Miquel López Crespí - Memòria històrica

Els pactes de l'estiu de 1999 quant al repartiment de quotes de poder entre els diversos partits de l'actual Govern Balear deixaren en la cuneta un històric del nacionalisme mallorquí. Em referesc precisament a l'amic Sebastià Serra, el conegut historiador i polític, que sempre ha estat a l'avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials del poble mallorquí. Vist amb perspectiva, ara que ja ha passat més d'un any, pens que no es va fer justícia amb un dels homes vàlids que ha tengut l'esquerra mallorquina. Haver aconseguit aparcar-lo, allunyar-lo definitivament de la possibilitat de representar les Illes en el Senat, va ser, ja ho he dit, una evident injustícia històrica. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés (1999-2003): la marginació de Sebastià Serra

D'ençà fa temps són abundosos els rumors que parlen d'una retirada de la política activa de Sebastià Serra. Jo mateix l'he sentit parlar d'aquesta qüestió en un recent programa televisiu on deia volia tenir més temps per a dedicar-se a la seva professió, a la família. Els pactes de l'estiu de 1999 quant al repartiment de quotes de poder entre els diversos partits de l'actual Govern Balear deixaren en la cuneta un històric del nacionalisme mallorquí. Em referesc precisament a l'amic Sebastià Serra, el conegut historiador i polític, que sempre ha estat a l'avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials del poble mallorquí. Vist amb perspectiva, ara que ja ha passat més d'un any, pens que no es va fer justícia amb un dels homes vàlids que ha tengut l'esquerra mallorquina. Haver aconseguit aparcar-lo, allunyar-lo definitivament de la possibilitat de representar les Illes en el Senat, va ser, ja ho he dit, una evident injustícia històrica. Les males llengües varen dir en aquell moment que la marginació de Sebastià Serra era el pagament que l'esquerra oficial (la que ho abandonà tot en temps de la transició: república, autodeterminació, Països Catalans...) donava a l'actitud sempre honesta del polític nacionalista. Recordem que els darrers vint-i-cinc anys de la seva existència el PSM sempre havia estat combatut a mort pels partits "germans" (ens referim, evidentment, al PCE i al PSOE). Potser sí que tenen raó aquestes males llengües, ja que la decisió que prengueren en el seu moment els responsables del repartiment de càrrecs és almanco estranya. Per què castigar així un home com Sebastià Serra? Qui tenia -o té!- interès a anar fent passes en vistes a la seva retirada definitiva de la política illenca?

Vaig conèixer Sebastià Serra en els anys finals de la dictadura i puc donar fer de la seva implicació total en la causa de la llibertat. El final del règim s'acostava de forma irreversible. En Sebastià s'havia llicenciat en història a la Universitat de Navarra (1972); des del 1976 seria professor d'història contemporània a la universitat. Eren anys de clandestinitat, d'organitzar trobades culturals, conferències clandestines i semiclandestines que sovint acabaven en detencions per part de la policia política franquista. Aleshores en Sebastià Serra militava en el carrillisme illenc (PCE), mentre jo ho feia a les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants (una organització molt propera als plantejaments de l'OEC).

El primer de maig del 75 havia de ser sonat (quant a la lluita per la llibertat). A part de les pintades acostumades, aquell any s'ordí una acció especial al Monestir de Lluc. Va ser precisament la nit anterior en aquest primer de maig que vaig coincidir amb Sebastià Serra. Un dels contactes de seguretat -per a saber que no hi havia detencions- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar en Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina. Eren ben pocs aleshores (no hi havia nòmines estatals a repartir!) els intellectuals que es jugaven carrera i benestar personal per lluitar per la llibertat del nostre poble.

Embarcats en aquella frenètica activitat -quasi diària-, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la "Casa Regional Catalana".

Quan arribàrem al Monestir ja hi havia "sarau". Gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos; alguns membres de la Social que coneixíem molt bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, començaren amb força els crits demanant "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia!". La policia es començà a posar nerviosa. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia en Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant en Baltasar Darder. De cop i volta, en Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrent per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig provar de barrar el pas al policia que l'empaitava. El policia es girà i m'agafà. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça, on ja hi havia els altres detinguts amb prohibició expressa de xerrar. Però aquesta és ja una altra història. El motiu de l'article era la reflexió quant a la injusta marginació que ha sofert un dels homes més honrats de la transició política, del nacionalisme.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-XI-2000)

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)

Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)

"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t'he de dir que tenc una idea clara de la funció de l'intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l'atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n'hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l'alliberament de l'home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)

Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.

L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intellectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".

Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.

Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d'una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.

En l'entrevista de la qual parlàvem al començament d'aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l'origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l'interès per a conèixer els processos d'alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d'una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d'un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l'explotació. Vaig comprovar també que l'agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l'exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)