Miquel López Crespí - Memòria històrica

(1 vídeo) És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!

La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Blai Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

...polítics amb distints càrrecs i de distint color polític se sumaren a les reivindicacions de la Plataforma, de forma clara i contundent. Un any després, però, alguns han perdut la contundència i altres s'han dedicat a posar traves. (GOB)

Un any després de la 7ena marxa pel Tren, els polítics no han complert la seva paraula

La Plataforma en Defensa del Tren demana al Govern de les Illes Balears més valentia i rapidesa i a l'Ajuntament de Manacor que no posi traves a l'extensió del tren fins a Cala Rajada.

Avui es compleix un any de la Marxa pel Tren que dia 8 de juny de 2008 recorregué les vies del tren des de Manacor i des de Cala Rajada fins a l'estació de Sant Llorenç per reclamar, i ja feia 10 anys, el retorn del tren de Llevant.

A la marxa de fa un any, i també durant tota la campanya de preparació de la caminada reivindicativa, polítics amb distints càrrecs i de distint color polític se sumaren a les reivindicacions de la Plataforma, de forma clara i contundent. Un any després, però, alguns han perdut la contundència i altres s'han dedicat a posar traves. Des de la Plataforma els volem recordar les seves paraules i animar-los a fer realitat, d'una vegada per totes, l'arribada del tren a Cala Rajada.

· PP, en paraules del batle de Manacor, Antoni Pastor.

Dia 13 d'abril de 2008, a la presentació de la Marxa, declarà “Som aquí perquè hem de ser solidaris amb tots els municipis gràcies als quals el tren va tornar a Manacor. Serem aquí sempre per reivindicar aquest mitjà de transport que ha tengut tanta acceptació i que ha estat tan bon per als ciutadans”

Els seus actes han anat en una direcció contrària a les paraules: d'ençà de la presentació del tren tram en superfície al seu pas per Manacor, el batle s'ha fet la víctima i s'ha negat a parlar amb la Conselleria, negant-se a estudiar una proposta que des de la plataforma creim bona per als manacorins i, sobretot, imprescindible per garantir la connexió real de Cala Rajada amb Manacor i Palma amb tren.

· Bloc, en paraules del Conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori, Gabriel Vicens.

Dia 8 de juny, a l'estació de Sant Llorenç, afirmà que aquella seria la darrera marxa perquè “ estam convençuts que durem el tren a Artà i...les obres, a l'estiu de l'any que ve (2009) ja podrien iniciar-se”

Però les obres no s'han iniciat. Demanam que la Conselleria tregui a concurs l'adjudicació del projecte de tren Artà - Manacor sense més dilació, i que també presenti el projecte d'extensió fins a Cala Rajada.

· PSOE, en paraules de la Consellera d'Agricultura i Pesca, Mercè Amer.

“Ara sí, aquest Govern vol el tren”.

I és que el pacte de governabilitat que signà Francesc Antich amb la resta de partits, recull “Donar prioritat al transport públic amb el desplegament del ferrocarril fins a Alcúdia i Artà-Cala Rajada, a la viabilitat d'una línia pel migjorn de Mallorca, als tramvies a l'aeroport, Badia de Palma i les Badies del Nord de Mallorca, i a les iniciatives intermodals que també inclouen el bus.”, però aquesta declaració ha quedat, de moment, només en paraules.

· UM, en paraules del Conseller de Medi Ambient Miquel Àngel Grimalt.

“Molt bona aquesta iniciativa de fer arribar el tren fins a Artà i Capdepera”.

Però UM no ha tengut cap mirament en emprar el tren com a moneda de canvi en les seves disputes internes i amb la resta de partits del pacte, anteposant les seves postures de demostració de força a l'interès general de la comarca de Llevant i de la mobilitat a Mallorca.

Un any després de la Marxa, és hora de fer balanç. Com demostren les declaracions prèvies a la reivindicació, tots els partits consideren el retorn del tren al Llevant una cosa bona i necessària. És hora de complir amb la paraula i passar als fets.

Web GOB