Miquel López Crespí - Memòria històrica

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Una conversa amb Emili Darder

Per a la gent d’ordre, els sectors benestants de la societat, el “món millor” dels socialistes i comunistes era el triomf de les masses incultes, la victòria de l’insuportable esperit de chaffeur que tant em sublevava. Saber llegir i escriure per a poder llegir Marx, Rousseau i Remarque? Per quins motius un porqueret, una criadeta haurien de voler saber tant? Quin profit podrien treure els jornalers de les meves terres de saber qui havien estat Marat i Robespierre, a França; Espartac i els Grac, a Roma; Joanot Colom i Joan Crespí a Mallorca; Bravo, Padilla i Maldonado a Castella? Per a imitar-los, per a organitzar noves revoltes contra els senyors i portar més desgràcies a l’illa? Els serviria de res, els solucionaria cap problema concret omplir-se el cap amb les falses esperances que escampaven els esquerrans?

Després de la revolta d’Astúries la situació es començà a complicar. Encara no podia creure que els dirigents republicans, els maçons i socialistes que patíem, ens poguessin portar, com va fer Kerenski a la Rússia del disset, al comunisme asiàtic, al salvatgisme dels incontrolats que volien implantar “sa Repartidora” i posar la gent a treballar. Quin ensurt, el punt de la constitució que proclamava que “España és una República de trabajadores”! Metges, advocats, periodistes, sacerdots, funcionaris de seguida ens imaginàrem segant el blat de sol a sol, treballant a la fondària de les mines, fermats al torn d’una fàbrica.

L'anarquia començava a regnar arreu.

Hi havia hagut les primeres cremades d’esglésies. Després d’aquell desfici la situació semblà que es calmava. Però després, sense cap mena d’interrupció, arribaren els assalts als cortijos d’Andalusia i Extremadura, les vagues proclamant el comunisme llibertari. La deriva extremista impulsada per Manuel Azaña ja no tenia res a veure amb la idea que m’havia fet del canvi de règim. La dictadura de Primo de Rivera havia naufragat i la Monarquia estava completament desacreditada perquè Alfons XIII cometé l’error d’identificar-se amb el dictador.

La situació esdevenia preocupant. L’anarquia desacreditava el Govern i cada vegada sortien a la palestra sectors radicals que no respectaven la llei. De bon començament imaginava que, en cas d’empitjorar les coses, amb la detenció dels més exaltats, amb uns escarments exemplars, es podria deturar l’onada de vulgaritat que tot ho omplia. El desordre et llevava l’alegria de viure, la serenor i la calma dels temps antics quan tothom sabia, ja des del naixement, quin era el seu lloc en el món i cap núvol de tempesta feia presagiar els terratrèmols que, ara, apropant-nos al trenta-sis, s’albiraven en el firmament.

Com en temps de la Setmana Tràgica, novament les barricades barraven el pas als vianants i el fum dels convents incendiats per les masses es confonia amb el de les fàbriques congriant un estrany univers que podria amagar per sempre la llum esplendent de la Mediterrània. Lerroux seria capaç de redreçar la situació? Hi vaig confiar una llarga temporada. Crec que el vaig anar a votar. Encara no ho havia donat tot per perdut. En la pitjor de les hipòtesis pensava que, talment com s’esdevengué a Astúries, els demagogs que omplien les Corts i les institucions públiques podrien fer perdre l’enteniment a petits sectors de la societat. Però mai a la societat sencera. No veia factible encara el cop d’estat marxista i anarquista del que parlava sovint Miquel, el germà. Li deia que ens havíem de tranquil•litzar, que Zayas exagerava els perills. Potser la victòria del Front Popular el febrer del trenta-sis ens fes perdre la capacitat de raonar serenament i veiéssim conspiracions maçoniques allà on només hi havia l’esperança dels pobres per aconseguir un món millor.

Quan Zayas sentia la frase “un món millor”, posava la mà a la pistola que sempre duia amagada a l’americana.

-No em poseu nerviós! “Un món millor”, “la terra serà el paradís de la humanitat” són algunes de les ximpleries que empren els comunistes per enganyar la gent. Tots els problemes que tenim, la decadència d’Espanya, les vagues que porten al desastre l’economia, són producte dels agitadors d’esquerra. Amb quatre frases fetes són capaços de fer malbé empreses que costà segles aixecar.

Al cap d’una estona, en haver-se tranquil•litzat, afegia, ja més calmat:

-La República ha accentuat la manca de respecte vers els propietaris. Qualsevol ganàpia pensa que, si guanyen els seus, el negoci serà dels empleats. Ens cal un govern com el que tenen a Itàlia i Alemanya. Amb un bon escarment, tot restaria arreglat en uns dies. A cap d’aquestes dues grans nacions els sindicats han pogut enfrontar-se amb la policia, amb l’exèrcit. No torneu a parlar-me mai més d’”un món millor”. Sembla que escolt Aurora Picornell en un dels seus mítings, predicant la Revolució a la Casa del Poble!

Vivíem en un estat d’excitació constant. Sabíem que els militars conspiraven a les casernes, que els falangistes feien pràctiques de tir per les pinedes de Son Serra i la Vileta. La premsa informava d’incidents entre els homes de Zayas i els esquerrans. L’ambient començava a ser irrespirable.

Era curiós. Zayas i Ives, el fill de Georges Bernanos, coincidien en el rebuig a frases tan senzilles: “Un món millor”.

I què significava per a nosaltres que els desvalguts poguessin assolir un món millor?

Era evident que sabíem ben bé què volien els pobres.

El paradís somniat pels toixarruts eren les escoles, els hospitals, els dies de vacances que Emili Darder, Alexandre Jaume, els socialistes de Mallorca deien que mereixen els treballadors. Discursos, escrits, assenyades conferències, mítings plens de passió contra els “explotadors”, anaven creant les condicions del que s’esdevendria ben aviat.

La República es distingí per una completa incapacitat de crear. Destruïa, però no construïa res. L’Església, bé o malament, creà una civilització.

Per a la gent d’ordre, els sectors benestants de la societat, el “món millor” dels socialistes i comunistes era el triomf de les masses incultes, la victòria de l’insuportable esperit de chaffeur que tant em sublevava. Saber llegir i escriure per a poder llegir Marx, Rousseau i Remarque? Per quins motius un porqueret, una criadeta haurien de voler saber tant? Quin profit podrien treure els jornalers de les meves terres de saber qui havien estat Marat i Robespierre, a França; Espartac i els Grac, a Roma; Joanot Colom i Joan Crespí a Mallorca; Bravo, Padilla i Maldonado a Castella? Per a imitar-los, per a organitzar noves revoltes contra els senyors i portar més desgràcies a l’illa? Els serviria de res, els solucionaria cap problema concret omplir-se el cap amb les falses esperances que escampaven els esquerrans?

No tenia sentit. El saber sempre ha estat privilegi d’uns quants elegits, de la gent amb sensibilitat, de les races portadores de la civilització. Com podem comparar els negres d’Abissínia que els missioners italians ensenyen a resar amb els alumnes d’una universitat alemanya o anglesa? De què serviria alfabetitzar els indis de Guatemala, els morts de fam de Calcuta o Xangai? Ni la Xina ni els indis d’Amèrica Llatina dirigiran el món. Molt manco els negres del Senegal i el Congo!

Emili Darder no ho va entendre mai. La idea del bon salvatge de Rousseau el dominava. Volia fer escoles per als al•lots de les barriades suburbials. S’emocionà amb les primeres escoles rurals bastides per la República.

-Finalment els fills dels pagesos podran anar a escola! El Govern bastirà col•legis en els indrets més allunyats, enmig del camp. Es tracta d’apropar el saber al poble. Que el mestre vagi a l’indret on el necessiten.

Parlava amb ell mateix, emocionat, sense parar esment que jo havia marxat. Emili Darder i l’amor al poble. Com aquell boig de Tolstoi, ben igual que els nihilistes russos del segle dinou. “Anar al poble”, deien els predecessors dels bolxevics. La follia de voler que tothom sapigués llegir i escriure. El mite del llibre, de les biblioteques, de l’ensenyament públic i gratuït per a tothom!

Trastocar els costums establerts pels segles. De què serviria un ensenyament laic donat per quatre mestres d’escola morts de fam que, sense cap mena de dubte, ensenyarien una història trucada, els tòpics de la llegenda negra, la maldat de l’església i els borbons, als alumnes? Escèptic, volterià des dels meus anys d’estudiant, mai no em vaig considerar un beat de sagristia. Entenia el catolicisme com un instrument per a conservar certes tradicions que s’anaven extingint amb els avenços d’això tan abstracte que anomenaven “progrés”.

No m’agradaven certs aspectes de l’església, la covardia dels anys trenta en no denunciar com pertocava uns governs republicans que anaven derivant vers el desordre. Ho digueren més d’una vegada Gil Robles i José Calvo Sotelo des de la tribuna parlamentària. Quan esclatà la guerra, bisbes i sacerdots cercaren refugi a recer de Franco. I tot varen ser carreres per quedar bé davant les noves autoritats. Les presses per signar la carta col•lectiva dels bisbes espanyols dirigida a tots els catòlics del món. Vaig parlar de la covardia del clergat per Ràdio Mallorca, i sé que la xerrada radiofònica no va agradar gaire al bisbe Miralles.

No podia amagar els meus sentiments. Era el que sentia i així ho vaig dir.

La covardia de la jerarquia eclesiàstica! Ben cert que sense el valor de militars i falangistes haguéssim entrat en un camí de disgregació social, de socialisme exacerbat que hauria actuat com potent àcid corrosiu contra tot el que ens lligava a la civilització.

Una cosa era que no m’agradassin certs aspectes del comportament del clergat i una altra que no reconegués els valors essencials del cristianisme en la conservació del que és essencial en les societats civilitzades. El paper de la religió és importantíssim com a ètica del viure. Sempre vaig considerar que el catolicisme aporta una escala de valors a la gent. Encara podem veure en els pobles petits, més lligats a la tradició que les ciutats, com la gent respecta una normativa moral perquè la religió ho estableix, no tan sols per la simple coacció. Fins i tot la Revolució Francesa i les teories del Contracte social de Rousseau són fruit de l’igualitarisme cristià.

Educar les masses com volia gent ben intencionada com Emili Darder? I, tanmateix, si sabessin llegir, si sabessin la història de les Germanies, els “crims” de la Inquisició, com deien els anticlericals més radicals... en treurien cap profit? Els mestres i professors que canviaven la història, els falsejadors, aquells que deien que nosaltres érem catalans, que el poble vulgar té dret a la revolta, els admiradors del general Washington i de La Fayette, els que exaltaven la bonior dels decrets del Comitè de Salvació Pública, els inventors de la guillotina... explicaran als ximples com acaben totes les revolucions, les provatures de mudar el destí immutable de països i persones? Contaran que els vencedors sempre han penjat i esquarterat qui s’ha deixat portar per la bogeria de l’igualitarisme? I, en cas de triomfar momentàniament una revolta d’aquest tipus, triomf sempre efímer i provisional... diran als seus crèduls seguidors que posteriorment els vencedors es maten entre ells com s’ha esdevengut a Rússia? No hem constatat com Stalin s’ha desfet dels que feren la revolució amb ell, com va passar a França, quan Robespierre i els jacobins feren executar els girondins? Els explicaran que, posteriorment, els jacobins els mataren i les idees igualitàries del noranta-tres foren esborrades pels decrets, a vegades genials, de Napoleó? En trauran les conclusions adients, és a dir, la inutilitat dels canvis socials, revoltes i revolucions?

Una vegada li vaig explicar tot això a Emili Darder, just quan l’anomenaren batle de Palma. Record que em mirà somrient.

-Salvador... per què em fas aquestes preguntes? Ens coneixem de fa molts d’anys. O no recordes que estudiàvem junts a l’Institut Balear? Aleshores teníem dotze anys! Com ha passat el temps! Recordes els companys? En temps del recreo, al pati, amb la teva colla d’amiguets em perseguies a mi, a Guillem Colom, a Bartomeu Fortesa... Aleshores ja discutíem sobre l’existència de Déu i la creació de l’univers, de la veritat o mentida que pogués haver-hi en la religió. Sempre opinaves el contrari que nosaltres. Aleshores ja estàvem en camps oposats. Tu no creus en res, Salvador. Només penses en tu mateix i en els avantatges que et pugui donar una bona situació social. Ja t’ho vaig dir el dia de la presentació de Brisas. Ets un cínic i sempre ho seràs. Oposes sofismes barats a les necessitats concretes que tenen els homes. Sí, ja sé que em consideres un utòpic, perdut sense remei. Però no puc acceptar la visió que tens sobre la impossibilitat de mudar el destí de la humanitat, aquesta creença reaccionària que et domina de pensar que les societats no poden canviar mai. I, si canvien, és per a empitjorar! Quantes vegades no ho has escrit en El Día!

L’utopisme d’Emili Darder! I tanmateix, qui li va agrair el que va fer per Palma? Els dispensaris a les barriades, el millorament de les escoles, cercar feina per als aturats... El mataren el trenta-set, assegut a una pedra perquè no s’aguantava dret. Després de matar-lo, gent que havia anat a veure l’execució anà a prendre xocolata amb ensaïmades.

I Emili Darder no volia creure en la maldat innata de la humanitat!

Trist final per a un idealista de bon cor!

Voler ajudar els desvalguts per acabar així. Quin sentit té tot plegat?

Ben cert que Darder encertava quan em definí com a un cínic.

Realment no sé què és pitjor: si ser cínic, no creure en res o deixar-te portar per la follia de l’utopisme. Jo mai no he cregut que el món i les persones puguin mudar. I he estat conseqüent amb aquestes idees durant tota la meva vida.

Si els ganàpies que volen canviar el món sapiguessin com acaben les provatures socials potser no somniarien en paradisos imaginaris, en cels inexistents, en follies igualitàries que són fum espès, la boira que encega els ulls dels desgraciats que tenen la necessitat de creure en una justícia imaginària damunt la terra.

Com explicar, fer-los entendre que només existeixen els paradisos perduts, el record del que hem viscut en l’època daurada de la infantesa?

Si l’home pogués crear un món ideal es trobaria amb la gran tragèdia de morir i haver d’abandonar el paradís terrenal. Val més que el món tengui algunes penúries i puguem somniar ser feliços a l’altra vida. Això ajuda a passar el drama de morir.

Per quins motius la gent no es conformava amb el que tenia? Quin era l’origen de la mort de la Mallorca que jo coneixia, la bellesa d’un temps sense cotxes, sense les presses del món modern, quan podies anar pel carrer segur que tot romandria com en èpoques immemorials? En el fons, n’era ben conscient, estimava aquella illa que, amb les fàbriques, l’arribada del tren, els camions i els automòbils havia perdut definitivament la calma proverbial. Què fer per recuperar la forma de vida de començaments de segle, la bellesa de l’antigor? Joan Alomar, Miquel Àngel Colomar, Ernest M. Dethorey, talment els futuristes italians, deien sovint -imagín que per a espantar-me- que hi havia més bellesa en l’alumini i l’acer dels avions, locomotores i automòbils que no pas en un quadre de Ticià o Botticelli. Jo també hi vaig caure, per un temps, en la trampa de la modernitat. Era abans de la guerra, quan dirigia Brisas i m’agradava qualsevol cosa que espantàs el tancat món cultural que m’envoltava. Signar manifests a favor de l’arquitectura de le Corbussier! Potser moltes d’aquelles idees en contra del ruralisme que dominava arreu eren influïdes per les meves visites a l’Ateneo que dirigia José M. Eyaralar. Els de l’Ateneo eren liberals, però oposats al socialisme i al comunisme. Volien ser cultes, dialèctics, socràtics. Representaven la ciutadania contra el ruralisme. I miraven amb mals ulls la gent de La Nostra Terra.

Eyaralar sempre deia que la civilització eren les fàbriques i les màquines. Per al grupet de La Nostra Terra ho eren el camp i els arbres.

Qui m’hauria d’haver dit que, amb el pas dels anys, bona part de la meva obra literària estaria bastida damunt l’enyorança d´un món en vies d’extinció!

Hauria pogut escriure Les fures sense sentir aquella profunda enyorança pel món esvanit de la infantesa? Una enyorança del camp i els arbres, per la societat que volien preservar els amics de Miquel Ferrà. Les fures i el record de Xim, el ferrer del poble. L’home xalest i rialler que m’ensenyà a nedar dins un immens safareig que per a mi era la mar inabastable. I el misteri de les filles del metge, recloses a casa seva, sempre a les fosques, sense sortir quasi mai al carrer.

Però en les nits de disbauxa amb Emilia Bernal i Eva Tay, no pensava encara en l’arcàdia feliç de la meva infantesa. No era arribat el moment de recordar, de sentir que el teu univers s’ensorra irremeiablement, sense que puguis fer-hi res.

Quin és el moment exacte en el qual el narrador s’adona que la vida s’ha esvanit?

Si fóssim conscients d’aquest instant podríem datar amb exactitud matemàtica el moment en el qual neix el novel•lista.

Però som en els mesos que precediren la guerra. Aleshores es tractava d’escriure acudits graciosos i intranscendents –en castellà!- per a la meva revista... Podia existir res que pogués molestar més els fidels seguidors d’Aina Cohen? Record aquells anys amb enyorança. Malgrat els desastres de la República, per a mi va ser una època amable on predominava la lleugeresa en el viure. L’humor i la ironia omplien de goig les nostres xerrades culturals mentre contemplàvem com els velers entraven a la badia i en tornaven a sortir i els grans vapors portaven els primers grups de turistes. La despreocupació dels anys vint i trenta que mai no tornarà! Enyor dels coktail-partys als hotels de Palma, les nits amb les dones que vaig pensar que estimava. Una mentida més, com totes les que he escrit durant la meva vida. Somnis evanescents d’una època remota que els fets posteriors al divuit de juliol esborraren per sempre més.

Quan començà a morir la Mallorca que ens alletà d’infants? En quin moment em vaig adonar que aquell ja no era el meu món i que unes estranyes circumstàncies, uns déus no propicis l’havien esborrat definitivament?

Un dia vaig obrir els ulls i vaig copsar, esgarrifat, que la ciutat era curulla de xemeneies. El fum embrutava les nobles parets de la Seu, la Llotja, l’església de Sant Francesc, els casals senyorials del meu carrer. Arreu, el xiscle espaventós de les sirenes es mesclava amb el venerable so de les campanes del barri antic i amenaçava fer-les callar. Com si existís una forta pugna entre els campanars i les xemeneies fabrils. Ben igual que si s’hagués congriat un agre debat entre dos universos antagònics, els mateixos que ens enfrontaríem, cara a cara, sense pietat, el trenta-sis.

L’udolar de les sirenes em despertava de matinada i em mantenia desvetllat, sense poder tornar a agafar el son que havia perdut definitivament. Què tenien a veure els obrers i obreres de Santa Catalina i el Molinar, entrant a primera hora a les grans naus industrials, amb el berenar dins la senalla i el pamflet socialista i comunista en la butxaca, amb els pagesos de la meva infantesa, sempre cap baix, drets, hieràtics, amb por als senyors, treballant de sol a sol sense protestar mai, sense gosar mirar el senyor de fit a fit? Mallorca havia sobreviscut, segle rere segle, vencent revoltes i epidèmies, invasions de pirates i males administracions, reconcentrada en ella mateixa, aferrada als vells costums, a la manera de ser d’una època on tothom sabia romandre al lloc que li pertocava, lluny de l’actual mossoneria.

Les fàbriques, el soroll estrident dels motors, el fum, la carbonissa dels trens, el xiscle metàl•lic dels tramvies circulant, talment monstruosos animals mecànics, pels carrers abans tranquils d´una adormida ciutat provinciana. Quin canvi de paisatge! El tren, carregat de productes del camp, travessava Palma fins arribar al Port. Els nous rics, gent que fa uns anys el Círculo Mallorquín no hauria volgut ni com a porters, passejaven orgullosos els cotxes d’importació fent sonar els clàxons rabiosament. Arreu la mossoneria, les ànsies de figurar de personatges enriquits amb la guerra d’Àfrica, amb l’exportació d’oli i llegums, pegant colzades per ocupar una llotja al Teatre Principal. On refugiar-nos quan tot siguin cotxes circulant pel carrer, obrers i obreres canviant les lleis amb el seu vot, decretant el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd en la nostra existència?

Què podrien pintar els artistes del futur, que podrien crear Cerdà, Nadal? Si la rebel•lió de les masses, talment com opinava Ortega y Gasset, continuava i s’afermava... no desapareixeria el mateix concepte d’art? Pintar la brutor? Seria el triomf de la lletjor, la destrucció de tota la nostra herència aristotèlica i platònica. El socialisme i el marxisme exaltaven la lletgesa i la brutícia. Voler que l’art expressi la realitat? Descriure la misèria dels pobres, l’abandó de la infantesa desvalguda, els captaires demanant almoina en ple hivern enmig del carrer, sense tenir aixopluc? Què tenia a veure tot aquest submón amb el concepte de bellesa que havíem heretat dels clàssics?

Quin sentit té voler fer política de la literatura, de tot allò que sempre ha estat una especial subtilitat que només sabien captar els elegits? És la prostitució de l’art d’ençà que Goya va pintar les masacres del Dos de Maig, la sèrie de gravats els Desastres de la Guerra. La bellesa serà sempre una estàtua grega, mai la deformitat dels personatges degenerats que pintaven Tolouse-Lautrec i Van Gogh. La bellesa és rigor, és seguir els cànons establerts. Podríem parlar de personatges de pell clara i faccions perfectes. Podríem dir que la dona ideal tendria perfils grecs, una figura esvelta. Si hagués de formar part de la galeria de personatges de les nostres novel•les la descriuríem amb els cabells rossos i els ulls blaus o verdosos. Van Gogh pinta les pobres patates bullides que es mengen els morts de fam de la seva terra, la cambra humil on va provar de sobreviure uns anys fins que la follia el matà. Però la bellesa mai no serà aquesta crua realitat que fa mal als ulls i perverteix els pensaments més sublims de l’ànima.

I rere les fàbriques de roba, rere les fundicions, al costat dels edificis d’on es feien sabates, les drassanes que bastien vaixells per al comerç marítim naixien, ineludiblement, els Ateneus llibertaris, les Cases del Poble socialistes, els centres de propaganda anarquista i comunista predicant el diluvi universal, la fi de la civilització talment com nosaltres la coneixíem. Palma, Mallorca, les Illes senceres emmalaltien i ningú no sabia trobar remei a la pesta, el progrés, que amenaçava a fer-ho tot malbé.

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM

El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"

.

1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.