Miquel López Crespí - Memòria històrica

“Tacats de sang és com quedaren els assassins de Darder”

L’escriptor Guillem Rosselló novel·la l’assassinat del batle republicà a mans dels falangistes a Tacats de sang. És el fruit d’una dura tasca d’investigació.

Gabriel Amengual

La novel·la històrica és un gènere literari que pretén apropar fets històrics al lector d'una manera amena i emocionant. La bona acollida de Tacats de sang a la Fira del Llibre (fou la segona publicació en català més venuda) demostra l'interès que generen aquest tipus de narracions. En la seva nova obra, Guillem Rosselló tracta un capítol fosc de la història política de Mallorca: l'assassinat del batle republicà de Palma, Emili Darder, a mans dels falangistes.

La història comença amb el cop d'Estat dels nacionals i finalitza amb l'execució del protagonista, una revisió que l'autor qualifica de "fresca i directa" sobre una història plena d'ombres. La idea de la narració sorgí del professor d'història Antoni Marimon. "Em comentà que seria interessant escriure una novel·la sobre aquests fets i em motivà a fer-ho", comenta l'escriptor.

La redacció del llibre costà més d'un any de feina a Rosselló, sobretot per les nombroses hores dedicades a la tasca de documentació. "Vaig haver de fer una gran feina per plasmar l'ambient polític, econòmic i social d'aquella època", recorda l'autor, qui va rebre l'ajuda de l'historiador Arnau Company. "Fórem inseparables. Ens trobàvem un pic per setmana i junts treballàvem per aconseguir el major rigor històric i, a partir d'aquí, poder construir la novel·la", explica. La conseqüència de tant de treball va donar els seus fruits. "Tots els fets que s'hi plasmen són reals i les dates són certes", puntualitzà. La recerca de la veritat dels fets el portà a conèixer una gran quantitat de personatges, ja que "en aquest llibre n'hi apareixen més de cinquanta".

L'autor analitza les causes de la bona acollida del llibre. "És una història que interessa perquè és poc coneguda. Pot atreure una generació que fórem educats durant el franquisme, que no en sabem res perquè mai se'ns parlà d'aquest tipus de fets", emfatitza. Els descobriments sobre la conspiració contra Darder indignaren Rosselló durant la redacció de Tacats de sang. "Vaig escollir aquest títol perquè reflecteix la ràbia que em fa sentir. Executaren un home delicat de salut que s'estava morint. Tacats de sang fou com quedaren els qui el mataren".

L'objectiu de la novel·la és descobrir qui matà Emili Darder. "El seu procés el condemnà a quinze anys de presó, però hi va haver algú que pressionà per assassinar-lo", indica. Rosselló analitzà el perfil del batlle republicà: "Fou un home avançat al seu temps, un metge epidemiòleg molt preocupat per la higiene social, i aquesta preocupació per la gent va derivar en la seva dedicació a la política", assegura. Així mateix, afegeix que precisament en aquest àmbit fou en el qual "es va haver d'enfrontar a un món caciquista". Un altre problema que trobà Rosselló durant la redacció de Tacats de sang fou poder perfilar bé el personatge, perquè aquest es troba condicionat per fets històrics. "Em vaig fer valer dels diàlegs que Darder manté amb família i amistats per plasmar el seu perfil en la novel·la", comentà l'autor. És en aquest punt on Rosselló aboca tota l'emoció. "El més difícil d'aconseguir ha estat combinar la imaginació de la narrativa amb el rigor històric que demana aquest tipus de novel·la. Com a escriptor hi he de posar el sentiment, posar-me a la pell dels personatges", conclou.

dBalears (13-VI-2010)

La repressió “democràtica” contra els republicans en els anys noranta

La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)

La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».

Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB [Organització Comunista Balear] els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.

Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.

No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.

No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.

Miquel López Crespí

(12-XII-99)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)