Miquel López Crespí - Memòria històrica

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Esborrar el passat

Quin tribunal popular faria cas de les meves justificacions. “Aquell estiu de 1936 no hi cabien els matisos: havia de triar entre blaus o rojos... ja no quedava altra sortida a Mallorca que resignar-se a treballar pel Moviment”. Serviria de res provar de defensar-me dient que m’havia fet de Falange per salvar la vida de tants regionalistes atemorits davant la idea de Tamarit d’enviar-los a l’exili o afusellar-los? Si s’hagués ensorrat el règim, si els americans arriben a desembarcar a Mallorca, si hagués caigut en mans dels familiars dels morts i desapareguts... com m’hauria pogut defensar de les acusacions de ser un feixista convençut, un ferotge antirepublicà, un anticatalanista militant que no perd ocasió de reblar el clau contra els intel•lectuals mallorquins “venuts” a la Generalitat de Catalunya? Les meves obres literàries... serviran algun dia per fer oblidar la meva activa participació activa en el suport a Franco?

Érem a Bearn fugint dels bombardeigs republicans. Mentre Maria Antònia cosia i feia escapularis per als soldats, vaig tenir temps per pensar en el que podria esdevenir-se si Franco era derrotat. Els meus maldecaps no aturaven aquí. Anys després, en temps de la guerra mundial, imaginava el que ens podria passar si els aliats decidissin desembarcar a Mallorca.

Estava intranquil. Un petit tremolor s’apoderava de mi i el moviment, imperceptible per a la gent que era vora meu, feia moure el llibre que tenia a les mans. Fingia llegir amb atenció. No record quan vaig començar a pensar que, amb el suport a Zayas, Barrado, Tamarit i tots els altres, la meva posició podia haver esdevengut perillosa. No seria qüestió d’anar amollant amarres, de desaparèixer del primer plànol de l’actualitat política i cultural de les Illes? Tants d’anys de col•laborar en els diaris! I ara la ràdio, amb els meus articles a favor de Franco i el Moviment!

La fugida cap a Bearn, la dèria d’escriure alguna nova novel•la, es mesclava amb la necessitat de deixar de freqüentar determinades companyies, les més significades, les més comprometedores.

Ho aconseguiria? En aquella època era difícil preveure el que s’esdevendria el dia de demà. Res no era segur. Desapareixia gent que no havia fet res d’especial. No saludar el senyor. Riure en passar la processó. Anar d’excursió amb els afiliats del sindicat. Els germans m’explicaven que les desaparicions augmentaven. Ningú no sabia els motius pels quals els escamots d’execució anaven a cercar una persona.

La victòria del trenta-nou tampoc no serví per fer tornar la calma a Bearn. S’havia esvanit un perill greu, evidentment. Però en sorgien de nous. Espanya era al costat de Hitler i Mussolini. Malgrat que Franco, astut com de costum, no havia pres una actitud tan decidida com la del Duce a Itàlia o Antonescu a Romania, el cert era que la División Azul lluitava aferrissadament contra el comunisme. La neutralitat espanyola era un mite, una enganyifa per provar de despistar anglesos i americans. Ningú no ignorava la gran quantitat de bases marítimes que servien per aprovisionar i reparar els vaixells i submarins de Hitler. La derrota a Stalingrad, el desembarcament dels aliats a Sicília feien sospitar que qualsevol dia podries veure la flota de guerra dels nord-americans davant la badia d’Alcúdia o entrant, victoriosa, al port de Palma.

Novament la por, el temor al futur. Ben igual que en aquell setembre del trenta-sis, quan arribà l’expedició del capità Bayo.

Però un desembarcament dels americans a les badies de Pollença o Alcúdia no era el mateix que la invasió dels milicians rojos. Allò no era un exèrcit. Uns milenars de descamisats que de seguida foren foragitats per l’exèrcit i els avions italians que Joan March va comprar a Itàlia.

Amèrica i els bolxevics guanyaven la guerra. Era inútil que la propaganda del Moviment ho provàs de dissimular. Bastava veure el mapa d’operacions que cada setmana publicava Mundo. Les “retirades estratègiques” per anar consolidant un nou avanç victoriós quedaven en evidència. No existien els hipotètics avanços dels comentaristes del règim. Jo veia com, després de Stalingrad, les tropes soviètiques s’anaven apropant a Praga, Viena, Bucarest, amenaçant les ciutats de l’interior d’Alemanya.

A qui pretenien enganyar els especialistes del camuflatge?

L’avenç de les forces aliades es podia llegir en el rostre d’aquells que no combregaven amb el règim. Ho notava en el barber, quan venia al casal a afaitar-me. En alguns dels metges del manicomi, en la manera de parlar dels infermers, del llibreter. De cop i volta, després de Stalingrad, notaves una alegria amagada que pugnava per fer-se present. Arreu hi havia signes ben reals de la nova situació: els matisos en la veu, una certa dosi d’ironia reprimida, una brillantor més intensa en els ulls.

Signes que sentia com una amenaça, com un perill latent.

No em va agradar gens ni mica el dia que el barber, amb una bona dosi de sornegueria, després d’afaitar-me, em digué:

-Tanmateix Hitler guanyarà la guerra, n’estic segur. Ha vist vostè els coets que han llançat damunt Londres? La revista Signal diu que encara veurem armes més poderoses, més destructives.

Notava com el barber es reia de mi. Aquelles paraules volien dir tot el contrari del que significaven aparentment. L’autèntic missatge del barber era aquest: “Res no salvarà Hitler. Cap arma inventada per la propaganda no podrà aturar els exèrcits russos que ja han entrat en territori alemany. Aquesta vegada la derrota del nazisme serà total i absoluta”.

Calia no dir res i fer creure que m’havia enganyat. Qualsevol paraula que jo pronunciàs delataria el meu estat d’ànim, confirmaria el temor, la por que sentia a una victòria aliada.

Com a resposta, acotava el cap, procurava que no em veiés els ulls, el petit tremolor de les celles. Pagava i el feia marxar pretextant molta feina aquell dia.

La derrota d’Alemanya i Itàlia era una realitat. No convenia amagar el cap dins l’arena com els estruços. Què passaria aleshores amb aquells que havíem donat un suport tan actiu a Franco? A l’Alhambra ho comentàvem i els nervis s’apoderaven dels contertulians. En el trenta-nou tot eren rialles i comentaris divertits referits a les victòries alemanyes damunt França i els russos. El cantet mudà de seguida que s’anaren confirmant les notícies de la desfeta de Von Paulus a Rússia.

Finiren els acudits. Començaren a desaparèixer les camises blaves. S’anaren espaiant les reunions de partit. Els que encara pertanyien a Falange ho eren per interès personal, per estar a l’administració, per ser funcionaris. Amb el carnet de Falange ho tenies tot. Podies ser periodista, mestre, professor de la universitat, militar, obrir un negoci. Qui es resistia a l’atracció que exercia el poder absolut? Què podia dir jo, que havia estat dels primers a portar la camisa blava amb el jou i les fletxes brodades damunt el pit?

Però els anys quaranta-quatre i quaranta-cinc no eren el trenta-sis i el trenta-set. El món havia donat moltes voltes. Els més vius, sense deixar el carnet, anaren fent-se proamericans. Tancat a Bearn, quan davallava a Palma i anava a la tertúlia, quedava bocabadat davant tants canvis d’idees. Alguns dels amics, els partidaris més fanàtics de la victòria alemanya, esdevenien proanglesos de tota la vida. Altres, gent que havia fet discursos animant el jovent a anar amb la Divisón Azul a combatre el comunisme, ara eren uns aferrissats defensors de Roosevelt i Winston Churchill. Es començava a criticar la follia de Hitler per voler portar una guerra a dos fronts. El mateix error que cometé l’emperador Guillem II i que va fer perdre la Gran Guerra als imperis centrals.

Versatilitat de la gent. Quan els sentia no podia contenir les rialles.

-Què vols fer, Salvador? No veus que qualsevol dia podem veure els americans passejant pel Born?

Les girades de casaques eren espectaculars.

Més d’un alt dirigent falangista esdevenia monàrquic de tota la vida. Eren els mateixos que, uns anys abans, podies sentir blasmant contra les desgràcies que el rei Alfonso XIII havia causat a Espanya amb la seva incompetència i ignorància.

Les idees dels contertulians anaven mudant a velocitat vertiginosa a mesura que les tropes aliades derrotaven els alemanys.

Mirava aquest canvi de camises amb un cert escepticisme.

Res de nou sota el sol.

O jo era diferents dels altres? Per quins motius havia de criticar els amics? Tots fèiem el mateix, atemorits davant una possible invasió aliada.

Quant de temps feia que no em posava la camisa blava? Qui ho sabia! Ja no ho recordava. Possiblement vaig ser el primer de la colla a deixar-la al fons de l’armari.

Mai no he estat valent. Sempre he reconegut la meva covardia i per això he procurat fer costat als guanyadors, als poderosos.

La humanitat no canviaria mai. Era un axioma immutable. La majoria de la gent sempre ha fet costat als poderosos, fossin del color que fossin. La qüestió és assegurar la pitança, un cert grau de seguretat personal. Em preguntava si jo mateix no m’havia deixat portar per les circumstàncies. Tant ens havia fet canviar la guerra?

Ja no quedava rastre d’aquell senyoriu antic. Aristòcrates que pujaven al cadafal amb un somriure als llavis, menystenint els incultes que no sabien apreciar l’autèntic sentit de la vida. Tants nobles amb l’orgull en la mirada, desafiant els salvatges que havien entrat a casals i castells rompent els clavicordis amb teclat de nacre, fent emprar els llibres bellament il•lustrats per encendre el foc de la cuina. Un terrible exèrcit de descamisats profanant les capelles, llançant al terra les antiquíssimes relíquies dels sants, els ornaments religiosos primorosament cisellats per mestres artesans, les casulles de plata i or dels sacerdots de palau brodades per les finíssimes mans de generacions i generacions de monges d’immaculada virginitat, nobles, la majoria d’elles.

Era fàcil d’imaginar la revenja dels familiars dels desapareguts en temps de la guerra, quan jo animava els falangistes amb les meves xerrades per la ràdio, amb els articles a la premsa diària.

Anar a viure a Bearn volia dir provar de retrobar la calma perduda.

El llibre de Bernanos, els fets que relatava, palesaven que tot el que s’havia esdevengut a la nostra terra era ja de domini universal. Les proves, els testimonis eren damunt la taula. Ningú no podia desmentir el que ell havia escrit per molt que Zayas, Serrano Suñer i Joan Estelrich provassin d’atacar la reputació de l’escriptor.

Malgrat que el silenci planava com una llosa sobre els habitants de les illes, el cert era que hi restaven molts testimonis. I si canviava la situació? Què s’esdevendria si, per qualsevol atzar de la història, el règim no es pogués mantenir en el poder? No hi havia dubte que sortirien testimonis en contra meva des de davall de les pedres. Podia imaginar les cares de tants seguidors de Miquel Ferrà i els germans Forteza rient, en veure’m atacat i vilipendiat per socialistes i esquerrans. Què farien els antics col•laboradors de La Nostra Terra? Perdonarien els meus atacs contra el catalanisme, la prohibició de la publicació?

No podia escriure amb la tranquil•litat necessària. I si a Palma es muntassin judicis semblants als que organitzà a París el Comitè de Salut Pública? El procés a Emili Darder i Alexandre Jaume a l’inrevés? Les prostitutes i verduleres de Saint Germain i Sant Antoine ocupant les tribunes dels improvisats jutjats on, sense cap garantia, el poble desfermat enviava a la mort els senyors que els havien protegit i alimentat fins aleshores. Ducs i duquesses, els comtes, els marquesos que els havien donat treball, un sostre a les golfes de palau, un tros de pa en cas de necessitat, eren enviats a la Conciergerie, a la guillotina instal•lada a la plaça de la Revolució.

La ira del poble contra els senyors! Un espectacle idèntic a través de totes les èpoques. La història, com un peix que es menja la cua, repetint els mateixos fets segle rere segle, anant sempre en direcció oposada a la perfecció. Santa innocència de Rousseau pensant que l’home és corromput per la societat. La utopia del bon salvatge! Les ximpleries d’un filòsof que no coneixia a fons l’ànima humana.

Recordava les imatges de Mussolini i la seva amant, Clara Petacci, afusellats i penjats cap per avall a una plaça de Milà. Les fotografies sortiren publicades a una revista francesa que em portaren a Bearn. No la volia mirar. Però finalment vaig caure en la temptació de saber com havia acabat un home tan poderós. Les imatges eren ferestes, d’un realisme que feia estremir. “Aquesta és la ‘bellesa’ que els vencedors de la guerra imposaran arreu del món”, vaig pensar, llançant la publicació al foc.

-Des de quan cremes les revistes? -em demanà Maria Antònia, encuriosida per aquella acció instintiva.

-Res, no passis ànsia. Són brutors modernes que no cal contemplar, li vaig contestar, provant de dissimular la repugnància que sentia pel que havia vist.

Talment la caiguda dels déus. Del poder més absolut al no-res. Com els Cèsars de Roma que eren penjats per la guàrdia pretoriana. Amb la diferència que ara la guàrdia pretoriana eren quatre descamisats de la guerrilla comunista.

I si els aliats haguessin arribat a Pollença, a s’Arenal... de què haurien servit les justificacions, el rostre compungit davant les noves autoritats democràtiques provant d’amagar la nostra actitud en temps de la guerra? Qui hauria volgut escoltar les meves paraules: “Vaig ser falangista per simple casualitat, ja que, com tants d’altres, em trobava en zona franquista! Si m’hagués trobat a Barcelona o València hauria estat republicà...”?

Qui ho podria creure després de veure’m al costat dels principals caps de Falange? Com justificaria l’amistat amb el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el cap de les milícies en el front de Manacor? O amb Barrado, que comandava els escamots de falangistes que netejaven Palma cada nit? Vaig dedicar un article a un dels més ferotges repressors de l’esquerra, Vicente Sergio Orbaneja... Com era possible que la meva ràbia contra la República arribàs fins al grau de dedicar elogis a qui comandava, a qui posseïa tot el poder?

Quin tribunal popular faria cas de les meves justificacions. “Aquell estiu de 1936 no hi cabien els matisos: havia de triar entre blaus o rojos... ja no quedava altra sortida a Mallorca que resignar-se a treballar pel Moviment”. Serviria de res provar de defensar-me dient que m’havia fet de Falange per salvar la vida de tants regionalistes atemorits davant la idea de Tamarit d’enviar-los a l’exili o afusellar-los? Si s’hagués ensorrat el règim, si els americans arriben a desembarcar a Mallorca, si hagués caigut en mans dels familiars dels morts i desapareguts... com m’hauria pogut defensar de les acusacions de ser un feixista convençut, un ferotge antirepublicà, un anticatalanista militant que no perd ocasió de reblar el clau contra els intel•lectuals mallorquins “venuts” a la Generalitat de Catalunya? Les meves obres literàries... serviran algun dia per fer oblidar la meva activa participació activa en el suport a Franco?

Els diaris d’aquell temps són a l’abast de tothom, a les hemeroteques, grogosos pel pas dels anys, però amb les lletres clares d’impremta demostrant la meva incondicional admiració per José Antonio Primo de Rivera i la regeneració d’Espanya que portaven a terme, amb les armes, requetès i falangistes.

Record els articles escrits, la defensa del feixisme, els atacs al parlamentarisme, a la democràcia, els escrits contra la Generalitat i els catalanistes i, des de la immensa distància des de la qual rememor aquells dies, quasi no em reconec. Com esborrar el passat o, almanco, llimar les arestes més punxegudes?

Era així, em vaig comportar com expliquen els llibres d’història?

M’adon que mai no podré dissimular la meva participació en els fets de la guerra. Els papers no menteixen. El que vaig escriure, el que vaig fer roman intacte, indeleble en la memòria de moltíssima gent. Ni jo mateix, amb totes les menudes trampes d’escriptor que he emprat, no ho podré amagar. Ni cap investigador amic, d’aquells que, com pertoca, expliquen que el que fa un autor no té gens d’importància, que solament s’ha de valorar l’obra literària al marge de qualsevol plantejament ètic i polític, no ho podran dissimular. És una tasca impossible cremar els diaris on vaig col•laborar. Inútil tot el que he fet per esborrar el passat.

Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 - Art i cultura (reflexions des de la presó) -

Arribaríem a albirar mai el nou món que somniàvem? Tot era summament problemàtic. En els debats, recordant la lluita clandestina, ens preocupava que tot acabàs en un no-res. I de la igualtat entre les persones, entre els homes i les dones... qui en parlava? I dels drets dels presos socials? Com desfer-nos del masclisme dominant si només ens interessaven les reivindicacions econòmiques, els pupitres que necessitàvem a les aules, la compra d´un cotxe nou, el resultat del partit de futbol? I l´art, la cultura? Quin partit donava a conèixer les seves opinions sobre la literatura, el teatre, el cinema? En aquest camp, les concepcions existents entre la majoria d´organitzacions d´esquerra feien feredat. Quan en alguna reunió del partit sortia a debat la qüestió t´adonaves de la profunda ignorància que imperava! Qui havia sentit a parlar de Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu i Pere Quart? Quines propostes es debatien? Si alguna vegada es treia el tema de la literatura i els escriptors era per anar a demanar la signatura a qualque intel·lectual famós per a un manifest antifeixista. Inútil provar de parlar de com seria l´art en el futur socialista pel qual lluitàvem! (Miquel López Crespí)

Arribaríem a albirar mai el nou món que somniàvem? Tot era summament problemàtic. En els debats, recordant la lluita clandestina, ens preocupava que tot acabàs en un no-res. I de la igualtat entre les persones, entre els homes i les dones... qui en parlava? I dels drets dels presos socials? Com desfer-nos del masclisme dominant si només ens interessaven les reivindicacions econòmiques, els pupitres que necessitàvem a les aules, la compra d´un cotxe nou, el resultat del partit de futbol? I l´art, la cultura? Quin partit donava a conèixer les seves opinions sobre la literatura, el teatre, el cinema? En aquest camp, les concepcions existents entre la majoria d´organitzacions d´esquerra feien feredat. Quan en alguna reunió del partit sortia a debat la qüestió t´adonaves de la profunda ignorància que imperava! Qui havia sentit a parlar de Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu i Pere Quart? Quines propostes es debatien? Si alguna vegada es treia el tema de la literatura i els escriptors era per anar a demanar la signatura a qualque intel·lectual famós per a un manifest antifeixista. Inútil provar de parlar de com seria l´art en el futur socialista pel qual lluitàvem!

M´atemoria pensar en el que vendria si de cas alguna vegada arribàvem a obtenir la victòria! I, si com a França, Alemanya, Anglaterra i Suècia la socialdemocràcia es feia amb importants àrees de poder? Fomentarien cap canvi en profunditat? Quin tipus d´ideologia, superadora de l´estret egoisme dominant defensarien?

Com podríem canviar una societat podrida fins al moll dels ossos si les nostres exigències no anaven més enllà del que oferia el poder? On quedaven l´antimilitarisme, l´ateisme militant del passat, les Cases del Poble construïdes per a poder gaudir de la música, el teatre, d´un nou tipus d´Art? A Rússia, en els primers anys de la Revolució, provaren de bastir un cinema revolucionari en la forma i el contingut. Ho demostraven les pel·lícules de Serguei Eisenstein, Dziga Vertov, Pudovkin... El poeta i autor teatral Vladimir Maiakovski enardia el poble. Els pintors futuristes volien cremar els museus, portar la seva obra al carrer. Ara, dalt altes escales, decoraven els trens que marxaven al front. Les obres de teatre eren interpretades enmig de les places, protagonitzades pels milers de persones que havien participat en la Revolució, vençuts els exèrcits blancs. Una humanitat en marxa, avançant amb els trens blindats, obrint camins per a una nova cultura.

Sovint em compareixien obscures premonicions i no podia dormir.

Agitat, feia voltes dins el llit sense aclucar els ulls.

I si després de tants d´anys de lluita no canviava res? A La revolució traïda Trotski ho explicava clarament. El poder de les classes dominants, la força de les idees del passat ocupant la ment de les persones, com un càncer inabastable. Marx ho havia dit en els seus assaigs: el pes de les idees produïdes per remotíssims sistemes de producció regnaven, poderoses, aclaparant l´esperit de generacions i generacions. La por a la Mort, l´efecte del patiment dins el cor de la gent, la desesperació que no et deixa d´acompanyar mai des que neixes fins a la fossa, covant el pànic que et fa adorar animals esdevenguts déus a Egipte, els ídols de pedra i fusta de les més diverses religions.

Sempre, en qualsevol època i situació, aquesta necessitat psicòtica en uns éssers superiors que et poden ajudar a travessar l´abisme que proves de deixar enrere. Els cristians enlairaven multitud de sants, verges immaculades, Crists en agonia, una corrua immensa de màrtirs tallats en fusta i policromats als quals adorar. Ens preguntàvem si les nostres demostracions, les desfilades de Moscou i Praga, Beijing i Sofia vistes en els documentals, eren molt diferents. La mateixa soferta humanitat portava a braços les estàtues salvadores. En els països de socialisme degenerat, horroroses estàtues de guix de Lenin, Mao i Stalin avançaven, portades a l´esquena del poble, talment com a Palma, Conca o Barcelona, altres creients passejaven reproduccions en fusta i guix de Crist i els apòstols.

Poden passar mil·lennis. La Revolució pot portar a la guillotina reis i aristòcrates, bisbes i terratinents; amb l´assalt al Palau d´Hivern pot semblar que el socialisme ha triomfat. Es pot generalitzar l´ensenyament laic i gratuït, expulsar el clergat de les escoles, empresonar qui defensi mites provinents de la prehistòria... Els treballadors armats poden vèncer els exèrcits de la reacció, enderrocar esglésies i catedrals, convertir en universitats i temples de ciència els seminaris de totes les religions, nacionalitzar les fàbriques i les terres... Però vet aquí que, per un estrany sortilegi, les idees del passat més remot –la mística dogmàtica de les més endarrerides castes sacerdotals!- romanen intactes, més fortes que mai en el present i es transformen, adaptant-se a la nova situació.

El pare i l´oncle m´havien explicat el final de la guerra, a Madrid. L´ambient, la dura realitat d´aquell març del trenta-nou quan, de sobte, els joves il·lusionats del juliol del trenta-sis es trobaven enmig amb el salvatgisme més desenfrenat.

Els pactes de Segismundo Casado amb Franco per obrir les portes de la ciutat als feixistes!

-De cop i volta –em contava el pare- deixaren de sentir trets. Un silenci glacial ho omplia tot. Feia dies que alguns oficials i alts comandaments havien desaparegut de les trinxeres. Ja no ens arribava el menjar. Ens preguntàvem què passava. Arribaven rumors de les negociacions d´una part de l´Estat Major amb els militars de Burgos. A mitjans de març la ràdio va anunciar la proclamació de la Junta de Defensa. Unitats anarquistes presidides per Mera s´afegiren al cop d´Estat contra la República. S´iniciava el desarmament dels regiments comunistes i antifeixistes que s´oposaven a la rendició. Vaig sentir Besteiro fent una encesa proclama contra els revolucionaris. Se situava al nivell dels feixistes emprant el mateix llenguatge que els botxins de Franco. Idèntica ràbia contra els resistents. L´endemà d´aquesta crida començaren les execucions dels companys que no volien lliurar-se fermats de peus i mans als escamots d´execució de militars i falangistes. Què fer en aquelles circumstàncies? Començava la desintegració de l´exèrcit popular. Els soldats s´adonaven que ja no hi havia comandaments. Una nova guerra civil s´iniciava a la rereguarda. Ara ja no es combatia contra Franco. Ans al contrari; els tancs de Mera atacaven les casernes dels oficials i soldats que no volien claudicar. Tot havia tornat absurd, sense sentit.

Sentia el pare navegant pels obscurs racons de la memòria, vivint intensament cada una de les paraules que pronunciava. Com si el temps no hagués passat i es trobàs encara amb els amics, a la trinxera, sense saber què fer en una concreta matinada de març del trenta-nou.

-Els soldats, desesperançats, intuint la derrota, llançaven les armes al terra, deien que la guerra s´havia acabat. Fugien, en les més incertes direccions. Va ser quan, amb un parell d´amics decidírem anar fins a la caserna. Ens volíem assabentar de què era el que passava. En arribar, el panorama era dantesc. Arreu, armes abandonades, papers a mig cremar, despatxos buits, armaris esventrats, màquines d´escriure espanyades, els mapes de l´Estat Major destrossats... En el pati, algú, previsor, tengué la idea de cremar els arxius dels qui érem membres d´un partit. Encara podies veure fulls que el foc consumia lentament... Ens miràvem sense saber què fer. Durant uns minuts, em vaig recolzar en una de les columnes de l´edifici. Què havia passat? Recordava els càntics del trenta-sis i el trenta-set. La il·lusió que podies copsar en la mirada dels combatents. Estàvem segurs de vèncer el feixisme. Un fusell amb cinc bales ens semblava una eina capaç d´obrir les portes del futur, la clau per entrar en un univers ple de llibres i rialles. El món dels nostres cartells de propaganda! Amb cases assolellades per als treballadors i biblioteques al servei del poble, a disposició de qui volgués. Anàvem a la lluita esperançats. La il·lusió dels vint anys? Manca d´experiència? Però qui podrà robar-nos mai aquelles imatges dels ulls, la sensació punyent que tot era possible?

Aleshores el pare respirava profundament i callava uns moments emportat per l´emoció. A la cuina de casa, mentre la mare feinejava amb el sopar, tothom esperava la continuació del relat. Més d´una vegada vaig intuir la brillantor d´unes llàgrimes que pugnaven per sortir, desbordades, en recordar els amics que moriren en el front.

-Finalment, i abans que les tropes de Franco no tallassin les sortides, decidírem marxar cap a València o Alacant. L´esperança era trobar un vaixell que ens portàs lluny dels malsons que tenien lloc davant els nostres ulls. Podríem trobar un indret en el món on reorganitzar la vida, començar de bell nou? No ho sabíem. Anàvem a l´aventura, amb dues metralladores dalt del camió per si de cas ens aturaven escamots de falangistes. Primer morir lluitant abans de rendir-nos! Joan, un company de la meva brigada, agafà la bandera de la CNT, la situà al costat de les metralladores. “Qui ens la vulgui arrabassar, morirà en l´intent!”, cridà, alhora que indicava al conductor que podia engegar el camió.

Els records no em deixaven dormir.

La guerra, envoltant-me en la nit, com una xarxa plena de fantasmes familiars que m´obligaven a no oblidar mai el que succeí.

I si un dia, després de sortir de la presó, trobàssim que ja no hi havia res a fer? De què hauria servit l´esforç, els patiments de tants centenars i centenars de sacrificats militants? Guanyarien els de sempre, els que restaven amagats, com les rates, rere les cortines dels despatxos, disposats a ocupar tots els llocs de comandament que els poguessin oferir els franquistes de nou encuny. Seria igual que en temps de la guerra, quan els cínics, els aprofitats, sortien als carrers de València, Madrid i Barcelona a aplaudir els combatents que marxaven al front amb l´esperança que no tornassin mai més? Ho digué Josep Tarradelles, en comparèixer per Barcelona després del seu daurat exili francès: “Aconseguírem vèncer la Revolució anarquista de seguida. El dia que Durruti va partir amb les columnes de llibertaris per alliberar Saragossa, vaig comprendre que les col·lectivitzacions de terres i fàbriques no durarien gaire! Els aplaudíem amb totes les nostres forces quan els vèiem dalt dels camions, anant a morir cantant les cançons d´una revolta avortada des dels primers dies!”.

Com és possible que el poble sempre resti disposat a lliurar la vida en el combat per la Llibertat alhora que els vividors saben aprofitar qualsevol situació per restar al costat del poder, a racons de privilegi?

Qui eren aquests socialistes que no havíem vist mai a la clandestinitat i ara s´omplien la boca amb la paraula “consens”? I els més desvergonyits, els que perderen tants milers d´homes en la guerra contra el feixisme i no tenien cap escrúpol a arribar a acords amb els militars, l´Església i el Moviment? Els rius de sang vessada només servia per a demanar privilegis a l´ombra protectora dels Borbons?

La lluna, en la distància, envoltada d´estrelles, viatjava indiferent per l´espai infinit. En els dies sense núvols, quan no podia descansar, m´entretenia contemplant el firmament. Pensava en les distàncies siderals que ens separaven dels nostres somnis. La llum de les constel·lacions que m´arribaven des de l´univers havia sortit d´aquells indrets milions i milions d´anys abans de formar-se la Terra, el nostre sistema solar.

I si, en trepitjar novament el carrer, ja no hi hagués res a fer? Els bancs podien haver lliurat els diners necessaris als partits d´ordre per a poder situar-se a les institucions. Qui sap què podia passar en els propers mesos! Com a Madrid, en aquell març del trenta-nou... alguns dels nostres dirigents pactarien una cadireta amb els vencedors, amb qui pogués proporcionar un sou segur cada més, un amagatall des d´on poder viure esquena dreta? Final de la utopia, de les cançons sota els pins, vigilant que no arribàs la Guàrdia Civil, estudiant la darrera resolució del partit? Sí, les banderes i el puny tancat ara serviran per a embellir l´ample decorat de la traïció. El vell vocabulari de la Revolta serveix únicament per a ser emprat a les eleccions, per a enganyar els qui sempre tenen necessitat d´un consol, d´unes paraules amables. Alfonso Guerra i Felipe González, amb mocadoret vermell al coll, perden la veu cantant La Internacional. Tot forma part del nou espectacle que, com en una representació teatral, substitueix l´antiga parafernàlia del jou i les fletxes, amb els retrats de Franco i José Antonio president el cadafal. El poble engega el televisor, expectant. Vol veure aquesta nova pel·lícula. Assisteix al míting a l´espera de les promeses que els han d'indicar el camí, la sortida del laberint.

Com si hagués tengut la capacitat de preveure el futur!

Després, amb els mesos, vaig constatar com la majoria dels malsons de la presó es feien realitat. Talment el dia que vaig pujar al local abandonat del partit. La setmana anterior a la meva visita d´acomiadament tenguérem la darrera reunió. Les primeres eleccions havien confirmat la victòria dels hereus del franquisme i la cort de servils que els anava al darrera. Final del debat. Rostres desesperançats. No ens entenguérem. Molts volien continuar la lluita, com si no s´hagués passat res. Altres, ja tenien un peu en els partits que podien oferir alguna almoina. La majoria es trobaven desconcertats, com qui descobreix que ha caigut en una trampa sense sortida. Una pena profunda planava arreu talment una llopada famolenca.

M´ho havia dit el pare, parlant dels darrers dies de la resistència a Madrid.

-Els companys que volien continuar lluitant, aquells que, amb armes a la mà, s´enfrontaven a la Junta de Defensa, eren agafats presoners sense miraments, posats davant la paret i executats enmig del carrer. No, encara no havien entrat els feixistes, però els trets de la matança se sentien forts, fent tremolar els vidres de les cases properes on els mataven. Els darrers crits de “Visca la República!” dels assassinats ens colpejaven les oïdes indicant el que ens esperava. Calia escapar cap a les muntanyes, a València, a Alacant, abans que ens agafassin i ens fessin el mateix. Unitats senceres abandonaven les armes, llançaven els fusells damunt l´empedrat. Fugíem amb el camió a la desesperada, sabent que ja no hi hauria cap possibilitat de canvi en dècades. Les oportunitats històriques només són donades als pobles de segle en segle, i nosaltres havíem perdut. Vaig prémer amb força la metralladora per si els homes de Besteiro i Mera ens aturaven abans de sortir de la capital. Acceptar les condicions dels hereus del Moviment... no significava enfonsar-se en un pou sens fons? D´on sorgia aquella capacitat de cinisme infinit en les direccions dels partits d´ordre?

El pare m´ho havia dit i, aleshores, em va semblar una exageració.

-Els sicaris de la Junta estripaven les banderes roges, tancaven a la presó els darrers resistents. Just a una cruïlla de la Gran Via encara hi vaig ser a temps de veure com multitud d´oficials i soldats llançaven al foc les estrelles roges de l´uniforme, els graus militars, les banderes, els carnets de partits i sindicats. Un sergent llançà les seves cartutxeres. Hi hagué morts. Les bales sortiren en totes direccions i produïren multitud de ferits en aquella hora sinistra, quan ja se sentien els tambors de falangistes i regulars pels afores de la ciutat.

Sempre la mateixa història de pactes i traïcions!

Cap novetat. Ho havia vist en somnis. Vaig al local del partit, abandonat, ja sense les veus rialleres dels companys i companyes que hi deixàrem, entre aquelles parets, les més lluminoses de les nostres esperances juvenils. Hi anava com aquell que penetra a l´oblidat reialme dels Morts. No n´havíem tancat les finestres i, ara, les frontisses grinyolaven, talment una persona ferida. El corrent d´aire se´n portava els papers, les restes de les publicacions clandestines acaramullades a la sala de reunions. Caminava per damunt carpetes i llibres abandonats pel terra, els darrers fulls volanders, els cartells espanyats... Qui es devia haver emportat les cadires, les taules, els prestatges del que era la nostra biblioteca?

Les llàgrimes em rodolaven per les galtes.

Plorar per la derrota?

Som a Palma o, com el pare en el trenta-nou, a Madrid, cercant el camí de sortida, la sendera que m´allunyi dels malfactors que arriben, assedegats de sang, amb la destral a les mans?

Sortosament els companys no han agafat les banderes, els estendards de la Comuna de París, de Il Manifesto i Democrazia Proletaria que vaig portar de França i d´Itàlia.

Joana és al meu costat, amb el mateix posat de tristor que em domina.

Ens miram als ulls sense pronunciar cap paraula.