Els Festivals de Poesia de la Mediterrània
pobler | 05 Febrer, 2011 14:03 |
Versos contra la violència masclista
El Festival de Poesia de la Mediterrània arranca avui vespre al teatre Principal de Palma amb el recital de la ‘micropoetessa’ AJO
Francesca Marí | 02/02/2011 |
La música i els versos es fondran enguany en el Festival de Poesia de la Mediterrània, un cicle que en aquesta 13a edició pren la bandera contra la violència de gènere. Així doncs, les poetesses seran les grans protagonistes del festival, que de cada vegada aixampla fronteres i dies d'exhibició. Noms com Roha Mashavave, Maite Brazales, Isabel Garcia Canet i Anie Batts recitaran les seves rimes amb altres companyes de lletres com Gerard Verges i Pere Gimferrer. En total, el cicle, que organitza la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet, inclourà set espectacles d'àmbit ben diferent. El tret de sortida el donarà avui la ‘micropoetessa AJO, que actuarà a la sala Petita del teatre Principal a partir de les 21 hores.
Ara bé, el punt àlgid del Festival tindrà lloc el 25 de maig amb la Nit de la Poesia, on els versos pugen al teatre Principal en estat pur i despullats de tota parafernàlia. Abans, però, la música prendrà protagonisme amb el concert de Marcel Cranc, Imagina (23 de març) i el de Las Migas (24 de maig). Una de les novetats d'enguany, també referida a la sonoritat, és la col·laboració amb la Fundació ACA, que s'encarregarà de fer enregistraments de tots els poetes implicats en la Nit de la Poesia. Amb aquests reculls farà un arxiu sonor d'un projecte que vol tenir continuïtat i que es preservi per al futur. Les activitats del Festival clouran el mes de juliol, una data encara sense concretar, quan es farà l'acte de clausura al jardí de Can Sabater, a la casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem.
Diari de Balears (dBalears)
VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.
Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtosam Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco. Direcció a càrrec de Biel Mesquida.
[...] No fueron trece, sino doce, los poetas que recitaron sus versos. Faltó la yemení Ibtissam Al-Mutwakil por problemas con el visado. Las proyecciones que acompañaron la lectura de los poemas -con ampliaciones de la imagen de los poetas- realzaban su labor, convirtiendo el escenario en un potente púlpito audiovisual.
Aunque en vez de sermones, desde el púlpito se lanzaban mensajes a "todos los agujeros del espíritu, del alma y del cuerpo. Porque la poesía es emoción, es conmoción. Es sabiduría, es arte de vivir, es una forma de saber más sobre nosotros mismos". Así inició el director del festival, Biel Mesquida, la velada poética. Toda una declaración de intenciones.
Reconocimiento, deseo, amor, infidelidad, dignidad, recuerdo. La marroquí Fatéma Chahid presentaba su particular testamento vital en Solo. Miquel López Crespí recordaba a Josep Maria Llompart, gran poeta y activista cultural, mientras que Hilari de Cara hablaba de que el teu home t´ho fa al llit/i després dorm devora de tu tota la nit/jo t´ho faig a hores d´oficina/Després patesc un puta insomni.
Variedad
Estos eran algunos de los temas a reflexión y comunicación. Las frases se oían en catalán, en asturiano, en francés, en vasco, en árabe. Los sentimientos que expresaban eran muy universales.
Lo abrió, en castellano, el poeta mallorquín Miguel Ángel Velasco, con unas rimas de homenaje al primer centenario del nacimiento del inventor del LSD, Albert Hoffmann, a la que siguieron poemas como Esvástica (...Y fue turbina planetaria/ de la devastación, la loca rueda en cruz/...).
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) siguió y fue el primero de los poetas en catalán en intervenir, con Les petites coses que ningú ja no estimava, una bella crónica del oficio de escribir, que consiste en "salvaguardar los pétalos de las rosas". Hilari de Cara, que acaba de presentar su poemario Absalom, fue el tercero en presentar su obra.
Comentarios
Desde el público, en el que se hallaban destacados representantes del mundo cultural mallorquín, Joan Fullana, responsable de la revista literaria S´Esclop, alabó el esfuerzo realizado en este festival: "Es encomiable la continuidad. Que haya llegado a su octava edición es señal de que detrás hay mucho trabajo invisible, pero que permite que todo salga bien".
A pesar del carácter multicultural del festival, era destacada la presencia de poetas en catalán. Antoni Gost continuó la velada y luego Antoni Vidal-Ferrando recitó algunos versos inéditos, que piensa incluir en su nuevo libro, como Postal interior, un canto a la dignidad y a evitar el conformismo: "La llibertat té un preu, com l´amor de les meuques".
Seguidamente intervinieron el poeta asturiano Xuan Bello y luego Rabia Jelti, Jordi Llavina, Núria Martínez, Àlex Susanna y Kirmen Uribe.
Más actos
La velada fue el acto central del certamen, pero durante el día, se desarrollaron más actividades incluidas en el Festival de Poesía de la Mediterrània, que organizan y patrocinan el departamento de Cultura del Consell, la Casa Museu Llorenç Villalonga y la Fundación ACA, con colaboraciones del Govern, la UIB y la Institució de les Lletres Catalanes. Por el mediodía, los poetas visitaron la Universitat de les Illes Balears, donde también mostraron algunos de sus versos. Durante el día, centenares de estudiantes visitaron La Misericòrdia y realizaron talleres didácticos en torno a la poesía.
El festival continúa hoy. A partir de las 21 horas, también en La Misericòrdia, se escenifica una muestra de poesía audiovisual a cargo de Luis Álvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fàbrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, La Perifèrica, Accidents Polipoètics, José Ruiz, Rubén Santiago y Miquel Seguí. Y es que los versos disponen de muchas vías de expresión. Como decía Blai Bonet, "la poesía es música en estado sólido".
Pere Marí
Diario de Mallorca (3-VI-06)
Àlex Susanna. Miquel López Crespí, Jordi Llavina, Antoni Vidal Ferrando, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chahid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtisam-Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Veslasco, Luis Alvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fábrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, Perifèrics, Accidents Polipoètics, José Ruíz, Rubén Santiago, Miguel Seguí.
Publicat el llibre del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània
Mallorca: capital de la poesia de la mediterrània
Per M. Dolça Mulet i Dezcallar, Vicepresidenta i consellera de Cultura del Consell de Mallorca
Aquesta nova edició del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània és un motiu de joia i alegria perquè demostra la consolidació d´una festa poètica que reuneix done si homes de tots els racons del Mare Nostrum per dir, mostrar i projectar les seves produccions poètiques per a tota casta de públics, per un cantó, i, per l’altre, perquè aquests artistes de la paraula i de la imatge, mentre coneixen la nostra cultura, el nostre patrimoni ric i divers, els nostres paisatges, en definitiva, la nostra Mallorca, es coneguin també entre ells i els escriptors d’aquí.
Per tot això el repertori d’accions que el dia u, dos i tres de juny fan aquests vint-i-sis poetes és múltiple i variadíssim. Primer de tot, cull celebrar que de bell nou aquest any, tretze poetes de la paraula vinguts de llengües i cultures ben diverses ens llegiran els seus poemes en català, àrab, castellà, francès, bable i èuscar, en el Vespre de la Poesia, un gran recital en clau d’espectacle, que tindrà lloc al pati de la Misericòrdia el dia dos de juny. Aquesta convivència de llengües i maneres de dir personals és un dels bessons del festival que fa arribar als escoltadors els gusts de la paraula en viu i en directe a través dels mateixos creadors. Tot un luxe per a un públic ampli que gaudirà d´una manera directa i dinàmica, ben activa, les músiques dels mots que els poetes escenificaran.
En segon lloc, vull ressaltar que, continuant en la línia d’obrir el Festival amb fórmules noves i originals de la poesia –com les dels artistes que fan servir les eines de les tecnologies audiovosuals i multimediàtiques actuals-, hem convidat també tretze poetes que utilitzen les imatges, les músiques i els textos en unes mescles i combinacions singulars i ens donaran unes creacions plàstiques, verbals i musicals innovadores que ens produiran els efectes essencials de la poesia bona, fer-nos sentir, fer-nos pensar, fer-nos fruir. Ells seran uns animadors del Festival que ens mostraran les seves arts a l’Acció Poèticomusical de la nit de dia tres de juny al pati de la Misericòrdia, convertit en un espai de bellesa plural.
L’edició d’aquest llibre, amb el CD que l’acompanya, que reuneix una antologia de les creacions d’aquests vint-i-sis poetes, és un dels altres materials preciosos que farà arribar el treball d’aquests creadors a nombroses persones.
Voldria remarcar la importància del taller de poesia per a nins i joves, una forma d’acostar-los a les obres més essencials de la poesia mitjançant la coneixença amb els poetes del festival, que els diran els seus versos, i, també, la pràctica ben formativa de dir i fer, ells mateixos, poesies.
Aquest VIII Festival de Poesia de la mediterrània comptarà amb la col·laboració de la Fundació ACA, que es dedica a la música, a la recerca de nous camins sonors i té una aula poètica, que enregistrarà el Vespre de la Poesia i crearà un arxiu amb les veus de cadascun dels poetes.
Vull agrair a les institucions que col·laboren en la realització del Festival l’ajuda, i també vull donar les gràcies a totes les persones que de formes molt diverses i amb generosa entrega dediquen el temps i l’esforç a l'èxit d’aquesta festassa dels mots.
Mallorca, que té una llarga tradició poètica, es convertirà durant uns dies d’aquest juny de 2006 en capital de la Poesia de la Mediterrània amb tota una intersecció d’artistes de la paraula, de la imatge, de la música, tots plens de sensibilitat, que faran arribar el món de la poesia a tots els públics.
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. (Miquel López Crespí)
Menorca en el record (pàgines del meu dietari)
L'art implicat! La política feta només per a servir el poble, mai per cobrar bons sous i fruir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat.
Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l'article que hem citat, quan escriu: "En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l'apoteosi del mal gust... Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l'optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l'odi a l'altre".
Tots aquests pensaments em vengueren de sobte, quan em vaig assabentar de la mort dels dos companys de dèries culturals, en obrir les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria.
El dia del lliurament del premi, al saló d'actes de l'Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d'altres amics menorquins. Des de l'admirat Joan F. López Casasnovas fins a l'aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l'OEC.
Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.
Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.
Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
FESTIVALS DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA – POETES PARTICIPANTS: MARGARITA BALLESTER, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, SERGI CLEOFÉ, MARGA JUANICO JANER, SARA GUASTEVÍ, ÒSCAR BAGUR I FRANCESC FLORIT NIN.
MENORCA 2010 – “ILLANVERS” – POESIA, PINTURA, MÚSICA I FOTOGRAFIA -
ORGANITZA: CONSELL INSULAR DE MENORCA
PRESENTACIÓ
Segurament no ens equivocaríem si manifestàvem que Menorca té avui la capacitat de sorprendre per la vitalitat que posseeix en la seva vida cultural i artística, per la riquesa de la seva producció, per una creativitat oberta, inquieta, admirable. Una creativitat que s’expressa en les diferents formes de l’art, de la música, de la literatura i que es fa present amb força dins i fora de la nostra illa.
És aquesta vitalitat la que permet du a terme el recital Illanvers, que enguany arriba ja a la seva séptima edició. Són moltes les veus que hauran llegit els seus propis poemes, que ens hauran aportat l’expressió de les seves emocions, dels seus sentiments, de les seves propostes estètiques i de la seva força creativa, sense oblidar una valuosa contribució a la llengua catalana, emprada en aquest cas amb aquella saludable normalitat que seria desitjable en tots els àmbits de la nostra societat.
Com hem dit sempre, Illanvers vol ser un espai de trobada, de coneixences, d’amistat i d’intercanvi. Un diàleg enriquidor entre la poesia, la pintura, la fotografia, la música. Un àmbit obert i participatiu, un encontre entre diferents generacions, una mostra, tan àmplia com sigui possible, de la poesia en llengua catalana que s’escriu avui a Menorca, una fusió entre les diferents formes d’expressió que sorgeixen, al cap i a la fi, d’un mateix impuls creador, d’una mateixa voluntat expressiva.
Illanvers ha crescut des de la seva primera edició. Fa uns mesos, gràcies a l’acollida del projecte per part del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, presentàvem el web illanvers.cat on es troben els poemes que s’han llegit a les diferents edicions. Un web viu on els poetes van actualitzant les seves obres i que creim una bona manera de presentar, enfora de la nostra illa, el panorama més actual de la poesia menorquina.
En l’edició d’enguany comptam amb set poetes que ens ofereixen una mostra ben diversa i estimulant de formes poètiques i de les diferents tendències que presenta avui la poesia catalana.
Volem donar les gràcies a tots els que fan possible Illanvers, als poetes que hi participen, als pintors que ens ofereixen la seva obra, als músics que hi aporten la seva creativitat i compenetració, a les institucions que hi donen suport, a totes les persones que ens ajuden. Al llibret que hem repartit, juntament amb una presentació del Conseller de Cultura, Joan Lluís Torres, i tots els poemes que es recitaran, hi trobareu la llista dels participants, institucions i col·laboradors sense els quals no es podria dur a terme Illanvers. Gràcies a tots per la seva generositat i per les facilitats que hem rebut de la seva part.
FESTIVAL DE POESIA ILLANVERS – MENORCA 2010
POETES PARTICIPANTS
Sergi Cleofé Huguet (Ciutadella, 1975)
Llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor d’ESO a l’IES Maria Àngels Cardona. És organitzador, juntament amb el poeta Pere Gomila, del recital Illanvers, un espectacle on es conjuguen la poesia, la música i la pintura d’autors menorquins actuals, per on ja hi han passat pràcticament tots els poetes de Menorca. A més, ha col·laborat en molts altres recitals fets a l’illa, així com en algunes publicacions de diversa tipologia, d’entre les quals destaquem Estesa jove, 1997; els poemes Sa capadeta, Premis i Darrers batecs, guanyadors del Concurs de Poesia de Sant Joan que promou l’Ajuntament de Ciutadella; 2002, una antologia de joves poetes menorquins (Quadern Xibau núm. 10), ed. Institut Menorquí d’Estudis, Menorca, 2002; Paisatgistes de Menorca: Biel Camps, 2003; Illanvers I, 2004; els poemes que acompanyaren l’exposició d’escultures al carrer Entre noltros, Diari Menorca, 2004; les Gloses per as bon ambient de s’illa, dins el recull Glosats del Premi de Glosa escrita Josep Vivó. Anys 2003, 2004 i 2005, 2005; el poema La somiadora a l’obra Jofre. Seduccions secretes, 2004; el poema Pedres als tancs, dins el recull Tots els éssers, 2007; el poema Tradicions al llibre Carmen Vivó, 2008 i darrerament ha participat juntament amb altres autors d’un recull de poemes editat per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) de Menorca que encara roman inèdit.
Margarita Ballester Figueras, Barcelona 1942.
Llicenciada en Filosofia i Lletres, secció d’Història, per la Universitat de Barcelona. Ha estat professora d’Institut fins la seva jubilació. Des de fa vint anys viu a Menorca. És autora de tres llibres de poemes , i també es dedica a la crítica literària i a la traducció. La seva obra poètica figura en diverses antologies en català, i en altres llengües. Ha publicat “L’infant i la mort”, Premi Rosa Leveroni 1988, Columna Barcelona 1989. “Els ulls”Columna Barcelona 1995. “Entre dues espases” Eumo-Cafè Central, Vic 2004, Premi Cavall Verd de poesia 2005.
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946).
És novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València); Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre; Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera"; Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya; Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca); Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003" (Xàtiva, València); Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...
D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); Novel·la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl·lids (novel·la) i Cinema del segle XX (recull d’articles).
Marga Juanico Janer (Alaior, 1982).
Llicenciada en Filologia Hispànica. Va treballar durant uns anys a Barcelona per bufets d’Advocats i estudis d’Arquitectes. Després de 10 anys va tornar a Menorca i actualment treballa com a docent a l’Escola d’Adults d’Alaior. De moment no té obra publicada. Possiblement la vena poètica li ve del seu avi Llorenç Janer que era un excel·lent glosador.
Sara Guasteví i Olives (Maó, 1979).
És bibliotecària i documentalista. Treballa a l'Espai de Documentació i Recerca del Museu de la Música de Barcelona. Toca la viola per afició i per tradició familiar, forma part de l'Orquestra Universitat de Barcelona des de fa sis anys. Pel que fa a l'escriptura, engega el tema als 13 anys amb un poema inspirat dualment per una cançó de Mecano i una obra de Serguei Prokófiev. Guanya alguns concursos de poesia a l'Institut Joan Ramis i Ramis de Maó i a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona. Així mateix, participa en algunes publicacions conjuntes de Menorca. D'escriptura força lenta i breu, s'hi afegeix una notable falta de disciplina. Actualment exerceix més la prosa poètica que no la poesia en sí mateixa. Va ser antologada a 2002, una antologia de joves poetes menorquins.
Òscar Bagur Martínez (Maó, 1975)
Llicenciat en filologia catalana per la UdL i postgraduat en tipografia per Eina – UAB, treballa a cavall, entre Lleida i Menorca, com a dissenyador gràfic i desenvolupador web al seu estudi Quadratí (http://www.quadrati.com) des de l’any 2000. Al 2005 crea, amb Marta Villalonga, l’editorial Punctum (http://www.editorialpunctum.com), especialtizada en l’edició de materials i estudis sobre filologia catalana. La seva (breu) obra poètica ha estat publicada en el volum La difícil pell acariciada (Premi Universitat de Lleida, 1998) i en diversos volums col·lectius i antològics (Solstici d’Estiu III, Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger, 2000; 7 i 7, Edicions 6a Obra Gràfica, 2000; 2002, una antologia de joves poetes menorquins, Quaderns Xibau, 10, Institut Menorquí d’Estudis, 2002; i Estrenes. Antologia de poemes i contes, Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida, 2005).
Francesc Florit Nin (Ciutadella de Menorca, 1960).
Llicenciat en filologia catalana per la UIB, professor de llengua i literatura catalanes, poeta i pintor. Ha desenvolupat una important activitat cultural des d’àmbits molt diversos i ha destacat pel seu compromís amb el patrimoni dels menorquins i amb la llengua i la cultura catalana pròpies de l’illa.
Col·labora amb articles d’opinió a la premsa de forma habitual on tracta amb profunditat, amb rigor i amb una gran intel·ligència, no exempta d’una fina ironia, aspectes diversos relacionats amb la societat menorquina, l’art i la cultura. Va ser director de la col·lecció de poesia insular “Xibau” entre el 1989 i el 1998. Ha participat en diverses ocasions en recitals poètics. Entre 1990 i 1992 va crear i coordinar Ecolingüistes, un grup de professors en defensa de la riquesa lingüística i per a la preservació de la llengua catalana.
Autor d’una important obra pictòrica, que destaca per la seva bellesa i la seva força poètica, ha participat en nombroses exposicions, individuals o col·lectives, a Menorca, Mallorca, Barcelona i Madrid. És també un dels més destacats poetes de Menorca, amb una obra que presenta una gran riquesa d’imatges i un acurat rigor formal i, que, potser, com a la seva pintura, encalça una bellesa plena de la sensualitat i de la llum mediterrànies, sense renunciar a l’expressió més intensa i profunda.
Organització: Consell Insular de Menorca
Coordinador: Pere Gomila.
Tel: 676137425
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Declaracions de Núria Amat -Premi Ramon Llull- contra l'Institut Ramon Llull i la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt
pobler | 04 Febrer, 2011 18:58 |
Declaracions de Núria Amat -Premi Ramon Llull- contra l'Institut Ramon Llull i la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt
Frankfurt, capital de la cultura catalana.
El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt. (Miquel López Crespí)
Per què vaig a Frankfurt
Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.
Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.
Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.
Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.
El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. (Miquel López Crespí)
Frankfurt, capital de la cultura catalana
Escriptors a Frankfurt
Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.
Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.
Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.
Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.
El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors.
(24-VII-07)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Jaume Font abandona el PP
pobler | 04 Febrer, 2011 10:52 |
Bauzá mana
Joan Riera | 04/02/2011 |
L'adéu de Jaume Font s'ha produït per dos motius: el sentiment de solitud que l'ofegava dins el PP i la constatació que José Ramón Bauzá i els que l'envolten manen de bon de veres dins el PP. Els desastres que ha viscut aquesta formació en el postmatisme han duit una conseqüència insalvable: la direcció estatal ha dipositat tota la seva confiança en José Ramón Bauzá i aquest, assessorat pel carrer de Génova, ha marcat una línia de renovació de dalt a baix de la formació, que no és només de persones, sinó també d'un fort contingut ideològic. L'antic centrisme regionalista implantat per Cañellss és mort. Agafa el poder una nova fornada de populars disposats, si guanyen, a donar un gir radical als 28 anys d'autogovern que hem viscut fins ara. Font no té lloc ni personal ni polític dins aquest projecte.
Segur que molts d'altres militants del PP tant de la Part Forana com de Palma estan pensant ara el mateix. És més que possible que Font torni als orígens i que comenci a florir una nova convergència poblera. És possble també que trobi seguidors a molts d'altres indrets. El problema és que falta molt poc per a les pròximes eleccions autonòmiques. Bauzá pensa que el tsunami conservador que bufa a hores d'ara de Gata a Finisterre també el beneficiarà a ell. Creu que tindrà majoria absoluta per maig i això li donarà marge suficient per controlar la situació dels brots regionalistes aferrats a la llengua, la cultura i l'estil de vida propi dels mallorquins. El marratxiner s'ho juga tot a una carta: si venç podrà reconduir la situació,però si perd el PP li pot fugir de les mans. Font és un polític que ha sabut obrir ponts per tot allà on ha anat. Té simpaties a moltes bandes. El problema per a ell, en aquests moments, és que molts dels seus simpatitzants volen, per sobre de tot, un canvi polític a Balears.
Diari de Balears (dBalears)
Sa Pobla, Jaume Font i la cultura a Mallorca
Per Miquel López Crespí, escriptor
Quan un grup d'artistes (pintors, músics, escriptors) decidírem entrar en contacte amb l'Ajuntament de sa Pobla i, més concretament, amb el seu batle Jaume Font, de seguida, sense reticències ni cap embull, entengué la nostra proposta. Ramon Molina, el director del Museu d'Art Contemporani, també donà suport a aquesta mostra d'art d'avantguarda de les Illes que unificaria poesia, música i pintura. Cal dir que Jaume Font es capficà de seguida dins la idea que li exposàvem: enllestir un experiment únic dins l'art a Mallorca. És evident que tothom està acostumat a veure, a contemplar, a "consumir" (que dirien els situacionistes dels anys seixanta) art per "separat". La gent va a una exposició de quadres, a un concert musical, o compra un llibre de poemes. Els artistes, de tots els camps sense excepció, treballen cada un pel seu compte. No s'unifiquen experiències artístiques; no es treballa en conjunt. Nosaltres (Esperança Mestre, el grup musical Al-Mayurqa, l'escriptor que signa aquest escrit) volíem fer un experiment nou. Rompre barreres, intercanviar experiències de creació; experimentar, en definitiva, una altra manera de fer art a les Illes. Abans -i particularment- havia provat d'interessar determinats responsables culturals (molt d'"esquerres" ells, però sense gens ni mica de sensibilitat envers l'art d'avantguarda, disposats -no en mancaria més! a donar milions a qualsevol conjunt andalús o a qualsevol intellectual de moda a la península o a París, però ni una pesseta per a cap provatura d'empenta que sortís de Mallorca). Per què parlàrem amb Jaume Font en lloc de tornar anar a veure qualsevol "progre" d'anar per casa, d'aquests que "fan cultura" perquè cobren bons sous a finals de mes però no han viscut l'art per un forat? El coneixia de fa temps, en Jaume Font. Malgrat les nostres evidents i prou conegudes diferències polítiques (ell cap del PP de Mallorca, jo nacionalista d'esquerres de tota la vida), sabia del seu tarannà obert, intelligent en qüestions artístiques; i, el que era més essencial: com a pobler de rel sabia situar davant de totes les coses, abans que la ideologia, l'amistat: sa Pobla i l'art per damunt de tot. I, com explicava una mica més amunt, de seguida que li exposàrem la qüestió s'oferí en tot el que necessitàssim per part de l'Ajuntament. I encara ens digué que ell i l'Ajuntament de sa Pobla es sentirien molt honorats de poder ajudar en la realització d'aquest experiment únic a Mallorca i, pel que intuïa i endevinava, d'alçada vertaderament internacional. Així ens ho va fer saber. Dit i fet, constat el suport de Jaume Font i de l'Ajuntament de sa Pobla envers l'art mallorquí d'avantguarda (tan en pintura com en poesia i música), Esperança Mestre, tots els components del grup musical Al-Mayurqa i jo mateix ens posàrem a treballar de ferm.
Talment com Jaume Font i Ramon Molina havien previst, aquesta important provatura d'art mallorquí d'avantguarda obtingué un èxit rotund i sense discussió. Tota la premsa de les Illes, mitjans de comunicació (ràdio i televisió) se'n feren ressò.
(Un article de novembre de 1999)
Opinions i actualitat polÃtica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El Louvre, David, Marat i els escriptors mallorquins
pobler | 03 Febrer, 2011 19:16 |
La mort de Marat
Per GABRIEL JANER MANILA , escriptor
He passat el matí al museu del Louvre. Sempre havia travessat com de correguda les sales dedicades a Jacques-Louis David i avui m´hi he detingut sense pressa. Sobretot, davant un dels quadres que més em commouen: La mort de Marat. Una pintura de la qual Baudelaire, el poeta de Les fleurs du mal, va dir: "Cruel com la naturalesa, aquest quadre conté tot el perfum de l´ideal". Un quadre que ha estat considerat un dels símbols més emblemàtics de la Revolució. En conec una altra versió, la del museu de Belles Arts de Brusel·les, amb molt poques variacions al costat d´aquesta del Louvre. En un i altre la crítica ha destacat l´atmosfera subtil que s´hi respira i l´espiritualitat d´una obra que converteix Jean-Paul Marat –metge, periodista, activista polític, revolucionari–, en un màrtir. Va pertànyer a l´ala esquerra, fou amic de Robespierre, l´estimaven els pobres, l´odiaven els rics, contribuí de manera eficaç en l´extermini dels enemics de la revolució.
En hores de persecució, havia hagut d´amagar-se a les clavegueres de París i havia contret una malaltia a la pell que li produïa picors i dolors que només trobaven alivi en els banys d´aigua calenta. Això feia que passàs moltes hores en una banyera i és en una banyera que va pintar-lo David, després que fos assassinat. Llavors el pintor es proposa reconstruir de manera fidel el descobriment del cos del màrtir i pretén que el seu quadre es converteixi en un homenatge a l´amic del poble, en un icon.
Sobre la banyera, Marat improvisava un pupitre on escrivia les llistes dels enemics de França. Confonia els seus enemics amb els enemics de França? El va matar una dona –Charlotte Corday, per a la qual Marat representava la intol·lerància, el terror– vinguda de Normandia amb aquest únic propòsit: comprà un ganivet en una trinxeteria del mateix carrer on vivia Marat i el visità amb l´excusa que li portava una llista de traïdors a la revolució. Li entregà el paper. Només va permetre que digués: "En una setmana, passaran tots per la guillotina". Li clavà el coltell enmig del cor.
Fa molts d´anys Peter Weiss en va escriure un text per al teatre que Adolfo Marsillach estrenà amb el títol de Marat-Sade, l´any 1968, traduïda per Alfonso Sastre. També Peter Brook n´havia fet una pel·lícula. Al sanatori de Charenton per a malalts mentals, el marquès de Sade prepara una representació teatral amb l´objectiu que l´interpretin els interns de l´hospital. Aquests hauran de representar personatges que no han perdut el seny. Els bojos de Charenton reflexionen sobre la vida, la revolució, la rebel·lió dels joves, l´inconformisme. Però saben que el món és un manicomi. La tensa bellesa de l´obra de Weiss ens inquieta i commou. Marat diu: "Han de morir centenars de persones a fi que se´n puguin salvar alguns milers". Charlotte Corday, la dona que ha assassinat Marat, afirma: "Mataré un home, a fi que se´n puguin salvar alguns milers". Les paraules que Weiss posa en boca de Corday em recorden unes paraules de Salvador Espriu que adquiriren un sentit rotund al final del franquisme: "De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble; però mai no ha de morir tot un poble per un home sol".
A la versió del quadre de David que es troba al Louvre, davant el qual he passat bona part del matí, hi ha una inscripció sobre el caixó que Marat fa servir de taula on recolzar-se per escriure. Aquestes paraules no hi són al quadre de Brusel·les. Hi he pensat llargament. Diuen: "Perquè no m´han pogut corrompre, m´han assassinat". No sé si és un manifest o una advertència.
Diario de Mallorca (6-XI-2010)
Marat
De la novel·la de Miquel López Crespí La Conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) (Fragment del capítol “Quan els somnis es fan realitat”).
Marat, amb la seva ploma esmolada com un bisturí, enfonsant els falsos herois que volien navegar al capdamunt de l'onada popular per a emmenar la Revolució a un atzaucac. Marat, incansable, demanant el repartiment de les propietats de l'Església entre els més desvalguts. Marat, a la Convenció, damunt les paradetes dels mercats, enmig de les places, exigint l'armament de la població per tal de fer front a les tropes monàrquiques llestes per a ocupar París a mata-degolla. Marat arrencant les caretes de tots els ídols de guix que, de boca enfora, juraven defensar els principis de la llibertat i de nit s'entrevistaven amb Lluís XVI i Maria Antonieta ordint la repressió més brutal que hom pogués imaginar. Marat denunciant la incompetència de Necker, el ministre de finances, la xerrameca buida amb la qual entretenia la Nació abans de clavar-li el punyal per l'esquena. Marat contra Mirabeau, ídol popular fins que L'Ami de peuple en demostrà l’estreta aliança amb el Vaticà, amb els prínceps alemanys que es pensaven arribar a París en uns dies i enterrar la Llibertat. Marat ensorrant les estàtues dels seus amics del passat, Lafayette, a qui abans havia enlairat com a patriota exemplar, heroi de l'alliberament de les colònies americanes d'Anglaterra. Marat demanant la fi de tota opressió, exigint sense descans la fi del domini d'unes nacions damunt les altres, l'aprovació d'un decret que reconegués la igualtat jurídica i política dels mestissos i donàs la llibertat als negres. Marat contra els comerciants de Bordeus, Nantes, París, Marsella, Orleans i Dieppe que s'enriquien amb el comerç d'esclaus. Ràbia i odi a les tribunes de l'Assemblea i també de la Convenció quan L'Ami du peuple escopia a la cara dels aprofitats que llur cultura, llur benestar, llurs eterns debats sobre qui té dret a votar i qui no, es fonamentaven en la suor i la sang d'una humanitat sense cap mena de drets, una humanitat a la qual es tractava pitjor que a les bèsties de càrrega. Marat enmig dels xiulos dels representants dels negociants de sucre, els armadors dels vaixells dedicats al comerç d'esclaus, els que vivien en palaus gràcies als beneficis que donava el cotó, el rom, el cuiro, el tabac, el cacau que, important a baix preu, era processat a França per a ser venut posteriorment a cent cops el preu de cost. Marat rient de tots els diputats de la Convenció el dia que, al cap de setmanes de debat, s'acordà permetre votar a Haití i participar en les deliberacions de les assemblees els fills de progenitors lliures. Marat fent befa del cinisme d'uns diputats, marionetes dels comerciants que, amb mesures per a rentar-se la cara, deixaven sense drets cent mil mestissos i quatre-cents mil negres. Marat anunciant la guerra civil que s'estendria per les colònies fins que el poble comprovàs que es respectaven els drets de l'home i del ciutadà. Marat assenyalant, amb la veu atronadora i la mà amenaçant, els diputats que, com en temps de la monarquia, eren al servei dels propietaris de fàbriques que refinaven el sucre vengut de les Índies Occidentals. L'any 1789, el primer any de la Revolució, només a Marsella hi havia dotze fàbriques de refinament del sucre arribat d’Hatí; el mateix nombre que hi havia a Bordeus. Tot el cuiro que es treballava a França procedia de les colònies. Marat, amb els ulls enterbolits per la indignació, demostrant al poble de París com el negoci d'exportació de la farina, la carn salada, el vi, els teixits, la construcció de vaixells a les drassanes, eren basades totalment en l'existència de les colònies i en la conservació de la situació heretada de la monarquia. Marat dient el nom de cada un dels propietaris de les grans flotes dedicades al comerç d'esclaus, al transport de les mercaderies que havien enriquit aquesta nova aristocràcia dels diners, la qual, ho assenyalava cada dia L'Ami du peuple, pugnava, des dels llocs de comandament que havia aconseguit en els nous ministeris, des de la premsa que controlava, per aturar l'avenç de la llibertat dels pobles i de la humanitat. Marat contra els ministres que no signaven els decrets per a lliurar pa als més necessitats. Marat, com el Crist al gran temple de Jerusalem, pegant rabents fuetades damunt els rostres i les espatlles dels que negociaven amb els principis, amb la set de justícia dels que no tenen res. Marat, sense escoltar els amics que, per protegir la seva seguretat, li demanen no combatre tants d'aprofitats alhora: els alts comandaments d'una Guàrdia Nacional plena de mercenaris, els aristòcrates que, per servar palaus i propietats, havien estat els primers a cridar Visca la República! Marat, sempre vigilant contra la infinita trepa de sangoneres que només veien guanys personals allà on el poble tan sols divisava l'arbre de la Llibertat i de la Fraternitat. Marat injuriat i calumniat per aquells que tremolaven davant el poder de la seva paraula i la seva ploma, atemorits de ser els següents a ser denunciats. Marat, sense res més que la febre revolucionària, escrivint dia i nit, conformant-se amb un bocí de pa negre per menjar, indiferent al poder d'atracció dels saraus, àpats i privilegis que envoltaven la vida dels nous governants.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Festivals de Poesia de la Mediterrània: Palma, Ciutadella, Maó...
pobler | 03 Febrer, 2011 10:23 |
Versos contra la violència masclista
El Festival de Poesia de la Mediterrània arranca avui vespre al teatre Principal de Palma amb el recital de la ‘micropoetessa’ AJO
Francesca Marí | 02/02/2011 |
La música i els versos es fondran enguany en el Festival de Poesia de la Mediterrània, un cicle que en aquesta 13a edició pren la bandera contra la violència de gènere. Així doncs, les poetesses seran les grans protagonistes del festival, que de cada vegada aixampla fronteres i dies d'exhibició. Noms com Roha Mashavave, Maite Brazales, Isabel Garcia Canet i Anie Batts recitaran les seves rimes amb altres companyes de lletres com Gerard Verges i Pere Gimferrer. En total, el cicle, que organitza la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet, inclourà set espectacles d'àmbit ben diferent. El tret de sortida el donarà avui la ‘micropoetessa AJO, que actuarà a la sala Petita del teatre Principal a partir de les 21 hores.
Ara bé, el punt àlgid del Festival tindrà lloc el 25 de maig amb la Nit de la Poesia, on els versos pugen al teatre Principal en estat pur i despullats de tota parafernàlia. Abans, però, la música prendrà protagonisme amb el concert de Marcel Cranc, Imagina (23 de març) i el de Las Migas (24 de maig). Una de les novetats d'enguany, també referida a la sonoritat, és la col·laboració amb la Fundació ACA, que s'encarregarà de fer enregistraments de tots els poetes implicats en la Nit de la Poesia. Amb aquests reculls farà un arxiu sonor d'un projecte que vol tenir continuïtat i que es preservi per al futur. Les activitats del Festival clouran el mes de juliol, una data encara sense concretar, quan es farà l'acte de clausura al jardí de Can Sabater, a la casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem.
Diari de Balears (dBalears)
VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.
Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtosam Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco. Direcció a càrrec de Biel Mesquida.
[...] No fueron trece, sino doce, los poetas que recitaron sus versos. Faltó la yemení Ibtissam Al-Mutwakil por problemas con el visado. Las proyecciones que acompañaron la lectura de los poemas -con ampliaciones de la imagen de los poetas- realzaban su labor, convirtiendo el escenario en un potente púlpito audiovisual.
Aunque en vez de sermones, desde el púlpito se lanzaban mensajes a "todos los agujeros del espíritu, del alma y del cuerpo. Porque la poesía es emoción, es conmoción. Es sabiduría, es arte de vivir, es una forma de saber más sobre nosotros mismos". Así inició el director del festival, Biel Mesquida, la velada poética. Toda una declaración de intenciones.
Reconocimiento, deseo, amor, infidelidad, dignidad, recuerdo. La marroquí Fatéma Chahid presentaba su particular testamento vital en Solo. Miquel López Crespí recordaba a Josep Maria Llompart, gran poeta y activista cultural, mientras que Hilari de Cara hablaba de que el teu home t´ho fa al llit/i després dorm devora de tu tota la nit/jo t´ho faig a hores d´oficina/Després patesc un puta insomni.
Variedad
Estos eran algunos de los temas a reflexión y comunicación. Las frases se oían en catalán, en asturiano, en francés, en vasco, en árabe. Los sentimientos que expresaban eran muy universales.
Lo abrió, en castellano, el poeta mallorquín Miguel Ángel Velasco, con unas rimas de homenaje al primer centenario del nacimiento del inventor del LSD, Albert Hoffmann, a la que siguieron poemas como Esvástica (...Y fue turbina planetaria/ de la devastación, la loca rueda en cruz/...).
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) siguió y fue el primero de los poetas en catalán en intervenir, con Les petites coses que ningú ja no estimava, una bella crónica del oficio de escribir, que consiste en "salvaguardar los pétalos de las rosas". Hilari de Cara, que acaba de presentar su poemario Absalom, fue el tercero en presentar su obra.
Comentarios
Desde el público, en el que se hallaban destacados representantes del mundo cultural mallorquín, Joan Fullana, responsable de la revista literaria S´Esclop, alabó el esfuerzo realizado en este festival: "Es encomiable la continuidad. Que haya llegado a su octava edición es señal de que detrás hay mucho trabajo invisible, pero que permite que todo salga bien".
A pesar del carácter multicultural del festival, era destacada la presencia de poetas en catalán. Antoni Gost continuó la velada y luego Antoni Vidal-Ferrando recitó algunos versos inéditos, que piensa incluir en su nuevo libro, como Postal interior, un canto a la dignidad y a evitar el conformismo: "La llibertat té un preu, com l´amor de les meuques".
Seguidamente intervinieron el poeta asturiano Xuan Bello y luego Rabia Jelti, Jordi Llavina, Núria Martínez, Àlex Susanna y Kirmen Uribe.
Más actos
La velada fue el acto central del certamen, pero durante el día, se desarrollaron más actividades incluidas en el Festival de Poesía de la Mediterrània, que organizan y patrocinan el departamento de Cultura del Consell, la Casa Museu Llorenç Villalonga y la Fundación ACA, con colaboraciones del Govern, la UIB y la Institució de les Lletres Catalanes. Por el mediodía, los poetas visitaron la Universitat de les Illes Balears, donde también mostraron algunos de sus versos. Durante el día, centenares de estudiantes visitaron La Misericòrdia y realizaron talleres didácticos en torno a la poesía.
El festival continúa hoy. A partir de las 21 horas, también en La Misericòrdia, se escenifica una muestra de poesía audiovisual a cargo de Luis Álvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fàbrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, La Perifèrica, Accidents Polipoètics, José Ruiz, Rubén Santiago y Miquel Seguí. Y es que los versos disponen de muchas vías de expresión. Como decía Blai Bonet, "la poesía es música en estado sólido".
Pere Marí
Diario de Mallorca (3-VI-06)
Àlex Susanna. Miquel López Crespí, Jordi Llavina, Antoni Vidal Ferrando, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chahid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtisam-Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Veslasco, Luis Alvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fábrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, Perifèrics, Accidents Polipoètics, José Ruíz, Rubén Santiago, Miguel Seguí.
Publicat el llibre del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània
Mallorca: capital de la poesia de la mediterrània
Per M. Dolça Mulet i Dezcallar, Vicepresidenta i consellera de Cultura del Consell de Mallorca
Aquesta nova edició del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània és un motiu de joia i alegria perquè demostra la consolidació d´una festa poètica que reuneix done si homes de tots els racons del Mare Nostrum per dir, mostrar i projectar les seves produccions poètiques per a tota casta de públics, per un cantó, i, per l’altre, perquè aquests artistes de la paraula i de la imatge, mentre coneixen la nostra cultura, el nostre patrimoni ric i divers, els nostres paisatges, en definitiva, la nostra Mallorca, es coneguin també entre ells i els escriptors d’aquí.
Per tot això el repertori d’accions que el dia u, dos i tres de juny fan aquests vint-i-sis poetes és múltiple i variadíssim. Primer de tot, cull celebrar que de bell nou aquest any, tretze poetes de la paraula vinguts de llengües i cultures ben diverses ens llegiran els seus poemes en català, àrab, castellà, francès, bable i èuscar, en el Vespre de la Poesia, un gran recital en clau d’espectacle, que tindrà lloc al pati de la Misericòrdia el dia dos de juny. Aquesta convivència de llengües i maneres de dir personals és un dels bessons del festival que fa arribar als escoltadors els gusts de la paraula en viu i en directe a través dels mateixos creadors. Tot un luxe per a un públic ampli que gaudirà d´una manera directa i dinàmica, ben activa, les músiques dels mots que els poetes escenificaran.
En segon lloc, vull ressaltar que, continuant en la línia d’obrir el Festival amb fórmules noves i originals de la poesia –com les dels artistes que fan servir les eines de les tecnologies audiovosuals i multimediàtiques actuals-, hem convidat també tretze poetes que utilitzen les imatges, les músiques i els textos en unes mescles i combinacions singulars i ens donaran unes creacions plàstiques, verbals i musicals innovadores que ens produiran els efectes essencials de la poesia bona, fer-nos sentir, fer-nos pensar, fer-nos fruir. Ells seran uns animadors del Festival que ens mostraran les seves arts a l’Acció Poèticomusical de la nit de dia tres de juny al pati de la Misericòrdia, convertit en un espai de bellesa plural.
L’edició d’aquest llibre, amb el CD que l’acompanya, que reuneix una antologia de les creacions d’aquests vint-i-sis poetes, és un dels altres materials preciosos que farà arribar el treball d’aquests creadors a nombroses persones.
Voldria remarcar la importància del taller de poesia per a nins i joves, una forma d’acostar-los a les obres més essencials de la poesia mitjançant la coneixença amb els poetes del festival, que els diran els seus versos, i, també, la pràctica ben formativa de dir i fer, ells mateixos, poesies.
Aquest VIII Festival de Poesia de la mediterrània comptarà amb la col·laboració de la Fundació ACA, que es dedica a la música, a la recerca de nous camins sonors i té una aula poètica, que enregistrarà el Vespre de la Poesia i crearà un arxiu amb les veus de cadascun dels poetes.
Vull agrair a les institucions que col·laboren en la realització del Festival l’ajuda, i també vull donar les gràcies a totes les persones que de formes molt diverses i amb generosa entrega dediquen el temps i l’esforç a l'èxit d’aquesta festassa dels mots.
Mallorca, que té una llarga tradició poètica, es convertirà durant uns dies d’aquest juny de 2006 en capital de la Poesia de la Mediterrània amb tota una intersecció d’artistes de la paraula, de la imatge, de la música, tots plens de sensibilitat, que faran arribar el món de la poesia a tots els públics.
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. (Miquel López Crespí)
Menorca en el record (pàgines del meu dietari)
L'art implicat! La política feta només per a servir el poble, mai per cobrar bons sous i fruir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat.
Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l'article que hem citat, quan escriu: "En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l'apoteosi del mal gust... Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l'optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l'odi a l'altre".
Tots aquests pensaments em vengueren de sobte, quan em vaig assabentar de la mort dels dos companys de dèries culturals, en obrir les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria.
El dia del lliurament del premi, al saló d'actes de l'Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d'altres amics menorquins. Des de l'admirat Joan F. López Casasnovas fins a l'aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l'OEC.
Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.
Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.
Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
FESTIVALS DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA – POETES PARTICIPANTS: MARGARITA BALLESTER, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, SERGI CLEOFÉ, MARGA JUANICO JANER, SARA GUASTEVÍ, ÒSCAR BAGUR I FRANCESC FLORIT NIN.
MENORCA 2010 – “ILLANVERS” – POESIA, PINTURA, MÚSICA I FOTOGRAFIA -
ORGANITZA: CONSELL INSULAR DE MENORCA
PRESENTACIÓ
Segurament no ens equivocaríem si manifestàvem que Menorca té avui la capacitat de sorprendre per la vitalitat que posseeix en la seva vida cultural i artística, per la riquesa de la seva producció, per una creativitat oberta, inquieta, admirable. Una creativitat que s’expressa en les diferents formes de l’art, de la música, de la literatura i que es fa present amb força dins i fora de la nostra illa.
És aquesta vitalitat la que permet du a terme el recital Illanvers, que enguany arriba ja a la seva séptima edició. Són moltes les veus que hauran llegit els seus propis poemes, que ens hauran aportat l’expressió de les seves emocions, dels seus sentiments, de les seves propostes estètiques i de la seva força creativa, sense oblidar una valuosa contribució a la llengua catalana, emprada en aquest cas amb aquella saludable normalitat que seria desitjable en tots els àmbits de la nostra societat.
Com hem dit sempre, Illanvers vol ser un espai de trobada, de coneixences, d’amistat i d’intercanvi. Un diàleg enriquidor entre la poesia, la pintura, la fotografia, la música. Un àmbit obert i participatiu, un encontre entre diferents generacions, una mostra, tan àmplia com sigui possible, de la poesia en llengua catalana que s’escriu avui a Menorca, una fusió entre les diferents formes d’expressió que sorgeixen, al cap i a la fi, d’un mateix impuls creador, d’una mateixa voluntat expressiva.
Illanvers ha crescut des de la seva primera edició. Fa uns mesos, gràcies a l’acollida del projecte per part del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, presentàvem el web illanvers.cat on es troben els poemes que s’han llegit a les diferents edicions. Un web viu on els poetes van actualitzant les seves obres i que creim una bona manera de presentar, enfora de la nostra illa, el panorama més actual de la poesia menorquina.
En l’edició d’enguany comptam amb set poetes que ens ofereixen una mostra ben diversa i estimulant de formes poètiques i de les diferents tendències que presenta avui la poesia catalana.
Volem donar les gràcies a tots els que fan possible Illanvers, als poetes que hi participen, als pintors que ens ofereixen la seva obra, als músics que hi aporten la seva creativitat i compenetració, a les institucions que hi donen suport, a totes les persones que ens ajuden. Al llibret que hem repartit, juntament amb una presentació del Conseller de Cultura, Joan Lluís Torres, i tots els poemes que es recitaran, hi trobareu la llista dels participants, institucions i col·laboradors sense els quals no es podria dur a terme Illanvers. Gràcies a tots per la seva generositat i per les facilitats que hem rebut de la seva part.
FESTIVAL DE POESIA ILLANVERS – MENORCA 2010
POETES PARTICIPANTS
Sergi Cleofé Huguet (Ciutadella, 1975)
Llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor d’ESO a l’IES Maria Àngels Cardona. És organitzador, juntament amb el poeta Pere Gomila, del recital Illanvers, un espectacle on es conjuguen la poesia, la música i la pintura d’autors menorquins actuals, per on ja hi han passat pràcticament tots els poetes de Menorca. A més, ha col·laborat en molts altres recitals fets a l’illa, així com en algunes publicacions de diversa tipologia, d’entre les quals destaquem Estesa jove, 1997; els poemes Sa capadeta, Premis i Darrers batecs, guanyadors del Concurs de Poesia de Sant Joan que promou l’Ajuntament de Ciutadella; 2002, una antologia de joves poetes menorquins (Quadern Xibau núm. 10), ed. Institut Menorquí d’Estudis, Menorca, 2002; Paisatgistes de Menorca: Biel Camps, 2003; Illanvers I, 2004; els poemes que acompanyaren l’exposició d’escultures al carrer Entre noltros, Diari Menorca, 2004; les Gloses per as bon ambient de s’illa, dins el recull Glosats del Premi de Glosa escrita Josep Vivó. Anys 2003, 2004 i 2005, 2005; el poema La somiadora a l’obra Jofre. Seduccions secretes, 2004; el poema Pedres als tancs, dins el recull Tots els éssers, 2007; el poema Tradicions al llibre Carmen Vivó, 2008 i darrerament ha participat juntament amb altres autors d’un recull de poemes editat per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) de Menorca que encara roman inèdit.
Margarita Ballester Figueras, Barcelona 1942.
Llicenciada en Filosofia i Lletres, secció d’Història, per la Universitat de Barcelona. Ha estat professora d’Institut fins la seva jubilació. Des de fa vint anys viu a Menorca. És autora de tres llibres de poemes , i també es dedica a la crítica literària i a la traducció. La seva obra poètica figura en diverses antologies en català, i en altres llengües. Ha publicat “L’infant i la mort”, Premi Rosa Leveroni 1988, Columna Barcelona 1989. “Els ulls”Columna Barcelona 1995. “Entre dues espases” Eumo-Cafè Central, Vic 2004, Premi Cavall Verd de poesia 2005.
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946).
És novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València); Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre; Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera"; Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya; Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca); Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003" (Xàtiva, València); Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...
D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); Novel·la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl·lids (novel·la) i Cinema del segle XX (recull d’articles).
Marga Juanico Janer (Alaior, 1982).
Llicenciada en Filologia Hispànica. Va treballar durant uns anys a Barcelona per bufets d’Advocats i estudis d’Arquitectes. Després de 10 anys va tornar a Menorca i actualment treballa com a docent a l’Escola d’Adults d’Alaior. De moment no té obra publicada. Possiblement la vena poètica li ve del seu avi Llorenç Janer que era un excel·lent glosador.
Sara Guasteví i Olives (Maó, 1979).
És bibliotecària i documentalista. Treballa a l'Espai de Documentació i Recerca del Museu de la Música de Barcelona. Toca la viola per afició i per tradició familiar, forma part de l'Orquestra Universitat de Barcelona des de fa sis anys. Pel que fa a l'escriptura, engega el tema als 13 anys amb un poema inspirat dualment per una cançó de Mecano i una obra de Serguei Prokófiev. Guanya alguns concursos de poesia a l'Institut Joan Ramis i Ramis de Maó i a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona. Així mateix, participa en algunes publicacions conjuntes de Menorca. D'escriptura força lenta i breu, s'hi afegeix una notable falta de disciplina. Actualment exerceix més la prosa poètica que no la poesia en sí mateixa. Va ser antologada a 2002, una antologia de joves poetes menorquins.
Òscar Bagur Martínez (Maó, 1975)
Llicenciat en filologia catalana per la UdL i postgraduat en tipografia per Eina – UAB, treballa a cavall, entre Lleida i Menorca, com a dissenyador gràfic i desenvolupador web al seu estudi Quadratí (http://www.quadrati.com) des de l’any 2000. Al 2005 crea, amb Marta Villalonga, l’editorial Punctum (http://www.editorialpunctum.com), especialtizada en l’edició de materials i estudis sobre filologia catalana. La seva (breu) obra poètica ha estat publicada en el volum La difícil pell acariciada (Premi Universitat de Lleida, 1998) i en diversos volums col·lectius i antològics (Solstici d’Estiu III, Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger, 2000; 7 i 7, Edicions 6a Obra Gràfica, 2000; 2002, una antologia de joves poetes menorquins, Quaderns Xibau, 10, Institut Menorquí d’Estudis, 2002; i Estrenes. Antologia de poemes i contes, Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida, 2005).
Francesc Florit Nin (Ciutadella de Menorca, 1960).
Llicenciat en filologia catalana per la UIB, professor de llengua i literatura catalanes, poeta i pintor. Ha desenvolupat una important activitat cultural des d’àmbits molt diversos i ha destacat pel seu compromís amb el patrimoni dels menorquins i amb la llengua i la cultura catalana pròpies de l’illa.
Col·labora amb articles d’opinió a la premsa de forma habitual on tracta amb profunditat, amb rigor i amb una gran intel·ligència, no exempta d’una fina ironia, aspectes diversos relacionats amb la societat menorquina, l’art i la cultura. Va ser director de la col·lecció de poesia insular “Xibau” entre el 1989 i el 1998. Ha participat en diverses ocasions en recitals poètics. Entre 1990 i 1992 va crear i coordinar Ecolingüistes, un grup de professors en defensa de la riquesa lingüística i per a la preservació de la llengua catalana.
Autor d’una important obra pictòrica, que destaca per la seva bellesa i la seva força poètica, ha participat en nombroses exposicions, individuals o col·lectives, a Menorca, Mallorca, Barcelona i Madrid. És també un dels més destacats poetes de Menorca, amb una obra que presenta una gran riquesa d’imatges i un acurat rigor formal i, que, potser, com a la seva pintura, encalça una bellesa plena de la sensualitat i de la llum mediterrànies, sense renunciar a l’expressió més intensa i profunda.
Organització: Consell Insular de Menorca
Coordinador: Pere Gomila.
Tel: 676137425
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els Pactes Socials de la Moncloa contra els treballadors (1977 i 2011) (i II)
pobler | 03 Febrer, 2011 06:21 |
CCOO i UGT pacten amb el govern de Zapatero i la patronal contra els drets dels treballadors
Diu la teoria que els sindicats es van crear per defensar els drets dels treballadors. Els drets que no teníem i els que hem aconseguit durant anys de lluita. El seu objectiu ha de ser sempre millorar-los: fer crèixer les cobertures socials actuals, obtenir major estabilitat laboral, salaris més elevats i avançar l’edat de jubilació. Això diu la teoria. En la pràctica hi ha sindicats que es dediquen a (mal)baratar els drets dels treballadors per un «pessic» del pressupost públic. És el cas de CCOO i UGT. Després d’estar encensant-nos a fer vagues i manifestacions contra la política laboral del govern del PSOE ara s’afanyen a salvar-li el cul amb un pacte contra natura. CCOO i UGT han legitimat amb el seu suport una agressió sense precedents contra els drets consolidats dels treballadors. I tota aquella vèrbola i les pancartes? Pura paròdia.
Si no hagueren pactat aquesta llei de merda que ens obliga a treballar més anys per a poder tenir jubilació –que mai no podrà ser completa si calen tants anys cotitzats–, la llei estaria morta, puix que sense cap de suport per part de les organitzacions sindicals la seua aplicació seria sempre provisional, i la seua derogació haguera esdevingut un clam unànime. Ara, aquesta agressió queda legitimada i consolidada. CCOO i UGT han esdevingut suport incondicional d’un govern titella dels “mercats”, i en conseqüència còmplices d’un pacte contra els treballadors. No sé si atreviran a enviar els seus alliberats a explicar-nos les meravelles d’un pacte que trinxa els nostres drets.
No s’hi val a dir que gràcies a aquest pacte la llei és menys dolenta que la que va presentar el govern de Zapatero. És dolenta per als treballadors sense pal·liatius, amb el seu indigne suport o sense. Qui està content amb el suport prestat és el govern del PSOE. Un suport que pagarem amb els nostres impostos. Caldrà saber com li diuen al «pessic» que, directament o transversalment, rebran aquests sindicats del pressupost públic gràcies al seu suport «responsable». Ens han venut per la pell.
Blog de Toni Cucarella a VilaWeb
Ni la direcció del PCE de les Illes ni la de CC.OO. feren res contra els Pactes de la Moncloa (com tampoc, un any després, feren res a favor de la República, l'autodeterminació ni el socialisme). Els comunistes d'OEC, companys d'altres partits revolucionaris, ens fèiem creus diàriament en veure la capacitat de traïda als interessos populars del partit de Carrillo. Allò era de veure i no creure. Ara s'atacava i rebutjava l'herència socialista del proletariat i sectors explotats pel capitalisme; ara s'acceptava la bandera que havia guanyat la guerra als republicans i nacionalistes, i la col·locaven presidint la seu; ara clamaven a favor dels Pactes socials amb la patronal i atacaven el poder adquisitiu dels treballadors; l'altre dia acceptaven "la sagrada unidad de España" sense dir ni piu. Al contrari! Acusaven de "col·laborar amb el franquisme" els comunistes que lluitàvem pel socialisme. Era de bojos constatar totes les girades de casaca, canvis de política, pactes i renúncies del PCE i la socialdemocràcia! (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de la transició
Franquistes reciclats (UCD), carrillistes (PCE) i felipistes (PSOE) contra els treballadors: el Pacte Social de la Moncloa (i II)
Vists amb la perspectiva històrica que donen els anys, el que ara destaca amb una claredat meridiana són els significats polítics del Pacte. L'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), els altres partits comunistes (LCR, PORE, POUM, MCI, etc) destacàvem massa, potser, els aspectes purament econòmics de la traïda al poble. No vol dir que no fos així. L'atac que els Pactes significaven al poder adquisitiu dels treballadors era brutal, i hi ha economistes que afirmen (amb números damunt la taula) que els efectes encara es deixen sentir en l'actualitat. Però, portats pel nostre permanent economicisme (creure que la lluita de classes contra la burgesia era tan sols econòmica, oblidant els aspectes culturals, ideològics i polítics) no tenguérem prou en compte que aquell acte (la signatura dels Pactes) era la peça clau d'una nova "cultura" dins del pensament de l'esquerra. Parlam de la "cultura" del consens. La constitució ordida entre PCE, AP, PSOE, CDC, UCD i PNB (1978) no s'hagués pogut portar endavant sense haver controlat i desviat la combativitat revolucionària dels pobles de l'Estat. Fins i tot en els congressos dels partits d'esquerra més reformismes (PSOE) els militants de base demanaven la República Federal!
El PCE portava dècades d'avantatge dins d'aquesta línia, amb la seva pràctica política proburgesa i afavoridora de la unió amb el franquisme reciclat.
Llavors (octubre de 1977) es tractava d'implicar en aquesta pràctica carrillista d'entesa amb el franquisme tot el poble, sumant-hi els altres partits d'esquerra.
Com explica molt bé el dirigent de CC.OO. Agustín Moreno: "Los Pactos de la Moncloa tienen en su haber el establecimiento del consenso político que permite la elaboración de la Constitución Española de 1978" (op.cit., pàg. 14). I la Constitució espanyola barrava -i barra encara!- el pas vers objectius autènticament democràtics com pot ser la república com a forma d'Estat (els partits del consens acceptaren sense excepció la monarquia borbònica que ens deixava per herència Franco). La Constitució no reconeixia -ni reconeix!- el dret democràtic a l'autodeterminació (dret reconegut per les Nacions Unides) i prohibeix expressament una possible federació de comunitats autonòmes (atac directe a la construcció política dels Països Catalans). La constitució consensuada consagra l'economia de mercat capitalista, impedint, en cas d'una hipotètica victòria electoral de partits autènticament d'esquerra, l'avenç cap a una societat més justa i sense classes socials. L'exèrcit espanyol resta com a òrgan que garanteix la "sagrada unidad de España" i el que tutela, en definitiva, tot l'engranatge actual.
Aquests continguts polítics -que aleshores no havien estat assumits per una bona part de la població- era el que pretenia fer empassolar la cultura del consens.
Indubtablement, els Pactes de la Moncloa varen ser la columna vertebral de l'actual sistema polític. Domesticar els treballadors per a després cenyir-los al jou de tot el que hem dit abans.
Ni la direcció del PCE de les Illes ni la de CC.OO. feren res contra els Pactes de la Moncloa (com tampoc, un any després, feren res a favor de la República, l'autodeterminació ni el socialisme). Els comunistes d'OEC, companys d'altres partits revolucionaris, ens fèiem creus diàriament en veure la capacitat de traïda als interessos populars del partit de Carrillo. Allò era de veure i no creure. Ara s'atacava i rebutjava l'herència socialista del proletariat i sectors explotats pel capitalisme; ara s'acceptava la bandera que havia guanyat la guerra als republicans i nacionalistes, i la collocaven presidint la seu; ara clamaven a favor dels Pactes socials amb la patronal i atacaven el poder adquisitiu dels treballadors; l'altre dia acceptaven "la sagrada unidad de España" sense dir ni piu. Al contrari! Acusaven de "collaborar amb el franquisme" els comunistes que lluitàvem pel socialisme. Era de bojos constatar totes les girades de casaca, canvis de política, pactes i renúncies del PCE i la socialdemocràcia!
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Emili Darder: homenatges
pobler | 02 Febrer, 2011 18:12 |
Cicle d’activitats «Emili Darder: coherència i compromís»
|
02 Febrer, 2011
La sala multiusos de la Misericòrdia acollirà demà, dijous, dia 3 de febrer, a les 19 h, la conferència «Emili Darder, un metge en el sentit ample de la paraula», a càrrec de Francesc Bujosa, i la inauguració de la mostra «Emili Darder: coherència i compromís» El programa d’activitats, l’han presentat avui matí el conseller de Cultura i Patrimoni, Joan Font; la regidora de Cultura, Joventut, Patrimoni i Política Lingüística, Nanda Ramon, el director insular de Cultura, Maties Garcias, i el responsable de difusió de l’associació Arca, Biel Barceló.El programa d’activitats se centra en l’exposició «Emili Darder: coherència i compromís», un cicle de conferències que tractaran en profunditat cada un dels aspectes que fan d’Emili Darder un referent humà, cultural i polític, i finalment, un cicle de visites guiades per la ciutat d’Emili Darder.
El projecte, l’han organitzat el Departament de Cultura i Patrimoni del Consell i la regidoria de Cultura, Joventut, Patrimoni i Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma. També hi ha col·laborat ARCA, amb disseny de les visites guiades.
Segons ha destacat avui el conseller de Cultura i Patrimoni, Joan Font, a través d’aquest cicle, «hem volgut commemorar la mort injusta d’Emili Darder, però sobretot, posar de relleu la seva aportació en vida, i destacar la petjada de Dader en la seva ferma voluntat de millorar la societat i la ciutat de Palma. Així, es podrà conèixer la seva implicació en la societat civil, professionalment com a metge, i políticament a través de la seva militància republicana i la seva gestió com a batle de Ciutat durant la República».
Per part seva, la regidora de Cultura, Joventut, Patrimoni, i Política Lingüística, Nanda Ramon, ha recordat que el 24 de febrer és un dia que l’Ajuntament de Palma ha institucionalitzat al llarg d’aquesta legislatura amb la celebració d’actes diversos en col·laboració amb altres institucions, com el Consell de Mallorca, Arca o l’Obra Cultural Balear, entre d’altres.En aquest sentit, Ramon ha recordat l’acte de reparació dels regidors exiliats al 1939, que tingué lloc al 2009, i l’edició d’un nou DVD sobre Emili Darder, que es féu l’any passat. Així mateix, la regidora de Cultura ha destacat que «enguany hem sublimat la data del 24 de febrer perquè hem dedicat tot el mes de febrer, amb diferents activitats, a la figura d’Emili Darder».
Blog Consell de Mallorca (BalearWeb)
La repressió “democràtica” contra els republicans en els anys noranta
La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)
La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».
Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB [Organització Comunista Balear] els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.
Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.
No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.
No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.
(12-XII-99)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Els Pactes Socials de la Moncloa contra els treballadors (1977 i 2011) (I)
pobler | 02 Febrer, 2011 10:39 |
Els Pactes Socials de la Moncloa contra els treballadors (1977 i 2011) (I)
Vicent Maurí: 'El pacte únicament serveix per empobrir les pensions sense una justificació clara'
El portaveu de la Intersindical Valenciana, Vicent Maurí, critica el pacte subscrit pels sindicats UGT i CC OO
Aquest pacte social no és acceptable ni en el fons ni en la forma. El 29 de setembre de l'any passat milers i milers de treballadors varen fer vaga i varen manifestar-se en massa. I després hi ha hagut bastant manifestacions i accions de protesta. En què han quedat aquestes accions? Tots aquests milers de treballadors no han tingut opinió en aquest anomenat pacte social.
No és acceptable perquè implica una rebaixa molt important de les pensions. A més, és innecessari, perquè el sistema de pensions no farà fallida el 2025. Ho confirmen les anàlisis recents d'economistes de prestigi independents. Per tant, aquest pacte únicament serveix per empobrir les pensions dels futurs pensionistes sense una justificació clara.
Tampoc no és adequat, vista la situació laboral de l'estat espanyol. I és contradictori, perquè el pacte afavoreix clarament la contractació parcial quan allò que es necessita, i ho diu el govern espanyol mateix, és una contractació estable. I el capítol sobre la negociació col·lectiva no és gens clar quant al paper que hi tindran els sindicats.
Per tant, allò que haurien de fer UGT i CC OO és treballar realment pel futur dels treballadors i no signar aquest pacte. I, en tot cas, tornar a mobilitzar les seues bases. No es pot acceptar allò que és inacceptable.
Vicent Maurí
(Opinió recollida telefònicament per la redacció de VilaWeb.)
Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de la transició
Franquistes reciclats (UCD), carrillistes (PCE) i felipistes (PSOE) contra els treballadors: el Pacte Social de la Moncloa (I)
El 25 d'octubre de 1977 era signat a Madrid el Pacte social de la Moncloa. Els màxims responsables polítics de portar endavant uns acords tan contraris als interessos dels treballadors són: Adolfo Suárez, Felipe González, Joan Reventós, Josep Maria Triginer, Manuel Fraga, Enrique Tierno Galván, Juan Ajuriaguerra, Miquel Roca, Leopoldo Calvo Sotelo y Santiago Carrillo.
El llibre De los pactos de la Moncloa al AES , editat el gener de 1989 per la Confederación Sindical de CC.OO. (Secretaría de Formación y Cultura) , conté un pròleg ben aclaridor del que significaren els Pactes de la Moncloa per al moviment obrer i sectors populars. Tengueu en compte que aquesta autocrítica radical no la fa cap "esquerranista", cap "trotsquista" o "maoista". Ben al contrari, està escrita (octubre de 1988) per un dels responsables màxims de CC.OO -en aquell temps, secretari d'Acció Sindical. Un home, suposam, que en el seu moment blasmà contra els "perillosos esquerranistes" que llavors criticàrem l'endarreriment que significaven els Pactes amb el Govern de la dreta i la patronal. Ara, constatant l'abisme d'abjecció, de misèria, de retall de prestacions socials, d'atac als interessos més vitals de la classe obrera de tots els pobles de l'Estat, Agustín Moreno, un dels antics responsables de portar aquesta nefasta política a la pràctica escriu, fent seves les conclusions d'una anàlisi publicada a Monthly Review l'any 1977:
"Los Pactos de la Moncloa fueron los de mayor contenido doctrinal y repercusión pública y política. Constituyeron un amplio repertorio de medidas de política económica y social tendentes a neutralizar la crisis y los desequilibrios tradicionales. De ahí que combinasen medidas coyunturales y estructurales" (pàg, 12 del llibre esmentat).
Més endavant Agustín Moreno, seguint la mateixa Monthly Review (Aguilar, S., Aponte, A. y Vidal Villa, J.M. "Un pacto para dos crisis: El Pacto de la Moncloa"), situa bastant encertadament el nucli de la qüestió, el significat real d'aquest atac brutal contra els interessos dels treballadors. El dirigent de CC.OO explica: "Los objetivos reales de los Pactos de la Moncloa son:
'- La remisión forzosa de los salarios reales para lograr una distribución funcional de la renta en beneficio del excedente empresarial.
'- Disciplinar a la clase obrera a nivel laboral y dividirla a nivel sindical y a nivel político. Se trata de impedir las movilizaciones y de formar un proletariado no combativo, pero sí organizado, que desvíe su combatividad a la participación pasiva en elecciones generales, etc.
'- Alcanzar una paz social pactada que signifique un freno al proceso de politización y toma de concienca de clase iniciado con las luchas de 1961 y que convirtió a la clase trabajadora de España en una de las más combativas de Europa.
'- El saneamiento complementario de la economía a través de la flexibilidad de plantillas (posibilidad de despedir al 5%, contratación temporal) y la eliminación de las empresas improductivas (quiebras, suspensiones de pagos).
'A cambio de esto, los partidos de izquierdas reciben concesiones progresistas de dudosa viabilidad en sanidad, vivienda, educación, etc".
Els revolucionaris no haguérem d'esperar tants d'anys com Agustín Moreno o altres dirigents dels sectors d'esquerra de CC.OO. per a saber que el Pacte de la Moncloa era una nova claudicació del PCE.
Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva.
En definitiva, malgrat la demagògia emprada per Felipe González y Nicolás Redondo, per Santiago Carrillo y Camacho per a fer empassolar a la gent els "grans avantatges" que significaven els pactes, el cert és que el capitalisme espanyol mantenia intacta -i augmentava- la seva quota de beneficis a costa de la congelació dels salaris.
Agustín Moreno, el dirigent de CC.OO. que fa autocrítica pel suport del carrillisme i CC.OO. al Pacte Social de la Moncloa, escriu en la introducció al llibre De los Pactos de la Moncloa al AES:
"La aplicación de los Pactos fue muy polémica. La ausencia de una comisión de seguimiento dificultó su cumplimiento. Hubo fuertes críticas a los incumplimientos por parte de los sindicatos y de los partidos de izquierda. Los principales puntos incumplidos fueron: Seguridad Social (no se dió entrada a los sindicatos en los órganos de gestión); empresa pública (Estatuto de la empresa pública y participación de los trabajadores y control parlamentario, etc.) empleo (creación del INEM y participación de los trabajadores en las oficinas de Empleo); vivienda y urbanismo, política enérgetica, pesquera y de comercialización".
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (I)
pobler | 01 Febrer, 2011 17:37 |
Josep M. Palau, Josep M. Llompart, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Josep Albertí, Miquel López Crespí, Damià Huguet, Miquel Ponç, Damià Pons i Pons, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans, Isidor Marí, Josep A. Grimalt, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Perelló, Llorenç Moyà, Antoni Mus, Joan F. March, Lleonard Muntaner i Jaume Pomar.
El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (I)
Recentment l'amic Miquel Ferrà i Martorell m'ha fet arribar una carpeta amb nombrosos documents (actes, resolucions, etc) referits al Congrés de Cultura Catalana (1976.1977) que, a les Illes, coordinà l'escriptor Antoni Serra. Crec que seria important anar centralitzant tota aquesta informació per a poder oferir al poble mallorquí estudis cada vegada més consistents sobre aquests fets. Constatam que la memòria històrica es perd, és manipulada cada vegada més pels sectors del poder i per certs intel.lectuals al seu servei. En munió de llibres, articles, conferències, exposicions, etc, no hi cap referència a esdeveniments molt importants dels anys de la reforma del sistema (1976-77); i tan sols han passat vint anys dels fets que contam!
Un d'aquests documents que he consultat parla de les primeres reunions de l'Àmbit de Producció Artística del Congrés (subàmbit de Literatura). La reunió es va fer dia 25 de maig de 1976 en el local de l'OCB. Signaven la convocatòria els escriptors Josep Albertí i Llorenç Capellà. L'ordre del dia establert en aquella reunió fou el següent: 1) estructuració definitiva del subàmbit de literatura; 2) discussió d'un document dels escriptors illencs sobre la participació en l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans; i 3) trobada d'escriptors a Gandia els dies 5, 6 i 7 de juny.
Els assistents a aquella reunió històrica eren: Josep M. Palau, Josep M. Llompart, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Josep Albertí, Miquel López Crespí, Damià Huguet, Miquel Ponç, Damià Pons i Pons, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans, Isidor Marí, Josep A. Grimalt, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Perelló, Llorenç Moyà, Antoni Mus, Joan F. March, Lleonard Muntaner i Jaume Pomar.
Aleshores, i pel que feia al primer punt de l'ordre del dia, es crearen diverses comissions de treball que quedaren constituïdes així: Primer subàmbit, format per Damià Pons i Pons, Lleonard Muntaner i Joan Perelló; un altre, estava format per Gabriel Janer Manila i Josep M. Palau i Camps; un altre, per Miquel López Crespí, Joan F. March i Antoni Serra; i un darrer en què participàvem Jaume Corbera i qui signa aquest article.
S'acordà sense gaire problemes que les reunions d'aquest subàmbit fossin mensuals i que fos confeccionat un resum per escrit de les activitats de les trobades dels escriptors. També s'arribà a acords per a anar aprofundint dins la problemàtica de l'escriptor català: tècnica, qüestió lingüística, realitat política i problemàtica econòmica. A continuació, tot seguint l'ordre del dia, es va llegir el document de constitució de l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans a les Illes i es va decidir que seria lliurat a la premsa d'arreu els Països Catalans. Publicaren íntegrament el document aprovat Baleares (en dues ocasions), Avui i Tele-Express. El Diario de Mallorca en va fer al.lusió.
També va esser igualment discutida la publicació d'un document (signat per l'Assemblea d'Intel.lectuals) que representàs la presa de posició davant la recuperació de les despulles de Gabriel Alomar i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Finalment s'acordà assistir a l'encontre d'escriptors dels Països Catalans que tengué lloc els dies 5,6 i 7 de juny a Gandia. En representació de les Illes hi assistí Josep Albertí.
En el núm. 750 de la revista Cort, l'escriptor Antoni Serra (aleshores dirigent del PSAN, un partit que lluitava per la independència dels Països Catalans i que s'orientava per l'ideologia marxista-leninista) en una entrevista -que no anava signada- donava les primeres notícies damunt el començament d'activitats del Congrés de Cultura Catalana, la "moguda" cultural i política més important dels darrers mesos de la dictadura franquista. L'article es titulava Tenim un Congrés: qui vol participar i començava dient: "Des del 1 d'abril (1976) a la Delegació del Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, Antoni Serra, responsable del secretariat a les Illes del Congrés de Cultura Catalana, ha iniciat un vastíssim i ambiciós programa de treball que inclou diverses i nombroses activitats encaminades a cobrir tots els camps de la nostra realitat".
I més endavant informava de quina era la concepció -gens elitista, per cert- de la feina que ell pensava hauria de realitzar el Congrés a les Illes. Explicava: "El Congrés de Cultura Catalana és un congrés democràtic i popular en el seu doble vessant: d'un costat, estudiar i donar a conèixer la problemàtica dels Països Catalans; de l'altre, el de les seves perspectives de futur. És a dir, que partint del coneixement de la nostra situació actual, obrir retxilleres i potenciar a través del re-descobriment de la nostra identitat, una participació popular en la transformació d'aquesta realitat. En una paraula, es tracta d'ultrapassar aquest concepte estret i elitista que normalment és malentès com a 'cultura'. Quan em refereixo a ell, ho faig en el seu sentit autèntic, antropològic... S'han creat comissions de treball pels vint àmbits que configuren el programa del Congrés: Llengua, Fet Religiós, Indústria, Producció Artística, Estructura Sanitària, Recerca Científica, Turisme, Institucions, etc, etc.".
La crida pública estava feta, però no hi va haver gaire ajuda per part dels partits de la clandestinitat. Feia pocs mesos que havia mort el dictador (novembre de 1975) i els partits prioritzaven el muntatge de les seves infrastructures. Ja somiaven en futures poltrones institucionals i no estaven per ajudar a promocionar activitats culturals que, malgrat tenguessin un clar contingut popular de defensa de la nostra llengua i nacionalitat, eren en essència antifranquisme pur (potser per això mateix!). La frenètica activitat dels organitzadors del Congrés no deixava de pertorbar el minso i sovint esquifit protagonisme d'aquells partits, morts de por per a no fer res que pertorbàs les maniobres que els franquistes reciclats feien per a consolidar la monàrquia que ens llegava el dictador.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Egipte en el record
pobler | 01 Febrer, 2011 08:28 |
(2 vídeos) Escric a bord d´una nau que navega lenta en les aigües del Nil.
He partit de Luxor devers migdia. Horabaixa, el sol cau cap al desert de ponent. Aquí, en una vall pedregosa i àrida eren enterrats els faraons del nou imperi, més de mil tres-cents anys abans de Crist, perquè a aquesta banda del riu situaven els paisatges de la vida eterna, el regne de les ànimes. La tarda és càlida. A la ribera, vora una plantació de canya dolça, pastura un ase solitari. Més avall, entre palmeres, un pastor mena un ramat de cabres.
Més enllà del desert
Per GABRIEL JANER MANILA, escriptor
Escric a bord d´una nau que navega lenta en les aigües del Nil. He partit de Luxor devers migdia. Horabaixa, el sol cau cap al desert de ponent. Aquí, en una vall pedregosa i àrida eren enterrats els faraons del nou imperi, més de mil tres-cents anys abans de Crist, perquè a aquesta banda del riu situaven els paisatges de la vida eterna, el regne de les ànimes. La tarda és càlida. A la ribera, vora una plantació de canya dolça, pastura un ase solitari. Més avall, entre palmeres, un pastor mena un ramat de cabres. És com si tornàs a passar, després de tants d´anys, pels mateixos indrets que la meva imaginació, en aquell temps en què vaig ser un infant temorec, s´afigurava davant els pessebres casolans i rústecs: un braç de verdor, unes palmeres, mitja dotzena d´animals, una barraca de pedra coberta de branques i una barca ancorada vora un pedregar. Més enllà del desert, el sol s´amaga entre les tombes.
A aquestes terres, fa més de tres mil anys, el jove faraó Akhenaton s´empescà que l´únic déu vertader era el sol: la llum que neix del sol i expandeix la vida. Era un déu creador, vinculat a les idees d´igualtat i amor a la natura. Es tracta d´un déu únic, però que es multiplica en infinites formes: en una espiga de blat, en un singló de raïm, en una cadernera, en un ésser humà, en una magrana. Els múltiples braços de la llum del sol arriben a tots. I no hi ha –trobam escrit en una tomba– cap altre déu com ell. És el déu que es multiplica, però que només és un. No és el sol, sinó la llum del sol que produeix la vida. És el concepte d´aquesta llum que s´expressa en l´escriptura jeroglífica, en el sentit d´il·luminació. Aquesta llum s´ha creat a si mateixa i ha creat el món; però també el manté viu. Féu construir temples al nou déu i tractà de neutralitzar els clergues d´Amon, que no es resignaven a acceptar l´únic déu. Probablement, la revolució religiosa d´Akhenaton és a la base dels monoteismes que han forjat la vida i la cultura de molts homes i pobles. La persecució contra les nombroses divinitats del panteó tradicional fou el signe de la voluntad del faraó de conduir els creients cap al monoteisme. Alguns egiptòlegs pensen que fou un dictador sense pietat i el situen a la base dels sistemes totalitaris, tan antics com moderns. D´altres, diuen que era un poeta i un místic. En resta la temptativa d´explicar l´univers a partir d´un principi únic: la llum del sol. Però féu, alhora, una invenció terrible: començà a distingir des del poder el que és vertader del que és fals. Va pensar que tenia la veritat en exclusiva, els altres la mentida. A la seva mort –va morir jove i probablement no fou de forma natural–, el seu fill Tutankhamon restablí el vell ordre religiós. A partir de llavors els egipcis tornaren a servir-se d´un falcó, d´una vaca, d´un escarabat, d´un ca, d´un cocodril per representar els déus. És lluna creixent. Els temples es perden en l´obscuritat de la nit, més enllà de les ombres. El Nil, exhuberant i pròdig, torna a esser poderós i creix com la lluna. Haurem d´esperar que el sol torni a néixer d´entre les pedres. La barca navega tranquil·la, riu amunt, cap als meandres d´Asswan. Osiris, el déu de la regeneració de la terra, ens espera per al judici.
Diario de Mallorca (20-XI-2010)
Egipte en el record
Per Miquel López Crespí, escriptor
PROP D'ATBARA
Força al sud, a l'alçada de Khartum,
el Nil Blanc i el Nil Blau s'uneixen per a davallar cap al Nord,
franquejant sis cascades fins a Aswan.
Prop d'Atbara, un vell predicador ens va recitar
qui sap quines pregàries adreçades a déus de marbre molt clivellat.
Tenies els ulls oberts mentre provaves de retrobar
la pista de totes les cosmogonies egípcies desfetes pels segles.
Escoltar els versos de la sura caient lentament dels seus llavis.
Saber que mai més no tornaríem a Abu Simbel,
que s'anava entelant l'accent,
aquella càlida tonalitat interior que ens agombolà fins aleshores.
La teva presència vessava com un riu de sang enmig del paisatge.
Ara ja sabíem de les mentides del rei Menes,
del naufragi final d'obeliscs,
columnes,
temples i piràmides.
Memfis, coberta per tota l'arena del desert.
Els fel.lahs es consideraven rics quan tenien una mica de pa,
un poc de formatge,
quatre cebes i una tassa de te ensucrat.
La carn era l'àpat especial dels grans dies de festa.
EL TEMPLE D'OSIRÈION
Renaixien, sota el caos de les aparences,
els camps tan ben regats del Nil,
plantats de canya de sucre i de poms de palmeres.
Provava de recuperar el teu somriure esvanit
sota les primeres turbonades d'una inexplicable tardor espiritual.
Al temple d'Osirèion, en el silenci ple de déus esquarterats pel temps,
sol en les sales travessades per les rates-pinyades,
esmorteint com podia el dolor que pugnava per fer esclatar les venes,
constatava que aquella atmosfera desposseïda
no devia haver canviat gaire des de l'època de Ramsès II.
En el somni, els lleugers relleus estaven pintats
de colors llampants com en el nostre darrer viatge fugint del neguit.
LUXOR
Al teu davant els jocs de llum entre les columnes
del gran temple de Luxor i, vora el riu, el fang que ha donat vida a aquest país d'asfixiants
monuments i esveltes palmeres
naixent de les calcigades arenes movedisses.
Si pots superar l'aclaparament produït per la immensitat del lloc,
si, enfonsant el teu esguard en el caos de les ruïnes,
ets capaç de temptejar amb l'esperit
les esveltes columnes de les sales prohibides i,
agenollat sota un sol que crema,
et veus amb força per a penetrar dins la sala hipòstila,
sentiràs de nou retronar els sacerdots d'Ammon
oferint sacrificis als cocodrils sagrats del Nil
o als esmunyedissos escarabats que amb els seus moviments
havien de decidir la sort de milers de presoners.
No hi cerquis endevinances provinents d'altres galàxies
en els jeroglífics grafiats en la foscor de Karnak o d'Idfu.
Els faraons vivien en palaus de marbre,
els constructors de les piràmides en pobres cases de palla.
PEREGRINACIÓ A ABIDOS
Millor desaparèixer, perdre-se lluny,
cap al sud,
vers contrades antany desèrtiques i salvatges
avui solcades per falutxs plens de turistes cridaners,
Tebes, Hathor la daurada, peregrinació a Abidos
enmig de parades de catifes i babutxes àrabs,
venedors de ciris i espècies,
amb tot de falsos Amenhoteps i Ramsès de guix pintats de porpra.
Millor lluny de les nostres ciutats metàl.liques,
fent costat a nòmades amb turbants, captaires barbuts
ensinistrant llefiscosos escurçons,
últim reflex d'un art immemorial a punt d'apagar-se.
Millor amb els fellahs i llurs esposes d'aspra bellesa condormida
sota les palmeres, santuaris coptes emblanquinats fa molts segles
amb gallines i ànecs fent camí entre sants de fusta.
Millor amb els peus nus caminant pels passadissos deserts de Luxor
a la recerca d'àmbits molt lents,
les estàtues cantants de Memnó,
vertiginosos idil.lis
amb antiquíssimes deesses ensorrades pels segles
i cites nocturnes amb Justine,
-Durrell sempre en la butxaca-.
Millor entre els olors del Caire
-dolçosa i acre fortor d'adoberies-,
descobrint la mesquita de Saiedna Hussein
sota vibrants,
esponeroses invocacions a Al.là,
les esverades mirades prodigioses dels infants
que juguen tot el dia en la Ciutat dels Morts.
Millor no esser-hi quan el guia xiuli per tornar a l'hotel.
Un cairota més invocant el nom de Déu,
aturant el temps mentre xarrupa un te amb menta
indiferent a la remor del monstre asfàltic
que engoleix perfums,
tota l'electricitat estàtica de l'ambient.
Millor amb els pagesos saquejadors de tombes,
enfront del temple de Medinet Habu,
descalç,
en cercle,
martellejant la pols
-sismogràfic registre dels tambors-,
a la recerca de noves sensacions,
inesgotables desigs,
salmodiant eternament el nom d'Al.là,
com Anselm Turmeda,
mestre d'aquella fórmula màgica
que ens permet les més vertiginoses reencarnacions.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Blai Bonet en el record
pobler | 31 Gener, 2011 13:22 |
Blai Bonet, màrtir de l’estultícia
Pau Vadell | 30/01/2011 |
Tots els lectors d'aquestes pàgines coneixen més o menys l'escriptura de l'autor santanyiner Blai Bonet (1926-1997). La seva obra ha estat considerada entre les millors mai escrites en llengua catalana. Tot i això, l'oblit i la desaparició que ha patit des de la seva mort, l'any 1997, ens indica quin és el nivell de decadència nacional que vivim.
Blai Bonet va signar l'edició de les seves obres completes poètiques abans de morir. L'any 1998 aquestes obres ja havien de ser al carrer i se n'havia de fixar el text definiu, la cosa més normal que es fa a un autor que ha excel·lit per la seva qualitat i el seu geni. Això sembla no ser possible a la cultura catalana. Una dècada després, comença a desaparèixer de la consciència col·lectiva i de les editorials una obra tan important i sòlida com la de Blai Bonet. No ha tengut fins aleshores cap edició completa i els adveniments polítics i els cicles naturals de la mala fortuna han aprofundit més en la llaga que l'autor santanyiner arrossega. Han estat infructífers molts d'intents per part d'alguns jovençans i no tan jovençans d'esmerçar aquesta situació malaltíssa.
L'editorial 62, qui ha de ser l'encarregada de l'edició de l'obra completa, després d'assegurar-se l'ajuda institucional illenca -com si el pes i la qualitat de l'obra no fossin un aval- ha començat un llarg procés de reflexió i de repensament i un cúmul d'emperons. Si no és així, no s'explica com pot ser que a dia d'avui no tenguem notícies ni de les obres completes, ni de la reedició dels dietaris ni de les seves novel·les. No és possible que un autor com Blai Bonet, amb tantes vídues literàries com té, no hagi evolucionat gens. Que El mar no sigui un llibre del gran cànon empastifat de la catalania ens ha de fer avergonyir a tots. No cal dir que ja han aparegut un parell de cases museu per davant de la que s'havia de projectar a Santanyí, no hi ha doblers, diuen. Només un país com aquest de pa sucat amb saïm ranci pot deixar que això s'esdevengui. Més diré, que quasi hauria de ser un tema d'estat! El nostre president Francesc Antich hauria de gestionar en persona aquest desastre. Vull pensar que és oblit i no una jugada de mala fe per part de cap dels cacics encara presents a la societat balear.
Caldrà pegar un cop de puny damunt la taula i mostrar les dents. Voleu dir que Blai Bonet encara fa nosa? No queda gent que digui les coses clares, tal com han de ser? El meu vot de confiança s'acaba al maig; la paciència fa molt que l'he perduda. La fe ja és tema de burla.
Des d'aquestes poques ratlles deman a la societat civil, cultural i social un pas endavant per fugir de l'estultícia imperant. Hem de recuperar el seny i solucionar algunes enrocades que fan avergonyir fins i tot les truges de palau.
Diari de Balears (dBalears)
Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Joan Perelló, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Miquel Bezares, Josep Antoni Grimalt, Arnau Pons, Antoni Artigues, Gabriel Florit, Carles Rebassa, Bernat Nadal, Toni Catany...
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món". (Miquel López Crespí)
Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta. (Miquel López Crespí)
Blai Bonet i la generació literària dels 70
És ara, al cap de més de trenta anys de conreu de la poesia, que m´adon de la influència de Blai Bonet en molts dels meus poemaris. Una poesia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquells descobriments que significaren El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover i Entre el coral i l´espiga, de Blai Bonet.
Als vint anys som plenament conscients de tota la nostra dolorosa història, del que ha significat i significa la repressió feixista contra la nostra cultura. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Blai Bonet, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força!
Per edat i per origen de classe nosaltres no vàrem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Blai Bonet també és un autor en plena revolta, però des d´unes altres coordenades estètiques i ideològiques. Però malgrat la duresa de la crítica de Jaume Vidal Alcover als poetes que el precedeixen, exceptuant el cas de Bartomeu Rosselló Pòrcel, caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical i conservador. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta.
Revista S´Esclop (Octubre 2007)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Blai Bonet, un univers que no s’acaba mai
Deu anys després del seu traspàs les seves lletres tenen un record especial per aquells que el conegueren
F.MARÍ. Palma.
Foren molts que s’assegueren a la taula braser del carrer de Palma, número 74 de Santanyí. Blai Bonet (1926-1997) obria la porta del seu particular univers a aquells que volguessin compartir amb ell una estona de conversa, devora ells la mare de l’escriptor els observava amb posat agombolador. Arran de la mort d’aquesta, les visites canviaren d’ubicació i Cala Figuera es convertí en l’espai de peregrinatge d’aquells amics i coneguts bonetians que volien «explicar coses» a l’escriptor i a alguns dels quals, Blai Bonet, els dedicà algunes de les seves lletres versades.
Fou precisament això, capvespres de tertúlies, el que marcà molts d’escriptors i lectors. La força i imaginació de les paraules del poeta i narrador de Santanyí perduren avui en la història de la literatura catalana i el seu record esdevé una petjada ben viva.
«Tots els que us heu interessat per la meva literatura sempre tindreu una cosa de mi, l’amor que teniu a les paraules». Això és precisament el que Blai comentava al seu amic Antoni Vidal Ferrando, també santanyiner, qui recordava ahir la primera vegada que s’acostà a l’escriptor per demanar-li parer sobre uns versos que havia enllestit. «Blai llegí els meus poemes, els corregí i m’explicà el sentit de la poesia. Però davant la meva insistència a saber la seva opinió em digué: I que vols fer als desset anys?», explicà Vidal Ferrando qui afegí també que «fou una persona especial que influí no sols en els autors de la seva generació sinó en els posteriors».
Un sentiment molt semblant al que apuntà Miquel Bezares qui juntament amb el fotògraf Toni Catany, passaren més de dos capvespres de conversa amb l’escriptor santanyiner. «Blai creia que la bona literatura aguanta el pas del temps, i aquesta màxima es compleix amb la seva. El seu llegat continua ben vigent, la seva literatura no ha fet més que començar, ja que sempre hi trobes coses per descobrir, no s’acaba mai», afegí. Joan Perelló també era un jovençà quan s’acostà a Bonet després d’haver descobert Comèdia i l’Evangeli segons un de tants, així com el vessant novel·lístic de Bonet que, per Perelló, «em causà un gran impacte». Una opinió que també comparteix el professor de la UIB Josep Antoni Grimalt que definí El Mar amb la mateixa paraula: «impacte». «Jo estava acostumat a llegir l’escola mallorquina i aquella novel·la m’impactà». Arran d’aquesta lectura, el corrector d’Evangeli segons un de tants, es convencé, segons les seves paraules, «que la llengua que parlam serveix per fer qualsevol classe de literatura».
El vessant narratiu és també el punt que destacà ahir Arnau Pons, qui assegurà que «El mar deu ser una de les novel·les que més impressionen. La diferència amb Cambres estretes, de James Purdy, per exemple, és que no diu tot el que Purdy diu, però fa el mateix efecte, o encara més i tot. Una estranya desídia vol que ni l’una ni l’altra no es trobin a les llibreries».
Blai Bonet com «un gran oceà literari», és la frase que escollí Guillem Frontera per parlar de l’autor de Nova York. Quan només era un jove, Frontera bescanvià amb Blai opinions literàries amb l’escriptor i amb una «temeritat juvenil», com ho defineix, li comentà que en un mateix poema no es mantenia la intensitat de forma regular. «Blai, molt hàbil, em respongué que a les simfonies de Mozart tampoc no conservenen en tot moment la mateixa intensitat, i que les davallades, també són molt importants», recordava ahir amb un somriure als llavis. «Fou un home que va saber aplicar molt bé la seva metàfora del que volia fer la seva generació. No volem cremar l’olivera, la volem coronar, perquè surti amb més força», sentencià.
Una força literària que per Antònia Vicens destaca sobretot en la seva primera etapa. Coneguts de tota la vida, ja que ambdós eren del mateix poble, Vicens ressalta la imaginació desbordant de Blai Bonet que «sense necessitat de moure’s viatjava arreu del món».
Corrien els anys setanta quan Antoni Artigues també passà pel santuari bonetià, però fou realment el 1995 quan preparava Parasceve quan en tingué més relació. «Blai Bonet no s’acaba, no s’acaba mai», sentenciava ahir Artigues parafrejant Flotats. «Blai és un poeta universal i com deia Hölderlin si vols anar cap al sublim decanta’t cap allò vital. D’aquesta manera ho féu Blai». L’evangeli segons un de tants també fou el llibre de capçalera de Gabriel Florit abans de coneixe’l. Qui assegurà que «en una cultura minoritzada com la nostra costa molt madurar i és ara quan es comença a conèixer la seva obra». L’anecdotari de Florit sobre les seves converses amb aquell mestre vessa, encara que destaca com després d’aquelles xerrades entre amic «Bonet t’havia trabucat les teves convicccions».
Unes converses que també mantingué amb Carles Rebassa. Aquest sols tenia quinze anys quan entrà en una llibreria i comprà dos llibres de Blai. Des de llavors ençà, Rebassa s’ha endinsat dins l’obra del santanyiner de quatre grapes. Així mateix, lamenta el fet que «arran de la divisió de la cultura que patim sembla que Blai sigui sols un autor mallorquí, si bé al Principat fa gràcia, al País Valencià el desconeixen».
Bernat Nadal també fou un dels que visità, a finals dels anys seixanta, la morada de Blai. El primer pic de la mà d’un altre poeta, Miquel Àngel Riera. «Sortia poc a visitar els altres, però a casa seva sempre eres ben rebut». «Com a poeta Bonet és el més representatiu de les Illes del segle XX, sense cap dubte», assegurà Nadal. Unes impressions amb les quals coincideixen molts, no només els avui consultats pel diari, sinó tants admiradors que varen envoltar aquella taula rodona juntament amb ell i d’altres que, malgrat no haver-lo conegut, segueixen encara avui les seves petjades literàries.
Diari de Balears (21-XII-07)
Literatura |
Enllaç permanent |
Comentaris (1) |
Retroenllaços (0)
La cultura catalana en el món: activitats de l'Institut Ramon Llull (IRL)
pobler | 31 Gener, 2011 06:33 |
L’Institut Ramon Llull continuarà amb la tasca de difusió de la cultura illenca durant el 2011
Les Balears, obertes al món
Maria Llull | 29/01/2011 |
L'Institut Ramon Llull continuarà, durant aquest 2011 que comença, amb la tasca de promoció de la cultura de les Illes Balears arreu del món. Fanny Tur, directora adjunta d'aquesta entitat cultural, anuncià ahir alguns dels projectes que s'enllestiran i que arribaran a llocs com Londres, Venècia, Berlín, Egipte, Belgrad i Nova Delhi. La cursa d'enguany s'estrenarà el mes de febrer, amb la presentació de l'antologia bilingüe català-hindú Poetes de les Illes Balears (Breu antologia del segle XX), publicada per la UIB. Aquest acte es durà a terme a Nova Delhi i estarà acompanyat d'un recital de poesia.
El març arribarà ben carregat d'activitats. Hi tindrà lloc el primer capítol de l'any dels projectes Be Balears amb la inauguració de tres exposicions a Berlín: Junts, cARTó i Torrent. Amb motiu de la Diada de les Illes Balears, s'organitzaran diferents mostres culturals a l'exterior. El pianista David Gómez oferirà dos concerts a Egipte i el duo Diaz-Mut actuarà en una ciutat europea encara per concretar. El 21 de març és el Dia internacional de la poesia, l'excusa perfecta per presentar a Madrid l'antologia trilingüe Majorque, l'île aux poètes, editada per Illador.
El mes d'abril tampoc no quedarà curt d'esdeveniments. L'Institut Cervantes de Belgrad acollirà una exposició de l'artista visual serbi instal·lat a Mallorca Veltxa Veltxev. Cal destacar la mostra que se n'exhibirà a la Tate de Londres sobre la trajectòria de Joan Miró, titulada Joan Miró: The Ladder of Escape. El dia de Sant Jordi, l'Institut Ramon Llull impulsarà diverses activitats per tot el món. Entre d'altres esdeveniments, es presentaran a Atenes les traduccions al grec del Llibre d'Amic i Amat de Ramon Llull i els Nicolaidis de Josep Maria Quintana.
Han estat molts els projectes que s'han desenvolupat durant el 2010. Encara que destacar-ne alguns és no parlar-ne d'uns altres, es pot fer referència a la participació de l'Arxipèlag a la fira Expolangues el febrer passat, a més de la presència d'artistes illencs al Festival Internacional de Teatre Iberoamericà de Bogotà. Els mesos de maig i juny, vuit poetes balears prengueren part en la 38a edició del Marché de la Poésie de París. Tampoc no es poden oblidar les activitats que es realitzaren sota el lema Be Balears a llocs tan emblemàtics com Nova York, Lisboa, Berlín, París i Londres.
Diari de Balears (dBalears)
La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.
La Sibil·la, orgull de Mallorca
La tossudesa dels mallorquins ha fet possible la supervivència d’un cant de justícia interpretat des de la humilitat
Editorial | 27/12/2010 |
Després de la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, el secular cant de la Sibil·la adquirí una significació especial la Nit de Nadal passada. Va ser seguida amb més atenció, tendresa i afecte que mai per molts de milers de mallorquins que veuen en la seva pervivència un inqüestionable refermament en els seus valors. No és casualitat que la Sibil·la hagués pràcticament desaparegut als països de parla catalana excepte a Mallorca i l'Alguer. La voluntat de mantenir en la més dolça nit de l'any un plany de justícia fet des de la humilitat i la convicció significa que els pobles petits i amenaçats saben defensar com ningú les arrels en els moments més significats, profunds i inalienables.
La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.
Diari de Balears (dBalears)
Aquest dijous, 16 de desembre, ha tengut lloc a l’Església de Saint Eustache de París el concert La Sibil.la i les nadales de Mallorca interpretat pel conjunt vocal Cap Pela. El grup vocal ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que ha estat declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L'actuació tanca el cicle Be Balears a París. Prèviament al concert s’ha llegit en català i francès el poema de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la.
La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse. (Web de l’Institut Ramon Llull) (IRL)
L'escriptor Miquel López Crespí va llegir poemes del llibre El cant de la Subil·la, una obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005
Prop de 200 persones s’han acostat a l'església de Saint Eustache per escoltar el concert, que ha estat rebut amb forts aplaudiments. L’IRL vol donar a conèixer el valor cultural i patrimonial del Cant de la Sibil·la, ara més en relleu que mai, a tots els parisencs de cara al Nadal de 2010. I per això, a les portes d’aquestes festes el grup vocal Cap Pela ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que aquest novembre va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L’Església de Saint Eustache es coneix com a la segona catedral de París. Està ubicada al Forum de Les Halles, proper al Centre Pompidue. En aquest context, Cap Pela ha interpretat el Cant de la Sibil·la, cantada per una solista que anirà vestida amb la roba original i l’espasa que caracteritzen aquesta cançó. Al mateix concert s’ha fet un repàs a les altres cançons de Nadal que intervenen dins la litúrgia de la Nit de Matines.
Un públic nombrós anaren a l'església de Saint Eustache de París per escoltar la Sibil·la i la poesia de Miquel López Crespí que va ser recitada en francés per l'actor Cédric Chayrouse
La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse.
Aquest concert tanca el cicle Be Balears a París, que va començar el 18 de novembre amb un homenatge a Baltasar Porcel i també ha inclòs una conferència sobre la relació de George Sand i Frédéric Chopin amb Mallorca.
Web de l’Institut Ramon Llull (IRL)
L’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat als actes de presentació del cant de la Sibil·la a París (església de Saint Eustache). Un dels meus poemes celebrarà a la capital de França el reconeixement d’aquest merevellós cant medieval com a Patrimoni de la Humanitat.
Fanny Tur, Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat a participar en l’homenatge al cant de la Sibil·la que tendrà lloc a l’església de Saint Eustache de París el proper 16 de desembre. En aquest acte hi haurà una lectura del meu poema “El cant de la Sibil·la”, poema que es pot trobar en el llibre El cant de la Sibil·la, obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005. Un poema que va ser llegit dia 24 desembre per la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol durant l’acte que tengué lloc a la capella de la Misericòrdia de Palma durant l’acte de reconeixement de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Hi haurà una traducció al francès i una lectura en aquest idioma per al públic parisenc assistent. Aquesta lectura forma part del cicle “Be Balers a París” i inclourà el cant de la Sibil·la interpretat pel grup Cap Pela. Aquestes activitats de l’Institut Ramon Llull (IRL) també inclouran un homenatge a l’escriptor Baltasar Porcel amb la presentació del llibre Cada castell i totes les ombres, editat i traduït en francès. També es farà una conferència sobre la petjada de George Sand i Fréderic Chopin a Mallorca.
1 vídeo - La Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol va llegir un poema de Miquel López Crespí en la presentació del cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat
Fanny Tur, la Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’acaba d’informar que ahir, durant l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol llegí el meu poema “El cant de la Sibil·la”. Aquest poema pertany al poemari El cant de la Sibil·la, un llibre que obtingué el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005 i que va ser editat per Brosquil Edicions del País Valencià. Aquesta de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat tengué lloc ahir a la capella de la Misericòridia (Palma). (Miquel López Crespí)
Brindis per la Sibil·la
Polítics, cantaires i ciutadans celebren el reconeixement del cant medieval com a Patrimoni Immmaterial. Dijous que ve els blavets demostren el bell cant a Madrid
Francesca Marí | 25/11/2010
L'apocalipsi final que cada Nit de Nadal ens recorda la Sibil·la no acaba d'atemorir els ciutadans, tot i que en els nostres dies véngui de la mà de crisis econòmiques i finaceres. Així ho demostraren ahir de capvespre a la capella de la Misericòrida en l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Un acte que malgrat la seva senzillesa congregà un nombrós públic, entre polítics, cantaires i ciutadans anònims, que es volgué afegir a la festa.
El següent pas per a la internacionalització de la Sibil·la serà a Madrid, quan dijous que ve, dia 2 de desembre, mostrarà el seu cant al Reina Sofía en l'acte què el Ministeri espanyol de Cultura ha organitzat per fer homenatge als nombrosos béns immaterials protegits enguany per la Unesco. "Hi assistiran representants de tots els patrimonis immaterials de l'Estat, i si bé els castellers hi faran una demostració, nosaltres hi donarem a conèixer la Sibil·la de la mà dels Blauets de Lluc", assegurava ahir el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, cofoi amb l'acte a la Misericòrdia.
També alabat es mostrà el conseller insular de Cultura, Joan Font, qui recordà com aquest cant litúrgic és "una manifestació única i sigular" que ha de comportar "llevar-nos complexes, ser més segurs i més conscients de la importància que té conèixer el nostre patrimoni".
Font: youtube.com Per la seva banda, la presidenta del Consell, Francina Armengol, aventurà nous canvis malgrat que la Sibil·la "anuncii l'apocalipsi" avui traduida "en apocalipsis econòmiques i financeres". "En aquest moment de canvi d'època és quan aquest reconeixement ens ha de fer més sòlids", apuntà abans que el públic agafàs les copes de cava per brindar plegats pel reconeixement internacional que, com apuntà el vicari general del Bisbat, Lluc Riera, "significa valoració i estima".
Entre els presents, una nodrida representació política, encapçalada per la presidenta del Parlament, Aina Rado; el conseller de Cultura del Govern, Bartomeu Llinàs; els consellers insulars Maria Lluïsa Dubon, Miquel Rosselló o el portaveu del PP al Consell, Fernando Rubio, entre d'altres. Tampoc no hi faltà una àmplia repersentació nacionalista amb Biel Barceló, Joana Ll. Mascaró i Antoni Verger. A més, també hi havia l'escriptora Antònia Vicens, el secretari d'ARCA, Joan Pascual, i la històriadora Maria Barceló, entre altres. Ara bé, els vertaders protagonistes foren els tècnics de Patrimoni i els ciutadans anònims que n'han fet possible la preservació.
Diari de Balears (dBalears)
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)
Els versos evocadors de López Crespí
Recuperar la infantesa
(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)
Per J. Ricart
Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.
Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.
Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.
Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.
A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.
Diari Levante (12-I-07)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Díaz de Castro i els poetes mallorquins
pobler | 30 Gener, 2011 10:30 |
"Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat 'dissolvent' pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable". (Miquel López Crespí)
El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor, el llibre que edità el professor Díaz de Castro l'any 1996, era aquest inici de camí vers la recerca de la fórmula que em permetés combinar una estructura formal tan perfecta com fos possible amb el contingut del que volia expressar. Cal dir que fins arribar en aquest moment, havia fet diverses provatures poètiques: I no solament d'experimentació gràfica! L'escriptura lliure i espontània basada en les concepcions literàries i estètiques dels surrealistes, aquella influència de les troballes de Freud respecte al subconscient de les persones, tot el que el surrealisme havia provat d'aplicar en el camp de la literatura i l'art en general, ho havia incorporat en poemaris, alguns dels quals mai no foren editats. Ben cert que influències tan determinants com el freudisme o el surrealisme són prou poderoses per a influir per sempre en la consciència i l'obra d'un autor. Aquestes influències són presents en alguns dels poemaris més "madurs". Mai no pots arrabassar, com si es tractàs d'un queixal que deixes a casa de l'odontòleg, el que t'ha format i deformat com a escriptor. Les lectures de joventut, les influències de determinats autors dels quals t'has sentit fill durant molt de temps... Com desfer-se per sempre del que ha conformat i conforma el seu esser? És impossible! Pots dominar aquella o aquesta influència, dirigir-la envers un determinat objectiu, evitar que et domini com en els anys d'aprenentatge literari... però desfer-se completament del que ha estat la teva formació bàsica és una tasca difícil i complicada.
En referència al resultat final que representava L'obscura ànsia del cor puc dir que en vaig quedar content. Que el poemari guanyàs el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra a Perpinyà l'any 1988 em va fer veure que no havia anat tan errat quant al canvi de registre literari, si el comparam amb la feina dels primers poemaris.
Aquesta mena de registres nous, la cura per la forma, per la paraula senzilla però prou treballada, es pot anar trobant en molts dels poemaris posteriors. El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor es pot trobar en alguns dels meus poemaris més "desconeguts", aquells que per les circumstàncies d'anormalitat en els quals estam sotmesos, no formen part de la distribució normal de llibres. Els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa i Llibre de pregàries, que guanyaren el Premi de Poesia Grandalla del Principat d'Andorra dels anys 1990, 1993 i 1999, respectivament, són exemple paradigmàtic del que deia. Llibres importants i estimats, des de la perspectiva de l'autor, llibres que obtenen un cert ressò mediàtic a l'indret on són guardonats i publicats, en aquest cas el Principat d'Andorra, però que no existeixen per a la resta de la nació, em referesc a aquesta nació triturada, separada, esqueixa que són els Països Catalans, Catalunya, com tocaria dir-se i no es diu. Els problemes dels nostres autors per a fer arribar al públic lector la notícia de l'aparició d'un nou llibre són infinits i a vegades dignes d'una novel·la de Kafka. Pensem que si una obra publicada en una editorial diríem "normal" té dificultats per a arribar al públic lector... què en direm d'un poemari que és editat més enllà dels cercles usuals de distribució i que només arriba a biblioteques, escoles i alguns instituts de l'indret on ha estat guardonat? És un problema que s'esdevé sovint amb obres guardonades i editades als més diversos indrets de la pàtria: ningú no arriba a assabentar-se de la seva edició, i per a l'autor, per a la societat en general, aquells anys de feina desapareixen engolits pel no-res.
Evidentment, quan l'amic i poeta Díaz de Castro em demanà un original, de seguida li vaig fer arribar L'obscura ànsia del cor. Per fi, i com si d'un miracle es tractàs, trobava una escletxa que, mitjançant la gentilesa de la col·lecció "Poesia de paper", em permetia publicar un dels poemaris que més estim. I, efectivament, L'obscura ànsia del cor sortí editat en el número 34 de la col·lecció. Posteriorment la presentació que va fer el mateix Díaz de Castro a Sa Nostra ajudà dins el que és possible a rompre el silenci que havia caigut sobre el llibre. Silenci que no sorprèn ni el poeta ni molt manco hauria de sorprendre a tots aquells que, com a escriptors o com lectors i amants de la poesia, tenguin un mínim de relació amb el món de la cultura. Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat "dissolvent" pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable. Per a no haver de patir aquest silenci continuat quant a la teva obra, l'autor hauria de ser bon amic del comissariat que controla qui és qui en el món de la cultura. Així podria ser que el potencial públic lector del poemari tengués alguna mena d'informació sobre l'aparició d'una obra determinada.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Antoni Serra: “No crec en els homenatges”
pobler | 29 Gener, 2011 16:03 |
Antoni Serra: “No crec en els homenatges”
L’escriptor solleric rebrà avui un reconeixement en el Mar i Terra
Maria Llull | 29/01/2011 |
Antoni Serra, la ploma i el capell (El Gall Editor, 2011) és el títol del llibre que es presentarà avui a partir de les 19.00 hores en el teatre Mar i Terra, que serà un homenatge d'amics, deixebles, lectors i escriptors a Antoni Serra (Sóller, 1936), escriptor de llarg recorregut i col·laborador d'Ultima Hora. "És una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània", explicà Sebastià Benasar, un dels organitzadors de l'homenatge i encarregat d'enllestir el llibre juntament amb Miquel Vicens durant la presentació d'aquest esdeveniment. Aquest darrer volgué aclarir que "el llibre no pretén ser cap assaig o estudi tècnic, sinó un recull d'esdeveniments i anècdotes de la vida d'Antoni Serra". "S'hi explica com s'introdueix en la literatura, com passa del castellà al català i la seva lluita contra el franquisme", continuà Vicens.
A més, Antoni Serra, la ploma i el capell ha tingut la col·laboració, d'amics, periodistes i deixebles de l'escriptor solleric, com Jaume Adrover, Margarida Aritzeta, Toni Figuera, Antoni Planas, Josep Joan Rosselló i Jeroni Salom. Aquest reconeixement coincidirà amb el 75è aniversari de l'escriptor. "L'acte ha coincidit amb el seu aniversari perquè ha vengut així, no s'ha cercat", afirma Bennasar. Per part seva, l'escriptor solleric es declarà poc amic d'aquest tipus d'esdeveniments. "Em varen enganxar. No crec en els homenatges", sentencià. Això sí, confia que els "amics" que han participat en el llibre "hagin fet literatura, perquè la literatura és l'única cosa que pot servir en aquesta vida".
Diari de Balears (dBalears)
Antoni Serra: memòries periodístiques.
Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. (Miquel López Crespí)
La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col·laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.
No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.
És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".
Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.
La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.
N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.
No hi ha quart poder és un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novella La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...
Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari.
Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.
(7-V-02)
Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)
(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)
Un text compl/suplementari
Per Antoni Serra, escriptor.
"Qui les defèn sa vida veu, la fe i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir".
(Jaume Roig)
Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.
Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.
Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.
Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.
Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?
El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.
I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.
I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.
I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?
Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...
I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.
«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?
Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.
Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.
No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.
I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.
Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...
L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.
L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.
(Son Rapinya, Ciutat)
Desembre, 1984
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Antoni Serra i el teatre modern
pobler | 29 Gener, 2011 09:57 |
Antoni Serra: memòries periodístiques.
Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. (Miquel López Crespí)
La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col·laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.
No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.
És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".
Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.
La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.
N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.
No hi ha quart poder és un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novella La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...
Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari.
Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.
(7-V-02)
Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)
(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)
Un text compl/suplementari
Per Antoni Serra, escriptor.
"Qui les defèn sa vida veu, la fe i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir".
(Jaume Roig)
Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.
Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.
Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.
Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.
Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?
El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.
I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.
I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.
I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?
Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...
I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.
«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?
Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.
Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.
No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.
I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.
Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...
L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.
L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.
(Son Rapinya, Ciutat)
Desembre, 1984
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Escriptors de les Illes: dietaris i llibres de memòries
pobler | 28 Gener, 2011 14:29 |
Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. (Miquel López Crespí)
Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! (Miquel López Crespí)
Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions).
Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.
De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.
Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.
Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).
La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).
Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intellectuals de tots els països i contrades).
Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.
Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]
Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.
Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Cultura i país: Josep M. Llompart en el record
pobler | 28 Gener, 2011 07:59 |
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.
Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".
El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.
Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".
Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.
Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.
També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).
En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.
Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972).
Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.
Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.
Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]
El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.
En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.
Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]
Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
L'oposició antifranquista i la revista Lluc (Palma, 1968)
pobler | 27 Gener, 2011 12:35 |
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)
Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.
El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.
A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.
Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.
Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).
Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels "comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.
Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.
Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).
Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).
Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.
Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.
Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".
Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.
Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.
Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Una convidada de l'Institut Ramon Llull (IRL) - Presentar la Sibil·la a París
pobler | 27 Gener, 2011 07:51 |
M’ha trucat Fanny Tur, directora-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL). El proper divendres, a les dotze del matí hi ha trobada al local de l’IRL amb els mitjans de comunicació. Hi hem de ser els escriptors i escritores, els artistes de les Illes que han participat en els actes de promoció de la cultura catalana que s’han fet arreu del món. Fanny Tur informarà als mitjans de comunicació de la feina feta en un any curull de profitoses activitats culturals. Mai com ara s’ha conegut la nostra cultura a tots els continents! La feina de l’Institut Ramon Llull ha estat summament interessant i Fanny Tur ha estat una organitzadora i dinamitzadora de la cultura catalana excepcional. No cal dir que seré a la reunió per recordar amb els amics el meu recent viatge a París per a presentar la Sibil·la!
La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.
La Sibil·la, orgull de Mallorca
La tossudesa dels mallorquins ha fet possible la supervivència d’un cant de justícia interpretat des de la humilitat
Editorial | 27/12/2010 |
Després de la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, el secular cant de la Sibil·la adquirí una significació especial la Nit de Nadal passada. Va ser seguida amb més atenció, tendresa i afecte que mai per molts de milers de mallorquins que veuen en la seva pervivència un inqüestionable refermament en els seus valors. No és casualitat que la Sibil·la hagués pràcticament desaparegut als països de parla catalana excepte a Mallorca i l'Alguer. La voluntat de mantenir en la més dolça nit de l'any un plany de justícia fet des de la humilitat i la convicció significa que els pobles petits i amenaçats saben defensar com ningú les arrels en els moments més significats, profunds i inalienables.
La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.
Diari de Balears (dBalears)
Aquest dijous, 16 de desembre, ha tengut lloc a l’Església de Saint Eustache de París el concert La Sibil.la i les nadales de Mallorca interpretat pel conjunt vocal Cap Pela. El grup vocal ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que ha estat declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L'actuació tanca el cicle Be Balears a París. Prèviament al concert s’ha llegit en català i francès el poema de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la.
La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse. (Web de l’Institut Ramon Llull) (IRL)
L'escriptor Miquel López Crespí va llegir poemes del llibre El cant de la Subil·la, una obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005
Prop de 200 persones s’han acostat a l'església de Saint Eustache per escoltar el concert, que ha estat rebut amb forts aplaudiments. L’IRL vol donar a conèixer el valor cultural i patrimonial del Cant de la Sibil·la, ara més en relleu que mai, a tots els parisencs de cara al Nadal de 2010. I per això, a les portes d’aquestes festes el grup vocal Cap Pela ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que aquest novembre va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L’Església de Saint Eustache es coneix com a la segona catedral de París. Està ubicada al Forum de Les Halles, proper al Centre Pompidue. En aquest context, Cap Pela ha interpretat el Cant de la Sibil·la, cantada per una solista que anirà vestida amb la roba original i l’espasa que caracteritzen aquesta cançó. Al mateix concert s’ha fet un repàs a les altres cançons de Nadal que intervenen dins la litúrgia de la Nit de Matines.
Un públic nombrós anaren a l'església de Saint Eustache de París per escoltar la Sibil·la i la poesia de Miquel López Crespí que va ser recitada en francés per l'actor Cédric Chayrouse
La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse.
Aquest concert tanca el cicle Be Balears a París, que va començar el 18 de novembre amb un homenatge a Baltasar Porcel i també ha inclòs una conferència sobre la relació de George Sand i Frédéric Chopin amb Mallorca.
Web de l’Institut Ramon Llull (IRL)
L’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat als actes de presentació del cant de la Sibil·la a París (església de Saint Eustache). Un dels meus poemes celebrarà a la capital de França el reconeixement d’aquest merevellós cant medieval com a Patrimoni de la Humanitat.
Fanny Tur, Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat a participar en l’homenatge al cant de la Sibil·la que tendrà lloc a l’església de Saint Eustache de París el proper 16 de desembre. En aquest acte hi haurà una lectura del meu poema “El cant de la Sibil·la”, poema que es pot trobar en el llibre El cant de la Sibil·la, obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005. Un poema que va ser llegit dia 24 desembre per la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol durant l’acte que tengué lloc a la capella de la Misericòrdia de Palma durant l’acte de reconeixement de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Hi haurà una traducció al francès i una lectura en aquest idioma per al públic parisenc assistent. Aquesta lectura forma part del cicle “Be Balers a París” i inclourà el cant de la Sibil·la interpretat pel grup Cap Pela. Aquestes activitats de l’Institut Ramon Llull (IRL) també inclouran un homenatge a l’escriptor Baltasar Porcel amb la presentació del llibre Cada castell i totes les ombres, editat i traduït en francès. També es farà una conferència sobre la petjada de George Sand i Fréderic Chopin a Mallorca.
1 vídeo - La Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol va llegir un poema de Miquel López Crespí en la presentació del cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat
Fanny Tur, la Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’acaba d’informar que ahir, durant l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol llegí el meu poema “El cant de la Sibil·la”. Aquest poema pertany al poemari El cant de la Sibil·la, un llibre que obtingué el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005 i que va ser editat per Brosquil Edicions del País Valencià. Aquesta de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat tengué lloc ahir a la capella de la Misericòridia (Palma). (Miquel López Crespí)
Brindis per la Sibil·la
Polítics, cantaires i ciutadans celebren el reconeixement del cant medieval com a Patrimoni Immmaterial. Dijous que ve els blavets demostren el bell cant a Madrid
Francesca Marí | 25/11/2010
L'apocalipsi final que cada Nit de Nadal ens recorda la Sibil·la no acaba d'atemorir els ciutadans, tot i que en els nostres dies véngui de la mà de crisis econòmiques i finaceres. Així ho demostraren ahir de capvespre a la capella de la Misericòrida en l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Un acte que malgrat la seva senzillesa congregà un nombrós públic, entre polítics, cantaires i ciutadans anònims, que es volgué afegir a la festa.
El següent pas per a la internacionalització de la Sibil·la serà a Madrid, quan dijous que ve, dia 2 de desembre, mostrarà el seu cant al Reina Sofía en l'acte què el Ministeri espanyol de Cultura ha organitzat per fer homenatge als nombrosos béns immaterials protegits enguany per la Unesco. "Hi assistiran representants de tots els patrimonis immaterials de l'Estat, i si bé els castellers hi faran una demostració, nosaltres hi donarem a conèixer la Sibil·la de la mà dels Blauets de Lluc", assegurava ahir el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, cofoi amb l'acte a la Misericòrdia.
També alabat es mostrà el conseller insular de Cultura, Joan Font, qui recordà com aquest cant litúrgic és "una manifestació única i sigular" que ha de comportar "llevar-nos complexes, ser més segurs i més conscients de la importància que té conèixer el nostre patrimoni".
Font: youtube.com Per la seva banda, la presidenta del Consell, Francina Armengol, aventurà nous canvis malgrat que la Sibil·la "anuncii l'apocalipsi" avui traduida "en apocalipsis econòmiques i financeres". "En aquest moment de canvi d'època és quan aquest reconeixement ens ha de fer més sòlids", apuntà abans que el públic agafàs les copes de cava per brindar plegats pel reconeixement internacional que, com apuntà el vicari general del Bisbat, Lluc Riera, "significa valoració i estima".
Entre els presents, una nodrida representació política, encapçalada per la presidenta del Parlament, Aina Rado; el conseller de Cultura del Govern, Bartomeu Llinàs; els consellers insulars Maria Lluïsa Dubon, Miquel Rosselló o el portaveu del PP al Consell, Fernando Rubio, entre d'altres. Tampoc no hi faltà una àmplia repersentació nacionalista amb Biel Barceló, Joana Ll. Mascaró i Antoni Verger. A més, també hi havia l'escriptora Antònia Vicens, el secretari d'ARCA, Joan Pascual, i la històriadora Maria Barceló, entre altres. Ara bé, els vertaders protagonistes foren els tècnics de Patrimoni i els ciutadans anònims que n'han fet possible la preservació.
Diari de Balears (dBalears)
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)
Els versos evocadors de López Crespí
Recuperar la infantesa
(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)
Per J. Ricart
Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.
Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.
Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.
Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.
A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.
Diari Levante (12-I-07)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Antoni Serra i el teatre modern a Mallorca: Homenatge a Rosselló-Pòrcel
pobler | 26 Gener, 2011 11:10 |
Antoni Serra: memòries periodístiques.
Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. (Miquel López Crespí)
La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col·laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.
No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.
És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".
Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.
La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.
N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.
No hi ha quart poder és un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novella La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...
Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari.
Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.
(7-V-02)
Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)
(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)
Un text compl/suplementari
Per Antoni Serra, escriptor.
"Qui les defèn sa vida veu, la fe i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir".
(Jaume Roig)
Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.
Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.
Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.
Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.
Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?
El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.
I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.
I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.
I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?
Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...
I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.
«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?
Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.
Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.
No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.
I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.
Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...
L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.
L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.
(Son Rapinya, Ciutat)
Desembre, 1984
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Morir de fam i de fred a Mallorca
pobler | 26 Gener, 2011 08:02 |
Mort d’indigents
L’atenció dels grups més marginats de la societat no és el punt fort de Cort, que ha de fer esforços per aconseguir-ho
Editorial | 25/01/2011 |
La mort de cinc indigents pels carrers de Palma durant 2010, fos de fred o per desatenció, demostra que l'esment cap als grups més marginals de la societat no és el punt fort del Consistori d'Aina Calvo. L'Ajuntament afirma que no té competències per atendre aquesta gent. No és cap excusa acceptable. El primer deure de tota institució és vetlar pels seus ciutadans, siguin els que siguin i tant si voten com si no. Cort té una capacitat enorme, molt superior a la de qualsevol altre ens autonòmic o municipal, per ajudar els qui més ho han de menester, començant per la Policia Local, que coneix o ha de conèixer per on es mouen els sense sostre, on passen la nit i en quines condicions viuen.
A partir d'aquí, l'acció de suport de la Sala pels propis mitjans o amb col·laboració d'altres institucions o entitats és de pur sentit comú, un concepte fill de l'humanisme i del respecte envers totes les persones amb independència de l'origen, condició i categoria social. Si moren indigents en una ciutat, sobretot del prestigi i la categoria de Palma, el seu Ajuntament ha d'assumir les responsabilitats que li pertoquen i, com a mínim, anunciar mesures urgents per evitar aquesta vergonya.
Diari de Balears (dBalears)
Els defensors dels marginats escriuen, dirigint la crítica directament a Josep M. Carbonero: "Lamentam que aquesta injustícia històrica i aquesta manca de sensibilitat amb els més marginats ens la facin... Els amics que altre temps empraren el nostre nom per fer la reforma de l'Hospital General i ara ens deixen tirats al carrer".
El Pacte i la marginació
Per Miquel López Crespí, escriptor
El Partit Socialista de Mallorca ha fet públic un comunicat de suport al manifest a les reivindicacions sanitàries del Sindicat d'Exclosos de Mallorca en favor del manteniment de l'Hospital General de Palma com a Centre Sanitari d'Aguts. Al mateix temps demana una vigilància i reflexió quant a la difícil situació sanitària de les Illes. El PSM exigeix a la Conselleria de Sanitat "un esforç per analitzar la situació, valorar el Pla Sociosanitari i per fer entendre a l'INSALUD que ja n'hi ha prou de patir per uns recursos sanitaris i sociosanitaris d'aquest País per davall de la mitjana estatal".
Dins de la mateixa línia, el Sindicats d'Exclosos de Mallorca denunciava recentment en una carta feta pública en els mitjans d'informació i sota el títol "Ca'n Gazà i el silenci del Pacte de Progrés" la terrible situació en la qual es troben els sectors més desvalguts de la nostra societat. Deia aquest document: "Temem el silenci com a resposta a la desesperada carta oberta de Jaume Santandreu. La necessitat d'una nova política de benestar social no ha estat contemplada pels polítics actuals, han tingut com a fonament el 'qui paga mana' com a tradició de vells costums, han oblidat que l'assistència als pobres és un problema de justícia social i han mantingut la política de la caritat dosificada amb subvencions. A hores d'ara i dos anys després d'haver guanyat les eleccions podem afirmar amb certesa la mancança de projectes a oferir i d'illusions a empeltar topant amb una oblidada autocrítica i acomodant-se en el càrrec amb l´únic objectiu de guanyar les properes eleccions".
Dies abans havia estat Jaume Santandreu qui recordava al Pacte de Progrés els seus deures amb els pobres i escrivia, referint-se a la manca de compliment de determinades promeses d'ajut a la marginació: "Conec tant el doctor Carbonero [Josep M.] i li he suportat tantes mangarrufes que, venint d'ell, res no em sorprèn".
Josep M. Carbonero és un dels màxims responsables de l'incopliment dels acords de GESMA (que dirigeix Carbonero) amb els marginats de Ca'n Gazà. El conveni aparaulat pel març d'enguany encara no ha vist la llum i, pel que sabem per part dels sectors implicats, Carbonero ha traït totes les promeses fetes. Com molt bé explicava Jaume Santandreu: "Han passat mesos. Hem repetit instàncies. Hem enviat cartes. Només hem rebut la callada per resposta. El conveni no s'ha signat ni els milions promesos, manllevats i gastats, no han arribat. Ara, la nostra situació [la dels marginats] és desesperada".
A la raonada crítica feta per Jaume Santandreu, el Sindicat d'Exclosos de Mallorca i diversos collectius sanitaris, hauríem d'afegir els recents acords de l'Assemblea de Treballadors del Psiquiàtric de Palma, que han demanat la destitució immediata de Josep M. Carbonero. L'Assemblea destacà el paper gens obert a la participació dels treballadors del director de GESMA en anar destituint professionals com Adolfo Marquès (antic gerent de SERBASA); Lluís Coll (antic gerent de GESMA); i, en dos anys d'autoritarisme nefast, els successius directors del Psiquiàtric, senyors Ricard Carretero i, més endavant, Antoni Rifà. Per acabar d'arrodonir tots aquests despropossits que tan malament fan quedar el Pacte progressista ara mateix, i per absoluta incompatibilitat amb els mètodes de gestió del senyor Carbonero, presentaren la seva dimissió irrevocable la sotsdirectora de l'Àrea de Salut Mental i responsable del Psiquiàtric, Alicia González, el coordinador d'urgències i d'aguts i ex-director del centre, César Azpaleta, i el responsable de malalts crònics, Ovidio Fernández. L'Assemblea de treballadors del Psiquiàtric va manifestar la seva absoluta solidaritat amb els membres de la direcció, als quals s'ha fet la vida impossible.
Pensam que són inadmissibles unes actuacions denunciades públicament per multitud de professionals, assemblees de treballadors, màxims responsables de la Sanitat de les Illes i representants dels marginats... Són massa sectors implicats en la denúncia les malifetes ("mangarrufes", escriu Jaume Santandreu) de Josep Carbonero. No em parlem de la decissió de tancar el servi d'urgències i altres serveis de l'Hospital General (que també "controla" Carbonero). El PSM ha protestat enèrgicament contra aquesta possibilitat dient, en un comunicat públic en el qual demana el manteniment de l'Hospital General de Palma com a Centre Sanitari d'Aguts: "Consideram que la situació actual del sistema sanitari públic a Balears no permet el tancament immediat de cap centre públic i que cal una revisió urgent de la planificació sanitària. Abans de permetre la pèrdua de llits d'aguts, s'ha d'assegurar la qualitat assistencial, cosa que sembla que no es podrà aconseguir amb tan sols l'obertura de l'hospital de Son Llàtzer". El Sindicat d'Exclosos de Mallorca, seguint les encertades crítiques del PSM denuncia com "un crim històric", "un atemptat contra els drets dels més dèbils", "una condemna pels més desesperats", "un engany polític" i "un robatori econòmic" aquest possible tancament de l'Hospital General de Palma. Els defensors dels marginats escriuen, dirigint la crítica directament a Josep M. Carbonero: "Lamentam que aquesta injustícia històrica i aquesta manca de sensibilitat amb els més marginats ens la facin... Els amics que altre temps empraren el nostre nom per fer la reforma de l'Hospital General i ara ens deixen tirats al carrer".
Vet aquí el trist paper d'una persona criticada (se n'ha demanat la dimissió en una Assemblea de treballadors del Psiquiàtric!) per professionals de la sanitat, per collectius de marginats, per personalitats de la vàlua (pel seu compromís amb els sectors més dèbils de la nostra societat) de Jaume Santandreu, per collectius sindicals i per assemblees de treballadors... El PSM ha donat suport igualment a les reivindicacions sanitàries dels Sindicat d'Exclosos de Mallorca.
Davant aquesta mobilització social i ciutadana... ¿no seria hora de demanar responsabilitats i dimissions en la línia del que ha exigit l'Assemblea de Treballadors del Psiquiàtric? Pensam, ara que encara és hora i manquen molts mesos per a les properes eleccions, que els dirigents del Pacte de Progrés haurien d'escoltar els diversos collectius que conformen la societat civil de les Illes i actuar en conseqüència.
(Un article de Novembre de 2001)
General |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Dràcula i Franco: sa Pobla i el cinema dels anys 50
pobler | 25 Gener, 2011 18:45 |
Encara ens atemorien els films de monstres i vampirs, l'assalt de les formigues carnívores a Cuando ruge la marabunta. Començàvem a copsar que els crims de Dràcula o del doctor Mabuse o de "Jack el destripador" no eren res en comparació amb el que Franco o les preteses democràcies feien a les colònies que dominaven a força de sang i execucions permanents (són els anys en els quals desperta el Tercer Món, s'agiten i lluiten per la seva llibertat els pobles colonitzats per l'Europa imperialista i capitalista). (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta
Records d'un escriptor pobler
Les sessions nocturnes de cinema és el que més record d'aquells llunyans estius quasi esvanits en la memòria. Nosaltres, amants secrets de la màgia llumínica que ens portava a mons de fantasia o de terror, d'alegria frenètica o de pena incomprensible, fèiem passar les hores -tot esperant l'hora d'inici de la sessió- projectant les nostres pel·lícules de dibuixos animats en les famoses màquinetes "Nick". Altres companys, més espavilats, trescant per les golfes de les cases on estiuejàvem, trobaven increïbles aparells de projecció o de simple contemplació, segurament artefactes de començament de segle, o, qui sap!, de finals del segle XIX, que un llunyà avantpassat del propietari -de nom esvanit, d'incert record- havia deixat abandonat en un racó polsós del sostre. Em referesc a aquells estranys instruments, talment una vella olla de ferro foradada per desenes de petites ranures, per les quals, si hi miraves fixament, podies veure un cavall, un mag, una bruixa, una llebre perseguida eternament, sense aturall, com si fugís durant tota l'eternitat d'un malvat caçador sense escrúpols. Un sol moviment, repetitiu, reiteratiu, però màgic amb tantes ombres i colors, amb inesperats avançaments i retrocessos inexplicables; quin poder el dels efectes especials produïts per una senzilla espelma! L'invent funcionava amb un bocí de ciri, que a vegades robàvem a la padrina, als pares de qualsevol dels amics que venien a contemplar, bocabadats, els misteris d'aquella bruixeria casolana. L'espelma, situada al bell mig del fantàstic instrument -s'havia d'anar alerta a no calar foc a les velles cintes encerades que aferraven les parets d'aquella "olla"!-, va ser capaç de produir-nos emocions iguals o superiors que moltes de les obres hol·livudenques que contemplàvem a sa Pobla o Can Picafort.
Després venia l'hora del cinema; normalment les funcions a l'aire lliure, si hi havia dues pellícules i l'inefable "No-Do", començaven a les nou de la nit i no finien fins ben entrada la mitjanit.
En aquella hora -si anàvem a "Can Guixa" o a "Can Pelut"- ja hi solia haver la tauleta amb caramels i cacauets que posaven figures cabdals de la nostra infantesa poblera. Parlam de l'amo de Can Calent, s'Inquero o en Panero, tots reis i emperadors del que més estimàvem: els xiclets, els caramels fet a casa (coberts amb paper de cel·lofana, sense marca, sense el logotip de cap marca coneguda), la xufa i el cacauet just acabat de torrat, segurament agafat aquells mateix dies de l'hort d'aquests entranyables venedors o comprat al veïnat (que venia a ser el mateix). Tot plegat, productes d'una qualitat a hores d'ara -època de la manipulació alimentària- introbable. I, si era en el "Gardenia", en el "Salón Montaña" o en els cinemes a l'aire lliure de Can Picafort o el Port de Pollença, ja sabíem des de molts dies abans quina pel·lícula d'"indis i vaqueros", de "guerra", "espanyolada", "verda" (a vegades se sabia que no havien tallat una besada, es podia veure al·lotes amb banyador!)... Encara ens atemorien els films de monstres i vampirs, l'assalt de les formigues carnívores a
Cuando ruge la marabunta. Començàvem a copsar que els crims de Dràcula o del doctor Mabuse o de "Jack el destripador" no eren res en comparació amb el que Franco o les preteses democràcies feien a les colònies que dominaven a força de sang i execucions permanents (són els anys en els quals desperta el Tercer Món, s'agiten i lluiten per la seva llibertat els pobles colonitzats per l'Europa imperialista i capitalista).
Desconeixíem el nom dels directors de les pel·lícules, però -a mitjans dels cinquanta- ja sabíem que hi havia acció -trets, cops de puny, persecucions, el dolent castigat, la victòria dels bons- si en els cartells anunciadors -pintats a mà i posats al costat de l'entrada- podíem llegir els noms (pronunciats en perfecte castellà, és clar!) de Robert Mitchum... D'infants ens delia Charlot (totes les pel·lícules) i Disney! (no ho negarem ara, ja que seria mentida). Amb el temps, aquest amor per Charles Chaplin ens portà -finals dels seixanta- a veure, a Londres, El gran dictador, prohibida per la dictadura franquista quan es va filmar. Els germans Marx (Harpo, Chicco i Groucho), juntament amb els vells films de Buster Keaton (El maquinista de la General!) ens anaven fent estimar allò que seria amb els anys -i és encara!- la nostra font més important de distracció i de formació intel·lectual: el cinema.
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)
Sa Pobla i Mallorca - Articles |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Bromera comença a celebrar els 25 anys
pobler | 25 Gener, 2011 09:44 |
Bromera comença a celebrar els 25 anys
Demà es presentarà l'edició revisada de 'L’últim roder' de Josep Franco, la primera novel·la publicada per l'editorial d'Alzira
El gener del 1986 va nàixer a la ciutat d'Alzira Editorial Bromera, gràcies a l'editor Josep Gregori. I va nàixer amb la publicació de 'L'últim roder', de Josep Franco. Gregori la va encertar: aquesta novel·la juvenil de bandolers es va convertir ben aviat en un 'best-seller' i ja se n'han fet 32 edicions i se n'han venut més de 75.000 exemplars (segons dades de l'editorial). Però l'aventura de Bromera no es va aturar amb el primer títol: vint-i-cinc anys després Bromera és la primera editorial valenciana i una de les primeres del país. Aquesta setmana començarà la celebració del primer quart de segle amb la presentació d'una nova edició de 'L'últim roder' revisada per l'autor i amb una introducció de Salvador Bataller.
Les dades de Bromera són contundents: avui té quaranta col·leccions, uns 1.200 títols publicats i 6.500.000 exemplars venuts. A més, ha establert els Premis Ciutat d'Alzira (com més va, més eixamplats), ha constituït la Fundació Bromera pel Foment de la Lectura, sobretot entre els més joves, edita dues publicacions (L'Illa i TXT) i és pionera a la xarxa i en el llibre digital. Bromera és un dels tres peus d'Edi.cat, la primera plataforma de creació i de comercialització de llibres electrònics en català.
Bromera no ha volgut avançar de moment el programa dels vint-i-cinc anys, amb la idea de donar la màxima importància a la presentació de la reedició del primer títol del seu catàleg, 'L'últim roder' (en podeu llegir els dos primers capítols, pdf).
Josep Franco (Sueca, 1955) és un dels noms més notables de la cultura i de la literatura valencianes. Es va iniciar a primers anys vuitanta en la literatura. Ha publicat narrativa per a adults i per a joves, ha escrit teatre i llibres de text i ha fet una labor de de traductor important. Franco creu que es escriptors han de ser polifacètics, que han de saber fer qualsevol cosa relacionada amb la paraula.
VilaWeb (24-I-2011)
Llibres de l’Editorial Bromera: Lletra de Batallaa
...els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)
Lletra de batalla i la lluita contra el feixisme
Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.
En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta".
El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".
En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.
Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.
Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".
(28-XII-04)
Literatura |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La història amagada de la transició: Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia...
pobler | 24 Gener, 2011 17:19 |
El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts.
Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí
, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
“El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista”. (Edicions El Jonc)
De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.
Aquest llibre analitza el procés de transició política amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes i d’aportar elements per assolir una història real de la transició. Així, en aquestes pàgines s’analitzen qüestions con l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del propi procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, aspectes tots aquests que ben sovint han estat obviats conscientment en l’explicació d’aquest període.
La idea d’aquest llibre sorgí a partir d´unes jornades organitzades pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a la Universitat de Lleida en les que s’analitzaren des d´una òptica crítica els diversos elements que configuraren el procés de transició de la dictadura a l’actual democràcia parlamentària en l´àmbit dels Països Catalans. D’aquesta manera, els textos que configuren el llibre tracten, entre altres qüestions, el paper que desenvoluparen els diferents agents polítics i socials en el procés de transició, la qüestió dels Països Catalans, la naturalesa de la reforma i l´oposició que aquesta generà. Ens trobem, doncs, davant una obra en la que historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista aporten nous elements d’anàlisi sobre la transició, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per a transformar l’actual realitat dels Països Catalans hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Edicions El Jonc)
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)
Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
Acte de Sobirania.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on suggerien, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.
Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.
Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
La lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
pobler | 24 Gener, 2011 06:32 |
Carrillistes com Antoni M. Thomàs signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)
La República i els nous conversos
Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.
Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria històrica |
Enllaç permanent |
Afegeix un comentari |
Retroenllaços (0)
Menú
Cerca
Calendari
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||
Recentment
- Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda (un capítol de la novel·la El vicari d´Albopàs)
- Sa Pobla i els presoners republicans
- Bartomeu Fiol i la narrativa insular del segle XX; Vida d´artista (Llibres del Segle) de Miquel López Crespí
- Els assassinats de la transició: Vitòria, Març de 1976
- Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris
- L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)
- Els cops d'Estat de la transició (i II)
- La història amagada de la transició
- Sa Pobla - Mallorca i els esclaus del franquisme – Presons i camps de concentració (records del pare)
- Palma, 1974: Salvar Puig Antich
- La generació literària dels 70 i la poesia de l escriptor Miquel López Crespí
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)
- Les novel·les de Palma - Joc d' escacs (Llibres del segle)
- El 23-F i els cops d´Estat de la transició (i II)
- Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)
- Militars, xuetes i falangistes en la novel·la històrica mallorquina: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)
- Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)
- Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (I) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)
- L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)
- Sa Pobla en la història - Un article de Mateu Morro
- Josep M. Llompart i els meus primers premis literaris
- Narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -
- Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II
- Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí
- Alguns problemes de l' escriptor mallorquí
- Narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -
- Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí
- La revista El Mirall de l' Obra Cultural Balear (OCB) entrevista l' escriptor Miquel López Crespí
- Cròniques d´una Mallorca ja desapareguda - Els molins d´aigua de sa Pobla
- Palma (Mallorca) – Crònica sentimental dels Anys 60 i 70 - Les redaccions dels diaris (pàgines del meu dietari)
- Josep M. Llompart i les nostres influències culturals
- Llorenç Villalonga i les novel·les Una Arcàdia feliç (Lleonar Muntaner Editor) i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)
- Els cops d'Estat de la transició (i II)
- Els cops d'Estat de la transició (I)
- Palma, anys 80 - La ruptura del carrillisme (PCE) a les Iles
Categories
- Sa Pobla i la literatura mallorquina [441]
- Pàgines del meu dietari [117]
- Memòria històrica [2067]
- Fets i personatges [961]
- Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 [44]
- Literatura [2585]
- Sa Pobla, la guerra i els camps de concentració feixistes (records del pare) [41]
- Defensa de la terra [179]
- La generació literària dels 70 i els viatges [16]
- Mallorca: el paradís perdut [43]
- Història del nostres Pactes de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) [57]
- Miquel López Crespí i els viatges - Records d´un escriptor de la generació literària dels 70 [72]
- Sa Pobla i Mallorca - Articles [634]
- La literatura catalana de Mallorca i la memòria històrica [9]
- Mallorca - Crònica sentimental dels anys 60 i 70 [94]
- Cinema [53]
- Articles [467]
- Opinions i actualitat polÃtica [936]
- L´Antifranquisme a Mallorca (records de l´escriptor Miquel López Crespí) [6]
- Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil [8]
- General [179]
- El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 novel·lat per Miquel López Crespí [1]
- Les falses memòries de Felipe Gozález [20]
Els meus enllaços
Recomanats
- Aframericanet
- agustí baró
- Antifeixistes
- Articles de la campanya Salvem la Real
- Articles d´actualitat política
- Arxiu d'autors marxistes
- El Talp
- Els comunistes de les Illes (LCR)
- Els Fideus. Memòria històrica
- encaptivitat
- ERC Illes
- Francesc Matas Salla (Partit Obrer Revolucionari - POR)
- Fundación Andreu Nin
- Gabriel Janer Manila
- GOB
- Insurgente
- Ixent -Esquerra anticapitalista
- joanot colom
- La transició (la restauració borbònica)
- Literatura catalana
- Literatura catalana contemporània - Illes
- Literatura catalana moderna - Illes
- Llibertat.cat - Esquerra Independentista
- Llibres de Miquel López Crespí
- Llorenç Capellà
- Mallorca republicana
- Maulets
- MDT (Moviment de Defensa de la Terra)
- Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca
- Memòria històrica de les Illes Balears
- Miquel López Crespí a Facebook
- nodo50-contrainformació a la xarxa
- Nubulaya
- Obra Cultural Balear (OCB)
- Per la Independència
- Per la independència i la república
- Per una esquerra alternativa
- Pere Capellà
- Pere Rosselló Bover
- Picalsud
- PSAN
- PSM
- Textos clàssics de l´esquerra
- Web de l'escriptor Antoni Vidal Ferrando
- Web de l'escriptor Miquel López Crespí
Comentaris recents
- Francesc: per record i reflexió dels horrors que allí hi hagué.
- Cati: Estic molt interessada en tot el q envoltavel Salvador Puig...
- Antoni Ramis Caldentey: Bon dia Miquel, dues preguntes: 1 El diari original està...
- Martí Canyelles: Molt interessant Miquel. Vaig llegint els teus articles i per...
- Lourdes Masip Torres: Jo vaig néixer a l'any 50 i el teu relat és clavat als meus...
- Montserrat: Estic investigant sobre el mitjà de subsistència a Sa Pobla en...
- Vela: Miquel, et dono l'enhorabona per aquesta distinció, considero...
- cucut: N'Eberhard Grosske té por que els de Podem el deixin sense cap...
- Assumpció Cantalozella: Miquel, Tens molt de material interessant. Sou...
- Jesús García Marín: Estimat Miquel Algo le pasa al blog porque no salen las...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Vela: Sí, els dono la meva enhorabona, senyors i senyores que es...
- Enrique: Me complace dirigirme a usted con respeto, y sin ánimo de...
- martí: la placa jo no l'he vista mai. hi ha una foto a la Gran...
- Jesús García Marín: Todas una institución cultural de Balears. Creo que en este caso...
- Bernat Muniesa: Durant el procés i assassinat de Salvador Puig Antich el rol...
- Carme: Veient com estan les coses ara a les Illes, no puc sentir altra...
- Manel: M'agrada aquest terme damunt el que reflexiones a l'article....
- Assumpció ( Sunsi Massanet): Esteus articles em fan veure coses q intuia però no tenia...
- Vela: No, no tenen vergonya: ni aquells que, sense cap mirament han...
- Brhm: Aquest reconeixement ve un poc tard, sobretot en una època en la...
- Vela: Amb aquest comentari, vull expressar la meva tristor per la...
- Pepet: Aquest Carbonero ha cobrat, amb els resultats de les darreres...
- Bernat Muniesa: La Transacció fou BORBÓN Y CUENTA NUEVA, Soc completament d'acor...
- Diari de Balears: Cal intervenir a Líbia Miquel Àngel Llauger |...
- A Puig: Pot ser vos interessarà això: ...
- xavier: Ho reconec... sóc un il·lús. Jo em pensava que els premis de...
- Isabel Mut: Em cansa que per lloar els poetes com Blai Bonet hagem de...
- Un decebut de la lataforma: Però aquesta dona encara defensa l'entorn de La Real? pensava...
- peptorro: Sí, aquests governs que s'anomenen democràtics, tenen un bon mal...
- dBalears: El GOB diu que el segon cinturó incompleix la Llei d'Ordenació...
- Tribuna Mallorca: La Sibil·la i la recuperació de l’autoestima El vespre del...
- tomeu: Crec que és un exercici molt adient, fer memòria, ara en penjaré...
- Antoni Alorda: Més sobre la unitat de l'esquerra nacionalista tonialorda...
- carme andreu rosell: amb homes com tu el mon seria millor gracies per ser en aquest...
- Carme: Hola Miquel, m'ha agradat molt l'article, i volia fer-te una...
- Núria Roig (F. Randa): Llibre exhaurit. Actualment intentem informatitzar els llibres...
- Laura Solà: Hola, fa molt de temps que busco el llibre "La traïció...
- L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del barri: L'AJM demana la protecció i revaloració de l'àrea rural del...
- Diario de Mallorca: Carbonero contrata a un compañero para un proyecto en el que...
- Siau qui sou: És igual qui guanyi o perdi, els polítics no tenen cap obra...
- Rosa Grifell: Sóc una gran admiradora del teu blog i la teva trajectòria....
- Manel: No podem oblidar que el PSM forma part del govern que ha decidit...
- IB3: UGT acusa el conseller Jaume Carbonero de “tirar els doblers”...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, estamos hablando del mismo José...
- Seba: Hola Oliverio, exactamente, es el mismo José Reche García, vivió...
- Cil: A veure si ens hi veim, idò, Miquel, a la mani més...
- dBalears: PSM: cap a una alternativa real La formació du a terme el...
- Crònica.cat: El PSM-EN retarda la unitat de l'esquerra nacional a les...
- El Mundo -El Día de Baleares: Principio de acuerdo preelectoral entre PSM, Verds e Iniciativa...