sueldo e Moscú-, Curieles, etc) tenían como norma el ataque permanente a todo lo que sonara a revolución socialista. Todo el mundo recuerda que aquel partido no iba más allá de querer una simple democracia formal como la actual sin profundizar en otros temas (república o monarquía, autodeterminación de las nacionalidades, nacionalización de los medios de producción, ecología, construcción de una cultura de izquierdas, etc). Si en tal zona había unos militantes de dicho partido (M. López Crespí jamás critica a los militantes. La crítica va dirigida en todo momento a las cúpulas dirigentes) en otras zonas eren los hombres y mujeres de las JOC, el cristianismo de izquierdas, los trotskistas o maoístas, OEC o MC, libertarios o marxista-leninistas quienes llevaban el peso de la organización de las nacientes organizaciones obreras. Y, junto a dichos partidos políticos, numerosos independientes arrimaron el hombro para conseguir una sociedad desde luego muy diferente a la que nos han endosado los vividores del sistema. Ni que decir tiene que me he sentitdo emocionado al leer las páginas combativas de M. López Crespí. Compruebo de una manera fehaciente que los años no le han aburguesado, no le han convertido en un lacayo o un servil de los que mandan. L’Antifranquisme a Mallorca es pues “la otra historia”. La historia tal como la entendían Marx o Lenin: un arma de intervención, jamás vacia erudición ajena al debate de la calle. Quiero expresar públicamente mis felicitaciones a mi antiguo compañero de militancia y animarle a seguir siempre por ese duro camino de compromiso con la verdad sin componendas ni claudicaciones. M. López Crespí, tanto en la calle junto a los manifestantes o en su despacho utilizando la pluma, ha sabido estar y está con los de bajo, los explotados.
   Diario de Mallorca (30-IV-1994)

   Diario de Mallorca | 06/01/2010, 13:28
9. Algú romp el silenci: L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

   Algú romp el silenci: L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

   Per Josefina Valentí, professora i exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)
   Han anat passant els anys i ningú no s’havia atrevit a dir res. Pareixia que no hi havia responsables amb noms i cognoms de les traïdes a la lluita popular en temps de la transició. Semblava que ningú no volia recordar que fou carrillo i els carrillistes (PCE) amb aliança amb el PSOE, UCD i AP els que barraren el pas a la República, l’autodeterminació de les nacionalitats oprimides per un estat opressor, el socialisme entès com a poder dels treballadors. M. López Crespí, sense ajuts oficials ni cap mena de subvencions, treballant d’una manera lliure com sempre ho ha fet s’ha atrevit a rompre el silenci de ferro que planava damunt aquests fets que han condicionat i condicionen el nostre present i futur. El llibre L’Antifranquisme a Mallorca del conegut autor pobler ens fa veure que s’ha de ser independent –i molt valent!—per dir les coses clares i sense embulls. La feina de M. López Crespí és cabdal per a conèixer el nostre passat més recent. Darrerament hi ha alguns estudiosos que d’una manera sectària i dogmàtica volen fer creure que els carrillistes ho feren tot a Mallorca per la llibertat. Això és una gran mentida. Ningú no nega el paper dels militants de base carrillistes en la lluita per la llibertat. Però sempre hem de recordar les mil traïdes d’unes direccions (el Comité Central o el Comité d’Illes del PCE) que en tot moment lluitaren per acabar amb l’herència del leninisme dins del moviment obrer, que rebutjaren la lluita per la República i l’autodeterminació, que en tot moment ajudaren a consolidar l’actual divisió sindical en acceptar des del mateix moment de la transició els antiobrers Pactes de la Moncloa –amb tot el que significaren d’atacs a les conquestes socials aconseguides pels treballadors de l’Estat--. Ens trobam doncs davant un llibre útil i necessari, jo diria imprescindible, per a conèixer de veritat qui va estar amb el poble i qui pactà amb la burgesia la situació actual tan desfavorable pels interessos dels treballadors. Només en Miquel ha tengut el valor de denunciar-ho en públic. Ja queden molt pocs intel·lectuals que vagin pel món amb la cara alta dient la veritat. Les meves felicitacions més sinceres per a l’autor de sa Pobla.

   Última Hora (17-V-1994)

   Última Hora | 06/01/2010, 13:29

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Comentaris recents

Subscripció