Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - La Columna de Hierro - (vet aquí un petit tast de la novel·la Gardènies en la nit, El Tall Editorial, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural)

Amb els anys, el record d’aquella època, els esdeveniments viscuts pels teus germans, els oncles amb els quals lluitares contra el feixisme, es fa més gran, s’engrandeix fins a fer-se inabastable. Tres germans, i tots tres, un miracle increïble, regressàveu sans i estalvis després dels combats. La teva mare m’ho explicà més d´una vegada, sense cansar-se mai de recordar la sort que havia tengut la família. Tres fills salvats, malgrat els anys en els camps de treball. (Miquel López Crespí)

Les històries de la guerra que d’infant vaig sentir al costat de la foganya, parlant en silenci, vigilant que no hi hagués ningú escoltant vora la finestra del carrer, foren, ara ho entenc molt bé, els fonaments que han contribuït a conformar i donar sentit a la meva vida.

Amb els anys, el record d’aquella època, els esdeveniments viscuts pels teus germans, els oncles amb els quals lluitares contra el feixisme, es fa més gran, s’engrandeix fins a fer-se inabastable. Tres germans, i tots tres, un miracle increïble, regressàveu sans i estalvis després dels combats. La teva mare m’ho explicà més d´una vegada, sense cansar-se mai de recordar la sort que havia tengut la família. Tres fills salvats, malgrat els anys en els camps de treball.

Ningú del poble va quedar lliure de patir les conseqüències de la guerra. La Mort, implacable, desfermada, planà, immisericorde, damunt cada casa d’aquella vila perduda en un obscur indret de Castella. El negre era el color de la roba que portaven les dones en aquella època tenebrosa. Cap rialla als camps o a la plaça, exceptuant el posat cínic dels vencedors. Ara era arribada l´hora de la revenja, el moment esperat per aquells que s’havien declarat enemics de la República i del col·lectivisme. Amb la sublevació militar i els primers mesos d’aïrada reacció popular, alguns sacerdots i terratinents foren executats sense judici, en represàlia pels crims de Badajoz i els bombardeigs de la població civil. Aleshores hi hagué les primeres dones de negre a la comarca. Però aquest dol inicial no va ser res en comparació amb el que vendria després. Amb la perllongació de la guerra, amb l’enviament als fronts de batalla d´una quinta rere l’altra, els telegrames anunciat la mort del fill, l’espòs o el marit es feren habituals i quotidians.

La padrina sempre esperà la mala notícia, el dia fatal en què algun membre del Comitè que dirigia el poble i la cooperativa anunciàs la mort en combat d´algun dels fills. Però ni els membres del Comitè ni el carter no trucaren mai a la porta de casa seva per a lliurar-li el temut telegrama.

Ni amb el final de la guerra tampoc no acabaren els patiments de la padrina. M’ho contava, quan jo només en tenia dotze i restava a casa, mentre eres a treballar, fins i tot dissabtes i diumenges, per mirar de guanyar uns diners extres per a la família. Tot plegat, l’ambient del carrer, la presència omnipotent dels vencedors, el posat altiu dels falangistes i els cacics... com si la guerra no hagués finit encara. Tu mateix no parlaves gaire. Només ara m´adon que vivies immers en els teus records i que, per damunt de tot, havies prioritzat la lluita per la supervivència familiar, treure endavant la casa, conformant-te a fer arribar alguns diners, pocs, perquè no en teníem, a les vídues per la repressió del teu poble. Què més podies fer en aquell ambient opressiu de la postguerra? Tanmateix, els crits guturals del “parte” per la ràdio, el posat dels vençuts al poble, la mirada perduda d’aquells que havien tengut familiars morts i represaliats, ho omplien tot. T’agradaven les gardènies, dibuixar flors. Et veig encara pintant, al sostre, movent amb suavitat el pinzell, acabant la marina o la natura morta que el veí t´ha comanat. La mare cus el vestit que la germana ha d´estrenar per les festes de Sant Jaume amb l´antiga Singer. És un dia de finals dels ants quaranta? La meva memòria s´ha tornat imprecisa amb el pas del temps. Aleshores, per a un infant com jo, la casa era inabastable, infinita. Cambres i passadissos esdevenien grans, laberíntics, amb sòtils altíssims i portes immenses. El jardí era una selva poblada de curiosos llargandaixos, la meva tortuga, les aranyes afamegades a les quals alimentava amb les mosques caçades amb els meus amics, els enfonys a la terra on, en capses d´alumini, guardava les meves baldufes, les bolles de fang, el dibuix que m`havia donat una veïna de la meva edat de la qual em sentia enamorat. Els amors dels nou anys! Cercar el contacte amb la pell de l’amiga, sentir-te enrampat per dins, no rentar-te el braç durant dies a fi de preservar la imaginària màgia d´aquell contacte furtiu. Un bosc on em perdia durant hores i hores, talment fos un explorador de les històries que em contava l´oncle quan, a les nit d´hivern, em feia seure damunt els genolls i les seves cames eren el cavall salvatge que em portava als increïbles universos de fantasia que sabia bastir per a tenir-me entretenit. Em record jugant amb els meus soldadets de plom, amoïnat perquè alguns, els més valents, sens dubte, van coixos, resultat d´alguna batalla amb el soldats dels amics. És una horabaixa molt tanquil·la, sense gent pels carrers. La calina del dia va desapareixent a poc a poc. Manquen un parell d´hores perquè la gent surti a la fresca i parli de la feina del dia, del preu de la patata, dels problemes del racionament, de la manca de sucre i cafè de qualitat. La suau brisa que arriba del canyís de l´albufera procedent de la mar agita les cordines de la sala on jug. M’adon que em fites des de la distància, talment jo fos un salvavides, l´autèntic sentit de la teva existència. Mires la mare que continua cosint, tal·larejant una antiga cançó pagesa. M´arriba, penetrant, la flaire del pa acabat de coure, del forn del costat. De sobte, cessa la música de la ràdio, el tango de Gardel que sonava, melangiós, per les habitacions del gran casal del avis on hem anat a viure i, com el dimoni que surt pel carrers del poble el dia de sant Antoni, la veu gutural i agra d´un locutor de la grisa postguerra comença a parlar de Franco i José Antonio, de Queipo de Llano i del general Varela. Com si les despulles plenes de cucs que un dia vaig veure a la fossa comuna del cementiri s´haguessin aixecat i, portant en la mà l´espasa, la destral, entrassin a la classe de la meva escola tallant el cap a tots els meus amics i companys. M´adon que tenc por i, instintivament, corr a refugiar-me al costat de la mare que em mira estranyada, sense saber el que em succeeix. Sé que tremol de cap a peus i n’ignor els motius. Vull recuperar els meus soldadets de plom, que han quedat abandonats al passadís, a mercè dels fantasmes que han ocupat les cambres de la casa. Tot tremola i el cap em fa voltes. Arreu, procedents de l´altaveu de la ràdio, d´un món de tenebror infinita, del foc que hi deu haver als inferns, dominant el silenci de l´horabaixa, com si volguessin matar el pare i la mare, els crits que em foraden les orelles i em travessen el cos, com un punyal ben esmolat: ¡Caídos por Dios y por España! ¡Presentes! Caídos por Dios y por España! ¡Presentes! Caídos por Dios y por España! ¡Presentes! ¡Viva Franco! ¡Arriba España!

Era el moment què t´aixecaves i, amb un moviment precís i amb ràbia continguda, canviaves d´emissora cercant música, qualsevol tipus de música que ens fes oblidar el malson.

El que de jove vaig aprendre del comportament dels vençuts, dels antics presoners del camp que havien quedat a viure al poble, era la ferma manera de servar la dignitat. La dignitat dels vençuts! Mai no et vaig veure anar al darrere dels senyors o mirar al terra, com si el viure fos una forma diària de demanar perdó als poderosos. Si et cridaven per a fer una feina, la feies amb tota la professionalitat de què eres capaç. Però mai vaig notar en la teva manera de ser ni en la dels oncles la renúncia a ser el que la història us havia fet. El dolor us havia fet de marbre, us havia tallat en bronze, a destralada d´esforç i sacrifici, bastint el momument etern a la fe en les possibilitats de redreçament de la humanitat.

La padrina m’ajudà a anar muntant el trencaclosques de la teva vida.

“Quan va acabar la guerra i els falangistes hissaren la bandera bicolor i la roja i negra de Falange al balcó de l’Ajuntament, vaig pensar: ‘No els han mort al front però ara els mataran aquí, al poble, els vencedors. No era cap secret. La repressió s´accentuà amb la victòria. Patia. Tothom sabia que no se salvava cap dels que havien tengut el carnet d’algun partit o sindicat. I fixa’t, el teu pare s’havia destacat amb els confederals de Durruti, tothom ho sabia al poble i quan la Columna de Hierro anà a València a ‘posar ordre revolucionari’, el fet es comentà prou i fins i tot sortiren algunes notes als diaris de l’època. El teu pare era el més jove, el més exaltat dels tres germans. Imagina! Els anarquistes consideraven que els republicans no ho feien prou bé, que hi havia massa senyorets i desenfeinats a les ciutats mentre que ells, al front, no tenien ni armes ni menjar. Els mancava instrumental mèdic, benes i alcohol per a les ferides. Què sabia ell de totes aquestes coses! Era el més jove de la Columna! Però, eixelebrat com era, va ser el primer que s’apuntà a l’expedició de càstig contra els desenfeinats de la rereguarda valenciana. Sense que ningú ho pogués impedir: qui podia enfrontar-se amb els milers d’homes enviats per la Columna de Hierro per netejar València d´oportunistes i covards? Davallaren a la ciutat des del front de Terol, armats de fusells i pistoles, damunt els camions i cotxes requisats al començament de la guerra. Ningú esperava aquella expedició armada. Tots aquells jovençans dels Ateneus Llibertaris, militants de la CNT i de la FAI, es presentaren a València, en ple mes de setembre, quan molta gent, allunyada de la guerra, vivia com si els feixistes no avançassin cap a Madrid a una velocitat vertiginosa. L’ensurt va ser gros. Unitats comunistes els feren front i davant la plaça de l’Ajuntament hi hagué alguns morts d’ambdues parts. Un desgavell, tot plegat, perquè no s’entenien quant al desenvolupament del que s'havia de fer per a vèncer el feixisme. El teu pare, els anarquistes de la Columna de Hierro, volien fer alhora la guerra i la revolució social, mentre que els comunistes no en volien saber res de repartiment de terres entre els jornalers ni de col·lectivitzar les fàbriques.

‘El teu pare m’ho contà anys després, en sortir del camp de treball acabada la guerra mundial. Anaren a València i agafaren, deien que per al front, totes les armes que pogueren de casernes i llocs de comandament que consideraren que no feien res per a vèncer el feixisme. Munió d’edificis oficials i locals dels comitès més inversemblants eren curulls de fusells, pistoles i metralladores que es cobrien de pols als armaris. Els indignava veure tots aquells militars amb l´uniforme nou del reorganitzat exèrcit republicà, els nous galons pels bars i restaurants de la capital valenciana. Altres destacaments anaren a escorcollar les joieries, esglésies i cases de gent rica, malgrat que fossin republicans, addictes al govern de Madrid, per a incautar tot l’or i la plata que trobaven. Arreplegaren un munt de sacs d’objectes de valor que, venuts a qui els volgués comprar, haurien de servir per a comprar armes, menjar i medicaments per als combatents que eren a les trinxeres. Improvisaren mítings enmig dels carrers, als mercats, davant les escoles i instituts, a les fàbriques, explicant la difícil situació en què es trobava la revolució social per la qual lluitaven els anarquistes. Com a profetes del nou món que havia de venir, talment apòstols d´una nova religió, recriminaven el comportament de tots aquells que s’amagaven de les seves responsabilitats en la lluita contra el feixisme. Al cap d´un parell de dies tornaren al front no sense haver advertit abans que possiblement no seria el darrer viatge a València.

‘En José, el teu oncle, que estava amb els comunistes del V Regimiento, amb Enrique Castro Delgado i els assessors militars que havia enviat Stalin, ens digué que va ser segurament aquesta acció de la Columna de Hierro i altres fets semblants els que anaren decidint el govern de la República a acabar definitivament amb les milícies populars.

‘Els governats republicans s’havien atemorit. Alguns pensaven que potser els anirien a cercar i els durien al mur d’execucions com s’havia fet amb molts falangistes. No bastava el que s’esdevenia a Catalunya i en el front d’Aragó, amb la influència decisiva de la CNT i el POUM en molts d’aspectes de la vida civil de la rereguarda republicana. Ara, el contagi revolucionari, en lloc de minvar, s’estenia i propagava per València, Alacant, Castelló... “.

La padrina continuava parlant sense aturar. Anys després de finida la guerra, encara vivia sota l’impacte d’aquell temor constant per la sort dels fills. Les preocupacions pel que seria de la família, què et farien als camps de treball, li deixaren marques que no s’esborraren mai malgrat que ho ho fes coneixedor. Poder parlar amb el nét la tranquil·litzava, asserenava el seu estat d`ànim i, en el fons, sense que ella s’adonàs, em forní d’uns estris de comprensió del món i de la realitat que m’envoltava d’un valor immens.

Després continuava el relat, com si aquells fets esdevenguts quasi vint anys enrere fossin encara el present.

La sentia com aquell qui escolta la rondalla més interessant que li han contat en la vida. Tenc en el cervell, en tots els replecs de la meva memòria, el cantet de la seva veu explicant-me lentament: “Vaig pensar que els falangistes matarien el teu pare en tornar al poble. A ell i als oncles. Dos havien lluitat al costat dels confederals i l’altre, el major, en José, amb els comunistes de la Pasionaria i José Díaz. Qui els podria salvar? I per si encara em mancassin preocupacions, el teu pare tenia fama des ser un apassionat orador anarquista, un assenyat rapsode capaç, com Miguel Hernández, de llegir poemes als combatents enmig de la més acarnissada de les batalles.

‘Molta gent del poble l’havia vist a València, a les reunions dels ateneus llibertaris, recitant com si estàs il·luminat, transformat per l’alè vital que el posseïa i el portava a no se sap quins mons d´eixelebrada fantasia: el paradís imaginari que somniaven tota aquella colla de revolucionaris, els teus oncles els primers, que només pensaven que una vegada acabat amb l’exèrcit, instaurada la col·lectivització del camp i de les fàbriques, la gent seria ja per sempre bona i senzilla i no tornaria a haver-hi mai més pobres i rics damunt la terra”.

“Somnis de joventut”, afegia la padrina sospirant i continuava: “El que no em deixava dormir era pensar si quedarien baldats a conseqüència de les ferides, inútils per a tota la vida. N’hi havia que tornaven sense braços, sense cames. Altres, folls, perdut l’enteniment per una explosió al costat que, si bé no els havia mort, sí que els havia deixat bojos per sempre. I què pot fer un pobre sense cames i sense braços, una persona que hagi tornat cega, que no pot defensar-se per ella mateixa? No podia dormir. De tant de passar pena, el teu padrí aviat va perdre l’alegria i només recuperà les rialles quan va saber que tots tres havien sobreviscut, malgrat que el petit, el teu pare, encara patís a la presó.

‘Més endavant, quan es va començar a veure clar que Franco guanyaria la guerra, a tots aquests patiments es van afegir uns altres, en pensar què seria dels tres quan els feixistes manassin arreu. Els refugiats, tots aquells que podien fugir de la zona ocupada pels franquistes, ens explicaven que no hi havia pietat pels rojos”.

Arribats a aquest punt de la història la padrina s’aixecava i anava a beure un glop d’aigua fresca i, fent una darrera ullada a l’indret on jo jugava, anava fins a la seva bossa per a donar-me unes pessetes per a comprar un sifó o una ampolla de pinya al bar de la cantonada.

“Apa, no triguis gaire, que els teus pares i les germanes vendran d’aquí una estona i hem de tenir la taula parada” deia, feliç d’haver pogut explicar-me les preocupacions que durant tants d’anys havien sacsejat el seu esperit.

Avui tot s’ha esvanit, però encara veig la seva figura esvelta, malgrat l’edat, anant fins al pou de la cisterna i, de forma lenta però segura, fent davallar el poal fins al fons obscur de la font. Sentíem el cop del metall damunt l’aigua fresca del fons i com després, a poc a poc, degotant el líquid vivificador, el pujava fins a deixar-lo damunt el coll de la cisterna. Aleshores jo li portava la gerra de fang de Pòrtol i l’omplia amb suavita procurant no caigués ni una gota al terra, que no en vessàs gens ni mica per les vores.

“Deixarem la gerra al fresc, al costat de la taula on no hi dóna el sol. En arribar els teus pares i les germanes encara la trobaren ben fresca, com si fos just acabada de treure”.

Record aquells diumenges d’estiu, enregistrats de forma perenne en la meva ment. Quan tu no havies anat al taller a fer hores extres, marxaves amb la mare i les dues germanes fins a la platja, a respirar una mica d’aire pur, a estar unes hores amb les filles. Els teus únics moments d’esbarjo en aquella llarguíssima postguerra. Aleshores jo restava amb l’avia amb l’excusa de fer uns deures per a l’escola i que mai no vaig fer perquè m’estimava molt més sentir les seves històries de la guerra. Per a mi era talment anar a veure una pel·lícula d’aventures, amb la diferència que en aquest film els herois, els autèntics protagonistes, no eren ni Gary Cooper ni Alan Ladd ni l’inefable Bogart. Els herois d’aquesta gran història de guerra éreu tu, pare, i els oncles. Ningú més. Com podia dedicar-me a estudiar el que els mestres ens havien posat per al cap de setmana? Què m’importava a mi la vida dels Reis Catòlics o qui era José Antonio Primo de Rivera, el general Moscardó o Franco? Jo ja sabia que ells eren enemics teus i nostres. Com havia de concentrar-me en els deures que ens havien posat per a l’endemà? Preferia les històries que em contava la patrina sota l´emparrat, al costat de la cisterna, mentre jugàvem a cartes esperant que arribàssiu de la platja. Les meves rondalles d´infant, les que em narrava la padrina en aquelles lentes horabaixes d´uns estius perduts en la fondària dels calendaris.

Passaven les hores i els minuts.

Ningú de la família no havia tornat de la platja.

Jugàvem a les cartes en silenci. Ella, reconcentrada en els seus records, les eternes preocupacions pel destí dels seus fills, i jo pensant en tu quan eres jove, marxant, amb les banderes al vent a la recerca d´un nou món, un món d’aquells que ningú mai no pot trobar en cap mapa a no ser en el mapa dels seus cors i els seus somnis.

Havíem deixat la ràdio oberta transmetent algun serial de Sautier Casaseca o Matías Prat retransmetent un partit de futbol. Les històries de la guerra de la teva mare, pare, sempre les tenc associades a aquesta remor de fons: els serials radiofònics, el futbol del cap de setmana, els sermons del pare Venancio Marcos, la veu de Juanita Reina, Carmen Sevilla o Lola Flores omplint les cambres en penombra de la casa. El moix ens fregava les cames demanant recapte, i de lluny, de molt enfora --nosaltres vivíem a una barriada extraradial de Ciutat--, els afeccionats que omplien l’estadi Real Club Deportivo Mallorca, emportats per l’emoció cridaven “Goool!, a la desesperada, com si totes les privacions d’aquella llarga postguerra haguessin de desaparèixer per sempre amb la victòria de l’equip local.

Era el moment de continuar escoltant la padrina.

“Tenguérem sort. Els fills tornaren al poble sans i estalvis, però més vells; ells no s’adonaven que havien envellit, però jo vaig copsar de seguida que ja no en quedava res de l´esperit d’aquells al·lots esperançats que, amb tot el jovent del poble, marxaren damunt camions per a fer front a la reacció que volia apoderar-se de València. Ni a mi ni al teu padrí no ens importava gaire que m’haguessin tornat envellits, trists, sense saber què fer ni com defensar-se del que podria caure’ls al damunt amb la victòria de Franco; l´important era que havien regressat al poble i eren al nostre costat. Aquell moment d’especial felicitat feia que per uns segons no pensàssim en el demà, que es presentava tèrbol i difícil.

‘El teu pare va ser el que més patí, ja que no sortí dels camps de treballs forçats fins passada la guerra mundial. Els teus oncles tengueren més sort. No hi havia cap denúncia dels falangistes en contra seva i, com a soldats desmobilitzats, els enviaren a la capital. Romangueren un parell de mesos a la plaça de braus on, com em contaren, cada dia hi arribaven grups de falangistes, familiars dels morts en temps de la guerra, cercant venjança. Mataven els presoners enmig de la plaça, sense esperar a cap mena de judici. Improvisats botxins, tothom era aleshores botxí dels vençuts, fumien pallises més brutals als soldats indefensos. Els pegaven fins a la mort, enmig de la indiferència dels guardians i els oficials que havien de protegir els detinguts. Falangistes i requetès feien la seva voluntat sense que hi hagués cap autoritat que volgués aturar la seva insaciable set de venjança. Només va ser posteriorment, els teus oncles ja havien estat alliberats, que les autoritats militars decidiren canalitzar la repressió d´una manera igual d’efectiva, però en aparença no tan brutal, com la que s’esdevenia en aquells moments de fúria sagnant”.

Respirava tremolosa, com si no pogués continuar el relat.

Ambdós deixàvem de jugar a les cartes, emportats per la força dels records. Per la ràdio, el locutor continuava amb la retransmissió del partit de futbol. Aviat seria l´hora de les notícies, els crits agres i guturals exaltant l´invicte Caudillo, salvador de España por la gracia de Dios. Després els himnes, més crits, més silenci, més por.

Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro

Llorenç Capellà ha escrit: Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època.

Per Llorenç Capellà Fornés, escriptor

L’escriptor és (o hauria d’ésser) el testimoni de la vida que passa. Ho va deixar escrit, amb paraules si fa no fa semblants, Ramón Gómez de la Serna. Hauria d’haver matisat que aquest testimoniatge que l’escriptor ens llega, ha d’ésser crític amb el poder. En aquest cas, ens vindria a la memòria el retrat de Miquel López Crespí. N’és el paradigma, de l’intel·lectual compromès en la defensa de les llibertats i de la justícia social. Ens ho ha fet saber amb centenars d’articles i una pila de llibres. Aquest que teniu a les mans, Repressió i cultura durant el franquisme, n’és un document inqüestionable. Tanmateix, aquesta voluntat d’escombrar sota les estores, de moure taules i cadires i, en conclusió, de fer dissabte, no ens ha de predisposar a ignorar les múltiples facetes de la seva –d’altra banda amplíssima– producció literària. Perquè Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literàries amb idèntica bona traça: una novel·la amb el factor predominant de la memòria, un teatre de combat i una poesia desproveïda de paraules d’oripell. Un dels seus poemes, Els nostres morts, està gravat en el mur de la memòria del cementiri de Porreres. És un poema colpidor, amb un primer vers com una fuetada: “Sentor de sang m’arribava des d’alguna latitud remota”. La carretera de Porreres frega el cementiri. Quan hi passo, faig parada. Per rellegir Els nostres morts. Us recomano que feu el mateix, si ja no ho feu. S’ho paga.

Cal recordar que Miquel López Crespí sempre s’ha mantingut fidel a la memòria dels vençuts de la Guerra Civil...? El mou un doble compromís. Un amb la República i els valors de progrés i llibertat que representava; l’altre, el menys conegut, és estrictament familiar. Tant el seu pare, Paulino López Sánchez, com els seus oncles, Juan i José –els tres eren de Moya, prop de Conca–, feren la guerra a les trinxeres. En retre les armes l’exèrcit popular, l’abril de 1939, Paulino caigué presoner i va ser assignat al Batallón de Trabajadores 151; passà per diversos camps de treball, alguns de Mallorca, i en sortir en llibertat s’hi quedà a viure o a sobreviure. La mare de l’escriptor era dels Verdera, una família de sa Pobla, adinerada i conservadora, amb un avantpassat, Miquel Crespí Pons, que n’havia estat batlle durant la dictadura de Primo de Rivera. De tot plegat, Miquel López Crespí n’ha escrit pàgines emotives, d’una indubtable bellesa. Les trobareu a la seva novel·lística. En els llibres d’assaig o en els milers d’articles que ha escrit, també aflora sovint el xoc ideològic entre els López i els Verdera, l’escàndol que va suposar a sa Pobla el matrimoni entre la néta d’un cacic i un llibertari que havia perdut la guerra, o aquells anys vint, d’Unió Patriòtica, quan el batlle Verdera donava al poble els solars de la seva propietat on s’aixecaria una escola pública per a glòria d’aquell dictador populista que va ésser el marquès de Estella. Però per a l’assagista qualsevol d’aquests fets sempre són motiu d’un comentari punyent, d’una anàlisi que deixa de banda l’àmbit estrictament familiar, i en cerca la projecció col·lectiva des de l’òptica social i ideològica.

Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època. Però alhora és el resultat d’un raonament ètic. Els capítols que el conformen no responen a un ordre temàtic ni cronològic. Tanmateix, formen un mosaic de meditacions en el qual, finalment, cadascuna té el seu encaix harmònic. La raó és clara: segueixen l’ordre de reflexió anàrquica de l’autor. Però, insisteixo, tot té el seu per què. La col·laboració dels germans Villalonga o de Llorenç Riber amb la Dictadura; la pervivència del teatre en els anys difícils i l’evolució posterior vers noves formes d’expressió; el cinema franquista; Gabriel Alomar o Gabriel Janer Manila; les icones que alimenten el propi univers vital i literari, des de Rosselló-Pòrcel a Lautrémont o d’Emiliano Zapata a Karl Marx; el món editorial, Josep Maria Llompart o Alexandre Ballester. Allò que uneix tots aquests noms i referències és el temps viscut i conegut per l’autor. El que porta com una motxilla, penjat a l’espatlla, de la qual mai no es voldrà desprendre malgrat que les experiències acumulades arribin a pesar massa. Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre de memòria. En qualsevol cas, Miquel López Crespí, lluitador tossut perquè en la tossudesa alimenta el seu desig de llibertat, cerca l’afecte alliçonador: vol deixar testimoni de les coses i de per què passaren. Ho ha aconseguit.

Palma (Mallorca) 12-IX-2016)

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (de propera publicació)

Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme

És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)

Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM

La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.

Cultura i política en el canvi social

El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.

Les formes de l’art i el franquisme

És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.

La perspectiva de la història

A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016