Miquel López Crespí - Memòria històrica

Josep Massot i Muntaner Miquel López Crespí, Cecili Buele Ramis, Pere Rosselló Bover, Miquel Serra Magraner, Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes...

Miquel López Crespí

José Maria Rodríguez, conseller d'Interior i Funció Pública del Govern i secretari general del Partit Popular de les Illes ha anunciat l'aprovació d'un decret que retallarà l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma (no sembla que vulguin retallar el nivell d'exigència de l'espanyol, en canvi). I, per a més inri, la premsa informa que l'espanyol tornarà als premis Ciutat de Palma per primer cop des del 1979. Tot un premeditat atacat contra el timidíssim procés de normalització lingüística que havia encetat el mateix PP. El que més ha sorprès d'aquests nous atemptats que es preparen contra la llengua catalana ha estat l'escassedat i tímidesa de la protesta d'alguns sectors que haurien de ser el capdavanters de la defensa de la nostra cultura.[...]

La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam. Sovint ens adormen amb flors i violes. L'actual defensa del bilingüisme per part del PP és un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Les declaracions de membres destacats del PSOE com Damià Cànoves, per exemple, dient a la premsa sense cap mena de vergonya que el PSOE "està contra tots els nacionalismes, el català i el d'aquí inclosos", demostren quin és el tipus de dirigents polítics que, en campanya electoral, tenen la barra de dir que lluiten pels nostres drets democràtics. L'actual posició de l'UGT a favor de les mesures discriminatòries contra el català decretades pel PP (en nom de la lluita contra la discriminació!) ja ens demostra per enèsima vegada el que podem esperar d'aquest personal.

Les declaracions de Lorenzo Bravo, secretari general d'UGT, palesen una indiferència envers la defensa del català (o una bel·ligerància a penes vetlada) vertaderament esgarrifosa. En declaracions fetes a Diari de Balears el vint-i-sis de juliol de 2003 empra els mateixos conceptes de la dreta cavernària és a dir parla d'"imposició del català", per tal de justificar les mesures del secretari general del PP contra el català. Bravo afirma, quan el periodista li demana si la postura d'UGT no és una defensa del bilingüisme: "És absurd parlar de bilingüisme o de normalització lingüística, hem de parlar de convivència. Hem de defensar el català amb normalitat, sense imposar-lo. Ara, totes les institucions han de fomentar-lo, i UGT, que n' és una, la primera. Del contrari, el català no té futur".

Ben al contrari que el senyor Bravo nosaltres pensam que són precisament actituds covardes i, en definitiva, contràries a la necessària normalització del català, el que posa en perill la nostra cultura. És absurd parlar de normalització lingüística! Cal tenir una mentalitat neoliberal dura per a deixar a la llei de la selva el futur de la nostra llengua mentre tot, de la legalitat vigent a la inèrcia social, de la iniciativa política als interessos macroeconòmics, imposa molt activament una llengua que no és pas la pròpia d'aquest país, sinó la pròpia de tots aqueixos poders foranis que tenen la paella pel mànec i encara es fan els màrtirs si els ve a tomb.

I, per dir-hi clar: ja que tant creuen en el "bilingüisme", ¿per què aquest només és aplicable als catalonòfons? ¿Com es pot parlar a aquestes alçades del "bilingüisme" com d'un fet natural en aquesta societat, quan tothom està en condicions de saber que és el resultat d'una imposició històrica? Qui pretenen enganar amb la desgastada retòrica bilingüista, quan malvivim un procés de substitució del català pel monolingüisme espanyol?

Ja que tant creuen en la "llibertat" de tothom, ¿com es pot "imposar" el català a un país de llengua catalana? ¿Com ha de ser "discriminatori" el fet de garantir a tothom l'accés a la llengua del país on hom viu? Es nega el català, en el seu domini lingüístic, allò que es garanteix a l'espanyol al seu territori... i al nostre.

I, ja que creuen tant en la "convivència", ¿qui és que trenta la convivència, sinó qui va imposant en terra d'altri? ¿Qui discrimina, sinó qui nega el dret a la integració en aquells qui han vengut en cerca de vida millor? ¿Qui agredeix, sinó aquell qui, en nom d'un nacionalisme imperialista, mira de manipular barroerament els no catalanòfons contra la nova pàtria que han triat?

Aquells qui estan confortablement instal·ats en sectors de poder no semblen haver sentit mai a parlar de la imposició de l'espanyol, tant històrica com actual. I és que el nacionalisme del poder és molt còmode, certament. Del poder de debò: aquell que no és "ni del Principat, ni d'aquí".

Com explica Diari de Balears (24-VII-03), els Joves de Mallorca per la Llengua han estat un dels primers collectius que han reaccionat contra aquestes agressions a la llengua catalana. Deia el diari: "Els Joves de Mallorca per la Llengua varen manifestar la seva preocupació per l'anunci del decret que redueix els requisits de coneixement del català per a l'accés a l'Administració pública de les Balears. Aquesta entitat considera que la reducció del nivell màxim de coneixement del català, des del C (mitjà) al B (bàsic), 'no garanteix un domini suficient del català escrit'. L'organització demana al Govern que 'recapaciti i faci enrere el projecte de decret; que prengui, en tot cas, mesures per er avançar dins l'Administració pública la llengua que es troba en situació d'inferirioritat social'".

Per això, perquè la situació és prou greu, tot el que sigui defensar, promocionar, impulsar la cultura catalana ens és necessari i no en podem prescindir sota amenaça d'extinció.

Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents; potenciar el bilingüisme fent retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, acabant així amb vint-i-quatre anys d'història monolingüe catalana és posar fre al tímid procés de normalització cultural actual. Més encara: constitueix una regressió històrica inadmissible, perquè, en comptes de fer un esprint normalitzador, que és el que necessitam, s'hi força la marxa enrere, és a dir, se'ns obliga a renunciar a les escasses victòries ateses. Com si el pas dels anys hagués d'animar-nos, no ja a consolidar la nostra llengua, sinó a abandonar-la. Com si, en comptes d'anar avançant en l'aprofundiment social de la democràcia, haguéssim d'anar renunciant a les llibertats una a una.

Per això, perquè vivim en ple estat d'excepció contra la llengua catalana, és que trobam més necessari que mai impulsar novament i portar a tots els indrets de la nostra societat la "Proclama per l'ensenyament del català" que signaren, entre moltes altres persones i organitzacions culturals i polítiques, Josep Massot i Muntaner, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà Fornés, Miquel Serra Magraner, Lluís Arola Ferrer, Gabriel Oliver-Biel Majoral, Rosa Calafat Vila, Cecili Buele Ramis, Biel Florit, Pere Rosselló Bover, Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes, Esquerra Valenciana... Deia aquella "Proclama" que avui tornam a fer més nostra que mai:
"Sabem que vivim una situació delicada, però també que el redreçament de la llengua catalana és possible i que és ineludible prendre les mesures mínimes immediatament. Ara es dóna una situació favorable per emprendre aquestes mesures, amb el pacte de progrés al govern, ja que tots els grups que en formen part han manifestat la necessitat de normalitzar el català.
'És imprescindible normalitzar l'ensenyament de les Illes Balears amb vista a un futur pròxim i llunyà; i la normalització que sempre han reclamat les forces cíviques és un ensenyament plenament en català. Emparant-nos en la situació de l'ensenyament al Principat de Catalunya, constatam que és possible legalment i realment fer un ensenyament d'aquest tipus (fet bàsic, encara que no suficient per a la integració dels no-cataloparlants i per a la no desintegració de la comunitat lingüística catalana).
'Per tot això apel·lam a la voluntat de tots els individus i col·lectius i demanam un decret que asseguri que l'ensenyament a tots els nivells i a tots els centres de les Illes Balears es vehiculi íntegrament en català i que tingui en compte la realitat cultural -geogràfica, històrica, literària, etc. de totes les terres de parla catalana.
L'aplicació d'aquest decret s'hauria de fer progressivament, a fi d'evitar traumes, però sense dilacions".

Per això, mesures anticatalanes, mesures contra tot el poble de les Illes, com la de rebaixar el nivell d'exigència de la nostra llengua per a accedir a la funció pública o fer retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, són, insistim-hi, autèntiques agressions contra el procés de normalització que no poden quedar sense resposta.

Publicat en la revista L'Estel(1-IX-03).P. 27.

(2 vídeos) Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils. (Gabriel Janer Manila)

Amors i laberints

Per GABRIEL JANER MANILA , escriptor

Acaba d´aparèixer a les llibreries, editat per Ensiola, Amors i laberints, el nou llibre d´Antoni Vidal Ferrando, l´entranyable poeta de Santanyí. L´he rellegit amb el fervor d´aquell que sap que després de la primera lectura –l´autor em féu arribar el mecanoscrit quan tot just era acabat d´escriure–, queden abundosos fragments als quals no fores capaç d´extreure tot el seu contingut, alguns dels misteris que hi eren implícits, els aromes secrets. L´he rellegit, perquè es tracta d´una obra que mereix ser llegida més d´una vegada, com aquell que camina per un camí que ja havia trescat i es disposa a descobrir-hi el que havia quedat ocult quan tinguérem la primera oportunitat de passar-ne.

Es tracta d´un text literari difícil d´enquadrar en els gèneres més habituals. L´autor ens diu que ha volgut fer un dietari i que l´ha escrit entre l´any 2008 i l´any 2009. I és un dietari, però és moltes més coses. La riquesa textual d´aquesta obra radica en la varietat de registres amb què el poeta desgrana la història que tracta de contar-nos: la vella història d´un al·lot de postguerra –"parl dels dies inclements de la postguerra", escriu a la primera pàgina, un temps d´indignitat i sòrdid–, indefens, perdedor, esporuguit, temorós del Déu irat, que descobreix que l´art –en el seu cas la literatura– potser és l´únic camí per mitjà del qual pot alliberar-se d´algunes servituds i de certes misèries. La història d´aquell al·lot que un dia descobrí que l´art és insubordinació, i resistència, i obstinada energia.

I escriu des de totes les decepcions del present. Sap que "un baf irrespirable travessa aquesta illa", per això en la seva escriptura hi ha l´amargor del qui ha vist que sempre guanyen els medíocres, i els dogmàtics, i els intransigents. Com si només ens interessàs el poder si podem pervertir-lo. I potser per això és sinònim de solitud. Però hi ha també l´esplendor d´una prosa que revela els dies viscuts: els amors, les obsessions, els sarcasmes del temps. I les primaveres amb què ha confiat, els desvaris que li han tocat el cor, la cultura que ha construït la seva vida, tot el que ha filtrat el cedàs de l´experiència i destil·lat l´alambí de la memòria. Per això el llibre conté un seguit de móns estimats i de peripècies evocades amb la subtil mà del jardiner. Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils. Hi és evocada l´illa de Menorca: un cementiri on hi ha els amics Andreu Murillo i Miquel Vanrell, també bons amics meus. I parlarà, tanmateix, de l´amor. I de la neu de l´any de la neu. I del campament de la Victòria, violent i sectari. I del barri de sa Llotja de Ciutat. Antoni Vidal no se serveix de la literatura ni de l´art –Brueghel, Edward Munch, Tàpies– si no és per referir-se a la pròpia experiència biogràfica. Parla de les ortigues i del sentiment de viure en una terra hostil, entre esparvers. Però és el testimoni d´un home que s´ha fet gran, molt gran, pel camí de les paraules i les il·lusions que en deriven, pel camí de la fidelitat als propis records.

Diario de Mallorca (25-II-2011)

L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. (Joan Fullana)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop

L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca .

“Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d'aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”. “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural... És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel...” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.

Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)