Miquel López Crespí - Memòria històrica

Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. (Miquel López Crespí)

Ara més que mai són necessàries cares noves, defugir un passat recent que només ens porta el record de tots aquells polítics professionals que d’ençà fa prop de trenta anys només viuen del romanço encapçalant les mobilitzacions populars per a poder a sortir a les fotografies, traient rendiment econòmic a les lluites de la nostra societat. Són els mateixos que quan amb els nostres vots són al poder, sovint s’obliden dels programes amb què s’han compromès i de les feines que els hem assignat. (Miquel López Crespí)

El Bloc que volem

Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. Algú em dirà que s’han perdut quatre anys per a bastir, amb alguna possibilitat d’èxit, aquest bloc unitari de forces entestades a vèncer el desencís i els dubtes. Després potser explicarà que la unitat electoral entre el PSM i EU, més que unir, el que ha fet ha estat dividir. I ho dirà pensant en la crisi nacionalista, en la marxa dels militants d´Entesa per Mallorca i en la divisió que això ha significat dins el camp del progressisme mallorquí. Tot això és així com diuen els amics, no hi ha dubte. Però crec, la situació així ho demana, que hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent.

Què vol dir “esperar fins al darrer dia i la darrera hora”? Vol dir que res és encara definitiu, cap declaració val gaire fins al moment que les organitzacions implicades en el debat unitari presenten les llistes en el registre corresponent. Per tant, i diguin el que diguin les burocràcies que porten mesos sense arribar a aclarir-se, la realitat, el que importa de veritat, és que encara manquen més de dos mesos perquè les negatives a la unitat siguin reals i efectives davant la llei. Un temps preciós, per tant, per a continuar pressionant en la direcció de bastir un bloc nacionalista d’esquerra com cal en camí de la creació d´una nova força política illenca no enfeudada a la socialdemocràcia espanyola ni als poders fàctics de les Illes.

En aquest sentit s’ha presentat recentment al monestir de la Real una plataforma unitària, Crida per Mallorca, que, signada per centenars de persones, entre les quals hi havia Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Tomeu Martí, Antoni Roig, Gabriel Bibiloni i qui signa aquest article, deia: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera irreversible”.

La unitat del sobiranisme illenc per a fer front a la política d’encimentadors i depredadors de recursos i territori és més necessària que mai. Però no hauríem de confondre aquesta unitat necessària per a fer front a la dreta i a la corrupció regnant amb donar un xec en blanc als polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Aquesta unitat s’ha de fer com més àmplia millor, electoralment parlant, però també ha d´anar molt més enllà de la batalla per aconseguir un parell de cadiretes i els sous i privilegis que comporta la gestió del règim. Entre tots hauríem d’aconseguir dinamitzar novament la societat civil, enfortir les organitzacions culturals i plataformes en defensa de la terra existents en aquests moments. L’enfortiment de la societat civil és molt més prioritari per a la nostra supervivència que no la batalla enfocada al benestar personal d´un parell de polítics professionals. D´on sinó prové la impossibilitat d’acords unitaris? No siguem ximples. Fins ara no s’han entès perquè ningú no vol deixar la cadira que té assignada i que pensa que és seva, propietat particular.

Sovint és la gent que es mobilitza, els sectors populars que demanen enmig del carrer la fi de la destrucció del territori, la preservació de la nostra llengua i la nostra cultura, aquells que més ens representen. Molt més que aquells que quan arriben al poder no saben fer un autèntic pla d´ordenació territorial i ens deixen novament en mans dels corruptes i depredadors.

La unitat per a fer front a la dreta, repetesc, per a tenir credibilitat, per a ser poderosa, per a engrescar la gent decebuda pels anys de gestionitis de l’esquerra oficial, hauria de tenir per objectiu posar-se al servei dels moviments que ha creat la societat civil de les Illes. I si fos necessari, si els polítics professionals no s’entenen i continuen amb la seva absurda baralla per a preservar la cadireta sense pensar en els interessos generals del nostre poble en la situació d’emergència en què es trobam com a col·lectivitat amenaçada, s’hauria d’anar cap a la creació d´un bloc de nou encuny, una nova força política que prescindeixi definitivament de tots aquells que s’aprofiten de les lluites del poble per a surar personalment aferrats a les nòmines i el cotxe oficial.

Ara més que mai són necessàries cares noves, defugir un passat recent que només ens porta el record de tots aquells polítics professionals que d’ençà fa prop de trenta anys només viuen del romanço encapçalant les mobilitzacions populars per a poder a sortir a les fotografies, traient rendiment econòmic a les lluites de la nostra societat. Són els mateixos que quan amb els nostres vots són al poder, sovint s’obliden dels programes amb què s’han compromès i de les feines que els hem assignat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (20-II-07)

Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla. (Miquel López Crespí)

Mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia. (Miquel López Crespí)

La nostra Mallorca

El puig des Romaní, a la península del cap de Pinar, té una alçada de 387 metres d'altitud. D'allà estant, situats entre la penya des Migdia i sa Talia Vella, albiram un panorama ben semblant al que des de la més remota antiguitat degueren veure les generacions de guaites que tenien cura de divisar qui s'apropava a l'illa i amb quines intencions ho feia. En la prehistòria, en temps dels primers pobladors d'aquestes terres, els primers indrets bastits amb intenció de guaitar la mar eren, com explica l'arxiduc Lluís Salvador en Torres i atalayas de Mallorca, simples cabanes amb coberta d'algues. Més tard s'anaren bastint construccions amb fortes parets de pedra, fins arribar a l'abundor de talaies i torres de defensa del segle XVI. El perill que representava l'arribada del turc i dels pirates algerians que infestaven les nostres costes va fer que arribàs a haver-hi prop de mil quatre-cents torres de guaita i defensa envoltant l'illa. Davant els constants desembarcaments de les naus pirates, ja no es tractava solament de bastir un edifici per fer senyals de foc i fum avisant als voltants dels perills que s'apropaven: els virreis del moment donaren ordres per a anar aixecant torres que estassin armades amb canons, segons les possibilitats econòmiques de cada poble, i que servissin de refugi per als homes i dones de la contrada, dels mariners que feinejaven a les cales i portets allunyats dels nuclis de població de l'interior.

El poeta Guillem Colom deixa constància del significat de les nostres torres de defensa en el poema "Les torres sobre el mar". Uns versos dedicats als patiments dels illencs on es rememoren els assalts dels corsaris contra la nostra terra i els seus habitants.

Però des de l'altitud del puig des Romaní no solament podem imaginar el quefer marítim, la por de les generacions d'illencs que ens precediren, sinó també l'ample món que abarquen els 16,20 km de distància que hi ha entre els caps de Pinar i de Ferrutx. La nostra infància i adolescència té els fonaments en les inicials experiències, en el descobriment de la llum i la natura que s'enclou en aquestes aigües que banyen els termes d'Artà, Santa Margalida, Muro i Alcúdia. En el llibre Temps i gent de sa Pobla hem parlat sovint d'aquells estius dels anys cinquanta, quan obríem els ulls en aquesta intensa claror mediterrània, a les aventures que vivíem a ses Casetes de sa Pobla, quan des del port d'Alcúdia fins a Can Picafort cap hotel no estorbava el nostre esguard.

Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que trobam en la nostra mar encalmada, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla.

És l’instant exacte en el qual el poeta, lluny dels medicinaires d'arenes i cendres, pot eixamplar la veu i cridar al món, al vent, a tots aquells que saben llegir en les retxes invisibles del cel, el missatge que arriba amb les gavines. Un missatge que he de cantar amb vosaltres i que hem escrit per a anunciar que mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia.

Miquel López Crespí

(20-II-07)