Miquel López Crespí - Memòria històrica

PACTES ENTRE BASTIDORS A L’HEMICICLE DELS CORRUPTES.

Per Llorenç Buades Castell

3 d’agost de 2008- Es fa públic que Antònia Ordinas,ex alt càrrec de l'anterior Govern del PP, es va gastar 321.956,82 euros de fons públics en dietes de representació al llarg de la passada legislatura, i que la seva esposa, la soprano vinculada al PP Isabel Maria Rosselló, va percebre un total de 86.000 euros per treballs i informes. Més tard Sergio Pereletegui, un empresari d'Alacant admet davant la jutgessa que investiga el cas Scala, que va pagar comissions de fins al 40% dels seus treballs a Ordinas.

11 d’agost de 2008-La policia arresta als responsables del consorci Turisme Jove , Damià Amengual i Jaume Cerdà (PP), el cap de Serveis Juan Francisco Gonsàlbez, Maria Reyes Carbonell i Maria Auxiliadora Pérez de Algaba

12 d’agost de 2008- El constructor Marcos Pérez manifesta haver cobrat 180.000 euros per unes obres en un local de la Bonanova, propietat de Gosálbez i de la seva esposa, però que havia abonat 60.000 euros a aquest integrant de la cúpula de Turisme.

13 d’agost de 2008-Els investigadors del cas “Consorci de Turisme Jove” durant l’anterior legislatura del PP sospiten que el total de doblers malversats podria ser de tres milions d’euros.

14 d’agost de 2008-El jutge Antoni Rotger decreta presó incondicional per a Juan Francisco Gosálbez, excap de Serveis i Manteniment del Consorci Turisme Jove del Govern de Jaume Matas (PP) i presó eludible sota fiança de 12.000 euros per a Damià Amengual (PP) detingut per malversació de fons públics.

22 d'octubre de 2008-En el debat sobre l'estat de la Comunitat, el president Antich reclama a UM des de la tribuna del Parlament que rellevi al seu diputat Bartomeu Vicens després de demanar presó per a ell el fiscal Anticorrupció . Vicens deixa clar que no pensa dimitir . En un Parlament on un vot fa la majoria, la situació de Vicens pot canviar la relació de forces .

Vicens va crear una societat, Metalumba, al setembre de 2002, quan formava part de la directiva de UM, mitjançant la qual s’estima que va cobrar 700.000 euros procedents del 15 per cent de comissions obtingudes arran de la requalificació del polígon de Son Oms, aprovada pel consell de Mallorca l’any 1999.

El mateix dia l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona (PP), cap directe dels empresonats Kurt Viaene, exdirector general de Promoció Industrial, i d’Antònia Ordinas, gerent del CDEIB, declara la seva ignorància en relació a decisions preses en el seu àmbit de competències davant la jutgessa Piedad Marín.

24 d'octubre de 2008-Després del Consell de Govern, la portaveu de l'Executiu, Joana Barceló (PSOE), descarta que s'avancin les eleccions a causa del context de crisi econòmica. Diés més tard anuncia la recerca d'acords amb el PP i el diputat independent per Formentera per a no dependre més de Vicens, encara que aquest mateix dia el Pacte se serveix d'ell per a guanyar una votació.

29 d'octubre de 2008-El conseller de Presidència, Albert Moragues (PSOE), adverteix que governar en minoria pot ser inviable en unes setmanes.

30 d'octubre de 2008- UM proposa al president Antich (PSOE) que s'avancin els comicis si considera que hi ha inestabilitat. El conseller Manera (PSOE) està disposat a aprovar els pressupostos amb el vot del imputat Vicens. Aquest mateix dia és imputat el president del Consell d'Eivissa Xicu Tarrés (PSIB-PSOE) en la causa oberta dels rentats de cara al centre històric d'Eivissa quan era alcalde de la capital en relació al pressumpte cobrament de comissions.

Tarrés és aforat i no pot ser processat per la seva condició i obliga que sigui el Tribunal Superior de Justícia de Balears qui intervingui. Però l'existència de precedents en altres causes en les quals els imputats tenien fur fa que el jutge instructor d'Eivissa mantengui el procediment.

La portaveu popular manifesta que la imputació de Tarrrés en el presumpte cas de cobrament de comissions, "ha sortit ara" perquè membres del seu partit (del president del Consell Insular ) van demanar "per favor" que es parés la investigació abans de les Eleccions Generals, per tal de no interferir en el vot dels ciutadans. Paradoxalment, el PP no demana la dimissió del president del Consell d’Eivissa. ¿Vol negociar?

31 d'octubre de 2008- El president Antich (PSOE) declara el seu posicionament en contra de les eleccions anticipades. Antich diu que cal "parlar i negociar amb tots els grups", en referència al PP i a l’Agrupació Independent Popular de Formentera, que és al grup mixt, imanifesta que potser s’han usat en excés les acusacions de corrupció entre els partits. El Bloc (PSM, EU,Verds), que segons els sondejos d’opinió seria el més castigat i perjudicat en unes eleccions anticipades, tot i que la resta de partits tenen càrrecs imputats en assumptes de corrupció, es posa del costat d’Antich.

La consellera de Treball i Formació, Joana Barceló (PSOE) , pacta amb el diputat del PP Cristòfol Huguet una propera moció conjunta amb mesures per pal·liar els efectes del fort increment de l’atur. La consellera de Comerç, Francesca Vives, també mostrà la seva voluntat "d’estendre la mà" al PP per dur endavant la futura llei del comerç, i el mateix passa amb el projecte de llei de serveis socials. El vot favorable del PP a la llei d’habitatge estableix un precedent de consens.

Després de conèixer-se que el cas Vicens (UM) passaria al Tribunal Superior i després que Antich demanàs la seva dimissió, la presidenta del PP, Rosa Estaràs, manifesta al president del Govern la seva bona predisposició a arribar a acords i que el PP no presentarà cap moció de censura.

7 de novembre de 2008-El fiscal reclama la presó per al parlamentari Bartomeu Vicens (UM) imputat per falsificació de document mercantil; blanqueig de capitals; contra la Hisenda Pública; i estafa continuada o presó eludible amb 800.000 euros de fiança.

Creix la indignació popular contra el sistema judicial quan s’imposa a Bartomeu Vicens una fiança que no arriba als 100.000 euros. En canvi els partits polítics no tenen res a dir.

Cloenda:

Ens trobem en un sistema de representació que des de fa alguns anys ha assolit que els polítics són una “classe”, la “classe política”. Acostumen a pactar els seus privilegis, dietes, sous, sense tenir enfront cap patronal perquè el poble que és el que paga no pot fer ús de sistemes de control.

La corrupció neix de la manca de control popular de les institucions. És més corrupte qui més governa, i com que no tots els partits tenen el mateix pes institucional els graus de corrupció no són iguals. Dins el Parlament només el Bloc no està afectat pels casos de corrupció. En la gestió en altres àmbits, com el municipal o sindical, en referència al Bloc no diria el mateix , ningú no posaria la mà al foc al seu favor.

Seria normal que el Bloc, en les actuals circumstàncies, demanés la convocatòria d’eleccions anticipades, però la por de perdre pes institucional els ha deixat fora de lloc en una situació que els hauria de ser favorable. Sembla que l’electorat del Bloc és el més crític i més proper a l’abstenció després del que ha viscut d’experiència legislativa, i així ho publiquen els sondejos d’opinió com el de Gadeso. Per aquesta mateixa raó no fan l’opció d’anticipar les eleccions i sembla que tanquin files al costat dels corruptes. S’equivoquen una vegada més. L’acceptació de l’actual hemicicle, significa l’acceptació d’una relació de forces que posa al Bloc fora dels àmbits on es decideixen les coses ( i fins ara han decidit ben poc), perquè un consens entre el PSOE, el PP i el que resta d’UM s’ha fet imprescindible per al que resta de legislatura. Si el Bloc prefereix no arriscar-se per tal de no perdre les actuals cadires segurament patirà les conseqüències de la consideració generalitzada que diu que tots els polítics són iguals, i la situació no els ajudarà a recuperar un electorat molt colpit per la manca de fidelitat a les promeses electorals.

Però com diu el refrany, del seu pa faran sopes. El Bloc no és ara la força que pugui engrescar a la gent d’esquerra i possibilitar el pas cap a les solucions que necessita la població de les Illes en els seus vessants nacionals i populars.

Web Ixent

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible”. (Miquel López Crespí)

El teatre modern a Mallorca

Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Carrer de Blanquerna.

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa, Premi de Poesia Principat d'Andorra -Grandalla- 1993.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)

Esquerra Unida a les Illes: sense renovació no hi haurà credibilitat

Marisol Ramírez: una bona campanya electoral

Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Els polítics del règim! Quina manca d´imaginació en moltes de les intervencions amb les quals ens han torturat durant la passada campanya rentacervells! Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició. És a dir, promoció, espais televisius i diners per a UCD, PCE, PSOE i els partits nacionalistes burgesos. Tota la resta va ser condemnada a les tenebres exteriors, exterminada de rel (amb el suport dels partits abans esmentats). És el mateix que, d´una manera diferent, han fet ara amb candidatures com les de Marisol Ramírez. Un problema encara molt més agreujat perquè es combinava amb la crisi final de la burocràcia que ha portat Izquierda Unida a la quasi desaparició del mapa polític, engolida pel PSOE a causa precisament, entre molts d´altres motius, del seguidisme a Zapatero.

Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida tant a l´Estat com a les Illes. Una crítica valenta en un temps d´oportunisme total on, per aconseguir qualsevol càrrec institucional, els vividors dels romanços són capaços no solament de trair idees i principis, sinó de vendre la mare al millor postor.

Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat.

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.

Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava, les debilitats de les seves afirmacions. I què era el que em feia constatar les contradiccions del seu discurs? Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, presonera, del passat, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat sempre contra les idees i els principis revolucionaris, demonitzant persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador, fresc, alternatiu, al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?

La credibilitat és molt important quan es llança un discurs renovador. I aquesta credibilitat mai no arribarà si no anam deixant endarrere el record nefast de tots aquells que, emportats pel dogmatisme i el sectarisme, han duit Esquerra Unida al carreró sense sortida on ara es troba.

Pens que cal deixar el camí obert a les noves generacions, als joves militants de l´esquerra alternativa que, ben segur, serien incapaços de cometre les indignitats que hem comentat una mica més amunt. Aquest és el camí de la renovació. Un camí que possiblement ja ha obert Marisol Ramírez i que ha de continuar i ampliar-se, fins a fer desaparèixer qualsevol presència de sectarisme a les fileres de l´esquerra alternativa de les Illes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)

L´oportunisme polític en la transició i la postransició

La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).

Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.

La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.

Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Ara, a partir de demà, dia 13, fins al divendres dia 15, a sa Pobla, es duran a terme les II Jornades d’Estudis Locals a Sa Congregació, curosament organitzades per la Delegació de l’OCB a sa Pobla. A més, es presentarà el llibre que recull les ponències i comunicacions presentades l’any passat.

L’OCB i els estudis locals

Alexandre Ballester

Hauria d’entonar els més encesos ditirambes de les antologies literàries, en honor, elogi i agraïment de les delegacions de l’OCB als pobles mallorquins on és activa, per la meritòria labor de promoure, organitzar i realitzar, a la seva localitat, les diferents Jornades d’Estudis Locals. Aquests estudis, uns d’elementals i altres de rigorosament documentats, en conjunt, són i seran la mínima base per ampliar coneixements del passat històric i de l’actualitat vital de cada municipi. Ara, a partir de demà, dia 13, fins al divendres dia 15, a sa Pobla, es duran a terme les II Jornades d’Estudis Locals a Sa Congregació, curosament organitzades per la Delegació de l’OCB a sa Pobla. A més, es presentarà el llibre que recull les ponències i comunicacions presentades l’any passat. Publicant, adequadament, els treballs de Pere Elies i Josep Antoni Troya, de M. Ginard, J.A. Juste, M.Mascaró, E.Sala, J.J. Suárez i R.Sueiro.

D’Enric Capellà Cervera. De J.Pizà i J. Ll. Riera. De Miquel A. Sastre. De Maria Dols. D’Antoni M.Real. De B.Mulet. De Rafel Ballester. De R. Socias. De J.M.Caldés. De B.Alomar i Alícia Alomar. De J.P.Jordà, de Josep Lliteres. De J.M.Sastre. De Pa i Mel i de Marjal en Festa. Com també la ponència inaugural que jo vaig tenir l’honor de pronunciar. Les Jornades desvetlen interès i inquietud sobre la nostra identitat mallorquina com a poble i com a col·lectivitat cultural.

dBalears (12-XI-08)

Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Damià Pons, Sebastià Serra Busquets, Antoni Marimon Riutort, Guillem Muntaner, Maria Antònia Roig, Miquel Seguí, Antoni Serra Cantallops

Les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla (Mallorca)

Les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla pretenen continuar amb l’esperit de les primeres que recolliren una vella reivindicació molt present a diferents ambients i àmbits d’opinió del poble. En resposta a això, l’Obra Cultural Balear, en col•laboració amb la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de sa Pobla i el Centre de Formació per al Professorat d’Inca, pretén tornar a organitzar aquest esdeveniment en benefici de la memòria històrica i actual de la vila de sa Pobla, i per a seguir omplint un buit històric.

Aquestes II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla tornen a tenir un interès científic i la voluntat de crear un espai en el qual puguin sortir a la llum els estudis que molts poblers i no poblers han dedicat al nostre poble i que a dia d’avui dormen reclosos en algun calaix físic o virtual a l’espera de morir d’oblit. Com que no volem que la memòria s’esvaeixi, ni tampoc que la memòria s’esbiaixi, pensam que cal donar lloc a qui han intentat que això no ocorri. A la vegada, també es pretén que les jornades siguin un estímul per a què totes aquelles persones amb inquietuds sobre el coneixement de la realitat i vida poblera des de qualsevol perspectiva ho exposin amb rigor sobre un paper.

Queda clar, per tant, que un poble que no es coneix a ell mateix no pot mirar amb garanties el futur; en aquest punt és on tornen a entrar en joc les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla.

OBJECTIUS

Afavorir el coneixement sobre els diversos àmbits de sa Pobla des d’una perspectiva científica.

• Servir de punt de trobada i reunió per a totes les persones que han estudiat diferents aspectes de sa Pobla.

• Ser la línia continuista d’un projecte a llarg termini, i que segueixi tenint continuïtat en el temps.

• Fomentar l’esperit crític, la inquietud per al coneixement i l’interès per entendre la història i actualitat poblera.

COMISSIÓ CIENTÍFICA

- Alexandre Ballester Moragues. Cronista Oficial de sa Pobla i escriptor.

- Miquel López Crespí. Escriptor i investigador.

- Antoni Marimon Riutort. Doctor en Història.

- Guillem Muntaner Gelabert. Doctor en Filosofia.

- Damià Pons i Pons. Doctor en Filologia Catalana.

- Maria Antònia Roig Rodríguez. Doctora en Pedagogia.

- Miquel Seguí Llinàs. Doctor en Geografia.

- Sebastià Serra Busquets. Doctor en Història.

- Antoni Serra Cantallops. Doctor en Economia.

ASSISTÈNCIA