Miquel López Crespí - Memòria històrica

Pere Quart, Gabriel Ferrater, Josep Palau i Fabre, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Blai Bonet, Lluís Alpera, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Àlvar Valls, Joan Vinyoli, Ramon Comas...

Poetes catalans del segle XX

Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en molts dels poemaris que hem publicat en aquests darrers anys.

I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia.

Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del Maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.

La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquestes dècades de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").

La denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.

Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen d'alguns dels poemaris que han sortit aquests anys. Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.

Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El desmesurat increment del preu dels carburants de l'electricitat o del gas, provenen de la seva injusta gestió, que beneficia les grans empreses multinacionals de l'energia com Repsol, Cepsa, Gas Natural, Iberdrola o Endesa .El creixement dels preus del petroli ataca el poder adquisitiu de la gent més desfavorida, víctima del negoci que les empreses petrolieres fan amb l'alça dels preus. L'altre gran beneficiat és l'Estat, ja que es duu el 40% en impostos del preu del carburant, i l’Estat, no és la ciutadania organitzada, sinó un instrument al servei de la classe dominant. (Llorenç Buades)

EL CAPITALISME GENERA L’ESTAT DE MALESTAR ACTUAL

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

De vegades va bé ser víctima temporal de fets que trenquen la normalitat de les nostres vides, com són la sequera quan es produeix, les vagues del transport que ocasionen desproveïments o que no permeten la circulació aèria o marítima. També és bo de tant en tant sofrir les conseqüències de les vagues perquè ens ajuden a percebre la importància d'alguns béns i serveis.

A les Balears vivim la crisi del sector del ciment i del totxo que des de fa anys ha liderat el camp inversionista en la generació del màxim benefici. Aquest sector ens ha governat a través dels seus mediadors institucionals, embolicats alguns en casos de corrupció prou coneguts. I d'un refugi inversor a un altre, patim ara les conseqüències especulatives del sector dels derivats del petroli, el gas i les elèctriques, que en part s'han enfortit amb el moviment de capitals procedents de la crisi del totxo.

SENSE SOSTRE

La crisi del totxo, destapada als Estats Units, té el seu orígen en la incapacitat de moltes famílias obreres o amb escassos recursos de plantar cara als pagaments de les hipoteques. Un treballador de McDonalds en Binghamton, Nova York guanyava l'any passat 6 $ per hora, (3, 86 euros) quan l'import mig d'un habitatge amb dues habitacions era de 13,67 $ per hora. (8,80 euros) El 62% dels treballadors i treballadores del comerç detallista tenien sous per sota del salari mínim. Un treballador amb el salari mínim a jornada completa percebia 10.700 $ a l'any (6.885 euros) , quan el llindar oficial de pobresa per a una família de tres persones estava fixat en 15.658 $ anuals. (10.076 euros), xifra que per al seu càlcul no tenia en consideració l’assegurança de salut.

Allò que va succeir als Estats Units s’ha traslladat aquí: per més que es construeixin pisos, no hi ha compradors que puguin accedir a ells amb salaris que no arriben als mil euros al mes. Un pis de protecció oficial de 90 metres quadrats, amb pàrquing té un preu de 170.000 euros segons l' Institut Balear de la Vivenda (Ibavi). Per arribar a pagar aquest preu un mileurista hauria de destinar el seu salari integrament durant 25 anys.

Els preus dels pisos de protecció oficial a final de març de 2008 havien pujat un 9,4 per cent en relació a l’any anterior i en el mercat lliure amb 1030 euros durant 25 anys només es pot comprar un pis que no passi dels 70 metres quadrats.

Els lloguers dels habitatges s'incrementaren un 4,2% en el darrer any a les Illes Balears segons les fonts de l'INE, percentatge equivalent a la inflació, però les pròpies agències han informat que el preu mig del lloguer a Balears es va situar al març de 2008 en 1.136 euros al mes, el que suposa un increment del 7,4% respecte a 2007, quan estava establert en 1.052 euros. Pot semblar excessiu però el fet és que l'Ibavi ha rebutjat per manca d'ingressos 113 de les 224 sol·licituds presentades per a llogar 36 pisos socials del barri de Foners, perquè no arribaven als ingressos mínims de 12.000 euros anuals.

Tenir sostre és un luxe en un Estat que en la lletra constitucional es proclama social i de dret, però que no respecta en els fets drets humans fonamentals com són el del treball i de l’habitatge. Però aquest Estat que ha permès beneficis nets del 27,1 % a FCC durant el 2006, el 38% d’Urbis o els +322,8% d’Acciona el mateix any en referència al 2005, ha fet tot el possible per a la conversió d’un bé d’ús en un valor de canvi que permet tenir més d’un 20% dels habitatges d’Inca (2.274) desocupats.

TREBALL I ATUR

Enguany mateix, hi ha 11.000 habitatges projectats i visats segons el Col·legi d’Aparelladors quan durant l’any 2007 se n’acabaren 8.955. En conseqüència els permisos hi són, i la construcció possible supera en molt la de l’any 2007.

El passat mes de maig es va tancar a les Balears amb 36.439 persones sense feina, 8.194 més que l’ any 2007, la qual cosa representa un increment del 29%. Però el nombre total de contractes es va elevar al maig a 50.205, 9.698 més que el mes anterior; i d'aquests només 7.002 van ser indefinits.

Algú recorda encara quin va ser el motiu de la darrera Reforma Laboral ? No deien els governants i els agents socials (abans sindicats) que es tractava d’una reforma positiva per a posar fi a la precarietat contractual ?

Les xifres de les contractacions indefinides parlen per si mateixes.

Les persones desocupades varen créixer en el sector de la construcció (502 desocupats més). Varen créixer perquè l'obra pública ha baixat, tot i que el conseller d'Economia, Carles Manera,diu que, en el que va d'any, s'ha licitat un 11,6 per cent més d'obra pública que en el mateix període de 2007, amb gairebé 300 milions d'euros assignats al sector privat. En qualsevol cas queda clar que el peix que els polítics ens han venut en les dues darreres eleccions passades, en forma de desenvolupament tramviari i ferroviari no arriba a temps. L’obra pública necessària per a frenar l’atur no arriba , en tant que ha quedat la innecessària (Son Espases).

L'atur masculí s'ha situat a la fi del mes de maig en 18.341 homes i en 18.098 dones. Del total de desocupats de Balears, 5.204 són menors de 25 anys, i d'ells 2.352 són dones i 2.852 són homes. La masculinització de l’atur es tracta d’un canvi a considerar.

I TORNEM A l’INICI

El monoconreu turístic que criticàrem durant molts anys des de la progressia, sembla ser ara el flotador que ens permetrà treure el coll de l’aigua. Però no podem repicar campanes a llarg termini perquè és un sector que depèn totalment del cost dels combustibles del trànsit aeri i marítim. Si el turisme de masses que arriba a les Illes imposa des dels operadors turístics alemanys el “Tot inclòs”, és perquè en els llocs emissors les persones ja no es poden permetre tantes alegries en la despesa turística. Si els preus dels vols i del transport marítim s’encareixen, quin futur té el turisme ?. Diversificar és el camí.

El desmesurat increment del preu dels carburants de l'electricitat o del gas, provenen de la seva injusta gestió, que beneficia les grans empreses multinacionals de l'energia com Repsol, Cepsa, Gas Natural, Iberdrola o Endesa .El creixement dels preus del petroli ataca el poder adquisitiu de la gent més desfavorida, víctima del negoci que les empreses petrolieres fan amb l'alça dels preus. L'altre gran beneficiat és l'Estat, ja que es duu el 40% en impostos del preu del carburant, i l’Estat, no és la ciutadania organitzada, sinó un instrument al servei de la classe dominant.

Si tenen raó els que pregonen que els temps dels combustibles barats han acabat definitivament, tenim motius sobrats per a la preocupació en relació als pilars de la nostra activitat econòmica, i de les nostres formes de vida. Aquestes situacions precisament ens haurien de fer actuar a favor d’una menor dependència que és molt possible si sabem generar ciutats habitables que optimitzin els recursos energètics: tornin a emmagatzemar com es feia abans l’aigua de pluja que es perd tota, optin per les energies renovables en les construccions i per materials que permetin un menor consum, i generin llocs de treball mitjançant l’impuls del transport públic, metro, tramvia i autobús.

Web Ixent (l’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)