Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel•la Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) -

POBRES I RICS-

Els infants que no volem jugar als quatre cantons o a amagatois ens refugiam per un moments a recer de l'oratori del Roser Vell. Ens senyam en silenci i ens asseim una estona vora les velles que hi fan oració. Els joves fills dels jornalers que juguen amb nosaltres, l'allotea que va descalça i amb els pantalons estripats, se'n riu i ens fa jutipiris. Som els allotets aviciats dels senyors, sempre pulcres, clenxinats, amb bona roba de preu. Quines rialles quan ens veuen, exhausts, descansant als bancs de l'església. Aleshores és el moment en què se senten superiors. Saben que ens han guanyat de veritat. En són ben conscients. Els veus orgullosos de la seva força. Els meus amics, els fills de les possessions de la contrada, se'ls miren amb ràbia continguda. Tanmateix tots sabem que els jutipiris dels esparracats duraran molt poc. Talment el que dura una floreta del camp. Ben aviat, aquests mateixos infants que se senten triomfadors vendran, amb els seus pares, a demanar un jornal a Can Costa. Altres, quan la fam no es pugui resistir, ens suplicaran per un sac de blat que els permeti aguantar l'hivern. "Ho tornarem en jornals quan sigui l'hora de segar, de recollir olives", xiuxiuegen, sense gosar alçar els ulls al rostre del pare que, des d'una llunyana distància, els concedeix el favor si són treballadors feiners i van a missa cada diumenge i dia de festa.

Ubi sunt? Ma mare, Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, va morir quan jo tenia onze anys. D'aleshores ençà he cercat arreu del món la bellesa i la serenor que em proporcionaven els seus ulls, la tebiesa de la seva pell quan, amorosa, em passava la mà pel front en alguna d'aquelles malalties de la infància o quan m'ajudava a pujar a una de les galeres de Can Costa per marxar a passar les vacances a la possessió de Formentor, les Cases Velles. Em deman si el conreu de la poesia no ha estat una enfollida cursa, inútil, com totes les provatures humanes, per a retrobar la calma que em proporcionava el miracle de la seva presència.

Els meus primer records van estretament lligats als carrerons de Pollença, a la plaça de l'Almoina on, sovint, acompanyava les dones del servei de ca nostra quan anaven a comprar a l'adrogueria de madò Aina Maria.

Petit món estès des de l'entreforc de camins que portaven de s'Almadrava i el Roser Vell fins al torrent de Sant Jordi i el caminoi que duia a Ternelles. Encerclats per aquests límits que a nosaltres, els infants d'aleshores, ens semblaven inabastables, els dies de la nostra infantesa encara brillen, potents, dins el record.

Passejades carrer Major amunt fins arribar davant la façana del temple de Monti-sion, casal dels jesuïtes fins que el rei Carles III n'ordenà l'expulsió dels dominis de la corona. Jugar a amagatois pels carrers que envoltaven el convent de Sant Domingo i l'església de la Verge del Roser. Per damunt les parets del casal del marquès Desbrull, una antiquíssima torre gòtica enmig dels xiprers guaitava l'arribada dels sarraïns desembarcats a Formentor.

Els infants que no volem jugar als quatre cantons o a amagatois ens refugiam per un moments a recer de l'oratori del Roser Vell. Ens senyam en silenci i ens asseim una estona vora les velles que hi fan oració. Els joves fills dels jornalers que juguen amb nosaltres, l'allotea que va descalça i amb els pantalons estripats, se'n riu i ens fa jutipiris. Som els allotets aviciats dels senyors, sempre pulcres, clenxinats, amb bona roba de preu. Quines rialles quan ens veuen, exhausts, descansant als bancs de l'església. Aleshores és el moment en què se senten superiors. Saben que ens han guanyat de veritat. En són ben conscients. Els veus orgullosos de la seva força. Els meus amics, els fills de les possessions de la contrada, se'ls miren amb ràbia continguda. Tanmateix tots sabem que els jutipiris dels esparracats duraran molt poc. Talment el que dura una floreta del camp. Ben aviat, aquests mateixos infants que se senten triomfadors vendran, amb els seus pares, a demanar un jornal a Can Costa. Altres, quan la fam no es pugui resistir, ens suplicaran per un sac de blat que els permeti aguantar l'hivern. "Ho tornarem en jornals quan sigui l'hora de segar, de recollir olives", xiuxiuegen, sense gosar alçar els ulls al rostre del pare que, des d'una llunyana distància, els concedeix el favor si són treballadors feiners i van a missa cada diumenge i dia de festa.

Els veig a través de la distància com si fos ara mateix. Sorneguers, a la porta del Roser Vell, pensant-se que ens han vençut perquè ens hem cansat de córrer una mica abans que ells.

No els feia cas. Em sentia més bé a l'ombra de la capella, imaginant la vida dels sants que em contemplaven amb els ulls de guix pintat o des dels foscos quadres penjats a les parets, que havent de córrer, en ple estiu, pels carrers polsosos de Pollença per a saber qui arribava primer a la meta senyalada amb un cordill.

Després de jugar, per llevar-nos la pols del rostre, anàvem fins a l'abeurador de Sant Isidre i ens rentàvem la cara amb les mans.

Els fills del fuster o dels amitgers, sense por de res, es llançaven vestits dins l'abeurador com si fos un safareig o la platja de Formentor. Nosaltres, els senyorets, érem ben lluny de voler imitar els costums del pobres.

Qui s'atrevia a tornar amb la roba mullada a casa? ¿Què hauríem dit els pares, a les criades que, cada matí, després d'haver emmidonat la camisa amb les planxes de carbó, ens la deixaven enllestida, perfumada, damunt el petit sofà envellutat de la nostra cambra?

On s'ha esvanit la Pollença de la meva infantesa? Només en resten ecos, invisibles petjades que només jo veig per les àmplies cambres endomassades del casal.

Els amics del carrer, els fills de la bugadera i del segador, jugaven a disfressar-se de dimonis. Amb el carbó de la cuina, emprant els bocins de cartró que trobaven pel carrer, es pintaven unes cares de lletjor increïble que eren l'espant dels més menuts. De nit, a les portasses, quan els grans havien acabat la feina, foradaven d'amagat dels pares una carabassa o un meló, un tresor per a aquella gent!, i, posant amb una espelma dins, jugaven a fer processons diabòliques.

Ens volien espantar o era simplement el desig de portar-nos la contrària? Tots sabien que els rics jugàvem a fer de sacerdots. Es pensaven que els dimonis podrien vèncer el bé? M'ho demanava sovint, moments abans de començar el sermó infantil dalt de la improvisada trona de la meva cambra. En el fons, tots aquells jocs d'infant em serviren per a copsar la diferència entre senyors i jornalers.

Les amigues de la mare, a l'horabaixa, quan venien de visita, feien comparacions entre pobres i rics. Parlaven de la bellesa i la lletjor, del cel i de l'infern. Vivien en un món de sedes i randes. Lluny del treball abrusador de sol a sol, es veien com si fossin les forces del bé, i els humils, un terratrèmol incontrolat que, si no hi mitjàs la religió i la llei, inesperadament podia sorgir de l'abisme.

Els nins pobres! Copsava el desordre dels seus jocs, la manca d'una jerarquia en el moment d'envestir al carrer, en contra nostra. Tots volien comandar, ser el cap de la colla. Per iniciar un joc, anar a una part o una altra, ho discutien entre tots. Mai no es posaven d'acord. Es dividien i, sovint, es barallaven entre ells mateixos fent més factible la nostra victòria. Sense adonar-se que estudiàvem els seus gests des de la distància.

Nosaltres també sabíem atacar, per sorpresa, quan menys s'ho esperaven.

Una vegada aconseguit que es dividissin, envestíem cada grup per separat i els fèiem córrer, marxar dels nostres carrers. Victòries que mai no hauríem atès si no hagués estat pels seus enfrontaments, la manca d'unitat enfront els superbs estols de nins clenxinats.

A vegades la família vigilava de rere els finestrals aquells enfrontaments aparentment sense importància.

El pare d'algun dels meus amics li regalava una pesseta, una fortuna aleshores!, si el fill havia vençut al fill del vaquer o del carboner.

La mare era diferent. Tan sols s'amoïnava si havia pres mal. Sempre tenia a mà una ampolla d'alcohol, un munt de blancs mocadors de fil brodats amb les meves inicials per si m'havien de curar d'un set al cap, una ferida als genolls.

Els pobres, en veure's perduts, deixaven de banda les bromes. El joc esdevenia batalla de veritat i els macs anaven a lloure. Sortien fones de no se sap on, i més d'una vegada hi hagué petits rierols de sang tacant les camises que les criades havien emmidonat al matí.

A diferència dels entreteniments de l'allotea dels veïns, les meves primeres joguines foren verges i sants de guix. Els petits tresors d'aquella època encara són dins d'una arqueta del besavi. Per on deu parar? Allà hi tenia la collecció d'estampetes, les petites imatges de Sant Antoni, la Mare de Déu de Lluc, els sants que l'oncle m'havia duit de Barcelona.

Com fer-ho per servar en el cor algun d'aquells records del passat?

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)

Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Acte de Sobirania.

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007

La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.

Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)