Miquel López Crespí - Memòria històrica

Carta oberta de l’escriptor Miquel López Crespí a Joachim Hunold, director general de Air Berlín

Herr Joachim Hunold

Generaldirektor Air Berlin

Sehr geehrter Herr Joachim Hunold,

Als katalanisch sprechender Bürger Mallorcas bin ich wirklich enttäuscht über die unglücklichen Äusserungen, die in Ihrem Magazin zu lesen waren.

Es ist tatsächlich die Mehrheit der balearischen Bürger, die die katalanische Sprache als Muttersprache hat, weshalb natürlich viele Menschen bitter enttäuscht darüber sind, dass Ihre Sprache schlechtgemacht wird; und dass im Hinblick auf die Tatsache, dass Mallorca einer der wichtigsten wirtschaftlichen Standpunkte Air Berlins ist und zum Aufbau des Air Berlin- Flugnetzes in entscheidendem Masse beigetragen hat. Insbesondere die lange Zeit der sprachlichen Unterdrückung, welche die katalanischsprachigen Teile des spanischen Staates unter General Franco zu erdulden hatten, hat zur logischen Folge, dass die Bürger in der heutigen demokratischen Gesellschaft mit und in ihrer Sprache leben möchten.

Ich bin mehr als überzeugt, dass der Service, ihre Fluggäste auch in katalanischer Sprache zu informieren, von ihren balearischen Kunden als ein schönes Zeichen der Verbundenheit Air Berlins mit Mallorca sowie den anderen katalanischsprachigen Teilen des spanischen Staates verstanden würde und in nicht zu unterschätzendem Masse zu einer weiteren Festigung der deutsch-mallorquinischen Verbindung beitragen wird.

Mit fereundlichen Grüssen,

Sr. Joachim Hunold,

director general de Air Berlin

Benvolgut senyor Hunold:

Com a persona que coneix la realitat de les Illes Balears i com a client d’Air Berlin vull manifestar la meva decepció per l’article recentment publicat a la revista Air Berlin Magazin en què, lluny de mantenir una relació de respecte cap a la llengua catalana que utilitzen molts dels usuaris de la companyia, s’hi expressen informacions que falsegen, tergiversen i criminalitzen la nostra realitat lingüística. Amb aquest article Air Berlin no actua com una empresa que ha de donar servei als ciutadans i ciutadanes, sinó com un agent en contra de la llengua que parla la majoria de la societat de les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya malgrat la repressió lingüística patida durant la dictadura militar del General Franco.

Sr. Hunold, voldria aprofitar l’ocasió per fer-li notar que l’empresa que vostè dirigeix, tot i tenir Mallorca com un dels seus centres operatius, no ofereix cap informació als usuaris en la llengua pròpia d’aquesta terra. Pensam que no seria cap trasbals per a una companyia aèria tan implantada a casa nostra que el català es vehiculés com a llengua d’informació, de la mateixa manera que respecta i fa servir els idiomes dels altres territoris en què opera. D’aquesta manera acontentaria una gran part dels seus clients i consolidaria les relacions d’amistat entre Mallorca i Alemanya.

Atentament,

Miquel López Crespí

DNI: 41.373.644W

Nota: la carta que podeu llegir una mica més amunt va ser redactada per l'OCB amb el suggeriment de signar-la i fer-la arribar a la direcció d'Air Berlín. No cal dir que de seguida vaig seguir l'encertat suggeriment dels amics de l'OCB. El missatge m'arribà amb aquesta nota: "Air Berlin menysprea la llengua catalana. Davant aquesta actitud hostil, l’Oficina de Drets Lingüístics de l’Obra Cultural Balear ha posat en marxa una campanya d’enviament de cartes per demanar a la companyia que respecti els drets lingüístics dels catalanoparlants. Us demanam que copieu el següent text i que el faceu arribar, acompanyat del vostres nom i llinatges al següent correu elecrònic: airberlin@airberlin.com (Obra Cultural Balear -OCB)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Ja fa gairebé un any que Francesc Antich torna presidir el Govern de la Comunitat Autònoma. Al llarg d’aquest any, el procediment administratiu per construir un camp de golf a Son Bosc ha avançat fins a la situació límit que ens trobam ara (les obres podrien començar en qualsevol moment). El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res. (GOB)

Durant la reunió del Consell de Govern, membres del GOB realitzen una acció simbòlica davant el Consolat per reclamar protecció per Son Bosc

Fa 5 anys, Son Bosc va ser declarat Parc Natural Avui, Son Bosc es pot convertir en un altre camp de golf Senyors president i consellers, pensen fer vostès alguna cosa?

El 16 de maig de 2003, Francesc Antich signava el Decret 52/2003, de modificació del Decret 4/1988, de 28 de gener, de declaració del parc natural de s’Albufera de Mallorca. Aquest decret, entre altres disposicions, incorporava una part important de la zona de Son Bosc al parc natural de s’Albufera, protegint-se així els importants valors naturals d’aquest espai i evitant a la vegada la possibilitat de construir-hi un camp de golf.

Han passat 5 anys des d’aquella decisió, amb una legislatura de govern del PP per enmig en què es va derogar aquest decret de protecció. En aquests moments la zona que va ser parc natural compta amb una llicència urbanística, concedida per l’ajuntament de Muro, per a construir-hi un camp de golf.

Ja fa gairebé un any que Francesc Antich torna presidir el Govern de la Comunitat Autònoma. Al llarg d’aquest any, el procediment administratiu per construir un camp de golf a Son Bosc ha avançat fins a la situació límit que ens trobam ara (les obres podrien començar en qualsevol moment). El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res.

Protegir Son Bosc, un compromís amb la biodiversitat

El 22 de maig (ahir) es celebrà el dia mundial de la biodiversitat. La celebració passà inadvertida a les Illes, i el Govern no va organitzar cap acte, ni va emetre cap comunicat de bones intencions, ni res de res. Esperam que fos un oblit i no un símptoma de la manca de compromís amb aquest tema.

En tot cas, cal dir que Son Bosc ha estat identificat per prestigiosos científics i per tècnics de la pròpia Conselleria de Medi Ambient com una de les àrees amb més biodiversitat de Mallorca. És un lloc fonamental per la conservació d’algunes espècies com l’orquídia de prat, i fins i tot s’hi han trobat insectes fins ara no classificats i que es podrien convertir en noves espècies per a la ciència. Fins i tot la Unió Mundial per la Naturalesa (IUCN), de la qual paradoxalment és membre la Conselleria de Medi Ambient, ha sol•licitat la protecció de Son Bosc. Consideram que un govern responsable, i a més a més un govern que pretesament ha de fer unes polítiques territorials respectuoses amb el medi i, per tant, substancialment diferents a les realitzades per l’anterior govern, no pot quedar mans aplegades davant una situació d’amenaça d’un espai natural d’elevat interès ecològic.

Sr. President, apliqui protecció preventiva a Son Bosc

LEY 42/2007, de 13 de diciembre, del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad

Artículo 23. De los espacios naturales sometidos a régimen de protección preventiva. Cuando de las informaciones obtenidas por la Comunidad autónoma se dedujera la existencia de una zona bien conservada, amenazada por un factor de perturbación que potencialmente pudiera alterar tal estado, se establecerá un régimen de protección preventiva consistente en: a) la obligación de los titulares de los terrenos de facilitar información y acceso a los agentes de la autoridad y a los representantes de las Comunidades autónomas, con el fin de verificar la existencia de los factores de perturbación.

b) en el caso de confirmarse la presencia de factores de perturbación en la zona, que amenacen potencialmente su estado:

1.º Se iniciará de inmediato el Plan de Ordenación de los Recursos Naturales de la zona, de no estar ya iniciado.

2.º Sin perjuicio de la adopción de las medidas previstas en el artículo anterior de esta Ley, se aplicará, en su caso, algún régimen de protección, previo cumplimiento del trámite de audiencia a los interesados, información pública y consulta de las Administraciones afectadas.

Com veim, la recentment aprovada Llei de Patrimoni Natural indica clarament quina és la via que s’ha de seguir per part de l’administració autonòmica en el cas que un espai natural d’elevada importància ecològica estigui amenaçat. Així, el Govern hauria d’iniciar immediatament un Pla d’Ordenació de Recursos Naturals de la zona de Son Bosc. Aquest acord impediria qualsevol actuació a Son Bosc que pogués afectar negativament els seus valors naturals, pel que les obres no podrien començar tot i comptar amb la llicència de l’ajuntament de Muro.

Aquesta mesura, de protecció preventiva, no és nova: ja la va aplicar l’any 2003, ara fa 5 anys, un govern presidit també per Francesc Antich per protegir Son Bosc de l’amenaça d’un projecte de camp de golf. La qüestió és, però, si aquest altre govern, presidit per la mateixa persona, assumirà el mateix compromís o mirarà cap a una altra banda mentre es destrueix aquest espai natural.

Web GOB

23 de maig de 2003

La majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. (Miquel López Crespí)

Antologies poètiques: Naufragis lents (El Tall Editorial)

Aquests dies ha sortit al carrer la meva antologia de poemes Naufragis lents (Palma, El Tall, 2008), llibre amb il·lustracions de Llorenç Pons Moll editat en la col·lecció “La Sínia del Tall”, que dirigeix Jaume Pomar. La publicació del poemari m’ha fet reflexionar novament en aquestes quatre dècades de conreu de la poesia, de demanar-me sobre l’origen de la majoria de treballs que surten en aquest llibre; m’ha duit a provar d’esbrinar, després de tants d’anys, algunes de les intencions dels poemes, situacions personals i col·lectives que feren possible els diversos llibres que he anat publicant en aquests quasi quaranta anys de conreu de la poesia.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destroça i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i, en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui en diu ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.

Aquests dies, repassant les proves que m’ha fet arribar l’editor d’El Tall, l’amic Josep Juan Vidal, tornant a llegir molts dels poemes de Naufragis lents, m’adon del molt que devem a tots aquells poetes que ens alletaren a l’adolescència i a la joventut. Ho he dit en nombrosos articles: sempre he treballat la poesia dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina. Cal dir que, malgrat això, sí que admiràvem alguns poemes bàsics de Miquel Costa i Llobera però, i basta llegir el poemari que ha publicat El Tall, el que ens delia era submergir-nos en la fondària dels versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart.

És el moment de demanar quin són els trets essencials que omplen i donen contingut a les pàgines de Naufragis lents. Pens que la majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. Potser alguna vegada he dedicat algun poemari a aspectes concrets dels meus records, com el record del cinema. Així mateix, malgrat sigui un llibre “amb dedicació exclusiva” a una qüestió –el cinema-, el cert és que tots els fantasmes del poeta compareixen, talment uns intangibles fantasmes –la infantesa, el record del poble, la memòria de la guerra la derrota dels pares, la lluita antifeixista, l’amor, la influència dels llibres que hem llegit, la presència de la Mort- que no poden separar-se mai del component primigeni de la matèria amb la qual el poeta basteix la seva obra.

Com a la majoria del meu poemaris i, crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix dins l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la meva poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, els anys de la resistència antifranquista, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric fan que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)