Miquel López Crespí - Memòria històrica

Son Espases: articles de Guillem Frontera i Miquel López Crespí

La maledicció faraònica de Son Espases

Guillem Frontera | 20/01/2011 |

No dubteu que hi ha molta gent que desitja el fracàs de Son Espases, almenys en desitja tensió i inestabilitat fins a les eleccions. Després, ja ho veurem. És la mateixa gent que desitjava que el trasllat des de Son Dureta fos un enfilall d'incidents -sense morts, així ho volem creure-, i que va mirar d'aprofitar algunes imprevisions sense importància per emetre una versió de caos i d'irresponsabilitat. Tanmateix, el bon sentit de la parròquia neutralitzà dràsticament aquesta ofensiva.

Però ara les coses ens mostren una altra cara. El rodatge interior i exterior de l'hospital ens fa veure fins a quin punt hi ha algunes persones que no han fet bé la seva feina. L'hospital sembla maleït des del principi. El molt honorable Francesc Antich no ha aconseguit que la ciutadania cregui ni una sola paraula de les seves no-explicacions amb què pretén convèncer-nos de l'honestedat amb què ha duit el procés des dels seus inicis -i això, comptat que servidor li fiaria la meva cartera sense gens de temor. Si fos vera que la realitat amb què es va trobar no era la que esperava en accedir al poder, aleshores hem de concloure que no va fer la seva feina com a candidat: tenia l'obligació de saber exactament com estaven les coses. La representació dels dubtes sobre la ubicació del nou hospital va ser un intent patètic de guardar unes aparences que tanmateix li passaran factura. No hi ha res més mal d'esborrar que la sensació que t'han volgut enganyar sense esforçar-se massa en la construcció de la mentida, en dotar de coherència la coartada. Ens hagi mentit o no, el president Antich ens n'ha empeltat la sensació.

Tot plegat no tendria per què condicionar el desenvolupament posterior de l'obra ideada per Jaume Matas -com el palau de congressos, altre que tal. Però la maledicció faraònica està amagada en algun plec de la memòria o de la pedra, és igual. El fet és que ara assistim a la prova de les impressionants imprevisions que converteixen l'estrena de Son Espases en un episodi traumàtic. Té raó la majoria dels manifestants. No pots obrir un macrohospital sense disposar de bons accessos i de places suficients d'estacionament. Pel que fa a l'interior, les deficiències denunciades indiquen encara més irresponsabilitats.

A hores d'ara, no hi ha hagut dimissions ni destitucions. La corrupció consisteix tan sols a beneficiar-se il·lícitament dels eraris públics? Hauríem de fer extensiva aquesta accepció a les actituds que causen perjudici a la ciutadania i despeses innecessàries per imprevistes.

Fa riure, certament, que el PP se'ns vulgui presentar com un partit de bons gestors. Des de la feina d'embarc fins a la corrupció més desbocada, hi ha hagut de tot -també comportaments exemplars, també honestedat i eficàcia. Però si volíem desfer el mite d'aquests atributs dels "populars", seria bo que els "socialistes" no oferissin l'espectacle de les seves mancances, de les seves incapacitats incommensurables.

Per ara, l'ànsia d'entrar en eleccions amb l'hospital anant com una seda fa preveure un efecte bumerang irreparable. Podria passar que qui no va saber guanyar les eleccions sinó per la força dels moviments ciutadans -"Salvem Son Espases"-, ara se'ns mostri com un expert en la tècnica de perdre-les. Si això arribava a passar, del que véngui després n'hi podríem agrair una bona tallada.

Diari de Balears (dBalears)

Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)

Son Espases: Toni Roig en el record

Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.

Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí

(16-X-07)

Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix? (Miquel López Crespí)

Corrupció política i despolitització a les Illes

Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.

I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament”.

A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització generalitzada.

Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?

Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa. En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control democràtic, sinó perquè, essencailment, en els trets més bàsics, la democràcia espanyola ja va ser imaginada d’aquesta manera d’ençà els pactes de la transició.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Mateu Morro recorre la història del paratge de Santa Maria a través de la seva imaginació amb Muntanyes de Coanegra

Entre la història i la ficció de Coanegra

Francesca Marí | 19/01/2011 |

Les contrades de la vall de Coanegra, coneguda temps enrere com la vall dels Molins, respiren de manera diferent en el nou llibre de Mateu Morro. Sota el títol Muntanyes de Coanegra, l'historiador i col·laborador de dBalears recrea com degueren ser els paratges i la gent de Santa Maria del Camí entre el segle XIII i el XX, set segles d'història i de personatges diversos que donaren vida a la coneguda vall. A través de quinze històries, Mateu Morro desgrana les vivències de propietaris i pagesos de Son Torrella, Son Oliver, Son Pou i Son Berenguer. Són narracions en les quals ha entremesclat "història, tradició oral i ficció", assegura l'autor. Així doncs, Morro ha recreat com degué ser l'agermanat Nofre Jaume o quan durant la Guerra Civil, els norats estigueren tretze anys anys amagats a les muntanyes. "L'indret fou lloc de vida, però també refugi i de resistència", recorda l'historiador.

Les llegendes, com l'avenc de Son Pou, avui punt de visita obligada per a excursionistes, també apareix en la narració d'aquest volum editat per Documenta Balear. És un exemple més que el llibre se serveix d'una base història i fermament documentada per bastir vides, algunes de les quals són imaginàries, d'Antoni Gironès, Jaume Arnau de Torrella, Joan Ribas i Antoni Frontera, Parró.

"A mitjan segle XX, el lloc es despoblà i va desaparèixer la població estable de totes aquestes possessions", afegeix. Amb la gent, també desparegué la "memòria històrica i de la tradició oral". "La microtoponímia s'esvaeix i els topònims no tenen valor", argumenta l'autor, que ha tingut molt en compte aquests punts a l'hora d'escriure el que és la seva "memòria personal i familiar". La recurpació de totes aquestes persones i la recració d'altres també característics demostra que a l'indret hi vivien "moliners, pagesos, esclaus, bandolers i propietaris". És, en definitiva, el record d'una vida intensa.

Diari de Balears (dBalears)

Mateu Morro ha representat, amb totes les seves contradiccions, un tipus de nacionalisme progressista, d'esquerres, que ha mantingut ben alta la bandera de la lluita per un món més just i solidari.

(Miquel López Crespí)

Quan, fa un temps, Mateu Morro, l'antic secretari general del PSM, presentava la dimissió davant una assemblea de militants al teatre de Bunyola, determinats poders fàctics de les Illes, les màfies especulatives, els lobbys d'extrema dreta falsament nacionalistes, grups de pressió de tota mena i també, evidentment, el regionalisme que governa el Consell de Mallorca amb l'ajut del PP, l'ala dretana del PSM, tots plegats respiraven satisfets. Mai no havia vist un espectacle tan trist. Malgrat els aplaudiments de la gent que, dempeus, s'acomiadava de Mateu Morro, hem de reconèixer que ha estat una manera poc elegant i totalment injusta de "liquidar" el secretari general, una forma feta a mida dels poders fàctics i la dreta de les Illes. Disset anys continuats al servei del nacionalisme d'esquerra; una vida sencera (des dels anys de l'OEC) dedicada a la defensa de les idees de progrés i justícia social, no es mereixen un final, el trist espectacle de Bunyola, que, ho dic públicament, consider vergonyós i indigne.

Mateu Morro ha representat, amb totes les seves contradiccions, un tipus de nacionalisme progressista, d'esquerres, que ha mantingut ben alta la bandera de la lluita per un món més just i solidari. Alhora, les històriques lluites ecologistes, nacionalistes, antiimperialistes, contra tota mena de racisme i en defensa de la normalització del català aconseguiren, abans de l'aprovació de la incineradora de Son Reus, que el PSM assolís importants quotes electorals i de poder polític malgrat els entrebancs continus de PSOE i UM per dinamitar el nacionalisme d'esquerra.

La coherència ideològica i la pràctica nacionalista d'esquerres de Mateu Morro l'havien convertit, des de feina molt temps, en la "bèstia negra" de la dreta i l'extrema dreta falsament nacionalista. Era l'enemic a exterminar i, com s'ha comprovat, aquests poderosos enemics, les màfies econòmiques i polítiques, els imperis periodístics a les ordres de qui paga la subvenció, no han deixat de fer mal fins que han aconseguit l'objectiu: acabar amb aquell i aquells que representaven un mur de contenció contra la dreta. Els sectors més corruptes de les Illes volien i volen acabar amb el que representa històricament el PSM. L'honradesa com a forma de fer política molestava i molesta sempre. Els sectors especulatius, els vividors de la política, aquells que utilitzen el nacionalisme o les idees de canvi social tan sols com a forma de fruir de bons sous i privilegis, volien i volen acabar amb l'exemple que sempre ha representat el PSM. Campanyes rebentistes que ja començaren en els anys de la transició per part del PSOE i PCE, aquells que havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de les poltrones i no podien consentir, per l'exemple que significava, l'existència d'una organització que no acceptava les limitacions democràtiques pactades amb els franquistes d'ahir. I aquest combat per fer tombar cap a la dreta el nacionalisme d'esquerres fins a esdevenir una formació irreconeixible perdura des d'aquell temps fins ara mateix. Recordem que la "sentència de mort" contra Mateu Morro ja venia de lluny. Un home "fitxat" perquè procedia de les fileres de l'antifeixisme militant dels anys setanta; un lluitador així era "impresentable" per a la colla de vividors del romanço que tots coneixem.

La destrucció del PSM va estretament lligada a la consolidació i ampliació de la base d'UM i, de rebot, del PSOE. Les dues forces polítiques que més poden treure de la destrucció del nacionalisme d'esquerra a les Illes són, sens dubte, el regionalisme munarista i la tímida socialdemocràcia espanyola (tímida com a socialdemocràcia i com a res més), el zapatarisme en el poder a Madrid. Els grups de pressió antiesquerrans, les màfies especulatives, determinats grups del mateix PSM, han actuat i actuen en aquesta direcció: acabar amb el marc de referència que significava la forma d'entendre la política per part del nacionalisme d'esquerra. Quan alguns "renovadors" del PSM, els mateixos que han ofert el cap de Mateu Morro als poders fàctics de les Illes, parlen d'acabar amb el "nacionalisme ètnic", com si durant tots aquests anys el PSM hagués estat un partit racista i contrari als drets humans; quan el senyor Jaume Sansó, flamant aspirant a la secretaria que deixa buida Mateu Morro, critica aquelles veus "que demanen un retorn a les essències dels anys vuitanta, als plantejaments més radicals i testimonialistes del passat" resumeix l'essència de l'esperit dretà existent dins el PSM, la quinta columna que, conscientment o no, ha treballat i treballa pel tipus de "nacionalisme" munarista que tots coneixem siguin quines siguin les seves declaracions als mitjans de comunicació. L'estreta aliança contra la ideologia d'esquerra per part dels poders fàctics mallorquins (econòmics i de mitjans de comunicació, empresarials i bancaris) haurien de fer pensar als militants del PSM a on pot conduir una hipotètica direcció política del PSM ancorada cada vegada més cap a la dreta.

(24-VIII-04)

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba. (Miquel López Crespí)

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.

Són imatges dels cinquanta. L'estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a "Ses Casetes". S'ha de dir que a "Ses Casetes" hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els "rics" tenien xalet a Can Picafort, al Port d'Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença... "Ses Casetes" eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del "Bar Figuera", a l'horabaixa, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a "Ses Casetes", els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l'altra). Ben igual que a l'església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La "moralitat" de l'església catòlica després d'haver beneit com a "croada en defensa de la fe" una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a "Ses Casetes" amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l'amo en Jaume del "Bar Figuera" (la "catedral", el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes "Ideales", la imprescindible "grassiosa", la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, "espicis"... tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa ("caseta") ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros ("Ses Casetes" de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s'havien de fer a cada començament d'estiu.

Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deus anys) "Ses Casetes" eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima "construcció" només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.

Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d'Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d'en Soler a l'altre extrem, s'hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de "Ses Casetes". Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s'hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n'hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n'hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.

Miquel López Crespí.

Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col·lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 171-173.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló

Diari de Balears.

La poesia als anys setanta: revisió i actualitat .

La Biblioteca d'escriptors mallorquins regala al lector una nova antologia poètica amb «DdB»

El professor i historiador de la literatura Pere Rosselló Bover és l'acurador del recull 10 poetes mallorquins dels anys 70. Hi són presents Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Conformen una selecció representativa, però de cap manera completa -com assenyala Rosselló a la introducció del volum- dels poetes que nasqueren entre els anys quaranta i cinquanta i que començaren a publicar al voltant dels anys setanta. Els és comuna una infantesa marcada pel context polític, social i cultural de la postguerra. És la generació que hagué de lluitar, dins el darrer franquisme, per una veu pròpia i que es va veure abocada a la necessitat de recobrar la capacitat de forjar nous mites. És la generació literària posterior a figures com Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Bartomeu Fiol, entre d'altres.

Els anys seixanta i setanta varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació després de la dura repressió a què havia esta sotmesa des de la Guerra civil. La reactivació econòmica per l'inici de l'activitat turística i la relativa flexibilització dels mecanismes de la censura ajudà a la formació d'un nou context. A més a més, hem de comptar amb l'aparició de moviments com la Nova Cançó i d'entitats com l'Obra Cultural Balear. La xarxa editorial, en ple desplegament, abandonà els esquemes de la resistència i n'adoptà d'altres, propis d'una indústria incipient, però competitiva. Aquests elements i d'altres foren les bases d'un nou escenari en el qual es desenvoluparen els escriptors.

La poesia i, en general, la literatura, es transformava ràpidament i no només en qüestions estilístiques. La concepció mateixa de la literatura, la seva natura i funció, era un debat del moment. Després de la reivindicació d'una lírica basada en un llenguatge metafòric -per part dels poetes de la generació dels cinquanta- en el decurs dels seixanta es materialitzà el realisme poètic en un intent, no del tot aconseguit, d'aproximació a les modes europees. Aquest vessant, això sí, introduí un llenguatge i uns objectius nous i retornà als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. Una primera fita d'aquesta tendència fou la publicació per part de Miquel Bauçà del poemari Una bella història el 1962, que rebé el premi Joan Salvat-Papasseit. El realisme poètic denunciava la injustícia i mantenia una actitud constant de rebel·lia. Introduïa la realitat quotidiana mentre rebutjava els grans ideals. En són un exemple Jaume Pomar (Palma 1943), Guillem Frontera (Ariany 1945) i Miquel López Crespí (sa Pobla 1946).

Els setanta foren una dècada políticament caracteritzada pel final del franquisme. Dins el món de la poesia s'assistí a una complexa diversitat de plantejaments renovadors que posaren de manifest l'experimentació i la denúncia. Eren, en definitiva, anys d'ebullició. Els projectes destacaven per l'originalitat i per la contundència ideològica, però tenien una durada limitada. La poesia, sense renunciar al realisme, incorporà noves temàtiques i tendències: experimentalisme, textualisme, etapes de retorn a una mètrica més conservadora... També és interessant assenyalar que als 70 es consolidaren les propostes de simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia, com les experiències, per exemple, de la plataforma Taller Llunàtic. Era un grup de contestació a l'art burgès i acadèmic que criticava l'intrusisme de la política en la creació artística i literària. Apareixeren en aquesta dècada, entre d'altres, Bernat Nada(Manacor 1950), Damià Pons (Campanet 1951), Joan Perelló (Campos 1953) i Guillem Soler (Palma 1952). Per altra part, Guillem Cabrer (Palma 1944-1990) i Miquel Mestre (Artà 1951) es donaren a conèixer en aquest temps però al marge de cap col·lectiu. Els poetes dels 50, com són ara Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, no es mantingueren al marge d'aquest ressorgiment cultural, sinó tot el contrari, en participaren activament i actuaren de referents per a les noves fornades.

Als anys vuitanta, Gabriel Florit (Sineu 1944) i Jaume Mesquida Sansó (Palma 1948), entre d'altres, s'incorporaren al grup. Tanmateix, el replantejament dels objectius continuà essent una constant com també la diversificació i individualització de les propostes.

L'antologia 10 poetes mallorquins dels anys 70 fa un tast de la poesia escrita per aquella generació de la qual en fa un seguiment fins a l'actualitat, car la majoria dels autors està en plena activitat avui en dia. En conjunt, aquesta promoció presenta un ampli ventall d'obres i propostes «com no s'havia produït en cap altre moment de la nostra història, fins i tot en els moments de major esplendor», segons paraules de Pere Rosselló Bover.

Per G. CARRIÓ.

(23-VII-06)

El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen! (Miquel López Crespí)

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica Presagis (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Crec que és difícil copsar el significat del poemari Presagis, l’origen de la majoria de poemes que hi surten, si el lector no està assabentat de les circumstàncies personals que condicionen el llibre. La meva mare, Francesca Crespí Caldés,va morir a finals d’abril del 2010, pocs dies després d’haver complit els noranta anys. Però feia anys que es trobava malament. Sempre va ser forta i fins el darrer moment de la seva existència va mostrar un optimisme que ja voldrien tenir molts joves de vint anys. Però tots sabíem que el camí vers el final era irreversible.

Els poemes, aquestes reflexions poètiques, són producte d’aquesta circumstància especial que afecta i condiciona l’esperit de l’autor. Una circumstància –la presència de la Mort- que té a veure amb la mort dels pares i, especialment, amb la de la mare. Mai ningú no pot dir quan arribarà la Dama de Negre a trucar al portal de casa teva. Val més no fer plans quant a l’esdevenidor. La Mort no respecta edats. Aquella persona que sembla a punt de morir pot tenir un reviscolament inesperat, mentre el jove que contemplàvem ple de vida mor de sobte, sense haver patit mai cap malaltia. Els camins del destí són indestriables.

La mare, ho he dit una mica més amunt, era summament forta. Crec que com la majoria de sobrevivents dels anys vint. Havia passat la joventut treballant al camp, ajudant els pares, com era el costum al meu poble fins fa molt poc. La postguerra va ser duríssima, però també la va suportar i, després del matrimoni amb el pare, el presoner republicà Paulino López, suraren tres fills.

A finals dels anys vuitanta la seva salut començà a decaure una mica. Jo anava veient el seu declivi físic. Alguns poemes de Presagis neixen precisament de la constatació d’aquest final de cicle que s’apropava, inexorable. En morir la mare (el pare ja havia mort a mitjans dels anys vuitanta), el lligam amb la infantesa, amb el passat que més estimaves, s’aniria esmunyint de forma ràpida. Com salvar alguns dels records d’aquella infantesa que emergia més esponerosa que mai amb el declivi d’amics i familiars?

Em demanava si la Mort era la responsable d’aquella angoixa que em dominava. A Presagis hi ha un poema que defineix prou bé la situació. Un poema, el primer del llibre, que podria portar per títol “Dama de Negre” i diu així: Imagín ta silueta, / Dama de Negre, altiva i segura, / arribant, àvida de sang, a cercar els meus secrets, / els camins ignots del desig que encara trontollen, / pàl·lids, dins el meu cor malalt que tremola, /en la vasta tarda que declina, ansiosa de tenebres. / Et veig arribar amb tot l’estrèpit de l’hivern / de les llunyanes immensitats on habites, / freda, magra, aïrada sempre, mostrant les urpes, / dansant, ombrívola, enmig tants crepuscles grocs, / les llàgrimes i els somnis arruïnats que xisclen en el somni. / Talment un enfosquit enemic cavalcant els estels, / l’obscura columna de núvols curulls de dol, / els eixordadors crits dels innocents que has mort, / destructiva, batent les ales, senyora dels avencs, / proferint penetrants gemecs de plaer enmig de les flames. / Quin horitzó més enfosquit t’acompanya, negre ocell, / transformant en un infern la serena superfície de l’estany. / Com una sobtada pedregada, folla, esbategant, / calmosa i horrible sobre tot el que hem estimat.”.

Ho he dit una mica més amunt: el detonant del poemari que comentam és la constatació de la fugidesa del temps. Una sensació agreujada per la malaltia de la meva mare. La mare va començar a trobar-se malament a mitjans de l’any 2005. A començaments de maig del 2005 la meva mare havia patit una recaiguda prou greu i a partir d’aquell instant tot canvià.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destrossa i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui dia ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.

Però una cosa és certa: el que mai no s’esborra, almanco en el meu cas, és el record dels anys de la infantesa passats a la vorera protectora de la mare. Com és possible que amors que semblaven eterns es vagin difuminant amb el temps mentre que els primers gests, les primeres imatges de què tens consciència d’haver estat al costat de la mare es reforcen, s’amplien, es fan més fortes a través dels anys?

Preguntes sense resposta. Misteris insondables.

Però parlàvem del poemari Presagis, l’obra publicada per la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB).

El procés d'anar veient dia a dia l’envelliment progressiu de la mare, constatar que amb la seva desaparició física finiria igualment el món que havia alletat la meva infantesa i joventut, em servia d’estímul per anar enllestint molts dels poemes que el lector pot trobar en el poemari que comentam. Era la insidiosa presència de la Dama de Negre del poema apropant-se, tenebrosa i inclement, decidida a portar-se el darrer lligam que m’unia a un passat que s’anava esvanint talment la sorra de la platja entre els dits.

A Presagis, com a la majoria dels meus poemaris, i crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix en l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu, que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric, fa que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes. I, evidentment, Presagis no és cap excepció.

Però no és solament amb el poemari Presagis que volia retre un homenatge a la mare. En la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 i que edità Lleonard Muntaner, s’hi pot trobar un sentit homenatge al pare i la mare. Una història d’amor i de lluita que narra les vicissituds d’una parella de vint anys en la guerra i postguerra. La història de l’amor sorgit entre un presoner republicà enviat pels guanyadors a Mallorca (el meu pare) i una al·lota poblera de casa bona (la meva mare) als quals el destí uneix per sempre.

En la novel·la s’hi pot trobar molt de les esperances d’aquella generació de republicans dels anys trenta que volgueren canviar el món. També hi ha una descripció de totes aquelles al·lotes que, vivint en un ambient conservador, opressiu, dominat pel clergat, volien ser més lliures. Les generacions de mallorquins i mallorquines que han nascut després de l’embranzida turística, que han tengut la possibilitat d’estudiar, de tenir una carrera, no poden imaginar mai la tenebror d’aquella Mallorca pobra, dominada per cacics i clergat i on les dones, exceptuant quatre senyoretes, no tenien possibilitat de formar-se. La diària feina camperola i l’emigració a terres llunyanes era l´única alternativa que tenien a l’abast.

No cal dir que la novel·la Els crepuscles més pàl·lids té una estreta relació amb el poemari Presagis que ha publicat la Universitat Autonòma de Barcelona..

Davant el trist declivi de la mare, el poeta fa recompte de vivències i derrotes. Ara ja no podem disfressar d’esperança el color atziac de la Mort. La mare era el darrer lligam que em lligava en carn viva al passat. Tots morts amb el pas dels anys: els padrins i redepadrins, els oncles, el pare... La mare era l’esglaó final amb els anys dels primers descobriments i percepcions: el primer món simbòlic, l’aprenentatge de les primeres paraules, la persona –juntament amb els avis- que bastia els inicials codis, els coneixements primigenis. El final capvespre s’apropa, inclement, sense possibilitat d’aturar les manetes dels rellotges. Com diu un dels poemes del llibre: “Els pins sota la claror minvant del capvespre. / Avui ja sabem que hem arribat al final del camí, / l’obscur habitatge que bressa el vent. / El plugim m’esquitxa i enterboleix el paisatge. / Qui sap! Val més així, eternament enfonsat / en aquesta coordenada d’absències i presagis / aprenent a reconèixer les veus sota els oms, / aquells alegres missatges dels estius / en els sediments de la llum sorrenca dels segles. / Mir l’aigua del safareig ple d’estrelles. / Veig encara la teva mirada furtiva / descobrint enigmes entre sedes”.

El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen!

Però la desaparició física de la mare evoca els dies feliços de la nostra existència abans de l’aparició sobtada dels dubtes i el desencís. Com no havíem de provar de servar en la memòria., deixar constància damunt el paper d’aquells primigenis dies de rialles i geranis?

Si haguéssim de definir el “ritme” del poemari jo diria que aquest ritme és el de la tristor. L’autor és ben conscient que no hi pot fer res per lluitar contra la presència de la Dama de Negre i els Àngels de l’Oblit que pugen per soterrar el món del poeta. L’autor dels poemes és ben conscient de com el pas inexorable de les manetes del rellotge ensorra les esperances més ferrenyes, els casals més ben construïts. El temps, déu implacable de la destrucció més absoluta. Com s’ensorra, s’esvaneix com la boira del matí davant la primera claror del dia. Com els homes i les dones de ferro que bastiren les impressionants torres dels molins del meu poble del pla i que avui resten, fets pols, a l’interior de les tombes del cementiri. El poeta, Sísif de l’edat actual, prova de ressuscitar, a través dels versos, les pulsions del passat i, amb el pit obert a la tempesta que s’apropa, surt a la recerca de les antigues passions que l’agombolaren, les veus antigues que conformaren la seva consciència en un passat que encara sembla tan recent.

Endebades tota la feina que el poeta ha provat de fer. Inútils els esforços per deixar constància del que el temps, inexorable, s’emporta. Com explica un dels poemes de Presagis: “Cap record argentat en la blavor. Arreu escorça. / Converses assolades que surten de les parpelles dels morts. / No hi veig estels. L’ocàs envoltat de voltors. / Olor de cera. Enormes enigmes neixen sota les llambordes. / S’esfullen els arbres. El cant fosc d’un ancià. / Redoblen els tambors anunciat impacients captaires cecs. / Amb dificultat distingeixo les primaveres antigues. / Brillen en la distància les acollidores ombres dels pares. / Per què emmudí el temps, s’enfonsà la barca, / arribà la suor glaçada, el dolor solitari?”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El Bloc queda sol a l’hora de demanar que la Diada sigui el 31 de desembre

PSOE, UM i PP ho rebutgen i mantenen la data del 12 de setembre. Els populars veuen “frívol” celebrar un “fet bèl·lic”

Quim Torres | 14/01/2011 |

Els tres consellers insulars del Bloc quedaren ahir tots sols a l'hora de demanar en el ple del Consell que la Diada de Mallorca es deixi de celebrar el 12 de setembre i passi al 31 de desembre, aniversari de l'entrada a Palma de les tropes catalanes de Jaume I. PP, PSOE i UM votaren en contra de la proposta dels progressistes.

La votació es produí després de llargues justificacions històriques, sobretot per part del PSOE i del PP. Els populars plantejaren primer al Bloc que retiràs la proposta i acceptàs crear una comissió que avaluàs amb rigor científic la conveniència de canviar la Diada. Veient que perdria la votació, la portaveu del Bloc, Joana Lluïsa Mascaró (PSM), plantejà votar només el primer punt -"El ple del Consell de Mallorca reconeix la importància dels fets històrics del 31 de desembre de 1229 com a data de naixement de la Mallorca actual"- i crear una comissió amb experts de la UIB, però el PP no ho acceptà i el ple votà i rebutjà la proposta sencera.

El PSOE votà a favor d'aquest primer punt i en contra del canvi de data de la Diada i de declarar festiu el 31 de desembre. UM i el PP s'expressaren en contra de tots els punts. El portaveu d'UM, Antoni Pascual, assegurà que aquest debat ja tingué lloc l'any 1997, quan el Consell governat per UM declarà el 12 de setembre com a Diada de Mallorca amb el suport de tots els grups excepte del PSM.

Des del PSOE, la consellera Teresa Riera defensà la "importància cabdal" dels fets del 31 de desembre de 1229, perquè la majoria de trets que identifiquen els mallorquins com a poble parteixen d'aquesta data. Ara bé, advertí que el 12 de setembre no només commemora el jurament fet per Jaume II l'any 1276 de la Carta de franqueses i privilegis del Regne de Mallorca, sinó el que això suposa, que és configurar la base jurídica d'un Regne de Mallorca que s'allunya del feudalisme i s'insereix en una nova concepció de monarquies europees.

Tomeu Martínez, del PP, considerà "immadura" la proposta del Bloc, recalcà que l'obsessió de Jaume I era ocupar territori, recordà la matança de musulmans i trobà "agosarat" situar el naixement de la Mallorca actual el 31 de desembre de 1229. "És frívol que un fet bèl·lic sigui declarat una festa", afirmà, i lamentà que "el Bloc vulgui celebrar les campanyes bèl·liques esgarrifoses de Jaume I". Defensà el 12 de setembre com el moment que es fixa la base jurídica de Mallorca. Acabat el ple, el conseller del Bloc Joan Lladó (ERC), impulsor de la iniciativa, considerà el rebuig "una mostra de les polítiques del PSOE de negar la realitat històrica i cultural de les Illes".

Diari de Balears (dBalears)

Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intel·lectuals esquerrans de les Illes.

La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)

Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".

El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".

Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".

Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.

Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.

'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.

'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.

'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...

'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".

Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La novel·la Bearn o la sala de nines, que fou un fracàs editorial en versió castellana el 1956, triomfa en el mercat català el 1961 de la mà de Joan Sales, impulsor del Club Editor. En una operació d'alta volada cultural, Villalonga començava a tastar l'èxit que perseguia feia temps. Però la recuperació d'aquest gran novel·lista per a les lletres catalanes no va ser fàcil. I és que la seva reconversió interessada en literat català grinyolarà: «es referma en un catalanisme que mai no ha sentit profundament». (Quim Gibert)

Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí i la novel·la Una Arcàdia feliç

Un paradís ran del cementiri

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

Ara ha fet un any que, amb motiu d'una estada a Mallorca, l'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) em va parlar que tenia a mig fer una novel·la sobre Llorenç Villalonga (Ciutat de Mallorca, 1897-1980). Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner editor, 2010), Premi de Narrativa Pare Colom, és el primer títol d'una trilogia dedicada al senyor de Bearn. Malgrat que López Crespí se sent molt allunyat de la ideologia totalitària de Villalonga, em va detallar que tractava d'explorar la vessant més humana del seu protagonista. I és que l'any 1936 l'autor de Mort de dama es fa falangista: «tothom sabia que l'illa havia esdevengut un gran cementiri sota la lluna. Qui era el que no sabia que els anaven a agafar cada vespre als llogarets perduts, a casa seva, quan tornaven del camp? Em pregunt per què no vaig dir res, per quins motius (...) m'he refugiat a Bearn, al despatx del carrer de l'Estudi General sense voler denunciar la violència que vaig ajudar a consolidar d'ençà aquell terrible juliol». Això explica que el poblenc titlli Villalonga d'home de les mil cares, de felí, d'intel·lectual literàriament atractiu, de cínic, de professional de classe mitjana amb somnis d'aristocràcia... que s'encercla en una Arcàdia feliç, Bearn, per poder escriure pels descosits. I, de retruc, no haver de sentir els trets de la barbàrie franquista en els cementiris. Així i tot, justificarà la dictadura a la premsa insular fins ben entrada la dècada dels 60.

No és la primera vegada que López Crespí s'enfronta a una biografia il·lustre lligada a l'univers mallorquí. Tot novel·lant la figura i obra de George Sand i de Costa i Llobera ja va submergir-se en les contradiccions humanes i literàries dels lletraferits: «Tot m'interessava». Però a diferència d'ocasions anteriors, ara López escriu des del parer dels reaccionaris, dels intel·lectuals acastellanats, dels militars revoltats contra la democràcia: «responsables d'una bona part de les farses judicials d'aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, (...) acaben sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí». No hi ha dubte que posar-se a la pell d'un tarannà humà que repèl i d'una Mallorca esquitxada pel feixisme és sempre un exercici de maduresa. El de Sa Pobla confessa que el seduïa novel·lar aquella Palma: «l'ambient d'abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge».

López Crespí apunta que cap a finals dels anys 50 un grup d'intel·lectuals catalanistes de Barcelona i de València van veure la conveniència d'ordir un narrador illenc de prestigi per compensar la manca de mallorquins de la postguerra en el nostre panorama literari. La novel·la Bearn o la sala de nines, que fou un fracàs editorial en versió castellana el 1956, triomfa en el mercat català el 1961 de la mà de Joan Sales, impulsor del Club Editor. En una operació d'alta volada cultural, Villalonga començava a tastar l'èxit que perseguia feia temps. Però la recuperació d'aquest gran novel·lista per a les lletres catalanes no va ser fàcil. I és que la seva reconversió interessada en literat català grinyolarà: «es referma en un catalanisme que mai no ha sentit profundament».

Tot cercant paral·lelismes, Michael Jackson va recuperar la negritud arran de la seva mort. Així ho van voler familiars, seguidors, institucions afroamericanes (Black Entertainment Television, Essence Festival...), que mai van viure bé la dèria del rei del pop per emblanquir-se. La trajectòria personal i literària de Llorenç Villalonga ha seguit viaranys coincidents. Tant per Miquel López Crespí com per altres entesos, «mai no coneixerem a fons la seva vertadera ànima».

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

InfoMigjorn Cap de Setmana - Butlletí número 18 (divendres 14/01/2011)

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.

Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga

L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca

Per Núria Martí

Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Sus a l’estesa de cable elèctric

244 quilòmetres de cablatge uniran Santa Ponça amb Sagunt i posaran fi als talls d’electricitat

Cristina Polls | 13/01/2011 |

L'estesa del primer dels tres cables submarins de la nova interconnexió elèctrica entre les Illes i la Península comença avui. Es tracta de dos fils de potència i un de retorn, tots amb una longitud de 244 quilòmetres, 237 dels quals transcorreran pel fons marí. L'objectiu és que els talls en el subministrament elèctric a les Illes siguin cosa del passat i també que es puguin descongestionar les centrals elèctriques.

Amb l'ajuda del vaixell Giulio Verne, durant quinze o vint dies -segons les dificultats que es trobin-, 70 persones (entre tripulació i tècnics) treballaran les vint-i-quatre hores del dia per completar l'estesa del primer cable que sortirà de l'estació conversora de Santa Ponça, a Calvià, i connectarà amb la Península per Sagunt (València), on hi ha l'estació de Morvedre. A final de mes, es col·locarà el segon fil i, per març, el tercer. D'aquesta manera, es completarà un projecte de 375 milions d'euros que es posà en marxa ara ja fa sis anys. Els responsables del pla calculen que en deu anys la inversió estarà amortitzada.

És la primera interconnexió elèctrica submarina de transport de corrent continu que existeix a l'Estat i la segona del món en què els cables transcorren a una profunditat màxima de 1.485 metres. Segons explicà ahir el director general de Red Eléctrica Española a les Illes, Ramón Granadino, quan entri en funcionament, suportarà "un 20-25% de l'energia que s'utilitza a les Illes". A part de la millora de la "qualitat i fiabilitat" en el subministrament elèctric, el cablatge també és compatible per a altres usos, principalment en l'àmbit de les telecomunicacions. La nova instal·lació té una vida útil de 40 anys, si bé, tal com explicà Granadino, "cada quatre anys cal fer-ne una inspecció ocular". Sobre l'impacte mediambiental, el director de Red Eléctrica a les Balears assegurà: "S'han pres totes les mesures i fins i tot d'addicionals, perquè sigui el mínim".

Amb tot, Red Eléctrica està preparant ampliar la connexió actual de Mallorca a Menorca d'un cable a tres, feina que costarà 70 milions d'euros; a més d'estendre dos cables de Mallorca a Eivissa, amb un cost de 160 milions.

Diari de Balears (dBalears)

La construcció del gasoducte submarí ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... (Miquel López Crespí)

L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos. (Miquel López Crespí)

El nou govern i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori

Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió.

La formació del nou govern coincideix amb unes informacions que no han estat prou valorades pels partits i grups que s’oposen a la continuació del ferotge i desenfrenat desenvolupisme que patim. La notícia de què parl fa referència al començament de les obres de construcció del gasoducte submarí que ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... Amb la connexió de les Illes a la xarxa transnacional del gas, els problemes plantejats quant a la necessitat d´augmentar el subministrament elèctric per a aconseguir l´eliminació dels milions de tones de residus que produïm, i la manca d´aigua per a atendre una demanda insaciable i en constant augment, estan en vies de solució.

El panorama que tenim pel davant no és gens encoratjador, malgrat la important victòria de les forces de centreesquerra. Les autopistes actuals, la construcció de més i més polígons industrials per a colonitzar l´interior de les Illes, la inauguració de les primeres dessaladores, tan sols era el començament del que havia de venir i vendrà si no ho aturàvem. L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos.

Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

Malgrat l´existència d´un govern de centreesquerra, els poders fàctics econòmics faran tot el possible per continuar amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes