Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel•la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra París 1793)

TORNAR A MALLORCA

Abans de tornar a Espanya havíem parlat amb munió de germans implicats en la conspiració. Teníem bons amics a Baiona i Perpinyà, sense oblidar els companys que havíem fet al club dels jacobins, a Marsella o entre els oficials i mariners de la flota. Es tractava de saber com burlar les disposicions inquisitorials. Ens demanàvem com aconseguir fer entrar aquelles notícies que, comentades a les reunions secretes, de nit, a fondes i tavernes on ens reuníem els conspiradors, a les lògies, a universitats i, sovint, en algun convent i casa senyorial, servien per minar el règim obscurantista que ens oprimia. Mai con en aquells dies il•luminats encara per la claror esclatant de la Bastilla en flames, no tenguérem tanta confiança en el poder de la lletra impresa. Llegir un assaig de Voltaire, traduir un article de Marat, discutir per enèsima vegada algun dels capítols del Contracte social, riure amb les ocurrències de Marchena, esdevenia tan necessari com l'aire que respiràvem. M'havia passat sovint, a Mallorca, llegint a la biblioteca del casal, per fugir de l'avorriment d'aquella somorta vida sense objectius ni perspectives.

Era una horabaixa grisa.

Des de la terrassa del casal es podia divisar la serra coberta de núvols amenaçadors que anunciaven pluja.

N'Antònia, la vella serventa de la mare, ara ajudava a la cuina tenint cura dels capricis alimentaris de Joana Maria, la meva evanescent esposa. Antònia, en silenci, s'afanyava a netejar les canonades d'aigua del jardí ja que, si plovia, portarien l'aigua a la cisterna.

Des de la distància, el renou dels trons s'anava apropant.

Renillaven els cavalls a la païssa olorant la tempesta.

Veure n'Antònia feinejant al casal, com si no hagués passat el temps, talment en els anys de la meva infantesa, em feia sentir una melangia angoixosa. Just acabat de néixer em féu de dida i va ser una segona mare per mi. N'Antònia m'estimava. En el seu esguard notava la preocupació que sentia pels meus problemes, que la feien patir talment fos un fill que hagués parit, sang de la seva sang. M'hi vaig apropar per a abraçar-la amb força. Volia que notàs l'estimació profunda que sentia per ella. Sabia que estava malalta. No es queixava, com de costum, com havia fet sempre en qualsevol de les malalties que havia patit. Però el seu rostre era el mirall de la seva ànima. Tenia por per mi, no pel que es pogués fer d'ella. Vaig intuir que potser no la veuria mai més i que aquella abraçada era un comiat definitiu i mai més no ens tornaríem a veure.

El pare anava capbaix, al meu costat, sense pronunciar paraula. Li endevinava el pensament. Sabia que romania amoïnat pensant quin seria el destí final de la meva vida. Ara ja sabia que el matrimoni amb Joana Maria havia estat un fracàs. Un matrimoni de circumstàncies que tanmateix no serví per a salvar la família de la ruïna. Els pares de na Joana Maria, aconsellats per familiars de la cort i de la cúria, no lliuraren a la filla les propietats aparaulades.

El casal i els criats al seu servei es mantenien mercès a les rendes provinents d'una petita possessió, Son Moix, en el terme d'Escorca. Tot plegat, em digué el pare, quasi no bastava per a mantenir el palau. Carruatges, cavalls, servents, vestits de preu, viatges, joies per a na Joana Maria. Les despeses augmentaven d'any en any i ja ningú no sabia com sortir-ne de la trampa que significà aquell matrimoni.

El pare no volia parlar dels capricis de Joana Maria. El vaig veure més entristit que mai. El seu món, que també havia estat el meu, s'enfonsava irremeiablement. S'adonava que ja no existia cap recepta miraculosa per a salvar-lo. La mort de la mare l'havia afectat moltíssim. Els esdeveniments de França, l'avenç d'aquelles idees que no entenia, el preocupaven, imaginant encara més desgràcies per a la família.

D'ençà la mort de la mare, preocupat pel que s'esdevendria amb el fill, ofegat per les reclamacions dels usurers que demanaven amb insistència l'import dels préstecs, semblava que vivia dins d'un profund avenc sense sortides.

El veia enfonsat en les seves cuites. On trobar forces per a ajudar-lo? De feia molts d'anys els nostres camins havien divergit tant que ja no teníem paraules per a entendre'ns. Jo sabia que amb els seus amics i coneguts tan sols parlaven de la mort del rei Lluís XVI, de les tristes conseqüències per a la preservació del catolicisme que tendria fet tan lamentable. Amb els familiars i coneguts de confiança es reunien a les amples sales del casalot ciutadà. Romanien dies sencers resant novenes i rosaris per salvar França de la catàstrofe. Moltes de les amistats recollien or i plata per a enviar al rei Carles IV. Tenien l'esperança posada en la guerra que Godoy havia promès declarar a França a fi de restaurar la llei i la religió abans que la infecció propagada pels jacobins s'encomanàs a Espanya.

-Vés amb compte amb els llibres que tens a la biblioteca- em digué, preocupat -. El comte de Floridablanca i la Inquisició continuen cercant diaris i llibres provinents dellà els Pirineus. Ja sé de molta gent enviada a la garjola per haver-li trobat un article de Voltaire, la traducció dels Drets de l'Home i del Ciutadà. M'acaba d'escriure el cosí Felip, secretari del Sant Tribunal a Valladolid, dient-me que, a vegades, basta trobar-te una làmina amb escenes de la Revolució o, com s'ha esdevingut a San Sebastià, n'hi ha prou que els inquisidors trobin ventalls amb dibuixos de l'ensorrament de la Bastilla per a decretar la detenció d'una persona.

S'aturà un moment per veure si jo l'escoltava.

Si sabés la veritat! No hauria pogut imaginar mai que era precisament la meva lògia, els germans Manuel Cortés, Bernat Garasa, Joan Pons i Miguel Rubín de Celis, entre molts d'altres, els que des que començaren els esdeveniments a França contribuíem a introduir escrits, llibres i tota mena de material que pogués ajudar a rompre el blocatge informatiu decretat per la Inquisició i per Floridablanca.

L'estada a París serví també per a fermar els fils que ens permetessin fer entrar a la península els llibres prohibits per la corona, atemorida pel que s'esdevenia enllà de les fronteres.

La monarquia i els catorze tribunals de la Inquisició existents a la península es pensaven que amb un parell de condemnes exemplars la gent s'atemoriria i deixaria d'interessar-se pel terrabastall francès. Mai no s'havien errat tant en llurs plans. Les ordres enviades a les duanes i als oficials que eren al capdavant dels ports, fins i tot els situats a les Amèriques, eren severíssimes. S'exigia dels responsables d'aquest control que remetessin a Madrid tot imprès, làmina, estampa, joia amb inscripcions, ventall amb dibuixos, camisa brodada, que poguessin aportar cap notícia referent a la lluita del poble francès contra la tirania. A Madrid, sicaris ensinistrats expressament pels agents de Floridablanca entraven als teatres i escodrinyaven els ventalls dels assistents a tota mena de representacions culturals o religioses. Altres aturaven els carruatges que sortien de la ciutat i els feien obrir els baguls per mirar si duien llibres o estampes prohibides. Res no escapava a la vigilància de la Inquisició i del comte.

Abans de tornar a Espanya havíem parlat amb munió de germans implicats en la conspiració. Teníem bons amics a Baiona i Perpinyà, sense oblidar els companys que havíem fet al club dels jacobins, a Marsella o entre els oficials i mariners de la flota. Es tractava de saber com burlar les disposicions inquisitorials. Ens demanàvem com aconseguir fer entrar aquelles notícies que, comentades a les reunions secretes, de nit, a fondes i tavernes on ens reuníem els conspiradors, a les lògies, a universitats i, sovint, en algun convent i casa senyorial, servien per minar el règim obscurantista que ens oprimia. Mai con en aquells dies il•luminats encara per la claror esclatant de la Bastilla en flames, no tenguérem tanta confiança en el poder de la lletra impresa. Llegir un assaig de Voltaire, traduir un article de Marat, discutir per enèsima vegada algun dels capítols del Contracte social, riure amb les ocurrències de Marchena, esdevenia tan necessari com l'aire que respiràvem. M'havia passat sovint, a Mallorca, llegint a la biblioteca del casal, per fugir de l'avorriment d'aquella somorta vida sense objectius ni perspectives.

Garasa es reia de tot aquell frenètic activisme lligat a l'entrada de llibres i diaris a través de la frontera.

-En olorar la tinta dels llibres, en palpar els diaris, la coberta dels volums introduïts d'amagat, us semblau a un grapat de beates quan besen els rosaris que els han duit de Roma. No heu de ser tan fanàtics amb la tinta impresa! Tanmateix els papers escrits no faran cap miracle si no hi ha, al darrere, un poble decidit a mudar les lleis. Sovint, quan he tornat a una universitat o un despatx d'advocats on havíem deixat aquelles traduccions tan dificultosament distribuïdes, he trobat que han fet servir el paper per a embolicar el formatge o el bacallà que guarden al rebost o se'n porten per al viatge. No us ho he volgut explicar abans per a no desanimar-vos. Però anau alerta i no us penseu que el poble, malgrat l'estat de misèria en què es troba, sap apreciar o valora els esforços de qui vol alliberar-lo.

A Barcelona, Cadis, València o Palma, la capital de l'illa de Mallorca, els oficials de la marina francesa que podien tocar port es posaven en contacte amb els germans de la Idea, que, amb excusa de descarregar el vi de Bordeus o el sucre de Cuba o Santo Domingo, s'apropaven al vaixell per a fer la descàrrega. En cas de perill havíem ideat un sistema que consistia a llençar dins capses de llauna, hermèticament tancades, els llibres i diaris que volíem introduir a Espanya. Les capses així segellades eren llançades a la mar en indrets ben determinats i, mitjançant una boia, podien ser recollides en barques de pescadors prop de la costa.

El rei i les autoritats, atemorits, havien decretat la màxima vigilància en la recepció del correu vengut de l'estranger. Hi havia permís per a obrir qualsevol paquet sospitós de portar impresos perillosos. Tot havia de ser revisat i enviat sense gens ni mica de demora a Madrid, des d'on Floridablanca dirigia la comissió muntada especialment per a mantenir sota control l'entrada de notícies de l'exterior.

La repressió s'intensificà encara ran del fracassat intent d'execució del comte. Era el divuit de juliol de 1790.

No hi tengué res a veure la nostra lògia. La majoria dels membres érem a França, preparant l'entrada a Espanya del material que ens semblava més apropiat per a contribuir al desvetllament del nostre poble.

Quan arribà la notícia a París hi hagué una festa als ambients dels emigrats espanyols, bascos i catalans. Sabíem ben bé que l'execució d'un fidel servidor de la corona com era Floridablanca no canviaria les coses de forma radical. Però era un bon senyal del que, pensàvem, covava dins les entranyes del poble.

El fet ens demostrava que els ànims s'anaven encalentint. Hi havia hagut revoltes de pagesos a Galícia. A Barcelona i València, multituds afamegades havien assaltat els forns. Les dones, que portaven els infants amb una mà, amb l'altra, armades de ganivet, s'enfrontaven amb la cavalleria enviada a controlar la tensa situació. Se sabia que, a imitació del que es feia a França, grups de notables de totes les ciutats del regne es reunien per a redactar una constitució que, s'afirmava, hauria de jurar Carles IV si no volia seguir els camins de Lluís XVI. A Sevilla, els malalts d'un hospital, emportats per les necessitats, havien sortit al carrer i assaltat els magatzems de blat.

-Són signes premonitoris de la tempesta -deia Lax, convençut dels canvis que s'apropaven.

Tot plegat, la provatura d'execució de Floridablanca, les revoltes de Galícia, Andalusia i Catalunya semblaven donar-li la raó.

Era qüestió de no defallir, de multiplicar l'entrada d'impresos. Augmentar el nombre de traduccions dels diaris que ens arribaven de París, Baiona, Nantes i Marsella. Hi havia grups d'estudiants a Valladolid, Madrid, Bilbao, Lleida i Palma, que no feien res més que traduir els discursos de Marat, Robespierre i Saint-Just, la Declaració dels Drets d l'Home i del Ciutadà, els decrets de la Convenció contra l'aristocràcia, els punts que tractaven de l'abolició dels drets feudals aprovada el quatre d'agost de 1789. Tot era útil per a encendre la foguera que havia d'ensorrar el nostre tèrbol passat inquisitorial, el bàrbar reialme de la ignorància i l'obscurantisme que representava la sagrada unió entre el clergat i l'aristocràcia espanyola. Malgrat que bascos, catalans, gallecs i confrares de Perpinyà ens preocupà molt el rumb centralista de la República, ens consolàvem pensant que els decrets de la Convenció en aquest sentit eren causats per la situació de perill extrem en la qual es trobava la Revolució.

En aquells anys tots érem de l'opinió que vençudes les forces reialistes, expulsats els prussians i austríacs de l'interior de França, la vida política s'aniria normalitzant i els pobles veurien reconegudes llur llengua i cultura. No hauríem pogut entendre que algú tengués l'eixelebrada idea de voler continuar amb el centralisme borbònic. Els drets per als ciutadans decretats per la Convenció també ho haurien de ser per als pobles. ¿Com es podria esborrar el ric passat d'Occitània, bressol de la cultura catalana, la llengua que parlaven els germans de Perpinyà, amb decrets que obligassin tothom a parlar el francès acadèmic de París?

Era inimaginable. Als llemosins tots no ens cabia del cap la possibilitat d'uns errors tan greus.

Pels Pirineus, dins els sacs que portaven ases, mules i cavalls, penetraven setmanalment carregaments de diaris com Assamblée nationale, Le Bulletin et Journal des Journaux, La feuille villageoise, Courrier patriotique que, quan portaven articles que consideràvem útils per a la causa, eren sistemàticament traduïts i enviats als contactes establerts.

Imaginàvem que era el moment per acabar d'enllestir els fils de la conspiració. Les constants rebel•lions de pagesos a tots els indrets del regne, la sortida de regiments per a reprimir aquestes sublevacions, ens feien pensar que quan arribàs l'hora de sortir al carrer a Madrid hi hauria poques forces per a enviar contra el poble.

Dies enfebrats d'anar d'aquí d'allà, establint contactes, provant de convèncer els més indecisos, els que encara no veien que hagués arribat el moment del nostre deslliurament.

No teníem res a parlar, amb el pare. Li vaig mentir piadosament dient-li que tornava marxar a París per mirar de concretar uns negocis referents a concretar al refinament d'uns carregaments de sucre de Cuba. No sé si em va creure. Pens que em donava per perdut. A moments em mirava com si estàs realment atemorit. Quins nous problemes li podria portar el fill descarrilat?

A Joana Maria la vaig veure tan sols un instant. Sortí de la cambra talment una aparició. Anava mig nua, com si just en aquell moment s'aixecàs del llit, amb els ulls extraviats, sense saber què dir-me, de què parlar. Va fer una rialla tan estranya que em va fer pensar que havia empitjorat.

Li vaig besar la mà que m'oferia quasi mecànicament. No sabia per què havia anat a veure-la. Tanmateix feia temps que no teníem res a dir-nos.

-Has vengut a veure'm a mi o a na Catalina, la teva estimada amant? -em demanà, sense cap entonació especial en la veu, talment aquell qui diu "plourà" o "potser farà mal temps". No li vaig contestar. Tanmateix qualsevol cosa que li digués solament serviria per a empitjorar la nostra relació.

Ja res no tenia sentit.

Em vaig inventar algunes històries absurdes. Viatges de negocis a Roma. Igual que si parlàs amb el pare. Les mateixes paraules que no diuen ni signifiquen res però que serveixen per a dissimular la buidor.

La generació literària dels 70 i la narrativa insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard Riudavets Florit, Antoni Vidal Ferrando, Clara Ferrer i Miquel López Crespí

La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)

PARETS DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)

Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.

Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.

Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.

No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.

Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.

Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,

“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.

Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.

Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.

Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)

Alguns dels meus lectors - Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)

Amic Miquel,

  Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes,  de les ambicions i de les contradiccions dels humans.

  Una abraçada i enhorabona!

  Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020

Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer

López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”

En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.

“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.

“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.

Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).

Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)

Parets de foc (El Tall Editorial)

La publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80

És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."