Miquel López Crespí - Memòria històrica

Fins fa poc el panorama dels “petits” era de desolació: Esquerra Unida, dividida per la marxa dels membres de Corriente Roja; recordem igualment l’abandonament d’IU per part de Nanda Caro, l’eficient consellera de Benestar Social del Pacte; l'escissió del PSM, amb els militants i agrupacions que marxaren per a fundar Entesa per Mallorca i, igualment, la coneguda crisi dels Verds d’ençà els enfrontaments entre els partidaris de Margalida Rosselló i els de Llauger. El panorama no pintava gens bé per als defensors de la coalició PSM-EU. Per si mancava cap cosa a afegir a aquest tèrbol panorama electoral, la indecisió d’ERC d’anar amb els partidaris de Grosske i de Biel Barceló emboirava més la situació dels petits. Sembla, emperò, que aquests darrers dies ERC ha decidit sumar-se a la coalició. (Miquel López Crespí)

Un destacat membre de l’esquerra oficial em resumia així la situació: “Acceleració de la fi del nacionalisme com a opció política autòctona; fi dels Verds com a alternativa electoral; concentració a favor del PSOE del que queda d’esquerra electoralista; debilitat d´UM i terror d´IU de ser extraparlamentària (no ho sabran fins dues hores després de tancar les urnes). Per tant, ja podem dir que només dues llistes tendran assegurat grup parlamentari (PP i PSOE), les restes conviuran al grup mixt i del 2007 al 2011, el predomini del grup IU/PSM/ERC correspondrà a persones del tarannà de Grosske i l’inefable Miquel Rosselló”.

La victòria del Bloc

És evident que ningú, i molt manco els periodistes que des d’aquestes mateixes planes analitzen les enquestes, tenen per què haver llegit Lenin, el dirigent que, juntament amb el partit bolxevic que ell dirigia, enfonsà, en la Revolució d'Octubre, l´imperi tsarista. Però si tots aquells analistes que aquests dies interpreten l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos haguessin llegit, per posar un exemple, aquell famós assaig titulat Un pas endavant, dos endarrere entendrien que, més d´una vegada, les derrotes no ho són de cap manera i les aparents retirades es poden fer per tal d’acumular forces i tornar a la lluita amb més possibilitats d´èxit que abans. I per què parl del llibre de Lenin, ara que he vist que algú afirma que hi haurà un fracàs absolut del Bloc? Precisament l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos el que posa de manifest és la inestabilitat del govern de Jaume Matas i de la batlesa de Palma, Catalina Cirer. Ambdós polítics es trobem, com diu el diari, a punt de perdre les esquifides majories, algunes amb acords amb UM, que els garantia l´usdefruit del poder. És evident que el Bloc pot perdre, i segurament perdrà, uns regidors i un diputat, però si es confirmàs que al Parlament en serva quatre i a l´Ajuntament de Palma n’hi resten tres, el Bloc, repetesc, tot perdent vots i representants institucionals es trobaria encara en una posició immillorable per a negociar amb el PSOE i potser també amb UM, segons per on vagin les aliances, una corresponsabilitat en els futurs governs progressistes que es puguin pactar.

Una mínima derrota electoral es convertiria així en el seu contrari, com explicarien Marx i Engels en reconvertir la dialèctica d’Hegel en el seu contrari. Una explicació massa complicada per als periodistes de la postmodernitat i el “final de la història”?

Anem a pams. Fins fa poc el panorama dels “petits” era de desolació: Esquerra Unida, dividida per la marxa dels membres de Corriente Roja; recordem igualment l’abandonament d’IU per part de Nanda Caro, l’eficient consellera de Benestar Social del Pacte; l'escissió del PSM, amb els militants i agrupacions que marxaren per a fundar Entesa per Mallorca i, igualment, la coneguda crisi dels Verds d’ençà els enfrontaments entre els partidaris de Margalida Rosselló i els de Llauger. El panorama no pintava gens bé per als defensors de la coalició PSM-EU. Per si mancava cap cosa a afegir a aquest tèrbol panorama electoral, la indecisió d’ERC d’anar amb els partidaris de Grosske i de Biel Barceló emboirava més la situació dels petits. Sembla, emperò, que aquests darrers dies ERC ha decidit sumar-se a la coalició.

Fins a l’aparició de l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos, un destacat membre de l’esquerra oficial em resumia així la situació: “Acceleració de la fi del nacionalisme com a opció política autòctona; fi dels Verds com a alternativa electoral; concentració a favor del PSOE del que queda d’esquerra electoralista; debilitat d´UM i terror d´IU de ser extraparlamentària (no ho sabran fins dues hores després de tancar les urnes). Per tant, ja podem dir que només dues llistes tendran assegurat grup parlamentari (PP i PSOE), les restes conviuran al grup mixt i del 2007 al 2011, el predomini del grup IU/PSM/ERC correspondrà a persones del tarannà de Grosske i l’inefable Miquel Rosselló”.

Bé, aquesta era l’anàlisi generalitzada que compartia tothom. I no solament els comentaristes de les més diverses tendències, sinó que una visió semblant era l’esquema amb què han treballat el PSOE i UM quan han començat a fer les primeres passes cap a una hipotètica repetició del Pacte de Progrés. Era de domini públic, i el PSOE hi estava d’acord, que Maria Antònia Munar no volia cedir conselleries ni poder real als petits, els seus estimats enemics.

L’enquesta del diari El Mundo-Sigma Dos, malgrat l’aparent “derrota” del Bloc, el que evidencia és que un parell de diputats seran essencials per a poder enviar a l´oposició el PP. I no solament per a canviar el Govern de les Illes, sinó també, i això també és molt important per a una hipotètica recomposició de l’esquerra oficial, a l’Ajuntament de Palma. De quina “gran derrota” parlen aleshores els comentaristes en analitzar les dades que tenen a les mans? Si el Bloc aconsegueix quatre diputats al Parlament haurà perdut molt poc i, com dèiem més amunt, podrà convertir la relativa pèrdua de vots en un èxit aclaparador. Totes les estructures dels partits veuran la situació capgirar-se a favor seu. Aquest fet cabdal no és cap “gran derrota electoral”. Significa, seguint el llibre de Lenin abans esmentant, que els grups que participen en l´operació garanteixen la seva supervivència institucional, la presència mediàtica i, a patir d’aquesta mínima derrota convertida en victòria, estan en excel·lents condicions per a reorganitzar el seu futur. Un futur que podria anar en el camí de mantenir en els propers anys aquesta fórmula per a la supervivència o, seguint les indicacions del darrer congrés del PSM, avançar vers la creació d´una nova política mallorquina a l’estil del Bloc Nacionalista de Galícia, prèvia dissolució dels vincles que encara uneixen EU amb Madrid.

Si, a part de superar la crisi que els portava a l’enfonsament, els grups abans esmentats, i crec que aquesta és la seva intenció, poden condicionar PSOE i UM per tal d’impedir que els relleguin a un paper subaltern de simple suport exterior, la “derrota” de què parla El Mundo haurà esdevenguda, seguint les regles de la dialèctica, el més gran triomf que els grups del Bloc podien esperar.

Miquel López Crespí

Hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent. (Miquel López Crespí)

El Bloc que volem

D'esquerra a dreta, i formant un autèntic bloc d'esquerra nacionalista cultural, Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Bartomeu Carrió i una amiga el dia del recital poètic "30 anys de poesia mallorquina". Recital poètic que Miquel López Crespí va fer en el marc de les activitats culturals de l'OCB, els Vespres de Can Alcover.

Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. Algú em dirà que s’han perdut quatre anys per a bastir, amb alguna possibilitat d’èxit, aquest bloc unitari de forces entestades a vèncer el desencís i els dubtes. Després potser explicarà que la unitat electoral entre el PSM i EU, més que unir, el que ha fet ha estat dividir. I ho dirà pensant en la crisi nacionalista, en la marxa dels militants d´Entesa per Mallorca i en la divisió que això ha significat dins el camp del progressisme mallorquí. Tot això és així com diuen els amics, no hi ha dubte. Però crec, la situació així ho demana, que hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent.

Què vol dir “esperar fins al darrer dia i la darrera hora”? Vol dir que res és encara definitiu, cap declaració val gaire fins al moment que les organitzacions implicades en el debat unitari presenten les llistes en el registre corresponent. Per tant, i diguin el que diguin les burocràcies que porten mesos sense arribar a aclarir-se, la realitat, el que importa de veritat, és que encara manquen més de dos mesos perquè les negatives a la unitat siguin reals i efectives davant la llei.

En aquest sentit s’ha presentat recentment al monestir de la Real una plataforma unitària, Crida per Mallorca, que, signada per centenars de persones, entre les quals hi havia Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Tomeu Martí, Antoni Roig, Gabriel Bibiloni i qui signa aquest article, deia: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera irreversible”.

La unitat del sobiranisme illenc per a fer front a la política d’encimentadors i depredadors de recursos i territori és més necessària que mai. Però no hauríem de confondre aquesta unitat necessària per a fer front a la dreta i a la corrupció regnant amb donar un xec en blanc als polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Aquesta unitat s’ha de fer com més àmplia millor, electoralment parlant, però també ha d´anar molt més enllà de la batalla per aconseguir un parell de cadiretes i els sous i privilegis que comporta la gestió del règim. Entre tots hauríem d’aconseguir dinamitzar novament la societat civil, enfortir les organitzacions culturals i plataformes en defensa de la terra existents en aquests moments. L’enfortiment de la societat civil és molt més prioritari per a la nostra supervivència que no la batalla enfocada al benestar personal d´un parell de polítics professionals. D´on sinó prové la impossibilitat d’acords unitaris? No siguem ximples. Fins ara no s’han entès perquè ningú no vol deixar la cadira que té assignada i que pensa que és seva, propietat particular.

Sovint és la gent que es mobilitza, els sectors populars que demanen enmig del carrer la fi de la destrucció del territori, la preservació de la nostra llengua i la nostra cultura, aquells que més ens representen. Molt més que aquells que quan arriben al poder no saben fer un autèntic pla d´ordenació territorial i ens deixen novament en mans dels corruptes i depredadors.

La unitat per a fer front a la dreta, repetesc, per a tenir credibilitat, per a ser poderosa, per a engrescar la gent decebuda pels anys de gestionitis de l’esquerra oficial, hauria de tenir per objectiu posar-se al servei dels moviments que ha creat la societat civil de les Illes. I si fos necessari, si els polítics professionals no s’entenen i continuen amb la seva absurda baralla per a preservar la cadireta sense pensar en els interessos generals del nostre poble en la situació d’emergència en què es trobam com a col·lectivitat amenaçada, s’hauria d’anar cap a la creació d´un bloc de nou encuny, una nova força política que prescindeixi definitivament de tots aquells que s’aprofiten de les lluites del poble per a surar personalment aferrats a les nòmines i el cotxe oficial.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-II-07)