Miquel López Crespí - Memòria històrica

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

La rebel•lió de les masses

La decadència planava i es feia palpable, especialment en el teatre i en el cine. Palma era curulla d’espectacles banals, de pel•lícules de riure i de vaquers. Ben igual que en els darrers anys de la monarquia. Però amb els governs republicans el primitivisme s’havia accentuat. Existia una curiosa unitat entre esquerrans i empresaris sense escrúpols. Ambdós grups cercaven d’atreure’s un públic inculte. Els esquerrans, per obtenir el vot de les masses; els empresaris, per fer diners amb l’embrutiment de la gent. Les places de braus s’omplien cada diumenge amb multituds afamegades per veure sang, la mort del torero. Els baixos instints del poble mallorquí vessaven en dies de curses de braus o mítings. La sang de cada setmana es mesclava amb les aventures de Charlot a la pantalla i les promeses d’increïbles paradisos damunt la terra: la terra promesa sense injustícies socials que predicaven els agitadors de El Obrero Balear i Nostra Paraula.

La República havia desfermat les soterrades apetències del poble. Com a la Roma dels Gracs i la França de finals del vuit-cents, demagogs sense escrúpols havien commogut el senzill cor de la gent amb tot de promeses irrealitzables.

La llibertat, el sistema parlamentari que corromp i desfà, com un àcid, les normals diferències de classe existents dins d’una societat.

La llibertat es converteix sovint en llibertinatge i aquells que saben parlar a la xurma esdevenen cabdills de qualsevol possible revolta. En temps de la Revolució Francesa, un orador predicant dalt d’una escala convencia la gent de la necessitat de canviar el món. Els sans-coulotte que assaltaven els palaus de París estaven dirigits per predicadors de la bonanova, per sectaris que sabien fer empassolar a crèduls i innocents la bondat de les seves receptes d’extermini.

A Mallorca, la República havia significat donar ales als més baixos instints d’obrers i menestrals. S’havia perdut la idea de la immutabilitat de les coses, de la importància dels costums i tradicions. A les Cases del Poble s’explicava que la guillotina era l’instrument màgic per aconseguir la igualtat i la fraternitat. Els pagesos de les possessions dels voltants de Palma ja sabien cantar “La Marsellesa” i aquella cançó espantosa, “Ça Ira”, amb la qual els habitants de París portaren el rei Lluís XVI i la reina Maria Antonieta a matar.

La decadència planava i es feia palpable, especialment en el teatre i en el cine. Palma era curulla d’espectacles banals, de pel•lícules de riure i de vaquers. Ben igual que en els darrers anys de la monarquia. Però amb els governs republicans el primitivisme s’havia accentuat. Existia una curiosa unitat entre esquerrans i empresaris sense escrúpols. Ambdós grups cercaven d’atreure’s un públic inculte. Els esquerrans, per obtenir el vot de les masses; els empresaris, per fer diners amb l’embrutiment de la gent. Les places de braus s’omplien cada diumenge amb multituds afamegades per veure sang, la mort del torero. Els baixos instints del poble mallorquí vessaven en dies de curses de braus o mítings. La sang de cada setmana es mesclava amb les aventures de Charlot a la pantalla i les promeses d’increïbles paradisos damunt la terra: la terra promesa sense injustícies socials que predicaven els agitadors de El Obrero Balear i Nostra Paraula.

Qui llegia Racine, Molière? Em preguntava si jo seria la darrera persona amb seny, culta a Mallorca. Les il•lusions de canvi social despertades per l’adveniment de la República havien fet aflorar a la superfície un món que abans vegetava dins l’ombra. Els pocs diaris que podies llegir amb certa tranquil•litat eren substituïts per pamflets comunistes i anarquistes. Grups sectaris armats amb garrots atacaven els quioscos i cremaven la premsa conservadora. Veure que portaves la revista de Ramiro de Maeztu sota el braç podia costar-te una pallissa.

Un argot putrefacte corrompia el teatre, la novel•la, les revistes. S’ajuntaven l’esperit inculte de la massa amorfa amb la indiferència cultural dels nous rics que trobaves per bars de moda i teatres. Feia temps que havia decidit recollir-me a la biblioteca del meu germà Guillem. Era l’únic indret on podies relaxar-te, pensar, escriure amb calma.

Sovint hi trobava en Miquel, el germà. Els vellutats cortinatges de la cambra on llegíem ens mantenien en penombra. La claror del dia i el soroll del carrer hi penetraven amb dificultat. Mentre escrivíem es podia sentir la remor de l’atrafegada vida ciutadana. Les cançons pageses de les criades, el clàxon d’algun automòbil arribant, somort, des de la plaça de Cort. El miolar dels moixos que es barallaven damunt la teulada. I el ressonar, imponent, de les campanes de la Seu que feien tremolar els cristalls de les aranyes de Murano que teníem a casa nostra. Un dring quasi imperceptible que, amb el pas dels anys, s’havia convertit en una espècie de música necessària. Potser va ser en la biblioteca familiar on es congriaren els primers capítols de Mort de dama: els carrerons estrets, els moixos pels carrers, els canonges i les beates del barri... Mort de dama sintetitzava moltes de les meves idees d’aquella època curulla d’aprenentatges i aventures.

Vivia en un estat de constant excitació. Pensar que hauria de conviure amb els rancis conreadors de la poesia a les runes romanes de Pol•lèntia, els ametllers en flors, les garrides pagesetes mallorquines! Què faria encerclat, presoner d’una societat sense perspectives, sense interès per la cultura europea?

Les masses, com explicava Ortega y Gasset, havien esdevengut poderoses. Fortes, potents, necessàries, importants. Bastava veure la gentada de les manifestacions proletàries, l’orgull amb el qual enlairaven les banderes roges, les pancartes amb les consignes contra la patronal i, sovint, contra el mateix govern republicà. Sabien que amb el seu vot es podien canviar governs. Des de les institucions que governaven feien mudar els continguts de la cultura. Escriptors de poca volada s’entestaven a repetir les excrescències d’Emile Zola per tal d’afalagar els instints més primaris i grossers de la multitud. Determinats empresaris s’atrevien a representar Tosca a la plaça de braus!

Fer arribar l’òpera a les masses era la darrera perversitat que podíem esperar! Provar d’ajuntar verduleres i senyors per assistir al mateix espectacle! Com a Roma en temps de Neró, quan obligaven els actors a actuar per a patricis i esclaus. La decadència dels grans imperis comença sempre quan es perden les qualitats de l’aristocràcia. Les classes dirigents, portades per un errat esperit de confraternització amb el poble, riuen i ploren amb els mateixos espectacles que distreuen sastres i carnissers. Com els fulletons d’Alexandre Dumas i Charles Dickens. Obres per a plorar i riure, assequibles a totes les classes socials. L’absurd democratisme de Tolstoi. La bogeria nihilista de la novel•la Resurrecció. Mai no vaig trepitjar la plaça de braus per anar a veure una òpera! Si ja em costava anar al Teatre Principal... com podria mesclar-me amb criades i porteres? El Principal, el Teatre Líric, el mateix Círculo Mallorquín ja no eren els d’abans. Ja no es mirava de quina família procedies. Tan sols importaven les aparences, els diners de l’estraperlista que demanava ser soci, les joies que portava l’antiga cuinera del bar de l’Estació.

Fent un acte de valor, si t’atrevies a anar a escoltar Puccini o Mozart, havies d’ensopegar amb els nous rics que, a força de diners i colzades, tenien llotja comprada al costat de famílies amb cognoms provinents de la Conquesta. Negociants d’oli i blat asseguts ben a la vora de les nissagues que mantenien els usatges de la noblesa. La degeneració dels costums arribava a graus inimaginables. Si el pare i la mare aixecassin el cap! No sabrien viure en una Palma que havia perdut els matisos del llenguatge, les tradicions del passat que havien fet la vida dels avantpassats més amable, culta i refinada.

La rebel•lió de les masses! Una rebel•lió expressada no solament amb el vot a les candidatures radicals. També s’expressava en el consum de la cultura. Abundaven les revistes anticlericals i atees, els pamflets pseudohistòrics que narraven els crims de reis i pontífexs. Xofers i porteres, soldats i empleats gaudien llegint la vida de la Papessa Joana, els crims de Ferran VIIè, els amors incestuosos del Papa Alexandre VIè amb la sella filla, la luxuriosa Lucrècia Borja.

Per als historiadors pamfletaris, els professors contagiats pel nefast esperit igualitari del noranta-tres francès, no hi havia res de noble ni exemplar en tota la història d’Espanya. Els Reis Catòlics havien introduït la Inquisició, expulsat els jueus. Els reis i emperadors espanyols del Segle d’Or no havien bastit cap fastuós imperi. Les mentides escampades pels protestants anglesos i els luterans alemanys triomfaven a escoles i instituts: la destrucció de les cultures d’Amèrica, el robatori de l’or i la plata, la supeditació de la política espanyola als interessos del Vaticà. Res no era salvable en la història d’Espanya, l’imperi més poderós del planeta. Fins i tot, els col•laboradors de La Nostra Terra fingien ignorar aquest passat i es refugiaven en històries de poca volada: les quatre monedes romanes trobades a sa Pobla, els bous de Costitx, el retrobament de la Verge de Lluc... Una intel•lectualitat que encara recordava l’expedició dels mercenaris de Roger de Llúria a Grècia. L’imperi català de la Mediterrània! Escrivien històries falses, fictícies, producte del més tronat romanticisme, i les feien passar per autèntica realitat. Convertien la història de Catalunya en la novel•la que mai no havien sabut escriure. Escolanets que volien comparar l’aventura d’uns apàtrides amb la tasca creadora de civilitzacions dels espanyols a Amèrica.

I aquest lamentable avenç de la incultura no ho era tot. Els somnis dels botiguers regnaven arreu. Tots sense excepció, obrers i botiguers, aspiraven a pujar de categoria, a lluir unes sabates noves el dia de Sant Sebastià, tenir una caseta a Son Serra o el Terreno per a poder dir que també feien vacances a l’estiu. Com els senyors de possessió, com els nobles del barri de la Seu.

Era un desig d’igualtat en l’aparença, en la possessió d’objectes. No una igualtat en la cultura, en la forma de ser.

Qui es conformava amb el que tenia?

Tothom volia ser més que els altres. Hi havia una set insaciable pels objectes, pels aspectes materials de la vida. Per part ni banda la petjada de la moral, dels valors espirituals. Una ànsia desfermada per enriquir-se, per aparentar. Els joves aprenents de qualsevol ofici es delien quan veien passar un cotxe pels carrers de Palma. S’aturaven, mig entabanats, en ullar una moto a la voravia. Era el triomf absolut dels motors d’explosió. M’estranyava l’admiració pels automòbils, per les carreres de motos. Molts dels aprenents que somniaven amb un d’aquells enginys diabòlics no tenien diners per a comprar-se una bicicleta i ja desitjaven motos i cotxes! Cap on podria anar una societat descreguda, enlluernada per les aparences? La rebel•lió de les masses pronosticada per Ortega y Gasset aniria per aquest camí, lluny de l’esperit regenerador que volia Ramiro de Maeztu? Bastava veure les airades manifestacions que passaven pel Born. Les mirades que ens dirigien quan ullaven l’interior dels cafès on llegíem Spengler asseguts en aquells envellutats seients. Com poder petar la conversa literària amb els amics, amb els escriptors i artistes que ens visitaven de la península i l’estranger amb certa calma i tranquil•litat?

Era impossible. Ives, el fill de l’escriptor Georges Bernanos, compareixia amb les darreres revistes italianes que parlaven dels triomfs de Mussolini, de l’esperit imperial del Duce, entestat a convertir Itàlia en un nou Imperi. Per aconseguir-ho s’havia d’acabar amb les restes del vell sistema parlamentari, amb l’antiga politiqueria. El coronell Tamarit era un apassionat dels èxits aconseguits per Mussolini.

-Ho fèiem com a Itàlia i Alemanya –sentenciava--, o Espanya serà sempre un zero a l’esquerra. Es tracta de consolidar l’ordre i la justícia, lluny dels abstractes drets que predica l’esquerra i la maçoneria. El dret de vaga, per exemple, tothom sap que no solament perjudica el propietari. Els obrers també hi surten perdent. Si l’exercici d’aquest estrany dret enfonsa l’empresa... què en treu de profit el treballador?

Amb l’arribada de la República la gent s’havia radicalitzat d’una manera que mesos abans no podies imaginar. Els rostres, les mirades del poble s’havien transfigurat. Tothom restava posseït per una passió devoradora: parlar malament de monges i sacerdots... El clergat era el culpable de l’endarreriment del país. S’obrien nous locals sindicals. Abundaven els cartells amb l’estrella roja dels bolxevics. Empleats i estudiants se saludaven pel carrer alçant el puny. Senties la força de l’anarquia penetrar dins tots els estaments socials, dins sectors de la societat que abans romanien al marge de les modes del moment. Alguns joves estudiants parlaven esperanto, una llengua artificial que, en opinió dels seus defensors “acabaria amb les guerres ja que tota la humanitat es podria entendre amb un idioma universal”. Els esquerrans no parlaven mai dels morts causats per les guerres iniciades per l’utopisme socialista, pels tribunals especials bolxevics. Sorgiren com a bolets organitzacions naturistes i vegetarianes. Cada secta amb la seva recepta per arreglar el món. Talment els testimonis de Jehovà, com Sant Ignasi de Loiola lluitant contra el luteranisme. Quines ganes de creure, de tenir una fe concreta. Mai ningú no havia llegit Voltaire, Diderot, els enciclopedistes francesos? D’on aquella necessitat psicòtica de creure que el món és millorable, que el progrés segueix una línia recta i mai no hi ha retrocés possible? La follia avançava i prenia posicions sense que ningú veiés quan podria acabar tot el desgavell. Una anarquia existent molt abans de la proclamació de la República però que ara s’havia llevat la màscara i feia la gran riallada, traient la llengua a les beates que encara s’atrevien a anar a missa.

La societat mallorquina mudava de pell a una velocitat vertiginosa. Jugar a tennis, fer el vermut a la terrassa del Victòria, ballar alguns tangos a Sa Fortalesa de Pollença aferrat a una esplendent bellesa nòrdica ja no era res al costat de les modes introduïdes pels naturistes. On s’havia vist mai a Mallorca que els homes i les dones nadassin en pèl? La Guàrdia Civil no donava l’abast en la tasca de posar multes. Però sempre hi havia cales, racons amagats on els practicants d’aquests ritus podien trobar aixopluc.

Vegetarians, esperantistes i naturistes eren els que menys em preocupaven. Els que de veritat ens atemorien eren els marxistes, els sindicats anarquistes que anaven cobrant força.

Mirava aquella gentada amenaçadora, alçant el puny quan passaven davant un casal, un negoci d’algun comerciant important de Palma. Els signes, els crits, l’expressió del rostre era ben clara i volia dir: “arriba el moment de la justícia damunt la terra, ara és l’hora del proletariat, dels treballadors del camp i la ciutat!”.

La justícia damunt la nostra terra! Què volia dir tot això? Jo entenia que volia dir el mateix que s’havia esdevengut a Rússia: la persecució dels rics i de l’església, la presó i el desterrament per a qui tengués les mans fines. Era la fi del món i de la cultura talment com nosaltres l’enteníem. Desapareixia l’ordre immutable de les coses, la serenor de les formes, el saber gaudir de la vida sense aldarulls, excessos, passions que no duen enlloc.

Em preguntava on ens havia portat una llibertat mal entesa.

Mirava al voltant i només veia gent preparada per a l’atac, per a destruir tot el que jo estimava, per entrar a robar a matadegolla. Aquell “vostè és un feixista” que em digué el venedor de diaris era l’equivalent a una condemna a mort, a la guillotina.

El problema consistia a saber com i quan cauria damunt els nostres caps.

Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018