Miquel López Crespí - Memòria històrica

b>Un obrer “leído”! I agosarat; jo sempre he dit que sense en Manolo aquí les bollidures…

Aquest duia la bandera més alta que tu…

Sí, perquè era més fort, i pegava colzades, i cridava… I qualsevol s’enfrontava amb aquesta fiera!

La Llibreria“Logos” és una peça clau? ( La llibreria Logos estava en el carrer de galeries entre la plaça dels Patins i el carrer dels Oms)

Sí. Primer per la universitat que va significar. Allà ens arribaven les novetats de tots els llibres. Per a les clandestines teníem el cotxe d’en Domingo aparcat a la pista dels patins, perquè ens venia a vigilar la brigada política. Hi teníem els llibres eròtics i els polítics dins dues capses separades. I jo era l’encarregat de, quan venien els clients de confiança (en Domingo no es movia de la llibreria), agafar la clau del maleter… Record una vegada que vaig acompanyar n’Isidre… uhhhh, déu meu, era dels que més compraven! N’hi havia que s’enduien les dues coses: compraven en Marx, però també s’enduien en Sade i novel•les eròtiques angleses i nord-americanes. I tot aquest material, que en aquell temps venia de França o de l’estranger, costava. En Domingo, durant una època, ho va passar molt malament, però va fer el negoci amb els llibres de text: anglès i francès pels instituts. Molts d’aquests llibres prohibits aquí, arribaven amagat dins els paquetots de manuals d’anglès o francès. Sabies que, dins cada paquet, hi trobaries tres o quatre llibres.

Això et va marcar…

Es clar…! Jo, de ben jovenet, jovenet, jovenet, escoltava molt. Llegia “El único camino” de na Dolores Ibárruri, les memòries de n’Hidalgo Álvarez de Cisneros, que havia estat cap de l’aviació republicana… I, a partir d’aquí ja vaig anar cercant tot el que vaig trobar sobre la guerra. Autors? Tot d’una vaig conèixer molt tot el material que arribava de França. La part dissident del comunisme. Malgrat que jo enviàs articles a l’emissora del Partit, jo anava tenint una formació més anarco comunista; pensau que el meu pare havia estat amb els anarquistes durant la guerra; i el meu tio, que vivíem junts, amb els comunistes. Aleshores jo combinava molt el material anarco (Durruti, POUM, Andreu Nin), aquestes dues històries paral•leles i enfrontades han estat l’a,e i,o u, de la meva joventut. Després tot aquest historial s’ha concretat amb tot els materials que tenc per aquí (el seu pis) i els quatre o cinc mil llibres que vaig enviar a la biblioteca de Sa Pobla; perquè ja he fet hereus els poblers.

Et sents valorat a Sa Pobla?

Sí!! A Sa Pobla sí!! M’hi sent molt. No sé per què, però ens han fet molt de cas els Ajuntaments. Els de dretes més que els d’esquerra. Darrerament ha canviat això, des que hi ha la nova gent de MÉS tenim una relació molt forta. Hi ha hagut uns anys de predomini cultural pesemero a Sa Pobla en què no hi havia manera; no hi havia manera de presentar un llibre, no hi havia manera de què es fes res que ajudàs a la promoció. I la dreta, representada per en Jaume Font, va crear la Trobada Anual d’Escriptors Mallorquins (encara ara ho fem, des dels anys noranta). Mesclam, perquè en vénen dels Països Catalans, malgrat que al començament fos la trobada dels autors poblers. I això ens va animar. Però no es tractava sols d’un dia, del Dia del Llibre; en Jaume, i l’Equip Cultural on hi era n’Alexandre Ballester, va crear una infraestructura. A la Casa de Cultura de Sa Pobla ja hi varen posar una al•lota; i una sala pels escriptors poblers. Aquesta al•lota estava encarregada de cercar totes les novetats de l’any de tots els escriptors de Sa Pobla. I no sols això, tots els articles dels diaris que ens parlaven. Feren uns arxius amb tot el que hem escrit, tots els llibres. I cada mes passava un informe als Instituts per si volien que anéssim a fer una xerrada… Mai ens ho havia fet ningú!

Quants de premis tens?

Perquè has de dir cinquanta, seixanta? Per què? Quin sentit té? No pots subsistir sols amb els drets d’autor; has de tenir un mínim d’entrades fixes, que és el que ha representat escriure en els diaris. Articles d’opinió o de literatura… i això, combinat amb què he guanyat molts de premis, per sort, vaig arribar a guanyar, sense enriquir-me mai! El que podria cobrar un funcionariet. Mem si ens entenem, un jornal per anar tirant! Jo tampoc he tingut mai aspiracions a fer xalets i piscines ni coses de tot això. Per mi amb quatre llibres ja em basta. Llibres i cine són les meves despeses, això és bo de cobrir.

On érem?

Érem a la Llibreria Logos, on venien, per exemple, entre moltes altres persones, tota la redacció de Cultura del Diario de Mallorca. En Xim Rada i tots els col•laboradors, en Cocó Meneses, en Llompart… una tropa mala de recordar; una llista immensa. Aleshores en Xim Rada em diu: “Per què no escrius cada setmana en el Suplement de Cultura?” El miracle més gran del món! Perquè, què et costava fer una ressenya setmanal tenint tu les novetats que t’arribaven a la llibreria? I, endemés, les havíem comentat amb en Llompart, en Tòfol Serra o en Díaz de Castro. Eren dues hores per escriure-la. Aquí ja me’n vaig adonar, cobràvem poc en aquell temps, però cobrava per un article l’equivalent al cap de sis hores de feina de delineant (a 60). Si jo acabava un article de 300 pts.,en 2 hores, calculau! Això de la premsa em va millor! Aquí ja m’hi vaig dedicar; vaig entrar en contacte amb aquest món cultural de la Mallorca d’aquells anys.

La literatura és una arma de transformació?

Jo sempre ho he pensat, malgrat que no ho diuen o diuen que no és vera! Sempre he pensat que ajuda. Ara mateix, la nostra formació sense haver sentit en Raimon, llegit en Pablo Neruda, conèixer tot el món cultural que donava Ràdio Espanya Independent en la seva època, com haguéssim canviat la mentalitat? Has llegit en Blas de Otero, en Celaya, en Salvador Espriu, tota la tropa; això ha conformat una manera de ser. N’hi ha que diuen: «No! La literatura no serveix de res!» No ho crec, si llegeixes els escrits de la presó d’en Gramsci, veus com va una passa endavant al que era el marxisme vulgar. El marxisme vulgar, escampat després de la Revolució d’Octubre, xerrava d’un enfrontament directe de la societat civil amb l’estat capitalista. La presa del palau d’hivern… En Gramsci va teoritzar molt bé que s’havien de tenir en compte les circumstàncies socioculturals d’una societat. L’hegemonia política de determinades classes; va analitzar el paper de l’Església Catòlica, els condicionaments dels pagesos i treballadors… Tot això, és clar, ens condiciona! La cultura no és aliena a la lluita política. Maldament s’ho pensin els que diuen: “No, jo no faig literatura política!” És que em fas molta! En una situació en què hi ha oprimits i opressors, nacions oprimides i nacions opressores, si no prens partit per la justícia, estàs fent política també! Això no ho volen entendre!

En quins gèneres literaris et trobes més còmode?

Això dels gèneres literaris és un debat que tenim des de fa molt antic dins el món cultural. Jo he fet teatre, poesia i novel•la, essencialment (si voleu una informació més exhaustiva, podeu trobar-la a Internet). Cap als anys setanta, quan aquí encara no havia sortit l’onada d’escriptors que els dèiem “de la generació del setanta”, encara just començaven en Toni Serra, en Llorenç Capellà, en Toni Vidal Ferrando, jo encara només tenia un llibre de narracions… del que ja estàvem cansats era de la literatura de capellans. Hi ha una ruptura generacional dins el món cultural mallorquí, molt important i que a vegades no es té en compte: de passar d’una literatura d’abans de la guerra, de terratinents i capellans (en referesc a na Maria Antònia Salvà, Costa i Llobera, Riber), tots de dretes militant, passam a una literatura de fills de pagesos i de perdedors de la guerra. És un canvi estructural important dins el món cultural. Tota aquesta generació, malgrat que un hagi estat de dretes o d’esquerres o de tal o de qual. Jo em fix en l’extracció social de cada autor: hi ha una ruptura generacional. Per primera vegada escriuen els fills dels treballadors. I, sobretot, fills de perdedors; com en Llorenç Capellà, per posar un exemple: son pare era un oficial, a Madrid, i va estar tancat. I quanta gent ha estat represaliada! La família d’en Toni Vidal Ferrando… molta gent. Aleshores, què plantejàvem als vint i escaig anys? Estàvem molt influenciats pel “boom” llatinoamericà. Va arribar a Mallorca entre els setanta i els vuitanta. Ens va dur en García Márquez, ens va dur n’Alejo Carpentier… tota la literatura moderna que feien en aquell temps que no tenia res a veure amb l’Escola Mallorquina. Això es combinava amb tota la literatura experimental francesa, de la Nouvelle Vague literària i cinematogràfica, i ens feia uns joves una mica separats d’aquella societat rural, estantissa, nacional-catòlica. Ara publicaré, ha sortit el primer tom, de narracions dels anys setanta i vuitanta, que nosaltres li dèiem “Narrativa Experimental”, on s’hi mescla tot; aquí no hi ha gèneres que hi valguin. Una narració pot ser un tractat poètic, una altra pot ser una carta d’amor, una altra pot ser un “collage” amb notícies literàries i polítiques, una altra pot ser una conya marinera de la Transició… Volíem rompre.

I del teu pas pels partits polítics?

Pocs, en el PCE no hi vaig estar mai. Es pot dir que, en aquell temps, no existien ni tan sols les Joventuts Comunistes de les Illes, però jo anava a Mallorca, sense esser el Partit Comunista, i es podria dir que és el primer rebrot de les Joventuts Comunistes de les Illes, abans d’existir! Jo només he passat per l’Organització d’Esquerra Comunista, els anys setanta, i, posteriorment pel PSM, quan tot un grup vàrem deixar la OEC i ens vàrem integrar al Partit Socialista de Mallorca en un congrés que vàrem fer a Inca el desembre de l’any 78. Hi vaig estar un parell d’anys, fins que ho vaig deixar i em vaig dedicar més a la literatura. Perquè, amb tot aquest brou polític, vaig estar molts d’anys sense escriure! Tots aquests anys era fer articles per a les nostres revistes (en Pep ho coneix); nosaltres teníem set o vuit revistes d’àmbit estatal, i escrivíem gratis a totes! I no vos vull dir el que significava…si ho haguessin pagat ens podríem haver fet milionaris! (rialles). Quan ho pens; havíem de quadrar la retxa (te’n recordes, Pep?), amb el tipex… t’hi posaves a les vuit i a la una no havies acabat! I això per fer només un parell de pàgines. Tot això et llevava temps de creació.

Tu et consideres més un literat que un polític?

Síiiii! De sempre. Pensau que vaig estar un any (els anys 60 tota la família venim a viure a Palma) a La Salle (no sé si feia tercer o quart) i vaig escriure redaccions a la revista de La Salle, “Vínculo”. Ja tenien un parell de pàgines pels alumnes lletraferits.

I ja mostraves el teu color?

Nooo! Paisatge, Sa Pobla… Els agradava molt als capellans tot això.

Vares acabar els estudis a La Salle?

No, al Lluís Vives, amb n’Estarellas, que era un progre d’aquella època. I amb son pare de n’Eusebi Riera, que era el Director i també nomia Eusebi. Les primeres classes les vàrem tenir devora La Salle.

Com és un dia normal d’en Miquel?

Ara estic jubilat, fa devers deu anys, i es pot dir que no duc el ritme dels quaranta anys anteriors, ni molt manco. Però es pot dir que tot el dia estàs en marxa. (Agafa el llibre d’en Pep) Malgrat això són narracions de fa quaranta anys, no es fa tot sol. Hi poses tantes hores com un oficinista. Això de la inspiració és un mite romàntic de quatre desenfeinats; l’única inspiració és la feina. Posar-t’hi de bon matí i fins a migdia; i en acabar de dinar, tornar-t’hi posar. I el vespre, quan te’n vas a dormir, prepara coses que has de llegir per l’endemà començar altra vegada. I, a vegades, quan està mig dormit, et vénen idees. I, després de la feina de creació, hi ha la feina material de correcció (que és molt pesada), fer fotocòpies si ho has d’enviar a un concurs, anar a Correus, empaquetar, relació amb les editorials… Estaves les vint-i-quatre hores en marxa! El que ens ha salvat ha estat l’aparició dels ordinadors i d’Internet. Abans d’això, pensau les vegades que ho havíem de repassar perquè quedàs net; no podies enviar la novel•la amb tìpex, amb correccions. L’original havia d’estar incòlume. Si et demanen cinc còpies, les havies de fer amb paper carbó i només podies fer-ne de tres en tres perquè si no, no quedaven bé… Amb calor i sense aire condicionat feies les primeres còpies; i, quan ja estaves avorrit d’aquella novel•la, havies de fer dues còpies més!

Llums i ombres del moment present?

M’interessa la cultura, la literatura… La política també m’ha interessat sempre i m’ha preocupat. El que a mi em preocupa ara a escala social és el creixement del feixisme a Espanya i dins Europa; i dins Mallorca. L’aparició de grups com Vox, que no han fet res mai ni han existit mai a Mallorca, i està dins totes les institucions, bloquejant iniciatives progressistes i d’avanç social i cultural. Això em té molt preocupat. Em pensava que Europa anava cap a més democràcia, i, si veus el panorama: no vull parlar de Polònia, en mans de l’extrema dreta; el que ha passat a Ucraïna, Bielorússia, Le Pen a França; a Itàlia en Salvini amb tota la desintegració d’un dels grans moviments comunistes europeus (el PCI, que tenia més de deu milions de vots i semblava que s’ho havia de menjar tot). Què passa? Cap a on anam? Aquesta Europa insolidària on ataquen els campaments d’immigrants. Recorda la persecució dels jueus en temps d’en Hitler! En preocupa molt la feblesa de l’esquerra.

Alguna llum?

A Mallorca sempre he confiat i he donat el meu vot crític a les forces progressistes i als governs progressistes; sempre he votat al PSM i després a MÉS, vaig esser a la seva assemblea fundacional, en el teatre de CCOO. És l’esperança; però em rebenta molt que gent que fa més de quaranta anys que lluita activament per salvar recursos i territori i la cultura nostrada, es trobi desemparada davant aquesta allau de dretanisme i neofeixisme que ho invadeix tot. Tot això em preocupa molt.

Ara es parla de la crisi del Règim del 78: La qüestió nacional; el model d’estat. Com ho veus des de l’òptica de les nostres Illes?

Des de fa un parell d’anys està molt de moda la lluita contra el Règim del 78. Sols fa un parell d’anys, perquè, abans, tota l’esquerra oficial eren els màxims defensors d’aquest Règim del 78 i de la Constitució pactada entre l’esquerra i els franquistes. Jo vaig tenir molta esperança, reconec la meva utopia i la meva innocència política, malgrat que ja sigui tan vellet, en el Procés independentista del Principat. Però, també m’ha decebut molt perquè aquests polítics no sabien en quina aventura s’embarcaven. Sentint-los, jo estava convençut de què tot estava organitzat: hi havia un procés; hi havia unes ponències; per canviar l’economia; per canviar la justícia; per fer complir als funcionaris les ordres de la nova Generalitat Independent. I ens ho predicaven, tots els polítics que avui estan exiliats o a la presó, cosa que em sap molt de greu, evidentment. Jo m’ho vaig arribar a creure! Que ho tenien estudiat; que, com a gent assenyada, amb carrera i professionals de la política, sabien mínimament el que és un estat capitalista; el que és un estat. Bastava que haguessin llegit “L’estat i la revolució” d’en Lenin per a saber que no és tan senzill això d’independitzar-se. Quan hi ha unes lleis, una Constitució, un Exèrcit, una Guàrdia Civil, un Sistema Judicial… Jo em pensava que tot això ho tenien estudiat… I no sabien què era un Estat, no sabien què era un Estat! I un queda al•lucinat. On ens heu embarcat amb aquesta història sense conèixer els poders d’un Estat? Això és l’abc, abans d’embarcar-te en aquesta història has de saber cap a on vas. Jo he xerrat amb independentistes del Principat, abans del 1 d’octubre, que en deien: “Això està fet; no hi ha cap problema; guanyam!” Però aquí hi ha les forces d’ocupació; hi ha la Guàrdia Civil, en el port teniu quatre mil piolins… Resposta de polítics: “Però nosaltres tenim 17.000 Mossos d’Esquadra! Contra 4.000, nosaltres podem ocupar el territori en 24 hores amb 17.000 Mossos d’Esquadra!” Vosaltres vos imaginau, en ple segle XXI, tirs entre els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil a la Plaça de Catalunya, com en el 36? Jo no m’ho imagin! I el funcionariat, què fareu amb el funcionariat? “Els que no compleixin, al carrer! Nosaltres som el Govern Independent i farem una llei; i el que no compleixi, fora!” No és tan senzill això… No els vaig poder convèncer! S’ha demostrat que no era tan senzill. De totes les maneres, a nivell positiu, cal dir que aquest moviment popular, democràtic, serà mal de vèncer per l’Estat; s’haurà d’arribar a un determinat tipus de solucions. Poden haver fallat els dirigents independentistes; no han sabut a on duien la nació, però que hi ha un sentiment popular democràtic, no es pot obviar, durarà sempre. En poden tancar mil o dos mil a la presó, però, com tanques dos o tres milions de votants? Dins Catalunya el nacionalisme i la cultura no és com a Mallorca, té un fort arrelament social. Està ple de centenars d’institucions, no sols Omnium o Assemblea Nacional Catalana; és una xarxa cultural que arriba a tots els pobles. Això, governi qui governi, PP o PSOE, és igual; això existeix! A més, quan sembla que està més mort aquest grans partits l’alimenten; són una fàbrica d’independentistes aquests polítics! Jo ho veig amb optimisme a llarg termini.

I Podem, creus que pot jugar un paper?

Va néixer amb tota aquella esperança del 15M. Va despertar moltes expectatives; els carrers i les places estaven plens. Semblava el Maig del 68, però jo veig que es van desgastant molt. No sé per què, però van perdent una influència política molt grossa; mirau les darreres eleccions: zero a Galícia (de devers 13 abans); la meitat a Euskadi… No hi ha hagut cap elecció, ni estatal ni autonòmica, en què la corba no hagi descendit progressivament. En cap moment aixequen el cap. Està per veure si aquests anys de col•laboració en el Govern els serveix per remuntar o per enterrar-los definitivament. Si no remunten ara, això és mort; haurà estat una esperança fallida.

Amb en Miquel no acabaríem mai de conversar, tant evocant records del passat com d’anàlisi del present, però n’hem de deixar per a una altra vegada. Gràcies, Miquel, i que els deus et conservin la memòria i el bon humor.

Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!

Crònica sentimental dels anys 60 i 70

Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!

Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.

Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.

Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.

La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.

Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.

N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.

Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.

Ben cert que ens passaria el mateix.

Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.

Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.

Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.

Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?

Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!

N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.

Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.

Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!

Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.

Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...

Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:

-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!

La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:

-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.

Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!

La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.

-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.

Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.

La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -

L'ABOLICIÓ DE L'ESCLAVITUD

¿Arribarien a entendre els jacobins que els decrets favorables a la llibertat, la igualtat i la fraternitat també havien de ser útils per a l'alliberament de les col·lectivitats marginades, dels pobles i cultures aixafats per la tirania? Dones, pagesos, obrers, jueus, negres i gitanos... no eren persones, essers humans com els altres francesos? Els llunyans territoris de les Antilles, l'Índia o la Luisiana... no tenien dret a la independència talment com l'havien aconseguit els patriotes que seguiren George Washington i Thomas Jefferson?

No ens agradava gaire que quatre advocats, parisencs molt creguts, plens de falsa suficiència, amb el suport del Comitè de Salut Pública i amb la inacceptable excusa de fer avançar la "civilització", volguessin uniformitzar militarment la diversitat amplíssima de cultures existents a França.

Si els jacobins tenien tan pocs miraments amb occitans, bascos, bretons o provençals... què pensarien del nostre llemosí? Qui ens podria garantir un respecte per la nostra llengua i cultura si, hi ho havíem vist de forma reiterada, no respectaven el llegat històric dels altres pobles existents a França, si no ens respectaven al mateix Rosselló?

Ens dominaven els dubtes.

Era una època esplendent, amb infinites possibilitats obertes i ho sabíem. Intuíem que mai més no viuríem una situació semblant.

Com estar davant la porta que ens havia de conduir vers les dimensions desconegudes d'un altre univers.

L'esperança era el motor que ens dominava. No podíem defallir. Sense aquesta fe poderosa no haguéssim pogut continuar amb aquell ritme frenètic d'activitat. Era complicat anar bastint els engranatges de la conspiració. No bastaven ni els dies ni les hores. Quan et pensaves que havies consolidat un grup estable d'amics de la llibertat a Cadis o Barcelona, eren detinguts per la Inquisició i, torturats i jutjats, els enviaven als presidis més llunyans del decadent imperi espanyol. Aleshores havíem de començar a ordir els fils tallats, sense defallença, sabent que tot era provisional i que qualsevol paraula pronunciada sense tenir cura de qui l'escoltava ens podia fer acabar als soterranis inquisitorials. Com descobrir els delators que hi pogués haver entre nosaltres?

L'advocat Lluís Garcia volia que prenguéssim mesures radicals amb els espies del govern i de la Inquisició.

-El punyal és l´única medecina que mereixen els delators. Si no actuam amb decisió, el nostre treball serà endebades. Tot plegat són sicaris que actuen per un grapat de monedes. Si saben que els descobrim i que cap d'ells en surt viu de les nostres xarxes, no voldran arriscar la vida. Amb els mercenaris no hem de tenir ni una mica de compassió. En aquests casos, el dubte o la pietat juguen contra la causa del poble i allarguen l'adveniment de la Llibertat.

Segurament Garcia tenia tota la raó del món. Però mai no arribàrem a aprovar els suggeriments que ens feia. Parlàvem d'augmentar les nostres mesures de seguretat, aconseguir una informació més completa sobre la vida de cada un dels aspirants a formar part en la conspiració. Fins i tot organitzàrem grups de vigilància i seguiment, però mai no concretàrem una acció decidida, a mort, contra els sospitosos. Qui sap si era la nostra llunyana formació cristiana el que ens impedia fer justícia amb les nostres mans.

Ben cert que degué ser un greu error. Quants amics de la llibertat no hauríem pogut salvar de les forques o de les presons si haguéssim actuat com demanava Lluís García?

Quan vaig abandonar el casal deixant Joana Maria submergida en les seves follies em vaig integrar totalment en la xarxa que Marchena havia deixat muntada abans del forçat exili. Ningú que no hagi viscut la dèria de la Il·lustració no pot imaginar la força que ens impulsava a actuar. Les reunions fins a altes hores de la nit. Estar sempre alerta per a descobrir i enganyar els sicaris de la Inquisició, que eren arreu, cercant indicis que els permetessin portar a la presó els amics implicats en la conspiració.

Quan ens arribaren de França les primeres informacions sobre l'agitació dels pagesos intuírem que s'apropaven esdeveniments de gran importància. Qui més ens ensenyà a saber llegir el futur va ser Cristòfol Cladera, un autèntic esperit de la Il·lustració, un pobler que havia estat amic del pare, malgrat les diferències filosòfiques i polítiques que mantengueren durant anys. Cladera no es volia comprometre personalment en el que considerava aventures de joves eixelebrats. Però mai no dubtà en donar-nos el seu consell, en recomanar-nos els llibres o informar-nos de les persones que ens podrien ajudar.

Un dia comparegué a una de les reunions secretes de la lògia El Porvenir. L'escoltàrem com aquell qui escolta l'oracle de Delfos. Va ser ell el que ens digué que havíem d'anar a França, el que ens parlà de la necessitat d'afermar contactes amb les lògies dellà els Pirineus, d'estar atents al que, molt aviat, va preveure, sacsejaria el regne de Lluís XVI.

-Preparau el viatge; ara és el moment: la cort acaba de convocar els Estats Generals. La monarquia francesa ja ha fet fallida; no en tengueu cap dubte. Totes les corts europees ho saben. He llegit còpies de les cartes dels ambaixadors a França de Rússia, Prússia i Anglaterra i no n'hi ha cap que no ho confirmi. A Versalles ja no arriben els diners, i si hi arriben són dilapidats en fastos inútils. Cap ministre troba la solució, i pensen, equivocadament, que poden tornar convèncer els francesos perquè omplin un cop més les arques de l'estat. Els infeliços cortesans imaginen que tot serà com abans: misses i processons, acceptació submisa del que decideixin els ministres, fileres de súbdits fent cua per a postrar-se davant el monarca. Encara no s'ha adonat de la força de la tempesta que amenaça, imparable, els fonaments de llurs existències. Aviat serà el moment de les fogueres i les espases. És l'hora de preparar amb cura la fi inexorable dels borbons a Espanya.

Cristòfol Cladera ens va empènyer a emprendre el viatge a París. L'havíem de fer sense demora. Érem a començaments de 1789 i m'hi vaig engrescar de seguida. Potser també era un forma, no solament de reforçar la conspiració, sinó un motiu per a tranquil·litzar el meu esperit turmentat. Qui pot esbrinar les motivacions exactes del que et fa marxar cap endavant? Oblidar una història truncada, una relació matrimonial equivocada. L'acció política servia sens dubte per a deixar endarrere uns anys tèrbols de la meva joventut. Mai no m'he deixat de demanar per quins motius vaig cedir a les insinuacions del pare i la mare. Hauria d'haver entès que no tenia sentit unir la meva vida a la de Joana Maria.

Els llargs viatges a París per a seguir de prop els esdeveniments que, setmana a setmana, ens feien copsar com s'anava modificant el que ahir semblava immutable. De la indiferència davant els problemes de les colònies es passava a admetre els delegats venguts de Santo Domingo, amb veu i vot en les deliberacions.

¿Arribarien a entendre els jacobins que els decrets favorables a la llibertat, la igualtat i la fraternitat també havien de ser útils per a l'alliberament de les col·lectivitats marginades, dels pobles i cultures aixafats per la tirania? Dones, pagesos, obrers, jueus, negres i gitanos... no eren persones, essers humans com els altres francesos? Els llunyans territoris de les Antilles, l'Índia o la Luisiana... no tenien dret a la independència talment com l'havien aconseguit els patriotes que seguiren George Washington i Thomas Jefferson?

Manuel Cortés pensava que si ara no aprofitàvem per a anar consolidar els fils de la conspiració, potser demà seria tard.

A París, les assemblees dels barris, els clubs dels jacobins, la Guàrdia Nacional, molts comandaments de l'exèrcit havien deixat de confiar en els partidaris de Danton.

Dies abans de la reunió de Baiona, Cortés, que just havia acabat d'arribar de París, ens explicà el miracle de l'abolició de l'esclavatge per part de la Convenció. Robespierre encapçalà el grup de diputats decidits a escoltar la voluntat del poble revoltat. Si la Convenció havia decretat la fi de tota reminiscència feudal, el predomini del clergat damunt el poble, ara es tractava d'aprofundir encara més en la Revolució.

Manuel Cortés ens contà com reeixiren a desemmascarar molts falsos revolucionaris, reialistes amagats en les fileres dels jacobins que van ser expulsats de les deliberacions de la Convenció. A partir d'aquell moment decisiu, es pogueren aprovar multitud de decrets favorables als pobles i la Nació. Els successius decrets eren aprovats per unanimitat amb el suport del poble que omplia tribunes i passadissos.

-Hauríeu d'haver vist l'arribada dels delegats de l'Assemblea de Santo Domingo -continuava Cortés. Recordau com, només fa unes setmanes, els diputats de la Gironde, al servei dels grans comerciants, enredaven el debat damunt l'abolició de l'esclavatge? En aquell temps que ara sembla tan llunyà, ni Robespierre s'atrevia a anomenar les coses pel seu nom. Els partidaris de Marat i Robespierre, per no emprar la paraula "esclau" s'estimaven més dir "persona no lliure". Per a no anar mai a la rel dels problemes, els subterfugis eren infinits.

-Tot això ha mudat d'un cop una vegada que la població armada, amb suport de l'exèrcit i la Guàrdia Nacional decidí acabar amb la ferotge especulació que enfonsava en la fam i la misèria la societat. Igualment es volia finir amb la injustícia de la desigualtat que establia el color de la pell. És el mateix que s'esdevé amb el dret al vot i a la lliure unió dels treballadors. Robespierre ha fet veure als patriotes la contradicció de declarar aptes només per a l'exercici de la llibertat aquells que tenen rendes o són ciutadans blancs. Si s'ha acabat amb l'aristocràcia dels títols, ara es tracta de ser conseqüent amb tot l'aprovat durant els anys de més fonda commoció: finir amb l'aristocràcia de la pell; abolir de forma definitiva l'esclavatge.

De verb encès, Manuel Cortés, emocionat encara pel que havia viscut a la capital, s'estengué en la descripció de l'entrada, acompanyats per la gentada, dels delegats de Santo Domingo a la sala de sessions de la Convenció.

Danton, els girondins, mai no havien volgut tractar la qüestió. Era un axioma; es donava per suposat que la Revolució no hauria d'anar més enllà d'un canvi de façana, mudar una mica el discurs oficial. És parlava i s'escrivia damunt els "Drets de l'home i del ciutadà" però alhora es barrava el pas a la possible unió dels treballadors. S'insistia en la llibertat assolida, però es decretava que calia tenir unes determinades rendes i propietats per a poder exercir el dret d'elegir els representants de la Nació. Era permès proclamar tota mena de drets teòrics sempre que no fossin efectius en la pràctica. I el més important: els tribuns i els efectius de la Guàrdia Nacional tenien el deure de defensar sempre i en tot moment la sagrada institució de la propietat privada. En aquest punt les coincidències entre les diverses faccions de convencionals enfrontades eren generals. La propietat privada, el que s'havia pogut rapinyar de l'aristocràcia i del clergat esdevenien els fonaments bàsics de la societat. Fonaments immutables, evidentment.

Ara tot havia de mudar. Amb els girondins descoberts, amb el general Dumouriez passat a les forces reialistes, ja no hi havia excusa per a mantenir els límits de la Revolució tancats dins del cercle on les forces de la reacció la volien mantenir.

Els diputats negres i mestissos foren rebuts enmig d'eixordadors aplaudiments, amb tots els membres de la Convenció dempeus. El president de la cambra els rebé amb una forta abraçada i davant els diputats, davant el poble que omplia sales i passadissos, demanà disculpes per a no haver estat receptius a un problema, el de l'esclavatge, que de no solucionar-se, podria enverinar tota l'obra realitzada per la Revolució fins el moment.

Lacroix, un amic de Robespierre, va ser l'encarregat de demanar, amb paraules ben senzilles i planeres l'abolició de l'estigma damunt el qual es fonamentava fins aleshores el benestar de l'home blanc.

Sentir Manuel Cortés era sentir Lacroix; tanta era la força que posava en la descripció dels esdeveniments. Lacroix digué:

-Propòs el decret següent, el qual, per a honra de la cambra, hauria de ser aprovat sense debat. El decret hauria de ser redactat amb aquestes paraules: La Convenció Nacional declara abolida l'esclavitud a les colònies. En conseqüència, a partir del dia d'avui, tots els homes i dones residents a les colònies, sense distinció pel color de la seva pell, seran considerats ciutadans francesos i gaudiran dels drets que garanteix la Constitució ".

Lax ens va fer reflexionar damunt les conseqüències de l'esdeveniment.

-No us imagineu que la dreta restarà tranquil·la amb l'aprovació del decret d'abolició de l'esclavatge. Els amics dels negrers no poden perdre, per les bones, els beneficis que representa la utilització dels quatre-cents mil esclaus de Santo Domingo, sense comptar amb els milers i milers d'existents a les altres colònies. A tot això hem d'afegir els més de tres-cents mil francesos que, amb jornals de fam, treballen en les indústries dependents de les colònies: indústries de teixits, refinació de sucre, elaboració de cacau i alcohols, construcció naval... Són negocis que depenen totalment del treball dels esclaus i que funcionen a ple rendiment a conseqüència precisament de l'existència de l'esclavatge. Abolir per decret l'esclavitud es confirmar llur mort com a classe.

Lax s'adreçà a nosaltres i ens demanà:

-Vosaltres, que estudiat una carrera, que heu llegit tants llibres, que teniu per mestres els enciclopedistes, que a Madrid o a París heu pogut parlar amb gent de la més diversa i amplia formació... heu vist mai en la història una classe amb desig de suïcidar-se voluntàriament? Vos puc assegurar que aquest fet no s'ha esdevingut mai en cap època ni en cap país. I no crec que els comerciants francesos siguin els primers en acceptar una disminució del poder econòmic i, de rebot, polític, per les bones.

-Els negociants saben que, amb la derogació de l'esclavitud, també podria derogar-se el decret que prohibeix les associacions obreres. Una França amb els treballadors organitzats, defensant els seus drets, no entra en el cap dels rics que fins ara han dirigit la Revolució. Més prest o més tard voldran que les coses continuen com sempre: els esclaus treballant de sol a sol en les plantacions de la seva propietat; sota el fuet dels capatassos, sotmesos a mil vexacions, a la mort si protesten, als més cruels turments; els treballadors francesos, sense drets, malgrat la xerrameca de la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat, sense poder organitzar-se, patint eternament sense poder albirar cap esperança concreta de millora o alliberament.

Les reflexions fetes per Lax abans de la reunió de Bayona, eren molt importants ja que tornaven a situar al centre dels nostres pensaments la inestabilitat de la situació política. Que ara, mercès a l'impuls donat pel poble, s'hagués pogut portar a la guillotina el rei, vèncer els prussians a Valmy, foragitar els girondins, decretar l'abolició de l'esclavitud, aconseguir un màxim i un mínim per al preu dels queviures més essencials per a la supervivència de la població, no volia dir que la marxa ascendent de la Revolució continuàs un dia rere l'altre.

Sempre havíem de tenir en compte la possibilitat d'un retorn de la contrarevolució. ¿Qui ens podia assegurar que les idees de Marat i Robespierre, que ara tenien tant de predicament entre el poble, no serien oblidades, enterrades sota tones de terra si demà un destacament militar, tot neutralitzant la força de les seccions, donàs un cop de mà i tancàs la presó o matàs els jacobins? Qui té el poder damunt la Guàrdia Nacional i els exèrcits de la República? Els generals es mantendran fidels al poble o s'estimaran més anar bastint-se un poder i benestar propis tot emprant per aquesta feina les baionetes dels soldats?

La conclusió a la que arribàvem era clara i senzilla: si els esdeveniments històrics havien aconseguit enviar al femer de la història aquells que, com a Danton, no volien donar suport els revolucionaris d'altres països, era qüestió de saber aprofitar aquella conjuntura. Els pobles només tenen una oportunitat cada cinc cents d'anys, i la Revolució de França ens obria, si ho sabíem aprofitar, les portes de la llibertat.

El nucli de la conspiració residiria, per tant, a Baiona i a Perpinyà. Des d'aquestes dues ciutats, els revolucionaris espanyols, catalans i d'altres nacions hauríem de coordinar les nostres accions amb l'exèrcit dels Pirineus que, havent aturat ja la temptativa de Carles IV d'ocupar el Rosselló, havia passat a l'ofensiva ocupant la Vall d'Aran i la Cerdanya. Era, doncs, molt previsible que la marxa de la guerra contribuís als nostres propòsits.

Érem en plena efervescència revolucionària. Els missatges provinents de tots els indrets de la tenebrosa Espanya borbònica i des de cada una de les nacions oprimides ens arribaven sense aturar. La propaganda que havíem estat enviant a l'interior era cada vegada més llegida i comentada malgrat la repressió. El nou general de l'exèrcit dels Pirineus, el jacobí Jacques Coquille-Dugommier, seguint les instruccions del Comitè de Salut Pública, posà a disposició dels exiliats espanyols dos comissaris enèrgics i decidits.

Jean Baptiste Milhaud i Pierre-Auguste de Soubrany eren membres de la Convenció i alhora fervents revolucionaris que, a més de voler acabar amb els borbons, entenien que la seguretat de la revolució francesa només podia aconseguir-se si es podia envoltar el seu país amb tota una sèrie de nacions germanes en les idees. Per això, sense gaire objeccions, decidiren donar un suport actiu a la nostra idea de república catalana.

Bernat Garasa, com de costum, fent públics davant nostre les seves prevencions, ens digué que no ens havíem de refiar massa d'aquest sobtat interès dels francesos per la llibertat dels pobles fronterers.

-Si no han donat llibertat a Occitània, a les nacions que ells també oprimeixen... com ens hauríem de refiar ara de la seva pretesa voluntat alliberadora? Ja està bé que aprofitem les circumstàncies en benefici propi; però confiar que ens regalaran la llibertat seria pecar de massa confiats. Catalunya és rica, no solament en potencial agrícola, sinó també en possibilitats mineres, comercials i industrials. ¿O pensau que els jacobins, per molt revolucionaris que puguin semblar aquests moments, no pensen en els avantatges estratègics que significa apropar al seu país una nació tan rica com la nostra? Ells saben a la perfecció que treballar conjunturalment per alliberar Catalunya aconsegueixen debilitar l'enemic espanyol amb el qual estan en guerra. És la nostra llibertat o el seu benefici el que cerquen?

No hi havia dubte que sabíem ben bé el que Garasa explicava. Teníem els mateixos dubtes Però no teníem altra alternativa que aprofitar la conjuntura per a consolidar la conspiració contra els borbons. La invasió de Catalunya per part de Jacques Coquille-Dugommier era el miracle llarg temps esperat que, si el sabíem aprofitar, ens obriria les portes de la llibertat.

Res més no ens importava en aquells moments decisius.

Ens hauríem d'acostumar a copsar a fons la dinàmica del control postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat, mitjançant la propaganda i l'ajut de determinats servils, fa creure que hi ha uns premis "més importants" que no uns altres. És una forma de control cultural. Si determinada camarilla controla aquells premis que socialment s'ha fet creure que "són importants" resultarà que "els altres", aquells que no són controlats pels comissaris i afins "no valen res". Tot plegat és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys trampes, en un premi considerat "inferior" que no pas en un dels que, diuen, serveixen per a "consagrar". Tothom pot entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia, per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat que no pas una guanyadora en el "Carles Riba" o en els "Octubre". I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més independent i amb menys control dels grups de pressió que no el del "Carles Riba" o el "Ramon Llull". (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí: un escriptor de combat (III)

En el llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire, una selecció de la poesia de les Illes feta pel professor Pere Rosselló Bover, els poemes de Miquel López Crespí han estat traduïts al francès per Jean Marie Barberà de la Université de Provence. Un llibre molt interessant que ens permet rellegir poemes de Rafael Jaume, Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera, Tomeu Fiol, Pere Orpí, Rafel Bordoy, Jaume Santandreu, Miquel Bauçà, Margarida Ballester, Guillem Cabrer, Antoni Marí Muñoz, Antoni Roca Pineda, Biel Florit, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Damià Huguet, Rafel Socias, Biel Mesquida, Josep Marí, Isidor Marí, Gustau Juan, Josep Albertí, Bernat Nadal, Damià Pons, Jean Serra, Joan Francesc López Casasnovas, Pere Gomila, Joan Perelló, Àngel Terrón, Ponç Pons, Damià Borràs, Miquel Cardell, Antoni Nadal, Andreu Vidal, Francesc Florit, Arnau Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares, Antoni Xumet, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Manel Marí, entre molts d'altres.

El Premi Internacional de Poesia Ciutat de Cáceres 2004 va ser lliurat a Miquel López Crespí per un jurat en el qual hi havia destacades personalitats de la cultura de l'estat espanyol. Les traduccions de Miquel López Crespí ja havien aconseguit importants èxits internacionals amb guardons a França (Premi de Poesia Antonio Machado), a Guadalajara (Premi Estatal de Narrativa "Camilo José Cela"), a Alacant (Premi Internacional de Poesia Miguel Hernández) i en molts d'altres indrets de l'estat. "Los espejos de la memoria", traducció del poemari Signes, serà presentat en la propera festa del llibre a Cáceres i també a l'Ateneu de Madrid. Amb la traducció de Signes i el premi que comporta, Miquel López Crespí es confirma com un dels poetes catalans més coneguts de l'actualitat.

A part dels premis internacionals de poesia obtinguts a l'estat espanyol i França, Miquel López Crespí ha guanyat recentment algunes de les convocatòries poètiques més importants dels Països Catalans. L'any 2001 guanyava el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó amb Cercle clos 2; el 2002 li era lliurat el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol" pel seu poemari Temps moderns 3, guardó atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicat en la collecció "Gabriel Ferrater"; el 2003 era guardonat amb el "Ciutat de Xàtiva" per la seva obra Lletra de batalla, que serà editada per l'Editorial Bromera del País Valencià. També l'any 2003, Miquel López Crespí va veure editada una antologia de la seva obra poètica titulada Antologia (1972-2002) 4, llibre que resumia més de trenta anys de fidelitat a la poesia.

-Els premis literaris. Quina és la teva opinió dels certàmens?

Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la de un senyor en particular.

Malgrat la consolidació d'una sèrie d'importants editorials nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. El control de determinades editorials i suplements de cultura de diaris i revistes per part de ben concretes camarilles i grups de pressió fa que, si no és amic d'aquestes colles, l'autor tengui problemes per a veure editada la seva obra. Sovint el premi literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d'emprar l'autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per controlar el "producte" que s'ha d'editar.

Per aprofundir en tota aquesta problemàtica dels premis literaris potser fos interessant reflexionar el que diu el poeta Ferran Lupescu en un recent llibre. Ferran Lupescu ens recorda la nostra recent història literària. Si abans, en temps del franquisme, ja teníem problemes per a publicar, per a aconseguir la normalització de la nostra cultura, després de la transició també sorgiren nous entrebancs per a l'escriptor crític, per a aquell que no acceptava les normes de les camarilles neoformalistes i, més endavant, també postmodernes, que començaren a controlar editorials, institucions, mitjans de comunicació.

Ens hauríem d'acostumar a copsar a fons la dinàmica del control postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat, mitjançant la propaganda i l'ajut de determinats servils, fa creure que hi ha uns premis "més importants" que no uns altres. És una forma de control cultural. Si determinada camarilla controla aquells premis que socialment s'ha fet creure que "són importants" resultarà que "els altres", aquells que no són controlats pels comissaris i afins "no valen res". Tot plegat és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys trampes, en un premi considerat "inferior" que no pas en un dels que, diuen, serveixen per a "consagrar". Tothom pot entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia, per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat que no pas una guanyadora en el "Carles Riba" o en els "Octubre". I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més independent i amb menys control dels grups de pressió que no el del "Carles Riba" o el "Ramon Llull".

És evident que la qualitat intrínseca d'una obra no es pot pas mesurar en funció del premi que ha guanyat; per a ésser més exactes: les obres guanyadores d'un premi "important" haurien de ser francament bones, però les guanyadores de premis "que no consagren" no tenen per què ser inferiors a aquelles.

Pel que fa referència al fals debat entre si preferim els premis a obra inèdita o a obra ja editada, consideram que no és per aquí on podem mirar de trobar solució al problema que ens ocupa.

No hi ha motius per a enfrontar aquesta dos sistemes per a provar de potenciar la nostra literatura i l'autor català. Normalment els partidaris de donar premis a l'obra ja publicada ho solen preferir per a consolidar el seu control sobre la "competència": el sorgiment de nous autors. Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Publicat en la revista l'Estel (15-VIII-05)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.

Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)

Contra comissaris i camarilles.

De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.

La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.

Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?

Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".

I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.

En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".

Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.

Miquel López Crespí

(26-I-05)

Negociacions i cultura

Per Guilem Frontera, escriptor

Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.

Diari de Balears (15-VI-07)

(vídeo Els Segadors) Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE". (Miquel López Crespí)

Viatge a Gandia – Homenatge a Gonçal Castelló

Preparant l’homenatge a l’escriptor Gonçal Castelló que organitza el CEIC-Alfons el Vell i la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Gandia. També hi col·labora el Centre Internacional de Gandia-Universitat de València, Càtedra Joan Fuster-Universitat de València, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Acció Cultural del País Valencià i l’Institut de les Lletres Catalanes. Els actes seran el disssabte, 13 de novembre de 2010 a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, passeig de Germanies núm. 13, de Gandia.

Aquestes jornades pretenen contribuir a què les persones que hi assiteixen milloren la coneixença de l’obra i el pensament de l’escriptor i advocat gandià Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003, i el món sociopolític i cultural que va viure.

Intervendran: Francesc Pérez Moragon amb la ponència “Gonçal Castelló i la València dels anys 1920-1939: Nueva Cultura”; Xavier Ferré, “Gonçal Castelló i el franquisme: anys 40-70”; Isabel-Clara Simó, “El Gonçal Castelló del Canigó i Els Quaderns de Gorg; Julián Garcia Candau, “Gonçal Castelló i la colla Tirant lo Blanc”; Miquel López Crespí, “Gonçal Castelló, la literatura i el compromís social i polític”; Josep Guia, “Gonçal Castelló i la qüestió nacional: els Països Catalans”; Àngel Velasco, presentació del llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, de Gonçal Castelló.

Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló

Per Miquel López Crespí, escriptor

Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.

Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.

València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novella crònica", i des d'aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.

Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.

Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.

La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.

Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.

Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".

No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.

Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).

La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.

No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!

Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.

A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.

La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.

Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).

Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novella. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d'un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l'autor no va poder veure editades en vida.

No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.

Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.

(vídeo Els Segadors) Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE". (Miquel López Crespí)

Viatge a Gandia – Homenatge a Gonçal Castelló

Preparant l’homenatge a l’escriptor Gonçal Castelló que organitza el CEIC-Alfons el Vell i la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Gandia. També hi col·labora el Centre Internacional de Gandia-Universitat de València, Càtedra Joan Fuster-Universitat de València, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Acció Cultural del País Valencià i l’Institut de les Lletres Catalanes. Els actes seran el disssabte, 13 de novembre de 2010 a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, passeig de Germanies núm. 13, de Gandia.

Aquestes jornades pretenen contribuir a què les persones que hi assiteixen milloren la coneixença de l’obra i el pensament de l’escriptor i advocat gandià Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003, i el món sociopolític i cultural que va viure.

Intervendran: Francesc Pérez Moragon amb la ponència “Gonçal Castelló i la València dels anys 1920-1939: Nueva Cultura”; Xavier Ferré, “Gonçal Castelló i el franquisme: anys 40-70”; Isabel-Clara Simó, “El Gonçal Castelló del Canigó i Els Quaderns de Gorg; Julián Garcia Candau, “Gonçal Castelló i la colla Tirant lo Blanc”; Miquel López Crespí, “Gonçal Castelló, la literatura i el compromís social i polític”; Josep Guia, “Gonçal Castelló i la qüestió nacional: els Països Catalans”; Àngel Velasco, presentació del llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, de Gonçal Castelló.

Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló

Per Miquel López Crespí, escriptor

Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.

Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.

València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novella crònica", i des d'aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.

Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.

Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.

La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.

Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.

Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".

No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.

Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).

La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.

No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!

Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.

A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.

La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.

Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).

Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novella. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d'un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l'autor no va poder veure editades en vida.

No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.

Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.

Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70

Alguns dels escriptors de la generació dels 70 som implicats de forma prou intensa en la consolidació de les primeres organitzacions antifeixistes de les Illes després de la derrota popular del 39. El compromís polític en la lluita contra la dictadura, l´estudi dels clàssics del socialisme, de l´anarquisme, del nacionalisme d´esquerra català, ens porta sovint a qüestionar molts dels dogmes establerts pels escriptors de l´Escola Mallorquina. Els punts de ruptura, estètics i ideològics, amb els hereus de Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, que s´havien accentuat fins el màxim en l´obra i l´actitud vital d´escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Blai Bonet, per citar només uns noms, augmenta fins a límits insospitats en els anys setanta.

A mitjans dels seixanta, després de les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim, som ben lluny de les concepcions dels seguidors de Maria Antònia Salvà, una part dels quals es d´un tarannà prou conservador i ben lluny de qualsevol implicació personal en organitzacions polítiques clandestines antifeixistes. La nostra presa de consciència catalanista i marxista neix amb la consolidació de l´Obra Cultural Balear (OCB), una de les iniciatives culturals més importants de la postguerra, sorgida per la voluntat del lingüista i editor Francesc de B. Moll. A partir de 1965-66 participam activament a les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i ànima de la dinamització cultural d´aleshores, Jaume Adrover. Sense por d´errar-nos es pot dir que les conferències fetes a la Casa Regional Catalana de Palma anaren bastint la nostra formació política i cultural. Aquells anys intensos, viscuts amb extrema passió, foren l´equivalent dels cursos universitaris de les generacions següents. Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. Ara ja no es tracta d’oposar-se a la repressió del règim des de la tertúlia d´una sala-menjador de casa benestant ciutadana, com havien fet alguns capppares de les nostres lletres; ara, recordem que som a començaments dels seixanta, la qüestió es implicar-se a fons en la lluita contra la dictadura franquista. Escriure i militar contra el feixisme són fets indestriables. Per això escrivim les nostres primeres obres, els llibres de narrativa i teatre que guanyarien el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, el Carles Arniches de teatre en català, a Alacant, el Llorenç Riber, alhora que participam en el combat directe contra el feixisme de forma contundent, i no solament com a corresponsals de les emissores antifranquistes. Son els anys de les sortides nocturnes per a fer pintades, de les repartides de fulls volanders, dels seminaris de marxisme clandestins, de la creació dels primers embrions d´organitzacions veïnals... Literatura, crítica literària, militància marxista, defensa de la cultura catalana, formen una unitat indissoluble, estretament lligada a tots els aspectes de la nostra vida personal.

Quan ho mires amb una certa perspectiva històrica, no arribes a entendre com teníem temps abastament per a tantes activitats culturals i polítiques: escriure a la premsa, bastir les inicials provatures literàries, donar suport als amics que pertanyien o volien pertànyer a la Nova Cançó... qui no recorda els viatges amb el pintor i cantautor Gerard Matas a Barcelona, quan cantava poetes mallorquins a la Cova del Drac! Els recitals amb Guillem d´Efak; fer de taxista de Joan Manuel Serrat quan encara era desconegut, i venia a fer algun recital a Mallorca. I, quan el Govern Civil prohibia els recitals de la Nova Cançó, portar Jaume Armella i els amics venguts de Barcelona als pisos clandestins on cantaven per a grups reduïts de persones, sempre d´amagat de la policia política. Xerrar amb Joan Ramon Bonet al baret que tenia en el Passeig Marítim. Miquel Bauçà, silenciós sempre, escoltava sense dir mai res, reconcentrat en no sabíem quins estranys pensaments. Són els anys inicials de Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Guillem d´Efak, Gerard Matas, Antoni Parera Fons, Jaume Sureda... Antoni Catany inicia les seves experiències fotogràfiques i ens mostra els primers i innovadors treballs. Repartir la propaganda per convidar la gent a anar als recitals de Raimon al Cine Born; donar suport a les activitats del Cine Club Universitari que havien muntat Antoni Figuera i Francesc Llinàs; discussions i projeccions de cinema revolucionari a casa de Vicenç Mates... També amb l´amic Vicenç Matas, que tenia un projector portàtil, anar a pobles per a mostrar, d´amagat, documentals sobre la guerra del Vietnam; comentar els discs de cançons revolucionàries que ens arribaven de París, Espanya o Amèrica Llatina. Amb Pere Noguera i Bernat Homar, que tenien grups de teatre experimental, fer llargues xerrades damunt Peter Weiss, Bertold Brecht, Ricard Salvat, Pirandello, Piscator, Meyerhold, Samuel Beckett, Arthur Adamov...

De la represa cultural de la postguerra i de l´evolució de la cultura i la literatura catalana a Mallorca en podem trobar una bona introducció en els llibres de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2004) i Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997).

Miquel López Crespí