Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià)- (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració)-

APROFITAR EL MOMENT)-

La conspiració trobava cada dia més i mes col·laboradors. No ens podíem queixar. Els desastres de la Cort, la influència cada vegada més poderosa de les idees de la Il·lustració, el poder que exercien les notícies procedents de França, anaven fent el seu treball. Ara es tractava de dotar d'una mínima estructura organitzativa tot el que feinejava, dispers, al nord dels Pirineus i, talment el capità d'artilleria que dirigeix el tir dels canons contra un objectiu concret, aconseguir que la feina que s'havia iniciat a Baiona contribuís a crear les condicions necessàries per a l 'èxit dels nostres propòsits.

A mesura que passaven els dies i la Revolució s'anava consolidant, també podíem comprovar com les idees de Joan Pons eren les més encertades. Els exiliats, els germans de les lògies que havíem anat a França per fermar la col·laboració entre els francesos i aquells que conspiràvem a l'interior, trobàvem més i més amics i comprensió.

A Madrid o a Mallorca, sols, sense cap mena de suport, ens hauríem enfonsat en la impotència, enmig de la indiferència general. Ens ho havien dit a París, en una reunió de la lògia L'Aurore, després de l'empresonament de la família reial:

-Heu d'aprofitar el moment. Sols, aïllats, podreu fer molt poc. Fixau-vos en el que heu aconseguit fins ara mateix. Malgrat l'heroisme dels que han contribuït que entrassin a Espanya les traduccions de la Declaració de drets de l'home i del ciutadà, la Inquisició, les disposicions del govern, han aconseguit neutralitzat aquesta tasca tan meritòria. Nosaltres pensam que no s'ha de desaprofitar cap oportunitat per acabar amb l'opressió. Potser en algun moment no us agradarà l'orientació que agafa la Convenció. En teniu tot el dret. Les vostres circumstàncies polítiques són diferents de les nostres. Però seria imperdonable que no aprofiteu d'augmentar de mil a deu mil els textos que es poden introduir a Espanya.

Era una opinió ben assenyada i ningú no la va discutir.

Malgrat les deficiències de la nostra incipient conspiració, ja sabíem, per les informacions que ens anaven arribant de l'interior, que els llibres i traduccions que fèiem arribar als més diversos estaments de la societat anaven fent el seu efecte. Abans de l'expulsió dels comerciants francesos, dels residents d'origen francès que no acceptaven el jurament d'obediència al rei d'Espanya, sabíem, casi dia per dia, on hi havia hagut empresonaments de patriotes entestats a la difusió de les idees i notícies de la Revolució. Si només feia uns anys la tasca essencial era introduir al país les obres prohibides de Voltaire, Diderot, Rousseau o D'Alembert, alguns volums de l'Enciclopèdia, ara, amb l'assalt de la Bastilla i la prohibició de tota notícia procedent de França, el més important era fer arribar a la major quantitat possible de gent el relat verídic del que s'esdevenia a París i altres indrets de la nació veïna. Era d'importància cabdal fer arribar a tots els nostres contactes els decrets de la Convenció, la informació de la supressió dels privilegis de l'aristocràcia i el clergat, la Constitució de la República.

Estàvem ben assabentats de tot el que s'esdevenia a qualsevol poble o ciutat d'Espanya i de les colònies. Els contactes amb germans de les lògies situats en altes esferes del poder, ben a prop del rei, de Godoy, del comte d'Aranda, de Cabarrús, de Jovellanos, palesaven com, a poc a poc, la feina feta fins el moment actuava com l'efecte lent però segur d'un verí letal. Teníem accés a alguns informes secrets del Sant Ofici. A Baiona, a París, a Perpinyà, aquests documents aconseguits dificultosament eren estudiats a fons i representaven el millor aliment per al nostre esperit. La Inquisició, inquieta, informava cada dia a Floridablanca dels discursos trobats a Logronyo, Barcelona, Salamanca, Sevilla... No hi havia ciutat o regió que no hagués rebut el contagi de la feina de Marchena i Magdalena Mateu.

Ara es tractava de reforçar, amb la nostra contribució i la dels agents i comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública, el que anaven fet Marchena, Magdalena Mateu, el batle de Baiona i els altres germans implicats en la conspiració. La nostra presència activa vora la frontera serviria per reforçar encara més la seva tasca.

Jean-Pierre Basterrèche, el batle de Baiona, ens ajudà moltíssim. Ens posà en contacte amb conspiradors de la vàlua de Vicente María de Santiago, l'home que ja d'estudiant havia contribuït a desvetlar les consciències dels estudiants de València i, com a professor, va fer que alguns sacerdots del seminari de Bergara s'orientassin per la il·lustració. La Inquisició prohibí el seu famós opuscle Cartas de un galeote a los libertos.

La conspiració trobava cada dia més i mes col·laboradors. No ens podíem queixar. Els desastres de la Cort, la influència cada vegada més poderosa de les idees de la Il·lustració, el poder que exercien les notícies procedents de França, anaven fent el seu treball. Ara es tractava de dotar d'una mínima estructura organitzativa tot el que feinejava, dispers, al nord dels Pirineus i, talment el capità d'artilleria que dirigeix el tir dels canons contra un objectiu concret, aconseguir que la feina que s'havia iniciat a Baiona contribuís a crear les condicions necessàries per a l 'èxit dels nostres propòsits.

Tot s'avançà inesperadament.

De cop i volta, vençuda la resistència de Danton al decret d'ajut als exiliats d'altres països, la República, que havia declarat la guerra a Carles IV, dedicà més diners a la consolidació de diversos "comitès espanyols".

Un dia de març, dos dies exactes després de l'execució de Lluís XVI, Basterrèche ens reuní a la casa de la vila. El Comitè de Salut Pública, en el qual hi havia Marat i Robespierre entre molts d'altres revolucionaris decidits, apressava els jacobins de les regions frontereres amb Espanya a donar tot el suport possible als exiliats.

A la fi es començava a veure la claror de bon de veres! Sota l'impuls del poble de París, els nous governants volien fer avançar el carro de la història empantanat fins llavors en el fang dels dubtes i el doble joc dels amics de Danton.

La feina de Marat havia estat efectiva. Ara compreníem ben bé per què havien provat de silenciar L'Ami du peuple. La dreta sabia qui li feia mal i qui era un espantall sense importància.

Marat els havia segat l'herba de sota els peus!

A la reunió hi érem tots els que ja feia anys que provàvem d'introduir el material que contribuís a crear les condicions per a la insurrecció.

La situació política, d'ençà l'execució de Lluís XVI, havia mudat de forma ostensible. Molts diputats volien fer anar marxa enrere a les rodes de la història.

Arreu es comentava l'aliança existent entre el general Dumouriez, màxim representant militar de la Convenció, i les forces de la contrarevolució. Foren els districtes armats de París els que primer controlaren i després foragitaren del poder els col·laboracionistes.

Sentíem que era arribat el moment dels exiliats.

Per primera volta d'ençà del 1789, els diputats de la Convenció entenien l'ajut que podia reportar a la Revolució que aquesta s'entengués com una onada inaturable per tots els països que envoltaven França.

A la reunió de Baiona es formaren els Comités espagnols d'instrucción publique. Es decidí ampliar i consolidar els ja existents: el de Perpinyà i el mateix de Baiona, que des de sempre havia funcionat amb el suport efectiu de Basterrèche. Lebrun, que sempre havia mantengut unes relacions excel·lents amb els girondins, es veia impulsat a marxar endavant, ja que si no ho feia altres responsables ministerials i nous comissaris agafarien la iniciativa. La guillotina començava a funcionar a París i molts d'altres indrets. Els clubs jacobins, diferents unitats de l'exèrcit, les seccions de la capital de França, havien arribat a la conclusió que sense una acció decidida en defensa de la Revolució aquesta seria destruïda per la combinació de la reacció interior i exterior. En cas d'arribar queixes verídiques, amb proves abastament, el Comitè de Salut Pública, els organismes de seguretat, no trigarien a ser severs amb el responsable o responsables de qualsevol defalliment o malifeta. Lebrun i els seus col·laboradors ho sabien i, perquè ho sabien, procuraven ser diligents.

La conspiració per a ensorrar el nefast poder dels borbons espanyols anava cobrant forma! Deixava de ser un somni de quatre advocats, del grup d'antics estudiants de Madrid, de les lògies de Barcelona, València i Palma, per a encarnar-se en més i més homes i dones decidits a l'acció.

Comprovàvem que els viatges a França, l'estreta relació que manteníem amb els membres de les lògies, el contacte amb Marat, Robespierre, Hèbert, Sade, Chaumette, Babeuf i Saint Just, ens havien obert moltes portes. El grup d'espanyols residents a Baiona i Perpinyà ja no érem uns desconeguts, uns somiatruites com ens tenien considerats feia uns anys. Ara, amb la Revolució en perill, amb la llibertat amenaçada, els màxims responsables del Comitè de Salvació Pública començaven a entendre que sense donar suport a la gent que lluitava contra la tirania, França es tornaria a enfonsar en el pantà de la reacció i el feudalisme.

Decidírem dividir el grup de París per a rendibilitzar més les nostres forces.

Sebastià Andrés, Manuel Cortés, José Marchena, Magdalena Mateu i jo mateix restaríem a Baiona, anant i venint de París, fent entrades d'amagat a Espanya, i ens encarregaríem dels contactes amb els agents que repartien els escrits al País Basc, Astúries, Galícia i Navarra. Bernat Garasa, Joan Pons, Lluís García i Miguel Rubín de Celis anirien a Perpinyà. Si aconseguíem implicar més exiliats podríem donar suport als germans de Marsella. Cada grup rebria diners abastament per al seu sosteniment i alhora per a pagar les despeses d'impremta, traduccions i viatges. Actuaríem de forma coordinada amb el comandament general de l'exèrcit dels Pirineus i, com havíem acordat, es prioritzaria la propaganda que animàs a crear una República Catalana.

A la pagesia, fins i tot entre els sectors benestants del comerç català, hi eren ben presents les lleis contra Catalunya decretades pel rei Felip V, d'infausta memòria. L'odi contra l'administració espanyola i els botiflers no havia disminuït mai d'intensitat. La ràbia covava en el cor dels patriotes catalans anunciant l'albada d'una gran nació ressurgent. Tot ens indicava que era el moment oportú per a donar cohesió i un objectiu concret a aquesta ràbia acumulada a través dels segles.

Però en arribar a aquest punt sorgien de nou els dubtes acostumats. ¿Era simple tàctica per a sortir d'una situació difícil per als jacobins, o Robespierre sentia de veritat la necessitat de contribuir a l'alliberament de les nacions oprimides? En el nostre anar i venir per França havíem vist i sentit moltes argumentacions, fets concrets, que no ens agradaven. El menyspreu envers llengües altres que el francès artificial que parlaven els advocats i professors parisencs. La superioritat indignant d'aquests mestres d'anar per casa, per molt republicans que fossin, en definir la parla dels bretons o la llengua d’oc com a patois, unes llengües de gent inculta i illetrada. Cap respecte pel savoià, pel provençal o pel gascó, que nosaltres trobàvem llengües vives, d'una riquesa sorprenent, i amb la qual els pobles oprimits pel centralisme borbònic havien viscut sempre.

Els dubtes altra volta, just quan el fruit de la conspiració semblava a l'abast de la mà.

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)

Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".

Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)