Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la Guerra Civil i els Camps de concentració feixistes – (un petit tast de la novel•la de Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntnaer Editor)

Els tres germans

El pare no era donat a parlar tant com els germans. Escoltava en silenci. Hi intervenia per a matisar, per a mostrat acords o desacords, però mai no portava la iniciativa en el debat. A no ser quan sortia a rotllo la qüestió de la Columna de Hierro o el paper de Durruti en la Revolució. Eren els únics moments en què s´animava i, deixant el que fes en aquells moments, s’afegia al debat, com si sortís d´un llarg somni o retornàs d´un viatge a indrets molt llunyans. Eren uns moments molt especials que record com si fos ara mateix i que s’han conservat, intactes, a través dels anys. (Miquel López Crespí)

Descobrir alguns misteris de la vida del pare ha estat força treballós, ja que, exceptuant les xerrades i debats que tenia amb els oncles o amb alguns dels companys del camp de treball que restaren a Mallorca, mai no va ser donat a parlar gaire d’aquelles experiències. El pare era una persona introvertida. Pensava en la guerra, indubtablement, però li costava fer participar la família dels seus pensaments més íntims. Fins i tot quan en parlaven els germans, hom notava que trigava una bona estona a animar-se per a intervenir en la conversa. Record que als quinze o setze anys, en notar aquesta manera de ser li vaig demanar per què no ens parlava una mica més de les experiències viscudes, talment com feien els oncles. Amb la pregunta li volia fer veure el meu interès en el que ell pogués aportar, com m’estimava saber sobre el que va viure en els llunyans fronts de batalla: Terol, l’Ebre, Belchite... I no era solament la guerra, la descripció dels combats, els motius reals dels èxits o les derrotes republicanes el que m’interessava. Vist amb la perspectiva que donen els anys, ara veig ben clarament que les narracions familiars havien ajudat a bastir en la meva imaginació la imatge d´un món diferent del que jo vivia en la meva adolescència. Saber què agitava el cor de la gent en els anys de la República i la Revolució, escoltar els apassionats relats que feien els oncles, encenia de misteris i d´interrogants la meva juvenil imaginació i així entenia, com si es tractàs d´un conte fabulós, que en aquella època pretèrita existien, eren reals, caminaven pel carrer, lluitaven a les trinxeres, els podies tocar amb les mans, uns homes i unes dones d´increïbles, com aquells que poblaven les rondalles que em contava la padrina quan jo era un infant. Uns essers extraordinaris que tant podien anar a la Lluna com moure muntanyes o desviar els rius amb un gest de les mans o amb la força del pensament. Quina enveja pensar que els pares havien viscut aquella època! Que sabia jo de les penúries de la guerra, del dolor causat per les bombes i la metralla. Jo solament coneixia el present, la postguerra, el temps dels rosaris i les processons, el soroll de la tamborada passant davant casa meva, fent tremolar les parets; la flaire de les espelmes i l’encens de l´ofici, els diumenges, les hores grises de la Congregació amb el sacerdot vigilant com copiàvem a les nostres plaguetes plenes de taques de tinta, el Pare Nostre, les consignes d'aquella avorrida assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional. A l’església, agenollat damunt el fred trespol que, al cap d´una estona, em feia sang als genolls, em demanava els motius pels quals abans, en la joventut dels meus pares, els homes i les dones jugaven amb les imatges que ara ens dominaven des de l´altura de les capelles. Jugar per a mi volia dir fer estelles amb els sants per a fer foguerons o disfressar-se, com contaven a casa, amb casulles, sotanes i tots els estris de dir missa per a ballar davant l’altar major. Un altar on ara no hi havia sants ni verges. Ans al contrari, a l’indret abans sagrat per a les beates i beats del poble, ara esdevengut magatzem, escola, teatre o hospital per als ferits que arribaven del front, el pagès podia mostrar, si l’església era el mercat nou, la fruita, els melons, la síndria acabada d’agafar a l´hort.

Em delia per sentir la interpretació del pare sobre aquests fets o altres de semblants. Em demanava com era la vida quotidiana en aquella època on no hi havia ni monges ni sacerdots i tot, imaginava, era del poble sense que hi hagués pobres ni rics.

El pare no era donat a parlar tant com els germans. Escoltava en silenci. Hi intervenia per a matisar, per a mostrat acords o desacords, però mai no portava la iniciativa en el debat. A no ser quan sortia a rotllo la qüestió de la Columna de Hierro o el paper de Durruti en la Revolució. Eren els únics moments en què s´animava i, deixant el que fes en aquells moments, s’afegia al debat, com si sortís d´un llarg somni o retornàs d´un viatge a indrets molt llunyans. Eren uns moments molt especials que record com si fos ara mateix i que s’han conservat, intactes, a través dels anys.

Un dia, davant la meva insistència juvenil, mudà d’actitud. Em mirà per uns moments, amb posat preocupat i, sense deixar de pintar el quadre que estava acabant, movent lentament el pinzell, que en aquell moment acoloria uns imaginaris núvols del paisatge mallorquí, em digué:

--Ets molt jove encara i no pots imaginar el que és i el que significa una guerra. Nosaltres no la vàrem començar. Ens la imposaren. Sabíem els sofriments, els sacrificis que comporta per als pobles. He vist homes i dones clavats de viu en viu a les portes de casa seva, morts a punyalades, la pell feta bocins, arrencada quan encara vivien, amb estelles a les ungles dels peus i dels dits. I molts amics meus, jovençans de divuit anys, morts de sobte en caure una bomba enmig de la trinxera just després de fer una partida d’escacs, d’haver parlat de la família, l'al•lota... La Mort no té un posat amable ni heroic. Jo l’he vista sovint vora meu, emportant-se les persones que més he estimat. La guerra és un fantasma ple de pústules i cucs carnívors niant en els ulls dels morts. Res a veure amb les pel•lícules d'agitació revolucionària, malgrat que siguin obres d’art signades per Eisenstein. La Mort desfà en segons les esperances i somnis de la humanitat i, despietada, es capaç d´obrir-te el pit de viu en viu per a menjar-te les entranyes, com els sacerdots asteques d’abans de la conquesta de Mèxic pels espanyols. Ella hi era, afamegada, davant les nostres trinxeres, al costat dels canons i metralladores de l’enemic, apropant-se a nosaltres veloç, calvancant damunt el xiulet de les bales. Se’n reia, ballant nua per damunt els cadàvers estesos a les planures, quan sortíem dels enfonys en un intent desesperat de vèncer-la, o almanco d’evitar que ens aglapís amb les seves esmolades urpes assedegades de sang. La vaig conèixer, regnant, inclement, per damunt les nostres posicions, en centenars de dies de fatiga i cruel insomni. Ens considerava pigmeus, esclaus al seu servei. Ara, passat els anys, quan el soroll de les bombes ja només és un antic malson, comprenc que tots érem els seus serfs, vinclats sota el domini del fuet i la falç que, tota sagnosa, aixecava per damunt els nostres caps cercant la jugular dels combatents, el pit, l´indret exacte per on pogués penetrar, assassina i riallera, per a obrir-hi ferides mortals on niàs per sempre la negror sinistra de la desesperació.

Després el pare callà i no tornà obrir boca durant un llarg període de temps.

Continuava pintant la mar, el cel, les oliveres de la serra de Tramuntana, les sínies del pla, les muntanyes que es retallaven a l’horitzó. Pintar era el seu entreteniment, l’ofici que possiblement li salvà la vida en el camp de treball, ja que els oficials, en voler quadres, li estalviaven haver d’anar cada dia a picar pedra, a fer carreteres.

Quan l’amollaren provà de reorganitzar la seva vida feta malbé per la guerra i la repressió. Sortosament conegué l´al•lota que li salvà la vida i el va fer retornar al món de l´esperança. Era la noia que seria la meva mare, l´hereva d´una important família conservadora que no tengué por d’enfrontar-se amb les crítiques d´alguns amics i familiars pel fet de sortir amb un presoner.

D’adolescent vaig començar a adonar-me del que havia significat, tant per a la família com per al país, la victòria del feixisme. Aquesta comprensió em permeté apropar-me encara més a l´univers de records i somnis del pare i els oncles.

Ara ho entenia.

Talment una claror sobtada que començàs a vèncer les tenebres de la ignorància veia, amb una nova percepció, com, amb la derrota, desapareixien dècades d’organització i enfortiment del moviment obrer i popular. L’esperit de resistència contra la monarquia ja venia de molt lluny, de la defensa de la Constitució de Cadis de 1812, de la lluita dels lliberals contra el despotisme de Ferran VII. I, qui ho podria dubtar, al Principat, País Valencià i les Illes, la pagesia i molts sectors de les classes populars foren els que servaren el reducte invencible de la llengua i tradicions després de la gran desfeta nacional de 1714. Generacions d’obrers i d´unes incipients classes mitjanes havien confiat primer en els republicans, donat suport a la Primera República, lluitat contra el carlisme inquisitorial... D’ençà la Revolució Francesa, el Vaticà havia endurit les seves posicions i les crides a la guerra contra la influència de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà eren constants. Més endavant, amb la propagació del socialisme i l’anarquisme, aquell moviment de defensa de les llibertats s’anà polaritzant entre les dues grans tendències ideològiques i organitzatives que dominaren el segle denou. Foren dècades d’esforços i sacrificis per disposar de la premsa adient, d’algun local per a reunir-se, de vèncer les constants persecucions que el govern de torn decretava contra socialistes i anarquistes. La proclamació de la Segona República, la victòria del poble damunt els militars colpistes el dinou de juliol a les principals capitals de l’estat, l’inici de les col•lectivitzacions de la indústria i el camp a Catalunya, País València i l’Aragó, representà el punt més àlgid d’aquest continuat progrés organitzatiu i de consciència.

I era aquest el món que finia amb la victòria dels militars sublevats. La derrota de la República, el final dels migrats estatus d’autonomia de Catalunya i Euskadi, no significava solament la mort de les expectatives de progrés de les classes populars; també representava la mort civil per a tots els sobrevivents del gran naufragi col•lectiu.

Ara podia comprendre el que degué significar per al pare i per als oncles, per a tota aquella generació d´esforçats lluitadors, haver d’assistir a l´ensorrament de les seves esperances. Sortosament per a ell, trobar a l´illa una dona que l’estimava, el naixement del primer fill en la dura postguerra, li obrí novament el camí vers la il•lusió, perspectives abans no somniades.

Com si la vida encara pogués oferir alguna esperança als vençuts, l’amor altra volta retornant des de l´indret del fred. Hom podria trobar de nou el sentit de l’existència?

Flors damunt les grans fosses comunes.

No hi havia gaire més possibilitats per a triar: o rendir-se al desànim, a la tristor contínua, enyorant els dies en els quals l’home fou senyor del seu destí, o tornar a sortir al carrer i respirar amb força l’aire que davallava, udolant, lliure, de la serra de Tramuntana.

Els tres germans, cada un a la seva manera, provaren de sobreviure enmig dels enderrocs aferrant-se al que la vida els oferia a cada moment. Crec que, amb dificultats i contradiccions, lluitant amb totes les seves forces, hi reeixiren.

Va ser un combat titànic.

Aconseguir sortir del fons del pou amb el propi esforç, a pols, mossegant-se els llavis, sens caure mai en els paranys de la desesperació o, almanco, dissimulant el dolor perquè la família no patís. Quin esperit de resistència! És per això mateix, perquè havien fet jurament de sobreviure, que mai no els vaig sentir explicar molts dels esdeveniments en què havien participat i dels quals eren protagonistes essencials. Ho vivien per dintre, com si res no hagués mort d´aquell món pel qual havien donat la vida.

Tot el que he anat esbrinat de la seva participació en l’assalt a la caserna de la Muntanya a Madrid o de la seva marxa a València amb els combatents de la Columna de Hierro, amb les unitats comandades per Francisco Galán, ho he sabut pels oncles, dificultosament. El pare no va donar mai cap importància especial a haver participat en la majoria d´esdeveniments històrics de la guerra, en la consolidació de la revolució primer, en tants combats decisius posteriorment. Com anar a la feina cada dia. Era el deure dels revolucionaris. Lluitar, vèncer el feixisme, bastir un món nou lluny de l´esclavatge del passat. Tenia cap importància complir amb el deure? No era el s´havia de fer, l´obligació de qualsevol home o dona que volgués acabar amb la injustícia?

L’oncle Joan també havia lluitat amb els confederals. Tengué molta sort i pogué sortir en llibertat al cap d´un parell de mesos d’internament en el camp on l’havien portat després de l’entrada a Madrid de les tropes de Franco. Els altres germans, l´oncle Josep i el pare, acabaren a Alacant, amb tots aquells i aquelles que provant de fugir de la repressió s’arreplegaren al port, esperant la miraculosa arribada d´un vaixells salvadors que mai no hi varen comparèixer.

Algunes vegades, ja d´adolescent interessat pels fets de la guerra, els vaig demanar que em parlassin de la utòpica esperança en el suport de les democràcies europees a la república. Encara ara, com si m´hagués explicat les coses ahir mateix, sent la veu de l’oncle, assegut davant la xemeneia, una vegada acabada la feina, mentre el pare es renta les mans i ajuda la mare a parar taula.

--Un dels principals errors de la República va ser confiar en el Front Popular que governava a França. Recordes? Els socialistes i comunistes francesos ens enviaran armes, menjar, ajut solidari de tot tipus. Gran Bretanya voldrà fer front a l’avenç del feixisme italià i el nazisme tot donant suport a la república espanyola.

El pare no deia res. Tan sols anava fent capadetes afirmatives a mesura que l´oncle parlava.

--Anàvem ben errats de comptes. Tots aquells governs, fins i tot el del Front Popular a França, no en parlem del govern britànic!, eren enfeudats a les burgesies respectives. L’únic que volien els capitalistes era no causar problemes a Hitler i Mussolini. Els atemoria més la revolta dels treballadors a l’Espanya que no pas el feixisme. Ens costà rius de sang arribar a copsar aquesta dura realitat. Ho entenguérem quan ja no hi havia res a fer. En travessar la frontera, després de la derrota de l’Ebre i la pèrdua de Catalunya, les baionetes dels soldats senegalesos i els camps de concentració on ens portaren ens feren copsar les falses il•lusions alletades en temps de la guerra. Nosaltres no érem aliats en la lluita per la democràcia. Nosaltres érem una gent que havia aixafat l’exèrcit dels terratinents i capitalistes, armat el poble, reduït a cendres el poder del clergat... Ho hauríem d’haver entès des del començament de la sublevació militar. Nosaltres no érem aliats de la burgesia, de la democràcia capitalista. Ans al contrari, i la farsa de la no-intervenció així ho va demostrar, érem l’enemic a vèncer. I Franco, el dictador al qual en teoria havien de combatre els polítics que s’omplien la boca amb les paraules “llibertat” i “democràcia”, era en realitat el seu aliat, l’home que havia de “posar ordre” a aquella part del món, la península Ibèrica, que esdevenia un mal exemple per a la resta de les nacions.

Els tres germans!

Ara que ja no hi són, engolits en el no-res de la mort anònima dels treballadors i treballadores del país, vaig i venc per la casa provant de cercar indicis, reconstruir tots els records possibles com aquell entestat a salvar un tresor del naufragi. Mir les fotografies antigues, els esgrogueïts carnets de la CNT, del PCE i de l’Ateneu Llibertari, documents que haurien comportat l’execució immediata si els haguessin trobat els feixistes i que, servats sota terra, eren unes troballes arqueològiques d´incalculable vàlua, elements fonamentals dels trenca-closques que prov de muntar.

Em deman com no els cremaren, què degueren pensar en el moment de provar de salvar uns documents que representaven, si queien en mans de l’enemic, un judici sumaríssim sense salvació possible. M’aferr a les paraules antigues, als gests que vaig veure d´infant, a les llunyanes entonacions de les veus, com el nàufrag que s’aferra, desesperat, al salvavides que l’hauria de protegir del remolí final que tot s’ho emporta. Mir les carpetes, les cartes enviades pel pare a la padrina des del camp de treball, les aquarel•les amb imatges de les trinxeres, de les desfilades dels voluntaris anarcosindicalistes a València i Madrid. Els rostres dels milicians i milicianes, la rialla a la boca, les al•lotes que pugen als camions, les noies, amb fusells, que deixen que el pare les dibuixi moments abans de perdre's, amb la columna, vers les planures d´Aragó. Les notes ràpides d’un Terol en runes, el camp d’Argelers, rostres esvanits en el temps de treballadors i treballadores del poble: el ferrer, els homes segant, les dones al riu, netejant la roba, els infants jugant a ser toreros, la processó, el racó del cementiri on enterraven els suïcides, els que havien declarat el seu ateisme militant... Talment exactes fotografies d’aquella època que ja només existeix en la meva memòria. I la mare, la meva mare rere els filferros del camp de la badia d’Alcúdia, a s’Albufera Gran, amb capell de pagesa mallorquina i roba blava de feina...

Tanc les carpetes lentament. Qui, mai, ha rebut una herència de valor tan immens?

La repressió colpejava indiscriminada i la falç gegantina de la Mort realitzava la seva tasca tenebrosa amb els ulls embenats, sense que li importàs gens ni saber qui s’en duia amb els esgarraps que llançava arreu. Podia matar el company del costat i deixar-te viure de forma inexplicable. Era així, folla i imprevisible. Planava per damunt els pobles i camps en derrota, envoltada d’oracions i tot l’encens de les esglésies. S’agitava, perversa, més venjativa encara, quan sentia el Cara al Sol. Aleshores, s’encenia d’alegria afanyosa i, esmolant la gegantina falç que li havia regalat el general Franco, beneïda pel Papa de Roma, queia, feresta, damunt les pobres víctimes que romanien a les presons, als camps de concentració. A la vora, salvatges, fermats amb cadenes molt poderoses, lladraven, afamegats, els cans de la melangia i la tuberculosi. En aquella època no eren solament els escamots d’execució els que s’emportaven els homes i les dones que no havien caigut en el camp de batalla, sota les bales dels escamots d’extermini. Altres plagues, tan ferestes que la guerra o més, colpejaven el poble que havia gosat alçar els ulls al cel. Eren els nostres herois, els desconeguts pobladors de les converses del pare i els oncles, els homes i les dones que mai no han tengut monuments de bronze enmig de les places. Per què els mestres a sou dels vencedors mai no ens explicaren els fets prodigiosos que realitzaren els obrers de les fàbriques, les venedores del mercat?

Els llibres que ens obligaven a estudiar eren sòrdids, curulls de mentides.

El temps ha passat, inexorable.

Com si els nostres pares haguessin mort realment al front, ja no els podem demanar res. Han desaparegut de vora nostra amb posat altiu i silenciós, amb la dignitat ferrenya d’aquells que donaren tot per la causa del poble. Els veig encara, quan em despert de nit, desesperançat, sense saber què serà de nosaltres enmig de les nostres ciutats en guerra: la policia que carrega contra els manifestants, els patriotes que es podreixen torturats dins les presons de l´imperi, el jou de la feina quotidiana. Un viarany ben complicat, el de cercar la veritat. Tan a prop sempre la desesperança i el dubte!

Sa Pobla (Albopàs) – Missa solemnis – Records dels Anys 10 i 20 (III) (un tast de la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs

L’Església i el meu ramat! La feina que m’ha encomanat Jesús! Mir la gran nau del temple: avui és plena de gom a gom. Les franciscanes en tenen cura i arreu llueixen rams de flors d’una bellesa que palesa el poder diví, la sublimitat de la Creació per Deu Nostre Senyor. M’arriba flaire de roses, murta i romaní. Resplendeixen els ciris situats a l’altar major i les capelles. Els senyors de finques grans i possessions seuen en els bancs especials que hi ha a la dreta i l’esquerra de l’altar major. Pels genolls, amples coixins folrats de vellut vermell, desgastats pels anys però que mostren encara les exactes diferències establertes en els bancs de l’església entre qui té molt i qui té poc, entre els senyors que lloguen desenes de jornalers i el simple botiguer, entre el propietari de vuit o nou quartons i el barber, el carnisser i els forners que solen seure sempre plegats en el quart banc de l’esquerra. Distinguesc des de la distància el grup de les Mares Cristianes, l’estol de les Filles de Maria, les Adoradores de Jesús i la Verge Maria. I aquí, al costat, molts membres d’Acció Catòlica, dels sindicats que obeeixen l’Església. La missa setmanal reuneix aquest poderós exèrcit de la Fe, els creients que sense defallença lluiten per escampar amor i caritat arreu del nostre poble i el món. (Miquel López Crespí)

L’Església i el meu ramat! La feina que m’ha encomanat Jesús! Mir la gran nau del temple: avui és plena de gom a gom. Les franciscanes en tenen cura i arreu llueixen rams de flors d’una bellesa que palesa el poder diví, la sublimitat de la Creació per Deu Nostre Senyor. M’arriba flaire de roses, murta i romaní. Resplendeixen els ciris situats a l’altar major i les capelles. Els senyors de finques grans i possessions seuen en els bancs especials que hi ha a la dreta i l’esquerra de l’altar major. Pels genolls, amples coixins folrats de vellut vermell, desgastats pels anys però que mostren encara les exactes diferències establertes en els bancs de l’església entre qui té molt i qui té poc, entre els senyors que lloguen desenes de jornalers i el simple botiguer, entre el propietari de vuit o nou quartons i el barber, el carnisser i els forners que solen seure sempre plegats en el quart banc de l’esquerra. Distinguesc des de la distància el grup de les Mares Cristianes, l’estol de les Filles de Maria, les Adoradores de Jesús i la Verge Maria. I aquí, al costat, molts membres d’Acció Catòlica, dels sindicats que obeeixen l’Església. La missa setmanal reuneix aquest poderós exèrcit de la Fe, els creients que sense defallença lluiten per escampar amor i caritat arreu del nostre poble i el món.

Els jornalers solen seure als bancs del darrere, molt prop d’on comencen els de les dones. Tothom porta el millor abillament. Els senyors mostren orgullosos els anells d’or i, ben vistosa, a la pitrera, la cadeneta d’or del rellotge de butxaca que sobresurt una mica, perquè es pugui distingir a la dreta del guardapit. Grans propietaris, menestrals, els mestres, el comandant de la Guàrdia Civil, el metge, don Bernat Sió, han passat abans pel sabater que els ha enllustrat les sabates, les de les festes de guardar, les de les processons o trobades amb les autoritats vengudes de Palma en ocasions especials.

Alguns jornalers encara porten espardenyes. Les més noves. Desitjosos de lluir sabates algun any de bons jornals. Veig que, una mica avergonyits, proven d’amagar les espardenyes davall del banc dels pobres. Però abans de senyar-se per entrar al temple sé que s’han rentat amb cura i han tret del canterano els pantalons més nous que tenien, la camisa de cotó blanca embotonada fins el darrer botó i el gep per a aquestes ocasions. Vestimenta únicament dels diumenges i per anar a enterraments i casaments, comunions i actes d‘especial relleu.

Rics i pobres, velletes i jovenetes resten al seu indret resant el rosari o senyant-se quan pertoca. Els homes aguanten el desig d’anar a beure una copa de cassalla o de conyac. Aquí fan bondat a la força. Els conec prou bé. Excepció dels millors dels ramats, els altres no són de fiar. Els sent des de la vicaria quan, al matí, surten renegant i flastomant cap a sa marjal. Després compareixen, cap baix, i es confessen amb gran demostració de penediment. I així, mes rere mes, any rere any. Només fan bondat quan seuen al banc i, impressionats per uns moments per la gentada que ompl l’església, per la potència impressionant de la música de l’orgue, saben que no poden comportar-se com a la taverna, igual que quan peguen amb ràbia al cavall o l’ase que no vol llaurar amb la rapidesa que ells voldrien.

Ara resten quiets, seguint l’ofici diví.

Ningú diria que hi ha dies que són assedegats de sang. Les curses de braus! Ansiosos per veure els pobres animals martiritzats enmig de l’improvisat redol de carros que han muntat a la Tanca de Can Verdera, a la plaça del Mercat. Abillats com si anassin a missa, dues o tres mil persones dalt dels carros, amb els ulls encesos per una estranya brillantor, esperant veure els improvisats toreros jugant amb el brau. Banderillers i picadors, cavalls esventrats, butzes damunt la terra, crits d’alegria quan el torero és a punt de ser agafat pel bou. La qüestió és veure sang! Una ràbia continguda si el noviller no sap treure el suc que s’espera de l’animal. Li cauen al damunt crits, insults, ous podrits, alguna pedra que li podria obrir el cap. No s’hi nota cap mena de compassió ni per l’animal ni per l’home que prova de fer la seva feina amb el suport d’una simple capa roja. L’any passat, la festa no va anar com volien els pagesos. La quadrilla venguda de Palma va ser perseguida fins a la fonda de madó Morbera i poc va faltar que no hi hagués ferits i morts.

Sortosament el batle ha prohibit, amb multa de deu pessetes, les bàrbares bregues de cans que es feien al bell mig de la plaça. Sempre la sang al nostre recer! Fins fa poc existia una munió de pagesos que vivien d’aquest ofici maligne: ensinistrar cans i convertir-los en assassins dels altres animals. Festa gran, com si fos una corrida de braus. Milenars de persones deixant les feines, qualsevol cosa que feien, per fruir d’un espectacle dantesc. Hi compareixien altres pagesos de Muro, Santa Margalida, Búger i Campanet amb els seus animals. S’hi jugaven milers de duros. Com més durava la brega entre els dos cans, més emoció tenia l’espectacle i més satisfeta en sortia la gent després de veure aquella brutalitat.

Com era possible que els mateixos propietaris i jornalers que per sant Antoni compareixien per la plaça de l’església a beneir les eugues i someres, moixets i cans, el lloro de la senyora Francesca de can Coix, després esdevenguin salvatges contemplant l’animal mossegat, amb un ull penjat, oberta la panxa a mossegades, devorat de viu en viu pel contrari?

Quan em relataven els fets esdevinguts a la corrida de braus o les bregues entre cans, un calfred em pujava per l’espinada. No era sant Antoni, el protector dels animals, el patró de la vila? Què havia après aquesta humanitat que semblava en calma a l’hora de confessar-se i combregar, de tot el que els havia provat d’ensenyar? Les predicacions dels sacerdots, els exemples de respecte a la natura... seria com fer retxes dins l’aigua? No havia servit de res? Una suor freda em pujava per l’espinada.

I si un dia aquesta set de sang, el desig de veure els animals patir, es convertís en quelcom pitjor? Les revolucions que sacsegen el món no són, al final, l’expressió del desig innat de sang que té el poble influït pel poder de Satanàs i els propagadors de les idees infernals sobre la terra? I si demà l’enveja fes embogir els pagesos com en temps de les Germanies, com a París a l’època de la Revolució Francesa? No seran aquests entreteniments sangonosos un exercici inconscient per acostumar els homes a gaudir del patiment de bèsties i persones? Com es pot aturar aquesta tendència insana a la maldat? Déu Nostre Senyor ens va crear així per alguna determinació específica? Uns naixem amb sentiments vers el proïsme i la natura, i d’altres llops, animàlies/{bèsties} carnisseres?

A l’escola de la parròquia ho he vist sovint entre els més petits. Tenen quatre o cinc anys i als primers dies de classe ja pots distingir els nins que, pel seu bon cor, aviat patiran el jou dels que se senten més poderosos. En veure un infant dèbil, aquell que no gosa trepitjar una formiga, agafar papallones al jardí de l’escola, que no gaudeix quan jugant amb les baldufes no vol xapar la del company, rompre les bolles de fang amb què juguen al carrer, s’hi afuen i li fan mil jutipiris. Pels dolents, pel que han nascut sense un bri d’humanitat, rompre les joguines dels altres és un plaer celestial. Van al ferrer perquè els hi esmoli la punta de ferro de la baldufa, fan pràctiques durant hores per ser els millors a l’hora de xapar la joguina de l’altre. Ho he vist amb els meus ulls! Apunten al centre de la baldufa del company i la llancen amb tota la força que són capaços a la seva edat. Si la rompen, han guanyat! Alhora esperen el plor del company de classe. Gaudeixen en veure el patiment de la personeta que pensava, innocent, que només es tractava de jugar, de saber qui encertava en el centre del cèrcol marcat a terra amb més precisió.

És el resultat del poder de l’Àngel caigut que vol fer malbé l’obra grandiosa del Creador?

Ho sabem. Munió de dimonis proven de desviar els nostres marjalers del recte camí: la taverna, el vi, els balls d’aferrats que comencen a proliferar en sales de festa poc recomanables. I el pitjor de tot: la blasfèmia que, imparable, surt de les seves boques quan la feina és dura i resten molts quartons de l’hort per sembrar. La blasfèmia! Vet aquí la primera trinxera de l’Anticrist que cal vèncer sigui com sigui. En sortir a la llum pública la revista Sa Marjal, el primer que pens fer, amb suport de les nostres autoritats, serà convocar un concurs de glosses contra aquest mal que ho omplena tot. Un gran concurs obert a la participació dels habitants d’Albopàs on es pugui mostrar la maldat del fet, la necessitat urgent de la seva eradicació. Molts senyors amb els quals he parlat durant les darreres setmanes hi estan d’acord i s’han ofert a donar cinquanta pessetes per al guanyador, vint-i-cinc per al que quedi en segon lloc i un duro per al tercer. Evidentment, les glosses gunyadores seran publicades a la revista i, posteriorment, arreplegades en un llibret que podria ser recomanat per escoles i instituts de Mallorca, si comptam amb la benvolença del bisbe.

Sí; malgrat el murmuri d’oracions que surt dels seus llavis pecadors, a mi no em poden enganyar. Per les confessions de llurs dones sé a la perfecció com les tracten: portar el pes de la casa, dels fills, dels vells i a més, tenir cura dels horts, igual que l’home. Per això, algunes, quan s’apropen al confessionari, arriben plorant, demanant consell. Voldrien separar-se, marxar lluny d’Albopàs. Quan ja és massa tard comproven que només les volien com a bèsties de càrrega, per l’hort i la casa que aportaven al matrimoni, per a tenir cura dels fills i els vells. La vida d’aquests toixarruts és més senzilla, amb manco obligacions. Les dones s’encarreguen de tenir cura dels animals, fer el recapte pels porcs, endreçar la casa, escurar els plats, planxar la roba, pastar i coure el pa. Ells, com si fóssim els habitats de les nacions àrabs que resen al Profeta Mahoma, es renten just acabats d’arribar de l’hort i mentre l’esposa els prepara el sopar encara tenen temps de marxar a jugar a cartes, comentar els preus de l’anyada de patates o mongetes.

He de consolar les al·lotes que, innocents, confiaven en un home que les ajudàs, que no les tractàs com si fossin animals. Només els sacerdots sabem el preu en llàgrimes que costa el manteniment del sagrat vincle del matrimoni. Reconfortar les pobres ànimes desesperades. Explicar que, amb el seu sacrifici a la terra, guanyaran el cel, i explicar una i mil vegades que anirien a l’infern, a patir amb lladres i assassins, si s’atrevissin a mudar el destí de la seva vida.

La majoria ens creu. Les fileres de les Filles de Maria són plenes d’aquestes resignades al·lotes cristianes. Moltes moren per la feina feta, per l’esforç, el mal menjar, la pena, la tisi, els mals estranys que fan que només es pugui dir: va morir d’un atac de cor, la trobaren morta al llit, va caure dins el pou (per dissimular un suïcidi), ha mort de “mal de panxa”, de nervis... Tot de misterioses malalties que només amaguen la desesperació de les dones obligades a una feina esclava que no poden portar.

Una altra cosa {de} ben diferent és la vida regalada de les filles de casa bona, les senyoretes que no han d’anar a conrear al camp i poden restar al poble fent com qui aprèn a cosir, envoltades de criades que els porten el menjar fet, la xocolata i les ensaïmades a l’hora de resar el rosari, a l’horabaixa. Filles de senyors i botiguers, de grans propietaris rurals, del metge, els professionals que acabaren les carreres a Madrid i Barcelona. Dones que s’entretenen llegint novel·les (sense pensar en els perills a què s’exposen!) o aprenent a tocar el piano.

Sempre m’he estimat el sacrifici de les pobres jornaleres, les que vénen a missa primera abans de marxar a la dura feina del camp. Sovint les riques s’aixequen a les deu o les onze del matí. Envoltades de criades, es troben el berenar a taula, la roba planxada i neta, feta la compra, el menjar del migdia a mig fer, la casa fregada i els mobles sense pols. Quin és, doncs, el sacrifici de les privilegiades? Comparèixer a resar el rosari ben abillades, amb la cadireta de seure per si no troben cap banc buit? No tenen altre entreteniment que seguir misses, novenes i rosaris. Possiblement s’entretenen sentint el nostre organista interpretar alguna peça de Bach, les improvisacions que sap fer amb tanta mestria. La missa com a lloc d’entreteniment de les més desenfeinades! Comentar en veu baixa quina ha anat a l’ofici i quina no. Parlar en veu baixa sobre el vestit que porta l’amiga, asseguda tres bancs més endavant, ullar les joies, enregistrar si s’ha comprat unes noves arracades, una polsera. Xafardejar damunt les sabates, el tipus i qualitat del vel, si ha canviat el missal amb cobertes de nacre per un altre de comprat recentment. Debilitats humanes que perdon fent-los resar un parell de parenostres i avemaries. En el fons les comprenc a la perfecció. Són joves. No tenen altre entreteniment que l’església.

Sonen les campanes.

És hora de començar l’ofici.