Miquel López Crespí - Memòria històrica

"Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una 'critica'! positiva per a tenir un nou 'geni de les lletres nostrades' al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres". (Miquel López Crespí)

La mentida del cànon literari.

Ciutat és petita i quan diu una cosa a un indret en segons se sap a l'altra part de món. És el que s'ha esdevengut amb l'enquesta d'una coneguda revista literària que demanava a determinats professors i escriptors qui eren els autors i els investigadors més destacats del segle XX a les Illes. La intenció seria la d'anar bastint una espècie de cànon de les lletres per a anar esbrinant qui són o no els autors que resisteixen el pas del temps. La "figurera" d'alguns dels nostres genis provincians els ha portat, emperò, a provar de fer trampes amb les respostes. Sabem, i ens ho han explicat sense cap mena de vergonya, alguns dels implicats en aquestes històries, que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors i provar de suprimir l'existència i l'obra de molts d'altres. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns dels autors amb més "figurera" han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.

Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una "critica"! positiva per a tenir un nou "geni de les lletres nostrades" al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.

Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.

Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu "López Crespí, Miquel" que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: "López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d'una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s'inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l'experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort".

Fins aquí l'article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d'agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d'Alcoi de l'any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet(1973) i els reculls de contes Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l'any 1987 i Històries per a no anar mai a l'escola que edità l'Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se'n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).

Però l'essencial de l'article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s'anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l'escrit anàs acompanyar d'una fotografia on l'autor sortís "ben afavorit".

Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l'article m'adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l'escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d'altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l'ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la "primera fase" neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l'autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres "tècniques". És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l'autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d'altres companys.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-VI-06)

L'esquerra social de les Illes demanava fer més ampli i consistent el ventall unitari de forces progressistes per a així fer front a la dreta amb un mínim de garanties. (Miquel López Crespí)

Ens hauria agradat veure concretada (i ho hem demanat des del fracàs del 25 de maig) l'autèntica plataforma unitària de totes les forces de l'esquerra social i cultural de les Illes. Una Plaforma que, al costat dels partits que es presentassin a les eleccions, tengués al costat el suport actiu de sindicats, organitzacions culturals i ecologistes, el combatiu món de l'antimudialització. (Miquel López Crespí)

Però siguem optimistes. És aquest i no un altre el material humà i polític que tenim a l'abast i, fins que no hi hagi una autèntica renovació que sacsegi ben a fons els fonaments de les lentes burocràcies partidistes, ens haurem de conformar amb l'existent. Es tracta d'estar sempre atents i vigilants, no adormir-nos davant les cortines de fum que vulguin escampar per a justificar mancances i errors. (Miquel López Crespí)

La lluita contra el PP: fer més àmplia la coalició PSM, EU, ERC, Verds.

Quatre partits de l'esquerra oficial, el PSM, EU, els Verds i ERC acaben de formalitzat una coalició per a anar plegats a les properes eleccions generals. Els sectors progressistes hauríem volgut, i hem estat els primers a deixar-ho escrit, una plataforma unitària molt més àmplia, és a dir, més oberta per la banda de l'esquerra. L'esquerra social de les Illes demanava fer més ampli i consistent el ventall unitari de forces progressistes per a així fer front a la dreta amb un mínim de garanties. Moltes de les persones que donam un suport actiu i crític a les idees de progrés i canvi social pensam que, per desgràcia, ja s'han perdut vuit mesos de feina bàsics per a anar recuperant la confiança d'uns determinats sectors de votants nacionalistes, ecologistes i d'esquerra.

Però siguem optimistes. És aquest i no un altre el material humà i polític que tenim a l'abast i, fins que no hi hagi una autèntica renovació que sacsegi ben a fons els fonaments de les lentes burocràcies partidistes, ens haurem de conformar amb l'existent. Es tracta d'estar sempre atents i vigilants, no adormir-nos davant les cortines de fum que vulguin escampar per a justificar mancances i errors.

Hauríem desitjat trobar més dinamisme, molta més valentia en la formulació de propostes. Ben cert que en els propers dies s'aniran veient amb més claredat les implicacions d'aquesta mena d'aliances electorals, molt sovint producte, més que de la voluntat de lluita, de la por de comptar els vots per separat. Ens hauria agradat veure concretada (i ho hem demanat des del fracàs del 25 de maig) l'autèntica plataforma unitària de totes les forces de l'esquerra social i cultural de les Illes. Una Plaforma que, al costat dels partits que es presentassin a les eleccions, tengués al costat el suport actiu de sindicats, organitzacions culturals i ecologistes, el combatiu món de l'antimudialització. Una gran Plataforma que s'hauria d'haver començat a bastir des del mateix moment del fracàs de l'any passat. Es tractava i es tracta d'anar recuperant la confiança de l'electorat. La feina d'aquesta autèntica unitat política contra la dreta podria haver començat a ser activa a partir del setembre de 2003, amb actes públics, presentació d'un programa comú de lluita contra el conservadurisme regnant, debats oberts per a escollir els candidats amb implicació dels més amplis sectors socials.

Esperem que la nova coalició sigui oberta a la crítica i la participació i no tengui por del debat. Un dels motius, entre molts d'altres, del fracàs del Pacte de Progrés va ser la por, la manca de valentia, el silenci obligat, la demonització de la crítica positiva que sortia des de les mateixes fileres de l'esquerra i que anava advertint dels errors comesos. No hi hagué prou sintonia entre la base del Pacte i les burocràcies dirigents. L'esquerra social sempre demanava més informació, més compromís de dirigents i alts càrrecs amb els seus simpatitzants. Recordem que, a part dels dirigents, el Pacte tenia a les institucions (com ara té el PP, evidentment!) alguns centenars de càrrecs que, pel que sembla, tenien per norma -amb les excepcions de rigor- no opinar damunt cap qüestió de la nostra societat. No pensam solament en els assessors de la presidència. Cal recordar les desenes de directors generals, els càrrecs de confiança dels consellers, les secretaries generals tècniques, els més diversos responsables de les més variades qüestions contractats per a tota la legislatura o per mesos... I, què han fet en defensa de les idees socialistes, republicanes o ecologistes que en teoria haurien d'haver defensat? Si exceptuam algun article del president d'Antich o d'algun altre conseller, el cert és que la norma general dels centenars d'intellectuals orgànics del Pacte va ser donar la callada per resposta. A la gent que havíem demanat el vot per a les formacions progressistes ens sorprenia -i ens sorprèn encara!- tanta manca de sensibilitat vers el seu electorat.

Alguns, els més malpensats, diuen que així, havent passat quatre anys sense opinar públicament, després del fracàs del Pacte han tengut moltes més oportunitats de tornar a situar-se a recer de qui comanda. No hi ha dubte que és molt més fàcil collocar-se aquell o aquella que ha callat subtilment durant aquests darrers quatre anys i, a l'inrevés, ho tendrà més complicat el que ha encoratjat les forces progressistes a ser coherents amb el que havien signat per l'agost de 1999.

Nosaltres voldríem veure valentia i coratge en aquesta nova coalició que, ho analitzarem més endavant, modifica, pel simple fet de la seva constitució, el panorama polític de les Illes.

Ara es tracta d'arribar a la societat, d'aconseguir fer renéixer un debat que soterraren en un recent passat algunes de les forces signants de l'acord. I, en aquesta tasca de no baixar mai la guàrdia, els republicans, els autèntics socialistes, els defensors coherents de la nostra nació, tenen un paper essencial.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-I-04)