Miquel López Crespí - Memòria històrica

Les narracions de Palma - Una nit qualsevol, el darrer llibre de Miquel López Crespí (Lleonard Muntaner Editor, 2025) – Per Felip Munar i Munar -

Una nit qualsevol és un llibre de relats, però no en el sentit convencional. L’autor experimenta amb diferents formes: hi trobam cartes, monòlegs, diàlegs, fragments de diaris, fins i tot cartelleres de cinema. Aquesta diversitat formal converteix la lectura en un mosaic on cada peça aporta una textura diferent. És com si López Crespí ens convidàs a escoltar moltes veus, moltes mirades, que es creuen en una mateixa època. Els relats s’ubiquen en l’Europa occidental de la segona meitat del segle XX, una Europa marcada per les ombres del feixisme, les lluites obreres, la Guerra Freda i els silencis d’una societat que intenta refer-se després de la catàstrofe. En aquest context, els personatges viuen atrapats entre dues forces: el desig de mantenir-se fidels als seus ideals i la constatació que aquests ideals, sovint, esdevenen fum. (Felip Munar a Diario de Mallorca)

Una nit qualsevol és un llibre de relats, però no en el sentit convencional. L’autor experimenta amb diferents formes: hi trobam cartes, monòlegs, diàlegs, fragments de diaris, fins i tot cartelleres de cinema. Aquesta diversitat formal converteix la lectura en un mosaic on cada peça aporta una textura diferent. És com si López Crespí ens convidàs a escoltar moltes veus, moltes mirades, que es creuen en una mateixa època.

Els relats s’ubiquen en l’Europa occidental de la segona meitat del segle XX, una Europa marcada per les ombres del feixisme, les lluites obreres, la Guerra Freda i els silencis d’una societat que intenta refer-se després de la catàstrofe. En aquest context, els personatges viuen atrapats entre dues forces: el desig de mantenir-se fidels als seus ideals i la constatació que aquests ideals, sovint, esdevenen fum.

Aquí rau la força del llibre: en la contradicció vital. Els protagonistes són homes i dones que han lluitat, que han estimat, que han fet sacrificis, i que ara, amb la perspectiva dels anys, es pregunten si tot plegat ha valgut la pena. Les històries no ofereixen respostes tancades, sinó que ens interpel•len com a lectors.

Ens pregunten: fins a quin punt som capaços de resistir sense trair-nos? Quin preu té la coherència? I, sobretot, com es viu amb la càrrega de la desil•lusió?

L’estil de López Crespí es manté fidel al seu segell: directe, intens, ple de diàleg amb la història i amb la vida quotidiana. No hi ha ornaments innecessaris, sinó una voluntat de narrar amb veritat i contundència. Ara bé, la diversitat formal d’aquest volum li afegeix un aire de frescor i experimentació que sorprèn i convida a llegir amb atenció.

Hi ha fets i personatges reals, i personatges suplantats amb altres noms, però que estic segur que molts els identificareu amb els seus llinatges, esdeveniments històrics que marcaren algunes generacions en un sentit o en un altre. Comença amb les reflexions sobre l’assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian i ens diu que “Europa sap matar subtilment, sense necessitat d’emprar els escamots d’afusellament”. I un repàs autobiogràfic en la “Dèria d’escriure” i ens confessa que “als dotze i tretze anys ja sabia que era a casa on hi havia la veritat i no a l’escola o a l’interior fosc i fred de l’església”. I a l’”Estació deserta”, es demana “per que recordam sempre el que hauria estat possible. La vida ens desmenteix cada una de les promeses i res no resisteix el lent desgast d’aquesta glopada que cau insistent inundant la selva”; i resulta que la vida és talment un joc d’escacs. En el “Malson” entram dins el joc de l’absurd, el món a l’inrevés, tal vegada els anhels pretesos i que mai no tenen bon final. També demostra el seus grans coneixements sobre el cinema, com si la vida esdevingués una mena de seqüències de les milers de pel•lícules que han conformat la seva visió, però també com una vàlvula d’escapament d’un món miserable, perquè “el cinema era aleshores part essencial de la nostra desesperada supervivència alimentant instants d’algues i salnitre”. En “Abans de començar la feina” ens recorda la revolta de finals dels 60 i la desesperança per una lluita morta: “Tothom té un preu. I nosaltres potser no ens hem venut perquè no ens han ofert el que volíem”. A “Un informe secret” tracta d’un tema reincident: la ironia i l’engany dels premis literaris, on crec endevinar-hi l’alter ego de Miquel López Crespí, en Nadal Castelló; hi retrobam la idea que han fet creure als pobres que la culpa de la seva pobresa són els altres pobres, i així es banalitza i es fa desaparèixer la lluita de classes. A “Alegries del matrimoni” ens deixa ben pales la crueltat del matrimoni, us el recoman de tot cor, sobretot per deixar de banda la buidor, els silencis, les incomprensions, perquè tanmateix, al final, s’atura a comprar “un ramell, d’aquells que mai ni li vaig portar en cap aniversari i que –em diu- sempre esperava per tenir una excusa per a la reconciliació. En “La difícil subsistència” retorna al tema de l’escriptor, de la lluita entre el beneplàcit del poder i la solitud de les trinxeres. A “L’ermità”, ens transporta en un absurd conseqüència d’una vida familiar rutinària, anodina, monòtona i insignificant: “I per això havia treballat tant, perdent els anys millors de la meva vida?” a “Exili permanent” ens parla de fets històrics, de personatges reals, de gent de la terra també: i ens regala la sentència: “No oblidem l’enveja dels mediocres”. En el relat “Una nit qualsevol”, és la història del mateix de sempre, això, d’una nit qualsevol, d’una dèria que crema com un corcó dins el cor i la memòria i que ho aigualeix tot, i és que, com diu: “El sou els unifica dins la barbàrie... una generació que ha crescut veient Rambo a les pantalles esdevé la formació política dels botxins... Tothom dorm. La memòria es dissol encerclada pels Rambos de les pel•lícules estatunidenques, els serials televisius que enceguen la nostra història permanent de fracassos”. En “El casal d’amistat” ens retrata com podria esdevenir-se en un dia qualsevol, farcit d’ironia i sarcasme; talment com “El ‘Gran Jordi’”, on recobra la seva peculiar visió sobre el món literari i els lligams amb el poder establert. Tanca el recull amb “Tertúlia literària”, amb personatges disfressats sobre noms inventats però que estic segur que molts identificareu, amb un enginy cruel que fa treure els colors.

Una nit qualsevol no és, doncs, una nit qualsevol. És la metàfora de moltes nits: nits de dubte, de resistència, de desig i de renúncia. És una invitació a escoltar les veus del passat i, alhora, a interrogar-nos sobre el nostre present. I aquesta és, potser, la funció més noble de la literatura: obrir espais de pensament i emoció allà on semblava que només hi havia rutina. Us convid a llegir-lo no només com a obra literària, sinó com a mirall de la condició humana, escrita amb passió i lucidesa per un autor que ja és patrimoni de les nostres lletres.

Felip Munar i Munar (Publicat en el suplement de Cultura Bellver de Diari de Mallorca el 2 d´Octubre de l´any 2025)