Administrar

Manifest per l´ateisme

pobler | 03 Juliol, 2007 17:55 | facebook.com

Manifest per l’ateisme.


Assemblea d´Ateus de Catalunya.


Nosaltres, ciutadans ateus de Catalunya, lliure i voluntàriament, manifestem que no creiem en cap déu, que no creiem en l’existència d’una realitat transcendent més enllà d’aquest món que ens ha tocat viure i que considerem l’home com un ésser finit amb un principi i un final on tot s’acaba. Entenem que el reconeixement i l’acceptació d'aquesta naturalesa material i finita serà fonamental perquè l’home pugui superar els reptes del món actual i afrontar amb possibilitats d’èxit les dificultats que presenti el futur, i per tant considerem que ha arribat l'hora de reivindicar un paper protagonista per a nosaltres en aquesta societat.



Lenin

Sostenim que no hi ha cap raó objectiva ni consistent per considerar més enllà de la realitat material, és a dir de la nostra finitud, l'existència d’éssers amb una naturalesa diferent i superior a la humana en els quals es trobin l’origen i el sentit de la nostra existència. Per la mateixa raó també neguem la possibilitat de qualsevol mena d’ànima que segueixi mantenint quelcom similar a una activitat espiritual després de la mort del ser viu.

Algú podria pensar que al negar l’existència d’un déu transcendent i tancar la porta a un més enllà després de la mort l’ateisme aboca l’home a una espècie de carreró sense sortida, a una mena de desesperació, però res no és més lluny de la realitat; l’ateisme no és una forma de pensament negativa ni pessimista basada en l’oposició ni en la falta d’esperança, sinó tot el contrari. L'ateisme és alliberador, perquè retorna a l'home el govern i la responsabilitat dels seus actes i del seu destí.



Aurora Picornell

L'ateisme ensenya que cal valorar la vida a la terra, l'única que tenim, i recupera per l'home l'orgull de saber-se propietari de la seves decisions, de les seves capacitats, de les seves possibilitats. Però també li recorda que la vida dels seus fills, dels seus versemblants i el llegat que transmeti a les futures generacions estan a les seves mans. El món que en resulti serà responsabilitat seva, i per tant té la possibilitat d'esforçar-se per a millorar-lo mica a mica, cada dia, en benefici de tots, o bé de conduir als nostres hereus a viure en un veritable infern, però no en un temps fictici ni en algun indret estrany, sinó en aquesta casa nostra que és la terra. Res no està escrit. Tenim al davant un full en blanc per a materialitzar els nostres somnis i aconseguir el progrés i el benestar de tota la humanitat, o bé per a fer-la desaparèixer.



Gramsci

Per això és fonamental que siguem capaços d'assumir la nostra verdadera identitat i de gaudir amb valentia i responsabilitat de la vida sense esperar ajudes de l’exterior ni pretendre trobar la recompensa als nostres actes en un altre temps, perquè això és tot el que tenim i la nostra vida tan feble s’acaba completa i definitivament amb la mort. Això no és trist ni és alegre, no és bo ni dolent, ens agradi o no ens agradi és tan sols la inexorable realitat. I per a nosaltres és un senyal de maduresa el tractar de veure les coses tal com són, doncs solament a partir del reconeixement de la pròpia naturalesa podrem intentar superar-nos per arribar a construir aquest futur millor que desitgem per a tots.



Karl Marx

Al llarg dels segles el món ha avançat gràcies al coneixement, però mai gràcies a la religió. Quan s’han produït contribucions al coneixement de persones amb conviccions religioses sovint ha estat malgrat els impediments de les seves pròpies creences, i sovint aquestes persones ho han pagat car, doncs a la religió no li interessa el coneixement de la veritat, sinó solament allò que li permet justificar el dogma de les seves creences per tal de perpetuar-se. Si la ciència o els descobriments s’han adequat als seus interessos han estat acceptats i recolzats. Sinó, han estat repudiats, i els seus responsables excomunicats, torturats i quan ha convingut sacrificats. Molts homes i dones il·lustres constitueixen el testimoni d’aquesta afirmació al llarg de la història. Una història d’interessos i d’intransigència que no sembla avenir-se gaire amb les idees de llibertat i de tolerància que nosaltres volem veure prevaler al segle que ara comença.



Che Guevara

Els nous temps demanen noves formes d'anàlisi i noves solucions. La moral que defensen i tracten d'imposar les religions al conjunt de la societat és una moral caduca i hipòcrita que únicament respon a condicions de vida, a models socials i a interessos del passat, i per tant és una moral que ha de ser superada per noves propostes que responguin amb eficàcia a la realitat del present i que puguin servir de referència a les necessitats del futur. Obstinar-se a mantenir els dogmes de la fe com a paradigma d’una pretesa virtut tan sols serveix per frenar el progrés i per retardar la incorporació a la societat dels avenços proporcionats pel coneixement i les noves possibilitats de la tecnologia, condemnant amplis sectors de la població a un patiment gratuït, o a una contradicció permanent entre la seva forma de viure i els models anacrònics que les religions volen seguir imposant per tal de preservar els seus interessos particulars.

L'home necessita preguntar-se sobre les qüestions fonamentals. La història de la civilització ha estat en definitiva la història de la lluita de l'home contra la ignorància, per reduir l'àmbit d'allò que anomenem el desconegut, de la part de la naturalesa que no hem arribat encara a comprendre. L'ateisme no és més, en realitat, que una conclusió lògica, una resposta consistent davant de determinades preguntes que l'home s'ha fet reiteradament al llarg dels segles. No hi ha cap raó, cap argument, cap necessitat de dipositar en mans d'una força màgica ni d'una suposada divinitat sobrenatural el destí dels homes, i encara menys en una casta d'intermediaris que pretenen constituir-se en interlocutors únics d'aquesta suposada veritat.



Trotski

L'ateisme fomenta la llibertat de pensament i la reflexió individual, confia en el poder del coneixement, en l'esforç d'autosuperació per a transformar la naturalesa en benefici de l'home però amb la prudència exigible per a no exhaurir-la, en la intel·ligència per a crear un sistema moral i per a organitzar la societat en base a la raó i a la justícia. L'ateisme confia en l'home i estimula la seva capacitat per aconseguir el progrés gràcies al propi esforç i a la col·laboració de tothom. L'ateisme restitueix definitivament a l'home la seva dignitat. La religió en canvi ensenya el menyspreu per la vida a canvi d'una recompensa que solament podrà obtenir-se mitjançant l'obediència i la submissió. Obediència a qui? Submissió per què?

Ha arribat l'hora de renovar les velles estructures de pensament. Ha arribat l'hora de treballar per garantir la defensa del dret de totes les persones a la llibertat de consciència, a manifestar i a difondre el seu pensament sense coaccions imposades per tabús socials ni per la profusió de medis que gaudeixen les religions ni altres formes d'intolerància. Ha arribat l'hora de defensar la igualtat d'oportunitats per a tothom sense discriminacions induïdes per l'adscripció escèptica o religiosa de cadascú, de vetllar per la independència de l'Estat respecte de l'Església, denunciant pressions, privilegis, ingerències, de reclamar per als no creients el mateix tracte respectuós i els mateixos drets que s'atorguen a les demés organitzacions. Ha arribat l'hora de conscienciar els ciutadans sobre l'enorme poder i la desmesurada influència que les religions tenen en tots els àmbits de la societat i sobre les fatals conseqüències que s'en deriven. Ha arribat l'hora de fer de l'ateisme un valor de referència imprescindible a l'hora d'organitzar la vida social.

Nosaltres entenem l'ateisme com un sistema obert, generós, que s'enriqueix quan rep aportacions noves, que té per objecte el coneixement i el progrés, però també que s'oposa a qualsevol dogmatisme. El nostre no és un projecte en contra de déu, perquè entenem que no pot ser la simple negació el motor que impulsi la construcció d'una societat nova. El nostre és senzillament un projecte sense necessitat de déu. És el projecte d'una concepció del món que cerca en l'home els principis d'una societat laica, d'una societat oberta a tots i basada en la tolerància, la cooperació i la solidaritat, sense interferència de la religió en l'exercici del poder polític, que estigui orientada a servir als ciutadans sense distincions i no a mantenir privilegis en nom d'una transcendència que mai ningú no ha conegut, ni mai ningú no podrà comprovar.



Rosa Luxemburg

El nostre propòsit és agrupar totes aquelles persones amb idees basades en la tolerància, la independència de pensament i lliures de prejudicis històrics que estiguin disposades a defensar el seu escepticisme davant la poderosa influència que la religió té encara a la nostra societat. Esperem poder reunir tots els ateus en un fòrum comú perquè puguin col·laborar amb les seves aportacions a enriquir, lliurement i sense por, el debat comú per decidir el futur que volem, el model de convivència de les societats i els pobles del món. És una iniciativa ambiciosa que requereix la participació i la col·laboració de tots els ateus. Ara és el moment de construir una associació forta. Esperem poder comptar ben aviat amb un gran suport per aquesta tasca.

Aprovat per l'Assemblea General d'Ateus de Catalunya al solstici d'hivern de l'any 2000.

Web Ateus de Catalunya

Opinions i actualitat política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

El nucli del pacte: PSOE-UM (Diari de Balears)

pobler | 03 Juliol, 2007 14:56 | facebook.com

PSOE-UM hauran d’afinar molt per mantenir-se com un bloc homogeni i, alhora, intentar sostreure’s als moviments, d’altra banda comprensibles, que el Bloc haurà de fer de consum intern —com el del passat cap de setmana per part del PSM— per fer-se notar. La distribució de conselleries fa pensar que l’aliança entre socialistes i nacionalistes és molt forta ja que s’ha repartit totes les àrees estratègiques. Però així i tot no els serà fàcil. En qualsevol cas el que és segur és que l’èxit o fracàs del pacte, és a dir que pugui anar més enllà de 2011 o que s’hi encalli, dependrà de com se condueixi el seu nucli, PSOE-UM. (Miquel Payeras)


El nucli del pacte: PSOE-UM.


Per Miquel Payeras


Maria Antònia Munar

El PSOE i UM tenen la responsabilitat màxima del pacte. Ells són, en més del 90%, els responsables que l’acord funcioni i que, en conseqüència, els permeti a tots dos superar amb èxit l’objectiu partidista que mitjançant l’aliança esperen assolir. Els altres, el conglomerat de partits que formen el Bloc i els dos altres escons a PSOE-Eivissa pel Canvi, són elements necessaris però, a pesar que hores d’ara ningú no ho vulgui contemplar, també seran els damnificats de l’èxit del pacte, si és que així acaba, triomfant. No és una avaluació gratuïta. Els dos escons eivissencs existeixen perquè el PSOE va fer de la necessitat virtut, però és clar que les dues forces –EU i ERC— és impossible que els haguessin assolit per si soles, i fins i tot conjuntament en Eivissa pel Canvi l’objectiu —quan pareixia que no es faria la coalició amb el PSOE— màxim era un escó. Pel que fa al Bloc —comptant l’aportació menorquina— la feblesa és manifesta si s’observa que són més partits que no diputats. Cinc escons per a sis formacions: els dos PSM, EU, els dos Verds i ERC. Més nítida encara és la debilitat si es concentra l’atenció només a Mallorca: no es tracta sols de la pèrdua de vots del Bloc —considerable—, sinó que la formació majoritària, el PSM, és la principal damnificada a cada elecció d’ençà del primer pacte de progrés, al Consell de Mallorca el 1995: fa dotze anys tenia cinc escons; en fa vuit, quatre; en fa quatre, tres; i ara, dos. El procés serà el mateix amb el Bloc. No se tracta d’una valoració ideològica, sinó pura constatació política: l’esquerra del PSOE –i PSM, EU i Verds això són— és un vas comunicant amb els socialistes i per poc bé que els vagi a aquests, aquells baixen. I alhora aquesta constatació és també l’evidència per la qual el Bloc no pot deixar d’existir, perquè ara sí que està fora de dubte que els partits que el formen, tot i ser tan diferents com que ni tan sols han pogut negociar amb una sola veu, estan encadenats uns als altres per allargar el màxim possible la supervivència.



La debilitat del, en el fons, inexistent Bloc fa que el pacte estigui nucleat en PSOE-UM. Són els dos partits que poden assegurar la permanència de l’experiment més enllà d’un segon parèntesi. El pacte viurà moments durs. L’oposició que ha mostrat el PP que farà serà duríssima. Rosa Estaràs ha tengut aquesta setmana dues intervencions insòlites, en els usos parlamentaris: primer, dejectar Maria Antònia Munar per ser presidenta del Parlament, quan el que és habitual és mantenir una mínima cortesia institucional que no ha volgut tenir; i, segon, dir que ha anat «per imperatiu legal» a l’audiència amb la nova presidenta del Parlament, un menyspreu institucional mai no vist. Prova, a més de la tutela directe d’Ángel Acebes que pateix ja el PP balear, de com aniran les coses els pròxims mesos. I de com anirien si el PP guanyàs les eleccions generals. Aquesta ferotge oposició se traduirà en el fet que el PP aprofitarà qualsevol absència d’un diputat de la majoria per fer perdre votacions als progressistes. Fins ara, l’educació parlamentària feia que si el grup majoritari tenia una baixa, un de l’oposició s’absentàs del ple per mantenir així l’equilibri; un ús d’elegància parlamentària que no és gens segur –més aviat tot el contrari— que se mantengui aquesta legislatura.

Davant d’aquesta previsible oposició sense precedents a Balears, PSOE-UM hauran d’afinar molt per mantenir-se com un bloc homogeni i, alhora, intentar sostreure’s als moviments, d’altra banda comprensibles, que el Bloc haurà de fer de consum intern —com el del passat cap de setmana per part del PSM— per fer-se notar. La distribució de conselleries fa pensar que l’aliança entre socialistes i nacionalistes és molt forta ja que s’ha repartit totes les àrees estratègiques. Però així i tot no els serà fàcil. En qualsevol cas el que és segur és que l’èxit o fracàs del pacte, és a dir que pugui anar més enllà de 2011 o que s’hi encalli, dependrà de com se condueixi el seu nucli, PSOE-UM.

Diari de Balears (1-VII-07)

Opinions i actualitat política | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Poesia catalana i revolta: Les ciutats imaginades

pobler | 03 Juliol, 2007 05:34 | facebook.com

Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. (Miquel López Crespí)


Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí? (Miquel López Crespí)


Cossetània Edicions publica Les ciutats imaginades, Premi Ciutat de Tarragona 2005 de Poesia (Premi Comas i Maduell).



No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.

El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.

Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.

Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.

Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?

Miquel López Crespí

Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS