Miquel López Crespí - Memòria històrica

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

(3 vídeos) Viatges a París: articles de Gabriel Janer Manila i Miquel López Crespí

Havíem de canviar el món

Per GABRIEL JANER MANILA, escriptor

Les finestres de la meva cambra s´obren al carrer de Víctor Cousin, a París, davant la façana de La Sorbonne que s´allarga, coster amunt, cap al Panteó. Plou intensament sobre la cúpula de la universitat, sobre les teulades de pissarra i la pluja, furiosa, colpeja els vidres. La força de l´aigua ha arrabassat les fulles mortes dels arbres i el trespol és ple de fullaraca. Amb la pluja han arribat les primeres fredors. De nit, fa fred.

Aquests dies el col·legi de missèrs ha celebrat el seu bicentenari -sempre hi ha un bicentenari per celebrar a París-, i, entusiasmats per l´eufòria de les festes, un elevat grup dels seus membres han emès un comunicat en el qual reclamen sigui homenatjat Chrétien-Guillaume de Malesherbes. Voldrien que les plaques que marquen el bulevard que li és dedicat facin constar, juntament amb el nom, que va esser el missèr "defensor de Lluís XVI". Potser fa una mica de gràcia constatar que el sector d´esquerres és el que hi duu el cervell més calent. És beneficiós, diuen, recordar que, fa molt de temps, hi va haver un missèr que s´atreví a defensar un home alhora que posava en perill el seu propi cap.

Provenient d´una família de juristes, Malesherbes estudià dret, accedí al Tribunal Suprem, fou amic de Diderot i l´ajudà en l´edició de L´Enciclopèdia. També fou ministre d´Economia i, especialment, aficionat a la botànica. Arribats els temps revolucionaris, acceptà defensar la causa del rei Lluís XVI davant la Convenció, encara que molts d´altres havien refusat de fer-ho. Tanmateix va esser acusat de traïció, va esser jutjat i, al final, condemnat a morir a la guillotina. La tradició li atribueix una frase sovint citada entre la gent dedicada als afers jurídics. Era a punt de pujar a un carro, tombà un peu i va dir, amb una certa tristesa: "És un mal presagi, en el meu lloc, un romà s´hauria fet a rere i hauria tornat a caseva". Aquestes paraules de Malesherbes prenen una dimensió dramàtica més intensa quan sabem que va dir-les tot just quan acabaven de treure´l del calabós i anaven a carregar-lo a la carrereta que el portaria a l´execució. Tombà el peu… Era un mal presagi.

Les manifestacions i les vagues de la setmana passada han perdut intensitat. Torna haver-hi gasolina, els sindicats han ajornat la protesta, els estudiants dels liceus que bloquejaven el pas als centres educatius amb barricades abans d´acudir a manifestar-se, han retornat a classe. Hi ha qui diu que només és una treva. Perquè estan convençuts que el retard de la jubilació proposada pel govern els perjudica, perquè els impossibilita de tenir un treball. Demanen –i només tenen setze o disset anys- que la jubilació sigui als seixanta anys. Els sectors en lluita desfilaren pel centre de la ciutat. Portaven pancartes i tractaven que els eslogans tinguessin un punt d´imaginació: "Els joves a les turbines, els vells, al jardí", "Aquesta reforma ens atany: regular l´edat de jubilació retardarà la nostra entrada a la vida professional", "Contra la reforma de la jubilació, facem renou". Només es tracta de renou?

Els homes i les dones que participaren en "el renou" del maig de 1968, se´ls miren amb una mica d´angoixa. "Què voleu?" –pregunten. I responen els joves adolescents: "Viure tan bé com han viscut els nostres pares". "Nosaltres –ha dit un d´aquells vells-, volíem matar els pares. La lluita anava dirigida contra el sistema. Havíem de canviar el món. Llavors no pensàvem en la jubilació".

Diario de Mallorca (30-X-2010)

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. (Miquel López Crespí)

Records de París (I)

Montparnasse té la seva història. Com tots els barris de París, cavalcant entre el gloriós passat i el no-res actual d'anunci televisiu. El nom l'hi posaren els estudiants parisencs del segle XVIII que hi solien acudir a fer festes i saraus, a recitar poemes a les pedreres, fugint de l'aclaparador poder del centre. El mil nou-cents fou l'època daurada del barri. Poetes com Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Paul Fort, Blaise Cendrars... Altres personatges d'importància cabdal passejaren per aquests carrers reblerts de somnis provant de canviar les coordenades de la Història: Lenin, cavillant l'assalt al Palau d'Hivern; Trotski, exiliat, pensant com fer-ho per a acabar amb les degeneracions estalinistes de la revolució soviètica. Ben cert que en aquella època Montparnasse era encara un poble. Els artistes hi acudien per la baratura dels habitatges, perquè hi podien trobar una pensió gens cara on passar una temporada refugiats, submergits dins llurs follies respectives. Més endavant, els bars de Montparnasse es poblaren de tipus aptes tant per al suïcidi com per a l'èxit més aclaparador. Els Hemingway, Fujita, Zatkin, Braque, Chagall, Picasso, Klee. Però de tot això no en queda res. Avui dia, uns gratacels gegantins han aixafat els records dels Henry Miller o Dos Passos que vingueren a viure aquí.

Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables... La mansió que conegué les tertúlies que l'autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac.

Mentre desfaig la maleta donant una ullada nostàlgica al meu voltant, no deix de pensar en les diferències establides pels anys. Abans, quan arribava a la Gare d'Austerlitz anava apressat, amb el cor batent, a la cita de seguretat de la Font-Saint-Michel on havia de trobar els companys. París, en el passat, eren els cafès del Quartier Latin, la impremta que editava tant de material subversiu prop de l'església de Saint-Germain-des-Prés, l'encontre amb els exiliats, els mítings multitudinaris a la Mutualité contra la dictadura o la intervenció ianqui al Vietnam. Compràvem discs de la resistència, llibres, anàvem al cinema a veure les pellícules prohibides a l'Estat espanyol...

Avui tot és diferent. Fa anys que la impremta que editava el material per a l'organització desaparegué, que les llibreries on venien els discs amb la música del Vietnam, els llibres de marxisme, plegaren. Potser, si ara hi anàs, trobaria una hamburgueseria Mac Donald's, una botiga de souvenirs barats aptes tan sols per a les riuades de japonesos que tot ho han envaït. Aquell món s'ha fet fonedís: els amics, les velles organitzacions, els companys i companyes de la Lliga Comunista Revolucionària amb qui vaig compartir tantes illusions per les artèries d'aquest París tan estimat. Les pedres de les places, les façanes de les cases, ressonen encara amb els timbals del 93, les carretes plenes d'aristòcrates anant cap a la plaça de la Revolució, les barricades de la Commune...

El Marais. Avui he procurat defugir els viaranys coneguts del Quartier Latin-Boulevard Saint-Michel. L'actual massa d'estudiants, la futura administració de l'imperi francès, em recordaria, potser, els amics del passat, els joves que s'estimaven més romandre al carrer discutint les teories de Rosa Luxemburg, Gramsci, el Che i Mao Zedong, que no pas escoltar els avorrits professors universitaris. Els cans guardians del capitalisme, que diria Paul Nizan. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Nikos Poulantzas, Louis Althusser, eren els únics que se salvaven de la crítica generalitzada.

Els textos de combat que omplien les llibreries del barri estudiantil han estat substituïts per indigestos volums oficials, per manuals d'informàtica cada vegada més aclaparadors. Els joves estudiants parisencs sembla que fa segles que oblidaren el seixanta-vuit. Parlar-los del que succeí fa vint anys és provar que s'interessin per les guerres púniques, la sortida dels hebreus d'Egipte, la guerra civil espanyola. Alguns, els més inquiets, potser s'aturin un moment i, reflexionant sorneguerament, diguin a la fi: "Ah, sí, el seixanta-vuit. Els pares quan eren joves. Les seves batalletes. L'època del Jean-Paul Sartre, el Cohn-Bendit i l'Alain Krivine". Poca cosa més. Els assalts de la policia a les barricades; l'ocupació diària de les facultats universitàries i de l'Odéon convertit en quarter general de la revolta; tot resta barrejat, dins els més preocupats pels esdeveniments històrics, amb els records boirosos de la gran revolució francesa. Per acabar d'arrodonir-ho, una allota amb ulleres, que porta entre els llibres un disc de Madonna, et dirà, sentenciant: "Els darrers hereus de Babeuf". Per això, aquesta vegada val més romandre lluny de la Cité.

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. A començaments de segle eren els menestrals i certs sectors populars els qui, com a formiguetes, s'havien anat apoderant de les restes d'aquelles luxoses mansions, els esplendorosos casals del districte que fou el més poderós de París fins ben entrat el segle XVIII.

El Marais. Els seus carrers estrets dificulten, per sort, el trànsit que inunda paorosament la resta de la ciutat. La conversió de nombrosos casalots en museus, l'existència d'hotelets per a gent encuriosida o a la recerca de tranquillitat, ha donat un caràcter específic al raval que el fa summament apte per a acollir fugitius de la guerra quotidiana. M'alluny de la finestra.

La cambra és neta, emmoquetada, situada estratègicament en un tercer pis des del qual es poden contemplar les teulades dels vells edificis del Marais. El Carnavalet, allà lluny, esdevingut flamant museu de la Revolució Francesa, m'indica que el passat és més fort dins meu del que em pensava. No tenia planificat tornar-hi, però les seves sales serven tresors d'incalculable valor per als qui encara sobrevivim entre quimeres i esperances. Conservats com en una nau intemporal del temps: retrats de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just; pedres autèntiques de la Bastille; els primers decrets revolucionaris; la primerenca Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà; les claus de les presons del Temple i la Conciergerie, on romangueren presoners Lluís XVI, Maria Antonieta i els seus fills; el diari de Babeuf...

Miquel López Crespí

Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París! (Miquel López Crespí)

Diaris i dietaris: records de París (i II)

Ara s'ha posat de moda Jüngers; un antic membre de l'Estat Major alemany en temps de l'ocupació de França. Jüngers, una personalitat contradictòria. Pareix que "sentia" profundament les execucions en massa que ordenaven els seus màxims responsables i que, fins i tot, plorava a les nits -d'això no hi ha constatació documental- quan sentia el terrabastall que produïen les unitats de la Gestapo sacsejant els barris jueus de París. S'estremia en sentir -escriu- els plors de mares i pares separats dels seus fills. No podia llegir amb calma les curiositats de bibliòfil que trobava a les llibreries de vell de París. És curiós el personatge, no ho negaré. Però tota aquesta parafernàlia de Jüngers, el seu amor a l'art, a la "bellesa" i envers els aspectes més allunyats de la quotidianeïtat... em fa pensar, per uns moments, que és possible que no estiguem tan allunyats dels temps de l'ocupació nazifeixista.

Les preocupacions d'aquest sector de l'Alemanya "culta" i antinazi (sembla que Jüngers participà en la conspiració contra Hitler de 1944) no resten gaire allunyades de les idees d'algun dels nostres escriptors més "progres". Recentment un autor molt lligat a certs sectors del nacionalisme illenc afirmava en una entrevista que la seva màxima illusió, el somni de la seva vida, hauria estat ser un ciutadà de la Grècia clàssica per a gaudir així d'aquella època esplendorosa. Segles magnífics on l'home -deia l'escriptor- estava ocupat en la creació de bellesa pura... El novellista que feia tan agosarades afirmacions -tan properes, per altra banda, al que pensava Jüngers en el seu moment- és un home de carrera... (lletres, precisament). I aquest "culte" partidari de la "bellesa" clàssica pareix oblidar que la societat grega d'aquella època -com totes les societats del seu temps- era un món basat exclusivament en la més absoluta esclavitud. En uns segles en què la vida dels esclaus valia menys que la d'un cavall o una ovella, i on les sublevacions d'aquests sectors majoritaris de la població s'esdevenien sovint (amb la segura i cruel repressió posterior)... quin sentit té lloar exclusivament la "bellesa" que segregava el poder establert? A vegades ho discutim amb els amics... Ben segur que, si haguéssim viscut aleshores, hauríem preferit donar suport a les sublevacions dels oprimits -malgrat cremassin temples, les estàtues dels déus, les grans mansions senyorials- que no estar al costat de qui manava la matança contra el poble: els intellectuals, legisladors i militars que ordenaren bastir tots els Partenó del món o escrigueren qualsevol mena de teorització per a defensar els fets i idees de l'aristocràcia dominant.

Sempre hem considerat que hi ha més art en la vida lliure d'una persona que en qualsevol de les categories culturals que promocionen els criats intellectuals dels "elegits"... Jüngers mateix, com aquest escriptor proper al nacionalisme d'esquerres, ben igual que els germans Villalonga, tutti quanti, oblidant en tot moment l'existència dels inabastables sectors de la humanitat explotada, sense voler entendre -mai!, primer la mort!- que la "cultura" és sovint el producte de la divisió de la societat en classes... Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París!

No li discutirem una segura professionalitat -no era Alemanya un dels pobles més cultes del món a començaments dels anys trenta, quan engendrà la bèstia?- en les acurades descripcions d'un París decadent...

Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics (Celine, a la vora). Parlar de Rimbaud, Flaubert o, fins i tot, dels enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París...

La resistència francesa, els hostatges torturats i afusellats cada dia, els setanta mil jueus assassinats, arrossegats a fuetades fins als forns crematoris... les tortures diàries a casernes i comissaries... somnis evanescents, realitats barroeres que cal no tenir en compte en el moment que es tasta la darrera ampolla de xampany que acaba d'arribar al despatx. Obsequi de diligents propietaris amics de Vichí per tal de fer agradable l'estada del culte ocupant (només ell sap assaborir el tast exacte d'aquest xampany, ara ja per sempre immortalitzat en els Diaris de París).

No. Ningú no sabrà mai els noms dels patriotes llançats als amagats fossars comuns dels afores de la gran ciutat. Ningú. Això no importa. Ara tampoc no interessa res més que la personal promoció, esclafar el company. Solidaritat en el ram de la ploma? Tornar a l'esperit d'aquell utòpic Congrés de Cultura Catalana? Anar plegats d'excursió? Agitar enmig de la plaça l'estelada, la bandera roja del proletariat universal? Jüngers se'n riu de nosaltres mentre continua discutint amb una antiga comtessa -cinc segles de sang pura, si no recordam les mil unions carnals amb els criats i criades de palau- la necessitat de depurar, mitjançant una aplicació científica de la moderna genètica alemanya -s'està avançant molt a Treblinka i Mauthausen!- el detritus del si de la raça francesa, pura durant millennis.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Marcelino va combatre en situacions difícils en temps de la dictadura i va ser vençut i empresonat. De la seva derrota, juntament amb moltes altres derrotes de sindicalistes empresonats pel franquisme nasqueren futures victòries que permeteren al moviment obrer arribar dins el desequilibri social al punt de major equilibri social entre les classes socials. Aquest fet constatable en xifres sobre la distribució del pastís de la renda, no va precisar ni de partits institucionals, ni de legislacions democràtiques. Va fonamentar-se en les lluites socials, en la mobilització social. (Llorenç Buades)

Marcelino Camacho en la meva memòria

Per Llorenç Buades Castell

(Fundador de CCOO a la branca d'Assegurances, antic membre del Consell Federal d'Assegurances de CCOO i de l'Executiva de CCOO de les Illes derivada del Primer Congrés)

A diferència dels darrers dirigents sindicals de CCOO com Antonio Gutiérrez i el senyor Fidalgo, Marcelino Camacho ha viscut de manera honesta i fidel a les seves conviccions: no va tenir la complicitat dels dirigents d'una Caixa d'estalvis o d'un partit liberal com el PSOE per trobar un punt i seguit a la seva carrera sindical com el senyor Gutiérrez, i encara menys un lloc de treball per a la FAES com el senyor Fidalgo. No s'ha enriquit ni amb la política ni amb el sindicalisme, com han fet dirigents polítics que es deien maoïstes i militaven a la Joven Guardia Roja o com ho han fet alguns sindicalistes bancaris de CCOO.

Marcelino va combatre en situacions difícils en temps de la dictadura i va ser vençut i empresonat. De la seva derrota, juntament amb moltes altres derrotes de sindicalistes empresonats pel franquisme nasqueren futures victòries que permeteren al moviment obrer arribar dins el desequilibri social al punt de major equilibri social entre les classes socials. Aquest fet constatable en xifres sobre la distribució del pastís de la renda, no va precisar ni de partits institucionals, ni de legislacions democràtiques. Va fonamentar-se en les lluites socials, en la mobilització social.

El problema de Marcelino Camacho va ser la seva militància en el PCE liderat per un Santiago Carrillo que predicava la submissió del moviment polític i social al pacte amb els franquistes reciclats liderats per Adolfo Suárez. Aquesta submissió es va traslladar al moviment sindical que era CCOO mitjançant la correja de transmissió que formaven els militants eurocomunistes i es va concretar en la consolidació de la monarquia sense cap possibilitat d'opció per la República, en l'abandonament i en la persecució dels símbols republicans per part del PCE i de l'aparell de CCOO, en la configuració de l'Estat de les autonomies sense cap possibilitat d'emancipació de les nacions sotmeses al jou centralista mitjançant l'exercici de l'autodeterminació, i en l'adaptació als interessos de la burgesia que es concretaven en la construcció del marc europeu actual que no és precisament un marc democràtic, perquè són el Banc Central, els mercats i les corporacions multinacionals les que marquen absolutament l'agenda política i social.

Des del principi vaig combatre, dins l'esquerra sindical l'orientació de Marcelino dins les Comissions Obreres que es concretà en l'aplicació dels Pactes de la Moncloa que significaren el primer esglaó per al procés d'involució social que es fa present en les nostres institucions actuals, consolidant-se les estructures fàctiques (civils, judicials, militars, religioses) imposades pel franquisme. Companys i companyes que s'oposaven a la reforma del règim i optaven per la ruptura varen ser expulsats de CCOO, especialment a Astúries , a les Comissions Obreres d'Euskadi i de Navarra, i a molts altres indrets. Companys seus com el capellà Garcia Salve a Palma, feien un discurs criminilitzador de la dissidència, perquè segons ells els esquerranistes erem sindicalistes de manual. Tot lamentable , perquè subjectes com Garcia Salve ben aviat es feren absents del moviment obrer, en tant que altres hem treballat sindicalment fins a la jubilació a peu d'empresa i no en càrrecs burocràtics remunerats, com la major part de les direccions sindicals. Molts sindicalistes professionals dels que ens dejectaven han viscut molt poc temps el sindicalisme a peu d'empresa o de fàbrica, i massa temps reclosos en els despatxos. Així ens va.

Amb Marcelino i amb el PCE s'apuntalà el règim actual de la reforma postfranquista, i d'aquí arriben els agraïments actuals de la monarquia, de les institucions i de tots els poders fàctics.

En la mida en que els successors de Marcelino, sempre anlairats des de l'aparell del PCE es dretanitzaren cap a opcions que són purament liberals, Marcelino va trencar amb els seus antics companys, i va ser criminalitzat per això, per tots aquells partidaris de Gutiérrez i Fidalgo que han sobreviscut a totes les crisi fent l'anguila per tal de salvar la seva manera de guanyar-se les garroves.

Però aquest darrer Marcelino ja no interessava als poders i per això havia desaparegut del mapa, perquè era d'aquells que encara tenien la gosadia de convocar una vaga general i és clar que aquests esquemes no caben en el cap del sindicalisme de negociació sense cap pressió , del sindicalisme de la subvenció que es practica actualment.

Descansi en pau Marcelino, un personatge honest al que cal situar en el seu lloc. Allò que està clar és que cap príncep va anar a les exèquies de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i aquí és on hem de trobar les diferències, que hi són.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Un error històric de incalculables conseqüències. Així podríem definir el resultat de la decisió dels esquerrans illencs de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) d'entrar a militar dins CCOO.

Un error històric de incalculables conseqüències. Així podríem definir el resultat de la decisió dels esquerrans illencs de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) d'entrar a militar dins CCOO. Anem a pams i expliquem al lector l'origen d'aquesta reflexió. Cap a l'estiu de 1977, al cap d'anys i més anys de lluita en favor de la coordinació dels consells de fàbrica i veïnals (els organismes assemblearis del tipus de les lluites de Vitòria) que en els darrers temps del franquisme s'havien anat estenent per tot l'Estat; després d'impulsar quasi en exclusiva el combat per la unitat de classe obrera enfront la patronal (en defensa de la Central Unitària de Treballadors i que nosaltres anomenàvem CUT); una part majoritària de l'OEC decideix entrar dins CC.OO. per a provar de reforçar-ne el caràcter assembleari i de moviment socio-polític que comença a perdre's sota la influència del carrillisme (PCE) al si del moviment obrer. Alhora es vol ajudar els sectors d'esquerra que feia temps lluitaven dintre de CC.OO., i reforçar així les tendències unitàries enfront els partidaris de la divisió sindical.

En aquelles alçades de la transició era evident la intenció de les direccions del PCE i PSOE d'utilitzar els seus militants dins CCOO i UGT per a consolidar la divisió dels treballadors. Era un dels punts del pacte amb els franquistes reciclats: debilitar les experiències més avançades del poble, crear simples sindicats reivindicatius (i a voltes ni això!) allunyats de qualsevol intenció unitària i de lluita activa; destruir les experiències consellistes, marginar i expulsar els diferents collectius que des de dintre de CC.OO. i d'UGT no acceptaven la reforma del franquisme i volien anar més enllà: uns fins a la República Federal, altres fins al socialisme.

Malgrat que a nivell general de l'Estat, i concretament a les Illes, els debats per a disoldre les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes que impulsàvem des de l''OEC) i entrar dins les CC.OO. teledirigides pel PCE va anar bé, hi hagué, emperò, alguns sectors que criticaren aquesta decisió i no hi estigueren d'acord. Aquests companys deien que, coneixent l'esperit sectari i manipulador del carrillisme, aquest acabaria consolidant la divisió de la classe obrera, marginant els corrents d'esquerra del sindicat. La destrucció de tot el que hi pogués haver-hi de mobilització antisistema dins CC.OO. aniria per etapes. Aconseguit el que hem dit anteriorment, més endavant s'expulsaria -i així succeí-, i marginaria els homes i dones més combatius dels sectors populars.

S'ha de reconèixer que els nostres "dissidents", els comunistes i simpatitzants de l'OEC que no volgueren treballar amb els carrillistes (PCE), han tengut raó, vista l'actual política neo-liberal dels dirigents sindicals. Els anys han demostar la magnitud de l'error històric que, per voler servar la unitat dels treballadors, caigué la direcció política de l'OEC de la qual qui signa aquest article formava part.

Hem de tenir en compte que en aquells moments decisius de la reforma -si exceptuam les experiències unitàries de les coordinadores de fàbrica o barri que es donaven arreu de l'Estat-, el cert és que cada partit, creient que feia el millor, anava treballant el seu propi espai sindical, fent proselitisme per a les seves sigles, sense oferir mai una proposta d'autèntica unitat obrera tipus CUT (Central Única de Treballadors) -que era la proposta del POUM, l'OEC, etc.

Cap a l'any l976, quan els sectors dominats encara romanien atemorits per la impressionant demostració d'unitat demostrada a Vitòria, l'ampli moviment dels treballadors començava a estar dividit entre un nombre bastant elevat d'organismes d'acció obrera. Si deixam a part l'eixam infinit de coordinadores de fàbrica que hi havia en aquell moment, hem de recordar que hi actuaven: les CC.OO. (Comissions Obreres), dins de les quals els carrillistes formaven la columna vertebral i esdevenien els agents dels pactes amb la patronal dins del moviment obrer; la CNT de tendència llibertària; els grups que encara romanien actius de les HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica); la JOC (Joventut Obrera Catòlica); el Moviment Obrer Autogestionari (MOA); l'Oposició Sindical Obrera (OSO), que era el front sindical del FRAP; les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes), juntament amb les Plataformes Anticapitalistes de Barris i de Centres d'Ensenyament que impulsàvem els comunistes de l'OEC; la Unió General de Treballadors (UGT), impulsada pel PSOE; i la Unión Sindical Obrera (USO).

Davant aquesta situació una mica caòtica de dispersió de forces obreres i populars, els militants de l'OEC decidírem (no sense problemes i contradiccions) entrar a reforçar els corrents més esquerrans i combatius de CC.OO. Ara, segurament ens ho pensaríem més de dues vegades, abans de prendre decisió tan arriscada i que, els anys han demostrat era una decisió ben equivocada.

Miquel López Crespí

Pel setembre de l’any 2009 vaig anar a Praga per a provar de copsar d’on podia sorgir el món terrífic de l'autor txec de formació cultural jueva i alemanya. Vaig caminar pels indrets on ell va viure, el negoci familiar delcarrer de Celetna, prop de la Casa de la Ciutat, i la famosa plaça Staromêstske námestí, just al costat del monument de Hus. La visita al que resta del barri jueu també és un itinerari aconsellable. (Miquel López Crespí)

Franz Kafka

Praga, setembre 2009. Miquel López Crespí a Praga, a la recerca de Franz Kafka

Uns dels dietaris d’escriptor que hem repassat aquests darrers mesos i que trobam més interessants és el de Franz Kafka, Diaris: 1910-1923, publicat per Edicions 62 en la seva imprescindible col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” (Barcelona, 1988). Un viatge al·lucinant a l’interior d’un Kafka turmentat pels problemes familiars, per la dèria d’escriure, per la inseguretat de les seves relacions amoroses, pels fantasmes i estranys somnis que el tenen posseït... Llibre imprescindible si volem conèixer a fons la sensibilitat i la personalitat del creador d’algunes de les obres cabdals de la literatura universal. Pens ara mateix en El procés, El Castell, Amèrica... Per no parlar d’altres obres igualment importants com Carta al pare, La transformació i les Narracions, una col·lecció de relats traduïts al català per Joan Fontcuberta publicats per Quaderns Crema.

Els Diaris són bàsics per a copsar a fons la complexa personalitat, el món interior d´un creador aterrit davant els poders burocràtics de la societat que l’encercla, davant la vida. Aquests Diaris, juntament amb les més de vuit-centes pàgines d’autoanàlisi adreçades a Felice, una de les amistats més intenses de la seva vida, són un dels documents més colpidors del segle quant als problemes i pors que poblen la ment d’un escriptor. Jo diria que l’intens treball d’introspecció que conformen tantes i tantes confessions –i la descripció de paisatges, figures i somnis-, que poblen aquesta ferotge investigació personal ens donen una visió prou exacta dels impulsos secrets que movien Franz Kafka en el procés creatiu. Pocs escriptors han estat capaços de descriure amb tanta nitidesa el conscient i l’inconscient que hi ha dins l’ànima d’un autor. Dels llibres que he llegit en aquests darrers dies, qui més s’hi aproxima podria ser Virgínia Woolf, i potser Fernando Pessoa. L’obra de Pessoa Llibre del desassossec i el famós diari de Cesare Pavese L’ofici de viure també mostren universos turmentats. No és estrany que Cesare Pavese i Virgínia Woolf acabassin suïcidant-se. Qui sap si la malaltia de Kafka impedí un final semblant.

Pel setembre de l’any 2009 vaig anar a Praga per a provar de copsar d’on podia sorgir el món terrífic de l'autor txec de formació cultural jueva i alemanya. Vaig caminar pels indrets on ell va viure, el negoci familiar delcarrer de Celetna, prop de la Casa de la Ciutat, i la famosa plaça Staromêstske námestí, just al costat del monument de Hus. La visita al que resta del barri jueu també és un itinerari aconsellable.

Avui dia resta molt poc del que va ser l’indret on visqué i es formà intel·lectualment Franz Kafka. Les modernitzacions de finals del segle XIX i començaments de segle XX esbucaren els antics habitatges de la comunitat jueva de Praga. Només restaren dempeus algunes de les sinagogues més importants i l’antiquíssim cementiri jueu. Visita obligada si vas a Praga, evidentment! Les sinagogues i el cementiri són els únics vestigis directes del que va ser el barri de Kafka, malgrat que posteriorment visqué i treballà en altres indrets.

Després, l’ocupació nazi, l’extermini dels habitats del barri jueu per part de la Gestapo hitleriana –de Txèquia foren enviats als camps d’extermini nazi i moriren en aquests indrets d’assassinats massius més de cent cinquanta mil jueus-, acabà d’enfonsar el que restava del món infantil i juvenil de l’autor d’El Procés. Així i tot, és imprescindible tocar amb les mans les vellíssimes tombes de l’antic cementiri jueu, salvat miraculosament de la destrucció programada per la monarquia austrohongaresa i el nazisme, impregnar-se per uns instants de la història d’una comunitat liquidada totalment pels botxins hitlerians, per a sentir bategar l’esperit turmentat de Franz Kafka. Una experiència única i imprescindible és alçar la vista des de qualsevol punt de l’antic barri jueu i mirar cap al Castell, l’impressionant complex de fortificacions esglésies, palaus, oficines de la burocràcia de l’imperi austrohongarés que condicionaren la vida del gueto jueu i, de rebot, de tots els habitants de Praga. Basta contemplar el castell de Praga per a copsar en segons tot el que de profunda rebel·lió i, possiblement, de radical nihilisme anarquista hi ha a les pàgines de El Procés, El Castell i en tantes i tantes narracions escrites per Kafka.

El Procés, El Castell, conformen dos llibres bàsics per a copsar la tenebror burocràtica i concentracionària del món en el qual ens ha tocat viure. Visió tenebrosa i al·lucinant, però visió lúcida del laberint de poders ocults i lleis absurdes que empresonen l’home del segle XX (i també, ho podem constatar sovint, aquest començament de segle XXI, amb els poders fàctics de sempre, econòmics, polítics i religiosos sostenint l’univers opressiu que encara avui ens domina i esclafa). Obres que serveixen per a descriure l'absurditat administrativa, la vida grisa de qualsevol tipus de societat dominada pel capitalisme o, abans, per les burocràcies del socialisme degenerat.

Però, talment com comentàvem una mica més amunt, el més important dels diaris de Kafka és que ens permeten avançar, a les palpentes, pel del món interior d’un dels creadors més importants del segle XX. Llegir les quatre-centes vint-i-nou pàgines que conformen aquest diari és com caminar per l’interior llòbrec de munió de nits i dies on l’escriptor malda per poder continuar escrivint, per a trobar la força necessària per anar desenvolupant les seves idees, els somnis premonitoris que ha tengut en qualsevol moment del dia. Una lluita titànica per a fer-se amb la recepta màgica –l’obra ben feta- que el pugui salvar de la tenebror i l’angoixa constant en què viu.

Sorprèn copsar la potència dels fantasmes i visions que poblen la ment de Kafka, un autor que sempre viu immers enmig dels dubtes sobre la validesa de la seva obra. També sorprèn certa fredor i indiferència vers el món exterior que envolta l’autor del dietari. El lector trobarà poques referències a la Primera Guerra Mundial, a les revolucions –la russa, l’alemanya, l'hongaresa-, revolucions que, precisament en els anys que escriu el diari, commouen el món. La Primera Guerra Mundial amb tot el que comporta de sofriments per als pobles –per al seu propi poble- només mereix una retxa en tot el diari: “La desfilada de les tropes pels carrers de Praga m’ha produït una profunda repugnància”. Res més. Per a l’escriptor només existeix el propi jo interior. Com si el món exterior no existís. Talment com si res que no fos la descripció dels problemes per a portar al paper el que li dicta l’imaginació tengués cap valor. La passió que el devora és l’escriptura, la soledat en què es troba entre les persones que l’envolten, el resultat final del que va escrivint. Res no existeix al món llevat de la possible validesa del que escriu. L’opinió del seu amic Max Brod, de qualsevol petit editor de Praga o Berlín, li interessa molt més que la desintegració real de l´univers que l’encercla, que tots els milions de morts produïts per la Primera Guerra Mundial.

(1 vídeo) Les modificacions al projecte de Son Bordoi són una rentada de cara d'un projecte molt dur des del punt de vista territorial

El GOB considera que l'Ajuntament de Palma consent i avala la destrucció del poc que ens queda de rural a l'entorn de Palma.

Després de la reunió de la Comissió d'Urbanisme de l'Ajuntament de Palma d'ahir, ha quedat clar el suport de l'Ajuntament de Palma a la urbanització d'aquesta zona rural.

Aquesta decisió no s'entén ni des del punt de vista de les implicacions urbanístiques d'un projecte d'aquestes dimensions en una zona rural que hauria d'haver-se mantingut com a tal, preservant els usos agrícoles i ramaders - tot i la vigent classificació d'aquest sòl com a urbanitzable- ni des del punt de vista de la política d'habitatge.

En ambdós casos queda clara la incapacitat d'impulsar una política d'habitatge, tant des del Govern com des de l'Ajuntament de Palma, que tengui realment el territori i les persones com a principal objectiu, sinó que respon un cop més a l'únic objectiu de seguir impulsant l'economia amb velles receptes, això és, a través de la construcció i la destrucció dels darrers espais rurals, la preservació dels quals hauria d'esdevenir el principal objectiu d'una nova manera d'encarar la política territorial i urbanística.

NOUS ACCESSOS VIARIS, NOUS HABITATGES, RECINTE FIRAL... EN DEFINITIVA, MÉS CIMENT ESCUDAT RERA L'ARGUMENT DE LA "DINAMITZACIÓ ECONÒMICA" I LA RETÒRICA DE LES "POLÍTIQUES SOCIALS".

Aquesta recepta no és la solució, ni per a solucionar la problemàtica de l'accés a l'habitatge, ni per donar cap tipus d'impuls estratègic per afrontar la complicada realitat econòmica actual.

Així ho ha denunciat el GOB des de l'impuls per part del govern Antich de la Llei Carbonera, per a la reserva estratègica de sòl per a edificis de nova construcció destinats a habitatge a preu taxat. En aquell moment el GOB ja va plantejar una alternativa per a impulsar la política d'habitatge. Amb l'estoc d'habitatges buits ja existents i l'edificabilitat permesa és més que suficient per a promoure polítiques de rehabilitació i consolidació urbana.

Aquesta proposta coincideix amb el “Plan Estatal de Vivienda y Rehabilitación” del Ministeri d’Habitatge del govern de Madrid, que possibilita el finançament públic d’habitatges protegits (HPO) mitjançant l’adquisició d’habitatges existents. Aquesta mesura, justificada al Pla per “la conjuntura econòmica del sector” de la construcció (a la seva disposició transitòria primera) serviria per crear una reserva pública d’habitatges a partir de l’estoc d’habitatges buits existents, sense necessitat de construir-ne més de nous. Aquesta mesura possibilita als promotors amb un gran estoc d’habitatges de preu lliure, acollir-se a la seva qualificació com habitatges protegits.

L'ÀREA RURAL DE SON BORDOI

Amb els acords derivats de la Comissió d'Urbanisme i el que es preveu que avui s'aprovi al Ple de l'Ajuntament, l'Ajuntament de Palma consent i avala la destrucció del poc que ens queda de "rural" a l'àmbit de Palma, per a construir més pisos condemnats a estar buits. Això ni s'entén ni se consent.

Web Gob Dijous, 28 d'octubre de 2010

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)

Els errors de Jaume Carbonero

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Carbonero defiende la "urgencia" de las obras de construcción de la estación marítima provisional de Ciutadella

Europa Press, Ciutadella 22/09/2010 Los constructores impugnan la licitación de la estación marítima

El conseller de Viviendas y Obras Públicas, Jaume Carbonero, ha defendido este miércoles en que las obras de construcción de la estación marítima provisional del puerto exterior de Ciutadella "son urgentes" y que deben estar acabadas al mismo tiempo que los trabajos del dique de Son Blanc. "No puede haber desfases porque, si no hay Estación Marítima, no habrá barcos", ha indicado Carbonero.

El conseller ha respondido de este modo a la Asociación de Constructores de Balears, que ha presentado un escrito de impugnación relativo a la licitación del contrato de redacción de obra y ejecución de la estación marítima provisional, según ha informado este miércoles el Diario Menorca.

Los constructores consideras que no hay motivos que justifiquen la contratación conjunta de la elaboración del proyecto a la que se ha acogido Ports de Balears.

"Entiendo que al tratarse de obras de tanta envergadura y dada la situación de falta de actividad de obra pública, haya tendencia a intentar conseguir unas condiciones diferentes a las planteadas pero yo tengo la obligación de defender que las obras de la Estación Marítima provisional y del dique deben estar acabadas al mismo tiempo", ha alegado Carbonero, quien ha explicado que, por este motivo, se ha recorrido a un procedimiento de urgencia, cuyo plazo para presentar ofertas de licitación es tan sólo de 13 días.

No obstante, el conseller ha reconocido que, tras las quejas del Colegio de Ingenieros de Caminos, el procedimiento se ha ampliado 13 días más, "con lo cual nos hemos ido casi a un procedimiento normal".

Carbonero ha apuntado que "si las obras no se comienzan pronto, en junio de 2011 el puerto no estará operativo", aunque se ha comprometido a que el puerto exterior de Ciutadella "se pueda utilizar el día de Sant Joan del año próximo".

Wewb Menorca.info

La Coordinadora inicia avui una recollida de firmes per demanar al Ministeri de Medi Ambient que no concedeixi l'autorització per al dic. Es demana a residents i visitants que ajudin a evitar una agressió que pot afectar la imatge de tota l'illa. La Coordinadora en defensa del port de Ciutadella es va reunir ahir per analitzar les darreres tramitacions que han experimentat els projectes del port. S'han programat diverses actuacions per aturar el perill d'execució d'unes obres que es consideren manifestament negatives per a Ciutadella i per a tota Menorca.

Comunicat de la Coordinadora en Defensa del Port de Ciutadella 12/08/05

La Coordinadora inicia avui una recollida de firmes per demanar al Ministeri de Medi Ambient que no concedeixi l'autorització per al dic. Es demana a residents i visitants que ajudin a evitar una agressió que pot afectar la imatge de tota l'illa.

La Coordinadora en defensa del port de Ciutadella es va reunir ahir per analitzar les darreres tramitacions que han experimentat els projectes del port. S'han programat diverses actuacions per aturar el perill d'execució d'unes obres que es consideren manifestament negatives per a Ciutadella i per a tota Menorca.

Al contrari del que s'havia promès, els projectes del dic i la dàrsena es mantenen sense grans canvis. Totes les afectacions previstes segueixen en peu: pèrdua d'atractiu turístic del port, perill de rissagues més fortes, perill de desaparició de les platges dels voltants, amarres a preu desorbitat, afectació a la imatge turística de Menorca, salinització dels aqüífers d'aigua dolça, etc. Tots aquests efectes negatius es pretenen justificar en base a un suposat benefici econòmic que no ha avalat mai cap estudi.

Per a les entitats de la Coordinadora, els projectes que es volen fer no responen a l'interès general, sinó a un ús electoralista irresponsable i als beneficis privats que es podran obtenir amb l'especulació dels terrenys propers. El procediment usat també es considera inadmissible, tota vegada que l'avaluació d'impacte ambiental no es fa conjuntament (com obliga la directiva europea d'impacte ambiental), no s'han contestat els milers d'al·legacions que es van presentar, i s'ha anunciat la incorporació de nova documentació que no s'ha volgut exposar al públic.

Per la Coordinadora, és evident que aquests projectes no responen a l'interès general. Per aquests motius, s'ha acordat iniciar una recollida de firmes per enviar al Ministeri de Medi Ambient. Aquesta institució pot aturar el projecte del dic perquè pot denegar la concessió del domini públic. Ben al contrari del que han dit els representants del Govern Balear, no és cert que la cessió a la comunitat autònoma sigui un acte obligat. La Llei diu que el Ministeri de Medi Ambient ha d'avaluar quines afectacions pot patir aquest domini i només pot concedir l'autorització en cas que hi hagi una manifesta millora per als interessos generals. Hi ha jurisprudència del Tribunal Constitucional en aquest sentit.

(Web GOB Menorca)

Demana a la Ministra de Medi Ambient que aturi l'ampliació. Pide a la Ministra de Medio Ambiente que pare la ampliación.

La Coordinadora, que ja va estar en funcionament en els anteriors intents de dràstica transformació del port, avalua aquests projectes com un dels atemptats ambientals més greus que s'estan plantejant a tot el Mediterrani, considera que no responen a l'interès general i que els efectes negatius són nombrosos i molt grans.

La desaparició de la Platja Gran, les molt probables afectacions sobre Sa Caleta, Santandria i potser també Cala en Blanes i Cala en Brut, és un dels perills. Aquests platges, properes a la zona urbana, són la base d'importants activitats econòmiques i representen uns espais molt utilitzats pels propis ciutadellencs.

Així mateix, la qualitat de l'aigua del port es podria veure també molt resentida, perquè actualment ja s'observen problemes quan els vents impedeixen durant uns dies l'intercanvi amb la mar oberta. El dic impediria encara més la renovació, cosa que pot afectar el turisme nàutic i l'abundant comerç que opera a la vorera del port.

El milió i mig de metres cúbics que es pretenen excavar a Cala en Busquets, i els milers de metres quadrats de fons marí que es veurien afectats per les dues obres, representen una autèntica desproporció en una illa que ha treballat molt perquè les generacions futures puguin tenir un medi digne. La concessió privada del port esportiu, implicaria a més que quasi cap resident tengui suficient poder adquisitiu com per aconseguir un amarrament.

JO DIC NO és el lema de tota una campanya informativa en defensa del port de Ciutadella, a la qual la Coordinadora convida a participar totes aquelles persones que s'estimin Menorca. A l'apartat de Notícies d'aquesta web pots consultar els diferents comunicats que es van emetent en relació a la campanya.

Anna Bargallò

(Cordada Fòrum)

Ports de Balears constituirá una Mesa de seguimiento de la ordenación de la dársena

MENORCA, 16 Sep. (EUROPA PRESS) -

El conseller balear de Vivienda y Obras Públicas y presidente de Ports de Balears, Jaume Carbonero, ha visitado este jueves las obras de construcción del dique del puerto de Ciutadella, para conocer de primera mano el avance de esta infraestructura.

En los próximos días llegarán a Menorca los dos cajones más que se instalarán para alargar el dique y permitir, de este modo, el atraque de buques de hasta 250 metros de eslora, lo que permitirá a la ciudad de Ponent diversificar su actual oferta turística y entrar en las rutas de cruceros del Mediterráneo.

En cuanto a la Estación Marítima, la Conselleria ha replanteado su estructura y la superficie construida pasará de los 10.134 metros cuadrados previstos inicialmente a 3.374 metros cuadrados, con una reducción proporcional del presupuesto.

También se modificará su disposición, para que la Estación esté alineada con el acantilado, lo que permitirá dar continuidad a la imagen de la costa, tanto desde el mar como desde tierra.

La nueva terminal se elevará cinco metros respecto del muelle, liberándose la superficie que ocupaba en planta baja, lo que permitirá ubicar debajo la zona de preembarque de vehículos.

Este cambio facilitará además la conexión, al mismo nivel, de la playa de aparcamiento exterior elevado y el acceso, también elevado, a los buques a través de las pasarelas, por lo que se suprimen las barreras arquitectónicas y se facilita el tránsito de personas.

Con el objetivo de que el dique entre en funcionamiento lo antes posible, el Govern ha aprobado la ejecución urgente de una estación marítima provisional, que permitirá seguir con los trabajos de construcción hasta que finalicen las obras definitivas.

Por otro lado, Carbonero ha anunciado la creación de una Mesa de seguimiento para la reordenación futura de la dársena interior de Ciutadella, que se constituirá en las próximas semanas mediante una Orden de la Conselleria.

La Mesa será un órgano de colaboración entre las distintas administraciones públicas vinculadas al puerto, así como de coordinación y participación de las asociaciones implicadas en el proyecto.

Europa Press.es (2-X-2010)

Un error històric de incalculables conseqüències. Així podríem definir el resultat de la decisió dels esquerrans illencs de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) d'entrar a militar dins CCOO.

Un error històric de incalculables conseqüències. Així podríem definir el resultat de la decisió dels esquerrans illencs de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) d'entrar a militar dins CCOO. Anem a pams i expliquem al lector l'origen d'aquesta reflexió. Cap a l'estiu de 1977, al cap d'anys i més anys de lluita en favor de la coordinació dels consells de fàbrica i veïnals (els organismes assemblearis del tipus de les lluites de Vitòria) que en els darrers temps del franquisme s'havien anat estenent per tot l'Estat; després d'impulsar quasi en exclusiva el combat per la unitat de classe obrera enfront la patronal (en defensa de la Central Unitària de Treballadors i que nosaltres anomenàvem CUT); una part majoritària de l'OEC decideix entrar dins CC.OO. per a provar de reforçar-ne el caràcter assembleari i de moviment socio-polític que comença a perdre's sota la influència del carrillisme (PCE) al si del moviment obrer. Alhora es vol ajudar els sectors d'esquerra que feia temps lluitaven dintre de CC.OO., i reforçar així les tendències unitàries enfront els partidaris de la divisió sindical.

En aquelles alçades de la transició era evident la intenció de les direccions del PCE i PSOE d'utilitzar els seus militants dins CCOO i UGT per a consolidar la divisió dels treballadors. Era un dels punts del pacte amb els franquistes reciclats: debilitar les experiències més avançades del poble, crear simples sindicats reivindicatius (i a voltes ni això!) allunyats de qualsevol intenció unitària i de lluita activa; destruir les experiències consellistes, marginar i expulsar els diferents collectius que des de dintre de CC.OO. i d'UGT no acceptaven la reforma del franquisme i volien anar més enllà: uns fins a la República Federal, altres fins al socialisme.

Malgrat que a nivell general de l'Estat, i concretament a les Illes, els debats per a disoldre les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes que impulsàvem des de l''OEC) i entrar dins les CC.OO. teledirigides pel PCE va anar bé, hi hagué, emperò, alguns sectors que criticaren aquesta decisió i no hi estigueren d'acord. Aquests companys deien que, coneixent l'esperit sectari i manipulador del carrillisme, aquest acabaria consolidant la divisió de la classe obrera, marginant els corrents d'esquerra del sindicat. La destrucció de tot el que hi pogués haver-hi de mobilització antisistema dins CC.OO. aniria per etapes. Aconseguit el que hem dit anteriorment, més endavant s'expulsaria -i així succeí-, i marginaria els homes i dones més combatius dels sectors populars.

S'ha de reconèixer que els nostres "dissidents", els comunistes i simpatitzants de l'OEC que no volgueren treballar amb els carrillistes (PCE), han tengut raó, vista l'actual política neo-liberal dels dirigents sindicals. Els anys han demostar la magnitud de l'error històric que, per voler servar la unitat dels treballadors, caigué la direcció política de l'OEC de la qual qui signa aquest article formava part.

Hem de tenir en compte que en aquells moments decisius de la reforma -si exceptuam les experiències unitàries de les coordinadores de fàbrica o barri que es donaven arreu de l'Estat-, el cert és que cada partit, creient que feia el millor, anava treballant el seu propi espai sindical, fent proselitisme per a les seves sigles, sense oferir mai una proposta d'autèntica unitat obrera tipus CUT (Central Única de Treballadors) -que era la proposta del POUM, l'OEC, etc.

Cap a l'any l976, quan els sectors dominats encara romanien atemorits per la impressionant demostració d'unitat demostrada a Vitòria, l'ampli moviment dels treballadors començava a estar dividit entre un nombre bastant elevat d'organismes d'acció obrera. Si deixam a part l'eixam infinit de coordinadores de fàbrica que hi havia en aquell moment, hem de recordar que hi actuaven: les CC.OO. (Comissions Obreres), dins de les quals els carrillistes formaven la columna vertebral i esdevenien els agents dels pactes amb la patronal dins del moviment obrer; la CNT de tendència llibertària; els grups que encara romanien actius de les HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica); la JOC (Joventut Obrera Catòlica); el Moviment Obrer Autogestionari (MOA); l'Oposició Sindical Obrera (OSO), que era el front sindical del FRAP; les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes), juntament amb les Plataformes Anticapitalistes de Barris i de Centres d'Ensenyament que impulsàvem els comunistes de l'OEC; la Unió General de Treballadors (UGT), impulsada pel PSOE; i la Unión Sindical Obrera (USO).

Davant aquesta situació una mica caòtica de dispersió de forces obreres i populars, els militants de l'OEC decidírem (no sense problemes i contradiccions) entrar a reforçar els corrents més esquerrans i combatius de CC.OO. Ara, segurament ens ho pensaríem més de dues vegades, abans de prendre decisió tan arriscada i que, els anys han demostrat era una decisió ben equivocada.

Miquel López Crespí

Els tècnics aproven Son Bordoy amb condicions

L’àrea municipal d’Urbanisme dóna llum verda al projecte del Molinar. Demà vespre es votarà l’informe en el ple

E. Borràs | 27/10/2010 |

L'àrea d'Urbanisme de Cort enllestí ahir vespre l'informe vinculant sobre el projecte d'urbanització de Son Bordoy. I l'aprovà, encara que també hi demana algunes rectificacions. Demà es debatrà el document en una comissió informativa i dijous horabaixa es durà al ple. Si s'aprova, la tramitació de la Reserva Estratègica de Sòl (RES) de Son Bordoy, podrà continuar. En concret, la proposta d'acord que es votarà en el ple extraordinari de dijous diu que, tenint en compte les deficiències tècniques que s'han trobat en el projecte "i atenent que, o bé no afecten aspectes substancials, o bé resulten esmenables, es proposa que continuï la tramitació". Això sí, la proposta d'acord també explicita que tots aquests problemes que han detectat els tècnics municipals "hauran de quedar resolts de manera expressa en el document d'aprovació definitiva" del projecte de RES de Son Bordoy.

Entre les deficiències que han trobat els tècnics hi ha que "no es garanteix" la connexió de Son Bordoy amb el nou enllaç amb la rotonda de Son Parera i la falta de definició "dels diferents tipus i categoria d'habitatges protegits". També s'hi apunta que manca destinar més sòl a ús educatiu. Cal recordar que Cort ja emeté un informe vinculant que va fer que el Govern paralitzàs el projecte. En aquest nou document, a partir de les exigències de l'Ajuntament, s'ha retallat l'altura dels edificis i s'ha previst una zona verda central. Dijous caldrà veure si l'equip de govern aconsegueix el suport d'UM, el PP s'hi oposa.

El Col·legi d'Arquitectes dóna el vistiplau al projecte

El Col·legi d'Arquitectes donà ahir el vistiplau al projecte de Son Bordoy. El degà, Lluís Corral, es felicità pel fet que el Govern hagi apostat per l'habitatge de protecció oficial "a preus econòmics". Afegí que "precisament avui dia, amb tan pocs projectes d'HPO, són més necessàries que mai, aquestes iniciatives". Tot això ho va dir al Seminari sobre mobilitat, que es fa dijous i divendres al Col·legi mateix. Corral també va dir que la viabilitat de Son Bordoy depèn del fet que hi arribi el tramvia. Finalment, el degà del Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports també advertí de les greus connotacions de l'enfrontament polític i social que el projecte ha generat. "Ho lamentam; caldria més consens", recomanà Garau.

Diari de Balears (dBalears)

El GOB acusa a Antich de mentider: Son Bordoy fa més d’un pam! Antich en prendre possessió es comprometé a “no urbanitzar ni un pam més de territori”

El mes de gener el GOB va remetre al Govern, l’escrit d’al·legacions a les Normes Subsidiàries i Complementàries de Son Bordoy, que a l’empara de la Llei 5/2008, va redactar la Conselleria d’Habitatge del Govern Balear.

Les al·legacions del GOB reclamaven la no aprovació definitiva de les NNSSiCC de Son Bordoy, en considerar que els impactes (ambientals, territorials, paisatgístics, comercials,....) són elevadissims, que romp la model urbanístic de la zona, que multiplica la densitat prevista a la zona fins ara i que conté deficiències tal com han remarcat distints tècnics municipals i autonòmics.

Avui, el Consell de Govern ha aprovat la urbanització de Son Bordoy i amb això, el Sr Antich imcompleix un cop més en aquesta legislatura, l'esperit amb que la va iniciar i la priorització de la preservació del territori per davant dels interessos econòmics dels lobbies de pressió a què s'ha sotmès la política territorial i econòmica en aquesta legislatura.

SON BORDOY. UNA ÀREA RURAL BEN CONSERVADA

Son Bordoy és un sector de sòl urbanitzable no programat de 112.882 m2, que a dia d’avui és encara una àrea rural, amb usos agrícola-ramaders a l’horta de Palma darrera el Molinar. La seva ubicació és privilegiada per l’accés directe a l’autopista de llevant i la via de cintura de Palma; just allà on s’ajunten.

El pla parcial d’urbanització de 2005 tenia previst fer-hi 225 habitatges, per a 675 habitants i un centre comercial sobre 2,2 hectàrees de solar.

EL NOU PROJECTE QUE QUADRUPLICA EL NOMBRE D’HABITATGES

El Govern balear promou una via d’excepció, “normes subsidiàries i complementàries de planejament”, a l’empara d’una llei ex professo, la 5/2008, que possibilita quasi quadruplicar el nombre d’habitatges que es poden construir a Son Bordoy; fins al límit permès pel Reglament de Planejament de 75 habitatges per hectàrea (art. 47).

El projecte de Son Bordoy tendria la màxima densitat de població que permet la normativa, amb capacitat per acollir més de 2.500 persones, que són més de les que viuen al poble de Sant Jordi. La solució urbanística que es proposa consisteix en construir 6 grans blocs amb capacitat de fins a 90 petites vivendes cadascun, a més d’altres illetes de pisos.

Aquests grans blocs de mini pisos, transversals a l’autopista de llevant, marcaran el paisatge de l’entrada a Palma des de l’autopista de llevant i l’aeroport.

MANCA D’APARCAMENT

El projecte d’urbanització tampoc respecta les dotacions mínimes d’espai per a aparcament, que el PGOU de Palma estableix en un mínim d’1 aparcament per als habitatges de promoció pública i 1,5 per a cada habitatge de preu lliure. Els aparcaments, tanmateix insuficients per a una tal quantitat de pisos, es proposen a les plantes baixes dels blocs.

Tampoc renuncia el projecte a la construcció d’un centre comercial al solar més pròxim a l’enllaç amb les autopistes, que manté la seva superfície de 2 hectàrees.

LES ALTERNATIVES: EL GOB PROPOSA FER ACCESSIBLES HABITATGES BUITS

La llei “Carbonero” 5/2008 serveix per promoure més construcció, amb reserva pública de sòl per urbanitzar més territori. Alternativament, el GOB proposa fer “reserva pública d’habitatges”, amb tots els que són buits, provinents de la fallida dels seus promotors i de l’especulació immobiliària que els fa servir com a bé de canvi i no d’ús.

Aquesta proposta coincideix amb el “Plan Estatal de Vivienda y Rehabilitación” del Ministeri d’Habitatge del govern de Madrid, que possibilita el finançament públic d’habitatges protegits (HPO) mitjançant l’adquisició d’habitatges existents. Aquesta mesura, justificada al Pla per “la conjuntura econòmica del sector” de la construcció (a la seva disposició transitòria primera) serviria per crear una reserva pública d’habitatges a partir de l’estoc d’habitatges buits existents, sense necessitat de construir-ne més de nous. Aquesta mesura possibilita als promotors amb un gran estoc d’habitatges de preu lliure, acollir-se a la seva qualificació com habitatges protegits.

El GOVERN ANTICH: UN DESCRÈDIT CONTINU

Encara ens enrecordam de la frase/promesa de no comsumir ni un pam més de territori en el discurs d'investidura del Sr. Antich. Malauradament ell ho ha oblidat massa fàcilment i ara consent i avala la destrucció del poc que ens queda de "rural" a l'àmbit de Palma, per a construir més pisos condemnats a estar buits.

(Web Gob – 1-X-2010)

El Bloc exigirá un mayor debate para poder construir VPO en suelo rústico

Enmendará en el Parlament la ley de Vivienda y no dejará crecer más de lo que se ha desclasificado

MATEU FERRER. PALMA.

Pese a ser socio del Govern y haber apoyado el viernes pasado el proyecto de ley de actuaciones urgentes para la obtención de suelo destinado a la construcción de viviendas asequibles, el Bloc no quiere ser ajeno al debate protagonizado por el GOB y el PP, que rechazan que se pueda edificar en suelo rústico con dicha finalidad.

Es por ello que desde la coalición ya preparan enmiendas para presentar durante el trámite parlamentario que aprobará definitivamente la ley, y se muestran abiertos a pactarlas con el resto del Govern e incluso con el propio PP, aunque de no alcanzar el acuerdo, las presentarán en solitario.

Con esta medida pretenden ´blindar´ al máximo la futura ley de Vivienda, impulsada por el conseller socialista Jaume Carbonero, de modo que "para obtener suelo para pisos de protección oficial (VPO) se potencie antes los edificios existentes, luego los solares urbanos, y finalmente los urbanizables", señalan fuentes del Bloc. Si esto no bastara para los 5.000 VPO que el Govern quiere levantar en esta legislatura, "hablaríamos de reclasificar los terrenos rústicos", apuntan las citadas fuentes, añadiendo que el PSOE ya conoce sus intenciones.

El principal objetivo del Bloc es forzar un mayor debate para que la posibilidad de construir en las llamadas áreas de transición de crecimiento -suelo rústico colindante al urbano por donde el Plan Territorial de Mallorca (PTM) permite crecer a los municipios- "quede claro que será el último recurso", apuntan desde la coalición. El mismo celo se exigirá para acometer modificaciones del PTM.

Asimismo, los nacionalistas-progresistas serán muy escrupulosos en el caso de Palma, pues la futura ley de Vivienda la exonera de cumplir los límites de crecimiento establecidos por el Plan Territorial: "La construcción de más pisos en Palma tiene que limitarse a números razonables, que haya una excepción con la capital no debe significar cambiar el PTM sin más, en todo caso será la última solución", advierten desde la coalición.

El Bloc también se muestra rotundo en que "no permitirá" que el número de hectáreas globales que se reclasifiquen en Mallorca para nuevas VPO supere el centenar, aproximadamente, que será desclasificado con la ley de Protección territorial -"lo contrario no tendría sentido", resumen-. El socio del Govern también es reacio a construir en el litoral.

Con todo, el Bloc se apresura a "centrar" el debate recordando que las áreas de transición "las fija el propio Plan Territorial para que los municipios puedan crecer en un futuro sobre el suelo rústico, el Govern no se ha inventado nada ni hay que sacar las cosas de contexto", en clara alusión al PP.

Diario de Mallorca (24-XII-07)

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)

Els errors de Jaume Carbonero

Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero suggeria, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés