Miquel López Crespí - Memòria històrica

Només la República podrà agrupar tota la població dels més diversos orígens cap a un objectiu comú. I serà catalana perquè naixerà al nostre país, sorgirà d'una voluntat profunda de la vida associativa dels més diversos racons de la nostra terra, un cop s'haurà organitzat políticament de manera col·lectiva. (Carles Castellanos)

És la República independent que ve...

Per Carles Castellanos i Llorenç, membre del FOCDA i de la Plataforma pel Dret a Decidir, i militant del Moviment de Defensa de la Terra. Publicat a El Punt el 10.6.08

Tota aquesta desorientació del món polític, tot aquest neguit de tants opinadors, tot aquest desassossec de tantes i tantes persones... no és altra cosa que la República catalana independent que ve... Talment com l'infant que al ventre de la mare marraneja i no acaba de sortir a la llum, així és el nou règim polític que vol i no acaba de venir.

Com es pot explicar, si no, la situació actual de desfici i fins de desgavell, en sectors importants i diversos de la nostra societat? Els mals que patim són ben coneguts però constatem dia rere dia que el sistema polític actual no ens ofereix els instruments necessaris per resoldre'ls, i per això es manifesten en forma d'un neguit social engabiat i ofegat.

Empitjorament de la situació social, destrucció de l'entorn, especulació galopant, espoliació fiscal, dèficits de serveis i d'infraestructures, afebliment social de la llengua, tergiversació i restricció dels drets democràtics... (Partits prohibits arbitràriament, joves represaliats per haver-se oposat a la monarquia i empresonats –com en Franki– per haver-se oposat als seus símbols, etc.). Tots són problemes coneguts i reconeguts de manera general però el règim parlamentari monàrquic espanyol ens impedeix, de manera frontal, d'abordar-los, tot barrant el pas a qualsevol sortida democràtica raonable.

La monarquia és justament el pretext i l'instrument de tota mena d'abús, d'injustícia i de manipulació. No té cap altra justificació que l'encotillament de la democràcia. El sistema monàrquic és la voluntat popular castrada, interferida, manipulada i emmordassada. Per això la úRepública vindrà, acabarà venint de manera inexorable. I vindrà per l'evolució dels fets, caurà «com la fruita madura». No hi ha cap altre mitjà de superar la mediocritat del moment present. Sabem a més que la República que ve serà catalana. I serà democràtica, federal i participativa. Només un règim construït de manera neta damunt la voluntat popular pot fer possible l'alliberament de les potencialitats. Només la República podrà agrupar tota la població dels més diversos orígens cap a un objectiu comú. I serà catalana perquè naixerà al nostre país, sorgirà d'una voluntat profunda de la vida associativa dels més diversos racons de la nostra terra, un cop s'haurà organitzat políticament de manera col·lectiva. La República vindrà com a simple resultat de la voluntat popular. En aquest cas la República que vindrà no serà, però, ni la tercera república «espanyola» (ni cap altra république française), perquè cap d'aquests règims no ens pot portar la llibertat i tampoc no hi ha cap seguretat que el sistema polític que prevalgui en el conjunt de l'Estat espanyol arribi a ser a curt o a mitjà termini el republicà.

Per aturar el desànim

Quin sistema pot reequilibrar la societat, harmonitzar les forces, alliberar les energies, quin sistema pot aturar el desànim, restablir la confiança? Només un sistema estrictament democràtic i igualitari pot afavorir la integració política de tota la població àvida de participació popular. La República és el sui iuris, és a dir, el govern d'un mateix basat en la no-dependència de cap altre home. I és, per extensió, l'expressió de l'autodeterminació, del dret de decidir dels pobles i les nacions. Si la República és tot això, i és també això el que vol la immensa majoria de la població catalana... per què no ha de venir?... Per què no ha d'arribar dins el simple termini de temps en què ens posem tots d'acord a voler-la i acollir-la? La República catalana és l'aire nou que tothom reclama i anhela. La República independent és l'única garantia de vida per al nostre país en un sistema econòmic democràtic, igualitari i participatiu, és salvar per al futur la nostra terra, les nostres costes, les nostres muntanyes, els nostres rius. És la pervivència de la nostra llengua en harmonia amb totes les que han vingut i vindran. És convertir la nostra cultura en el gresol de tota convivència.

No hem de tenir por perquè davant la voluntat de tot el poble no hi haurà res que ho pugui aturar. La República no ens ha d'espantar perquè la veiem venir, l'estem gestant, fins i tot sense saber-ho, en la nostra vida social de cada dia. Acabem, doncs, d'endreçar la nostra casa perquè ben aviat hi pugui veure la llum la llibertat.

Web Llibertat.cat

Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona

Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:

Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.

Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.

Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.

Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.

Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Girona

La traducció a l'anglès, a l'espanyol, al romanès o al rus de qualsevol obra literària catalana representa un ajut inesperat per a aquell autor. Una forma ben normal de promoció d'una obra determinada. Una promoció desinteressada que no té res a veure amb la creació de valors literaris ficticis, per simple amiguisme o per intercanvi de favors. Ni jo mateix ni molts dels meus amics i amigues escriptors, mancats de qualsevol mena de suport polític o mediàtic, no podem oferir res de res a l'editor; ni compra de llibres, ni proporcionar substancioses subvencions a l'editorial. L´únic que podem donar-li és un original creat amb il·lusió i amor. (Miquel López Crespí)

Els comissaris i el control de la cultura

A vegades els "controladors" de la nostra cultura es troben en situacions "complicades" i s'adonen que no ho poden vigilar tot. És el cas d'aquells premis que encara no són en les seves mans per a donar a amics i endollats, aquelles editorials, petites però de qualitat, que no són sotmeses al dictat dels seus interessos i actuen per lliure, a pit descobert i sense pensar solament en la promoció dels membres d'aquell clan o camarilla ni en les subvencions institucionals. Ho dic en relació a l'oferiment de José Luis Reina, l'editor de La Lucerna, de traduir a l'espanyol L'obscura ànsia del cor (Densa marea de tristeza, en la versió espanyola). És un fet "no controlat" pel comissariat. Un ajut per a qualsevol escriptor. La traducció a l'anglès, a l'espanyol, al romanès o al rus de qualsevol obra literària catalana representa un ajut inesperat per a aquell autor. Una forma ben normal de promoció d'una obra determinada. Una promoció desinteressada que no té res a veure amb la creació de valors literaris ficticis, per simple amiguisme o per intercanvi de favors. Ni jo mateix ni molts dels meus amics i amigues escriptors, mancats de qualsevol mena de suport polític o mediàtic, no podem oferir res de res a l'editor; ni compra de llibres, ni proporcionar substancioses subvencions a l'editorial. L´únic que podem donar-li és un original creat amb il·lusió i amor. La qual cosa vol dir igualment que José Luis Reina és un editor de debò, com els "antics", aquells que no publicaven llibres solament pels diners de la subvenció sinó que fins i tot exposaven les seves minvades reserves econòmiques en l'edició de llibres sense saber mai si algun dia podrien recuperar la inversió efectuada. José Luis Reina edita simplement perquè aquell original li ha agradat.

José Luis Reina em digué que, si comptava amb el meu vist-i-plau, volia portar endavant la feina de traducció amb l'ajut qualificat i inestimable de Pere Gomila, profund coneixedor de les literatures catalana i espanyola. No cal dir que aquests fets animen l'escriptor i faciliten que l'autor carregui piles per a una llarga temporada.

Que el mateix José Luis Reina i l'amic Pere Gomila volguessin portar endavant el projecte de traduir al castellà un dels meus llibres em seduí de seguida i, igualment que succeí fa deu anys quan el professor Díaz de Castro em demanà una obra per a editar a "Poesia de paper", també vaig pensar en L'obscura ànsia del cor. Dit i fet, vaig donar a l'amic Reina un exemplar del poemari guardonat a les Festes Nacionals de la Cultura Catalana Pompeu Fabra i, a poc a poc, la traducció anà avançant fins a esdevenir aquesta realitat que ja tenim a les mans.

La traducció de L'obscura ànsia del cor coincideix igualment amb un curiós i interessant cicle d'altres traduccions d'alguns dels meus llibres de poesia catalana. Concretament algunes traduccions al romanès, a l'anglès i a l'espanyol.

Anem a pams. A començaments de l'any 2003, i dins l'ampli projecte cultural de donar a conèixer els nostres poetes, el Consell Insular de Mallorca i la Fundació ACA editaven un disc compacte meu en la col·lecció "Veu de poeta". Era el número 9 de la col·lecció, i en aquest disc compacte hi ha una antologia formada per poemes del més de quinze poemaris publicats d'ençà l'any 1983. Record que em vaig encarregar d'enregistrar-los a la Fundació ACA, a Búger, una horabaixa de la tardor del 2002, i que per portar-ho endavant vaig comptar en tot moment amb el suport tècnic i amistós d'Antoni Caimari, l'amic i director de la Fundació. Evidentment un altre fet que, imagín, no degué agradar gaire a qui des de sempre ha fet feina per a marginar i silenciar els autors considerats "massa d'esquerres", qui sap si "dissolvents" d'unes determinades "essències" pures de la literatura i no sé quantes ximpleries i xirimandangues semblants.

El disc compacte anava acompanyat d'un petit opuscle que incloïa els poemes recitats per l'autor en tres idiomes: el català original i una traducció de les obres a l'espanyol i a l'anglès. La traducció a l'espanyol anà a càrrec de Nicolau Dols i de Gabriel de la S. T. Sampol, mentre que la versió a l'anglès era feta per la professora Julie Anne Wark Bathgate.

Era el mateix any que la professora Lavinia Dumitrascu m'anunciava la traducció d'uns altres poemes, encàrrec d'una de les revistes culturals més prestigioses de Romania, "Exponto", portaveu de la Unió d'Escriptors de Romania, publicació del Ministeri de Cultura amb el suport igualment de la universitat "Ovidius" de Constanta. Les traduccions de la professora Lavinia Dumitrascu foren publicades en el número 2 de la revista, corresponent als mesos d'abril-juny de 2005.

En el termini d'aproximadament un any, tenir a l'abast tan diverses i excel·lents traduccions era per animar qualsevol poeta. Com agrair la feina desinteressada dels diversos traductors? Pensava en la feina feta en silenci a Romania per la professora Lavinia Dumitrascu, en la de Nicolau Dols, Gabriel de S. T. Sampol, Julie Anne Wark Bathgate, Albert Herranz, José Luis Reina, Pere Gomila... A tot això hauríem d'afegir, i tan sols en el pla estrictament poètic, la publicació per Bromera Edicions del País Valencià del poemari Lletra de batalla que havia guanyat el Premi "Ibn Hazm" a Xàtiva i, més recentment El cant de la sibil·la per Brosquil Edicions, guanyador del Ciutat de Sagunt 2004.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Si els agermanats tenen una placa al que encara és la Plaça del Roser (o Rosari), lloc on habitava l’instador Joanot Colom, que va morir esquarterat i amb el cap penjat dins una gàbia al portal de la muralla de Palma fins al segle XIX és per obra i gràcia d’un regidor de dreta, el senyor Tous . L’esquerra política no ha tingut bemols en 35 anys de democràcia aparent , d’honrar la memòria dels seus, i encara ara no tenen valor per fer-ho. (Llorenç Buades)

En memòria dels revolucionaris que els "políticament correctes" volen que oblidem

Llorenç Buades Castell, Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

No hi ha a Palma, ni a cap lloc de Mallorca cap carrer en la memòria de Francesc Tomàs, membre del Consell federal de la Federació Regional Espanyola (AIT) i de la FTRE (AIT).

En 33 anys de postfranquisme, el franquisme és ben vigent a les plaques dels nostres carres i en canvi, no hi ha lloc per a les persones més representatives de la Mallorca que ha lluitat per una societat més justa.

L’aculturació franquista i també la democràtica, que a la fi, respon a la mateixa nomenclatura de poder, ha fet tot el possible perquè no hi hagués lloc per a la memòria de les insurreccions populars mallorquines i han venut el tòpic d’una Mallorca passiva, de la calma, perquè interessava als èlits dominants manipular ideològicament al poble.

Aquesta terra és ben lluny de ser una Illa en calma. La repressió feixista és una manifestació evident de la violència de les classes dominants i que la calma que volien era la dels cementiris que nodrien de víctimes innocents.

Ningú no ens instrueix dels poders mafiosos que en temps de la monarquia catalana-aragonesa, del regnat independent de Mallorca, dels Àustries o dels Borbons, han gaudit del poder i que han fet i desfet aprofitant la llunyania dels centres, situats a vegades a Barcelona o València , altres a Perpinyà, i després a Valladolid o Madrid.

Ningú no ens parla de les persones que amb el seu esforç traginaren les pedres per fer la paret seca que s’enfila muntanya amunt.

Algú ens parla del treball esclau ?. El treball esclau va servir i serveix a moltes famílies mallorquines benestants que han heredat els seus béns en bona part sobre la submissió, i va ser vigent durant totes les monarquies, la independent de Mallorca, les catalano-aragoneses, les dels Habsburg o les dels Borbons. I amb elles també hi va haver el Tribunal del Sant Ofici, que totes elles manteniren.

L’esquerra política ha cercat referents en el 1715, data en que perderem les institucions pròpies --pròpies de qui?-- del domini dels Àustries a favor de les centralitzades dels Borbons, però no solen dir que aquest darrer reducte d’oposició als Borbons, va deixar de resistir perquè el rei Carles III (d’Àustria) i el comte de Savellà ens van vendre en funció dels seus interessos. Tampoc ens han explicat que aquell domini institucional propi estava al servei de les màfies locals dels Descatlar o dels Burgues, dels Canamunt o dels Canavall, que moltes vegades s’imposaven als virreis imposats per la monarquia de torn.

Aquests no han de ser els referents de l’esquerra. Els nostres referents a Mallorca s’han de situar bàsicament en les revoltes foranes del segle XIV i XV, i en la Germania de Mallorca, el procés revolucionari que bastí organismes de poder popular durant els anys 1521 a 1523. Però volen que oblidem, i per això no tenim carrers que recordin Joanot Colom, que en temps de la República posava nom a l’actual Plaça d’Espanya.

Si els agermanats tenen una placa al que encara és la Plaça del Roser (o Rosari), lloc on habitava l’instador Joanot Colom, que va morir esquarterat i amb el cap penjat dins una gàbia al portal de la muralla de Palma fins al segle XIX és per obra i gràcia d’un regidor de dreta, el senyor Tous . L’esquerra política no ha tingut bemols en 35 anys de democràcia aparent , d’honrar la memòria dels seus, i encara ara no tenen valor per fer-ho.

Però qui sap a Mallorca qui era Francesc Tomàs ?.

Ho sabem els afiliats i afiliades d’un sindicat anarcosindicalista ?

Recuperem la nostra memòria. La de la història dels obrers i obreres. La primera secció de la Internacional Obrera es va fundar l’any 1869. Aquell mateix any va sortir als carrers de Mallorca, "El Obrero", "órgano de los que ganan el pan con el sudor de su frente" “El Obrero” va ser la primera publicació obrera de les Balears, dirigida per Francesc Tomàs, un picapedrer que era vice-president de l'Escola Democràtico-Republicana de Ciutat .Al mateix temps es posaven en marxa tres societats obreres a Ciutat, les dels sabaters, fusters i picapedrers

El mes de desembre de 1869 un manifest amb una tirada de 2000 exemplars anunciava la formació del Centre Federal de Societats Obreres de Palma. Signaven el manifest, Miquel Payeres, Josep Canyelles, Rafel Alemany, Vicenç Ramon,Josep Rosselló, Joan Sánchez , Lluc Nicolau, Antoni Fullana, Francesc Tomàs, Josep Valls i Josep Roca. Representaven societats de picapedrers, fusters, ebenistes, sabaters, teixidors i ferrers.

El mes de gener de 1870 es va anunciar la constitució d’una societat obrera a Alaró. Durant el primer trimestre de 1870 pintors, calafats, cistellers, forners, adobers, terrissers, argenters, folradors de vidre i corders s’adheriren al Centre Federal de Societats Obreres, adherit als principis de la Internacional Obrera (AIT).

El mes d’abril de 1870 el Centre Federal disposava de 520 sabaters, 151 teixidors, 130 fusters,tapissers i cadirers, 111 picapedrers, 85 adobers, 84 forners, 65 mestres d'aixa, 64 terrissers, 56 obreres, 56 ferrers, 51 obrers de Sa Vileta, 41 cistellers, 39 calafats, 35 capellers, 25 tipògrafs, 25 corders, 22 argenters, 21 esparters, 19 llauners, 14 vidriers, 13 fideuers.

En el Primer Congrés Obrer a l’Estat Espanyol el Centre Federal de Societats Obreres tenia 1627 cotitzants i representava un 10,6% de totes les cotitzacions en tot l'Estat.

Allunyem aleshores els tòpics envers la feblesa del moviment obrer a Mallorca i recuperem memòria i l’estima dels nostres orígens que ens volen fer oblidar.

Web Ixent (Esquerra Alterrnativa de les Illes)