Miquel López Crespí - Memòria històrica

Joan Lladó, Alfred Bosch, Josep Joan Capó, Biel Barceló, Quim Monzó, Bartomeu Mestre, Miquel Àngel Vidal, Damià Pons, Miquel López Crespí, Pere Sampol, Catalina Munar, Biel Huguet, Josep Melià, Miquel Ensenyat, Esperança Mateu...

Personalitats de la cultura i la política donen suport al català a les Illes

'Moviment per la Llengua' recull signatures i ja en té més de dues mil

Personalitats de la cultura i la política ja han donat suport a la plataforma 'Moviment per la Llengua', que treballa perquè es retiri l'avantprojecte de llei de modificació de la funció pública balear i que es mantingui l'actual Llei de normalització lingüística. L'entitat recull signatures per enviar la petició al parlament, on una comissió s'encarregarà de tramitar-la i on els peticionaris podran intervenir. 'Si lluitem i aconseguim la força necessària, podrem tenir veu al parlament per defensar la nostra llengua', diuen.

La plataforma ja ha recollit més de dues mil signatures, entre les quals hi ha les de representants polítics, com Joan Lladó, Alfred Bosch, Josep Joan Capó, Biel Barceló, Pere Sampol, Catalina Munar, Biel Huguet, Josep Melià, Miquel Ensenyat i Esperança Mateu; i escriptors, com Quim Monzó, Bartomeu Mestre, Miquel Àngel Vidal, Damià Pons, Miquel López Crespí. També hi han donat suport l'OCB, l'actor Toni Albà, el futbolista Martí Crespí, el glosador Mateu Xurí, el degà de la Facultat de Filosofia, Nicolau Dols, el músic Natxo Tarrés, el periodista Joan Carles Palos, etc.

Fa mesos que la societat balear es mobilitza a favor de la llengua. Divendres passat va haver-hi un acte a Manacor i demà n'hi haurà un de similar a Inca. Milers de manifestants han sortit al carrer per defensar l'ús del català i s'han recollit més de deu mil al·legacions contra la política lingüística de Ramon Bauzá.

VilaWeb

El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés

Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.

Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.

'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.

El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.

'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'. 'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".

Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".

Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La literatura catalana és una de les més desassistides i desateses que conec: La societat catalana no sap la literatura que té, ni sap la importància de la literatura en la construcció d'aquest país, i per això la societat no respon. Els mitjans de comunicació no presten prou atenció a la cultura catalana i, quan s'hi posen, ho fan de manera displicent i destructiva. N'hi ha prou de llegir diaris com El País o La Vanguardia. A internet, una de les grans batalles, la literatura catalana perd pistonada, no hi ha ni un portal digne que representi la literatura catalana en més d'una llengua. La universitat no abona la literatura catalana actual, és com si hi hagués hagut un divorci. Falten tribunes per a exercir la crítica literària de veritat. I les associacions d'escriptors i algunes entitats més no ajuden com podrien a crear un sistema literari. Molts editors comercials renuncien a la seva responsabilitat cultural i sols busquen grans èxits del moment. Les institucions del govern que es dediquen a la cultura s'han tornat massa partidistes, sectàries i inoperants. I hi ha una terrible fragmentació territorial de la comunitat lingüística, que no permet que es conegui bé la literatura catalana ni que es construeixi un autèntic mercat únic per als productes culturals. Catalunya es mutila. (Sam Abrams)

Sam Abrams i la situació de la literatura catalana contemporània (pàgines del meu dietari)

D’esquerra a dreta: Susanna Rafart, David Castillo, Josep Ballester, Sam Abrams i Miquel López Crespí

Recentment (gener-febrer de 2007) s’ha celebrat la quarta sessió de les conferències emmarcades sota el títol Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana amb intervenció del crític Sam Abrams, el dramaturg Josep M. Benet i Jornet, l'editor Joan Carles Girbés, la traductora Monika Lübcke, la comissària de Frankfurt Anna Soler-Pont, l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro i la llibretera Rosa Viñallonga.

De tots els participants en aquestes jornades qui més ha denunciat la situació actual, el desgavell produït per aquest control neoparanoucentista, ha estat el crític Sam Abrams que, com informa Vilaweb de 4 de febrer, va dir: 'La literatura catalana és una de les més desassistides i desateses que conec: La societat catalana no sap la literatura que té, ni sap la importància de la literatura en la construcció d'aquest país, i per això la societat no respon. Els mitjans de comunicació no presten prou atenció a la cultura catalana i, quan s'hi posen, ho fan de manera displicent i destructiva. N'hi ha prou de llegir diaris com El País o La Vanguardia. A internet, una de les grans batalles, la literatura catalana perd pistonada, no hi ha ni un portal digne que representi la literatura catalana en més d'una llengua. La universitat no abona la literatura catalana actual, és com si hi hagués hagut un divorci. Falten tribunes per a exercir la crítica literària de veritat. I les associacions d'escriptors i algunes entitats més no ajuden com podrien a crear un sistema literari. Molts editors comercials renuncien a la seva responsabilitat cultural i sols busquen grans èxits del moment. Les institucions del govern que es dediquen a la cultura s'han tornat massa partidistes, sectàries i inoperants. I hi ha una terrible fragmentació territorial de la comunitat lingüística, que no permet que es conegui bé la literatura catalana ni que es construeixi un autèntic mercat únic per als productes culturals. Catalunya es mutila”.

Poca cosa podem afegir a aquesta lúcida anàlisi de la situació actual de la literatura catalana contemporània.

Però tornem a la poesia, a la provatura, potser mai reeixida, de rompre aquest nefast cercle de silenci damunt l’obra de bona part dels poetes catalans contemporanis. Sovint ens hem demanat d´on surten, a part del control neoparanoucentista, les dificultats per tal que el potencial públic català pugui conèixer amb certa normalitat la producció dels seus autors.

Anem a pams. Tots sabem que la poesia “ven poc” i interessa molt menys. Bastaria comprovar el nombre d’exemplars de cada poemari que publiquen les editorials i comprovar, més tard, el nombre d’exemplars venuts. Les conclusions quant a les possibilitats de donar a conèixer l’obra poètica d’un escriptor entre el públic lector podrien resultar un exercici de masoquisme poc recomanable per a qualsevol amant de la nostra cultura.

A totes les dificultats que ja coneixem quant a la difusió popular de la poesia mallorquina hauríem d’afegir, com he escrit en molts d’articles, la indiferència de determinades revistes culturals i suplements de cultura quant a la promoció d’obres i autors, excepció feta dels endollats de sempre, aquells que els clans i màfies consideren oportú promocionar. Ja hem parlat de Damià Huguet, un home marginat també pels clans culturals del moment. Damià Huguet em va contar moltes anècdotes al respecte. Anècdotes de silencis i premis que es mereixia i que no li donaren per simple enveja d’alguns membres de jurats que no podien suportar la seva capacitat creativa. Damià Huguet, amb les seves primeres obres, els poemaris escrits a partir de 1972, parlam d'Home de primera mà (1972), Cinc minuts amb tu (1973), Carn de vas (1976), Esquena de ganivet (1976), Com un peix dins el rostoll (1978), Traus badats (1979), L’encant dels pentenills (1981), Terra de reganyols (1981) i Els calls del manobre (1984) ja havia demostrat abastament la seva vàlua com a poeta. Vàlua que els controladors del moment no li perdonaren. El cercle de silenci a què va ser sotmès, la impossibilitat a vegades de publicar amb normalitat les seves obres, i també, la seva dèria poètica, les ganes de donar a conèixer la poesia que li agradava i li interessava, el varen portar a crear, l’any 1972, l’editorial Guaret, una verdadera fita de cultura i de poesia al marge dels cànons aprovats en aquell moment. Guaret era en el fons una provatura increïble, per la seva qualitat, però també un intent desesperat de sortir de certa marginalitat literària creada pels controladors de sempre, que no perdonaven a Damià Huguet la novetat i valentia de la seva obra poètica.

Generalment la provatura de silenciament de Damià Huguet i molts d’altres escriptors nostrats igualment valuosos prové d´un sector, especialment professors que en un determinant moment volgueren ser poetes o escriptors i que amb el pas del temps han vist que no tenien formació, ni capacitat ni empenta per a fer més que quatre retxes malgirbades, retxes que podria fer qualsevol dels seus alumnes. D’aquí l´origen de la ràbia contra els que sí que basteixen una obra de qualitat. Són els mateixos que amb odi violent impediren que Damià Huguet guanyàs alguns dels premis que sí que segurament li pertocaven o que publicàs en determinades editorials a les quals li vetaren el pas en una vana provatura de silenciar-lo i marginar-lo. Convé tenir ben presents totes aquestes situacions ara que s’ha posat de moda la seva promoció. Com en el cas de Josep M. Llompart, lloat després de mort, o pensant el que va succeir en vida a Damià Huguet, sempre hem de tenir en compte les traves que patiren en vida homes com ells, la llista dels quals, no en tenim cap dubte, podia allargar-se, com ja hem indicat, moltíssim.

Un dia de l’any 1985 el vaig entrevistar per al suplement de cultura del diari Última Hora. Ens veiérem al Bar Modern de Ciutat i parlàrem de totes aquestes dificultats i entrebancs. Aquell dia el vaig trobar segur de si mateix i de la seva obra, però desil·lusionat pel poc ressò que havia obtengut en la nostra societat, pel rebuig que havia patit, pels problemes que continuava tenint quant a la possibilitat d'anar publicant la se va obra amb certa regularitat i en editorials d’això que diuen “de prestigi”.

És per això mateix, en recordar les dificultats que, com la majoria de poetes de les Illes, hom ha tengut, que la publicació d’Antologia (1972-2002) a la col·lecció El Turó tengué un significat especial per a mi. Almanco podies informar de la feina feta en els darrers trenta anys, deixar constància escrita d´on varen ser publicats els poemaris i oferir-ne una mostra prou significativa que servís d ‘orientació a futurs investigadors de la poesia de la generació literària dels anys setanta.

Com ja he dit, aquella antologia contemplava poemes de vint-i-un poemaris. Només quan la vaig tenir a les mans, just acabada d’editar, em vaig fer conscient de les dificultats que hem tengut i tenim determinats poetes de les Illes per a donar a conèixer els nostres llibres. És el mateix que va succeir a Damià Huguet i a tants de companys del gremi de la ploma. En el fons, és el desgavell de què parlava Sam Abrams en la quarta sessió d'Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana. També ho havia analitzat amb prou lucidesa el poeta i investigador Ferran Lupescu, premi de poesia “Josep M. López Picó 1996”, que en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) havia escrit: “Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de ‘productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de normalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí