Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentración feixistes (vet aquí un tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

Palmeres i tramvies grinyolaires

Un tramvia grinyolaire amb poca gent i alguns cotxes atrotinats anant en incertes direccions. El bocí de pa negre amb mitja sardina de llauna era tot el que ens havien donat de menjar en vint-i-quatre hores. On aniríem? Des de l’interior de la bodega, els que paraven l’orella a la porta que donava a coberta havien sentit que el tinent parlava amb el capità del vaixell i li deia que faríem carreteres. Tampoc no ens estranyava gaire que aquesta fos la nostra condemna. En aquells moments, just desembarcats, teníem altres problemes que encara no sabíem com resoldre. Esbrinar, per exemple, com ens podríem comunicar amb la família, el temps que duraria la nostra estada a l´illa, endevinar si ens donarien menjar abastament... I, sobretot, saber si podríem resistir la feina que, sense fer gaire esforç amb la imaginació, endevinàvem dura i implacable. (Miquel López Crespí)

En davallar del vaixell, El Sevillano, un andalús que venia en l’expedició, el més divertit de tots els membres del Batallón de Trabajadores, en passar vora els coves amb taronges s’atreví a agafar-ne una. Era el que esperava el sergent per pegar-li una forta fuetada amb la verga de bou que portava. El Sevillano era ben a prop meu i vaig sentir xiular el fuet a uns centímetres de les orelles, fregant-me el cap. Antonio, que aquest era el seu nom, va pegar un bot en sentir el dolor punyent enmig del rostre. Segons després, aquest dolor, talment una poderosa descàrrega elèctrica que avançava per tot el seu cos a velocitat vertiginosa, el va fer caure a terra.

El Sevillano s’incorporà a l’instant.

No va cridar; tampoc no pronuncia cap paraula. Simplement, amb moviment lent i molt pausat, deixà la taronja al cove i continuà la marxa sense immutar-se, malgrat que el dolor, sense cap mena de dubte, li cremàs cada centímetre del cos talment un ferro roent penetrant en la carn viva.

El tinent, que havia vist amb disgust l´acció del sergent, li digué, amb veu freda i distant:

-No seas animal, hombre, que a estos no los vamos a fusilar. Los traemos para trabajar en las carreteras y no quiero, cuando los entregue al campo donde están destinados, que nadie me diga que los he tratado como a los moros de las jarcas, a golpe de látigo.

Un mínim de sentiment de pietat envers els vençuts? Ho dubtava. En aquella època no hi havia misericòrdia per als presoners. Potser que si hi hagués hagut camions a la nostra disposició, un mitjà de transport que no fes necessari que travessàssim els carrers de Palma a peu, a la vista de tothom, el tinent no hauria dit res al sergent. Però el tinent sabia que, com a Madrid, com a València, passaríem pels indrets més cèntrics de la ciutat. Per això mateix s’havia posat l´uniforme nou abans de desembarcar, i l’ajudant li havia netejat les llustroses botes militars i donat brillantor als botons de la guerrera. Oficials de la victòria amb bigoti retallat. Cutis ben afaitat. Tot el futur, la vida sencera oberta al davant. Eren els vencedors, els senyors de tot el que podíem contemplar. Ho havíem vist per les ciutats que havíem travessat amb ell de cap de l´expedició: les al•lotes de la bona societat, els desenfeinats de bars i casinos, l’admiraven quan marxava, xiulant el Cara al Sol, al capdavant d’aquella tropa de desgraciats. Un excessiu maltractament dels presoners podia despertar la compassió en un cert sector de la gent.

D’ençà la seva sagnant victòria, el règim es vanava dient que integrava els vençuts en la tasca de reconstrucció nacional. Els documentals de propaganda, n’havíem vist alguns a la presó, mostraven presoners fent la salutació romana, anant a missa amb fervor, treballant als tallers d’aprenentatge, riallers, asseguts a taules parades amb mantell i amb fumejants plats al davant. Mentida de la propaganda franquista! Ens feien anar a missa obligats, cantar l’himne de Falange amb una pistola al darrere: els funcionaris mirant qui no obria els llavis, provant de saber si algú mudava la lletra de l´himne o cantava una altra cançó. Pobre d’aquell que no ho fes com pertocava, que no cantàs amb força! Els carcellers no perdien detall. Eren a l’aguait dels moviments dels llavis dels presoners, capaços de descobrir a l’instant aquell que no pronunciava, una rere l'altra, les paraules esperades, aquella lletania que encenia el cor dels nostres botxins, intensament emocionats quan, braç enlaire, cantaven: Si te dicen que caí, me fui, al puesto que tengo allí.

Per a nosaltres, el Volverán banderas victoriosas al ritmo alegre de la paz només significava el reialme de les cel•les de càstig, de la privació del magre menjar, obligació de netejar cent i mil vegades el terra de les naus quan i en el moment que volgués qualsevol dels guardians. Qui podia creure en les ficcions dels noticiaris?

Cap rialla amable entre aquells que érem sotmesos a les tortures més humiliants a l’espera dels botxins que t’havien d'afusellar.

Molts cercaren la mort a posta, negant-se a cantar els que ens obligaven, tancant la boca quan els funcionaris donaven l’ordre de començar la cançó i, religiosament, com cada matí d’ençà que érem a la presó, amb tots els presoners formats al patí, enlairaven la bandera de Franco fins al punt més alt del pal. Companys que es negaven a cantar el Cara al sol malgrat saber que amb el càstig posterior, amb el magre menjar i les cel•les d’incomunicació on serien portats, tenien poques probabilitats de conservar la vida.

Morir. Volien morir. Quin sentit tenia provar de conservar aquella miserable existència? Conservar la vida per a viure eternament humiliat? Conformar-se amb formar part del submón on ens havien reduït? A molts els era ben igual morir que malviure en aquelles condicions. Eren companys que ja havien decidit que no tenia sentit provar de sobreviure en el món dels guanyadors. Homes que havien comprovat que com eren en l’esclavatge més absolut. Res no els fermava ja a la vida. Amb la família assassinada, els companys caiguts als fronts en temps de la guerra, la dona morta a qualsevol presó o a punt de ser afusellada... què fer? Continuar vivint fins a esdevenir deixalla humana? Quin sentit tenia aleshores continuar acceptant les ordres dels vencedors, formar a la cua per a rebre l’aigua bruta que ens donaven per a dinar i sopar?

Per això mateix tancaven els llavis i quan el carceller provava de fer-los cantar a cops de fuet li escopien a la cara sense gens ni mica de por de les conseqüències, esperant el càstig que els fes marxar d´aquest món com més aviat millor.

El sol brillant de Mallorca em retornava al present.

Havíem desembarcat a Palma un dia d’agost de mil nou-cents quaranta. El sergent havia colpejat brutalment El Sevillano amb la seva verga de bou. Vaig fer un gest imperceptible, per si de cas necessitava ajut per a continuar caminant. Però amb una trista llambregada m’indicà que no ho fes per si ara era jo el que rebia la propera fuetada del militar.

Sortosament el sergent ja no posava atenció en el presoner i romania, com ca assenyat, al costat del tinent, escoltant les indicacions que aquest li donava.

Érem a Mallorca.

Cel clar i palmeres en el passeig que encerclava el port de Palma.

Un tramvia grinyolaire amb poca gent i alguns cotxes atrotinats anant en incertes direccions. El bocí de pa negre amb mitja sardina de llauna era tot el que ens havien donat de menjar en vint-i-quatre hores. On aniríem? Des de l’interior de la bodega, els que paraven l’orella a la porta que donava a coberta havien sentit que el tinent parlava amb el capità del vaixell i li deia que faríem carreteres. Tampoc no ens estranyava gaire que aquesta fos la nostra condemna. En aquells moments, just desembarcats, teníem altres problemes que encara no sabíem com resoldre. Esbrinar, per exemple, com ens podríem comunicar amb la família, el temps que duraria la nostra estada a l´illa, endevinar si ens donarien menjar abastament... I, sobretot, saber si podríem resistir la feina que, sense fer gaire esforç amb la imaginació, endevinàvem dura i implacable.

A Madrid, a Sòria, només podíem escriure una postal cada mes. Deu línies que solament servien per a comunicar el nostre estat de salut que, mentint la majoria de vegades, dèiem que era bo per a no angoixar els familiars. Una postaleta que no servia per a explicar tot el que necessitàvem dir a pares i germans: el que s’havia de fer per a demanar algun paper que acurçàs el nostre internament; documents imprescindibles per a redactar alguna instància oficial que servís per a millorar, ni que fos mínimament, el penós estat en què ens trobàvem. A Sòria, al penal de Burgos, havíem pogut organitzar, amb el suport dels familiars d’alguns presos i la unitat de molts dels que hi érem empresonats, un mínim de condicions per a escriure: sota unes rajoles, embolicats amb un hule per a protegir el nostre petit tresor de la humitat, hi teníem una reserva de paper, tinta, sobres... Una riquesa incalculable per a aquells que, condemnats a mort, encara confiaven en la possibilitat d´una gestió que els ajudàs.

Ningú no s'hi negà mai a col•laborar. Les diferències polítiques entre comunistes, anarquistes o companys sense partit eren deixades de banda davant la necessària solidaritat per a sobreviure. Quan hom escrivia d’amagat als familiars, cartes que sortien ocultes als plecs de la roba bruta o, quan aquest sistema va ser descobert pels vigilants, dins els botons, els altres vigilaven per si s’apropaven els carcellers o els espies que la direcció tenia entre nosaltres. Un miracle aconseguit pels nostres “especialistes” en aquests afers que, com a genis de la transmutació dels objectes, eren capaços de situar una carta escrita en paper molt fi als plecs de qualsevol vella gavardina, camisa o pantalons.

Amb els traïdors no hi havia cap mena de pietat, i ells ho sabien a la perfecció.

Quan l’espia era descobert, els diferents grups polítics que érem organitzats a la presó ens reuníem en secret i es decidia el que se n’havia de fer.

Més d'un va aparèixer mort a les dutxes, o escanyat al llit l’endemà del judici secret.

Hi havia companys que s’oferien voluntaris a fer justícia amb tots aquells que eren al servei de la direcció. Tanmateix, condemnats a mort, sabent que no sortirien mai en vida d’entre les quatre parets on romaníem tancats, els importava molt poc que fossin descoberts i castigats a la pena màxima. En altres llocs d’internament, la “feina” era deixada a la sort de les cartes o els daus. A Sòria mai no va ser necessari emprar aquests mètodes: sempre hi hagué abundor de voluntaris per a portar a terme les decisions de les comissions d’autodefensa.

Sortíem de les instal•lacions del port sota la vigilància del tinent i els seus ajudants. Encara no sabíem on anàvem. Havien comparegut una grapada de guàrdies civils i un cotxe amb mitja dotzena de falangistes. El blau de la seva camisa em feia mal als ulls. Un dels falangistes, el més alt del grup, clenxinat i amb gomina que brillava amb els primers raigs del sol del matí, s’havia llevat la boina roja de requetè i amb ella es pegava copets damunt una cama, mirant-nos directament als ulls com si ens volgués matar allà mateix. Els nervis el dominaven. Talment no pogués suportar que els militars tenguessin més poder que el partit de la Revolución Nacional Sindicalista! Què hi venien a fer aquell matí al port de Palma? Tanmateix érem en mans de la jurisdicció militar i no podien fer res en contra nostra en aquells moments. O, almanco, així ho volíem creure.

Com si volgués contestar als meus interrogants, Joan Busquets, el mallorquí, se m´apropà i em digué, xiuxiuejant:

-Vénen a cercar mallorquins. Algú que hagués pogut escapar, com jo mateix, amb el vaixell que anava a l’Olimpíada Popular o amb barca, cap a Menorca o el nord d’Àfrica. En aquest cas prenen nota de l’arribada i en pocs dies mouen les tecles necessàries per tal d’empresonar altra volta el sospitós. M'ho digué una cosina que vengué a veure'm a Madrid i que sabia que això s’havia esdevengut moltes vegades. En tenia informacions de primera mà. Sortosament no són del meu poble. No en conec cap. No em vénen a cercar a mi.

El Sevillano provava de tapar-se la sang que li sortia de la ferida amb un mocador brut que s’anava omplint de sang. Li vaig donar el que m’havia donat la mare quan vengué a la presó a veure'm després de moltes setmanes d’incomunicació. Era tot el que podia fer. I sort que el sergent ens havia deixat en pau! N’hi havia que s’acarnissaven amb aquell que agafaven entre mans. Aquesta vegada havia estat una simple fuetada, pegada amb tota la força, evidentment, però sense intenció de donar-li una pallissa de mort. Es tractava d’humiliar el presoner que havia tengut la gosadia de voler agafar una taronja. Que aprengués que no podia fer res sense demanar permís, sense el consentiment dels carcellers.

La fuetada directa al rostre d’Antonio em féu pensar en els dies d’abans de la guerra. De sempre havia estat així, amb excepció dels anys que duraren les col•lectivitzacions al poble. Els de dalt, el senyor, l’oficial, el comandant de la Guàrdia Civil, el rector, fent sentir el seu poder al pobre, al treballador, al soldat. La qüestió era doblegar, vèncer la capacitat de resistència de les persones. Tot servia per aconseguir aquest etern objectiu dels poderosos: la fam, per a fer acceptar els jornals a la baixa; el sermó des de la trona de l´església, per a conformar les consciències, predicant sempre resignació davant les injustícies; el fuet, la llei i la presó quan la fam i la xerrameca dels sacerdots no bastava per a fer vinclar la voluntat del pobre.

Quan havia estat diferent? Al poble els vigilants de les propietats dels cacics també empraven el fuet.

El fuet, l’almoina i les faules des de la trona per a governar la comarca.

Fuetades a tots aquells que, ni que fos per fam, per pura necessitat, gosaven agafar un raïm, unes pomes de l’hort dels senyors. La guàrdia civil era al poble just per això: quan algú entrava dins un hort perquè els fills no tenien res que portar-se a la boca i agafava unes cols o, desesperat, aprofitava la nit per a mirar de trobar alguns grans de blat dels rostolls acabats de segar, sempre hi eren els civils per a donar una pallissa al que s’havia atrevit a trepitjar una terra que no era la seva.

Una fuetada o una almoina.

Hom tenia sempre la llibertat d’escollir entre totes dues possibilitats. Si no volien morir de fam era preferible callar fent, ulls clucs, el que manaven els de dalt. Així, capbaix, hom podia aspirar a rebre algun jornal treballant de sol a sol o, també, que la senyora es dignàs a admetre la filla per a fer de cuinera, netejar la casa sota la mirada complaent de l’amo que, tothom ho comentava al poble, era expert en el món de les criades. Especialistes en esbrinar la capacitat de resistència d’aquelles al•lotes que, més d´una vegada, eren obligades cedir davant el xantatge dels seus amos sota pena de perdre la feina o, encara pitjor, amb amenaces d’agreujar la situació dels familiars que treballaven en alguna propietat dels senyors.

Riallades al casino comentant les històries amb les al•lotes del servei.

I no mancar mai a missa, agenollar-se en passar la processó, la Verge del poble. Mirar sempre a terra, no aixecar mai els ulls cap a les estrelles. Confondre's amb la terra. No somniar mai. Cap bri d´esperança. El capell de pagès a les mans, sense alçar mai els ulls. Conformar-se, resignació cristiana, predicava el sacerdot des de la trona. Callar sempre, no trepitjar mai un local sindical, l’Ateneu Llibertari, anar d’excursió amb els membres de la colla republicana. Menjar herba. Bullir l’escorça dels arbres. Soterrar els infants que moren de fam amb un llençol espellissat a la fossa comuna. No poder pagar quatre fustes de pi per fer un bagul com pertoca. Aprendre a menjar-se les llàgrimes. Com l´estàtua de pedra dels poderosos aixecada enmig de la plaça, davant l´església del poble. Homes i dones de pedra. Ens hauria d´estranyar que aquesta humanitat de granit i marbre sense clivells fos capaç de vèncer els culpables de tanta misèria el juliol del trenta-sis? Que aquests homes i dones poguessin resistir durant prop de tres anys les envestides de la metralla, ferms a la trinxera, disparant, segurs, contra l´enemic?

Després de la derrota de la República, algunes i alguns preferiren anar a les muntanyes, provar d’ajuntar-se amb els maquis que, des del primer dia de la derrota, havien agafat la manta de soldat i les armes que podien portar al damunt intuint que cap vaixell no arribaria al port d´Alacant per a salvar-nos.

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -

Oportuna narració de López Crespí –

“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)

No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)