Miquel López Crespí - Memòria històrica

Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)

Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.

Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.

Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).

L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.

La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.

La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".

Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.

En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.

Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.

Miquel López Crespí

(28-X-02)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes

Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)

Corrupció i ètica

Llorenç Capellà | 15/02/2011 |

José Blanco ens ha recordat que, a la darrera campanya electoral, Rajoy posava Camps i Matas com a exemples de bona gestió. A quatre anys vista, cal saber si Rajoy es va equivocar o no, perquè atesos els casos de corrupció que esquitxen el Partit Popular, el ciutadà pot plantejar-se, sense por d'ésser superficial, si Pepé és sinònim de xoriço. Que entre els conservadors hi ha gent (probablement molta) que es deixaria tallar una mà abans de posar-la a calaix d'altri...? Ben segur que sí. Si més no, així ho creiem. O, si tant voleu, tenim l'obligació de creure-ho per higiene moral, per un respecte envers la condició humana. Tanmateix, el fet que la denúncia reiterada d'uns fets delictius en els quals, de prop o d'enfora, hi ha involucrada gent del Pepé, no es tradueixi en una incidència a la baixa en la intenció de vot cap aquest partit, ens fa trontollar algunes de les certeses bàsiques que tenen a veure amb la suposadament sòlida ètica col·lectiva. Aquest darrer quadrienni, els conservadors i els gitanos de Son Banya han col·lapsat els jutjats de Mallorca.

O dit amb altres paraules: els casos de corrupció i droga han marcat el perfil delictiu de la societat. Suposo que la Paca no aconseguiria el suport de les urnes, encara que ella, potser en veure quina és la tendència actual del vot, anunciés, no fa gaire, que ben igual encapçalava una nova formació política. Però tot i que pensem que no obtindria el tant per cent necessari per a aconseguir representació parlamentària, ens queda el dubte de saber si no la votarien per les prevencions d'índole racista que activa la seva ètnia o pel seu historial delictiu. Mireu, doncs potser seria pel primer supòsit. En tinc prou, per a afirmar-ho, amb el repàs de la darrera enquesta de l'IBES (publicada diumenge a UH) que dóna trenta diputats al Pepé. És a dir, majoria absoluta, cosa que equival a confiança absoluta. La conclusió de tot plegat és demolidora. Si els escàndols Ibatur, Palma Arena, Cola cao, Òpera, etcètera, etcètera, no minven credibilitat als conservadors, és perquè hi ha una part important de l'opinió pública que no considera la corrupció un fet delictiu. Ben al contrari. Segons es veu, el fet d'haver participat en algun embull de diners, dinerots i dinerel·los pot suposar un cop de prestigi en el currículum. Un mèrit afegit, sens dubte.

Diari de Balears (dBalears)

Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)

Andratx i la corrupció urbanística

La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.

Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.

Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.

Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.

Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.

Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.

La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.

Miquel López Crespí

(12-XII-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)

Corrupció.

Per Llorenç Buades Castell.

El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.

La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.

La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.

El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.

Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.

A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.

És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.

Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.

La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.

Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.

Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.

Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes... (Joan Fullana)

Llorenç Villalonga i la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop

Aquesta novel·la forma part d’una trilogia que ens situa a Mallorca en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista i quan l’escriptor Llorenç Villalonga s’adhereix a la Falange i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. En Una Arcàdia feliç, el prosista centra la seva atenció sobre Llorenç Villalonga i intenta novel·lar el món íntim de l’autor de Bearn. En començar-ne l’escrit, a López Crespí li bullien moltes qüestions dins el cap. Es preguntava com era el cosmos d’aquells professionals de classe mitjana amb somnis aristocràtics i quin era l’ambient d’aquella classe social en temps de la II República?

Quina era la relació de Llorenç Villalonga amb aquella societat ciutadana? Com era Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i complicitat hi hagué entre Villalonga i Georges Bernanos, l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna? López Crespí es preguntava si fou l’amistat amb Zayas i Villalonga, ––juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el fill de Bernanos––, la font d’informació de l’escriptor francès? O si, realment, va ser Villalonga qui li proporcionà les informacions necessàries per bastir Els grans cementiris sota la Lluna, segons sembla, com ho suggereixen alguns estudiosos...? De tot això, volgué fer-ne literatura, i s’animà a dur endavant la feina, a escriure’n el que havia de ser la novel·la.

A López Crespí li seduïa novel·lar aquella Palma, –– “amb l’ambient de Ciutat d’abans de la guerra i de la societat en la que participava Villalonga” ––, i s’interrogava per què, ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontà amb la major part dels participants de La Nostra Terra, expressió i portaveu del catalanisme illenc? Què motivà que redactàs Mort de dama, la irònica crítica al grup que envoltava l’Escola Mallorquina i als seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que circumdava la revista Brisas, aquell univers cosmopolita i snob tan allunyat del sentir i distant del bategar del poble mallorquí? Com eren les nits de joia i disbauxa de la petita burgesia palmesana i quines foren les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Com succeïren aquelles les fetes de campanya i conspiració contra la II República juntament amb el fill de Bernanos, Ives, el qual demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme? Per quins motius els socialistes de l’època ja el veien, a l’autor de Centro ––– petita bíblia dels reaccionaris del moment –– com a un element molt proper al feixisme? I, a despit de la banalitat que traspuava Brisas, que dirigia el futur autor de Bearn, era tan palpable la seva posició política?

Novel·lar aquell microcosmos social, polític i cultural “era un repte, una temptació molt forta”, diu López Crespí.

López Crespí, abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, ja havia novel·lat altres aspectes de la guerra civil. Així, a tall d’exemple, a L’Amagatall (Premi «Miquel Àngel Riera» de novel·la 1998), havia furgat en l’univers de les dones i dels homes amagats per tal de salvar-se de la repressió; i, en la novel·la Estiu de foc, (Premi «Valldaura» de novel·la, Barcelona 1997, Columna Edicions 1997), i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·là el desembarcament republicà de Bayo a Portocristo (Manacor) i en Els crepuscles més pàl·lids, (Premi de narrativa «Alexandre Ballester» 2010), tractava de les vivències en el anys quaranta d’un presoner republicà en els camps de concentració illencs.

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes...

La continuació d’Una Arcàdia feliç és la novel·la titulada Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que, segons ens ha informat López Crespí, serà la part que ha de tancar aquesta trilogia i que encara està en fase de redacció.

Publicat en la revista literària S’Esclop (Novembre-desembre 2010)

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.

Llompart de la Peña en el llibre Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1996) confirma les opinions de Fuster quan diu parlant d'Elegies i paisatges (pàg. 242): "D'altra banda, l'aire, diguem-ne noucentista, del poeta eivissenc, és ben perceptible. Els plantejaments i els resultats són, emperò molt diferents. Aquella visió sentimental i sovint elegíaca del paisatge, que l'Escola Mallorquina havia convertit en recepta fàcil, tòpica i superficial, adquireix a la poesia de Marià Villangómez una categoria profunda i transcendent".

Marià Villangómez en el record.

Joan Fuster, Josep M. Llompart, Tomàs Garcès, Miquel Dolç, Marià Villangómez, Margalida Pons...

Parlar de Marià Villangómez és anar a la recerca d'alguns dels més estimats records ocults en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa ara, potent, com una mar agitada per les més fortes onades. Recentment la consellera de Cultura Fanny Tur em comunicava que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villángómez. L'obra guardonada era Rituals. De sobte, els records referents a la influència de Marià Villangómez dins de la generació d'escriptors dels anys seixanta i setanta s'han acaramullat dins del meu cervell.

Un dia hauré d'analitzar a fons, cercant les arrels, la influència de la poesia de Marià Villangómez en algun dels meus poemaris (i concretament en aquest que ara ens ocupa, Rituals, publicat amb suport del Consell Insular d'Eivissa i Formentera per "Res Publica Edicions").

Joan Fuster, en el capítol "Notícia de les Illes, del País Valencià i del Rosselló" (Literatura Catalana Contemporània, pàgs. 254-260) deia, en parlar de la superació de l'"Escola Mallorquina" (tot situant el paper bàsic de Rosselló-Pòrcel en aquesta línia) que malgrat que de principi "els versos de Dolç i de Villangómez, en contrast amb els de Rosselló, semblaven assegurar la continuïtat de l''Escola'..." el cert és que, continua Joan Fuster: "L'evolució es precipita en uns anys, i canvia completament la fesomia del grup insular. Es pot observar en el procés seguit per l'obra de Miquel Dolç i per la de Marià Villangómez... els tres primers volums publicats per Marià Villangómez -Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950)- continuen la línia tradicional de les Illes. Després, amb Els béns incompartibles (1954), i els llibres que el seguiren, Ceguesa de l'estel (1956), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1958), Declarat amb el vent (1963) etc., la seva poesia experimenta, també, una poderosa creixença interior i absorbeix estímuls intel·lectuals i ètics més profunds que els que eren habituals en l''Escola'".

Llompart de la Peña en el llibre Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1996) confirma les opinions de Fuster quan diu parlant d'Elegies i paisatges (pàg. 242): "D'altra banda, l'aire, diguem-ne noucentista, del poeta eivissenc, és ben perceptible. Els plantejaments i els resultats són, emperò molt diferents. Aquella visió sentimental i sovint elegíaca del paisatge, que l'Escola Mallorquina havia convertit en recepta fàcil, tòpica i superficial, adquireix a la poesia de Marià Villangómez una categoria profunda i transcendent". En l'apartat "Nota sobre Marià Villangómez" del magnífic treball de Margalida Pons Poesia insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta poden copsar la vital influència, en la poesia de Villangómez de Pedro Salinas, Jorge Guillén, García Lorca, Alberti i Cernuda. Influència, evidentment, que també podem trobar en Llompart de Peña, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover. Com diu Margalida Pons: "Si a aquests noms afegim els que apareixen a les seves versions de poesia estrangera (Pound, Rimbaud, Mallarmé, Valéry, Hardy i Laforgue, entre altres), l'escola postsimbolista es fa visible amb absoluta claredat".

Un dels poemaris de Villangómez que més m'impressionà en el seu moment va ser El cop a la terra (Editorial Moll, 1964). Un poemari del qual Josep M. Llompart havia escrit en Els nostres escriptors (pàg. 243): "El cop a la terra és el llibre on la visió del propi poble, del material humà del propi poble, troba una expressió més plena. La gent d'Eivissa, les vides anònimes, amb les seves alegries, les seves penes i els seus treballs, que donen fesomia pròpia a la col·lectivitat insular, hi són objecte d'una interpretació plena d'emoció i de bellesa".

De cop i volta, rellegint Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950), Els béns incompartibles (1954), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1962) o Declarat amb el vent (1963), en tornaven a la memòria molts records: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana, de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana amb un poemari de Marià Villangómez sota el braç.

Seria impossible, en un article tan curt, deixar constància escrita de tota l'obra del poeta eivissenc, de les traduccions de poesia que inclouen des dels sonets de Shakespeare a poetes com Keats, Baudelaire, Yeats i Dylan Thomas, entre d'altres. La importància cultural de Versions de poesia moderna (1971) i Recull de versions poètiques (1974) és prou evident. Dos volums en prosa, L'any en estampes i Llibre d'Eivissa situen Maria Villangómez com un prosistes d'excellent qualitat.

Com digué Tomàs Garcès (Pròleg a la Poesia de Marià Villangómez, dins Serra d'Or, núm. 114, març de 1969: 40-41): "Villangómez Llobet és, per damunt de tot, un poeta insular. Els seus llibres són, abans que res, llibres d'Eivissa, que ell ha descrit (Llibre d'Eivissa, L'any de les estampes) en una prosa acurada, elegant, exacta...)".

Marià Villangómez va rebre l'any 1989 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Abans, el 1955, havia guanyat un premi literari a Cantonigròs per Sonets a Balansat i el premi de la Crítica de Serra d'Or (Traducció, 1984) per Trenta-quatre poemes de W.B. Yeats i el Jaume Vidal Alcover de teatre, dels Premis Cavall Verd. Igualment va ser mereixedor del premi Crítica de Serra d'Or (1987) per Obres Completes. L'any 1989 obtingué el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Miquel López Crespí

(13-V-02)

El mallorquinisme polític: Gregori Mir en el record (i II)

És al voltant d’aquestes llibreries [Llibres Mallorca, Tous, Logos...], de les quals Gregori Mir és client assidu, que puc parlar i veure de més a prop l’investigador de Campos. Ambdós col·laboràrem plegats a les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Pàgines que, dirigides pel periodista Xim Rada, arreplegaven bona part de la intel·lectualitat del moment, és a dir, de començaments dels anys setanta. Recordem que en el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Román Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...

Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. Aquest llibre, juntament amb el de Josep Benet (publicat sota el pseudònim de Roger Arnau) Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), publicat l’any 1974 a Edicions Catalanes de París, ens proporciona una visió prou extensa del món dels nostres pensadors nacionalistes. Un ventall que recull des del regionalisme al marxisme revolucionari dels anys trenta. Aquests llibres, juntament amb el de Josep Melià Els mallorquins, el de Joan Fuster Nosaltres els valencians i els clàssics del pensament socialista internacional, són alguns dels que basteixen els fonaments de bona part de la formació cultural que sustenta la nostra militància antifeixista en els començaments dels anys setanta.

Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

L’obra de Gregori Mir El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme ens permetia endinsar-nos en el sorgiment de les idees d’enfrontament amb el poder central, l´inicial retrobament de les nostres senyes d’identitat cultural i nacional. Com explicaven Jordi Bonafont i Gabriel Montcada en el pròleg de El mallorquinisme polític: “Estem segurs, per tant, que aquesta obra interessarà tots els mallorquins estudiosos del passat de llur poble i, d´una manera particular, aquells que es preocupen del present i del futur polític de l’Illa, especialment els pertanyents a les noves generacions, respecte a les quals el règim franquista ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè desconeguin la història de llur comunitat i, per tant, perquè ignorin que, abans del juliol del 1936, va existir un mallorquinisme polític que ha deixat una gran quantitat de literatura política, el coneixement de la qual encara, en molts d’aspectes, pot il·luminar els mallorquins compromesos en la reforma i canvi al seu poble”.

Els articles de la revista La Palma, els materials de Josep Tarongí i Cortés, J. L. Pons i Gallarza, en són un exemple. Mitjançant la feina de recerca de materials feta per Gregori Mir poguérem aprofundir en la situació històrica que permeté el sorgiment d´un incipient pensament polític regionalista. Importants, en aquest camp, els articles de Miquel dels Sants Oliver i de Lluís Martí que surten en el llibre. Cabdal igualment poder copsar l’aportació teòrica mallorquina al procés nacionalista català. Gori Mir reprodueix dos articles, un de Gabriel Alomar titulat Harmonización de la corriente nacionalista con la socialista i un altre de Miquel dels Sants Oliver, el que porta per títol “Extensió i evolució del catalanisme”, que ens permeten veure amb claredat els nexes d´unió existents entre la intel·lectualitat de la nació. El primer volum de El mallorquinisme polític acaba amb articles de Joan Estelrich, Pere Oliver Domenge, Guillem Forteza i Gabriel Alomar, entre molts d’altres. En resum: un ample ventall de materials que a mitjans dels anys setanta ens permeten saber d´un venim com a poble i, seguint i fent nostra aquesta valuosa tradició cultural, esmolar les eines que ens serveixin per avançar envers una total recuperació cultural, bastir la nacionalitat futura.

Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

En el volum II de El mallorquinisme polític, el material que aconsegueix aplegar Gregori Mir ens permet avançar en la visió i comprensió dels orígens del nacionalisme mallorquí. Material summament interessant del Centre Regionalista de Mallorca, sobre el paper del Partit Liberal amb interessants articles de Rafel Ramis i Togores, la fundació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, aquell primer intent d’aglutinació de les tendències polítiques dins una plataforma cultural. També hi podem trobar alguns articles de Gabriel Alomar i de Miquel Ferrà escrits sota la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, quan després d’un d’aquells viatges a l’estranger de mitjans dels anys setanta portàrem a casa el llibre de Gregori Mir que comentam, record que m’interessaren molt especialment els articles de la revista La Nostra Terra, aprofundir en el paper de Joan March en la política mallorquina i, sobretot, eren ben profitosos els capítols que feien referència al paper de la República en el nostre redreçament nacional. Curiós constatar com, igual que en la Constitució de 1978, la de la República també prohibeix la federació de regions autònomes. Sembla que el poder central sempre ha tengut ben clar que, en qualsevol època i circumstància, l’essencial és barrar el pas a una possible i hipotètica unitat dels Països Catalans. El més trist és constatar com, així com la burgesia central espanyola té ben aclarit quin ha de ser el seu paper i la seva política per barrar el pas a l’avenç de les nacions oprimides per l’estat, l’esquerra oficial, determinades forces “nacionalistes” dretanes mai no ho han aclarit i han acceptat sempre i en tot moment les imposicions espanyoles. Un silenci, una manca de política ben pagats, pels successius règims espanyols, evidentment!

Però parlàvem d’aquest segon volum de El mallorquinisme polític. Record com era d’interessant, un autèntic descobriment!, poder llegir en la fosca de finals del franquisme els lluminosos articles de Gabriel Alomar en referència al paper de Mallorca en la història i en la cultura mediterrània. I també les aportacions a la formació de l’Esquerra Republicana Balear, al treball teòric i pràctic d’Alexandre Jaume quant als problemes d’aconseguir la unió de les idees socialistes i nacionalistes i les dificultats per anar bastint els estatuts d’autonomia de Catalunya i Balears. És evident que la sublevació militar feixista de 1936 estroncà aquest camí de recuperació dels nostres drets nacionals. El llibre en parla extensament en el capítol XXII, el que porta per títol “La unitat: un camí que l’alçament militar-feixista interrompé”.

Ens podríem allargar molt més quant a la importància del llibre de Gregori Mir en aquella època concreta que ara evocam, com ara mateix, trenta-tres anys després de la seva edició. La importància del llibre, del valor dels textos que s’hi inclouen, queda ben ressaltada en el pròleg de Jordi Bonafont i Gabriel Montcada quan escriuen: “D’altra banda, aquesta obra ens dóna a conèixer l’esforç d’alguns mallorquins d’hair per alliberar-se del llast del caciquisme, del provincialisme, del subdesenvolupament cultural, del sucursalisme, d’aquell sucursalisme que Joan Fuster, amb tant d’encert, ha descrit en el seu importantíssim llibre Nosaltres els valencians. Un esforç que quan semblava que anava a donar fruit fou interromput brutalment per l’alçament del juliol del 1936 que, en triomfar a Mallorca, com després a la resta dels Països Catalans dependents de l’Estat espanyol, perseguí tota mena d’expressió democràtica i autòctona, imposant un règim totalitari, anticatalà i colonial”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. (Miquel López Crespí)

Gregori Mir, homenatge (I)

Els meus primers records referents a Gori Mir van estretament lligats a la represa cultural de la postguerra, als anys de la recuperació de la cultura catalana després dels desastres produïts pel feixisme i la reacció anticatalana a la nostra terra. Uns anys que han estat estudiats molt encertadament per l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004). Parlam dels anys del naixement de l’Obra Cultural Balear (OCB), constituïda el desembre de 1963, de l’organització dels primers cursos de llengua catalana (a l’Estudi General Lul·lià ja s’impartien el 1954); del funcionament de les aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, impulsades per Jaume Adrover, significaren la primera alenada d’aire fresc, de contacte amb la nostra cultura i amb les concepcions culturals antifeixistes del moment enmig d’aquella grisor heretada de la postguerra i que tot ho envaïa amb el seu alè sinistre. Va ser precisament a les Aules on vaig sentir per primera volta Gregori Mir parlant de literatura i societat. Tot això s’esdevenia en els anys 1965-66. Gregori Mir intervengué a les Aules al costat d’altres grans intel·lectuals del moment com eren Josep Pla, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Francesc Candel, Joaquim Molas...

Nascut a Campos el 1938, el polític i escriptor Gregori Mir es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1964) i es doctorà l’any 1992 amb la tesi Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. La GEM ens informa que cap al 1976 col·laborà en la formació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i de la coalició Unió Autonomista (1977).

D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, membres de l'avantguarda antifeixista de les Illes i capdavanters de la lluita en defensa de la cultura catalana a la nostra terra d'ençà els anys seixanta i setanta.

La darrera vegada que vaig parlar amb l’amic Gori Mir va ser fa uns anys, en la tertúlia que amb un grup d’amics escriptors, pintors, periodistes i activistes culturals fèiem setmanalment en el Bar Modern de Ciutat. Record que, aprofitant que la meva filla petita, na Núria, acabava de complir un any, vaig portar una ensaïmada a la tertúlia que, juntament amb Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la dels anys seixanta, Gori Mir i els altres amics ens menjàrem amb deler tot recordant els vells temps, els anys inicials de les nostres lluites juvenils.

Aquell matí de febrer havia de fer unes feines inajornables. Vaig sortir amb la nina, procurant que anàs ben tapada, no fos cosa es que constipàs amb el canvi de temperatura de la casa al carrer. Vaig passar un moment pel Bar Modern per a saludar els amics d ela tertúlia. Feia un fred espantós i ens refugiàrem tots a l’interior del bar per petar la conversa. En Gori Mir, preocupat per na Núria, una mica esverat em digué si no hi havia perill que es constipàs. Jo li vaig dir que no passàs ànsia, que anava ben tapada i que de seguida que ens empassòlassim l’l'ensaïmada la portaria novament a casa. Sembla que es tranquil·litzà una mica, i amb els altres tertulians entràrem al bar. Cal dir que tot el temps que parlàrem de les Aules em vaig fixar que Gori Mir no deixava de mirar la meva filla d’un any amb posat de fonda preocupació. Crec que, al final de la tertúlia, quan ens acomiadàrem fins a la propera trobada, féu un alè de satisfacció. Finalment m’emportava la filla a casa!

Parl d´una època, mitjans dels noranta, en què Gregori Mir ja feia anys que havia publicat Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975) i Els mallorquins i la modernitat (1981). Militant del PSOE, fou senador per Mallorca (1979-82) i diputat per Mallorca (1982-86). Posteriorment participà en la fracassada aventura d’Unió Balear, de què fou un dels fundadors, fins que amb el pas del temps decidí dedicar molt més temps a la recerca històrica, camp en què havia excel·lit de forma destacada.

Tot rememorant aquella darrera trobada, un dels darrers debats mantinguts amb l’amic Gori Mir, pens com era d’important dins el nostre subconscient el pes del recent passat, la història de la lluita per la llibertat, el record de les primeres activitats culturals contra la dictadura, per servar la nostra memòria història. No degué ser per casualitat que amb Jaume Adrover recordàssim el significat polític i cultural d’aquella petita i valenta renaixença que varen ser les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mitjans dels anys seixanta.

Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior.

Posteriorment al conflictiu desenvolupament de les Aules (i escric “conflictiu” perquè hi hagué persecucions, prohibicions i detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social de règim), a iniciativa de Josep M. Llompart, Gori Mir publicaria les conferències fetes a les Aules en un llibret cabdal en la nostra formació: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, publicat per l’Editorial Moll el 1970. En paraules de Josep M. Llompart, el llibre de Gori Mir assenyala “la primera passa ferma cap a una interpretació sociològica de la literatura mallorquina”. Vist amb perspectiva històrica hom pot constatar la importància de llibres com aquest de Gori Mir o el que havia escrit uns anys abans Josep M. Llompart, el famós i imprescindible La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Ambdós autors, Josep M. Llompart i Gregori Mir, coneixedors dels moderns corrents d’anàlisi de la realitat social, el materialisme històric, la sociologia contemporània, ens fornien eines summament importants per al coneixement de la nostra cultura. Josep M. Llompart ens ho fa notar en el pròleg al llibre de Gori Mir quan diu que el sistema d’anàlisi de la cultura emprat per l’investigador de Campos ens permet tenir una visió prou correcta dels fonaments reals que sostenen la literatura mallorquina. Com deia l’autor de Poemes de Mondragó: “L’aplicació dels mètodes sociològics permet a l’autor [Gori Mir] arribar a una explicació definitiva, almenys en el plantejament general, d’allò que ningú no havia sabut explicar-se, i que, en diferents ocasions, havia donat lloc a saboroses esbatussades de província: el teatre ‘regional’. La síntesi que fa Gregori Mir de l’evolució històrica del gènere dramàtic a Mallorca, com a literatura i com a espectacle, i l’estudi dels condicionaments que l’han afaiçonada em semblen d’una lucidesa perfecta. D’altra banda, la conclusió és tallant i arracona per sempre tota possible discussió sobre el problema: a Mallorca hem tingut l´únic teatre que la nostra estructura social possibilitava”. Llompart conclou: “Gregori Mir no sospesa valors (com ha fet de manera exclusiva una crítica desconeixedora de la realitat insular), sinó que exposa les raons que donen coherència als fets”.

El llibre de Gregori Mir Literatura i societat de la Mallorca de postguerra, juntament amb el de Llompart La literatura moderna a les Balears, els de Josep Melià Els mallorquins i La Renaixença a Mallorca, el de Guillem Rosselló Bordoy L’Islam a les Illes Balears, i els que d’ençà la postguerra ha editat Francesc de Borja Moll, condicionen la nostra percepció de la realitat, ens forneixen instruments prou útils per defugir la putrefacció cultural feixista alhora que, en alguns casos, van bastint els fonaments d´una futura dedicació a la literatura en els lletraferits d’aquells anys. Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll, amb llibres dels autors que hem citat més amunt. Una formació basada no solament de la Gramàtica normativa o en el Vocabulari mallorquí-castellà, les Rondaies, les xerrades radiofòniques, o en el paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens dotava d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Sense oblidar Raixa, aquell número u, El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines.

Com diu Josep M. Llompart en el pròleg del llibre de Gori Mir Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, l’investigador de Campos porta uns anys d’avantatge als autors de la generació literària dels setanta quant a la intervenció en el món cultural mallorquí. Llompart escriu: “Si no ho record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta”. Per tant, quan participà a les Aules ja és un conegut llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, un poeta conegut per les seves col·laboracions a Ponent, la revista literària que dirigeix Llorenç Vidal, que a poc a poc pren consciència de la manca de llibertat que pateix la nostra terra i es va implicant en multitud d’activitats culturals, les que el règim permet i sempre vigilades i controlades, i que són uns instruments valuosíssim per anar desvetllant la joventut mallorquina. Les Aules que dirigeix Jaume Adrover, els famosos cicles anuals de conferències que es fan a Campos, esdevenen “vertaders cursos universitaris d’estiu” i compten amb la col·laboració activa i desinteressada d´un jove activista, Gregori Mir, que a poc a poc, des de la poesia, es va decantant envers el camp de la recerca històrica i la política activa.

Gregori Mir i molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta” són producte d’aquella renaixença cultural dels anys seixanta. En aquest aspecte cal parlar, no solament de la tasca essencial de l’Editorial Moll, sinó també de la importància de Daedalus, que al costat de la feina feta per l’OCB, per Llibres Mallorca, per la tasca de divulgació cultural i activisme catalanista que es desenvolupa a les llibreries l´Ull de Vidre, Tous i Logos, conformen un ben concret panorama de redreçament nacional i cultural del qual l’obra i les activitats de Gregori Mir formen part consubstancial.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Font sospesa presentar-se tot sol i UM crida a sumar

La decisió final de la Lliga Regionalista es farà pública d’aquí a pocs dies. L’entorn del pobler recorda que “va dir que no entraria en el partit de Melià”. Aquest afirma que anar per separat seria perjudicial per a les dues formacions

Joan Riera | 13/02/2011 |

Jaume Font sospesa presentar-se en solitari amb la seva Lliga Regionalista a les pròximes eleccions autonòmiques i locals. Per la seva banda, UM crida a "sumar i no restar, per tal de construir un espai de centre amb personalitat pròpia que pugui servir de contrapès a PP i PSOE".

L'entorn de Jaume Font assegurà ahir que "no hi ha res decidit i que la línia que prenguem es farà pública la setmana que ve", però admeté que sospesen "la possibilitat de no anar amb UM". Ahir fou jornada de reflexió per tots dos costats. No hi hagueren ni contactes telefònics. El president d'UM, Josep Melià, es limità a afirmar que "creim que anar en coalició seria bo per a tothom. És l'única possibilitat d'impedir majories absolutes que serien perjudicials per al futur de Mallorca i de les Balears".

L'entorn de Font era més reservat. "Jaume ja va dir, en el seu moment, que no se n'aniria a UM. No ha canviat, en aquest sentit. És cert que una colació no és el mateix que integrar-se en un altre partit, però fins a un cert punt ja és una declaració d'intencions que s'ha de calibrar. Això no és contradictori amb el fet de formar una coalició". En aquest punt, no hi ha diferències amb Unió Mallorquina; però aquest partit no amaga que li hauria agradat més un posicionament més decidit per part de Font i el seu entorn, i que no haguessin estat tant de temps rere la roca.

Encara que els tempos polítics canvien molt ràpidament, ahir hi havia, en ambients propers a Font, un cert interès a marcar diferències amb UM. És mal d'esbrinar, a hores d'ara, si es tracta d'una estratègia negociadora o si hi ha més calat de fons. El cert és que el seu entorn remarcà el caràcter "profundament balearista" de la nova formació, que entraria amb certa contradicció amb el mallorquinisme polític que defensen Josep Melià i la seva gent. També indicaren que "nosaltres consideram per igual totes les bandes de l'Arxipèlag, sense distincions. Siguin Eivissa o Campos, sa Pobla o Manacor".

Però aquest posicionament balearista també és compartit per UM. En aquest partit recorden que "nosaltres creim en un nacionalisme sentimental referit a Mallorca i en un nacionalisme polític que engloba totes les Balears. A més, la nostra feina de col·laboració amb Unió Menorquina és indiscutible". Mentrestant, la decisió de Font és imminent. I el seu entorn assegura que serà entre passat demà, dimarts, i dijous que ve.

La situació podria canviar per moments a partir d'avui. Des fora, el PP "no s'ha ficat en res". En realitat, es creu que hi ha pressions des de diferents bandes, però que Font es manté fidel a la seva independència de criteris fins al final. Dins Unió Mallorquina és comenta que hi ha hi ha unanimitat a l'hora de cercar la coalició amb la Lliga.

Diari de Balears (dBalears)

En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls. (Miquel López Crespí)

La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.

Jaume Font, sa Pobla i els Encontres d'Escriptors Mallorquins

Per a començar a escriure aquest article he obert una de les meves carpetes de retalls de diaris, cartes, fotografies, cartells... És tot el que fa referència a la història dels Encontres d'Escriptors Poblers. Una trobada anual de tots els escriptors de sa Pobla (i els "adoptats", perquè han guanyat el Premi de Narrativa Alexandre Ballester o n'han format part del jurat, l'editor dels llibres guardonats, etc.) que cada any ens reuneix ineluctablement d'ençà el 1997.

En aquesta carpeta encara tenc, com un petit tresor, el primer paper, escrit a mà!, que em va fer arribar l'Ajuntament de sa Pobla. Són les primeres notes, els primers esbossos del que amb els anys serà una brillant realitat cultural mallorquina. El paper, són les primeres "instruccions" per als escriptors de sa Pobla, diu: "Dia 23. Sant Jordi. Festa del Llibre. I Encontre d'Escriptors Poblers". Posteriorment, detallant l'horari de feina per a aquell dia de 1997, especifica les nostres "tasques" : "A les deu, a la Casa Consistorial el batle don Jaume Font rebrà els escriptors. De les onze a les dotze hores del matí els escriptors, prèvia distribució, aniran als centres escolars. De dotze a tretze hores: entrevistes als mitjans de comunicació. De tretze a catorze hores; signatura de llibres a les paradetes de la Plaça Major". Després del dinar, a les disset hores, "a la Biblioteca Municipal, els escriptors es trobaran amb alumnes i participaran en un colloqui".

La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.

Per poc que reflexioneu una mica en aquesta idea podreu copsar la importància que, primer per a donar a conèixer l'obra dels autors mallorquins entre els poblers, ha tengut i té; i, segon, el servei cultural que fan els Encontres per a ampliar igualment entre els alumnes d'escoles i instituts el coneixement dels nostres clàssics. Normalment, a part de la signatura de llibres dels autors convidats a les tauletes de la plaça Major de sa Pobla, l'Encontre serveix també per a parlar a les escoles i instituts de Ramon Llull, Francesc de Borja Moll, Miquel Costa i Llobera, del rei Jaume II i la fundació de sa Pobla... Evidentment, aquests Encontres anuals no reporten cap benefici econòmic a l'autor. És una feina desinteressada en pro de la cultura catalana, tant per part dels organitzadors com per part dels autors convidats. En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls. Però ja diuen que en aquest món hi ha classes i classes. Deu ser això mateix: uns, que aprofiten el que poden de les institucions; altres, que estimen el català per damunt de tot.

L'Ajuntament de sa Pobla, en efecte, no paga en diners l'esforç dels seus autors (un dia donant conferències gratuïtes a escoles i instituts), però sí que treballa activament en la promoció de la cultura i els escriptors. L'Ajuntament, no solament coordina amb els mestres i professors la preparació de cada Dia del Llibre i l'estudi d'un dels nostres clàssics o un aspecte destacat de la nostra història. Fa més encara: edita un magnífic cartell que informa tot el poble de les activitats concretes de cada Encontre. Avisa i coordina la presència dels mitjans de comunicació -premsa, ràdio, televisió- que, aquell dia, demanen i informen damunt la vida i l'obra dels autors presents en la diada cultural.

Cada Encontre serveix, emperò, no solament per a donar a conèixer els autors entre les noves generacions de poblers; també és summament útil per a tractar determinades qüestions històriques o donar relleu a persones que, des de la seva professió, també han lluitat per la cultura i per la nostra història.

Per això també s'ha portat a escoles i instituts l'activitat cultural i periodística de determinats poblers. Record a la perfecció aquell any -1998- que dedicàrem a la tasca dels corresponsals de premsa i ràdio. Aleshores s'explicà als estudiants com era el periodisme en temps del franquisme, la tasca que es feia per a donar a conèixer els esdeveniments poblers a la resta de les Illes, tant fossin notícies de cultura, com esportives, econòmiques o de succeïts, que de tot n'hi havia.

En aquests primers Encontres, érem molt pocs els autors assistents. Si llegim el Butlletí Municipal de sa Pobla, concretament el número 19, 4) de maig de 1997, trobarem un article titulat "Per l'abril... llibres i roses" (pàg. 4), on l'autor (o autora!) anònim escriu: "Enguany aquesta diada [la Festa del Llibre] ha assolit un alt nivell, tant organitzatiu com de participació ciutadana. L'Ajuntament ha promogut el I Encontre d'Escriptors Poblers, no hi eren tots, però per començar no ha estat malament, es va comptar amb la presència d'Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Miquel López Crespí, Miquel Segura i Rafel Socias.

'La recepció, l'entranyable encontre amb els escriptors locals, es va fer al vestíbul de l'Ajuntament, el batle dirigí unes paraules de salutació als convidats els quals foren obsequiats amb una escultura en bronze, reproducció d'una peça de l'escultor poblers, Rafel Caldés, per expressar la gratitud per la seva presència a sa Pobla".

Tots els Encontres han estat sempre importants per a renovar aquest contacte anual dels escriptors poblers amb els seus conciutadans. Ara, a mesura que passen els anys, ja anam per la setena trobada!, els records es van acaramullant en un tot indestriable. Pens ara mateix en l'Encontre de l'any 2000 dedicat als set-cents anys de sa Pobla, els dedicats a l'obra i vida de Ramon Llull, de Miquel Costa i Llobera amb motiu del vuitantè aniversari de la seva mort...

Miquel López Crespí

(26-VIII-03)

La lluita contra l’oblit

La regidoria de Cultura de Cort dóna el sus al Mur de la memòria, una iniciativa de l’associació Memòria històrica que es durà a terme al cementeri municipal

Maria Llull | 12/02/2011 |

Les víctimes del feixisme tindran el seu merescut reconeixement a Palma, al cementeri municipal. La regidoria de Cultura de l'Ajuntament ha acceptat dur a terme un projecte de l'associació de Memòria històrica de Mallorca que porta el significatiu nom de Mur de la memòria. Aquesta iniciativa ja es presentà fa tres anys, però quedà aturada. Fins ara. Hi haurà algunes modificacions respecte del projecte inicial, però en quedarà intacta l'essència: recordar els mallorquins i mallorquines que perderen la vida a mans del feixisme.

Com serà aquest Mur de la memòria? El més destacable d'aquesta obra és que inclourà un memorial de pedra amb el nom de 1.515 víctimes del feixisme. Es tracta de mallorquins afusellats en qualsevol indret de les Illes, com també a la Península i als camps de concentració nazis. En nom del rigor, i una vegada que aquest projecte sigui presentat, l'Ajuntament de Ciutat posarà a disposició de tots els qui vulguin fer consultes la relació completa de noms que figuraran al monument. La llista serà a la seva pàgina web i servirà perquè els familiars i altres persones properes en puguin verificar les dades i dur a terme les verificacions pertinents.

A part del memorial, el Mur inclourà tres escultures, una de les quals serà una cadira buida de bronze que simbolitzarà el buit que deixaren aquests ciutadans a les seves llars. La segona, també de bronze, serà la representació d'un caramull de roba. Per què aquesta representació? Idò, perquè moltes dones cercaren indicis dels seus parents entre caramulls de roba plena de sang i de la qual es despullà a les víctimes. La tercera escultura, però, n'és tal vegada la més significativa. Es tracta d'una rèplica a escala 1:2 del mural del manacorí Andreu Pascual Frau que dissenyà Jaume Ramis.

La trajectòria d'aquesta peça és plena d'impediments i problemes. Malgrat ser obra d'un manacorí, no l'han poguda instal·lar mai al cementeri de Son Coletes. La negativa de l'Ajuntament de Manacor ha estat una constant al llarg del temps. Tots els batles de la ciutat des de 1989 s'han negat a col·locar-lo, inclòs l'actual, el popular Toni Pastor.

On sí que està instal·lat el mural de Frau i Ramis és al municipi de Petra i al de Porreres. Això sí, es tracta de rèpliques, perquè l'original està al Bosc de la memòria de Calvià, un monument que es va inaugurar per abril de 2003 i que va patir un acte vandàlic l'any següent. Hi foren destruïts seixanta-sis arbres. Ara, mentre el cementeri manacorí de Son Coletes continua esperant el mural original de Frau i de Ramis, a Palma se'n podrà veure una reproducció. D'altra banda, els consistoris de Son Servera, Vilafranca i Capdepera també consideren la possibilitat de posar el mural d'Andreu Pascual Frau, que morí el 2002 a 82 anys sense haver pogut col·locar el monument al seu poble.

Ara que la regidoria de Cultura de Cort ha confirmat que durà la iniciativa endavant, l'associació Memòria Històrica en portarà a terme la presentació. En principi, la data per comunicar públicament la notícia és el proper 24 de febrer.

Diari de Balears (dBalears)

S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem? (Llorenç Capellà, Diari de Balears)

Cort i sa Feixina

Elena de Souchère va visitar Madrid i Barcelona, l'any 1938, enviada per l'Éviel des Peuples, un diari francès de tendència democristiana. Ara, els seus articles (traduïts al castellà) s'han recopilat en un llibre titulat Lo que han visto mis ojos (Galaxia Gutenberg, 2007). Naturalment, en recomano la lectura, perquè tot allò que veuen els ulls d'una persona de divuit anys li arriba a l'ànima sense passar per cap filtre ideològic o d'interessos partidistes. Bé, anem per feina. Una de les coses que va veure la periodista francesa té un interès remarcable per a nosaltres, els mallorquins, des del moment que Cort fa la farina blana en el tema de la demolició del monòlit de sa Feixina. Hem d'anar a la pàgina 103. Diu textualment: La mañana del 6 de marzo de 1938 en la plaza Cataluña se formaron pequeños grupos. Todo el mundo llevaba el ejemplar de La Vanguardia que informaba del naufragio del Baleares. Tot seguit fa algunes referències a la història del creuer i afegeix: El Baleares era el barco que vigilaba para que los convoyes de víveres no pudieran llegar a Barcelona... Y no hay peor enemigo que el ladrón de víveres cuando las despensas y los almacenes están vacíos. Barcelona pasaba hambre. De manera que la gent que s'arremolinava a la plaça de Catalunya va respirar alleugerida en saber que el Baleares s'havia enfonsat. Perquè la fam que patia, i a la qual la condemnava el vaixell que Palma homenatja des de fa cinquanta anys, era una fam canina. Continuo transcrivint Elena de Souchère: Y de pronto, al llegar a la plaza Cataluña, un grupo de niños con el vientre inflado, la cabeza rapada y los ojos enrojecidos te miraban fijamente... Comprabas un helado de vainilla y los niños te acosaban a gritos. El helado pasaba de mano en mano, se les derretía entre los dedos, y en la acera quedaba sólo una mancha amarillenta por la que pasaban los dedos mugrientos y se los chupaban ávidamente. En fi...! Si a aquest testimoni sobre les activitats bèl·liques del Baleares, no gaire glorioses, hi afegim el bombardeig de la població de Màlaga que abandonava la ciutat per la carretera de la costa fugint dels moros, comprendrem que el monòlit de sa Feixina no té espai a la iconografia monumentalista de la Palma democràtica. Ho record, una vegada més, perquè una enquesta del diari Última Hora, entre diverses personalitats de la política i de la cultura, encén totes les alarmes dels que, confiant en les promeses de l'esquerra, n'esperaven un dia o l'altre la demolició. Gairebé tots els entrevistats advoquen per la continuïtat adduint raons artístiques o de reconciliació. Artístiques? Arno Breker va ésser un escultor infinitament més valorat que Ortells, i digueu-me quantes de les obres que va esculpir en honor del feixisme poden veure's a les places de Berlín. Que en prengui nota la batllessa, la senyora Calvo, a qui veig força preocupada davant la possibilitat que un escalfament ideològic repercuteixi en l'empobriment monumental de la ciutat. Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem?

Llorenç Capellà. Escriptor.

Diari de Balears (6-XI-07)

En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)

Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L'any de la neu.

Ha passat tant de temps d'ençà el famós "any de sa neu"! Per a nosaltres, els infants, la nevada va ser un esdeveniment per a recordar tota la vida. Mai no havíem vist tanta de neu junta, de tanta alçada. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1956, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle! més d'un dia sense fondre's, acumulant-se per moments, arribant a alçades properes al metre. Al matí (era a començaments de febrer de 1956), just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ja ens tapava! En aquell temps, la meva família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els avis materns (els padrins de can Verdera), ens mudàrem a viure al gran casalot que tengueren en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de la qual serv una exacta memòria. Record que aquell febrer del cinquanta-sis feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll), el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents d'Aucanada o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametler, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, coentes o no, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar (casament, naixement d'un fill o filla), servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).

Dèiem una mica més amunt que l"any de sa neu" agafà els poblers ben proveïts de llenya (material que mai no mancava en el "llenyer"). A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven alguns altres sistemes (complementaris). Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment (malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut) el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A casa meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... Fred no en patirem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa poblera. En Joan Retich (amb el pare del qual anava a repàs, a les golfes de casa seva en el meu carrer, el carrer de la Muntanya) era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda). Molts dels noms dels meus enyorats amics poblers s'han esvaït amb el temps... Han passat ja més de quaranta anys! En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de tota la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de casa meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer de l'any 1956. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es costipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, Imeria López amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres (aquell dia no vàrem tenir escola) ens miravem satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses. El mestre Nicolau Socies ens recomanà de no fer-nos mal amb el llançament de les bolles de neu... Però no ens férem mal!

Anys endavant, consultant els meus arxius, la premsa de l'època, no he pogut deixar de constatar com és de trista la notícia que en resta en els diaris (quan hi resta alguna cosa). La premsa de Ciutat de dia 4 de febrer de 1956, sota el títol "Nieve sobre la isla", deia, deixant constància oficial d'aquests fets que relatam (uns dels més importants de la nostra vida!): "En diversos puntos de las cordilleras y costas la nieve ha cubierto por completo el paisaje, y si ayer, mediado el día, el sol logró rasgar el opaco gris nuboso que encapotaba el cielo, hoy la grisácea techumbre ha puesto una luminosidad exótica sobre Mallorca.

'En Manacor la nieve alcanzaba dos palmos y medio que cubrían por completo las calles; en Formentor y Alcudia la nieve alcanzaba los 50 centímetros de grosor".

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Ajuntament de sa Pobla, 2002). Pàgs. 189-191.

Josep Melià (UM), Mateu Morro (PSM) i Miquel López Crespí (sobiranista d'esquerres): nacionalisme i regionalisme a Mallorca

MATEU MORRO I EL NACIONALISME D'ESQUERRES A MALLORCA (PSM)

Per Miquel López Crespí, escriptor

En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" i, més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu Morro, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després hem militant junts tant a l'OEC com al PSM. Com explica la GEM: "A les eleccions municipals de 1991, fou elegit batle de Santa Maria per majoria absoluta... Com a historiador, ha estudiat les organitzacions polítiques mallorquines durant la II República". És autor de nombroses llibres entre els quals podem destacar: Guia bibliogràfica de Santa Maria (1983); L'Esquerra Nacionalista a Mallorca (1900-1936) (1985), amb Sebastià Serra, i Llegendes i rondalles santamarieres (q988), amb Josep Capó.

Aquella visita de l'any 1973 fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d'anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat i llibertats nacionals per al nostre poble.

Han anat passant els anys, però l'amic de la clandestinitat, l'antic secretari general dels comunistes de les Illes, no amolla en la seva lluita per anar consolidant el nacionalisme d'esquerres a Mallorca. Edicions Documenta Balear ha publicat Per Mallorca, important aportació del nostre bon amic i company de lluita al debat nacionalista. La dedicatòria del llibre m'ha fet recordar fets compartits conjuntament, munió de lluites en defensa del nostre redreçament cultural. Aquesta sentida dedicatòria diu: "Per a Miquel López i Crespí, amb qui he compartit idees, sentiments i lluites. Al qual he d'agrair, part damunt de tot, la seva amistat, capaç de superar desencisos i, sobretot el pas del temps. Una abraçada. Mateu Morro i Marcé". El llibre de Mateu Morro és una recopilació d'articles i parlaments escrits entre 1985 i 1996. Igualment, el recull de Mateu Morro és una de les més serioses aportacions al debat nacionalista que s'ha fet a Mallorca d'ençà de l'aparició, fa prop de trenta anys, de la famosa obra de Josep Melià, Els mallorquins. Estructurat en tres parts ("El nacionalisme a Mallorca", "Per una Mallorca lliure" i "Construir el futur"), el llibre suposa un acurat esforç d'actualització i síntesi dels temes més actuals del mallorquinisme polític. El llibre que comentam és una aposta decidida envers la vertebració d'una societat civil mallorquina forta i estructurada. Cap poble pot aspirar a la sobirania si no ha estat dotat de l'esquelet, de la consistència interna (expressada per mitjà d'un dens teixit associatiu) que li permeti manifestar les seves aspiracions i lluitar per elles. I en Mateu -que coneix a fons la nostra història- sap a la perfecció que aquesta consistència no vendrà mai de part de la dreta o de l'empresariat (que, a diferència del Principat, a les Illes no té ni ha tengut mai cap projecte afavoridor dels interessos nacionalistes). Diu Mateu Morro (vegeu pàg. 67): "La dreta mallorquina no posseeix cap projecte de futur que no sigui la potenciació d'un model economicosocial depredador, destructor del territori i empobridor a la llarga...". I concreta: "UCD, AP, UM, Centre Democràtic i Social, Partit Demòcrata Popular, Partit Liberal, són cares diferents d'una mateixa política: la que duu a la destrucció de la llengua i cultura, de l'entorn, al desequilibri econòmic i territorial, i al manteniment de zones de pobresa i de marginació social. Certament, la tasca de construir una nació sobirana, des del reforçament de la societat civil i l'impuls del seu protagonisme, avui a Mallorca és sobretot una tasca de l'esquerra". I quan es demana quines classes socials han d'hegemonitzar el projecte nacionalista (perquè, com escriu el secretari general del PSM: "Mentre hi hagi classes diferents, hi haurà projectes nacionals diferents"), afirma que no ens ha d'enganar el pretès "nacionalisme" de la burgesia que, sota una aparença interclassista, amaga la preeminència de la defensa dels seus interessos egoistes. Mateu Morro se situa en la defensa d'un nacionalisme lligat a les classes populars mallorquines. Del grup Unió Mallorquina diu que "és un matís de la dreta local, una dreta de sempre lligada a l'Estat i als grups de pressió econòmica espanyols més importants".

La socialdemocràcia també és analitzada d'una manera molt crítica. Explica Mateu Morro (vegeu pàgs. 58-59 del llibre Per Mallorca: "La dinàmica legislativa i política de la socialdemocràcia governant a l'Estat espanyol [el llibre va ser escrit quan el PSOE era al poder] denota una extraordinària identificació amb un projecte d'Estat-nació espanyol, i van dirigides a construir-lo pràcticament, a justificar-lo teòricament i ideològicament i a dotar-lo d'una cohesió cultural i social. La tasca de modernització de les velles estructures estatals espanyoles heretades directament del franquisme, ha obligat els gestors del PSOE a presentar com a nous els elements ideologicopolítics que els nacionalistes espanyoles han sustentat des de sempre".

Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles.

Com diu més endavant l'historiador i polític (vegeu pàg. 104): "No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins". Per Mallorca és una aposta ferma per un mallorquinisme polític de caire popular, lluny de la xerrameca buida dels servils.

(27-V-00)

Més sobre regionalisme

Josep Melià Ques | 10/02/2011 |

Som d'aquelles persones que els agraden els trulls teòrics sobre el regionalisme i el nacionalisme i altres herbes. És un debat recurrent i que ha estat immensament tractat i, per tant, les reiteracions són inevitables. Tot i aquest risc de caure en repeticions de coses i visions ja sabudes crec que és convenient tornar-hi.

Entenc que, en essència, tant el nacionalisme com el regionalisme neixen com a reacció a un mateix fenomen. Ambdós neixen davant un maltractament o davant una insatisfacció. Els dos neixen de la constatació que un determinat territori amb una certa especificitat territorial, cultural, històrica no rep el tracte polític que es mereix. Ja sigui per raons econòmiques, per exemple, perquè un desavantatge competitiu com el fet insular no és justament compensat; o, per exemple, perquè patim un drenatge fiscal que ens empobreix atès el repartiment dels recursos públics una vegada recaptats. O ja sigui per raons estratègiques perquè un determinat model institucional i administratiu és un entrebanc per a la modernització i prosperitat per exemple perquè no podem decidir la política aeroportuària i de ports que necessitam per continuar generant riquesa. O ja sigui per raons identitàries perquè la nostra llengua pròpia i les nostres tradicions es perden ja que els poders públics no les defensen i promocionen com toca. O ja sigui pel motiu que sigui. El que vull dir és que tant el regionalisme com el nacionalisme fan un diagnòstic similar.

Una vegada diagnosticada la malaltia s'ha de procedir al seu tractament. Amb relació al tractament podríem dir que tant nacionalisme com regionalisme també coincideixen: més poder polític. Si tenim més capacitat de decidir polítiques pròpies aconseguirem que la nostra societat vagi endavant i les nostres empreses siguin fortes, la qual cosa repercutirà en un benefici per tothom que viu en aquest territori. Aleshores, si en el diagnòstic i en el tractament hi ha ben poques diferències, on és la diferència? En la meva modesta opinió la diferència és de grau de tractament, d'intensitat o d'ambició en l'objectiu. És un poc allò de l'estació final: és com un tren on hi ha 10 estacions a recórrer i els dos ismes coincideixen en set, el regionalisme s'aturaria a l'estació número 7 i el nacionalisme arribaria fins l'estació número 10. Si agafam uns ciutadans de Valladolid i els demanam si nacionalisme i regionalisme són bàsicament la mateixa cosa, tenc la sensació que la majoria diria que si o, almanco, que hi sabríem trobar poques diferències. I això és demostratiu de moltes de coses.

El mallorquinisme, sigui regionalista o nacionalista, sempre ha pretès trobar un encaix satisfactori per a les Illes Balears dins l'Estat espanyol. Un encaix que permeti mantenir viva i esponerosa una identitat, i que permeti fer una societat més rica, tant esperitualment com econòmicament. És a dir, l'essència és la mateixa.

Ja sé que ara hi ha autèntics especialistes per trobar enormes diferències entre regionalisme i nacionalisme. El purisme és un mal endèmic que de vegades satisfà consciències, però dilapida projectes col·lectius que ens poden permetre guanyar el futur. Els moviments que triomfen són els que tenen un espectre ample, els que són inclusius, els que sumen. Una de les frases més convergents d'en Pujol és aquella que diu: sumar i no restar, fer i no desfer, construir i no destruir. Això és convergència i això és el camí a seguir. És la Mallorca arrelada i en positiu que necessitam per afrontar els grans reptes que tenim plantejats.

Diari de Balears (dBalears)

"Ha titllat de nazi la Generalitat per la seva política de normalització de la llengua catalana i, en agraïment, li han donat un premi"

Per Víctor Alexandre

Amb relació a l’edició d’enguany del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, em pregunto si hi ha algun govern democràtic a Europa, a banda del govern de Catalunya, que sigui patró d’un premi el guanyador del qual el titlla de nazi. Núria Amat ho ha fet. Ha titllat de nazi la Generalitat per la seva política de normalització de la llengua catalana i, en agraïment, li han donat un premi i 90.000 euros. Posats a fer, també li podien haver llepat les sabates en el moment de recollir-los. Quan no hi ha autoestima ni dignitat, tot és possible. I això fa que les nostres institucions, amb la provinciana creença de ser més universals, arribin a l’extrem d’honorar aquells que vomiten sobre els nostres drets nacionals i sobre la nostra llengua. No, no estem parlant de l’esclau que atorga un premi a l’amo. Tant de bo fos només això. Estem parlant de l’esclau que després d’haver infamat la resta d’esclaus, per no voler-se sotmetre a la voluntat de l’amo, rep els honors i la gratificació d’aquest mateix col•lectiu.

Diguem que la senyora Núria Amat, simpatitzant del partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, deixebla ideològica de Vargas Llosa i viu retrat de l’autofòbia més llefiscosa, és la mateixa persona que l’any 2007, en un article al diari El País, escrivia que ens hauríem de sentir espanyols com a fills "d’un país que és un país de països" i acusava el govern de Catalunya de practicar la "puresa identitària", d’"utilitzar la llengua catalana com a bandera", de "perseguir" la llengua espanyola i de "manipular els llibres de text". Un govern nazi, va arribar a dir des de TV3. Fins i tot, amb l’habitual manca de sentit del ridícul de l’espanyolisme més esperpèntic, va afirmar que "la llengua castellana sempre s’ha parlat a Catalunya". Serà divertit veure la reacció dels països de Llatinoamèrica quan la ciutadana Amat –si Planeta li paga la gira– gosi dir-los que l’espanyol és la seva llengua de "sempre".

També forma part del currículum de la ciutadana Amat el rebuig a l’exdirector de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, per haver impedit el desembarcament dels autors castellanoescribientes a la Fira del Llibre de Frankfurt, quan les lletres catalanes van ser-ne el convidat d’honor. On s’és vist les lletres catalanes soles, sense la tutela de les castellanes! Això fa que es defineixi com a escritora sin tierra, particularitat que sobta força, francament, ja que si hi ha una cosa de la qual un ultranacionalista espanyol en va sobrat és precisament de "tierra". Tanmateix, fidel a la seva ideologia, la ciutadana Amat pretenia que els seus col•legues escribientes hi anessin dos cops, a Frankfurt. Un, l’any 1991, quan el convidat d’honor van ser les lletres castellanes, i l’altre, l’any 2007, quan ho van ser les lletres catalanes. Curiosament, l’exclusió d’aquestes últimes, l’any 1991, per part del govern espanyol, no va despertar cap indignació en la ciutadana Amat. I és que sempre ha estat molt enfeinada donant suport a manifestos catalanofòbics, atacant la immersió lingüística, dient que TV3 "imposa un català rural", és a dir, poc espanyolitzat, o blasmant els catalans que "en lugar de decir la palabra España (menuda maldición) hacen toda clase de circunloquios para referirse al país, llamándolo Estado español, catalán o peninsular". Són les joies de la seva declaració de principis. De principis ultranacionals espanyols. Arribats aquí, estaria bé que algun mitjà entrevistés el professional de l’editorial que corregirà el llibre de la ciutadana Amat, abans que es publiqui, tot advertint-lo de la feinada que és a punt de caure-li al damunt. I si vol començar a fer-se una idea del nivell de català que hi trobarà, n’hi haurà prou que escolti com parla aquesta prima donna de les lletres catalanes.

Ateneu Cim d’Estela (Facebook) (9-II-2011)

L'any noranta nou várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident. (Miquel López Crespí)

Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats. (Miquel López Crespí)

El PSM fa nosa al bipartidisme regnant

Memòria històrica de la lluita en defensa del nacionalisme d´esquerra a les Illes (un article de febrer de 2004)

100 articles en defensa del PSM

D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Mateu Morro i Planas Montanyà

Vagi per endavant, i ja ho escrit en alguna ocasió, que qui signa aquest article no té carnet de cap partit a no ser el de la lluita per un món més just i solidari. Ho dic com a avís per a navegants. Hi ha arreu molt de sicari a sou de qui comanda per a no haver d'encomanar-nos cada vegada al bon judici del lector i la memòria de la gent honrada, que n'hi ha, i molta!, per a desgràcia de cínics i malfactors. És d'aquesta posició que puc donar suport als grups o persones que crec que fan un servei al país i, alhora, puc criticar a qui vulgui sense por de perdre cap privilegi. Per això he pogut donar suport al president Antich quan aquest, cas de l'ecotaxa, ha portat endavant iniciatives que em semblaven positives. També he pogut criticar Maria Antònia Munar quan aquesta, de forma prou intelligent, ha sabut aprofitar-se políticament de l'estat de gràcia que, en la passada legislatura, tenia per part dels partits del Pacte. Quants d'estómacs agraïts quan, mitjançant els tres vots de Maria Antònia Munar, les nòmines ingressaven puntualment en els comptes corrents de tants de pijoprogres que han fet malbé la nostra experiència progressista!

Sempre m'han indignat els atacs contra els dèbils, les campanyes d'extermini contra aquell que no es pot defensar. Consider el cinisme i la prepotència dels poderosos com una forma més de feixisme. Potser els grups i sectors que a través dels anys s'han especialitzat en la feina bruta de criminalitzar aquells partits o persones amb les mans netes, amb provada trajectòria de lluita pel país, no porten l'esvàstica o el jou i les fletxes brodats a la camisa, però, evidentment, actuen com si els portassin. Els sicaris a sou dels autèntics poders fàctics de la nostra societat, quan s'acarnissen amb el dèbil fan com els reaccionaris de totes les èpoques i contrades. La seva pràctica els denuncia davant qualsevol ciutadà amb sensibilitat humana i política.

La trista història que d'ençà fa més d'un quart de segle s'ha esdevingut amb el PSM i el nacionalisme d'esquerra és una demostració evident del que acab de dir. La campanya de demonització contra els Verds que hem viscut en la passada legislatura, indica el mateix. La demonització contra el PSM ja va començar quan aquest lluitava per una constitució autènticament democràtica i continua ara mateix, quan des de moltes columnes d'opinió es dinamita qualsevol iniciativa que pugui sortir per part d'aquest partit o de qualsevol altre no lligat als obscurs interessos dels poders fàctics.

L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident.

El demencial espectacle de destrucció, mentida i tergiversacions va ser tan esgarrifós que, pel que hem vist amb la constitució de la coalició "Progressistes per les Illes" formada per PS, EU, Verds i ERC, van immunitzar el nacionalisme d'esquerres de seguir aquesta via. Llevades les opinions sinceres d'algunes persones de bona voluntat que, sense anar cercar què hi havia de veritat rere la campanya d'extermini mediàtic, volien "unitat dels nacionalistes", el cert és que tothom pogué constatar la brutor de la campanya ordida contra el PSM.

Ara, cinc anys després d'aquella endemesa, ens tornam a trobar amb el mateix. El PSM continua fet nosa en l'actual programació del bipartidisme regnant. Si abans era un partit criminalitzat per no voler anar a les eleccions amb UM, ara l'excusa és que s'ha ajuntat amb "radicals ecologistes, republicans i socialistes".

Les excuses pels atacs canvien contínuament. Fa un quart de segle l'excusa era l'abstenció davant el referèndum constitucional; després ho va ser la unitat amb un sector de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC); després va ser la vinguda de Lluís M. Xirinacs per a donar unes conferències. L'any 1999 era el no voler anar amb Maria Antònia Munar a les eleccions i exigir governar en el Consell de Mallorca, ja que aleshores el PSM tenia més vots que UM. Ara, constituïda la coalició electoral "Progressistes per a les Illes", el PSM hauria passat, de forma oportunista, evidentment, de ser el partit dels "trajes i despatxos" a esdevenir, com ha dit sempre la dreta, una "organització d'esquerra radical, d'agitació de carrer i de mocadors palestins". Mateu Morro, un polític prou moderat que el poble mallorquí coneix a la perfecció, seria, valga'm déu quines coses hem de llegir, el cap d'una "acció directa" quasi anarquista concretada en l'agitació de carrers i aules mitjançant escamots de pagesos (tornen les germanies!), partforanistes antiautopisters i professors anti PP i anti UM.

No exagerem la troca. Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí