Miquel López Crespí - Memòria històrica

L'amagatall i la novel·la històrica mallorquina.

"La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius". (Miquel Ferrà Martorell)

Per Miquel Ferrà Martorell, escriptor.

Jugar als amagatotis amb la mort. Sentir a l'altra banda del mur les passes dels botxins o els lladrucs dels cans trescadors. Esser un home-pou, un home armari, un home-paret, un home-cova. L'existència obscura d'una pagellida o d'un caragol. Viure dies i més dies en el silenci i la foscor, segellats els llavis, emboirats els ulls, i no poques vegades, quan l'amagatall és molt estret, en posició fetal. Se'n donaren molts casos. I l'escriptor en crea un més com homenatge a tots els altres. I un amagatall és prolífic en pensaments, en converses interiors, en auto-col·loquis i la vida de les paraules silencioses esclata com una palmera de focs d'artifici. Total i absoluta introsprecció. Les angoixes es materialitzen, els somnis cobren forma i tot un univers de sentiments i sensacions balla estret, molt estret, reclòs, dins el maleït amagatall. Però l'experiment reclama tot un laboratori del llenguatge i mentre avançam, quasi diria millor, navegam, per les pàgines de López Crespí ens hem de congratular de trobar-hi un ofici autèntic d'escriptor. La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius.

Miquel López Crespí, amb aquesta aportació a la nostra literatura, ens ofereix un bon llibre, un llibre certament recomanable. Els probables defectes, des de l'òptica de segons qui, ja que aquest autor no és simpàtic a tothom, derivi, potser, de les seves virtuts i és aquesta fixació per la guerra civil, la dictadura franquista i els anys de la clandestinitat. Però com pot un autor renunciar als trets que conformen la seva trajectòria vital? Com pot un autor fer punt i apart, tatxó i compte nou, des d'un cim d'ona aixecada per lectors i crítics? Història, psicologia, ètica, estètica, tot barrejat amb rebull d'emocions que calen profundament, n'és el combinat literari, l'encert, quan tants d'altres amb ínfules gongorines fan cala buida.

Pensam que aquesta novel·la de Miquel López Crespí (1) és una de les aportacions més importants d'un autor contemporani mallorquí als fets que s'esdevingueren a les Illes en els anys de la guerra i postguerra. López Crespí en sap treure profit tot inspirant-se en un fet real esdevingut a la seva població d'origen. Al llarg de les nostres lectures literàries n'hem conegut molts d'amagatalls, el d'Anna Frank entre d'ells i ja de sortida tenen aquests el nucli del misteri entès com efecte poètic. Poesia i misteri, denúncia i investigació formal, troballes del llenguatge, efectes inesperats de lèxic i imaginació creadora. Vet aquí alguns dels detalls que fan de L'amagatall una de les obres bàsiques de la literatura mallorquina actual. A partir de la fosca creadora de l'amagatall l'home emboscat, amagat, soterrat en vida mou la llum, la vitalitat que neix d'un intel·lecte actiu, i més que actiu, dinàmic. Aleshores codifica totes les nostàlgies i connota tota casta de factors efectius, històrics i culturals. Les evocacions personals determinen una àmplia visió del món i fan amb efectes de clara intensitat, que brollin paraules noves que donen nou sentit a l'angoixa de l'home i de la humanitat o que tornin al present somnis de pàtria nova, la utopia mai no assolida pels homes justos d'aquesta terra calcigada per cínics i malfactors. L'amagatall ve carregat de mils valors simbòlics com aquella Roma entrevista pel poeta Alberti. Aquesta visió del món tan personal i suggestiva no s'enganya ni vol enganyar i, com diria Ortega i Gasset, aquí l'escriptor "contempla el panorama de la vida i de la cultura des del seu cor".

(1) L'amagatall. Premi Miquel Àngel Riera de Narrativa 1998. Col·lecció "Tià de Sa Real", núm. 55. Publicacions de Sa Nostra, Caixa de Balears.

Publicat en la revista l'Estel (15-VIII-1999)

El conseller de Vivienda y Obras Públicas, Jaume Carbonero (PSOE), contrató ‘a dedo’ por 12.000 euros al también arquitecto Francisco Pizá Alabern, para revisar un proyecto que ambos habían redactado antes de que Carbonero ocupara su actual cargo público. Se trata de la ordenación urbana del antiguo cuartel militar de Son Busquets, en Palma, que diseñaron Pizá y el propio conseller en la pasada legislatura, por encargo del Gobierno socialista en Madrid. (Diario de Mallorca, 5-V-09)

Carbonero contrata a un compañero para un proyecto en el que ambos trabajaron

El conseller adjudicó ‘a dedo’ por 12.000 euros la nueva ordenación urbanística de Son Busquets

MATEU FERRER. PALMA.

El conseller de Vivienda y Obras Públicas, Jaume Carbonero (PSOE), contrató ‘a dedo’ por 12.000 euros al también arquitecto Francisco Pizá Alabern, para revisar un proyecto que ambos habían redactado antes de que Carbonero ocupara su actual cargo público. Se trata de la ordenación urbana del antiguo cuartel militar de Son Busquets, en Palma,?que diseñaron Pizá y el propio conseller en la pasada legislatura, por encargo del Gobierno socialista en Madrid. En concreto, Carbonero y Pizá fueron contratados en 2006 por el Ministerio de Defensa para redactar el plan especial para el desarrollo urbanístico del antiguo acuartelamiento de la carretera de Valldemossa. El encargo partió de la Gerencia de Infraestructura y Equipamiento de la Defensa, a cuyo frente estaba el también mallorquín y socialista Joan Mesquida. Según este proyecto, en el nuevo urbanizable se preveía la construcción de 1.662 viviendas, el 52% de las cuales (852) serían destinadas a protección oficial, para una población en torno a los 5.000 nuevos habitantes. La zona también albergaría varios equipamientos públicos, como un centro de salud, parques y un colegio, mientras que un solar se reservaría para levantar una iglesia católica.

El Ayuntamiento de Palma, a la sazón gobernado por el PP con mayoría absoluta, aprobó inicialmente esta nueva ordenación urbanística en noviembre de 2006. Sin embargo, su tramitación quedó paralizada y con la llegada al gobierno municipal del nuevo equipo comandado por Aina Calvo (PSOE), se optó por reducir aún más la edificabilidad en la zona. Tras alcanzar un acuerdo para ello con el ministerio de Defensa, Carbonero, ya desde su puesto como conseller, eligió a su ex compañero de proyecto para acometer la modificación del mismo. Así, este arquitecto fue contratado para una "asesoría técnica para la elaboración de un avance de ordenación urbana de Son Busquets", por un importe de 12.000 euros. Esta cantidad permitió al conseller adjudicar el contrato legalmente sin convocatoria pública.

Posteriormente, la Conselleria de Carbonero adjudicó otro contrato a Pizá, también de 12.000 euros –de nuevo la barrera para eludir el concurso público–. Fue por el mismo concepto, aunque ahora en el antiguo recinto militar de Son Simonet, próximo al de Son Busquets, y en el que también se debe levantar una urbanización. El conseller afirma que en esta ocasión él no participó en el proyecto.

Diario de Mallorca (5-V-09)

El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero

Els desastres de Jaume Carbonero

La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Jaume Carbonero contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)

Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant. (Miquel López Crespí)

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.

S'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.

Miquel López Crespí

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Les gran mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 1967-69, la fundació posterior de Il Manifesto i tots els altres partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària italiana, redescobrien -igual que l'OEC a l'estat espanyol- l'herència autèntica del marxisme revolucionari (herència ofegada per dècades de ferotge estalinisme). Es tractava de marxar, en la pràctica diària, pel camí de recuperar l'autonomia obrera, l'autonomia de la classe segestrada fins aleshores per burocràcies sindicals i polítiques que feien de l'usdefruit de poltrones i sous institucionals, el nucli del seu discurs polític". (Miquel López Crespí)

Records de la Itàlia roja. Gramsci i els Consells Obrers. (i II)

Amb els anys nous elements s'afegiren a les reflexions dels comunistes italians: primer l'exemple de la revolució cubana; l'experiència posterior de la Revolució Cultural xinesa i el qüestionament de l'aparell burocràtic del PC xinès que proposava Mao; el mateix maig del seixanta-vuit; les experiències "soviètiques" a l'Estat espanyol (el naixement d'un nou moviment obrer mitjançant les primitives Comissions Obreres, encara no dominades pels estalinistes), anaven fent veure a l'avantguarda treballadora i estudiantil italiana que ni tan sols les tendències més d'esquerres del PCI, tipus Ingrao, no podien donar resposta al nous problemes que la revolució a Occident plantejava.

Les gran mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 1967-69, la fundació posterior de Il Manifesto i tots els altres partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària italiana, redescobrien -igual que l'OEC a l'estat espanyol- l'herència autèntica del marxisme revolucionari (herència ofegada per dècades de ferotge estalinisme). Es tractava de marxar, en la pràctica diària, pel camí de recuperar l'autonomia obrera, l'autonomia de la classe segestrada fins aleshores per burocràcies sindicals i polítiques que feien de l'usdefruit de poltrones i sous institucionals, el nucli del seu discurs polític.

És quan -tant a Itàlia com aquí, a Catalunya, a l'estat espanyol- es redescobreix el primitiu Gramsci dels Consells Obrers. Els comunistes de finals dels seixanta ens trobam amb una història amagada per l'estalinisme i els seus sequaços intellectuals. Les burocràcies partidistes (especialment la socialdemocràcia i l'estalinisme) ens havien amagat que la revolució d'octubre era la revolució dels soviets, dels Consells Obrers, de l'autonomia obrera. És a partir d'aquest retrobament amb el Gramsci del poder obrer, amb el Lenin dels Soviets, amb el Troski antiburocràtic, amb tots els pensadors que teoritzaren i portaren a la pràctica el poder obrer i la creació de la nova democràcia proletària a l'URSS, que es comencen a bastir noves estratègies anticapitalistes molt allunyades del possibilisme electoralista postestalinista. És a partir d'aquesta nova lectura del marxisme i de les revolucions, que es va constatant el camí sense sortida al qual ens ha portat -al món sencer- l'estalinisme (el moviment comunista internacional oficial que controla el PCUS, és a dir, la policia política de la nova burgesia "roja" que ha usurpat el poder al proletariat).

El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme

Explicàvem una mica més amunt que, a Catalunya, a les diverses nacions de l'estat espanyol, els marxistes revolucionaris (els hereus del POUM) havíem avançant més que els italians en el descobriment de totes aquestes mancances, de tots aquests entrebancs a la revolució socialista que posaven en els defensors de la burocràcia soviètica (els P"C"s oficials, parlamentaris, que cobraven -per a mantenir el sistema- de les seves respectives burgesies nacionals). Per això mateix, en aquest capítol que comentàvem de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), dèiem: "Però una cosa em quedava clara, a finals dels anys seixanta: l'amor de la infantesa -el PCE, la meva 'malaltia infantil' per la qual m'havien detingut tantes vegades d'estudiant-, restava, des del maig del 68, com a una cosa absolutament desfasada i que no podia donar resposta al repte capitalista. Ara ja era una evidència que Carrillo no anava més enllà d'una simple democràcia burgesa formal, i que el socialisme, en la seva boca, només era una frase per a emprar els diumenges, davant la pobra militància, encegada encara pel record dels fets heroics de la resistència antifeixista o la guerra. El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme.

'A l'Estat les assemblees d'obrers, d'estudiants, de veïns, esdevenien una forma de lluita nova, que no tenia res a veure amb l'esclerosi del centralisme democràtic tradicional. En Carrillo volia dirigir tot aquest potencial de lluita antisistema vers el pacte amb els sectors "moderats" del feixisme. Nosaltres, l'esquerra revolucionària, volíem atènyer el socialisme, l'autodeterminació de les nacionalitats, una forma de vida diferent, més creativa, allunyada del consumisme barroer que destruïa la nostra natura i ens feia esclaus d'objectes inútils i contaminants. Optàrem per l'herència del maig del 68".

I fent aquesta opció era quan ens trobàvem amb els companys italians de Potere Operaio o Lotta Continua que també havien fet aquesta opció.

Pel maig de 1976 vaig demanar al secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), el meu bon amic Josep Capó, si em donarien "permís" per marxar unes setmanes a Itàlia

Ara, sis anys després d'haver escrit aquestes opinions, revisant el meu arxiu fotogràfic, sortosament he trobat un munt de fotografies d'aquells anys que m'han fet recordar tot el que vaig narrant. Records de viatges a Londres, a París, a Irlanda... Les fotografies que ara illustren aquest article són del Festival de les Joventuts Comunistes Italianes: la reunió anual que, a diversos indrets d'Itàlia, celebraven les joventuts berlinguerianes (les del "compromís històric" amb el Vaticà).

Pel maig de 1976 vaig demanar al secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), el meu bon amic Josep Capó, si em donarien "permís" per marxar unes setmanes a Itàlia. No era cap viatge "oficial" de l'organització, ni molt manco! Li deia si hi havia cap problema si marxava perquè, a les darreries de la dictadura, quan es començava a covar el pacte entre oposició domesticada i franquisme reciclat (per allò de poder fruir de sous i poltrones) no semblava gaire correcte -revolucionàriament parlant- anar uns dies de vacances. En aquella temps es militava amb "dedicació exclusiva". Gairebé no hi havia vida particular. Malgrat que el sector obrer era el menys afectat per la militància absoluta. Nosaltres -estudiants, intellectuals, professors...- amb allò que "encara no havíem format una família" -la "sagrada família" mai no qüestionada per cap sector de l'esquerra- havíem d'estar sempre al tall: reunions, viatges a la recerca de la propaganda, pintada de cartells, redactar manifestos, fulls volants, recitals per a recollir diners per al partit... Pel que fa als obrers -o almanco per a la majoria-, bastava que "complissin" assistint a la reunió de cèllula setmanal o repartint -quan podien- alguna octaveta. I, encara quan, molt de tard en tard, els altres sectors -estudiants, mestres, professionals...- fèiem arribar les nostres tímides protestes a la direcció se'ns feia callar per... "petitburgesos" que "no enteníem les necessitats del proletariat!".

En el fons eren les restes de l'economicisme més vulgar i barroer que tant havia blasmat Lenin en el Què fer?

Josep Capó, el secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), no em posà cap entrebanc al viatge. No era un d'aquests obreristes que tant abundaven en el partit. Per cert: molts d'aquests "criticons" amb els intellectuals "petitburgesos" (es a dir: amb els militants als quals interessava el cinema, el teatre, la literatura) els hem vist més endavant treballant per als sectors més reaccionaris del PSOE o... fins i tot per al PP! Vet aquí el que era la "consciència de classe" dels que tenien calls a les mans. Una faula tot plegat!

Deia que Josep Capó m'animà, ja que sabia el fruit personal i (indirectament) per al partit que podria treure d'unes setmanes d'estreta relació amb els berlinguerians de les joventuts comunistes italianes o amb gent de Lotta Continua o de Democrazia proletaria.

En Mateu Morro -aleshores un dels homes més oberts del comunisme mallorquí (OEC) i que militava en el mateix front on jo feinejava: el front d'estudiants- també m'animà a marxar. Amb en Mateu (i a part de les reunions orgàniques de l'organització) ja havíem discutit a fons el llibre de Maria Antonieta Macciocchi Gramsci y la revolución de occidente. El nostre partit (l'OEC) no era gens estalinista amb el que feia referència a les possibles lectures (per part dels seus militants) dels clàssics del pensament revolucionari mundial.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria històrica del postfranquisme (Web Ixent – Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)