Les eleccions basques i gallegues: comunicat d'Esquerra Anticapitalista

pobler | 04 Març, 2009 06:23 | Compartir:

Opinions i actualitat política | Següent | Anterior | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

Comentaris

1. Cop d'Estat al País Basc

   Cop d'Estat al País Basc

   xescramis | 04 Març, 2009 01:00

   
   Diumenge el PNB, tot i haver guanyat les eleccions al País Basc, no aconseguí sumar amb la resta de partits abertzales del Parlament de Vitòria la majoria absoluta; i es queda a un diputat d'aquesta majoria.

   Amb aquests resultats, el socialista Patxi López podria ser proclamat lehendakari amb els vots del seu partit, els del PP i el d'UPyD. Aquest bloc nacionalista espanyol o constitucionalista sumarien els 38 escons necessaris per governar.

   Aquests resultats electorals són la conseqüència d'un "cop d'estat constitucionalista" executat pel Govern de l'Estat espanyol per fer-se amb el poder a Euskadi. Els constitucionalistes tenien clar que l'única formar de superar al bloc abertzale era desvirtuant les eleccions. Amb la il·legalització de Democracia 3 Millones (D3M) el bloc abertzale perdia pes i era l'única manera que el bloc espanyolista pogués superar-lo.

   D'aquesta manera l'aritmètica electoral deixa opcions a l'espanyolisme per a governar, amb el socialista Patxi López de lehendakari. Si D3M s'hagués pogut presentar, tenint en compte que els vots nuls s'han situat prop del 9% (més de 100.000 vots) haurien obtingut, com a mínim, 7 escons. Per tant l'aritmètica electoral actual no seria la mateixa.

   En les eleccions basques d'ara fa quatre anys els vots nuls van ser 4.035. Diumenge van pujar fins als 100.924. Aquest increment, del 96%, s'ha d'atribuir a la disciplina de vot de Batasuna, que després de la repressió de l'Estat contra l'esquerra abertzale van demanar als seus simpatitzants que votassin D3M.

   Aquests set parlamentaris de D3M, evidentment, anirien l'arc abertzale. A més, el PNB passaria dels 30 escons aconseguits diumenge a 28. El PSE de 24 a 23. El PP de 13 a 11. Aralar es quedaria en 4. EA passaria de 2 a 1. UPyD mantindria un escó. I EB desapareixeria de l'arc parlamentari. És a dir, que socialistes, populars i el partit de Rosa Díez es quedarien en 35 escons, 3 per sota de la majoria. El PNB necessitaria el suport d'Aralar i de l'esquerra abertzale per investir Ibarretxe com a lehendakari.

   És vergonyós com els mitjans de comunicació espanyols minimitzen i, fins i tot, obvien aquesta anàlisi, convertint-se d'aquesta manera col·laboradors necessaris del cop d'estat al País Basc. Titulars com "Patxi Lopéz acaba con treinta años de nacionalismo; Vuelco històrico en el País Vasco", entre altres mentides i manipulacions no fan més que desprestigiar els periodistes espanyols.

   El Parlament basc sorgit de les eleccions de diumenge no respon a la realitat de la societat basca i té la mateixa legitimitat que les Corts franquistes.

   Analitzant el discurs polític de l'esquerra aberzatle il·legalitzada i el dels constitucionalistes trobam un punt en comú: la justificació de la violència per aconseguir els seus objectius polítics. Mentre els primers justifiquen la violència d'ETA per arribar a la independència d'Euskal Herria, els segons justifiquen la violència de l'Estat per garantir la unitat d'Espanya, emparant-se en l'article vuitè, punt primer de la seva constitució segons el qual "las Fuerzas Armadas, constituidas por los Ejércitos de Tierra, la Armada y el Ejercito del Aire, tienen como misión garantizar la soberania e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional".

   Blog Xesc Ramis | 04/03/2009, 06:28
2. Una lliçó espanyola

   Una lliçó espanyola

   Per Vicent Partal

   És difícil d'imaginar una confrontació més violenta que la que viuen el PP i el PSOE a Madrid. I, tanmateix, al País Basc sabran posar les seues tremendes diferències a part i s'uniran, s'han unit ja, per a facilitar un govern 'no nacionalista', és a dir, nacionalista espanyol. És una gran lliçó. La primera. Perquè n'hi ha una de segona. El PSOE i el PP no han dubtat a forçar fins a l'extrem la legalitat per a fer fora de les urnes el deu per cent dels votants bascos. Ho diré d'una altra manera: ens han tornat a demostrar que hi ha ocasions en les quals l'interès comú passa per damunt de l'interès de partit i ens han tornat a demostrar que cal ser decidits.

   Anem per parts. És una obvietat que avui Ibarretxe seria lehendakari si els vots de D3M hagueren estat comptats. I ho és també que no hi ha cap diferència significativa entre el comportament d'ETA i el seu entorn polític el dia abans de les anteriors eleccions i el dia abans d'aquestes. I, tanmateix, en aquelles el Partit Comunista de les Terres Basques va poder participar i en aquestes D3M no. Expulsar del cos electoral el deu per cent del cens és un fet insòlit a Europa que demostra la convicció i la decisió, però també els escasos escrúpols, del nacionalisme espanyol.

   Demostració clarament observable també a la segona part de la seqüència. Dos partits que a Madrid s'insulten i es porten als tribunals no dubten ni un segon a aliar-se a Vitòria amb vinga abraçades i floretes d'un cantó a un altre. De fet, ni tan sols els importa demostrar que el PSOE i el PP només poden aliar-se a Vitòria, a Barcelona, a València o a Santiago si aquesta aliança és contra els nacionalistes no espanyols. Cosa, per cert, que els bascos ja saben per partida doble. El PSN podria haver governat Navarra i va preferir que hi governara el PP que governar ells amb Nafarroa Bai. No és això d'anit, per tant, una anècdota sinó una política ben traçada i definida.

   Ara, és clar, no escoltarem dir a ningú en els diaris madrilenys (o, ai!, de Barcelona) que no és possible governar 'contra la meitat de la població', com li deien a Ibarretxe. Ni hi haurà qui s'estripe la roba parlant dels 'estranys companys de viatge' que formen govern i de com d'incongruent és que partits tant diferents entre ells es donen suport. I no crec que massa gent insistisca amb aquella vella cançó de la necessitat 'de ser generosos i inclusius' que tant ha escoltat aquestes dècades el PNB o amb allò d''oblidar l'afiliació ètnica'.

   Fa molt temps que dic que el nacionalisme espanyol és com més va més amenaçador i té més clar que vol impedir per sempre més el que considera que és una 'anomalia', que és això que som nosaltres. De moment, per primera vegada a la història tots els governs autònoms ja estan en les seues mans. I és des d'aquesta perspectiva que resulta molt alarmant veure com de clar tenen ells el que cal fer mentre nosaltres no aprenem ni una sola de les lliçons. Espanyoles.
   Vicent Partal director@vilaweb.cat
   Web VilaWeb

   Web VilaWeb | 04/03/2009, 06:29
3. Un post prou encertat

   Trob que és proun encertat el post del blog de l'amic Xesc Ramis. Si no s'hagués il·legalitzat l'esquerra nacionalista del País Basc ara no hi hauria aquesta prepotència espanyolista PP-PSOE-Rosa Díez.

   Un amic del poble basc | 04/03/2009, 07:21
4. El fraude se consuma con el permiso del PNV, mientras la alternativa sigue a pie de calle

   El fraude se consuma con el permiso del PNV, mientras la alternativa sigue a pie de calle

   Si las elecciones al Parlamento de Gasteiz han estado totalmente condicionadas por la decisión del Gobierno español de ilegalizar a la izquierda abertzale -decisión a la que ha acompañado la resignación o alegría con la que el resto de partidos políticos han asumido esa excepcional medida-, los resultados de las mismas muestran aún más claramente hasta qué punto el apartheid político distorsiona esa Cámara. Un Parlamento que, si bien nunca ha representado la realidad política de Araba, Gipuzkoa y Bizkaia tal y como es, ahora ni siquiera representará la voluntad de los votantes de esos territorios. Es evidente que el Parlamento resultante no refleja la realidad social, mayoritariamente de izquierdas y abertzale.
   La campaña ha sido planteada por PSOE y PNV en términos de cambio o continuidad. Sin embargo, no estaban en juego dos modelos políticos diferentes, sino dos liderazgos en pugna por un mismo proyecto: la profundización en la apuesta autonómica para «Euskadi», como gráficamente han explicado tanto Patxi López como Urkullu e Ibarretxe. El PNV ha ganado las elecciones, pero puede haber perdido esa batalla.
   De Loiola a la reconquista, vía fraude
   Éste no era, evidentemente, el escenario diseñado por los líderes jelkides, ni para 2020 ni para 2009. Al levantarse de la mesa en Loiola y posicionarse con el PSOE, al vetar las garantías necesarias para que todo proyecto político sea viable en todo Euskal Herria, Imaz y Urkullu pensaron que forzaban al PSOE a ceder el liderazgo de un renovado pacto. Así había ocurrido durante las tres pasadas décadas tanto en Araba, Bizkaia y Gipuzkoa como en Nafarroa, y el PNV pensó que una vez más el Estado recompensaría a quienes habían rebajado los términos de un acuerdo de paz justo y duradero hasta convertirlos en injustos, volátiles e inaceptables por la otra parte.
   Pero el PSOE advirtió la debilidad jelkide, el pánico de sus dirigentes a perder su cuota de poder y la desilusión de sus bases, y decidió no aceptar las tablas y jugar este partido. Y, pese a perder en votos y escaños, puede resultar el ganador del mismo. El PSOE sabe que el Parlamento que se formará no representa la voluntad popular y menos aún la realidad social vasca. Sabe también de los límites de un planteamiento de gestión para estos territorios y más aún para el conflicto del que son parte junto a Nafarroa e Ipar Euskal Herria. Lo sabe porque lo aceptó en Loiola. Pero eso no evita que, una vez que el PNV se anuló a sí mismo en las negociaciones y una vez que el resto de partidos aceptaron el fraude propuesto, tiene la misma legitimidad -o total falta de la misma- que sus adversarios. La responsabilidad de la ilegalización, no obstante, sigue siendo suya.
   El PP, pese a perder tanto votos como escaños, ha demostrado que tiene una base social fija y relevante. Otra cuestión es que sus planteamientos políticos sean viables en esta sociedad, pero de momento, junto a UPyD, puede dar la Lehendakaritza a López. Y el coste que en el resto del Estado podría tener el rechazarla para el PSOE le obliga en cierta medida a aceptarla y luego negociar.
   Éstas cábalas sólo sirven en caso de que PSOE y PNV no decidan oficializar el fraude total al electorado y conformen gobierno en minoría -en uno u otro sentido- con apoyo externo para la primera parte de la legislatura.
   En el campo de la socialdemocracia vasca, la falta de determinación del partido de Ziarreta y la campaña desatada contra ellos por el stablishment jelkide los ha hundido y ha provocado una espantada de votantes hacia Aralar. Estos han logrado un resultado bueno, pero que los deja fuera de todo tipo de esferas de influencia. Del mismo modo, Ezker Batua ha perdido votos y escaños hasta el punto de que Javier Madrazo, al igual que Ziarreta, ha quedado fuera del hemiciclo.
   Ley y datos son alterables; una sociedad, menos
   Los resultados electorales pueden ser alterados y manipulados en tanto en cuanto son datos matemáticos y estadísticos. Ahora bien, en su dimensión política, en la medida en que esos datos representan siquiera de forma parcial e imperfecta la voluntad popular del lugar en los que se realiza el sufragio, la manipulación de esa realidad social no resulta tan sencilla.
   La izquierda abertzale, se cuenten como se cuenten los 100.000 votos de ayer, sigue siendo la cuarta fuerza política en esos territorios y la tercera si tomamos como referencia los datos electorales de los siete territorios vascos. A nadie escapa que esos resultados se dan, además, en condiciones extremas, que aumentan claramente la potencialidad de su propuesta política. Condiciones que recuerdan más a la resistencia francesa bajo Vichy que a un territorio de la Unión Europea del siglo XXI; condiciones para la militancia que recuerdan más a las condiciones en las que trabajaba el CNA sudafricano en tiempos del apartheid que a un Estado de Derecho; condiciones más difíciles que las que tuvo que soportar el Sinn Fein con Thatcher, por poner un ejemplo aún más cercano.
   En este escenario, la alternativa sigue a pie de calle, y negarlo sólo supone negar la realidad y alargar el conflicto. Ganadores y perdedores deberían empezar por ahí.
   Gara (Editorial)

   Gara (Editorial) | 04/03/2009, 07:24

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Comentaris recents

Subscripció