Miquel López Crespí - Memòria històrica

“La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”. (Pere Rosselló Bover)

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)

La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68

Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).

Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme. (Miquel López Crespí)

La repressió franquista del moviment hippy a Formentera (1968-1970) i el poemari Rituals (II)

El llibre de Joan Cerdà i Rosa Rodríguez La repressio franquista i el moviment hippy a Formentera (1968-1970) és el més interessant que he llegit darrerament sobre aquells anys. Ha estat el lliurament del I Premi de Poesia Illa de Formentera en homenatge a Marià Villangómez, la lectura de La repressió... el que m'ha tornat a la memòria l'ambient d'Eivissa i Formentera en aquell temps. En el capítol "Les Pitiüses, refugi de joves contestataris", en Joan i na Rosa situen a la perfecció l'època, l'ambient estatal i internacional que servia per a bastir tot tipus de contestacions al sistema: "A l'estiu de 1968, arreu del món occidental, la revolta dels joves nascuts després de la segona guerra mundial fa trontollar les estructures de benestar assolides, sorgeix una generació que s'afirmarà marginant-se del poder institucional. A França, la societat està paint els Fets de Maig; als Estats Units, la qüestió racial té múltiples manifestacions, entre les quals destaquen l'eclosió dels Panteres Negres i l'assassinat de Martin Luther King; el clam contra la guerra del Vietnam esdevé tot un signe d'identitat contestatària. A Mèxic, el govern metralla estudiants. A l'Estat espanyol, el franquisme, a través de Carrero Blanco, adverteix la societat que les Forces Armades s'encarregaran d'acabar amb qualsevol intent d'alteració del sistema nascut de la insurrecció de juliol de 1936".

És només un punt de la introducció però que marca molt bé alguns aspectes essencials de com era el món quan nosaltres, fugint per uns dies de les persecucions de la Brigada Político Social ens perdíem per Cala Tarida o Cala Vadella, per Cala d'Hort o per les casetes de Formentera, abans de l'allau turística del present. Ara bé, en desembarcar a la Sabina, després de passar prop dels freus i de l'illa de l'Espalmador, el primer que anàvem a veure eren les restes del Camp de Concentració de Formentera.

Evidentment ens seduïa el moviment hippi, però no érem hippis. Coneixíem diversos aspectes de la cultura dels EUA. Des de sempre ens havien interessant els seus escriptors, conèixer l'obra i la trajectòria vital d'autors compromesos com James Dalwin, Bernard Malamud, Arthur Miller, Mary Mac Carthy, Malcolm X, Susan Sontag, Edward Albee, Carson Mc Cukllers, Morman Mailler... entre un gran exèrcit d'intellectuals admirats. Jack Kerouac i Allen Ginsberg (malgrat totes les seves contradiccions) eren especialment estimats. En l'adoració pel cànem (cannabis) per part dels hippis hi havia molta assumpció de les teories, no solament d'Artaud, sinó de moltes de Paul Bowles, per exemple, o del mateix Allen Ginsberg. I els viatges, els llargs viatges iniciàtics a indrets llunyans a la recerca de cultures "no contaminades" per la societat de consum, hi podíem trobar (a part d'aquestes antigues influències de la pràctica d'Artaud en el món de les drogues) les novelles de Kerouac (especialment En el camí). Era la moda de fumar kif, prendre peiot, fer-se addicte a la marihuana...

Són els anys en els quals, a part dels escriptors dels quals parlam, també anam a la recerca de l'obra de Pete Seggers, de Joan Baez, de Bob Dylan... La pellícula Easy Rider dirigida per Dennis Hopper i escrita, produïda i interpretada per Peter Fonda l'any 1969 descriu a la perfecció aquell temps. Easy Rider és ja un clàssic que encara avui esdevé una eficient arma intellectual per entendre aquella generació que produí, a part dels hippis, els lluitadors antisistema ianquis dels seixantes i començament dels setanta. Easy Rider és una seriosa crítica -ben pessimista, ben forta- al somni idealista del "flower-power", alhora que va veure el profund reaccionarisme d'uns EUA que no accepten cap mena de canvi.

Crec que cap a 1970 teníem prou bagatge cultural per entendre d'on, des de quines coordenades intellectuals sorgia el moviment hippi (rebuig a la guerra del Vietnam i a l'imperialisme ianqui; enyorança d'un món més humà diferent del brutal materialisme capitalista; recerca de la poesia, retrobament de l'amor i de certes possibilitat de viure d'acord amb la naturalesa...). En aquell temps escoltàvem també els Beatles i ens delíem també per veure El submarí groc. No tot eren pellícules d'Eisenstein i Tziga Vertov o teatre de Beltolt Brecht i poesia de Neruda i Maiakovski en temps de la clandestinitat!

Tot allò era -no ho negaré ara- seductor, i per això hi havia certa dosi d'admiració envers aquells joves que provaven de rebutjar una brutal societat de consum que vivia, com els paràsits, a costa de la fam i la brutal explotació del Tercer Món.

Però tornem a Formentera, a aquelles enyorades arribades al port de la Sabina. En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme.

L'eco dels nostres morts, dels torturats i assassinats en el camp de concentració de Formentera, també és ben present en el poemari Rituals. És complicat analitzar els difícils viaranys de la poesia, esbrinar motius, la causa exacta d'un pensament, d'una metàfora. Però jo sé ben cert que moltes de les idees que hi ha reflectides en el poema "Era el final" es congriaren en aquestes visites (camps de concentració, murs d'execució, presons de la dictadura on patiren i foren assassinats els millors fills i filles de la nostra terra:

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)