Miquel López Crespí - Memòria històrica

MANIFEST DE LA CAMPANYA.

Des de fa uns anys, el rebuig de la ciutadania dels Països Catalans a les corregudes de bous ha crescut enormement. Palma no n'és una excepció. Cada cop hi ha més gent sensibilitzada amb la brutal tortura i patiment que suposa pel bou aquesta mal anomenada festa.

Maulets ens oposam a aquesta tortura espanyola dels animals per dues raons:

1a Maltractament d'animals

Les corregudes de bous suposen una tortura per al bou. Hi ha molts estudis que descriuen amb tot detall el patiment de l'animal des del moment que és segrestat del seu entorn natural fins que és esquarterat a l'escorxador. Ja al principi del seu final, el bou és transportat centenars de kilòmetres en una capsa en la qual no es pot posar dret i es veu forçat a dur el cap tort. Una situació que s'acostuma a allargar durant hores.

Poc abans de sortir a la plaça, la tortura ja ha començat: el bou és apallissat amb sacs d'arena, amb punxes i drogat fins a arribar a provocar que els seus budells es cremin. Tot això es fa perquè el bou surti a la plaça corrent i nerviós, en un estat d'ansietat molt fort. Generalment, els bous pateixen talls a les grapes, en les quals es vessa un líquid anomenat trementina per tal que no es pugui quedar aturat i corri desesperadament per tota la plaça. Sovint, abans de sortir a la plaça, l'animal també pateix altres tipus de maltractaments, com ara posar vaselina als ulls per tal d'empitjorar la ja de per si poca vista del bou, serrar la punta de les seves banyes, posar bolles de cotó a les fosses nasals per tal de dificultar més la seva respiració, etc. Tot plegat, això provoca que el bou, quan surt a la plaça, ja estigui desesperat i molt mal ferit.

Ja a la plaça, la tortura es fa davant dels ulls del púbic. El picador clavarà un parell de vegades la pica (un gruixat arpó piramidal d'un calibre de tres dits junts que s'endinsa uns 11 centímetres) al coll del bou, per tal de destrossar els músculs del coll. El ferro de la pica ja està fet aposta per fer malbé tot tipus de músculs, de tendons, de venes i de fibres del coll. Després venen les banderetes, aquestes es claven en les mateixes ferides que han provocat les piques. Aquestes banderetes provoquen un patiment enorme a l'animal, car a cada moviment del bou aquestes es van movent i desgarrant la carn i els teixits.

Quan el bou està destrossat físicament i psicològica, ve el moment del torero. Aquest botxí sense escrúpols es fa el valent davant d'un públic idiotitzat que crida compulsivament, tot alabant el suposat valor d'un matarife que s'enfronta a un animal atemorit i, físicament, fet una pallaringa. Aquest botxí mou un pedaç de color vermell fent creure al bou que aquest és el provocant del seu patiment. Tot plegat una covardia sense límits, tenint en compte l'estat en el qual es troba l'animal.

Després de fer córrer l'animal una llarga estona, toca clavar una espasa a l'esquena del bou. Aquest grapat d'estocades traspassen la pleura, rompen els omòplats i foraden el pulmó. En aquests moments el patiment és inimaginable: el bou s'ofega amb els seus vòmits de sang.

Després, un botxí intenta fer l'estocada final, la intenció és clavar una pica entre les vèrtebres per tal de seccionar la medul•la. Gairebé mai això no es produeix amb un sol cop, allargant així el dolor de l'animal. En tot cas, això paralitza el bou, però no li fa perdre la consciència, car segueix respirant. En molts casos el bou segueix viu quan se li tallen la cua i les orelles i quan se l'arrossega a l'escorxador. Finalment, el patiment s'acaba, ja només queda esquarterar el bou, dur les peces a la carnisseria i que la gent les compri per menjar.

Aquesta tortura passa sis cops cada horabaixa, més de 60.000 cops en una temporada en tot l'Estat espanyol.

Al maltractament del bou, cal afegir el maltractament que pateixen els cavalls que es veuen obligats a participar en aquesta carnisseria. Aquests animal estan molt atemorits abans d'entrar a la plaça, i són obligats a fer-ho mitjançant cops i descàrregues elèctriques als genitals. Fins i tot, de vegades, s'ha trobat el cas que hi havia cavalls als quals se'ls havia tret els ulls perquè sortissin a la plaça. Avui dia, pocs són els casos en els qual se'ls arrabassa els ulls, ara se'ls hi posa un pedaç i se'ls hi arrabassen les cordes vocals, per tal que els seus esfereïdors gemecs no espantin al "sensible" públic. Si bé és cert que una lona protegeix l'animal de les banyes del bou, també ho és que les embestides d'aquest acostumen a provocar la fractura de diverses costelles.

2a Imposició cultural

Un altre element que fa que augmenti el nostre ja de per si enorme rebuig a les corregudes de bous és que aquesta brutal tradició és totalment aliena a la nostra cultura catalana i al nostre caràcter català. Si aquesta tortura es segueix celebrant a determinades poblacions dels Països Catalans és només per imposició cultural.

Malgrat que la immensa majoria de la població dels Països Catalans està en contra d'aquesta brutalitat, la tortura no només segueix, sinó que cada cop més els mitjans de comunicació espanyolistes ens bombardegen sobre els actes i l'actualitat d'aquesta Fiesta Nacional. La intenció és ben evident: la potenciació d'aquesta crueltat, igual que la selecció espanyola o la llengua espanyola, té com a única finalitat la d'espanyolitzar els Països Catalans.

Per tot això, Maulets demanam la desaparició d'aquesta tortura espanyola i la declaració de Palma ciutat antitaurina.

Web Ixent- Esquerra alternativa i anticapitalista de les Illes

Amb articles de Cecili Buele, Miquel López Crespí, Llorenç Buades, Josep Juárez, Eduard Baldú...

La revista digital Ixent compleix quatre anys.

PER UNA ESQUERRA ANTICAPITALISTA , NACIONAL I ALTERNATIVA

Algunes seccions de la revista digital Ixent:

Ciutat i ciutadania

Actualitat política de les Illes

Moviments socials

Moviment obrer

Europa comunitària

Memòria històrica

Independentisme

Cultura i lluita de classes

Història de la transició

El passat mes de desembre de 2006 va complir-se el quart aniversari d’ Ixent, la revista d’estudis i comunicacions socials que va tenir des del principi la voluntat de posar a l’abast de la ciutadania una informació crítica en relació a una societat on el capitalisme neoliberal ha intentat i gairebé aconseguit bastir un model social únic, amb un pensament únic.

Ixent va néixer per a situar-se en un espai antagonista, anticapitalista, i alternatiu al sistema que no estava, ni està encara de moda. Va néixer en un moment social que es caracteritzava i encara es caracteritza per la submissió de les dirigències de les esquerres polítiques i socials al capital i a l’imperialisme.

L’expressió d’aquesta esquerra derrotada per les seves pròpies direccions és el social-liberalisme que practiquen. La trajectòria d’aquesta esquerra liquidadora dels seus principis ha evolucionat cap al possibilisme . Només es belluga en el camp electoral i el seu objectiu es limita a la gestió del poder en benefici de la dreta econòmica i política.

Vèncer l’actual esquerra submissa, molt útil a unes classes dominants que es fan cada vegada més riques, al preu de l’holocaust diari de moltes regions del món, i de la pauperització d’una bona part de les persones que viuen a la nostra nació, és un objectiu cabdal de la revista Ixent. L’emergència d’una nova esquerra nacional, verda, anticapitalista, republicana, antifeixista i alternativa és imprescindible com un objecte de primera necessitat.

Més que mai les direccions polítiques, sindicals i socials de l’esquerra es situen en la transmissió dels valors i la ideología de les classes dominants . La labor d’Ixent i dels seus col·laboradors i col·laboradores és situar a la gent treballadora de la nostra nació en una perspectiva de classe, única manera de vèncer la crisi ecològica, la crisi social, i la minorització nacional que patim.

Els quatre anys d’existència d’Ixent són saludables i necessaris per a canviar el pas de l’esquerra, i pel seu redreçament. Només hi ha dos camins per a la humanitat : el del socialisme o el de la barbàrie. Nosaltres treballam pel primer.

Web Ixent

Coll Bardolet havia nascut a la localitat catalana de Campdevànol el 1912. En començar la Guerra Civil s’exilià a França i s’instal·là a Tours, on pintà els paisatges del Loira i exposà la seva obra. El 1939 s’establí a Brussel·les, on estudià a la Reial Academia de Belles Arts de la ciutat i pintà paisatges urbans d’influència impressionista. A Madrid també passà per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on aprengué la tècnica del gravat. Va ser a Mallorca on desenvolupà el seu talent per «mirar» el paisatge mediterrani i els seus colors intensos, especialment de la serra de Tramuntana. (M. Díaz)

Mor Josep Coll Bardolet, pintor del paisatge mallorquí i del seu folklore

L’artista català, fill adoptiu de Valldemosa, va néixer a Campdevànol l’any 1912.

Josep Coll Bardolet

M.DIAZ. Palma.

El pintor català Coll Bardolet, que visqué i treballà a Valldemossa des de principi de la dècada dels quaranta, morí ahir a la seva casa d’aquest poble, a 94 anys d’edat. La vetla serà al tanatori de Valldemossa, avui de les 17.00 a les 19.00 hores i al matí de 10.00 a 12.00 hores. El funeral tindrà lloc demà a les 20.00 hores a la Cartoixa. L’artista, molt popular per la utilització d’una iconografia lligada al paisatge, —dels colors del qual es va enamorar en arribar a Mallorca-— i a la cultura popular de l’Illa, també exercí el mecenatge cultural, a més de ser l’impulsor del concert del torrent de Pareis i soci fundador de l’Obra Cultural Balear (OCB).

Coll Bardolet havia nascut a la localitat catalana de Campdevànol el 1912. En començar la Guerra Civil s’exilià a França i s’instal·là a Tours, on pintà els paisatges del Loira i exposà la seva obra. El 1939 s’establí a Brussel·les, on estudià a la Reial Academia de Belles Arts de la ciutat i pintà paisatges urbans d’influència impressionista. A Madrid també passà per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on aprengué la tècnica del gravat. Va ser a Mallorca on desenvolupà el seu talent per «mirar» el paisatge mediterrani i els seus colors intensos, especialment de la serra de Tramuntana.

Una altra de les seves línies de treball característiques girà entorn del folklore mallorquí, que va desenvolupar mitjançant el dibuix «de traç ràpid, línia àgil i fort colorit», com s’explica a la Gran enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears. Aquesta tècnica la plasmà l’artista en «un gran nombre de papers, tractats majoritàriament amb aquarel·la de colors primaris sobre fons blanc.» La seva llarga trajectòria pictòrica va ser reconeguda amb premis i distincions. França —tornà a Tours per exposar—, li concedí l’Orde de Cavaller de les Arts i les Lletres, mentre que el Govern balear l’homenatjà amb la Medalla d’or de la Comunitat i la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi. L’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma el va nomenar acadèmic i Valldemossa, fill adoptiu. La seva població natal, Campdevànol, al Ripollès, li dedicà també un carrer i un museu on hi ha bona part de la seva obra.

A Mallorca, el Museu de Lluc compta, des de 1989, amb algunes sales que acullen els seus paisatges i pagesos, fruit d’una donació del mateix pintor, que va exposar, a més de Mallorca i Barcelona, a Oslo, Ginebra, Zuric i altres ciutats. L’any 2002 fou un any molt feliç per a ell, ja que va fer 90 anys i continuava en plena activitat. Ho va ser també perquè a l’Illa s’hi organitzà un homenatge que es traduí en exposicions, concerts i la publicació d’un llibre. A Palma, el claustre de Sant Antoniet acollí Els colors de la llum, un recorregut per la seva trajectòria vital. A Sa Riera de la UIB es mostrà Guaixos, aquarel·les i dibuixos. Llavors —les celebracions anaren del 17 d’octubre al 7 de novembre—, assegurava: «Sent una gran satisfacció i un profund agraïment per la comissió que organitza aquest programa, és massa per a mi». I afegí: «El millor premi és la bondat de la gent». Quant al seu treball, Bardolet el definia amb una bella poesia. «El que vull és fer música amb el color», afirmava.

Diari de Baleares (31-VII-07)

Qualcú que no conegués Mallorca i que ens contemplàs des de la mar, en veure les impressionants muralles de pedra que s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una terra habitada solament per fantasmes, per monstres de llegenda. Segurament era el que devien pensar els antics navegants fenicis, grecs o cartaginesos que es trobaven davant els penya-segats altius, els castells de pedra que protegien les valls de l'interior, els torrents, els raconets ombrívols on esclava la vida, riallera i vital, moguda per l'encanteri de les aigües subterrànies, per les desenes de fonts que hi ha arreu. (Miquel López Crespí)

Homenatge a Josep Coll Bardolet, l´artista que estimava el paisatge mallorquí

Excursió a Cala Tuent

Qualcú que no conegués Mallorca i que ens contemplàs des de la mar, en veure les impressionants muralles de pedra que s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una terra habitada solament per fantasmes, per monstres de llegenda. Segurament era el que devien pensar els antics navegants fenicis, grecs o cartaginesos que es trobaven davant els penya-segats altius, els castells de pedra que protegien les valls de l'interior, els torrents, els raconets ombrívols on esclava la vida, riallera i vital, moguda per l'encanteri de les aigües subterrànies, per les desenes de fonts que hi ha arreu. Però des del més remot passat les marines de la serra de Tramuntana, com expliquen Joan Sastre i Vicenç Sastre en el llibre Mallorca vora mar. Marines de tramuntana (II) donen vida a micromons que guarden una sorprenent diversitat de plantes. Alhora, al costat de les plantes, en els indrets més abruptes de la serra hi podem trobar una fauna que dóna vida en aquests àmbits. Com diuen aquests autors, "hi podrem afinar falcons i xoriguers, l'esparver, el voltor i el corb, com a visitants o nidificadors, i també el cabot de roca i el tord blau, la cabra i la geneta".

La Serra, tot l'abrupte relleu de la costa nord, és producte del xoc entre les plaques africana i europea, el mateix moviment tel·lúric que dóna lloc al naixement dels Pirineus i el Alps. Aquestes forces de la natura, en aixecar els sediments acumulats sota la mar, en milions d'anys donaren lloc igualment, a part de ser la força que batí les altes murades de la costa, a les altes valls tancades que des de la prehistòria foren habitades per l'home d'ençà fa set mil anys.

Existeix un llibre clàssic sobre la Història de la coneixença geològica de l'illa de Mallorca, que publicà l'Editorial Moll l'any 1946.

A la zona d'Escorca, prop de la vall i possessió de Mortitx, podem trobar munió de possessions com les de Femenia, Mossa, Muntanya, Binifaldó, Mortitxet... L'estructura càrstica de la zona afavoreix la ràpida infiltració al subsòl. Tot plegat, aquesta abundor de fonts en determinades zones va portar històricament a una sabia i elaborada cultura de l'aigua.. Aprofitament de l'aigua que va fer que les zones aparentment més abruptes de la serra, cas d'Escorca, per posar-ne un exemple significatiu, tenguessin poblament humà des de la prehistòria fins a l'època romana. Els àrabs també saberen aprofitar a fons aquests recursos hidràulics, com demostra la toponímia de la zona propera a sa Calobra; pensem en denominacions com Albarca, Almallutx, Alqueda, Altor, Binifaldó, Binimorat, Bini, Margenor, Menut, Mossa, l'Ofre, Tuent i tantes altres.

Aquestes valls d'Escorca, de tants d'indrets de la costa septentrional, s'han dedicat, a través dels segles i fins fa ben poc, al cultiu de l'olivera i a la ramaderia. Segons en quin indret també es podien recollir anyades de cereals i hortalissa. Les alzines, els garrofers, les oliveres i, ja més recentment, els ametlers, juntament amb la ramaderia, eren les principals riqueses de la zona. No hem d'oblidar que aquests alzinars fornien l'alimentació del porquí mallorquí que, juntament amb l'oli produït per aquestes serralades, foren durant molt de temps les principals exportacions de l'illa.

Baixant del coll de Biniamar, que separa la vall encisada de Bàlitx de les contrades de la Tramuntana meridional, i seguint l'estret camí de sa Costera que transcorre a mitja alçada entre el mar i sa Paret Llarga, vessant marina de la muntanya de Montcaire, arribam fins a cala Tuent. Durant tot l'itinerari contemplam entusiasmats les fantàstiques panoràmiques que es destrien pertot arreu, mirin on mirin els ulls: d’una banda el mar blau, de l'altra l'extensa capa verda de pins i carritxeres que cobreix la rosta esquena de les muntanyes de la serra amb llàgrimes de pedra dels penya-segats.

Hom intueix que aquest indret té un magnetisme especial, tanta és la seva calma exultant de silenci i de prodigi, verge com si fos el mateix dia de la seva creació.

En un punt del camí sentim una remor dolça i majestuosa que, com un cant de sirena, ens crida irresistible: és la font del Verger o de sa Costera, que neix de les profundes entranyes de la muntanya i cerca la ràpida besada amb la mar. Pocs metres separen els amants, i el petit torrentó es precipita voluptuós per abraçar-se amb la immensa mar. Les cames i el pensament davallen es giren i davallen per contemplar l'espectacle sublim. Les sensacions que produeix la visió d'aquest formidable fenomen omplen la capacitat dels ulls i la sensibilitat de l'ànima.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día Baleares (31-VII-07)