Miquel López Crespí - Memòria històrica

Moll ens permet una inicial aproximació a Joan Coromines (El que s'ha de saber de la llengua catalana!), Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Salvador Galmés, Josep M. Llompart de la Peña, Manuel de Pedrolo, Alexandre Cirici Pellicer, Enric Moreu-Rey, Jaume Vidal Alcover, Miquel Porter-Moix, Ferran Soldevilla, Jordi Sarsanedas... Alhora que les traduccions que s'hi publiquen de Samuel Beckett, Carlo Goldoni, Thomas Mann, Miquel Maurette, etc, ens aproximen als corrents més importants de la literatura universal. (Miquel López Crespí)

L' Editorial Moll ha fet 75 anys: homenatge (I)

Record a la perfecció la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, dels llibres que editava Francesc de B. Moll en la collecció "Les Illes d'Or". Parl d'obres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del lector".

La tasca d'editor de Francesc de B. Moll duta a terme en els anys de la més fosca repressió franquista (el quadrienni 1949-1952) és fonamental per a anar creant els fonaments de la represa culturals dels anys seixanta. Alhora que la titànica capacitat de feina de Francesc de B. Moll prosseguia la tasca del Diccionari i s'anaven publicant les Rondaies de mossèn Alcover, la collecció "Les Illes d'Or" arribava al número 50. Els eixos de la feina cultural d'aquest quadrienni, en paraules del mateix Francesc de B. Moll, eren els següents (vegeu Els altres quaranta anys. pàg. 128): "1ª, demostrar que, a més de les rondaies, es podien llegir en mallorquí altres coses, que eren poesia, teatre, novella i assaig, o sigui, les quatre branques bàsiques d'una literatura;

'2ª, mantenir i escampar les obres dels grans autors, alguns dels quals eren coneguts de molt abans però poc divulgats (com Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel Sants Oliver) i altres que eren pràcticament inèdits (com Salvador Galmés i Ruiz Pablo).

'i 3ª, donar a conèixer els autors vivents i els valors nous, que eren el ferment i l'estímul de la continuïtat: aquest era el cas de Guillem Colom amb Cançons de la terra, de Marià Villangómez amb Terra i somni, de Joaquim Verdaguer amb Tres històries ferestes, de Joan Bonet amb Els nins, de Llorenç Moyà amb La bona terra, de Llorenç Villalonga amb La novella de Palmira, de Gafim amb Tres viatges amb calma, de Blai Bonet amb Entre el coral i l'espiga, i de l'Antologia collectiva de poetes de postguerra amb comentari de Manuel Sanchis Guarner".

En Literatura catalana contemporània(Curial, 1971) i en l'apartat "Filòlegs i erudits" (pàg. 419), Joan Fuster escrivia, en reconeixement de la tasca del nostre lingüista: "Francesc de B. Moll (Ciutadella, 1903), deixeble i collaborador d'Antoni M. Alcover, ha publicat molts treballs de dialectologia, onomàstica, història de la llengua, fonètica, etc: Gramática histórica catalana (1952), Els llinatges catalans (1959), Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968). Fóra impossible de citar-los tots. Ha continuat i ha acabat el monumental Diccionari català-valencià-balear d'Alcover, que, en les seves mans, ha guanyat una severitat científica impensable en el famós canonge de Manacor. Moll ha incorporat el Diccionari a l'ortodòxia ortogràfica de l'Institut. Des de Mallorca, a més, ha dut a terme una heroica tasca editorial -les Biblioteques 'Les Illes d'Or' (1934), 'Raixa' (1954), 'Els treballs i els dies' (1963)...- d'una importància encara no prou valorada".

Efectivament, el naixement i consolidació de la collecció de llibres de butxaca "Raixa" (juliol de 1954) marca una fita encara no prou valorada en la història de la represa cultural esdevinguda de mans de Francesc de B. Moll. Freqüentar Llibres Mallorca en temps de la dictadura ens permet anar formant, a poc a poc a conseqüència de les nostres minvades possibilitats econòmiques, la nostra "biblioteca bàsica" d'autors catalans. Moll ens permet una inicial aproximació a Joan Coromines (El que s'ha de saber de la llengua catalana!), Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Salvador Galmés, Josep M. Llompart de la Peña, Manuel de Pedrolo, Alexandre Cirici Pellicer, Enric Moreu-Rey, Jaume Vidal Alcover, Miquel Porter-Moix, Ferran Soldevilla, Jordi Sarsanedas... Alhora que les traduccions que s'hi publiquen de Samuel Beckett, Carlo Goldoni, Thomas Mann, Miquel Maurette, etc, ens aproximen als corrents més importants de la literatura universal.

Amb la perspectiva que ens donen els anys, podem afirmar que Llibres Mallorca era l'indret que ens obria la porta a tots els misteris, als enfonys ocults de la nostra cultura, la "base d'operacions" des de la qual podíem furgar en un ric passat cultural que ens negava la dictadura. Posteriorment, amb l'edició (sempre a l'Editorial del senyor Francesc) de Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975), valuoses memòries que incomprensiblement no han estat reeditades encara, poguérem anar avançant en la història de la recuperació de les nostres senyes d'identitat. Són els nostres anys, diríem-ne de "formació": lectura dels clàssics del pensament socialista català i internacional, la primera militància dins organitzacions de lluita antifeixista i, també, de les primeres detencions i dificultats amb la policia política. De tot això n'hem parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Facerias era un home d’acció. Però també era un bon organitzador, d’una altra manera no hauria sobreviscut tant de temps. Va néixer a Barcelona, el 6 de gener de 1920. El 1936 era afiliat al sindicat de la Fusta de la CNT i a les Joventuts Llibertaries del Poble Sec. En començar la guerra s’allistà a la Columna Ascaso i lluità al front d’Aragó. En les acaballes de la guerra, l’any 1939, fou fet presoner. La seva parella i filla petita marxaren cap a França i no es va tornà a sapiguer rés. Probablement perderen la vida en el camí.

51 Aniversari de l'assesinat de Facerias a Nou Barris

Josep Lluís Facerias va morir a en una emboscada que les forces de seguretat del Estat l’hi van parar el 30 d’agost de 1957 (demà fa 51 anys) a l’encreuament dels carrers Pi i Molist i Pg. Verdum. Al que ara anomenem districte de Nou Barris i llavores era les afores de Sant Andreu. Al terra de la Plaça de las Madres de Mayo una placa ho recorda ...

Era conegut com a “Face” o “Petronio” i fou, juntament amb Quico Sabater un important guerriller urbà en la dècada dels 40 i 50. La lluita del franquisme contra la republicà no acabà el 1939. La repressió no es va aturar, i en aquest context apareix el maquis. Recolzat a Catalunya per la proximitat amb la frontera de l’Estat francès.

Facerias era un home d’acció. Però també era un bon organitzador, d’una altra manera no hauria sobreviscut tant de temps. Va néixer a Barcelona, el 6 de gener de 1920. El 1936 era afiliat al sindicat de la Fusta de la CNT i a les Joventuts Llibertaries del Poble Sec. En començar la guerra s’allistà a la Columna Ascaso i lluità al front d’Aragó. En les acaballes de la guerra, l’any 1939, fou fet presoner. La seva parella i filla petita marxaren cap a França i no es va tornà a sapiguer rés. Probablement perderen la vida en el camí.

Facerias va anar a parar a diferents camps de concentració i de treball i en arribar la seva lleva va passar de presoner a soldat, a l’unitat de transports militars a Barcelona. Es va llicenciar el 1945.

S’incorpora al sindicat d’Indústries gràfiques de la CNT i treballa de cambrer. Dedicat en el seu temps lliure a l’activitat clandestina. Acabava la Segona Guerra Mundial i s’esperava que fos el preludi de la caiguda de la dictadura. Un moment per intensificar la resistència interior a partir dels Grups de Defensa.

Col•labora i treballa en molts projectes i fou detingut el 1946 i alliberat el 47. El mateix any 1947 organitzà un grup guerriller i duen a terme la primera acció. Atraquen la fabrica Hispano-Olivetti. Els atracaments tenien per objectiu “requisar” els fons necessaris per a continuar la lluita, però també per sufragar despeses polítiques (edició de propaganda, ...) i solidàries (diners per els presos i els seus familiars, ...). La manca de recursos, juntament amb les constants caigudes i detencions, son una constant dels grups de guerrilla urbana.

El grup de Facerias també organitza sabotatges i actes de resistència però el seu treball no podia estar al marge de les disputes internes al moviment llibertari.

En moltes ocasions van estar a punt de detenir-lo o de matar-lo i no foren pocs els seus companys que van caure. Ja sigui per participar en activitats polítiques, establir contactes, o per desaparèixer en els moments més compromesos, en Facerias creuava de vegades els Pirineus.

El 1952 ho va tornar a fer. Però ara ni a França es trobava segur. La possibilitat de que pogués ser extradit davant la passivitat de uns dirigents anarquistes que no l’hi tenien simpatia (l’any 53 desautoritzarien la lluita armada), el decidí a traslladar-se a Itàlia. On va formar part dels Grups Anarquistes d’Acció Proletària.

Facerias tingué una actuació destacada i polèmica en el anarquisme italià. Per una banda patrocina l’iniciativa de fer un Campament-Trobada de la Joventut anarquista. Però per l’altra banda els seus mètodes “d’expropiació” donaven lloc a confusió. A Itàlia el anarquisme no era clandestí i per tant atracar bancs no encaixava amb la seva realitat. Per una altra banda, Facerias, com a guerriller a temps complert (com a perseguit per la policia no podia ser guerriller i treballador a l’hora), vivia també dels fruits de la “expropiació”. Això generava mals entesos amb els seus col•laboradors italians, i permetia a els seus detractors de desqualificar la seva feina política.

Facerias tornà a Barcelona. Inicialment havia de tornar amb Quico Sabater però aquest l’hi posa com a condició que no parles amb la direcció del moviment anarquista a França. En fer-ho Quico considerà que havia actuat de manera deslleial cap a ell.

Facerias es van amagar a una cabana-xalet entre els arbres de Sant Medir. Els companys amb els que travessa la frontera foren detinguts. Però el no ho sàvia quan el matí del 30 d’agost de 1957 es dirigia cap a una cita a Pi i Molist amb Passeig Verdum, davant del Mental (actual Seu del Districte). L’hi disparen, no veu d’on. Està ferit, i el tornen a disparar. Facerias prova de fugir i salta es deixa caure per la rampa d’un solar quatre metres per sota del carrer. Prova de treure una bomba de mà, però els trets continuen, de les finestres de la vorera del davant i del carrer Nil. Facerias cau, mort amb la bomba a la mà i amb nou impactes de bala.

A les finestres, terrats i carrers adjacents la policia i la Guàrdia civil. L’emboscada ha estat un èxit. Facerias es mort. Només queden dos grups guerrillers a Catalunya, el de Quico Sabater i el de Ramon Vila Capdevila.

Blog Miquel Roman (VilaWeb 29-VIII-08)

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)

Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40.

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Des del GOB consideram que ja hi ha prou camps de golf a Mallorca. Que els impactes que representa la construcció de camps de golf no compensen la destrucció de més àrees rurals o espais naturals de l'illa, i que els arguments que s'han exposats durant tants anys per part de promotors, constructors i urbanitzadors, no justifiquen l'autorització de més camps de golf. (GOB)

Mallorca no necessita més camps de golf

Mallorca ja té prou camps de golf i cal preservar les àrees rurals i els recursos hídrics per damunt dels projectes que destrueixen i hipotequen el territori.

El GOB presenta l'informe "Els camps de golf a Mallorca" amb informació actualitzada i mapes sobre camps de golf existents, projectes i canvis en la normativa relativa a aquests projectes. Així mateix presenta informació detallada dels impactes d'aquests projectes, tant des del punt de vista territorial i paisatgístic (amenaça a àrees rurals, destrucció d'espais naturals, il·legalitats associades a aquests tipus de projectes..) com des del punt de vista, especialment, de la seva afectació als recursos hídrics.

ELS CAMPS DE GOLF A MALLORCA