Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistas - Collita de sang – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

El barri de la Seu

El barri on ens ha portat el tinen Alfredo Giménez Codina sembla aturat en una època pretèrita, antiquíssima. Aquí no hi ha fàbriques, cap xemeneia no s’enlaira cercant el blau del cel. No sents el renou de cap taller. No hi viu cap fuster, cap ferrer. Per no haver-hi símbols del treball, quasi no hi ha botigues. Als senyors, els ho porten tot fet, de lluny, de barriades allunyades d’aquestes altes parets dels casals i convents. Els carros amb els productes del camp arriben de matinada a les portasses i un exèrcit de criades descarrega els queviures, la carn de la matança, la millor fruita dels horts. (Miquel López Crespí)

Passam per davant de l’ajuntament endomassat amb tot de banderes italianes, nazis i franquistes. Corrua de presoners. Estam cansats perquè fa dies que dormin malament i el menjar és magre. Cinquanta soldats d’una República vençuda, homes ja sense futur. Què faran amb nosaltres? Ja hem vist en què consistia el món que volen bastir alemanys, italians i espanyols: l’extermini de les organitzacions obreres i populars, inculcar la por al poble fins al moll dels ossos. Com la represió que hi hagué a Castella després de la derrota dels Comuners o a València, després de l’extermini de les germanies, talment explicaven els companys valencians. Una matança cada dos-cents anys per tenir el poble sotmès, a mercè dels poderosos. Una endemesa brutal cada parell de generacions. La picota enmig de la plaça. Fuetejar fins a la mort qui ha gosat demanar pa, justícia, llibertat. Sembrar de sal els fonaments de les cases enderrocades de tots els participants en les revoltes populars. Morir fermats al rem de les galeres, en obscures presons, en els soterranis de la Inqusició. L’exili forçat dels jueus. Exterminar els descendets dels jueus conversos per poder apropiar-se de les seves cases i negocis. Ordres militars i religioses amb la creu flamejant, a cavall per damunt els enderrocs de les mesquites. La creu, l’espasa i el foc. Tambors arreu per ofegar els crits dels que moren en la foguera. Els possaven una màscara de ferro que imitava el cap d´un porc o la cara del dimoni perquè el poble no ves el sofriment de la persona que patia el cruel turment. Forques davant les murades de les ciutats. Els voltors disputant-se les despulles dels millors homes i dones de les germanies, dels honrats pagesos i menestrals. Cremar qui no pensi com els senyors. Els sambenets penjats a totes les esglésies per què la gent recordi el cognoms dels condemnats. Les conversions a la força. L’Assalt als calls a la recerca de l´imaginari or d’Issac Levi, Judef Suri, Maimó Natjar, Yahuda Cohen, Salomó Abrafim. Els jueus expulsats pels reis catòlics. Sempre el mateix al llarg de tota la història: homes lligats amb cadenes als peus, defensors del comú esquarterats a la plaça enmig de les rialles dels borratxos i el repic de les campanes dels temples convidant la població a veure la processó dels condemnats. Des de les llotges dels grans palaus senyorials, els comtes, ducs i marquesos veuen com jueus conversos, luterans o bandejats són portats als fogerons que els han de convertir en el munt de cendres que els botxins llançaran a la mar. Trenta mil catalans que defensaven les llibertats de llur poble enviats a l’estranger, morint de fam a Austria, sense poder tornar mai més a la llar. Centenars de presoners passats a degolla en el fossar de les Moreres. Riego, Lacy, Torrijos, Espoz i Mina, Porlier, dins gàbies, portats al cadafal entre les riallades dels nobles i les seves prostitutes, escopits per frares i apostòlics, enfollides masses de servils que lloen les excel•lències inquisitorials de Ferran VII. Rússia, Aústria i Prussia enviant diners i armes al pretendent carlista. Els Cent Mil Fills de Sant Lluis, amb el duc d´Angulema al capdavant de les tropes invassores que han d´acabar amb la llibertat. Un segle de guerres civils sota la benedicció del Papa de Roma. Tot sigui pel triomf de la fe catòlica, per exterminar d’arrel qualsevol contagi provinent de la Revolució Francesa. Els defensors de la Constitució de Cadís són esquarterats de viu en viu a la plaça Major de Madrid, escanyats en els penals de Ceuta i Melilla, llançats al taurons en ser desterrats amb ordres específiques de no arribar mai a la destinació on havien de complir la condemna. Com en la guerra que hem perdut. A Badajoz, Málaga o València, quan entraren els legionaris, els munts dels cadàvers dels afusellats a la plaça de braus arribaven al metre d’alçada. Matar enmig del carrer, dins les cases, a la vista de la mare, l’esposa o els fills. Esquarterar, violar dins les esglésies on la població ha provat de trobar refugi. Cremar pobles sencers. Bombardejar les ciutats. Gernika, Barcelona, Lleida, Madrid, Maó, Alacant. Fer pujar dalt dels camions centenars de presoners que marxen a incerts destins. Fosses comunes al llarg de tots els camins i carreteres de l’estat. I si gires la mirada cap enrerea, vers el passat, sempre ensopegues amb els mateixos senyors ordint idèntiques malifetes: posar grillons als indis del continent americà que vivien en pau a selves i muntanyes. Fer desaparèixer mil•lenàries cultures. Com el que volien fer els borbons amb Catalunya. Talment la represió esdevinguda després de la caiguda de Barcelona l’any 1715. Els pistolers de Martínez Anido. La sang dels sindicalistes de la CNT fent nèixer flors entre les escletxes de les llambordes barcelonines. El cop d’estat del general Primo de Rivera. José Antonio Primo de Rivera. España es una unidad de destino en lo universal. La pastoral dels bisbes espanyols donant suport a l’alçament del general Franco. L’aviació alemanya i italiana bombardejant les nostres posicions. La població civil sota les bombes. Mil morts en un dia a Barcelona. Corrues de presoners anant als camps de concentració. Batallón de Trabajadores. Nosaltres a Palma, en aquest polvoritzat estiu de l’any quaranta. La mort a les pressons, cada dia, durant anys, fent la seva feina, tenaçment, sense descans.

A la guerra, parlant amb els companys de diferents indrets de l’estat, m’adonava com tots plegats havíem lluitat sempre contra els mateixos enemics. O la lluita dels comuners de Castella no podia anar irreversiblement unida als esforços pel seu alliberament dels agermanats valencians i mallorquins? El poder despòtic dels reis espanyols... no s’exercia per igual damunt els diversos pobles que, ara ho comprenia, composaven aquesta falsa unitat “de destino en lo universal”, que deien els falangistes?

El barri on ens ha portat el tinen Alfredo Giménez Codina sembla aturat en una època pretèrita, antiquíssima. Aquí no hi ha fàbriques, cap xemeneia no s’enlaira cercant el blau del cel. No sents el renou de cap taller. No hi viu cap fuster, cap ferrer. Per no haver-hi símbols del treball, quasi no hi ha botigues. Als senyors, els ho porten tot fet, de lluny, de barriades allunyades d’aquestes altes parets dels casals i convents. Els carros amb els productes del camp arriben de matinada a les portasses i un exèrcit de criades descarrega els queviures, la carn de la matança, la millor fruita dels horts.

Joan Busquets em conta com els propietaris d’aquests grans casals podien gaudir de gelats fets amb la neu que cau a la serra de Tramuntana. Els nevaters són els encarregats de trepitjar l’or blanc, tant és el valor que té, que resta guardat en el que en aquesta terra anomenen “cases de neu”. Durant els mesos de més calor, pel juliol i l’agost, criats que menen els millors cavalls de la possessió, porten, ben embolicats en draps, uns quilos d’aquesta neu i les cuineres preparen gelats d’avellana, d’ametlla, de xocolata, que els senyors fruiexen mentre comenten el darrer sermó de la Seu, l´afusellament del batle republicà Emili Darder o, fa un any, la caiguda de Barcelona, l’ocupació, com diuen els franquistes, de Catalunya.

Tot ben diferent al món ple d’activitat que hem trobat al port, en davallar del vaixell.

Al moll, quan hi hem arribat, a primera hora del matí, hom sentia a ran de pell, bategant al nostre costat, la palpitació vital dels treballadors, el batec de la gent que fa feina de debò. Les barques de pescadors descarregant els caixons plens, les peixeteres preparant per al mercat el que han agafat els fills i esposos aquesta nit. També hi ha el tren que porta sacs d’ametlles i garrofes des dels pobles de l’interior per embarcar cap a les més èxitiques contrades. Coves de taronges i de patates, sacs de blat, cigrons i mongetes. La riquesa d´una terra que encara viu del camp, desplegada aquí, just davant els nostres ulls, ferits encara per la resplandor dels primers raigs matiners.

Encegadora lluminositat de la Mediterrània!

M’adonava de la frènetica activitat que es desenvolupava davant nostre. Carros amb coves plens d’aubercocs, capses de figues seques, ramats de porcs i ovelles que els senyors de les possessions han venut als mercats centrals de Barcelona o València. Hi ha també bótes de vi per a l’exportació, grans contenidors on hi caben centenars de litres d’oli. Els treballadors, com sempre i a qualsevol època i contrada, produint riquessa, traient tresors de la terra, convertint els pedregals en terra de conreu, fent nèixer la vida dels roquissars de les muntanyes. Els roters, els homes i dones més pobres de la pagesia. Aquí, a Tarragona, a València o Castella. La suor dels pagesos i els menestrals, aixecant els grans palaus dels senyors, les humils cases dels jornales, bastint, amb la seva feina tot el que ens es donat contemplar amb la mirada.

Els bars dels voltants són curulls de mariners i pagesos, gitanes que oferiexen roba i llençols de baixa qualitat, soldats de la península que marxen de permís i han de fer hores passejant pel moll abans sigui hora de pujar al vaixell. Tramvies grinyoliares amb els primers passatgers del dia. I, en la distància, en els barris extraradials, les sirenes de les fàbriques i el fum de les xemenies, anunciant el començament d´una nova jornada laboral. La feina quotidiana a l’Espanya de Franco, ara sense sindicats ni organitzacions obreres que puguin defensar els drets dels treballadors.

I, a cinc minuts del port, pujant per la costa de Conqueridor, arribant a la plaça de Santa Eulàlia, just en el carrer Morell, els gran casals senyorials de l’aristocràcia i els comerciants mallorquins. Els grandiosos patis interiors plens de cossiols amb una cisterna al centre. Àmplies, immenses escales amb arrambadors de ferro forjat o de pedra ben treballada que pugen a les cambres dels pisos superiors, columnes de marbre i criades uniformades que netejen el terra amb les graneres. De tant en tant, mentre avançam per aquells carrerons estrets de gran finestres renaixentistes, un moix ens passa per davall les cames a la recerca del menjar que alguna criada amable els ha posat en un racó del pati. Palaus aferrats, paret per paret, a les nombroses esglésies que es veuen arreu. Convents i casals. Era la idea que tenia de Palma abans que els companys de la CNT i el POUM em diguessin que, al costat de la Mallorca que sortia a les revistes, hi havia l’illa dels pagesos i jornalers, dels obrers de la fusta, la sabata i el ferro, els sindicats que en la nit del cop d’estat sortiren al carrer a demanar armes per defensar la República al governador civil, l’escriptor Antonio Espina.

Pensava en Durruti quan, dies abans de morir misterisoament a Madrid --mai no s’ha aclarit la seva mort,-- ens deia que no patisem per les obres d’art destruides en la guerra. Tants companys passant ànsia per una església o un convent cremats, pels palaus convertits en hospitals, per les campanes foses a les fàbriques d´armament, pels crists i sants de fusta que servien per fer llenya i encalentir l’aigua que servia per rentar els malalts. Eren molts els que consideraven Durruti un revolucionari massa radical, un home que no tenia cultura, que no entenia el valor de les obres d’art creades per la humanitat.

Durruti deia que tot el que hi havia en el món, cases, palaus, esglésies, catedrals, ponts, fàbriques, era fet per nosaltres, els treballadors, els artistes que naixien i sorgien del poble. Pensava que era una debilitat per part nostra pensar més en sants de fusta i esglésies que no en el benestar de les persones. Opinava que, talment com ho havíem construït en el passat, en acabar la guerra, bastiríem un món completament nou.

-I aquesta vegada –afegia-- no seran imatges de fusta policromada els que sortiran de les mans dels artistes que neixeran després de la Revolució. Un tipus diferent d’arquitectura al servei de l’home, unes obres d’art, novel•les, música, pintura mai no sommniades en el passat, ajudaran a formar la humanitat futura que sorgirà e les runes d’una civilització que només ha portat guerres, dolor i explotació.

Els comunistes no estaven d’acord amb les opinions de Durruti i la CNT-FAI. A Eivissa, després de l’alliberament de l’illa, Rafael Alberti i Maria Teresa León s’havien enfrontat amb els anarquistes que volien cremar algunes talles gòtiques de la catedral. Sortosament els pogueren convèncer portant al foc uns sants sense gaire valor artístic, però que eren més grans que les escultures que volien destruir. Els milicians es donaren per satisfests en comprovar que l’intercamvi d’escultures tallades en fusta proposades per la parella de revolucionaris “pesava” més que el munt d´imatges que ells volien llançar al foc. Era evident que molts milicians desconeixen el valor històric i econòmic d’alló que volien fer malbé. Fins i tot Bayo, m’explicaren uns amics que havien participat a l’expedició, els hagué de dir que no sabien el que feien tudant aquelles obres d’art. Joies de l´art que, els continuava dient, persuasiu, si no les apreciaven pel valor artístic que tenien, almanco, abans de destuir-les, pensasin en les armes i queviures que es podrien comprar si eren venudes als col•lecionistes estrangers.

En qüestions d´art, el meu germà era de l´opinió de Lenin. El dirigent revolucionari pensava que, quaselvol obra d’artística, malgrat que representàs aspectes de la mitologia cristiana o immoralitzàs el poder de les classes dominants --bastava pensar en els retrats de reis i princeses, els àpats dels terratinents, l’embelliment de botxins i torturadors, generals i inquisidors--, era el producte del treball de la humanitat i un document que serviria a les generacions futures per a conèixer i identificar una època concreta. Aleshores els historiadors podrien esbrinar quin era el paper del poble en la societat, com vivíem els de baix i com era el món dels opressors. Era important conèixer la història, investigar, en cas ser necessarti, amb lupa, el valor de l´or i les joies que porten els dominadors retratats pels pintors de la Cort. Res del que ha fet l´home amb el seu treball ens hauria de ser indiferent. Després dels mesos revolucionàries del 36, i fins als Fets de Maig de Barcelona, el govern de la República pogué anar recuperant el poder que les milícies i sindicats li havien disputat. L´ordre públic restà més o manco restablit i no tornà a haver-hi expedicions de càstig per cremar esglésies, convents ni catedrals. En el front, a Terol, a Aragó, a Madrid, els milicians ja no feien el menjar amb les estelles dels sants agafats de les capelles i els altars. Les patrulles d’incontrolats, els milicians que sortien de nit a detenir i executar, sense cap autorització oficial, foren reduïdes al mínim. Andreu Nin, al davant del departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, fa fer molt en aquest sentit sense imaginar-se mai que, una vegada s´hagués acabat amb les injustícies més evidents dels incontrolats, ell mateix seria segrestat, torturat i fet desaparèixer per escamots de desconeguts que, com tothom va imaginar i sabia, estaven formars per membres del PCE-PSUC a les ordres dels delegats soviètics de la NKVD, la temuda policia política de Stalin.

Uns incontrolats havien estat substituïts per uns altres, aquesta vegada al servei del Govern.

Tot plegat no vol dir que Durruti no tengués raó i que els que encertaven fossin els comunistes i els funcionaris del govern republicà. La gent hauria d’haver viscut en aquells anys, conèixer a fons la història i el paper jugat per l’església, per poder entendre l‘odi del poble envers el clergat.

Per a la gent que treballava en els fons de les mines i que moria escopint sang, una església, els convents i catedrals no eren obres d’art. Un temple era per a ells, hi ho discutíem sovint a l’Ateneu, la llosa que els enterrava de per vida i que calia destruir, llevar-se del damunt fos com fos, a cops de dinamita o mitjançant el poder purificador del foc.

El marbre de les tombes senyorials, la pedra emprada per fer capitells, columnes i capelles era el material que sempre ens havia mancat per poder fer cases barates, escoles, un hospital per atendre els malalts, asils per als vells. I els sants de fusta que hi havia als altars, a qualsevol racó dels temples, no eren una obra mestra, creació d’algun escultor, una meravella del cisell i la pintura. Ans al contrari, la representació dels sants Joans, sants Mateus, sants Miquel, les Verges, el àngels, Crists en la creu o els Crists ressuscitats, eren expressió del poder de la Inquisició que havia portat a la foguera els que volien deslliurar la humanitat de la ignorància. Per això, en els primers mesos de la guerra, no era estrany veuere com les esglésies i convents salvats miraculsament de les flames, esdevenien magatzems de material per al front, mercats, amb els altars que servien de parada per a la fruita, les patates i la carn. A vegades, vaig veure els milicians i milicianes vestits de bisbes i sacerdots, amb la creu al costat de la bandera vermella i negra de la FAI, oficiant improvisats mítings enmig de les places. Tampoc no era estrany trobar per carrers confessionaris esdevinguts quioscs de premsa de Solidaridad Obrera o de Tierra Libertad. En un que havien col•locat les milicianes davant l’Ajuntament de València, hom podia trobar les darrers informacions que havien sortit damunt l’alliberament de la dona i la lluita per la igualtat amb els homes. Paradedes amb publicacions del grup Dones Lliures, amb munt d´exemplars de la revista Tiempos nuevos i Estudios. En alguns dels confessionaris que hi havia enmig del carrer, milicianes que portaven pistoles i fusells, repartien preservatius als joves que sortien dels instituts, als voluntaris que marxaven al front. Sabíem que, la quinta columna, els partidaris de l’alçament, aprofitaven aquests fets per blasmar contra la ignominia republicana, la manca de cultura dels rojos, l’orgia dels costums, la barbàrie del bolxevisme. Eren els mateixos que mai no es varen indignar davant la fam i la manca d’escoles per als treballadors. Ni es preocuparen per les malaties produïdes per la sífilis, el sofriment de les joves prostitutes que morien, rosegades pel dolor, abandonades enmig del carrer, enmig de la brutal indiferència de la societat. L’”esperit sensible” d´aquestes animetes tan selectes no va patir mai, o almanco no ho feren conèixedor, pels nins i nines que morien de turberculosi. Aquestes animetes flonges que sofrien en veure com les al•lotes valencianes, amb mono blau, venien llibres d’educació sexual per a la joventut enlloc de devocionaris i missals per seguir els sermons dels sacerdots.

Però tot això ja era passat.

Molts dels amics i companys dels Ateneus llibertaris que reien, fent processons vestits de bisbes i sacerdots, moriren al font, altres en els murs d’afusellament quan els soldats de Franco ocuparen els seus pobles i els altres són encara a les presons, condemnats a llargues penes o com nosaltres mateixos, formant part dels batallons de treballadors, picant a les pedreres, bastint, sota la vigilància de capataços i soldats, carreteres i noves vies de tren. La joia de l’alliberament de l’any 36, l’alegria de pensar que ja érem homes i dones lliures no durà gaire. Els mesos d’assemblees a les casernes i al front, les setmanes de poder anar a dinar sense que ens costàs gaire al Ritz amb la família, finiren de cop i volta. Ja no tornaríem a ser persones de nou encuny, els mateixos que possàvem el fusell i la pistola damunt la taula i podíem anar amunt i avall en un d’aquells cotxes requissats a les famílies riques que ara romanien amagades als seus caus, esperant la derrota republicana. Mai més podríem anar veure la Numància de Cervantes, a l´esglesía del barri convertida en teatre popular, en casa del poble, on el cor de l´Ateneu Llibertari assajava obres musicals de Pau Casals i Kurt Weil. I amb la militarització també arribà la fi dels somni, la il•lusió que ens feia somniar amb el bocí de terra que ens lliuraria el sindicat, amb l’escola i el politècnic on els fills podrien estudiar una carrera o un ofici.

El tinent Alfredo Giménez Codina ja ha tornat de fer els seus regals als amics que té en el carrer Morell de Palma. Des de la distància, hem pogut veure els grans finestrals il•luminats amb grans aranyes de refulgent vidre de Murano. Llunyanament hom podia distinguir el coll alabastrí d’algunes noies vestides de blanc, amb collar de perles i ampli escot insinuant.

Un jove d´un divuit anys, amb camisa blava i gorra roja de requetè el saluda a la romana. El silenci del barri a aquesta hora del matí permet escoltar algunes rialles que vénen des dels grans finestrals reneixentistes del casal. Més enllà, una peça interpretada al piano ens fa adonar que algú ha començat les classes de música matinals. Professors a domicili. Miula un moix. Estam davant l’església de Santa Eulàlia, drets, sota el sol que, a les deu del matí, comença a picar fort. Se senten les campanes de la catedral. Tots els rellotges toquen les deu. Després, cesa el soroll i hom sent encara a la pell la vibració venguda des dels campanaris. Hem vist molt poca gent circular pels antics carrers d’aquesta ciutat encara endormiscada. Quina diferència amb l’activitat del moll, just a dues passes d’aquí! Estam cansats d’estar drets, en posició de descans, vigilats per la mirada enfurida del sergent que poques hores abans havia pegat la fuetada a El Sevillano. Un xusquero amargat, és el que tots pensam de El Perro. La frustació de tota una vida que vol fer pagar als que considera inferiors. En aquest cas no solament els soldats que comanda, sinó el grup de cinquanta presoners que conformen l’expedició. Esper que torni a València, amb el tinent, una vegada que haguem arribat a la nostra destinació. En cas contrari, els mesos o els anys que haguem de romandre en aquesta illa poden esdevenir un autèntic infern.

El tinent torna al nostre costat.

L’acompanya el jove falangista, un nebot, que no ha vist mai els rojos de prop. El tinent mostra la fàmelica i esparracada expedició al jovenot, sense fixar-s’hi massa, com si fossim ovelles que porta a vendre al mercat. El falangista, el mateix que feia uns instants havíem vist que el saludava a la romana, es mescla entre nosaltres, ens mira fixament als ulls, com si esperàs trobar algun monstre, una bèstia immunda digna de l’extermini. El miram amb indiferència. De seguida s’endevenina que és un homenet inexpert, un jovençà que empra l´uniforme de Falange per a anar per Palma a lligar les noietes desenfeinades del barri de la Seu. Res a veure, doncs, amb els voltors que cerquen carnassa per als murs d’execució entre els presoners dels batallons. El deixam fer, indifrents al que pugui pensar de nosaltres.

Al final s’acomiada del tinent una mica decebut. Quin desengany, veure aquests homes mal vestits i amb barba de dies, de posat melangiós i com si no esperassin res del futur. Joves com ell, però presoners, esdevenguts no-res a mans dels guanyadors. Ben igual que si a ell li hagués tocat lluitar en zona republicana i ara es trobàs, per l’atzar del destí, format enmig de nosaltres, sense la camisa blava de Falange, sense la gorra roja dels requetès.

És evident que l’hem desil•lusionat. La desfeta i trista humanitat que l´oncle porta vers una incerta direcciò... són els terribles rojos que han fet malbé Espanya i han assassinat tanta gent d’ordre? Aquests homes, amb el posat humil dels jornalers que tenen a la possessió... són els criminals que han mort tants honrats propietaris, sacerdots de vida digna, monges que no havien fet mal a ningú? Li desagrada constatar que no hi ha en els rostres dels presoners, cap signe, el més mínim detall que els pugui fer semblants a les bèsties assedegades de sang que poblaven la seva desbordada imaginació. Com no ho pot entendre, marxa de seguida, acomiadant-se de l’oncle. Se’n va sense mirar-nos. Per a ell som tan poca cosa!, uns éssers tan miserables que no mereixem ni una apresada llambregada. Ja hem vist aquesta mena de comportament en munió de gent. Són els que ens ens miren com qui veu un objecte que no serveix per a res, una formiga que es pot trepitjar. D’ençà la derrota, als camps de concentració, a les presons, ho hem pogut entendre a la perfecció. Els vençuts som com la pols del camins o la cendra que se’n porta el vent: un no res, fantasmes fugissers, ombres esmunyedisses, quelcom que, possiblement, en un passat llunyà tengué nom, vida pròpia, família, fills, somnis i ara és a mercè de la voluntat de qualsevol dels guàrdies que ens vigilen.

Finalment, de forma maquinal, sense que ens interessi saber què fa, veiem el jovenot de la camisa blava pujar les amples escales del casal. Li obri una criada que, moments després, tanca la porta darrere seu. És just en el moment que el tinent diu al sergent i als soldats:

-En marcha, se ha terminado el descanso. Todos a la estación.