Miquel López Crespí - Memòria històrica

Facerias era un home d’acció. Però també era un bon organitzador, d’una altra manera no hauria sobreviscut tant de temps. Va néixer a Barcelona, el 6 de gener de 1920. El 1936 era afiliat al sindicat de la Fusta de la CNT i a les Joventuts Llibertaries del Poble Sec. En començar la guerra s’allistà a la Columna Ascaso i lluità al front d’Aragó. En les acaballes de la guerra, l’any 1939, fou fet presoner. La seva parella i filla petita marxaren cap a França i no es va tornà a sapiguer rés. Probablement perderen la vida en el camí.

51 Aniversari de l'assesinat de Facerias a Nou Barris

Josep Lluís Facerias va morir a en una emboscada que les forces de seguretat del Estat l’hi van parar el 30 d’agost de 1957 (demà fa 51 anys) a l’encreuament dels carrers Pi i Molist i Pg. Verdum. Al que ara anomenem districte de Nou Barris i llavores era les afores de Sant Andreu. Al terra de la Plaça de las Madres de Mayo una placa ho recorda ...

Era conegut com a “Face” o “Petronio” i fou, juntament amb Quico Sabater un important guerriller urbà en la dècada dels 40 i 50. La lluita del franquisme contra la republicà no acabà el 1939. La repressió no es va aturar, i en aquest context apareix el maquis. Recolzat a Catalunya per la proximitat amb la frontera de l’Estat francès.

Facerias era un home d’acció. Però també era un bon organitzador, d’una altra manera no hauria sobreviscut tant de temps. Va néixer a Barcelona, el 6 de gener de 1920. El 1936 era afiliat al sindicat de la Fusta de la CNT i a les Joventuts Llibertaries del Poble Sec. En començar la guerra s’allistà a la Columna Ascaso i lluità al front d’Aragó. En les acaballes de la guerra, l’any 1939, fou fet presoner. La seva parella i filla petita marxaren cap a França i no es va tornà a sapiguer rés. Probablement perderen la vida en el camí.

Facerias va anar a parar a diferents camps de concentració i de treball i en arribar la seva lleva va passar de presoner a soldat, a l’unitat de transports militars a Barcelona. Es va llicenciar el 1945.

S’incorpora al sindicat d’Indústries gràfiques de la CNT i treballa de cambrer. Dedicat en el seu temps lliure a l’activitat clandestina. Acabava la Segona Guerra Mundial i s’esperava que fos el preludi de la caiguda de la dictadura. Un moment per intensificar la resistència interior a partir dels Grups de Defensa.

Col•labora i treballa en molts projectes i fou detingut el 1946 i alliberat el 47. El mateix any 1947 organitzà un grup guerriller i duen a terme la primera acció. Atraquen la fabrica Hispano-Olivetti. Els atracaments tenien per objectiu “requisar” els fons necessaris per a continuar la lluita, però també per sufragar despeses polítiques (edició de propaganda, ...) i solidàries (diners per els presos i els seus familiars, ...). La manca de recursos, juntament amb les constants caigudes i detencions, son una constant dels grups de guerrilla urbana.

El grup de Facerias també organitza sabotatges i actes de resistència però el seu treball no podia estar al marge de les disputes internes al moviment llibertari.

En moltes ocasions van estar a punt de detenir-lo o de matar-lo i no foren pocs els seus companys que van caure. Ja sigui per participar en activitats polítiques, establir contactes, o per desaparèixer en els moments més compromesos, en Facerias creuava de vegades els Pirineus.

El 1952 ho va tornar a fer. Però ara ni a França es trobava segur. La possibilitat de que pogués ser extradit davant la passivitat de uns dirigents anarquistes que no l’hi tenien simpatia (l’any 53 desautoritzarien la lluita armada), el decidí a traslladar-se a Itàlia. On va formar part dels Grups Anarquistes d’Acció Proletària.

Facerias tingué una actuació destacada i polèmica en el anarquisme italià. Per una banda patrocina l’iniciativa de fer un Campament-Trobada de la Joventut anarquista. Però per l’altra banda els seus mètodes “d’expropiació” donaven lloc a confusió. A Itàlia el anarquisme no era clandestí i per tant atracar bancs no encaixava amb la seva realitat. Per una altra banda, Facerias, com a guerriller a temps complert (com a perseguit per la policia no podia ser guerriller i treballador a l’hora), vivia també dels fruits de la “expropiació”. Això generava mals entesos amb els seus col•laboradors italians, i permetia a els seus detractors de desqualificar la seva feina política.

Facerias tornà a Barcelona. Inicialment havia de tornar amb Quico Sabater però aquest l’hi posa com a condició que no parles amb la direcció del moviment anarquista a França. En fer-ho Quico considerà que havia actuat de manera deslleial cap a ell.

Facerias es van amagar a una cabana-xalet entre els arbres de Sant Medir. Els companys amb els que travessa la frontera foren detinguts. Però el no ho sàvia quan el matí del 30 d’agost de 1957 es dirigia cap a una cita a Pi i Molist amb Passeig Verdum, davant del Mental (actual Seu del Districte). L’hi disparen, no veu d’on. Està ferit, i el tornen a disparar. Facerias prova de fugir i salta es deixa caure per la rampa d’un solar quatre metres per sota del carrer. Prova de treure una bomba de mà, però els trets continuen, de les finestres de la vorera del davant i del carrer Nil. Facerias cau, mort amb la bomba a la mà i amb nou impactes de bala.

A les finestres, terrats i carrers adjacents la policia i la Guàrdia civil. L’emboscada ha estat un èxit. Facerias es mort. Només queden dos grups guerrillers a Catalunya, el de Quico Sabater i el de Ramon Vila Capdevila.

Blog Miquel Roman (VilaWeb 29-VIII-08)

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)

Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40.

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)