Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla i els presoners republicans.

"És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon..." (Miquel López Crespí)

Ja fa seixanta-tres anys. El terror va a lloure pels camins de Mallorca. Munió de botxins, àvids de sang, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. En el seu llibre, Josep Muntaner i Cerdà explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors d'homes. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". Ara ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures, matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Cerdà, veiem els perseguits, esgotats, amb fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".

Els homes i dones que surten a No eren blaves ni verdes les muntanyes són els herois populars que, indubtablement, m'han inspirat -entre moltes d'altres històries- per escriure L'Amagatall, la novel·la que guanyà recentment el Premi "Miquel Àngel Riera". Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèllula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".

És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon...

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Consell de Mallorca, 2002) Pàgs.127-130.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria històrica del postfranquisme (Web Ixent – Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El panorama irracional de grues, formigó, nous polígons industrials, més i més urbanitzacions, aparcaments incontrolats, cales fetes malbé, noves avingudes ran de mar, camps de golf, hotels incontrolats, apartaments fora de la llei, avança i es consolida. Entram en la recta final de la legislatura del Pacte de Progrés i el que havia de ser l'"estrella" progressista, allò pel qual durant dècades sortirem al carrer (la defensa i protecció de recursos i territori) és deixat de banda, oblidat per qui té l'obligació de portar endavant lleis i programes signats davant aquest notari que és el nostre poble. O els ocupants provisionals de les poltrones imaginen que els votants d'esquerra, el poble de les Illes no té memòria? (Miquel López Crespí)

Història del primer Pacte de Progrés

Més ciment que mai (un article d’abril de 2002)

Tornen a sonar les alarmes, les veus d'alerta en tot el que fa referència al combat contra el desmesurat creixement (anti)urbanístic que patim. Si fa uns mesos, amb la brega de moratòries (la de Maria Antònia Munar i la del Govern de les Illes) semblava que la qüestió entrava en vies de solució, de cop i volta ens hem adonat que pecàvem novament d'ingenus i s'ha vist que els polítics ens tenen entretinguts amb quatre romanços. Tot continua igual o pitjor. Joan Buades, el diputat dels Verds per Eivissa i Formentera ha dit que: "nunca se había puesto tanto cemento en las Baleares". El panorama irracional de grues, formigó, nous polígons industrials, més i més urbanitzacions, aparcaments incontrolats, cales fetes malbé, noves avingudes ran de mar, camps de golf, hotels incontrolats, apartaments fora de la llei, avança i es consolida. Entram en la recta final de la legislatura del Pacte de Progrés i el que havia de ser l'"estrella" progressista, allò pel qual durant dècades sortirem al carrer (la defensa i protecció de recursos i territori) és deixat de banda, oblidat per qui té l'obligació de portar endavant lleis i programes signats davant aquest notari que és el nostre poble. O els ocupants provisionals de les poltrones imaginen que els votants d'esquerra, el poble de les Illes no té memòria?

L'aprovació del Consell del Polígon Industrial de s'Albufera d'Alcúdia per part de la Comissió Insular d'Urbanisme demostra ben clar tot el que partits ecologistes i d'esquerra, les més diverses organitzacions professionals, estan cansats d'afirmar: el creixement sense control continua com sempre o molt pitjor. La dèria especulativa i de consum de territori avança i es consolida sense que el debat damunt les moratòries signifiqui gaire cosa. La percepció diària del ciutadà de les Illes es que mai s'havia construït tant com ara. Què significa bastir un gegantesc polígon industrial de 246.OOO metros quadrats al costat de la zona humida més important de Mallorca? On és -si és que la tenen- la sensibilitat dels nostres polítics? Sortosament el PSM i EU-Els Verds s'oposaren a aquest nou atemptat ecològic. Però han bastat els vots d'UM, PSOE i PP per portar endavant el projecte que comentam.

El passat estiu UM ens volia fer creure que era a l'avantguarda de la preservació de recursos i territori, i molts ho creguérem. Però Miquel Nadal, el representant d'UM, en ha ajudat a entendre millor les coses. Per a UM sembla que tots aquells que pensàvem que l'aturada de la destrucció de recursos i territori podia ser una decissió seriosa érem "un grupo de iluminados de defensores del territorio" (paraules textuals). Antoni Alorda situà a la perfecció el problema quan afirmà: "Juridícament hay una interpretación perversa de las DOT que permite desproteger la primera línea del mar. Esto puede ser peligroso y afectar a muchos sectores de Mallorca".

El GOB recordava que la creació d'aquest polígon de 246.000 metres quadrats no s'ha exposat davant la Junta Rectora del Parc. El GOB afirma que l'indret és el pitjor que es podria haver trobat per les repercusions ambientals que tendrà.

És bo saber el que pensa cada grup d'aquest lamentable afer. Les eleccions s'apropen i ja veurem quin serà el resultat dels partits que no fan el que prometen.

Mallorca esclata en centenars d'urbanitzacions en plena època de les moratòries. Per a què ha servit ant de debat proteccionista? Cada dia més i més collectius socials donen la senyal d'alerta sense que ningú en faci cas. Recentment el "Grup d'Opinió d'Arquitectes" ens informava damunt de les greus repercusions que tendrà l'ampliació de l'urbanització de Son Vida. Deien els arquitectes: "Per què serveixen tants d'estudis d'impacte ambiental, normes territorials, cautelars, o el famós i esperat Pla Territorial de l'Illa?". Tota la zona que va de Son Cotoner a Son Serra, passat per Son Moix, La Vileta, Son Rapinya, Son Peretó, Son Flor, Son Vida i altres indrets ha patit la dèria constructora més salvatge que hom pugui imaginar. I aquest no és un cas aïllat. La Junta de Govern del Collegi d'Arquitectes de Balears també feia sentir la seva veu en tot el que fa referència al projecte per al front marítim de Palma qüestionant alguns aspectes del pla de l'Ajuntament de Ciutat. Especial rellevància tenen els apartats dedicats a la futura ampliació del Moll Vell i a la proposta de convertir l'històric Moll en lloc d'atracament de grans transatlàntics.

Aquest ritme vertiginós en la construcció ha significat l'arribada de 200.000 nous immigrants en els darrers vint anys. A tot això s'ha d'afegir els residents europeus en situació d'illegals i els que vénen des dels Països del Tercer Món. De seguir amb el ritme salvatge de desenvolupament que comentam en els propers anys necessitarem 300.000 treballadors més (amb els seus familiars). On es vol arribar amb aquest model de creixement illimitat?

Paraules, discursos i moratòries s'obliden. Joan Buades ha declarat a la premsa: "Sin ecotaxa y sin cambio territorial. Francesc Antich corre el riesgo de alcanzar el 2003 sin demostrar que el medio ambiente es la prioridad política del gobierno progresista".

En una nova demostració de surrealisme sublim, Celestí Alomar, conseller de Turisme del Govern que ens va prometre controlar el desgavell actual, defensa la "necessitat" que les Illes comptin amb més camps de golf.

Sortosament no tot són silencis còmplices en el nostre Parlament i Els Verds ja han protestat demanant en el Ple de la nostra principal institució explicacions damunt tants d'incompliments. Els Verds, "que formen part del Govern de les Illes" -diu Joan Buades-, estan especialment interessats a saber si el Conseller [Celestí Alomar], en fer rodes de premsa amb portaveus de la CAEB a favor del creixement del nombre de camps de golf, ho fa en nom del Govern de les Illes Balears o les seves paraules eren només a títol individual de Conseller sectorial.

Els Verds afirmen, en comunicat oficial de la seva organització signat a Eivissa el 25-II-02, que: "consideren un error que alguns Consellers progressistes comencin a fer declaracions procamps de golf quan s'acosten les eleccions. Això no fa més que confirmar la idea que la majoria de polítics i partits són intercanviables: si el PSOE es presenta a les eleccions amb el mateix objectiu procamps de golf del PP... què podem esperar com a canvi territorial la ciutadania i l'ecologisme?".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí